Deixa un comentari

Incorporació de nova documentació al fons personal Vicenç Guarner Vivancos

Vicenç Guarner i Vivancos (Maó, Menorca, 1893 – Mèxic, 1981) fou un militar menorquí.

Va obtenir els graus de tinent el 1911 i de capità el 1917. Entre el 1918 i el 1925 va participar en la guerra del Marroc. Proclamada la Segona República espanyola, es va establir a Catalunya. El 1935 fou nomenat cap superior dels serveis d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i va reorganitzar les forces de seguretat, d’assalt i de policia.

Durant l’alçament militar del 1936 va restar fidel a la República i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l’agost del 1936, es va ocupar d’organitzar columnes per al front, d’establir indústries de guerra, escoles d’oficials i fortificacions.

El 1937 el nomenaren cap del front d’Aragó i va participar en nombroses accions a Belchite i Codo. Després fou cap d’estat major de l’Exèrcit de l’Est i va lluitar als fronts de Còrdova i Extremadura.

El 1938 el nomenaren director de l’Escola Popular d’Estat Major i agregat militar a la Legació d’Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. Aleshores s’exilià a Mèxic, on es nacionalitzà mexicà i s’incorporà a l’exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l’ambaixada de la Segona República Espanyola entre 1945 i 1949.

És autor de diversos llibres i articles.

El fons personal de Vicenç Guarner fou cedit per la seva família al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona l’any 1987. L’any 2001, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, també de la família, un recull de documents personals elaborat pel mateix Vicenç Guarner i, a finals del 2020, Enrique Guarner, fill de Vicenç Guarner, va fer una nova donació de material del seu pare al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a través de l’investigador Albert Pons. És d’aquesta documentació que volem parlar-vos en aquest post.

A grans trets, aquest material consta de:

La guerra secreta del espionaje: un manuscrit inèdit de més de 200 pàgines (hi falta un capítol sencer que potser el mateix Guarner va eliminar). Segons Albert Pons l’escrit original podria ser dels anys 1950-1960, però en no publicar-lo potser hi va estar treballant fins als anys 1970. El manuscrit va acompanyat d’una carta de Vicenç Guarner a Frederic Escofet, datada el 18 de juliol de 1971, on Guarner li explica que està a punt d’acabar aquest llibre inèdit.

Cataluña y la Guerra 1936-1939: un manuscrit  d’unes 20 pàgines que és l’original del text publicat al Libro Blanco de Catalunya editat a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya l’any 1956. El manuscrit inclou els plànols originals fets per Vicenç Guarner. La versió en català d’aquest escrit, que es titulava Catalunya a la guerra d’Espanya, va rebre el Premi President Companys dels Jocs Florals  de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el setembre de 1957.

Mapes originals del llibre El Sáhara y el sur marroquí espanyoles:  mapespublicats  en un opusclet  a banda d’aquest llibre de l’any 1931 escrit pels germans Vicenç i José Guarner.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República custodia també la documentació que Vicenç Guarner va cedir a la Fundació Figueras. Podeu consultar els inventaris FP Guarner i F-FP Guarner al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI, al Cercabib.


Deixa un comentari

Donatius al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Malgrat ens trobem en temps de pandèmia els donatius no paren d’arribar al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Heus aquí els darrers que hem rebut:

D’un banda la donació d’Anna Crusellas i Serra amb documentació relacionada amb la Guerra Civil, destacant especialment la d’una mestra rural de la població d’Artés a la comarca del Bages durant els anys 40.

D’altre la donació d’un volum de documents, dossiers i informacions diàries de l’Agència Popular Informativa API que pertanyia a Josep Maria Blanch Marquès, que els va rebre clandestinament i els va guardar, conscient que esdevindrien un bon material d’informació.

Josep Maria Blanch (Barcelona, 30 d’octubre de 1943- 9 de novembre de 2017) era fill d’un militant del POUM que va lluitar al costat del bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Va estudiar Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona on va entrar en contacte amb els moviments antifranquistes, de tal manera que, per evitar la detenció policial, va haver d’interrompre els estudis per marxar a París.

Al llarg de la seva vida va militar al PSUC, en la seva etapa universitària i als anys 80 va formar part del projecte polític dels socialistes de Catalunya.
Professionalment es va dedicar a la docència com a professor de secundària de Física. Durant vuit anys va interrompre la tasca acadèmica per anar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona, com a primer secretari i fundador del Consell Escolar Municipal.
Encara que la seva vida laboral va estar sempre lligada a l’educació, destaca també el seu interés i coneixement de la política i la història contemporània.
La seva vídua Anna Pujol Coll i els seus fills, l’Ariadna, la Sandra i el Carles han donat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República aquest volum de documentació seguint la voluntat del qui fou el seu marit i pare.

El periodista Humbert Roma (Lleida, 1944) que va col·laborar amb TeleExprés i fou director de Grama i La Terra, president d’A. Publicacions en Català, entre d’altres, ha donat llibres pel nostre fons que podeu consultar a través d’aquest taulell de Pinterest o bé directament al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.

I en darrer lloc, el també periodista Toni Mañané ha fet donació de publicacions de premsa política i documents relacionats amb partits polítics de l’esquerra extraparlamentària i independentista dels períodes que van entre els anys 1973-1981 que també podeu trobar al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona i al taulell de Pinterest corresponent.

A tots ells els hi estem molt agraïts.


Deixa un comentari

Exposició “L’àlbum de la Ruth. Ruth von Wild i l’ajuda suïssa als infants de la guerra” al Memorial Democràtic

Des el passat mes de novembre de 2020 al Memorial Democràtic podeu veure l’exposició “L’àlbum de la Ruth. Ruth von Wild i l’ajuda suïssa als infants de la guerra”.

La mostra explica l’actuació humanitària que dugué a terme durant la Guerra Civil la mestra i activista Ruth von Wild.

Ruth von Wild (1912-1983) va néixer a Barcelona, filla d’una família suïssa instal·lada a la ciutat. Era mestra de professió i l’any 1938 fou voluntària al Servei Civil Internacional, entitat pacifista que liderava el Comitè Suís d’Ajuda als Nens d’Espanya, conegut també com l’Ajuda Suïssa, creat el 1937 i que aplegava diferents ONG suïsses. Concentrava la seva acció en la població vulnerable i especialment en els infants.

A l’exposició es mostren les fotografies que von Wild realitzà durant els anys de guerra i exili. Eren en un àlbum de fotos que va ser trobat a la casa familiar trenta-cinc anys després de la seva mort, amb imatges majoritàriament preses per ella mateixa i datades entre els anys 1938 i 1940.

Totes elles documenten i mostren la tasca del Comitè Suís d’Ajuda als Nens d’Espanya. Es tracta de fotografies fins ara inèdites i que la comissària de l’exposició, la historiadora Maria Ojuel, ha aconseguit localitzar després d’anys de recerca.

Fa uns quants dies el nostre usuari i bon amic l’historiador Miquel Izard, professor jubilat de la Universitat de Barcelona, va anar a veure la mostra i ens ha fet arribar les seves impressions per a ser publicades al nostre blog.

Us deixem amb les seves paraules:

Si els creuats franquistes és consagraven devotament a assassinar mestres i dones embarassades o robar les criatures de les preses en la guerra que ells encetaren, meravella la quantitat d’entitats estrangeres solidàries amb els més dèbils, el SCI suís, la Central Sanitaire Internationale, els quàquers i moltes més, així com el tan perllongat oblit de les seves intervencions.

L’àlbum de la Ruth. Ruth von Wild i l’ajuda suïssa als infants de la guerra” excel·lent mostra al Memorial Democràtic, fruit de la recerca documental de la historiadora Maria Ojuel Solsona, omple una d’aquestes omissions. Ruth (1912-1983), mestre nascuda a Barcelona, filla d’un enginyer suís de la  Central Catalana de Electricitat, torna, agost del 38, per col·laborar amb el SCI, assolint productes bàsics, arranjant menjadors, endegant l’evacuació de menuts dels fronts de guerra cap a llocs més segurs o recolzant entitats locals que organitzaven refugis i colònies. També ajudà en la retirada de febrer de 1939, així a Magdalena, nena de set anys que amb la mare i un germanet havien fugit de Madrid a Tortosa i de Barcelona a Figueres, bona part a peu; en un de tants bombardejos dels de Franco morí el germà, ella i la mare resultaren greument ferides, ella perdé una cama i traslladades a Perpinyà, als tres dies morí la mare. A França Ruth endegà una colònia al Château du Lac, Sigean, a prop de la maternitat d’Elna.

L’exposició és conseqüència de la incansable i tossuda investigació de Maria Ojuel que sabia del Château, on havia estat la seva mare. Feia temps que cercava referències, la neboda de Ruth li comunicà que aquesta havia depositat informació a l’arxiu de la Universitat de Zurich, localitzà més infants de les colònies. Però l’inesperat fou fa dos anys quan dita neboda de Ruth li va fer saber que s’havia  localitzat un àlbum amb 300 fotografies, preses per Ruth, durant la seva tasca a Barcelona, la retirada i Sigean, amb anotacions manuscrites detallant les imatges y els noms de les criatures.

                                                                                                    Miquel Izard

Us recordem que teniu temps fins el 30 d’abril per anar-la a veure! No us la perdeu…


1 comentari

Renovació del recurs web dedicat a la figura de Joan Comorera

Enguany, malgrat la pandèmia, al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República seguim comptant amb la presència d’estudiants en pràctiques.

Hem fet menció diverses vegades en el nostre blog d’aquests nois i noies que realitzen les seves assignatures pràctiques a la nostra biblioteca i col·laboren en tasques diverses.

Com és el cas del Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona que, tot i estar confinat a casa seva, ha treballat de valent ajudant-nos a renovar un antic recurs de la nostra pàgina web dedicat a la figura de Joan Comorera i Soler, diputat a les Corts Espanyoles durant la Segona República i primer secretari general del PSUC.

L’any 2008, amb motiu del cinquanté aniversari de la seva mort, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va presentar una mostra del seu fons bibliogràfic i documental relacionat amb la figura d’aquest polític català.

El format de la mostra havia quedat obsolet i amb la col·laboració del Miquel hem aconseguit una nova versió molt més interactiva.

Ja ens direu que us ha semblat!

Des d’aquí donem les gràcies al Miquel i als altres estudiants per la feina feta i encoratgem a futurs candidats perquè s’animin a demanar pràctiques al Pavelló de la República!


Deixa un comentari

Ressenya sobre l’exposició “Aixafem el feixisme” a càrrec de l’historiador Miquel Izard i Llorens

L’historiador Miquel Izard i Llorens, professor jubilat del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, després de visitar l’exposició sobre el Comissariat de Propaganda que actualment es pot veure al Palau Robert de Barcelona, ens ha fet arribar les seves impressions.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol remarcar que l’escrit que ve a continuació és una opinió particular del professor Izard. No subscrivim ni compartim les seves idees o impressions.

Per part nostre us recomanem la visita a aquesta magnífica mostra que compta amb la nostra col·laboració! Si voleu més informació podeu llegir el post del blog que li vam dedicar.

Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,1936-1939” excel·lent exposició al Palau Robert glossa l’extraordinària tasca -i no sols publicitària- d’aquesta entitat i del seu director en Met Miravitlles, una de tantes iniciatives i mudances d’un període del nostre antany, tan ignorat com engrescador i encoratjador per a molta gent.

No sols s’evidencia el quefer propagandístic, demés revela altres aspectes d’anys d’esperances, enardiment i solidaritat, de l’ajuda a Madrid a l’acollida de refugiats de la resta d’Espanya, del ressò que s’assolí tingués la gesta arreu del món a la quantitat de persones de tota mena que fraternitzaren amb la nostra lluita per una societat equitativa i lliure, dels brigadistes internacionals a figures de la ciència o la cultura.

Com sol passar amb la Història, la mostra també palesa el “passat del present”, patentitzant el tarannà dels governants actuals.

En primer lloc han trigat 45 anys en evocar tant sorprenent institució. És amnèsia peninsular, La Moncloa ronsejà 32 anys per acordar la Ley de la Memoria Histórica i el Memorial Democràtic de Catalunya, creat a remolc seu, el clausurà Mas, 2011, amb l’excusa de problemes estructurals en l’edifici, es dissimulà, 2012, al castell de Montjuïc i no ressuscità fins 2015 al Raval.

En segon lloc reflecteix alguna de les dèries de la Història Oficial: Un cartell de la Generalitat adreçat als Madrilenys (1937) sosté “el empuje del proletariado  catalán, dentro de las mismas calles de Barcelona, venció al fascismo en 45 horas”, però la versió estatal segueix sostenint que foren per damunt de tot les forces de l’ordre públic.

Entre les dates essencials a la cronologia figuren els lamentables fets de la Fatarella; extrapolar-ho com si fos quelcom que succeí a tota Catalunya és un dels encaparraments de la exegesis que satanitza un sol grup, com feia “Víctimes” del Memorial Democràtic, atribuint-li la majoria de les iniquitats quan prou testimonis i cronistes recorden que coordinaren alguns dels canvis més apassionants i transformadors d’una realitat abusiva, desil·lusionant i violenta.

                                                                             Miquel Izard


2 comentaris

Exposició “Aixafem el feixisme” al Palau Robert de Barcelona amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dilluns dia 2 de novembre es va inaugurar la mostra “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,1936-1939” al Palau Robert de Barcelona.

Aquesta exposició, que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021, l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda i ens explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) la propaganda va tenir un paper fonamental degut al caràcter ideològic del conflicte bèl·lic. En els dos bàndols van difondre la seva versió dels fets tant en l’àmbit domèstic com en el terreny internacional.

El Comissariat de Propaganda, creat l’ 1936, va desplegar una important estratègia comunicativa, treballant per internacionalitzar el conflicte bèl·lic i alhora explicar-se davant l’opinió pública republicana catalana i espanyola.

L’exposició, amb títol que fa referència al cartell més popular que va editar el Comissariat de Propaganda i un dels més famosos de la Guerra Civil, el del fotògraf publicitari Pere Català Pic, on es mostra una espardenya esclafant una creu gammada, reconstrueix i difon les accions persuasives que va portar a terme la Generalitat durant el conflicte bèl·lic, les contextualitza i n’explica els motius.

La mostra rendeix homenatge al polític i periodista Jaume Miravitlles, cap del Comissariat, i també als centenars de persones que van treballar o col·laborar amb el Comissariat de Propaganda i que a causa de la victòria franquista van caure en l’oblit o no van ser prou reconegudes.

Al llarg de l’exposició es pot sentir la cançó El més petit de tots, inspirada en l’estatueta homònima que va crear el Comissariat de Propaganda i que es va considerar “la mascota de la Revolució”.

La mostra dona a conèixer la gran varietat de formes informatives i propagandístiques que el Comissariat va utilitzar i s’hi poden veure un centenar de fotografies de l’època i una trentena de cartells originals, a més de diversos llibres, publicacions i altres objectes de propaganda.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit més d’una trentena d’obres com els cartells Defenseu-vos dels atacs aeris : els efectes del bombardeig aeri són molt més temuts que reals o Madrileños catalunya os ama o la magnífica auca del Noi català antifeixista i humà. També fulls volants com el Manifiesto de los intelectuales catalanes, llibres com Cinquanta anys d’esperanto edició del Comissariat de l’any 1937, amb motiu de l’Exposició commemorativa del cinquantè aniversari de l’Esperanto, i publicacions periòdiques com els comunicats de premsa que emetia la presidència del Comissariat en diverses llengües fins hi tot en suec!

Per a més informació us recomanem llegitu l’article: ‘Aixafem el feixisme’: quan el món va sentir el clam de Catalunya de Joan Safont a ElNacional.cat.

No us perdeu aquesta exposició!


Deixa un comentari

80 aniversari de l’afusellament del president Companys

Avui, dia 15 d’octubre, es commemora el 80 aniversari de la mort del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover, afusellat al Castell de Montjuic de Barcelona, l’any 1940.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En destaca especialment la documentació personal i familiar, que inclou documents, fotografies, correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de la seva dona Carme Ballester. Mencionar també la documentació relacionada amb l’empresonament, el consell de guerra i l’afusellament: l’ordre de processament, la correspondència, signatures de condol…

Al  CRAI Biblioteca Pavelló de la República  hi ha dipositada una altra part del seu fons personal, la qual consta de correspondència d’ell i sobre ell, així com discursos i declaracions entre 1936 i 1938.

Amb part de material d’aquest fons i altres documents que conservem al nostre arxiu vam elaborar, ja fa uns quants anys, una mostra bibliogràfica i documental relacionada amb la figura de Companys

Enguany, amb motiu del 80è Aniversari del seu afusellament, hem revisat i actualitzat els continguts del recurs i hem afegit per exemple el dossier “Companys, matar un president” amb diversos articles que el periodista Pep Martí ha publicat al diari Nació Digital i que compten amb imatges del nostre fons.


Deixa un comentari

Teresa Alonso Gutiérrez: una nena de Rússia

Avui us volem parlar de Teresa Alonso Gutiérrez, una “nena de Rússia” de 95 anys que ha tingut una vida singular.

Ho farem a través de les paraules del nostre bon amic Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya:

Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.

Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.

El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.

La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.

Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.

Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.

Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.

I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…

Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “

“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes”
“Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle
.”

Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”

“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.

Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.

Teresa amb la medalla de la Federació Russa

Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.

Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.

Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.

Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.

Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.


Deixa un comentari

30.000 brigadistes indexats a SIBDRINT!

Fa un mes i escaig vam anunciar que la base de dades de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre las Brigades Internacionals) havia assolit la xifra de 29.000 voluntaris indexats.

I avui ens complau encara més anunciar-vos que ja hem superat la xifra de 30.000 voluntaris i de 2.100 fonts documentals recollides al portal web.

A més del substancial increment d’informació aconseguit en tan poc temps, cal esmentar també les tasques internes de millora i depuració que s’estan duent a terme: control i eliminació de duplicats, millora de l’estructura i augment de  la informació de la base de dades d’enquadrament militar, etc.

Com sempre, dir que tota aquesta feinada no hauria estat possible sense l’ajut dels nostres col·laboradors.

Per una part, comptem amb col·laboradors no necessàriament vinculats al món universitari. Són persones  que, de manera voluntària, posen hores del seu temps per col·laborar en aquesta tasca, amb l’objectiu de mantenir la memòria de les persones que van participar en aquest fenomen tan singular de la nostra història.

Per una altra part, en els darrers anys, podem comptar amb estudiants en pràctiques de la Universitat de Barcelona i d’altres universitats catalanes i internacionals.

Enguany, com vam comentar en un post anterior, hem comptat amb la col·laboració d’estudiants en pràctiques dels Màsters d’Història Contemporània i Món Actual i d’Estudis Llatinoamericans de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Habitualment, les tasques que aquests estudiants realitzen a l’arxiu i biblioteca del CRAI Pavelló de la República són molt diverses i variades, però degut al tancament sobtat de les instal·lacions universitàries i a la necessitat de limitar-nos al teletreball, han hagut de centrar-se en SIDBRINT per poder acabar amb èxit les seves pràctiques. El seu objectiu ha estat localitzar i incorporar informació a partir de fonts primàries, concretament  de l’Arxiu Estatal Rus d’Història Politico-Social RGASPI.

Des d’aquí els donem les gràcies més sinceres i enviem una forta abraçada virtual a tothom!


1 comentari

El centenari de Maria Salvo Iborra: una dona del 36

Avui Maria Salvo Iborra fa 100 anys! Possiblement molts de vosaltres no coneixeu la història d’aquesta dona nascuda a Sabadell filla d’un fuster i d’una minyona.

Us la volem explicar…

La Maria va néixer a Sabadell un 27 de maig de 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta. Set anys més tard va marxar amb la família cap a Barcelona, a on es van instal·lar en una porteria del carrer Balmes, al cor de l’Eixample.

La Maria al centre de la imatge acompanyada per Lluís Martí Bielsa i Antonia Jover

L’any 1935, just abans de començar la Guerra Civil, va freqüentar els centres culturals d’Esquerra Republicana de Catalunya , però influïda per la xicota del seu germà gran, finalment va ingressar a les JSUC, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.

En esclatar la guerra era militant de la UGT i va treballar en un taller de roba que havien col·lectivitzat els sindicats CNT i UGT. El 1938 fou nomenada secretària de Propaganda del Comitè de Barcelona de les JSUC i com a tal participà en la defensa de la Segona República Espanyola.

El 29 de gener de 1939 va sortir cap a l’exili, però fou empresonada als camps de Le Pouliguen i Moisdon-la-Rivière a la Bretanya, d’on en va sortir el novembre de 1939 per ser lliurada a la Guàrdia Civil a Bilbao.

La Maria al centre de la darrera fila a la presó

Fou detinguda el 1941 a Madrid per activitats clandestines i fou tancada a la presó de les Corts, on a causa de les tortures que patí, no va poder ser mare.

El 1943 fou traslladada a la presó de Predicadores a Saragossa i després a la presó de dones de Ventas a Madrid. El mes de febrer de 1946 fou condemnada a 30 anys de presó, la major parts dels quals els passà a la presó de Segòvia, tot i que els darrers anys va estar tancada a la d’Alcalá de Henares.

De nou al carrer, l’any 1957, fou desterrada a Santander però tornà clandestinament a Barcelona, on milità activament al PSUC i també al moviment feminista.

Un cop recuperada la democràcia, fou presidenta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i fundadora el 1997 de l’Associació Les Dones del 36.

La seva biografia és reflectida en el llibre El daño y la memoria: las prisiones de Maria Salvo de l’historiador Ricard Vinyes, professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona publicat l’any 2004.

A les seves pàgines podreu descobrir la fotografia dels anys de la guerra on la Maria apareix amb poc més de 16 anys, fotografiada per Francesc Boix, conegut per les imatges que va fer al camp de concentració nazi de Mauthausen.

La Maria Salvo ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2003. Va ser anomenada Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya el 2004. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi l’any 2005. 

Des del nostre blog aquest és el nostre homenatge a la Maria i a totes les dones valentes i compromeses com ella. Li desitgem per molts anys i sobretot salut!

I acabem amb aquestes boniques paraules de la Maria:

L’Associació de Dones de 1936

“Quan va començar la guerra, jo no era ni comunista ni socialista. Vaig començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades que s’havien creat un mes o dos abans (…) Primer de tot, s’havia de guanyar la guerra i ajudar a la rereguarda en totes aquelles tasques importants. Puc recordar amb emoció el paper d’aquella generació. Vam aspirar a un món millor, el mateix que la joventut d’avui desitja. No ho vam aconseguir, però no vam assumir la derrota. La prova més evident és que milers i milers de nois i noies van estar empresonades. I a molts i moltes els va costar la vida (…) Desitjo que el record d’aquella joventut sigui un estímul que contribueixi a eliminar les desigualtats existents, i que la llibertat i la pau no siguin una utopia, sinó un dret indiscutible per a tots els pobles.”

Agraïm a Eduard Amouroux, secretari de l‘Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, les imatges i la informació facilitades per l’elaboració d’aquest post.