Com ja sabreu, l’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) va morir el passat dimarts, dia 13 de març de 2012.  De formació autodidàctica, va ser una gran dona amb una vida marcada pel seu compromís polític.

La seva obra dóna testimoni de la Guerra Civil, la clandestinitat i l’exili. Al CRAI Biblioteca Pavelló de la República podeu consultar bona part dels seus llibres, la majoria autobiogràfics, d’entre els quals volem destacar Testament a Praga, escrit en col·laboració amb el seu pare i que va guanyar el premi Josep Pla (1970),  Quan érem capitans (1974) i Gent del meu exili (1975).

Filla del dirigent marxista, Tomàs Pàmies, va tenir un paper actiu a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Arran de la Guerra Civil, amb 20 anys es va exiliar a França i, després a la República Dominicana, passant per Cuba, i, finalment es va establir a Mèxic.

El 1947 va tornar a Europa, a Praga. Va col·laborar a Serra d’Or i a Oriflama des de l’exili i juntament amb Juan Manuel Azcárate Diz va publicar El diario de la Juventud. Es va casar amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC.

L’autor del recull de narracions La gran novel·la sobre Barcelona (1997), Sergi Pàmies, és un dels seus tres fills.

El 1971 va tornar a Catalunya, a Barcelona, aleshores va iniciar una carrera literària publicant novel·les, dietaris, reportatges, etc. alguns en castellà, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal d’uns anys, des de la Segona República espanyola fins al maig francès del 1968, que havia viscut intensament.

El 1984 és honorada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’any 2000 va rebre la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona i l’any 2001 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Des del nostre bloc volem sumar-nos a les mostres de condol per la pèrdua d’una de les últimes representants de la generació dels escriptors de l’exili i una de les intel·lectuals més compromeses amb la democràcia, les llibertats i els drets de la dona.