Hem fet menció diverses vegades en el nostre blog d’aquests nois i noies que realitzen les seves assignatures pràctiques a la nostra biblioteca i col·laboren en tasques diverses.
Com és el cas del Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona que, tot i estar confinat a casa seva, ha treballat de valent ajudant-nos a renovar un antic recurs de la nostra pàgina web dedicat a la figura de Joan Comorera i Soler, diputat a les Corts Espanyoles durant la Segona República i primer secretari general del PSUC.
L’any 2008, amb motiu del cinquanté aniversari de la seva mort, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va presentar una mostra del seu fons bibliogràfic i documental relacionat amb la figura d’aquest polític català.
El format de la mostra havia quedat obsolet i amb la col·laboració del Miquel hem aconseguit una nova versió molt més interactiva.
Ja ens direu que us ha semblat!
Des d’aquí donem les gràcies al Miquel i als altres estudiants per la feina feta i encoratgem a futurs candidats perquè s’animin a demanar pràctiques al Pavelló de la República!
L’historiador Miquel Izard i Llorens, professor jubilat del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, després de visitar l’exposició sobre el Comissariat de Propaganda que actualment es pot veure al Palau Robert de Barcelona, ens ha fet arribar les seves impressions.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol remarcar que l’escrit que ve a continuació és una opinió particular del professor Izard. No subscrivim ni compartim les seves idees o impressions.
Per part nostre us recomanem la visita a aquesta magnífica mostra que compta amb la nostra col·laboració! Si voleu més informació podeu llegir el post del blog que li vam dedicar.
“Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,1936-1939” excel·lent exposició al Palau Robert glossa l’extraordinària tasca -i no sols publicitària- d’aquesta entitat i del seu director en Met Miravitlles, una de tantes iniciatives i mudances d’un període del nostre antany, tan ignorat com engrescador i encoratjador per a molta gent.
No sols s’evidencia el quefer propagandístic, demés revela altres aspectes d’anys d’esperances, enardiment i solidaritat, de l’ajuda a Madrid a l’acollida de refugiats de la resta d’Espanya, del ressò que s’assolí tingués la gesta arreu del món a la quantitat de persones de tota mena que fraternitzaren amb la nostra lluita per una societat equitativa i lliure, dels brigadistes internacionals a figures de la ciència o la cultura.
Com sol passar amb la Història, la mostra també palesa el “passat del present”, patentitzant el tarannà dels governants actuals.
En primer lloc han trigat 45 anys en evocar tant sorprenent institució. És amnèsia peninsular, La Moncloa ronsejà 32 anys per acordar la Ley de la Memoria Histórica i el Memorial Democràtic de Catalunya, creat a remolc seu, el clausurà Mas, 2011, amb l’excusa de problemes estructurals en l’edifici, es dissimulà, 2012, al castell de Montjuïc i no ressuscità fins 2015 al Raval.
En segon lloc reflecteix alguna de les dèries de la Història Oficial: Un cartell de la Generalitat adreçat als Madrilenys (1937) sosté “el empuje del proletariado catalán, dentro de las mismas calles de Barcelona, venció al fascismo en 45 horas”, però la versió estatal segueix sostenint que foren per damunt de tot les forces de l’ordre públic.
Entre les dates essencials a la cronologia figuren els lamentables fets de la Fatarella; extrapolar-ho com si fos quelcom que succeí a tota Catalunya és un dels encaparraments de la exegesis que satanitza un sol grup, com feia “Víctimes” del Memorial Democràtic, atribuint-li la majoria de les iniquitats quan prou testimonis i cronistes recorden que coordinaren alguns dels canvis més apassionants i transformadors d’una realitat abusiva, desil·lusionant i violenta.
Aquesta exposició, que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021, l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda i ens explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) la propaganda va tenir un paper fonamental degut al caràcter ideològic del conflicte bèl·lic. En els dos bàndols van difondre la seva versió dels fets tant en l’àmbit domèstic com en el terreny internacional.
El Comissariat de Propaganda, creat l’ 1936, va desplegar una important estratègia comunicativa, treballant per internacionalitzar el conflicte bèl·lic i alhora explicar-se davant l’opinió pública republicana catalana i espanyola.
L’exposició, amb títol que fa referència al cartell més popular que va editar el Comissariat de Propaganda i un dels més famosos de la Guerra Civil, el del fotògraf publicitari Pere Català Pic, on es mostra una espardenya esclafant una creu gammada, reconstrueix i difon les accions persuasives que va portar a terme la Generalitat durant el conflicte bèl·lic, les contextualitza i n’explica els motius.
La mostra rendeix homenatge al polític i periodista Jaume Miravitlles, cap del Comissariat, i també als centenars de persones que van treballar o col·laborar amb el Comissariat de Propaganda i que a causa de la victòria franquista van caure en l’oblit o no van ser prou reconegudes.
Al llarg de l’exposició es pot sentir la cançó El més petit de tots, inspirada en l’estatueta homònima que va crear el Comissariat de Propaganda i que es va considerar “la mascota de la Revolució”.
La mostra dona a conèixer la gran varietat de formes informatives i propagandístiques que el Comissariat va utilitzar i s’hi poden veure un centenar de fotografies de l’època i una trentena de cartells originals, a més de diversos llibres, publicacions i altres objectes de propaganda.
Avui, dia 15 d’octubre, es commemora el 80 aniversari de la mort del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover, afusellat al Castell de Montjuic de Barcelona, l’any 1940.
El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En destaca especialment la documentació personal i familiar, que inclou documents, fotografies, correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de la seva dona Carme Ballester. Mencionar també la documentació relacionada amb l’empresonament, el consell de guerra i l’afusellament: l’ordre de processament, la correspondència, signatures de condol…
Enguany, amb motiu del 80è Aniversari del seu afusellament, hem revisat i actualitzat els continguts del recurs i hem afegit per exemple el dossier “Companys, matar un president” amb diversos articles que el periodista Pep Martí ha publicat al diari Nació Digital i que compten amb imatges del nostre fons.
Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.
Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.
El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.
Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.
La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.
Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.
Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.
Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.
I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…
“Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “
“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes” “Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle.”
“Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”
“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.
Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.
Teresa amb la medalla de la Federació Russa
Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.
És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.
Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.
Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.
Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.
Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.
Fa un mes i escaig vam anunciar que la base de dades de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre las Brigades Internacionals) havia assolit la xifra de 29.000 voluntaris indexats.
I avui ens complau encara més anunciar-vos que ja hem superat la xifra de 30.000 voluntaris i de 2.100 fonts documentals recollides al portal web.
A més del substancial increment d’informació aconseguit en tan poc temps, cal esmentar també les tasques internes de millora i depuració que s’estan duent a terme: control i eliminació de duplicats, millora de l’estructura i augment de la informació de la base de dades d’enquadrament militar, etc.
Com sempre, dir que tota aquesta feinada no hauria estat possible sense l’ajut dels nostres col·laboradors.
Per una part, comptem amb col·laboradors no necessàriament vinculats al món universitari. Són persones que, de manera voluntària, posen hores del seu temps per col·laborar en aquesta tasca, amb l’objectiu de mantenir la memòria de les persones que van participar en aquest fenomen tan singular de la nostra història.
Per una altra part, en els darrers anys, podem comptar amb estudiants en pràctiques de la Universitat de Barcelona i d’altres universitats catalanes i internacionals.
Enguany, com vam comentar en un post anterior, hem comptat amb la col·laboració d’estudiants en pràctiques dels Màsters d’Història Contemporània i Món Actual i d’Estudis Llatinoamericans de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
Habitualment, les tasques que aquests estudiants realitzen a l’arxiu i biblioteca del CRAI Pavelló de la República són molt diverses i variades, però degut al tancament sobtat de les instal·lacions universitàries i a la necessitat de limitar-nos al teletreball, han hagut de centrar-se en SIDBRINT per poder acabar amb èxit les seves pràctiques. El seu objectiu ha estat localitzar i incorporar informació a partir de fonts primàries, concretament de l’Arxiu Estatal Rus d’Història Politico-Social RGASPI.
Des d’aquí els donem les gràcies més sinceres i enviem una forta abraçada virtual a tothom!
Avui Maria Salvo Iborra fa 100 anys! Possiblement molts de vosaltres no coneixeu la història d’aquesta dona nascuda a Sabadell filla d’un fuster i d’una minyona.
Us la volem explicar…
La Maria va néixer a Sabadell un 27 de maig de 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta. Set anys més tard va marxar amb la família cap a Barcelona, a on es van instal·lar en una porteria del carrer Balmes, al cor de l’Eixample.
La Maria al centre de la imatge acompanyada per Lluís Martí Bielsa i Antonia Jover
L’any 1935, just abans de començar la Guerra Civil, va freqüentar els centres culturals d’Esquerra Republicana de Catalunya , però influïda per la xicota del seu germà gran, finalment va ingressar a les JSUC, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.
En esclatar la guerra era militant de la UGT i va treballar en un taller de roba que havien col·lectivitzat els sindicats CNT i UGT. El 1938 fou nomenada secretària de Propaganda del Comitè de Barcelona de les JSUC i com a tal participà en la defensa de la Segona República Espanyola.
El 29 de gener de 1939 va sortir cap a l’exili, però fou empresonada als camps de Le Pouliguen i Moisdon-la-Rivière a la Bretanya, d’on en va sortir el novembre de 1939 per ser lliurada a la Guàrdia Civil a Bilbao.
La Maria al centre de la darrera fila a la presó
Fou detinguda el 1941 a Madrid per activitats clandestines i fou tancada a la presó de les Corts, on a causa de les tortures que patí, no va poder ser mare.
El 1943 fou traslladada a la presó de Predicadores a Saragossa i després a la presó de dones de Ventas a Madrid. El mes de febrer de 1946 fou condemnada a 30 anys de presó, la major parts dels quals els passà a la presó de Segòvia, tot i que els darrers anys va estar tancada a la d’Alcalá de Henares.
De nou al carrer, l’any 1957, fou desterrada a Santander però tornà clandestinament a Barcelona, on milità activament al PSUC i també al moviment feminista.
La seva biografia és reflectida en el llibre El daño y la memoria: las prisiones de Maria Salvo de l’historiador Ricard Vinyes, professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona publicat l’any 2004.
A les seves pàgines podreu descobrir la fotografia dels anys de la guerra on la Maria apareix amb poc més de 16 anys, fotografiada per Francesc Boix, conegut per les imatges que va fer al camp de concentració nazi de Mauthausen.
La Maria Salvo ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2003. Va ser anomenada Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya el 2004. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi l’any 2005.
Des del nostre blog aquest és el nostre homenatge a la Maria i a totes les dones valentes i compromeses com ella. Li desitgem per molts anys i sobretot salut!
I acabem amb aquestes boniques paraules de la Maria:
L’Associació de Dones de 1936
“Quan va començar la guerra, jo no era ni comunista ni socialista. Vaig començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades que s’havien creat un mes o dos abans (…) Primer de tot, s’havia de guanyar la guerra i ajudar a la rereguarda en totes aquelles tasques importants. Puc recordar amb emoció el paper d’aquella generació. Vam aspirar a un món millor, el mateix que la joventut d’avui desitja. No ho vam aconseguir, però no vam assumir la derrota. La prova més evident és que milers i milers de nois i noies van estar empresonades. I a molts i moltes els va costar la vida (…) Desitjo que el record d’aquella joventut sigui un estímul que contribueixi a eliminar les desigualtats existents, i que la llibertat i la pau no siguin una utopia, sinó un dret indiscutible per a tots els pobles.”
Portem ja uns quants mesos de confinament tele-treballant des de casa. Ens hem hagut d’acostumar a noves rutines i funcionaments… no ens ha quedat més remei… de tota manera seguim trobant a faltar als usuaris… i molt especialment a aquells que venen sovint a la nostra biblioteca!
Amb alguns d’ells ens congratula poder manter-hi contacte a través del correu electrònic o de les nostres xarxes socials però, evidentment, no és el mateix.
Aquest és el cas del professor de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona Conrad Vilanou, pedagog i catedràtic del Departament de Teoria i Història de l’Educació. El professor Vilanou sovint ve a realitzar els seus treballs d’investigació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
A més s’ha convertit en un dels principals donants de material tant pels fons bibliogràfics de la nostra biblioteca com pel que fa a material d’arxiu. Malauradament no podem gaudir de la seva presencia però hi mantenim el contacte i ens ha fet arribar una informació que volem compartir amb tots vosaltres.
Es tracta d’un llibre que recull una antologia de textos, amb una introducció sobre Joan Roura-Parella (Tortellà, 1897- Middletown, Connecticut, 1983) que fou professor agregat de pedagogia a la Universitat de Barcelona durant la República i membre destacat de l’Escola de Barcelona a l’exili.
S’hauria d’haver publicat l’any 2019, en ocasió de la commemoració dels 80 anys de l’exili republicà, per bé que per motius tècnics s’ha retardat uns quants mesos.
Imatge de Roura-Parella provinent de l’arxiu familiar
El 23 de gener de 1939 Joan Roura-Parella va partir de Barcelona cap a un exili voluntari del què, com molts altres intel·lectuals espanyols, ja no tornaria mai més. Primer va anar a Mèxic (1939-1945) i després als Estats Units (1946-1983). En plena Guerra Civil va presentar a la Universitat de Barcelona, la primera tesi en pedagogia llegida a Espanya.
Sobre la base que la vida espiritual i la vida biològica constitueixen un tot integral, els seus textos transmeten avui un ideari de pau i concòrdia plenament vigent. Interessat per les matemàtiques, les ciències naturals, la psicologia, la filosofia i la pedagogia, el seu pensament se centra en l’home, des de la seva condició d’ésser natural fins al seu estadi espiritual superior. Concep la vida com una unitat i una interrelació que comprèn la biologia, la psicologia i el món. També s’interessà per la unitat existent entre vida i filosofia.
Va morir als Estats Units el 26 de desembre de 1983, després que la Universitat de Barcelona li fes un homentage de reconeixement el 17 d’otubre d’aquell any. Quan va morir el New York Times, en l’edició del 28 de desembre de 1983, es va fer ressò del seu traspàs.
Si us interessa aprofundir en la figura de Roura Parella podeu consultar aquests altres articles escrits també pel professor Vilanou:
Els responsables de l’escola ens havien explicat previament que al parvulari, a principi de curs, es feia un núvol de preguntes per conèixer els interessos dels infants i poder organitzar diferents projectes.
Enguany, una nena tenia molt interès per un mural que hi ha l’exterior de l’escola, al costat de la porta del parvulari. Es tracta d’un graffiti que emula el Guernica de Picasso però adaptat a l’escola, i que es va pintar com a regal a una mestra de plàstica. L’elaboració del graffiti va comptar amb l’ajut del destacat artista barceloní Uri Abarca i el resultat és el que veieu a continuació:
Arrel d’aquest interès uns altres nens i nenes van voler aprofundir en l’art de Picasso. Un alumne en concret sabia la història del quadre del Guernica i la va explicar a classe. Van aprofitar així per treballar la figura de l’artista malagueny, visitant el Museu Picasso i també van parlar sobre l’Exposició Internacional de Paris de l’any 1937 i del Pavelló de la República.
També s’havia tractat a classe la relació del Guernica amb l’escola perquè el quadre mostra el bombardeig d’un poble i recordem que l’antiga seu de l’Escola del Mar, al barri de la Barceloneta, va ser bombardejada i destruïda l’any 1938 durant la Guerra Civil espanyola. L’escola va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l’edifici que avui és el Museu Etnològic de Barcelona. El mes de novembre de 1948 es va inaugurar el seu tercer emplaçament, al barri del Guinardó, on continua en l’actualitat, ocupant l’edifici de l’antiga masia de can Sors.
Els infants van saber que el Guernica original es troba a un museu de Madrid i que al nostre edifici, hi ha una reproducció, a tamany natural.
Una de les coordinadores del centre es va posar en contacte amb la responsable de la biblioteca per organitzar la visita i poder contemplar la rèplica del Guernica just al lloc per on va ser creat el quadre.
Els pares van fer grups de families i es van repartir les visites en 4 dies dues setmanes consecutives. Va ser una experiència fantàstica i molt gratificant veure als infants com quedaven fascinats davant la pintura de Picasso. Una bona oportunitat de per acabar d’adquirir més coneixements sobre aquesta magnífica obra d’art.
Us mostrem algunes imatges testimonials:
Des del nostre blog enviem a tots els alumnes, pares i mares de P5 de l’Escola de Mar una salutació desitjant que tothom estigui bé.
Eduardo de Robles Viñoly va néixer l’onze de setembre de 1920 a Irun. Amb 17 anys va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà i, després de fer un breu servei militar, enviat a la batalla de l’Ebre. Va formar part de l’anomenada Lleva del biberó. Segons ens expliquen els seus fills, va sobreviure perquè pocs dies abans de l’atac final de les tropes franquistes, va ser retirat de la primera línia perquè patia paludisme.
En acabar la Guerra Civil va haver de tornar a fer la mili a Zamora. De retorn a Barcelona va estudiar dret. El seu pare, que era un home molt estricte i sever, el va obligar a marxar a Madrid a opositar per a advocat de l’estat. Es va examinar dues vegades, va suspendre i va decidir tornar a Barcelona, casar-se i treballar d’advocat a l’Ajuntament de Barcelona on va exercir com a director de les Escoles Municipals durant molts anys. Va morir d’un infart fulminant l’11 de gener de 1983.
Eduardo de Robles es definia ell mateix com a republicà d’esquerres i antifranquista. Els seus fills recorden que a casa celebraven el 14 d’abril, que van beure cava el dia de la mort de Franco i que el seu pare els explicava moltes coses relacionades amb la batalla de l’Ebre i de com ho va passar en aquella època. No obstant desconeixien totalment que hagués escrit un dietari. El van trobar casualment quan endreçaven la casa dels pares en morir la seva mare.
El dietari, catalogat al Cercabib, és una petita llibreta d’aquelles que regalava la companyia aèria Air France que cabien a una butxaqueta de camisa. Té 244 pàgines, mesura 7 x 6 cm, i en ell Eduardo de Robles hi anotava el seu dia a dia a la guerra: els dies que va estar a Sitges fent la formació militar, la seva estada al front de Lleida abans d’iniciar-se la Batalla de l’Ebre, la seva vida al front i el seu retorn a Lleida.
Els estudiants de grau de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, Noemi Llopart Jiménez i Gerard López Busquets, a proposta del professor Lluís Agustí, han realitzat el seu Treball de Final de Grau en base al dietari d’Eduardo de Robles Viñoly. L’han digitalitzat, transcrit i contextualitzat i estan elaborant un guió cinematogràfic amb la voluntat de portar-lo, més endavant, a les grans pantalles. Confiem que en un futur es pugui accedir en línia a la transcripció i contextualització així com al guió i l’audiovisual duts a terme per la Noemí i el Gerard que han fet molt bona feina!!!
De moment, però, us el podem oferir digitalitzat amb aquesta aplicació.
Com diuen els fills d’Eduardo de Robles: Gracias por todo, mi padre estaría muy orgulloso de que su experiencia en la batalla del Ebro esté siendo útil y estudiada.
La seva biografia és reflectida en el llibre 
Portem ja uns quants mesos de confinament tele-treballant des de casa. Ens hem hagut d’acostumar a noves rutines i funcionaments… no ens ha quedat més remei… de tota manera seguim trobant a faltar als usuaris… i molt especialment a aquells que venen sovint a la nostra biblioteca!
