Deixa un comentari

Teresa Alonso Gutiérrez: una nena de Rússia

Avui us volem parlar de Teresa Alonso Gutiérrez, una “nena de Rússia” de 95 anys que ha tingut una vida singular.

Ho farem a través de les paraules del nostre bon amic Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya:

Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.

Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.

El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.

La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.

Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.

Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.

Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.

I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…

Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “

“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes”
“Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle
.”

Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”

“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.

Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.

Teresa amb la medalla de la Federació Russa

Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.

Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.

Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.

Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.

Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.


Deixa un comentari

30.000 brigadistes indexats a SIBDRINT!

Fa un mes i escaig vam anunciar que la base de dades de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre las Brigades Internacionals) havia assolit la xifra de 29.000 voluntaris indexats.

I avui ens complau encara més anunciar-vos que ja hem superat la xifra de 30.000 voluntaris i de 2.100 fonts documentals recollides al portal web.

A més del substancial increment d’informació aconseguit en tan poc temps, cal esmentar també les tasques internes de millora i depuració que s’estan duent a terme: control i eliminació de duplicats, millora de l’estructura i augment de  la informació de la base de dades d’enquadrament militar, etc.

Com sempre, dir que tota aquesta feinada no hauria estat possible sense l’ajut dels nostres col·laboradors.

Per una part, comptem amb col·laboradors no necessàriament vinculats al món universitari. Són persones  que, de manera voluntària, posen hores del seu temps per col·laborar en aquesta tasca, amb l’objectiu de mantenir la memòria de les persones que van participar en aquest fenomen tan singular de la nostra història.

Per una altra part, en els darrers anys, podem comptar amb estudiants en pràctiques de la Universitat de Barcelona i d’altres universitats catalanes i internacionals.

Enguany, com vam comentar en un post anterior, hem comptat amb la col·laboració d’estudiants en pràctiques dels Màsters d’Història Contemporània i Món Actual i d’Estudis Llatinoamericans de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Habitualment, les tasques que aquests estudiants realitzen a l’arxiu i biblioteca del CRAI Pavelló de la República són molt diverses i variades, però degut al tancament sobtat de les instal·lacions universitàries i a la necessitat de limitar-nos al teletreball, han hagut de centrar-se en SIDBRINT per poder acabar amb èxit les seves pràctiques. El seu objectiu ha estat localitzar i incorporar informació a partir de fonts primàries, concretament  de l’Arxiu Estatal Rus d’Història Politico-Social RGASPI.

Des d’aquí els donem les gràcies més sinceres i enviem una forta abraçada virtual a tothom!


Deixa un comentari

El centenari de Maria Salvo Iborra: una dona del 36

Avui Maria Salvo Iborra fa 100 anys! Possiblement molts de vosaltres no coneixeu la història d’aquesta dona nascuda a Sabadell filla d’un fuster i d’una minyona.

Us la volem explicar…

La Maria va néixer a Sabadell un 27 de maig de 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta. Set anys més tard va marxar amb la família cap a Barcelona, a on es van instal·lar en una porteria del carrer Balmes, al cor de l’Eixample.

La Maria al centre de la imatge acompanyada per Lluís Martí Bielsa i Antonia Jover

L’any 1935, just abans de començar la Guerra Civil, va freqüentar els centres culturals d’Esquerra Republicana de Catalunya , però influïda per la xicota del seu germà gran, finalment va ingressar a les JSUC, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.

En esclatar la guerra era militant de la UGT i va treballar en un taller de roba que havien col·lectivitzat els sindicats CNT i UGT. El 1938 fou nomenada secretària de Propaganda del Comitè de Barcelona de les JSUC i com a tal participà en la defensa de la Segona República Espanyola.

El 29 de gener de 1939 va sortir cap a l’exili, però fou empresonada als camps de Le Pouliguen i Moisdon-la-Rivière a la Bretanya, d’on en va sortir el novembre de 1939 per ser lliurada a la Guàrdia Civil a Bilbao.

La Maria al centre de la darrera fila a la presó

Fou detinguda el 1941 a Madrid per activitats clandestines i fou tancada a la presó de les Corts, on a causa de les tortures que patí, no va poder ser mare.

El 1943 fou traslladada a la presó de Predicadores a Saragossa i després a la presó de dones de Ventas a Madrid. El mes de febrer de 1946 fou condemnada a 30 anys de presó, la major parts dels quals els passà a la presó de Segòvia, tot i que els darrers anys va estar tancada a la d’Alcalá de Henares.

De nou al carrer, l’any 1957, fou desterrada a Santander però tornà clandestinament a Barcelona, on milità activament al PSUC i també al moviment feminista.

Un cop recuperada la democràcia, fou presidenta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i fundadora el 1997 de l’Associació Les Dones del 36.

La seva biografia és reflectida en el llibre El daño y la memoria: las prisiones de Maria Salvo de l’historiador Ricard Vinyes, professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona publicat l’any 2004.

A les seves pàgines podreu descobrir la fotografia dels anys de la guerra on la Maria apareix amb poc més de 16 anys, fotografiada per Francesc Boix, conegut per les imatges que va fer al camp de concentració nazi de Mauthausen.

La Maria Salvo ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2003. Va ser anomenada Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya el 2004. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi l’any 2005. 

Des del nostre blog aquest és el nostre homenatge a la Maria i a totes les dones valentes i compromeses com ella. Li desitgem per molts anys i sobretot salut!

I acabem amb aquestes boniques paraules de la Maria:

L’Associació de Dones de 1936

“Quan va començar la guerra, jo no era ni comunista ni socialista. Vaig començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades que s’havien creat un mes o dos abans (…) Primer de tot, s’havia de guanyar la guerra i ajudar a la rereguarda en totes aquelles tasques importants. Puc recordar amb emoció el paper d’aquella generació. Vam aspirar a un món millor, el mateix que la joventut d’avui desitja. No ho vam aconseguir, però no vam assumir la derrota. La prova més evident és que milers i milers de nois i noies van estar empresonades. I a molts i moltes els va costar la vida (…) Desitjo que el record d’aquella joventut sigui un estímul que contribueixi a eliminar les desigualtats existents, i que la llibertat i la pau no siguin una utopia, sinó un dret indiscutible per a tots els pobles.”

Agraïm a Eduard Amouroux, secretari de l‘Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, les imatges i la informació facilitades per l’elaboració d’aquest post.


Deixa un comentari

Nou e-book gratuït d’Edicions UB: Textos fundamentales en el exilio : Pedagogia culturalista y educación viva

Portem ja uns quants  mesos de confinament tele-treballant des de casa. Ens hem hagut d’acostumar a noves rutines i funcionaments… no ens ha quedat més remei… de tota manera seguim trobant a faltar als usuaris… i molt especialment a aquells que venen sovint a la nostra biblioteca!

Amb alguns d’ells ens congratula poder manter-hi contacte a través del correu electrònic o de les nostres xarxes socials però, evidentment, no és el mateix.

Aquest és el cas del professor de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona Conrad Vilanou, pedagog i catedràtic del Departament de Teoria i Història de l’Educació. El professor Vilanou sovint ve a realitzar els seus treballs d’investigació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

A més s’ha convertit en un dels principals donants de material tant pels fons bibliogràfics de la nostra biblioteca com pel que fa a material d’arxiu. Malauradament no podem gaudir de la seva presencia però hi mantenim el contacte i ens ha fet arribar una informació que volem compartir amb tots vosaltres.

Amb motiu de la celebració de la Diada de Sant Jordi 2020, enguany sota les estrictes mesures del confinament, el servei d’Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar un e-book gratuït que porta per títol Textos fundamentales en el exilio. Pedagogía culturalista y educación viva.

Es tracta d’un llibre que recull una antologia de textos, amb una introducció sobre Joan Roura-Parella  (Tortellà, 1897- Middletown, Connecticut, 1983) que fou professor agregat de pedagogia a la Universitat de Barcelona durant la República i  membre destacat de l’Escola de Barcelona a l’exili.

S’hauria d’haver publicat l’any 2019, en ocasió de la commemoració dels 80 anys de l’exili republicà, per bé que per motius tècnics s’ha retardat uns quants mesos.

Imatge de Roura-Parella provinent de l’arxiu familiar

El 23 de gener de 1939 Joan Roura-Parella va partir de Barcelona cap a un exili voluntari del què, com molts altres intel·lectuals espanyols, ja no tornaria mai més. Primer va anar a Mèxic (1939-1945) i després als Estats Units (1946-1983).  En plena Guerra Civil va presentar a la Universitat de Barcelona, ​la primera tesi en pedagogia llegida a Espanya.

Sobre la base que la vida espiritual i la vida biològica constitueixen un tot integral, els seus textos transmeten avui un ideari de pau i concòrdia plenament vigent.  Interessat per les matemàtiques, les ciències naturals, la psicologia, la filosofia i la pedagogia, el seu pensament se centra en l’home, des de la seva condició d’ésser natural fins al seu estadi espiritual superior. Concep la vida com una unitat i una interrelació que comprèn la biologia, la psicologia i el món. També s’interessà per la unitat existent entre vida i filosofia.

Va morir als Estats Units el 26 de desembre de 1983, després que la Universitat de Barcelona li fes un homentage de reconeixement el 17 d’otubre d’aquell any. Quan va morir el New York Times, en l’edició del 28 de desembre de 1983, es va fer ressò del seu traspàs.

Si us interessa aprofundir en la figura de Roura Parella podeu consultar aquests altres articles escrits també pel professor Vilanou:

Esperem que la informació us sigui d’utilitat!

Aprofitem l’avinentesa per enviar una salutació al professor Vilanou i a tots els nostres usuaris!


Deixa un comentari

Visites de l’Escola del Mar de Barcelona al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Just abans d’haver de tancar l’edifici del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República degut a la pandèmia mundial pel Covid-19 vam rebre la visita de la classe de P5 de l’Escola de Mar de Barcelona.

Els responsables de l’escola ens havien explicat previament que al parvulari, a principi de curs, es feia un núvol de preguntes per conèixer els interessos dels infants i poder organitzar diferents  projectes.

Enguany, una nena tenia molt interès per un mural que hi ha l’exterior de l’escola, al costat de la porta del parvulari. Es tracta d’un graffiti que emula el Guernica de Picasso però adaptat a l’escola, i que es va pintar com a regal a una mestra de plàstica. L’elaboració del graffiti va comptar amb l’ajut del destacat artista barceloní Uri Abarca i el resultat és el que veieu a continuació:

Arrel d’aquest interès uns altres nens i nenes van voler aprofundir en l’art de Picasso. Un alumne en concret sabia la història del quadre del Guernica i la va explicar a classe. Van aprofitar així per treballar la figura de l’artista malagueny, visitant el Museu Picasso i també van parlar sobre l’Exposició Internacional de Paris de l’any 1937 i del Pavelló de la República.

També s’havia tractat a classe la relació del Guernica amb l’escola perquè el quadre mostra el bombardeig d’un poble i recordem que l’antiga seu de l’Escola del Mar, al barri de la Barceloneta, va ser bombardejada i destruïda l’any 1938 durant la Guerra Civil espanyola. L’escola va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l’edifici que avui és el Museu Etnològic de Barcelona. El mes de novembre de 1948 es va inaugurar el seu tercer emplaçament, al barri del Guinardó, on continua en l’actualitat, ocupant l’edifici de l’antiga masia de can Sors.

Els infants van saber que el Guernica original es troba a un museu de Madrid i que al nostre edifici, hi ha una reproducció, a tamany natural.

Una de les coordinadores del centre es va posar en contacte amb la responsable de la biblioteca per organitzar la visita i poder contemplar la rèplica del Guernica just al lloc per on va ser creat el quadre.

Els pares van fer grups de families i es van repartir les visites en 4 dies dues setmanes consecutives. Va ser una experiència fantàstica i molt gratificant veure als infants com quedaven fascinats davant la pintura de Picasso. Una bona oportunitat de per acabar d’adquirir més coneixements sobre aquesta magnífica obra d’art.

Us mostrem algunes imatges testimonials:

Des del nostre blog enviem a tots els alumnes, pares i mares de P5 de l’Escola de Mar una salutació desitjant que tothom estigui bé.

Va ser un plaer rebreu us a tots!


Deixa un comentari

Dietari d’un soldat de la Guerra Civil al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: base d’un treball de Final de Grau de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB

A finals de l’any 2019 Graciela, Marcos i Máximo de Robles, a través del professor de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals, de la Universitat de Barcelona, Lluís Agustí,  van cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República un dietari escrit pel seu pare, Eduardo de Robles Viñoly, on explica el seu dia a dia durant la Batalla de l’Ebre.

Eduardo de Robles Viñoly va néixer l’onze  de setembre de 1920 a Irun. Amb 17 anys va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà i, després de fer un breu servei militar, enviat a la batalla de l’Ebre. Va formar part de l’anomenada Lleva del biberó. Segons ens expliquen els seus fills, va sobreviure perquè pocs dies abans de l’atac final de les tropes franquistes, va ser retirat de la primera línia perquè patia paludisme.

En acabar la Guerra Civil va haver de tornar a fer  la mili a Zamora. De retorn a Barcelona va estudiar dret. El seu pare, que era un home molt estricte i sever, el va obligar a marxar a Madrid a opositar per a advocat de l’estat. Es va examinar dues vegades, va suspendre  i va decidir tornar a Barcelona, casar-se  i treballar d’advocat a l’Ajuntament de Barcelona on va exercir com a director de les Escoles Municipals durant molts anys. Va morir d’un infart fulminant l’11 de gener de 1983.

Eduardo  de Robles es definia ell mateix com a republicà d’esquerres i antifranquista. Els seus fills recorden que a casa celebraven el 14 d’abril, que van beure cava el dia de la mort de Franco i que el seu pare els explicava moltes coses relacionades amb la batalla de l’Ebre i de com ho va passar en aquella època. No obstant desconeixien totalment que hagués escrit un dietari. El van trobar casualment quan endreçaven la casa dels pares en morir la seva mare.

El dietari,  catalogat  al Cercabib, és una petita llibreta d’aquelles que regalava la companyia aèria Air France que cabien a una butxaqueta de camisa. Té 244 pàgines, mesura  7 x 6 cm,  i en ell Eduardo de Robles hi anotava el seu dia a dia a la guerra:  els dies que va estar a Sitges fent la formació militar, la seva estada al front de Lleida abans d’iniciar-se la Batalla de l’Ebre, la seva vida al front i el seu retorn a Lleida.

Els estudiants de grau de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, Noemi  Llopart Jiménez i Gerard López Busquets, a proposta del professor Lluís Agustí, han realitzat el seu Treball de Final de Grau en base al dietari d’Eduardo de Robles Viñoly. L’han digitalitzat, transcrit i contextualitzat i estan elaborant un guió cinematogràfic amb la voluntat de portar-lo, més endavant, a les grans pantalles. Confiem que en un futur es pugui accedir en línia a la transcripció i contextualització així com al guió i l’audiovisual duts a terme per la Noemí  i el Gerard que han fet molt bona feina!!!

De moment, però, us el podem oferir digitalitzat amb aquesta aplicació.

 

Com diuen els fills d’Eduardo de Robles: Gracias por todo, mi padre estaría muy orgulloso de que su experiencia en la batalla del Ebro esté siendo útil y estudiada.


Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Arturo Guerrero Ruiz

Tornem després del parèntesi de la Setmana Santa!

Malgrat seguim amb la pandèmia del coronavirus i confinats no volem deixar d’explicar-vos notícies del nostre dia a dia que segueix amb el teletreball des de casa.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut  de  Javier Guerrero Galliza documentació del seu avi, Arturo Guerrero Ruiz  (1890? – Barcelona, 1956), Guàrdia Civil fidel a la Segona República espanyola, que en acabar la Guerra Civil va ser empresonat i condemnat a 15 anys de presó.

Segons ens explica Javier Guerrero, el seu avi, republicà i maçó,  era militar professional, havia lluitat a l’Àfrica i el 18 de juliol de 1936  com a capità de la Guàrdia Civil destinat a Barcelona, on vivia amb la seva dona i el seu fill, va passar a formar part de la Guardia Nacional Republicana a les ordres de la Conselleria de Governació dirigida per Josep Tarradellas.

En perdre la guerra no va voler fugir, tenia la consciència tranquil·la ja que havia estat fidel a la legalitat republicana. En paraules del seu net, va esperar a casa a què l’anessin a buscar i deia: “si vienen los falangistas, me fusilarán, si vienen los militares me detendrán…”. Hi van anar els militars, el van detenir i va ingressar primer a la presó Model i més tard al castell de Montjuïc. L’any 1949, en va sortir malalt, sense professió ni dret a pensió. Va morir l’any 1956 sense conèixer els seus nets ni veure la mort de Franco.

Javier Guerrero ens va explicar que a casa seva no es parlava de la Guerra Civil: Quiero explicar, para que se entienda cómo fueron aquellos días, una historia familiar: mi abuelo tenía un primo hermano, Miguel Guerrero García, aviador, héroe de guerra, miembro de la escuadrilla de García-Morato, llegó a ser teniente general de aviación y después vicepresidente de Iberia. Cuando juzgaron a mi abuelo no movió ni un dedo por él. Un día sonó el teléfono, era él, venía a Barcelona y nos quería ver, mi padre no quería, pero mi madre dijo que sí, que nos “convenía”. De la conversación no recuerdo nada, pero la cara de mi padre no la olvidaré nunca, era como si hubiera vuelto a perder la guerra.

El fons personal d’Arturo Guerrero Ruiz conté documentació relacionada amb la seva carrera militar, signada per Alfons XIII -estudiant de l’Acadèmia d’infanteria (1919), Ordre de Mèrit Militar, pels seus serveis a la zona de Melilla com a segon tinent d’Infanteria (1921), ingrés al Cos de la Guàrdia Civil (1923),  còpia del full se serveis amb l’escut de l’àliga franquista a la portada de l’expedient  (1943)- i papers personals relacionats amb el seu empresonament –sentència a 15 anys de reclusió menor del Consejo Supremo de Justicia Militar (1939), autoritzacions a nom de diversos familiars per entrar al Castell de Montjuïc (1946-1947) a visitar-lo, certificat conforme el Jefe del Estado ha desestimat la sol·licitud de commutació de la pena de 6 anys i un dia de presó major feta per Arturo Guerrero Ruiz (1949).

El fons documental d’Arturo Guerrero Ruiz s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos i ja es troba a disposició dels investigadors. Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al Cercabib.

Tengo la convicción que estos documentos no pueden estar en mejor sitio que en el Pavelló de la República, hoy los he donado y me siento aliviado y emocionado, espero que mis muertos hoy puedan descansar major (Javier Guerrero)

Moltes gràcies a tu Javier!!!


Deixa un comentari

Dones i esport

Aquests dies ha estat d’actualitat la campanya “T’ho estàs perdent” que fomenta l’esport femení en els mitjans de comunicació. La iniciativa, engegada pel Consell Audiovisual de Catalunya pretén augmentar i millorar els espais dedicats a l’esport femení en els mitjans de comunicació

Amb l’eslògan “si no veus esport femení t’estàs perdent la meitat de l’espectacle”, la campanya va finalitzar el passat 14 de febrer en els mitjans d’àmbit català, incloses les xarxes socials on va tenir més ressò i certa polèmica.

En els darrers anys ha augmentat la presència de l’esport femení als mitjans de comunicació pública però encara es troba en la marginalitat informativa respecte a l’esport masculí.

A les portades dels diaris esportius per exemple, el protagonisme de les dones és gairebé nul.

Des del CRA Biblioteca del Pavelló de la República ens hem volgut sumar a la campanya mostrant-vos diferent material del nostre fons relacionat amb la temàtica dones i esport.

Comencem parlant de l’obra gràfica de Juana Francisca Rubio o Paquita (Madrid, 1911 – 2008),  una pintora i cartellista espanyola que va posar el seu art i la seva tasca com a il·lustradora al servei de la defensa de la República, motiu pel qual, en acabar la Guerra Civil, va haver d’exiliar-se a Mèxic on va viure amb el seu marit, el també cartellista José Bardasano i els seus fills, fins que va tornar a l’estat espanyol als anys 60. Molt menys reconeguda que el seu company, Juana Francisca fou una magnífica il·lustradora que cal reivindicar!

De la seva obra destaquen els cartells que va realitzar durant l’època de la República on es mostren dones esportistes i que podeu  trobar a la nostra col·lecció:

D’altra banda, dir-vos que a la publicació Crónica : revista de la semana editada des de l’any 1929 fins l’any 1938, trobem entrevistes i reportatges d’actualitat amb una presència força regular de dones esportistes a les portades o contraportades i amb diversitat d’esports: handbol, rem, natació, atletisme…

Aquesta revista, que sortia cada diumenge al preu de 20 cèntims i que era dirigida per Antonio González Linares (1875-1945), va aplicar models de magazíns francesos i alemanys introduint elements avantguardistes a l’edició: amb gran profusió de fotografies i pàgines dedicades especialment a la dona que no només de temes de moda i bellesa com acostuma a succeir en altres publicacions similars. Trobem fins hi tot imatges de nus femenins amb caràcter artístic!

Aquí mostrem diversos exemples de pàgines dedicades a l’esport femení que daten dels anys abans de la Guerra Civil:

Us recordem també que podeu consultar bibliografia sobre el tema al nostre catàleg amb la matèria dones esportistes. A tall d’exemple aquí teniu algunes de les obres que trobareu:

Esperem que en un futur no massa llunyà no siguin necessàries reivindicacions com aquesta i l’esport femení sigui ben visible!


Deixa un comentari

L’exili literari català

Durant aquest més de febrer i els propers mesos de març i abril a la llibreria La Central de Barcelona, amb seu al carrer Mallorca, s’està duent a terme el cicle de conferències El dia revolt. La literatura catalana a l’exili. Una visió dotze anys després un curs que presenta una visió actualitzada de diferents històries de l’exili literari català.

L’any 2006 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir lloc l’exposició Literatures de l’exili. En va ser comisari el crític literari Julià  Guillamon. D’aquesta exposició es va editar el llibre El dia revolt. Literatura catalana de l’exili  que va introduir molts elements nous en el coneixement i l’estudi d’aquesta temàtica.

Per primer cop Guillamón va investigar en la majoria de països que van acollir escriptors de l’exili provocat per la Guerra civil espanyola: França, Mèxic, Xile, República Dominicana, Argentina, Cuba i Veneçuela i dona veu als fills de l’exili narrant les experiències dels nens que van acompanyar als seus pares en la diàspora republicana.

Ara aquest curs s’encarrega de donar una visió actualitzada de tot plegat parlant sobre personatges tan coneguts com Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici, Carles Fontseré, Xavier Benguerel o Antoni Rovira i Virgili i d’altres menys populars com Maria Antònia Freixes o Rosa Maria Arquimbau. Dels que tornaren de seguida com Carles Riba, Joan Oliver o Enric Cluselles.  Dels reagrupaments familiars i les families partides com el cas de Jaume Pahissa a Buenos Aires. De la comunitat catalana de Mèxic amb Pere Calders, Joan Sales, Josep M. Miquel i Vergés o Odó Hurtado. Dels que van morir a l’exili com el cas de Francesc Trabal, a Xile….

Sens dubte una bona oportunitat per aprofundir en la matèria.

Aprofitant l’avinentesa us volem recordar que dins les col·leccions especials del CRAI Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona trobareu la Biblioteca de Josep Manyé i Vendrell ( Barcelona, 1909-2000) una excel·lent representació d’edicions de l’exili literari a París, Buenos Aires, Mèxic, Londres… amb magnífiques primeres edicions del segle XX sobre  història i cultura de la Gran Bretanya, literatura francesa i anglesa, etc.

Manyé, periodista i escriptor,  fou secretari de la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola es va exiliar a Gran Bretanya on formà part del nucli d’activistes catalans entorn de Josep Maria Batista i Roca, Carles Pi i Sunyer i JosepTrueta.

Va ser comentarista de la BBC en les emissions per a l’Estat espanyol i hi organitzà emissions en català com els  Jocs Florals de la Llengua Catalana l’any 1947. Fou cofundador de l’Anglo-Catalan Society i també corresponsal a Londres dels diaris Clarín de Buenos Aires, Excelsior de Mèxic i de l’Avui, i col·laborà habitualment a Destino, amb el pseudònim de “Jorge Marín”.

En retornar a Catalunya  va ser guardonat amb diversos premis  com l’ Ondas l’any 1971 o la Creu de Sant Jordi l’any 1987.

Podeu consultar les obres sobre aquest autor o bé les  obres que va escriure al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.

Recordeu també que l CRAI Biblioteca del Pavelló de la República té una una exposició virtual del seu fons bibliogràfic i documental sobre l’Exili. Hi podreu trobar un Mapa interactiu de l’exili permet que permet accedir a la col·lecció de premsa de l’exili de cada país relacionat que actualment es troba en fase de remodelació. Us avisarem quan tinguem una nova versió actualitzada i amb noves prestacions!

 


Deixa un comentari

Un Hospital en la batalla de l’Ebre i el Centre d’interpretació del Molar

Fa uns quants dies, la pàgina web de notícies  la Universitat de Barcelona es feia ressò de la recreació de les intervencions quirúrgiques al front durant la Guerra Civil espanyola a les dependències de la mina Loussa, al municipi del Molar (Priorat), indret que va acollir un hospital de campanya durant els anys que va durar la guerra.

El Grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni, Museografia Comprensiva i Noves Tecnologies DIDPATRI de la Universitat de Barcelona ha volgut recuperar la memòria d’aquella tasca sanitària amb dues propostes desenvolupades a l’espai de l’antic hospital que ara porta el nom de Centre d’Interpretació del Molar.

Per una banda, s’ha fet una recreació escenogràfica amb peces audiovisuals que representen les intervencions quirúrgiques tal com es feien en ple front i per una altra, una exposició de més de 500 eines i elements de medicina i cirurgia emprats durant la Guerra.

L’exposició que porta per títol “Un Hospital en la batalla de l’Ebre” tracta la història de l’Hospital M2 de l’Exèrcit Popular que, sota la direcció del doctor Miquel Gras, un jove de només 27 anys! va estar ubicat a l’edifici de direcció de la Mina Loussa-Linda Mariquita del Molar.

També incorpora un espai dedicat a l’Escola del CENU que entre 1936 i 1937 va funcionar en el mateix edifici i que va participar en l’espectacular procés de renovació pedagògica impulsat per la Generalitat de Catalunya aconseguint un ensenyament universal i de qualitat.

El projecte és una iniciativa del Ajuntament del Molar. La museografia ha estat dissenyada per DIDPATRI de la Universitat de Barcelona i executada per Molècula, i ha comptat amb l’assessorament i suport de destacats especialistes.

La instal·lació acumula l’experiència d’altres exposicions dissenyades pel grup. Es tracta d’una ambiciosa proposta de museografia didàctica que incorpora espais escenogràfics espectaculars, i una audaç proposta audiovisual que, sense dubte, esdevindrà un referent a partir d’ara.

Tres produccions específiques, inserides en entorns escenogràfics ens expliquen el dia a dia a l’hospital i a l’escola i una gran producció audiovisual en una pantalla de gran format, ens submergeix en l’epopeia de la batalla de l’Ebre i l’esforç dels hospitals de l’Exèrcit Popular.

 

 

Tanmateix allò més rellevant es l’extraordinària col·lecció de cirurgia i medicina de guerra que s’exposa, la Col·lecció Jordi Jara i Marina Jara, així com el llegat de la família Mauri-Serres.

Tot plegat les vitrines i escenografies allotgen més de cinc centes peces, algunes d’elles úniques que converteixen la iniciativa en l’exposició de sanitat i cirurgia de guerra més potent del sud d’Europa.

El progrés de la medecina i els horrors de la guerra real, així com la dimensió humana de la gent que va treballar, patir i morir en el lloc estan ben presents en la proposta.

D’altra banda cal destacar que el projecte compta amb un ampli coixí de societat civil. A diferencia d’altres iniciatives aquesta està ben arrelada al territori i compta amb el suport d’associacions de recreació històrica, col·lectius de recerca universitaris i associacions culturals diverses.

No us ho perdeu!