Avui fa … 35 anys de l’afusellament de Txiki

Jon Paredes Manot (1954-1975) va ser militant d’ETA políticomilitar durant la dictadura de Franco. Juntament amb el seu company de militància, Àngel Otaegui, i els militants del FRAP José Luís Sánchez, Ramon García Sanz i Humberto Baena, va ser condemnat a mort i executat el 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola del Vallès. Van ser les últimes execucions del règim franquista i van desencadenar una gran onada de protestes i condemnes contra el govern d’Espanya, tant des de l’interior com a nivell internacional.

Txiki va néixer a Zalamea de la Serena (Badajoz). La seva família va emigrar a Zarauz a principis dels anys 60. El 1972 va entrar a EGI-Batasuna i el 1973 va integrar-se al Front Militar d’ETA. El 1975 va formar part dels comandos especials i l’1 d’abril se’l va relacionar amb l’atemptat mortal contra un subinspector de policia a Donostia. Al maig va ser traslladat a Catalunya i el 30 de juliol va ser detingut a la plaça de Llucmajor de Barcelona. Interrogat, torturat i incomunicat durant diversos dies, finalment els seus advocats Magda Oranich i Marc Palmés van aconseguir que s’aixequés el decret d’incomunicació i va ingressar a la presó Model de Barcelona.

A l’agost es va fer públic l’ordre de processament  on se l’imputava en diverses accions. Pocs dies després l’autoritat militar va obrir una nova causa en la qual es demanava la pena de mort en judici sumaríssim. El 19 de setembre es va celebrar el Consell de Guerra en què s’acusava Txiki de la mort d’un policia durant un atracament al Banc de Santander de Barcelona. La sentència  el va condemnar a mort. Va ser executat al cementiri de Cerdanyola del Vallès a les 8.30 del 27 de setembre de 1975. Va morir cantant l’Eusko Gudariak

El  judici va ser totalment irregular: va ser un Consell de Guerra sumaríssim  i no un procés civil, la defensa va tenir 4 hores per preparar-se i només 2 hores per presentar recurs i no va poder presentar cap prova. Franco el volia matar.

Va ser enterrat al cementiri de Cerdanyola envoltat de centenars de persones -malgrat que el cementiri estava acordonat per policies- que van llençar clavells vermells  mentre cridaven Gora Euskadi Askatuta, Visca Catalunya, Visca Txiki. El trasllat de les seves despulles a Zarauz no es va poder fer fins al cap d’un any. 

Quan el 26 de setembre el Consell de Ministres va aprovar l’afusellament de Txiki i de 4 presos polítics més, les protestes, tant a l’estat espanyol com a l’estranger, van ser nombrosíssimes: vaga general a Euskadi en ple estat d’excepció, informes contra les irregularitats del procés per part de la Federació Internacional dels Drets Humans i de la Liga Suïssa dels Drets Humans,  retirada de 12 ambaixadors de Madrid, sol·licitud d’expulsió d’Espanya de les Nacions Unides, etc. La resposta del govern:  convocar una manifestació d’adhesió al règim a la plaça d’Oriente de Madrid.  Va ser l’última aparició pública del dictador.

A la Biblioteca del Pavelló de la República trobareu quantitat de bibliografia, publicacions periòdiques i material d’arxiu relacionats amb les últimes execucions del franquisme.

Aquesta entrada s'ha publicat en Avui fa..., Franquisme i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Avui fa … 35 anys de l’afusellament de Txiki

  1. Hèctor ha dit:

    Gràcies per aquest record.

    M'agrada

  2. Maria Lluïsa Penelas ha dit:

    Hola,

    el que us vull dir és “jo hi era”, però aclariré com. Un dels que va anar a l’enterrament de Txiqui era un company meu del Col.legi de Llicenciats i jo era membre de la Junta. En sortir del Cementiri de Collcerola la policia (o la Guardia Civil) li va demanar la documentació i va haver de deixar el DNI. Li van dir que passés a recollir-lo a Cerdanyola. Em va demanar d’acompanyar-lo com a membre de la Junta de Govern, per tenir un testimoni del que li pogués passar. No havia pogut parlar amb cap altre responsable de la Junta. Amb el seu cotxe, un dos cavalls blanc, ens vam encaminar cap a Cerdanyola, però ens van aturar en un control de la policia (o G.C.) a la rotonda que hi ha a l’entrada de la carretera de Cerdanyola. Ens van demanar la documentació, que ell no portava, i jo els vaig donar la meva. Ens van tenir una hora o dues esperant, suposo que fent averiguacions. Finalment ens van deixar marxar. Però no recordo haver anat a Cerdanyola aquell dia. El noi que va anar a l’enterrament del Txiqui es deia Machordom de segon cognom, en aquest moment no recordo el nom complet, però intentaré trobar-lo.

    Quan al migdia vaig sentir les notícies vaig entendre el que havia passat: hi havia hagut un atracament al matí; els dos atracadors eren un noi i una noia que anaven en un dos cavalls
    blanc, com nosaltres. Sort que jo m’havia posat, per si de cas, el vestit més acolorit i mudat que tenia i sabates de taló alt que em donaven un aspecte molt respectable.

    Salutacions cordials,

    Maria Lluïsa Penelas

    M'agrada

    • Biblioteca ha dit:

      Moltes gràcies pel teu comentari Maria Lluïsa, realment curiós i interessant. Sembla mentida el que fa la indumentària! Si aconsegueixes trobar el teu company del Col·legi de Llicenciats, que ens escrigui per explicar-nos com va ser aquell enterrament tan silenciat.
      Salutacions!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s