La Fundación Díaz-Caneja és una entitat cultural privada de promoció i serveis, sense ànim de lucre, constituïda l’any 1991 per l’Ajuntament de Palència, la Diputació de Palència, la Junta de Castella i Lleó, el Ministeri de Cultura i per Isabel Fernández Almansa, viuda del pintor Juan Manuel Díaz-Caneja, que té com a objectiu la conservació, exhibició, divulgació i documentació de l’obra de l’artista. També promou la cultura en general incidint especialment en l’art espanyol del segle XX.

Juan Manuel Díaz-Caneja va néixer a Palència el 1905, on va passar la seva infància i adolescència. Amb 18 anys es va traslladar a Madrid a estudiar Arquitectura, i per preparar-ne l’ingrés, va començar a assistir a classes de dibuix a l’Acadèmia Libre de Pintura de Daniel Vázquez Díaz. Finalment, deixarà els seus estudis per dedicar-se plenament a la pintura.

Durant aquests anys d’aprenentatge, es va allotjar a la Residència d’Estudiantes, i allí va conèixer a altres artistes i intel·lectuals com Maruja Mallo, Lorca, Alberti, etc. participant de manera activa en la vida cultural d’avantguarda.

Va passar l’hivern del 1929 a París i va començar a sentir fascinació pel cubisme. Quan va tornar a Espanya, va anar a Saragossa, on el seu pare havia estat destinat com a governador civil. Allí es relacionava amb els cercles avantguardistes i va començar a introduir-se en la ideologia anarquista.

El 1931 va publicar, juntament amb el seu amic Herrera Petere, l’únic número d’una revista provocadora, de tints anarquistes, surrealistes i dadaistes, que portava el nom En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes.

Va passar la guerra civil al Cos de Carabiners de la República. El 1937, any en què es va afiliar al Partit Comunista, va conèixer Isabel Fernández Almansa, que seria la seva companya fins al final de la seva vida. També fou membre de la CNT. En acabar la guerra, Caneja va aconseguir escapolir-se de la repressió. Des de llavors, va viure i treballar a Madrid, on començava a exposar els seus primers paisatges, un tema que, com van fer utilitzar molts altres pintors de l’època, va ser molt recurrent a la seva obra, ja que aquest tipus de composicions no tenien problemes amb la censura.

No obstant això, el 1947 va ser detingut per la seva vinculació al bàndol republicà, i ingressaria a la presó fins al 1951, primer a Carabanchel i després a Ocaña. Durant els tres anys que va estar empresonat no va deixar de pintar. El juny de 1951, ja en llibertat, va fer una exposició al Museu Nacional d’Art Modern de Madrid. Aquell mateix any va participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, també a Madrid.

Els anys següents va continuar la tasca expositiva per galeries i museus. El 1956, juntament amb altres artistes, va ser seleccionat per representar Espanya a la Biennale di Venezia. Va ser premiat en dues ocasions amb segona i tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts, i el 1958, se li va atorgar el Premi Nacional de Pintura.

Als anys 60 va començar a tenir cert reconeixement, i va participar en diversos Salons de Maig de París. A la dècada dels 70 va iniciar la seva vinculació amb la Galeria Theo de Madrid, on exposaria en nombroses ocasions. El 1980 el Ministeri de Cultura li va atorgar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

Va morir a Madrid el 24 de juny de 1988. Després de la seva mort es va crear a Palència la Fundació que porta el seu nom i que enguany han volgut reordenar la col·lecció permanent per tal de presentar les obres de l’artista en diàleg amb altres treballs i autors.

Per aquest motiu han demanat la col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per a poder mostrar la reproducció d’aquests dos cartells de la nostra col·lecció.

El primer és obra d’Artur Ballester i Marco (València, 1892 – 1981) dissenyador gràfic, il·lustrador i cartellista valencià que va il·lustrar nombrosos cartells anarquistes durant els anys de la República i la Guerra Civil.

I el segon de SIWE un artista independent que va treballar pel POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista.