Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Luís Romero Pérez

A finals de l’any 2018 Javier Romero Martinengo va cedir, a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), el fons documental i la  biblioteca particular del seu pare, l’escriptor Luís Romero Pérez, al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona).

Luís Romero Pérez (Barcelona, 1916 – 2009) és un escriptor català de la postguerra, membre de l’anomenat moviment neorealista hispànic del segle XX. Va dedicar una part important de la seva producció literària a la Guerra Civil i va ser guanyador dels premis de novel·la Nadal (1951) per la seva obra La Noria, Planeta (1963) per El Cacique i Ramon Llull (1991) per Castell de cartes, Durant la Guerra civil va ser empresonat pels republicans al castell de Montjuïc i més tard va combatre a la División Azul.

El fons personal de José Luís Romero Pérez agrupa la documentació reunida i generada per l’escriptor durant la producció i publicació de les obres Tres días de Julio (1967), Desastre en Cartagena (1971), El final de la Guerra (1976) i Por qué y cómo mataron a Calvo Sotelo (1982).

 

Cronològicament, el fons comprèn gairebé tot el segle XX, però destaca pel seu volum i pel seu valor històric, el material relacionat amb la Guerra Civil i el franquisme, ocupa 0’90 metres lineals i consta de 4 subsèries:

  • Subsèrie 1: Conté fotografíes, la majoria del període de la Guerra Civil, i documentació diversa (originals o còpies) generada durant la Segona República espanyola (1931-1939) i el franquisme.
  • Subsèrie 2: Conté testimonis, molts d’ells inèdits, de persones que van viure o protagonitzar esdeveniments diversos estudiats per Luís Romero com, per exemple, el dia de l’Alzamiento (18 juliol 1936) a diverses ciutats de l’estat, la sublevació contra el Govern Negrin a la Base Naval de Cartagena i el cop d’estat de Segismundo Casado (5 març 1939) o l’assassinat de José Calvo Sotelo (13 juliol 1936).
  • Subsèrie 3: Conté multitud de materials reunits per Luís Romero durant  l’elaboració de les seves novel·les: Tres días de Julio (1967), Desastre en Cartagena (1971), El final de la Guerra (1976) y Por qué y cómo mataron a Calvo Sotelo (1982). La majoria són notes manuscrites amb apunts de tota mena (cronologies, apunts biogràfics de diversos personatges, esborranys, etc.).
  • Subsèrie 4: Consta dels contactes epistolars mantinguts per Luís Romero amb multitud de personatges (Diego Abad de Santillán, Julio Alvarez del Bayo, Enriqueta Calvo Sotelo, Francisco Galán, Joan García Oliver, David Gasca, Vicenç Guarner, Dolores Ibárruri, Dionisio Ridruejo, Ramón Salas Larrazábal, Josep Tarradellas i un llarg etcètera), protagonistes de fets que van tenir lloc fonamentalment durant la Guerra Civil espanyola.

El fons documental de Luís Romero s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals i ja es troba a disposició dels investigadors. Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al  catàleg del CRAI.


Deixa un comentari

Reconeixement al CRAI de la Universitat de Barcelona pel suport al projecte #SalvaPeironcely10 sobre el patrimoni cultural de la Guerra Civil

El passat dimarts dia 19 de febrer de 2019 la Fundació Anastasio de Gracia-FITEL (AGFITEL) va donar reconeixement públic al CRAI de la Universitat de Barcelona i concretament al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República pel seu suport a la iniciativa #SalvaPeironcely10.

No és la primera vegada que us parlem d’aquesta iniciativa al blog. Fa un parell d’anys vam anunciar que la nostra biblioteca s’adheria al projecte de recuperació del lloc on el fotògraf Robert Capa va fer algunes de les seves fotografies més conegudes en les quals per primera vegada apareixen els nens com a víctimes dels efectes de la guerra.

L’any 1936 Capa, un dels corresponsals de la guerra més destacats del segle XX,  va publicar, entre d’altres, aquesta fotografia a la revista francesa Regards, en un article titulat “La capital crucificada”. Les imatges van donar la volta al món al ser publicades també a la revista alemanya Zürcher illustrierte i a la nordamericana Life.

A la imatge es poden veure nens jugant entre les restes dels bombardejos alemanys i italians davant l’edifici número 10 del carrer de Perioncely al barri de Vallecas de Madrid.

La Fundació Anastasio de Gracia-FITEL (AGFITEL) va iniciar una campanya, que porta per nom #SalvaPeironcely10, perquè aquest immoble  fos declarat bé d’interès cultural i que alhora garanteixi un habitatge digne per a les famílies que hi viuen actualment, de condicions econòmiques precàries.

S’ha presentat també el projecte de creació, en aquest espai, del Centre Robert Capa per a la interpretació dels bombardejos aeris de Madrid. Recordem que Madrid va ser la primera capital europea que va patir bombardeigs aeris durant una guerra. Els bombarders Junker-52 alemanys van causar la mort a nombrosa població civil.

A dia d’avui podem dir que l’edifici de Vallecas està pendent que l’Ajuntament de Madrid l’inclogui en el catàleg de béns i espais protegits.

Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, durant l’entrega de la placa commemorativa va dir que: «Vam participar en la campanya perquè aquest indret madrileny era un lloc molt emblemàtic i significatiu de l’ideari de Robert Capa, i a més té una relació molt estreta amb el tipus de material que tenim a la biblioteca del Pavelló»

Recordem també que la iniciativa #SalvaPeironcely10 ha aplegat diverses entitats culturals i acadèmiques de molts altres països.

A l’acte de reconeixement hi va assistir  també el vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni, Salvador García.

Si voleu més informació podeu llegir la notícia a la web de la UB.

Us deixem amb una galeria fotogràfica de l’acte que va tenir lloc al Pavelló de la República, seu de la nostra biblioteca:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Deixa un comentari

“Milicianes” documental amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat cinc de febrer es va estrenar el documental Milicianes al Sense Ficció programa de TV3 Televisió de Catalunya amb gran èxit d’audiència.

Aquest film, obra de Jaume Miró i Tània Balló  i amb Gonzalo Berger, historiador i bon amic nostre, com a guionista i coproductor, és el resultat d’una investigació de dos anys sobre la història de cinc milicianes catalanes que van ser violades, torturades i assassinades a Manacor.

Produïda per Nina Produccions i Cinètica Produccions ha comptat també amb la coproducció de TV3 i IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. De fet el documental es va estrenar a Palma el 27 de setembre i es va emetre a IB3 l’1 d’octubre.

Durant la matinada del dia 5 de setembre de 1936,  cinc milicianes van ser afusellades pels feixistes, juntament amb altres milicians, a Manacor. El grup de combatents formaven part de l’expedició del capità Albert Bayo que, l’agost de 1936, va intentar recuperar l’illa de Mallorca en mans dels sollevats. A causa d’un ràpid i sobtat reembarcament, alguns dels combatents van quedar abandonats a l’illa. Unes hores més tard van ser detinguts i, finalment, van ser afusellats.

Vuitanta anys després, una intensa investigació, de més de dos anys, ha permès contextualitzar a les cinc dones en el moment històric que van viure des d’una perspectiva de gènere. S’ha contactat amb els seus familiars i se sap també on van ser enterrades. La seva història permet sentenciar que la guerra no va ser tan sols cosa d’homes.

L’existència d’un diari, suposadament escrit per una d’elles i posteriorment manipulat pels feixistes italians i franquistes, on es relaten els dies de campanya a Mallorca o una foto del grup, feta poc després de ser detingudes, són alguns dels testimonis materials que han ajudat a esclarir aquesta llegendària història.

Malgrat que s’ha aconseguit d’identificar quatre de les cinc dones: les germanes Daria i Mercedes Buixadé, Teresa Bellera Cemelli i Maria Gracia Sanchís, no ha estat possible esbrinar qui va ser l’autora del diari. La cinquena miliciana i per tant, autora del diari, podria ser Ramona Soldevila Cirés, una manresana nascuda a Itàlia però de pares catalans, militant d’Esquerra Republicana i que treballava a l’ajuntament de la ciutat. Però no es pot identificar amb claredat en cap de les fotografies que es conserven. Aquestes imatges, realitzades durant l’embarcament de les tropes i en els  entrenaments de les milícies femenines al Camp de la Bota a Barcelona, són les que han permès la identificació de les altres quatre.

El CRAI Bibioteca del Pavelló de la República ha estat un dels col·laboradors  d’aquest projecte que ha necessitat de nombrós suport documental.

Recordem que les milícies van ser unes forces militars formades per combatents voluntaris procedents de totes les organitzacions antifeixistes de Catalunya. Estaven formades per  més d’un 80% de combatents de les províncies catalanes i la resta de combatents provenia de l’Estat espanyol i uns pocs voluntaris estrangers.

Gonzalo Berger, autor també del llibre que porta per títol Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat  explica que a Catalunya hi va haver un gran nombre de dones milicianes, aproximadament unes 1200, que van participar activament a la guerra.

Aquestes milícies femenines van respondre a una crida feta pel PSUC que tenia una una doble finalitat: per una banda fer serveis a la rereguarda i per altra la creació d’un exèrcit de dones. Finalment però, van aplegar dones de totes les formacions polítiques antifeixistes: des partits com Esquerra Republicana de Catalunaya, o el POUM, i de sindicats com la CNT/FAI o UGT. Amb un únic objectiu:  enderrocar el feixisme.

Per escriure aquesta obra Berger ha consultat abundant documentació, en bona part dels nostres fons, fent un estudi exhaustiu de com es van organitzar i finançar les milícies antifeixistes, la seva composició ideològica, etc.

Actualment s’està treballant en un projecte de base de dades en obert dels milicians i milicianes que van formar les columnes antifeixistes i que compta amb la col·laboració de l’Arxiu Nacional de Catalunya. De moment hi ha identificades unes 4.000 dones d’arreu d’Espanya amb biografia inclosa.

L’objectiu és explicar les seves vides en un gran contenidor web amb documentació com ara cartes i fotografies.

Des del nostre blog ens congratulem d’aquestes iniciatives i felicitem a tots els autors per la feina feta!


Deixa un comentari

Exposició “Enemic a la Vista! La defensa de la costa al Maresme (1936-1939)” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat diumenge dia 27 de gener es va inaugurar a Arenys de Mar l’exposició Enemic a la Vista! La defensa de la costa al Maresme (1936-1939).

Durant el període de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) la costa del Maresme va ser un enclavament geogràfic important en el desenvolupament del conflicte.

Es van construir diferents tipus de fortificacions per a la vigilància i la defensa: nius de metralladores, bateries de costa, observatoris, etc, amb l’objectiu de protegir el litoral i les poblacions costaneres d’una possible incursió procedent del mar.

Des de l’illa de Mallorca, en mans de les forces rebels es van realitzar diversos atacs aeris contra la població civil.

Aquesta mostra recorda aquests anys difícils per a la població de la comarca que va patir diversos atacs marítims i aeris a indrets com Mataró, Calella, Malgrat de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar…

Mitjançant els panells expositors és pot conèixer com es va organitzar la defensa del litoral per part del govern de la República i quina era la tasca dels Carrabiners. A través de la documentació dels espies, es veu la importància que tenia tota aquesta xarxa de defensa per al bàndol rebel.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi col·labora amb la reproducció de dos cartells de la nostra col·lecció:

La mostra, que commemora els 80 anys del final de la Guerra Civil, es podrà visitar fins al mes de desembre de 2019 a la sala d’exposicions temporals, a la planta baixa del Museu Marès de la Punta al Carrer de l’Església, 43 d’Arenys de Mar.

Els horaris són: de dimarts a dissabte de 10 a 13h i de 16 a 18h. I diumenges i festius d’11 a 13h.

L’entrada és gratuïta! No us ho perdeu.

Us deixem amb algunes imatges de la inauguració:


Deixa un comentari

Exposició “Del sobresaliente a l’excel·lent. La represa del català a Farmàcia” amb la participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

L’any 2018 va estar dedicat a commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra  amb motiu dels 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català més il·lustre i dels 100 de la publicació de la seva obra més significativa la Gramàtica catalana.

Per aquest motiu, el passat dia 12 de desembre, va tenir lloc la inauguració de l’exposició que porta per títol Del sobresaliente a l’excel·lent. La represa del català a Farmàciaa la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimenatació, organitzada per la mateixa facultat i pels Serveis Lingüístics i el vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Es tracta d’una mostra sorgida a partir del treball guanyador d’un grup d’alumnes del Màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia de la Universitat de Barcelona al voltant del tema de l’ús el català a la Facultat de Farmàcia, concretament sobre la recuperació del català durant l’època de la Transició espanyola.

La mostra planteja un recorregut cronològic que arrenca als anys trenta del segle XX mitjançant textos, fotografies i documentació original.

L’aixecament militar del 1936 i l’inici de la guerra van tenir repercussions que afectaren a tots els àmbits de la vida pública i privada, i la vida acadèmica no en va ser una excepció. L’any 1940 l’aleshores Facultat de Farmàcia reprèn l’activitat acadèmica amb la normativa vigent suspesa, professors depurats o empresonats i la llengua catalana prohibida. Les classes s’impartien només en castellà i l’ús científic de la llengua catalana es converteix en una activitat il·legal. Alguns científics continuen publicant articles en català de manera clandestina!

A partir dels anys seixanta, van sorgir les primeres inciatives per recuperar el català a les aules.  El curs 1976-1977, professors i estudiants aconsegueixen que, per primera vegada, s’imparteixin classes de Bioquímica en català. L’any 1977 es creen grups de foment de la llengua catalana que s’agrupen sota el nom de grups dinamitzadors del català, constituïts bàsicament per estudiants.

Després de la mort del dictador, es produeixen, encara de manera continguda, accions de recuperació del català en la vida acadèmica.

És a partir de l’any 1978, amb l’elecció del rector d’Antoni Maria Badia i Margarit quan s’inicia de manera més clara el període de recuperació democràtica i de normalització lingüística a la Universitat.  Per exemple es va presentar la primera tesi doctoral en català. El mateix any, amb motiu de la festa patronal es va llegir el primer discurs acadèmic en català, que esdevingué també la primera publicació institucional en català de la Facultat. Un any després, comencen els cursos de llengua catalana per a tots els col·lectius.

Finalment, el 1985 s’aproven els Estatuts de la Universitat de Barcelona restablint-se el règim d’autonomia universitària i s’instaura l’oficialitat del català.

La mostra destaca la voluntat compartida de professors, estudiants i personal d’administració i serveis per normalitzar la presència del català a la Facultat, així com la tasca dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona que dona suport al manteniment i la millora de l’ús actual de la llengua a tota la Universitat.

Es pot visitar al vestíbul principal de la Facultat de Farmàcia fins al 5 d’abril de 2019 i l’entrada és lliure!

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi ha participat amb la reproducció d’una selecció de 15 adhesius i 1 cartell corresponents a campanyes per a l’ús del català dels anys 70 i 80 que es poden veure als plafons i espais expositius.

Esperem que us agradi. No us la perdeu!


1 comentari

Els Catalans als camps nazis

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.


Deixa un comentari

Museïtzació del Refugi de Sant Just Desvern amb la col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El projecte de rehabilitació i museïtzació del refugi antiaeri de la població de Sant Just Desvern ja és una realitat!

Aquest espai tancat durant més de 80 anys, per fi va obrir les seves portes el més d’octubre passat. El projecte ha estat liderat per l’Arxiu Històric de dita població amb la voluntat de recuperar el refugi que es va construir per protegir la població civil durant els bombardeigs de la Guerra Civil espanyola.

La seva rehabilitació i obertura a la ciutadania vol ser testimoni de la resistència de la població civil enfront dels perills de qualsevol guerra.

La ciutat de Barcelona va patir els dies 16, 17, 18 de març de 1938 uns terribles bombardeigs. Aquest fets i les constants alarmes van ser els detonants que van portar la Junta Local de Defensa Passiva a reclamar la construcció d’aquest refugi.

L’Ajuntament de Sant Just va encarregar l’obra a la “Col·lectiva Paletes”, o Col·lectivitat del Ram de l’Edificació. Paletes i Manobres, i va comptar amb la participació de veïnat.

De fet Sant Just va patir quatre bombardeigs, tant d’artilleria com d’aviació i el d’octubre de 1938, a la carretera, fou el que més danys provocà.

El refugi té 165 metres de llargària entre les dues boques d’entrada, la primera situada al pati de les Escoles i la segona al carrer de l’Ateneu. El recorregut el configura una única galeria d’un metre d’amplada. Els dos accessos no són rectes sinó en forma de lletra U per evitar els possibles danys causats per les bombes i la metralla. El refugi està construït en terrenys d’argiles i de pissarres.

Pot ser per aquest motiu durant els anys de la postguerra, i degut també a les condicions climatològiques, el refugi  va ser utilitzat com a espai dedicat al cultiu dels xampinyons!

La tècnica constructiva era idèntica a l’emprada en les mines d’aigua doncs a la vila de Sant Just es comptava amb l’expertesa de diversos minaires.

En l’actualitat són molt poques les persones que  poden explicar en primera persona com van viure aquests bombardeigs. L’Arxiu Municipal conserva entrevistes fetes a diverses persones que van ser testimonis directes dels fets i que podeu trobar a la mateixa web del refugi.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República  ha col·laborat en aquest projecte amb la reproducció d’imatges que s’incorporaran al web i al vídeo que s’estan realitzant des de l’Ajuntament i que encara no han donat per acabats.

Us avisem que, per motius relatius a la conservació del refugi, les visites han de ser programades. Us podeu inscriure aquí.

No us perdeu l’experiència!