Liudmila Pavlichenko: la franctiradora d’Stalin

6 comentaris

Aquest trimestre ha estat col·laborant amb nosaltres a Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.

A punt d’acabar les seves pràctiques, en Miquel s’ha volgut acomiadar del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República escrivint un post al nostre blog. Ha escollit la història d’una dona, una franctiradora rusa, que va lluitar amb l’exercit roig durant la Segona Guerra Mundial.

Si no la coneixeu, llegiu el relat del Miquel, segur us interessarà.

Aquí el teniu:

La figura del franctirador, actualment clau als conflictes armat, és relativament nova i va tenir el seu esplendor al segle XX, deixant noms il·lustres com Simo “Simuna” Häyhä, franctirador finès que va abatre 505 soldats soviètics durant l’anomenada Guerra d’Hivern (de novembre de 1939 a març de 1940), convertint-se en el franctirador amb més baixes de la història. Un altra nom important és Vasili Záitsev, franctirador soviètic que va abatre 242 nazis durant la batalla d’Stalingrad, que oferia un context propici per als tiradors de precisió.

Liudmila Mijailivna Pavlichenko va néixer el 12 de juny de 1916 a Bila Tserkva, localitat de l’aleshores Imperi Rus, actualment Ucraïna. Als 14 anys va mudar-se a Kiev, on va començar a treballar a una fàbrica d’armament i a participar a un club de tir, on va començar a destacar. Als 16 anys va casar-se amb Alexei Pavlichenko, amb qui va tenir un fill, però es van divorciar al cap de pocs anys i no van seguir en contacte. Per aquella època va iniciar els seus estudis d’Història a la Universitat de Kiev. A les seves memòries, escriu:

“A tots ens interessava molt la política i, per exemple, ens solidaritzàvem amb la causa dels republicans a Espanya, que des de 1936 havien entrat en conflicte armat amb els feixistes i els monàrquics. Els feixistes rebien ajuda d’Itàlia i Alemanya, i els republicans, de la Unió Soviètica. Els diaris informaven amb freqüència i detall del curs dels esdeveniments en aquest llunyà país meridional.”

Va ser el diumenge 22 de juny de 1941, sobre les 3:15 de la matinada, quan uns 4 milions de soldats alemanys i aliats, amb uns 4.400 tancs i 4.000 avions, van avançar sobre territori soviètic: havia començat l’Operació Barbarroja, que trencava el pacte Ribbentrop – Molotov de no agressió entre Alemanya i la URSS. Els soviètics havien promogut un front comú en contra del nazisme, però davant del silenci de països com França i el Regne Unit, van decidir firmar aquest pacte de no-agressió amb l’objectiu de guanyar temps per poder afrontar la guerra.

En aquella època, Liudmila es trobava a Odessa (al sud d’Ucraïna) perquè la direcció de la Biblioteca Estatal de Història de Kiev li havia ofert un trasllat com a ajudant en cap de investigació per assistir al personal investigador local. En aquell viatge deixava la seva família per primera vegada, inclòs el seu fill Rotislav. Quan Pavlichenko rep la informació de la invasió alemanya, es dirigeix al comissariat militar del districte de transport marítim d’Odessa, on troba una cua de dues hores de voluntaris que, com ella, volien oposar resistència al nazisme. Malgrat el funcionari la volia incorporar al personal mèdic com a infermera per la seva condició de dona, després d’una discussió va acabar cedint i Pavlichenko va poder defensar el seu país de la manera que volia.

Els soviètics van haver d’organitzar la defensa en temps rècord, fet pel qual, durant les primeres setmanes, el material era molt escàs, i l’armament de Pavlichenko només consistia en una granada de mà; quan un company seu va ser ferit, li va cedir la seva arma i va començar la seva història com a franctiradora. Les seves dues primeres baixes van ser dos soldats romanesos, aliats de Hitler, quan patrullaven per Belyayevka (fer mapa).

Durant la defensa d’Odessa, Liudmila va abatre 187 soldats alemanys i romanesos, va ser ferida tres vegades per una granada de morter i va ser promoguda, primer a caporal i després a sergent. La última de les tres ferides se la va fer a la batalla de Tatarka (barri d’Odessa) i va ser especialment greu. Finalment, la ciutat va caure, i el 14 d’octubre de 1941 van començar les evacuacions a Sebastopol, a la península de Crimea, ciutat que també va ser víctima del setge nazi i va ser derrotada el 29 de juny de 1942. Va ser durant aquest juny en que Pavlichenko va ser ferida per la metralla d’un projectil de morter. Va ser retirada del front per recuperar-se i es va començar a difondre la seva història, convertint-la en una heroïna antifeixista. Durant la defensa de Sebastopol va conèixer Aleksei Kitsenko, també militar, que va demanar que el tractament de Pavlichenko es fes a la pròpia Sebastopol i va promoure que els soldats de l’Exèrcit Roig donessin sang per trasplantar-la a la ferida. Es van casar durant aquesta època; com a curiositat, Liudmila no va voler anomenar-lo Aleksei, perquè era el nom del seu antic marit, i sempre el va anomenar Lionia. Poc temps després, el seu recent marit és ferit i mort, fet que va devastar a Pavlichenko.

Liudmila explica, a les seves memòries, una anècdota ocorreguda als carrers de Sebastopol, durant la seva recuperació:

Quan passejava pels carrers de Sebastopol, els nens m’aturaven i em preguntaven seriosament: <Quants vas matar, ahir?>

Els parlava de les meves missions com a franctiradora amb tot detall. Una vegada em vaig veure obligada a dir-los que, desgraciadament, no havia disparat a l’enemic en varis dies.

<Això no està bé>, van dir els nens.

Un d’ells el més baix, va afegir amb preocupació: <Està molt malament. S’ha de matar nazis cada dia>.

Aquell petit ciutadà de Sebastopol tenia raó. Des del fatídic dia en que els matons nazis van irrompre al meu país, no ha passat un moment de la meva vida en que no hagi pensat, no hagi desitjat matar l’enemic.”

El fet de viure separada de la seva família, i en especial del seu fill, no sembla que l’afectés gaire. Potser simplement no creia que fos un tema d’interès públic o potser el seu sentit del deure de protegir la pàtria era major; sigui com sigui, tot i que explica que s’intercanviaven cartes regularment, a les seves memòries no ho explica com un fet traumàtic.

Va ser promoguda a tinent i se li va atorgar l’Ordre de Lenin, i des d’aquell moment es va dedicar a missions propagandístiques a països com Anglaterra i Canadà, però especialment als Estats Units d’Amèrica. Pavlichenko i la resta de components de les missions relataven els horrors de la guerra i reclamaven la intervenció d’aquests països per aturar l’expansió nazi. Ella va ser el primer soviètic en ser rebuda pel president dels EUA a la Casa Blanca. Mai va tornar a combatre, però va instruir a centenars de franctiradors soviètics que van lluitar contra Hitler. Va aconseguir 309 baixes confirmades, nombre que la situa entre els millors franctiradors de la història.

L’any 1943 va rebre l’Estrella d’Or, amb la condecoració d’Heroïna de la Unió soviètica, honor reservat a pocs il·lustres ciutadans. A l’acabar la guerra, va tornar a estudiar Història a la Universitat de Kiev, on va ser també professora. Entre 1943 i 1953 va ser ajudant a la Caserna General Principal de l’Armada Soviètica i posteriorment va ser membre del Comité Soviètic de Veterans de Guerra. El 10 d’octubre de 1974, Liudmila Mijailivna Pavlichenko va morir a l’edat de 58 anys a Moscú i va ser enterrada al cementiri de Novodevichye.

Fonts utilitzades per redactar aquest post:

6 thoughts on “Liudmila Pavlichenko: la franctiradora d’Stalin

  1. Sobre l’importantíssim paper de les dones a l’exèrcit roig durant la Segona Guerra Mundial, hi ha un llibre meravellós d’Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona, editat en català per Raig Verd. Recull els testimonis de moltes de les implicades, molt més enllà de metges i infermeres: franctiradores, membres de les divisions cuirassades, pilots..

    Liked by 1 person

  2. Moltes gràcies per la informació!

    M'agrada

  3. Molt interessant!. Felicitats ala autor i a la Biblioteca per la seva tasca de formació i divulgativa

    M'agrada

  4. Molt interesant! Felicitats a l’autor, i a la Biblioteca per la seva tasca formativa i divulgativa

    M'agrada

  5. Moltes gràcies Teresa! Aprofitem per desitjar-te Bones Festes!

    M'agrada

  6. Retroenllaç: Pràctiques al CRAI Pavelló de la República: el cas d’en Miquel Casellas. |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.