Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Category Archives: Guerra Civil espanyola


by Deixa un comentari

“Por qué : semanario de sucesos y actualidades” nova incorporació a la col·lecció de revistes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Acabem d’incorporar, dins la col·lecció de revistes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les publicacions periòdiques més populars editades a les dècades dels anys 1960 i 1970 a l’estat espanyol: Por què: semanario de sucesos y actualidades dedicada a la crònica negra i als successos que va tenir una molt bona acollida entre el públic en general.

El setmanari Por Qué va ser una rèplica barcelonina a una altra publicació amb les mateixes característiques que s’editava des de Madrid i que va esdevenir molt més popular: El Caso, amb la que tingué una forta competència.

Enrique Rubio Ortiz (1920-2005), periodista de successos i expert en estafes, d’origen castellanomanxec, establert a Barcelona, que després seria popular a la televisió pel programa Investigación en Marcha i per la seva Timoteca Nacional, en va ser el fundador, l’any 1960.

Por Qué s’encarregava de presentar als seus lectors reportatges amb un contingut sensacionalista, centrats en delictes comuns, tragèdies i esdeveniments extrems i extraordinaris, obviant, lògicament, tota informació vinculada a la repressió política del règim franquista.

Temes com les inundacions del Vallès el 1962, les aparicions de la Verge en un poblet càntabre anomenat Garabandal, o les malifetes i fugues d’El Lute van ser exhaustivament tractats.

S’editava setmanalment i, a les últimes planes, tenia una secció fixa anomenada Los Cacos de Joso, amb acudits gràfics il·lustrats. La seva redacció era en un pis antic de l’Eixample, concretament al número 176 del carrer Diputació.

En les seves pàgines es retrata una Espanya de picaresca plena d’incauts. L’avarícia i la vanitat, inherents a la condició humana, ens porten a les més inimaginables històries d’estafes: des de les falses litografies de Dalí fins a les malediccions i enganys de Lola Flores, passant per històries de militars, toreros, religiosos, polítics, actors, músics… tots amb un engany per explicar…

Fins i tot el mateix director de la publicació, Enrique Rubio que, quan va començar com a periodista a l’edat de 14 anys, es va pintar un bigoti amb llapis per semblar més gran a les entrevistes!

La Guerra Civil espanyola el va sorprendre a Catalunya, mentre passava uns dies de vacances a Tarroja de Segarra. En complir 18 anys va haver d’ingressar a l’Escola Popular de Guerra, situada al col·legi dels Pares Escolapis de Sarrià, a Barcelona. D’allà en va sortir com a oficial d’artilleria antiaèria, però no va arribar a exercir-ne perquè es va iniciar la retirada cap a França. Tancat al camp d’Argelès-Sur-Mer, va ser enviat presoner cap a Espanya, passant pels camps de concentració de Sant Sebastià i Vitòria.

Gràcies als contactes que tenia el seu germà es va salvar de ser executat a la plaça de bous de Vitòria. Més tard, el van enviar a la presó de Torrero, a Saragossa.

Quan va acabar de complir la condemna va sol·licitar l’ingrés a la Xarxa de Ferrocarrils, per ajudar a l’economia familiar. Va començar de telegrafista en una estació el nom de la qual semblava una picada d’ullet del destí: Campo Sepulcro, a Saragossa.

No va trigar gaire a col·laborar, amb les seves caricatures i acudits, a la premsa; primer a diaris com Marca, Dígame o a Informaciones i més tard a Amanecer de Saragossa i Solidaritat Nacional i La Prensa de Barcelona. Va ser el setmanari madrileny Fotos el primer que li va encarregar una sèrie de reportatges, analitzant els preus dels aliments des del seu origen fins a la seva arribada al mercat.

A Barcelona, ​​va passar de la caricatura i l’acudit als successos policials gràcies a l’atzar. El reporter de successos de Solidaritat Nacional estava malalt i havia d’anar a cobrir un tema al Paral·lel barceloní, concretament a “El Molino”, on estava involucrada la vedette María Yáñez, popularment coneguda com “La Bella Dorita”. Com no tenien a qui enviar, José Fernando Aguirre, el director, va ordenar a Rubio que fes ell el reportatge, que finalment va sortir a primera plana i fou tot un èxit. D’aquesta manera el caricaturista va passar a ser redactor policial.

Després va arribar l’oferta d’El Caso, setmanari de successos nascut l’11 de maig de 1952, en què va ser redactor en cap de Catalunya, Balears i Aragó, des de la seva creació fins a l’any 1960, en què es va fer càrrec de la direcció de Por que, que mantindria, durant 15 anys, com a setmanari barceloní capdavanter en successos.

La premsa escrita no va ser l’únic àmbit d’actuació de Rubio que va debutar a la ràdio l’any 1947, a l’emissora Radio España. Més tard va passar per moltes altres emissores: Ràdio Nacional, Ràdio Peninsular, La Cope, Ondacero, Rac-1, etc.

Va presentar un informatiu a la Televisió de Catalunya Panorama de Actualidad i entre molts altres programes l’any 1971 participà a Investigación en Marcha que va resoldre més de 59 delictes impunes, i va ser premiat amb la placa policial d'”Inspector Honorari”, distinció que va sumar al Premi Nacional de Reportatges Nacionals i Internacionals de 1964 i l’Antena de Oro 1965 per guions originals.

També va participar a TV3 Televisió de Catalunya presentant 26 capítols en català de Picaresca Club al costat de Toni Marín (1996-1997) i d’altres per a Cas Obert, d’Àngel Casas (1997-1998). A Telemadrid i Antena 3 va col·laborar en diversos programes a la secció de successos.

Va escriure diversos llibres sobre crims, estafes i altres successos, destacant la seva famosa trilogia La Timoteca Nacional on es recullen més de 2.000 estafes perfectament classificades.

L’any 1996 la Generalitat de Ctalunya li va atorgar la medalla al treball “President Macià”.

Tot un personatge!

[Aquesta informació sobre la vida d’Enrique Rubió ha estat extreta de la pàgina de la Timoteca Nacional ]

Com diuen Antonio Laguna-Platero i Francesc-Andreu Martínez-Gallego en el seu article Orígenes y desarrollo del periodismo sensacionalista de sucesos en España (1883-1917) Cuad.inf.  no.52 Santiago  2022:

…no debería escribirse la historia del periodismo español, su salto hacia la prensa industrial y de empresa, prescindiendo de la prensa de sucesos y de los periodistas que le dieron vida, los reporteros judiciales y de sucesos. Ellos transformaron el lenguaje del periodismo y ampliaron las estrategias de competencia de las industrias culturales y de las empresas que las regentaban.


by Deixa un comentari

Inauguració de l’exposició “Brigades Internacionals i Multilingüisme” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dijous dia 17 de novembre es va inaugurar l’exposició Brigades Internacionals i Multilingüisme a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

La mostra té com a comissaris a Ramon Naya, historiador i investigador del projecte SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) i Lourdes Prades, doctora en Història Contemporània i responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i de SIDBRINT.

Les Brigades Internacionals eren uns grups heterogenis de voluntaris que van lluitar a favor de la República i de la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Homes i dones de nacionalitats diverses que parlaven llengües diferents.

Amb aquesta exposició es vol fer palès com una comunitat multilingüe tan heterogènia i durant un període de temps tan breu, viu, conviu i sobreviu a una guerra.

Van superar les barreres idiomàtiques, malgrat la diversitat de llengües i cultures que podien separar-los. Hi havia un denominador comú entre tots els seus integrants: el compromís de lluitar per un ideal. Com diuen els mateixos brigadistes: “Parlem diferents idiomes però una mateixa llengua”.

França va ser el país que més voluntaris va aportar a la contesa, amb més de quinze mil brigadistes. El francès era una de les llengües destacades junt amb el polonès.

Però sense cap dubte l’idioma predominant va ser l’anglès: dels Estats Units van arribar gairebé quatre mil persones que, juntament amb els brigadistes provinents de la Gran Bretanya, els Australians i els de Nova Zelanda, constitueixen el grup lingüístic més nombrós.

No hem d’oblidar però, el xinès, el mongol, l’alemany, el rus, l’àrab … Una autèntica Torre de Babel!

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República s’ha encarregat de la selecció bibliogràfica i ha prestat una part dels seus fons sobre brigades per elaborar una taula expositiva.

A l’acte d’inauguració hi van assistir els dos comissaris Lourdes Prades i Ramon Naya juntament amb el degà de la Facultat de Geografia i Història, Ricardo Piqueras i la professora del Departament d’Història Contemporània Teresa Abelló, entre d’altres.

La mostra es podrà visitar fins al dia 16 de desembre al vestíbul de la segona planta de l’edifici de la facultat.

No us la perdeu!


by Deixa un comentari

Incorporació de nou material al Fons Documents Històrics del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: Corbera i Bertran, Empresa Col·lectivitzada

El passat mes d’octubre la Fundació d’Estudis Anarcosindicalistes i Llibertaris (FELLA) va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República material procedent de l’empresa tèxtil Corbera i Bertran S.A., trobat casualment l’any 2020 damunt d’un contenidor d’escombraries de la ciutat de Barcelona per un company de l’Ateneu Llibertari de Gràcia, en Fran. Fruit d’aquesta troballa el Grup de Memòria Històrica d’aquest Ateneu ha publicat l’opuscle Corbera i Bertran, empresa col·lectivitzada : una fábrica de mujeres en tiempos de colectivización que trobareu al nostre fons.

Segons aquesta publicació, l’Empresa Corbera i Bertran va ser fundada l’any 1929 per Jaume Corbera Puñet i Josep Bertran Margenat. Les naus industrials estaven ubicades al carrer Romans del barri del Camp d’en Grassot-Gràcia Nova de Barcelona i els despatxos, al carrer Bruc. Es desconeix el nombre de persones que hi treballava durant els primers anys de funcionament, però sí que se sap que a finals de 1936, quan els obrers havien assumit el control i la direcció de la fàbrica, aquesta tenia 350 empleats. L’agost del 1938, probablement a causa de la reducció dels mercats que va comportar la Guerra Civil, la força laboral era només de 204 obrers i obreres a les naus del carrer Romans i d’una dotzena als despatxos del carrer Bruc. Com a moltes de les fàbriques tèxtils de l’època, la major part de la força de treball eren dones (un 92,2% en el cas de Corbera i Bertran, E.C.). L’empresa col·lectivitzada confeccionava jerseis i altres materials tèxtils primer per a les milícies i després per a l’Exèrcit Popular.

La documentació cedida per la FELLA al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República està guardada en un petit arxivador i consta de 216 fitxes datades el mes d’agost de 1938. Són els duplicats dels anomenats Certificats de Treball de l’època. En ells, a banda d’una fotografia, hi consten l’adreça, l’ofici i professió, l’especialitat, el sou que cobraven i l’edat i el lloc de naixement de cada un dels empleats. A les seves fitxes els antics amos Jaume Corbera i Josep Bertran hi figuren com a “tècnic comercial” i com a “director tècnic” respectivament.

El buidatge d’aquests certificats aporta informació molt interessant sobre la composició laboral i social de l’empresa i les condicions de treball de les persones que hi treballaven: a banda de ser, com hem comentat abans, una fàbrica de dones, sabem que el seu salari era inferior als dels homes, que elles estaven als tallers i ells als despatxos, que la major part eren catalanes, fonamentalment de la ciutat de Barcelona i que vivien prop dels locals de la fàbrica, que moltes d’elles estaven emparentades, etc.

La documentació s’ha incorporat al Fons DH, Sèrie Documents Històrics com una nova subsèrie, ocupa 0’10 metres lineals i ja es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI de la Universitat de Barcelona.


by Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Pere Masuet Estebanet

Aquest mes d’octubre, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut del senyor Andreu Masuet Villanueva, correspondència del seu oncle Pere Masuet Estebanet, inscrit en el Cens de persones Desaparegudes durant la Guerra Civil i el Franquisme.

L’any 2007 Andreu Masuet es va adreçar a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya per tal de sol·licitar la recerca del seu oncle Pere Masuet Estebanet, desaparegut l’any 1938 al front del Segre.

El fons conté, d’una banda l’expedient amb la documentació localitzada sobre Pere Masuet per la Direcció de Memòria Democràtica a diversos arxius (Barcelona, Salamanca, Àvila, Guadalajara, Balaguer, Bellcaire d’Urgell, etc.) així com al Valle de los Caidos, i que malauradament no van aportar cap dada sobre les circumstàncies que envoltaren la seva mort i posterior inhumació i, de l’altra, les cartes que Pere Masuet va enviar a la seva família des del front.

Pere Masuet Estebanet (Barcelona, 30 juny 1920 – Sector de Balaguer, 26-28 maig 1938). Operari de professió, va ser mobilitzat per l’Exèrcit de la República el 27 d’abril de 1938, inscrit a la 224a Brigada Mixta, 60a Divisió, 1r Batalló, 3a Companyia i destinat al Front del Segre el maig de 1938. La seva desaparició va tenir lloc entre els dies 26 i 28 de maig de 1938, en context de combat, al Sector de Balaguer.

A la primera carta, enviada des de Guimerà el 1r de maig de 1938, diu: …me hallo en un corral en donde tenemos que comer y no se si podre dormir porque segun dicen tenemos que marcharnos… estoy escribiendo sobre el plato por no tener donde escribir… El 2 de maig explica: …no nos dejan poner la direccion de donde nos hallamos por que hay muchos espias… Mirar si me podeis mandar un paquete de calcetines (michons) pues tengo frio en los pies, despues sellos y un lapiz de tinta y alpargatas pues las que tengo se estropearon porque nos hacen hacer guerrillas por la montaña. El 3 de maig escriu: La carta que me envieis mandarmela abierta, es orden del mando…, hasta hoy era del cuerpo de fusil-ametralladora, ya nos emos entrenado… El 5 de maig va dinar dos plats de cigrons amb carn que, descriu, no sé si era de burro pero era buenisima. El 6 de maig pot llegir la premsa: …me entere que los facciosos buelben a atacar pero no consiguen nada eso demuestra que la guerra se ba acabar pronto… El 13 de maig diu als seus pares: …como me benis a la memoria al pensar que como yo y vosotros teneis que pasar con lo poco que os dan en el racionamiento… Es un orgullo luchar contra los españoles… El 24 de maig escriu la seva última carta: …yo creo que no mas faltaba que os pidiera dinero con lo mal que lo debeis pasar…, dices que hoy la prensa trae buenas noticias, que la aviacon nuestra a derribado 8 aparatos facciosos…, esta semana nos dieron dos caliqueños, los cambie con un hombre del pueblo por un kilo de pan. Hi ha una carta del 13 de juny escrita pel seu germà Andreu que probablement la família ja no va enviar perquè ja sabia que en Pere Masuet era mort.

El fons Pere Masuet Estebanet s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.


by Deixa un comentari

Actes d’Homenatge a les Brigades Internacionals amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat cap de setmana es van dur a terme, a la ciutat de Barcelona, tot un seguit d’activitats amb motiu de la celebració del 84è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals que enguany, la 25a edició de l’homenatge, ha estat especialment dedicada a les dones brigadistes.

De fet, els actes van començar el dijous 20 d’octubre, amb la representació de l’obra: Una nova primavera: La història de les Brigades Internacionals de la companyia La Voz Ahogada Projecte Escènic, al Teatre Golen’s de Gràcia.

El divendres 21 va tenir lloc la presentació del llibre Coratge sota el foc, amb la participació de la seva autora, Helena G. Vancells. Aquesta obra recull la vida de 20 dones que van lluitar a la Brigada Lincoln durant la Guerra Civil espanyola.

També es va fer una taula rodona per debatre el paper de les dones que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme. Hi va participar Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i del projecte SIDBRINT sobre les Brigades Internacionals, i les historiadores Anna Sospedra i Carlota Vidal, col·laboradores també del projecte.

El dissabte 22 es va fer l’acte central que organitzà l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya.

Destaquem la intervenció de Janette Higgins, filla de Jimmy Higgins, Brigadista Internacional canadenc, conegut com “El soldado alto” que va presentar el llibre escrit pel seu pare Luchando por la democràcia. Memorias de un activista canadiense en la guerra espanyola, del que n’és editora.

Paral·lelament a aquests actes, s’han publicat un seguit d’articles a la premsa del país sobre el paper de les dones a les Brigades Internacionals i d’altres que es feien ressò dels homenatges. Lourdes Prades ha tingut, en molts casos, un marcat protagonisme.

El setmanari El Temps li va fer una entrevista i el Diari Ara va publicar un article sobre les dones brigadistes on es recollien les seves paraules i es feia també menció al SIDBRINT i a la informació que aporta el projecte pel coneixement d’aquesta temàtica.

Fins i tot Lourdes Prades va ser destacada com una de les cares del dia i semàfor verd de la publicació!

A més mitjans com Tot Barcelona o Betevé també van publicar notícies sobre l’homenatge a les Brigades Internacionals, fent referència altra vegada a SIDBRINT com a valuós instrument per a conèixer dades sobre brigadistes.

Desitgem que aquest projecte de la Universitat de Barcelona, desenvolupat des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història segueixi essent un instrument clau per a preservar la Memòria Històrica de totes aquelles persones que van venir a l’estat espanyol per a lluitar contra el feixisme.


by 8 comentaris

El Caliu de la il·lusió: les cartes de Can Malla en temps de guerra

Gràcies a programes de divulgació històrica com Quanta Guerra, producció de TV3, Televisió de Catalunya, amb col·laboració del Departament de Justícia i el Memorial Democràtic, recuperem relats de persones anònimes que van viure la Guerra Civil tant al front com a la rereguarda.

És sabut que moltes famílies, 86 anys després de la guerra, encara no saben on són les restes dels seus avantpassats desapareguts durant el conflicte bèl·lic i tenen interrogants sobre com van viure el conflicte els seus avis, tiets, germans, pares…

Esperem que el programa hagi servit també per sensibilitzar a les famílies sobre la importància dels seus documents històrics i la necessitat de preservar-los.

Arran de la seva emissió hem notat que cada vegada hi ha més interès per descobrir històries de la guerra després dels anys de silenci que va comportar la dictadura franquista.

Avui des del blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República us n’explicarem una…

Fa uns quants dies l’historiador Salvador Coll i Icart ens va fer arribar el llibre que porta per títol El Caliu de la Il·lusió: Les Cartes de Can Malla en temps de Guerra, autoeditat a Cardedeu i que recull cartes de guerra enviades i rebudes per dos germans que van ser destinats al front.

Aquesta publicació és una font molt important per saber com es va viure la guerra a Cardedeu, a la rereguarda.

Les cartes d’en Josep Cruixent ens permeten conèixer com era la vida d’un ferrador de mules a la Batalla de l’Ebre.

Can Malla és una de les cases més antigues de Cardedeu. Els habitants de la casa es dedicaven a ferrar cavalls i fer eines per la pagesia de la zona.

La família de la casa guardava un bon grapat de cartes en el fons d’un armari de la casa, més unes altres que es van trobar en un bagul de les golfes de les quals no recordaven l’existència.

En total formen un conjunt de 177 cartes que es troben recopilades i transcrites en aquesta obra, prologada per Assumpta Montellà, autora de diferents textos sobre la Guerra Civil Espanyola.

Les cartes reflecteixen la vida quotidiana, les pors, les angoixes que van patir la població, des d’un punt de vista molt íntim i emotiu.

Àngel Cruixent i Malla, el germà petit, amb 24 anys, es va incorporar al Front d’Aragó. Va estar destinat a diversos pobles que encerclaven Osca: Sasa del Abadiado, Siétamo, Abiego, Barbastro… fins que va agafar “les febres”. Després de passar per diversos hospitals com l’Hospital Militar de Abiego, situat al Convent de San Joaquín, va ser traslladat a Barcelona on va acabar al Centre d’Enduriment de Montserrat (Clínica Z). No millorava i el Tribunal Militar de Manresa el va donar per inútil i va morir al cap de poc temps.

Va perdre el sarró amb les cartes que havia rebut de la xicota, família i amics.

El germà gran, en canvi, Josep Cruixent i Malla, va anar destinat a la Batalla de l’Ebre, i va tornar amb la majoria de cartes de la xicota, família i amics.

Les cartes d’en Josep permeten conèixer la vida d’un ferrador de mules a la batalla de l’Ebre. S’ha de destacar que la feina de ferrador era una feina molt valuosa: les mules eren imprescindibles per portar menjar o munició a les tropes.

Especialment interessant és la correspondència que va mantenir amb la seva xicota que ens permet veure com era un festeig en temps de guerra i les cartes d’amics, que estaven a altres fronts o al mateix Cardedeu que expressaven les seves alegries, tristeses… esperant que s’acabés la guerra.

El llibre es va presentar el passat dia 30 d’abril de 2022, al pati de Can Malla, amb l’assistència de nombrós públic.

Des del nostre blog felicitem el Salvador per la feina feta i li agraïm la donació d’aquesta obra!

Un pas més en la recuperació de fons, col·leccions i documents conservats per persones i entitats que van participar en la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la lluita contra el Franquisme i la transició a la democràcia.


by Deixa un comentari

La bandera miliciana del POUM sabadellenc i la presentació del llibre “Voluntarios Voluntarios por la revolución: La Milicia Internacional del POUM en la Guerra Civil española”

El passat dia 29 de setembre, al Museu de Sabadell, va tenir lloc la presentació del llibre Voluntarios por la revolución : la milicia internacional del POUM en la Guerra Civil española del nostre usuari i bon amic l’històriador Andy Durgan.

A la presentació hi va participar, a part del mateix autor, Lourdes Prades, doctora en història i responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) la pàgina web de la Universitat de Barcelona que tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals.

El llibre examina, a través de diverses fonts, moltes d’elles consultades als fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, la presència d’uns cinc-cents combatents estrangers en les files del POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El POUM fou un partit molt arrelat a Sabadell des de principis dels anys 30. Milicians sabadellencs van lluitar al front d’Aragó-Osca amb l’exèrcit de la República, junt amb voluntaris internacionals que tenien residència a la ciutat i, en molts casos, treballaven a la indústria aeronàutica com els alemanys Hans-Johann Reiter, Waldemar Bolze, Karl Bräuning o Gottfried Kahn, aquest darrer d’origen jueu.

Amb motiu de la presentació del llibre, el Museu de Sabadell ha aprofitat l’avinentesa per exposar la bandera miliciana del POUM sabadellenc que ha estat cedida per la Fundació Andreu Nin.

La bandera, datada de l’any 1936, segons Durgan podria haver pertangut a una agrupació enquadrada en algunes de les dues columnes comandades, entre d’altres, per membres destacats del POUM sabadellenc: la columna “Balada-Oltra” (Josep Oltra Picó) o la columna “Iborra-Mañé” (Jesus Mañé Pascual).

L’octubre de 1936 aquestes columnes es van combinar amb la columna “Arquer-Picó-Grossi” per formar-ne una de nova amb el nom “Miquel Pedrola” per combatre al Front d’Aragó, a la zona d’Osca.

Bandera amb símbol comunista de la falç i el martell i lletres retallades amb roba de cotó blanc, cosides a màquina sobre teixit de cotó vermell.
 Joan Comasòlivas, Director del Museu de Sabadell, Genís Ribé, Andy Durgan, Lourdes Prades, i el President de la Fundació Andreu Nin

Volem aprofitar aquestes línies per agrair a Genís Ribé el donatiu d’un fulletó que porta per títol Sabadel: El POUM, la Guerra i l’Exili, on trobareu més informació sobre la matèria en qüestió i que ja podeu consultar al nostre catàleg.


by Deixa un comentari

La història d’Amadeo Nerozzi: exalcalde italià mort a la Batalla de l’Ebre combatent el feixisme

El passat diumenge dia 25 de setembre, una coalició de partits de dreta i ultradreta va guanyar les eleccions a Itàlia, amb un alt nivell d’abstenció, sobretot entre els joves.

Aprofitant l’avinentesa volem recordar la figura d’Amedeo Nerozzi que fou alcalde de Marzabotto, població al sud de la província de Bologna, tristament coneguda per la matança ocorreguda entre el el 29 de setembre i el 5 d’octubre de 1944, durant la Segona Guerra Mundial, quan la 16a Divisió Panzergrenadier Reichsführer-SS comandada pel major Walter Reder, en represàlia pel suport als partisans de la resistència italiana, van assassinar a centenars de persones.

Però aquesta no és la història d’Amedeo Nerozzi, que va ser alcalde de Marzabotto entre els anys 1920 i 1921.

La seva història comença el 1925, després de l’arribada al poder de Benito Mussolini, quan va haver d’emigrar a Bèlgica, on va destacar per l’activitat política i sindical entre els immigrants italians.

Anys més tard, en esclatar la Guerra Civil Espanyola es va unir al bàndol republicà. Va participar en la fundació de la Centúria Gastone Sozzi i posteriorment es va adscriure a les Brigades Internacionals, en concret al Batalló Garibaldi, on es creu que va actuar, primer, com a infermer i posteriorment, com a tinent metge.

Durant la guerra va estar en diferents fronts, com a les Batalles d’Osca o de Brunete i va desaparèixer en la Batalla de l’Ebre. El 9 de setembre del 1938 un projectil d’artilleria va impactar a prop de la tenda hospital on era. Va ser ferit i evacuat, i a partir d’aquell moment se’l va considerar desaparegut.

L’any 2018 l’Ajuntament de Marzabotto va començar els tràmits per inscriure el nom d’Amedeo Nerozzi al Memorial de les Camposines, indret de La Fatarella construït sobre una antiga trinxera de la batalla de l’Ebre, que és espai de dol i dignificació de tots els combatents que hi van perdre la vida. El consistori volia reconèixer així la seva presència al bàndol republicà durant la guerra.

El 2019, a petició també de la seva família, l’exalcalde italià va ser inscrit al Cens de persones desaparegudes de la Generalitat de Catalunya.

Les investigacions que s’han dut a terme des de la Direcció General de Memòria Democràtica han permès localitzar el nom d’Amedeo Nerozzi en la documentació de defuncions que conserva el Registre Civil de Mora d’Ebre. A partir d’aquest document s’ha sabut que Nerozzi no va morir a la serra de Cavalls el mateix dia que va ser ferit, com sempre s’havia cregut, sinó que va ser evacuat a un dels hospitals republicans que hi havia al mateix municipi, on va morir nou dies després.

Altres documents obtinguts en aquesta recerca aporten informació de tipus personal i polític sobre Nerozzi, però no detallen a quin dels hospitals de Mora d’Ebre va morir ni on va ser inhumat.

Móra d’Ebre va ser un punt important de recepció de ferits de la Batalla de l’Ebre i va allotjar diversos hospitals. La Direcció General de Memòria Democràtica té registrades sis fosses en aquest terme municipal, una de les quals està confirmada i cinc d’altres són considerades probables. D’aquestes últimes, dues podrien estar relacionades amb els hospitals quirúrgics de la ciutat i dues més, amb hospitals situats fora del nucli urbà.

El passat mes de juliol es va presentar el llibre escrit per Patrizia Zanasi, del Comitè Regional d’Honor a les persones caigudes en la masacre de Marzabotto, sobre la figura de Nerozzi que ha estat traduït al català per la mateixa Direcció General de Memòria Democràtica i que recull tota aquesta història de l’exalcalde que va lluitar contra el feixisme i que mereix ser recordada.


by Deixa un comentari

La “Ruta al Exilio” passa de nou pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Tal i com ja us vam informar en aquest mateix blog, fa uns quants mesos, concretament el passat 29 d’abril es va presentar la segona edició de la Ruta al Exilio, en un acte a Madrid, on va ser convidada Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, que enguany es tornava a convertir, com en l’edició anterior, en el “Punt 0” de recepció dels joves que participen en aquest projecte educatiu.

Us recordem que el projecte Ruta al Exilio va sorgir l’any 2021, impulsat pel Instituto de la Juventud Injuve i per l’ Observatori Europeu de Memòries – Fundació Solidaritat UB i organitzat per la asociación Be Wild Be Proud.

Després d’un període de selecció de participants, quaranta joves van ser escollits per un viatge formatiu que recorre les rutes transpirinenques de l’exili republicà espanyol, des de l’Alt Empordà fins al sud-est de França, fonamentalment a peu i amb autobús durant els darrers quinze dies del mes de juliol de 2022.

L’activitat de la ruta consisteix essencialment en la realització de tallers històrics i culturals, marxes per la muntanya i visites a museus i memorials.

L’objectiu és, no només indagar en les causes i conseqüències de l’Exili republicà espanyol, sinó també en els processos de reconstrucció de memòria i construcció de la identitat nacional al territori de l’estat espanyol, comparant-los amb altres processos similars a països propers.

La idea es poder dotar al jovent participant d’eines per establir connexions entre relats del passat, esdeveniments del present i imaginaris del futur, promocionant-ne l’esperit cívic i la participació activa en la resolució de conflictes actuals.

Enguany, el pati Gernika del Pavelló de la República va tornar a ser l’escenari de rebuda dels participants. Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, va fer una introducció sobre l’edifici i la seva significació i tot seguit es van desplaçar a la biblioteca per poder veure els fons de l’hemeroteca, destacant el recurs sobre revistes d’exili  que tenim, així també com una mostra de cartells de la Guerra Civil, i dels documents i d’objectes de l’exili republicà seleccionats per l’ocasió.

Un cop acabada la visita, que va ser molt profitosa, tot l’equip va partir pel següent punt de la ruta ja en terres de l’Alt Empordà!

Aquí en teniu tota la crònica gràfica:


by Deixa un comentari

Tornada i nou curs 2022-2023

Passades les vacances d’estiu tornem a activar el blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República!

Com cada curs us anirem informant sobre temes diversos tant de la biblioteca (activitats que realitzem, exposicions on participem, novetats bibliogràfiques que ens arriben…) com d’altres temàtiques relacionades amb les matèries que toquem: República, Guerra Civil, Exili, Franquisme, etc.

Avui, per donar-vos la benvinguda, us volem parlar d’un descobriment que hem fet recentment.

És de sobres conegut que a la ciutat de Barcelona hi ha els búnquers del Turó de la Rovira al barri del Carmel. Desconeixíem, però, l’existència d’un búnquer secret que es troba també a la ciutat, concretament a la seu de la Mutua Universal, en un palauet, al número 17 de l’avinguda Tibidabo, on es va ubicar el Consolat de la Unió Soviètica durant la Guerra Civil.

L’edifici va ser construït com a residència de la família Andreu. El doctor Salvador Andreu i Grau va ser un important empresari farmacèutic barceloní que va destacar també com a promotor immobiliari. Alguns recordareu les famoses pastilles per la tos que portaven el seu nom. A ell es deu la urbanització del Tibidabo.

En esclatar la Guerra Civil, el palauet va ser requisat per allotjar-hi el consolat soviètic, que a la pràctica feia funcions d’ambaixada, una vegada que Espanya i l’URSS van restablir, el 1936, les relacions diplomàtiques trencades arran de la revolució de 1917.

Els continuats bombardejos sobre Barcelona durant la guerra, van aconsellar la construcció del búnquer. Stalin havia nomenat com a cònsol un dels pesos pesants de la Revolució Russa, Vladímir Antónov-Ovséienko, que capitanejà l’assalt al Palau d’Hivern durant la Revolució d’Octubre i que va culminar amb el triomf bolxevic.

El búnquer té una dimensió de 50 metres quadrats i està en perfecte estat de conservació. Compta amb parets de 40 centímetres de formigó armat i es va fer pensant que s’hi pogués passar llargs períodes de temps i seguir amb l’activitat diplomàtica i consular. Hi ha despatxos i latrines i va tenir un generador elèctric. A l’entrada s’hi conserven antigues plaques soviètiques i una bandera.

Si us heu quedat amb ganes de saber-ne més coses consulteu aquesta entrada del blog Altres Barcelones on es parla a bastament de la figura del cònsol soviètic i també us recomanem aquest reportatge on podreu veure fantàstiques imatges del búnquer :

És una llàstima que no estigui obert al públic, oi?