Deixa un comentari

Cartes d’un presoner del camp de concentració d’Horta al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut de la senyora Maria Guilera Escofet les cartes que el seu pare, Josep Guilera Escofet, va escriure a la seva família (pares, germans i promesa) des del camp de concentració d’Horta (Barcelona) durant els mesos de maig a juliol de 1939. Maria Guilera  va contactar amb la nostra Biblioteca a través de Carme Martín, membre d’ El Pou: Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada i autora del bloc Memòria dels Barris, amb la voluntat de posar a disposició de tothom aquestes cartes perquè, amb paraules seves: la seva lectura serveixi a tots plegats  per evitar el patiment que va suposar la guerra i la posterior repressió que  sense cap mena de compassió van patir els vençuts.

Aquestes cartes, conservades a les golfes de casa la Maria a Avinyonet del Penedès durant més de 80 anys, són retalls de la vida de Josep Guilera. En elles fa arribar a la seva família les seves angúnies, les seves necessitats, els explica com han de demanar l’aval (que mai va arribar) per poder sortir del camp de concentració, el pa, les llaunes de sardina … que necessita per sobreviure, el tabac, el paper …

Reproduïm el petit apunt biogràfic que Maria Guilera ens ha fet arribar sobre el seu pare, perquè ningú millor que ella per explicar-nos la vida de Josep Guilera.

Josep Guilera Escofet (Avinyonet del Penedès, 14 novembre 1914 – 10 agost 2002)

ESTUDIS : Era fill i net de pagesos. El seu avi matern (Josep Escofet) va ser de les primeres persones del poble que, de manera autodidacta, va aprendre a llegir i escriure. El pare només va assistir a l’Escola Pública d’Avinyonet, però sempre em van sorprendre la gran quantitat de coneixements que tenia.  A casa seva sempre es va llegir i en acabar la guerra els llibres existents a la casa van ser cremats pels falangistes del poble. Se’n va salvar algun que estava ben amagat com ara “La República” de Plató que encara conservo. Aquest amor per la lectura i per aprendre els va durar tota la vida.

Podia mantenir una conversa senzilla en francès. Explicava que arribant a França (a l’exili) la primera cosa que va fer va ser adquirir un diccionari castellà-francès. Amb prou feines si tenia unes monedes per comprar menjar i es va comprar aquest diccionari que guardem.

GUERRA : Quan va esclatar el 18 de juliol de 1936, el pare feia el servei militar a la caserna del Bruc. Per tant era militar i va voler anar a l’Escola de Guerra i a l’any 1937 va marxar voluntari al Front d’Aragó. Estava en un poblet anomenat Vicien, prop d’Osca. Té cartes del Castillo de Angiolillo. Es veu que Angiolillo era un anarquista italià molt estimat pels republicans i a vegades en comptes d’escriure el nom del poble on estaven, escrivien això. De l’Aragó va passar a Lleida i més tard va tornar a Barcelona. No va participar en la batalla de l’Ebre. Va adquirir el grau de sergent i conservem el DOG on hi ha el seu nomenament. El 1938 comença la retirada. Arriba a França el febrer de 1939. Primer al Camp d’Argelers, on es posa malalt. Com a militar és atès al vaixell hospital de la Creu Roja a Portvendres. Des d’allà torna a Espanya i va al Camp de presoners d’Horta a Barcelona. Després i durant 18 mesos a un Camp de Concentració, on farà treballs forçats construint una carretera, a Navarra, a la Vall del Roncal

TREBALL: Un cop acabada la guerra, i quan l’any 1941 torna a casa, es troba que els han pres tot, fins i tot matalassos i roba de la casa. El seu germà segon (Pere Guilera Escofet) va ser presoner al “Penal de Cartagena”, un vaixell presó. Va poder tornar a casa uns mesos abans que el pare i va començar a preparar les vinyes, l’hort, el corral… per refer l’economia familiar. Ben aviat entre els dos germans i l’ajut del pare i la mare van començar un negoci de compra venda de vins que els va durar fins la seva jubilació, quan ja havien complert 70 anys.

Tot i que el negoci els va anar bé, mai va deixar de treballar les terres familiars i fins als 82 anys llaurava els camps d’ametllers amb el seu petit tractor. Li agradava molt repetir una frase de Mn. Cinto : “Poeta i llaurador soc i faig la feina tan neta que llauro com un poeta i escric com un llaurador” . I és que de poesies, en sabia un grapat!

FAMÍLIA I AMICS: Es va casar amb la seva promesa MARIA ESCOFET MIQUEL el dia 7 de març de 1945. En tornar a casa, primer s’havien de fer alguns diners abans de pensar en casaments. Explicaven que es van casar a les 7 del matí i que no hi va haver convit. Només una mica de coca i xocolata desfeta pels assistents. I després, de viatge de nuvis a Mallorca. Això es veu que era un luxe.

Van tenir una sola filla i la van fer estudiar. Això, en aquells anys i en un poble, era una cosa una mica estranya. La filla i el gendre sempre van viure al seu costat, a la casa d’Avinyonet. Van tenir dos nets el FREDERIC i el PERE, que van ser la seva gran alegria.

D’amics va conservar-ne alguns del temps de la guerra, com ara el Jaume Mata, que va ser aviador de la República i, més tard, President de l’Associació d’exmilitars republicans, de la qual en va formar part.

POLÍTICA : Mai va voler militar en cap partit polític després de la guerra. Crec que l’escarment havia sigut massa terrible. Això sí, sempre va mostrar simpatia per partits d’esquerra, tot i que no s’acabava de fiar dels “comunistes”. Conservava la simpatia pels anarquistes i deia : ” Només els sants són millors que els veritables anarquistes”.  Quan jo era petita escoltava la “radio pirenaica” i feia comentaris com aquests que recordo. Quan aconseguia trobar l’emissora, tancàvem tots els porticons de les finestres i la posava ben baixeta. L’arribada de la Democràcia li va suposar una gran felicitat.

Maria Guilera Escofet (Avinyonet del Penedès, octubre 2019)

El Fons Personal Josep Guilera Escofet s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors a través de l’inventari, que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i, també, del catàleg de la UB.

Trobareu més informació sobre aquestes cartes al bloc Memòries dels Barris.


1 comentari

Els Catalans als camps nazis

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.


Deixa un comentari

TV3 estrena el documental “Camp d’Argelers”

Avui dijous 10 de desembre, a les 23:05h, TV3 estrena el documental Camp d’Argelers, que s’emetrà dins l’espai Sense ficció. El documental ha estat dirigit per Felip Solé, a qui vam dedicar un post fa unes setmanes, i explica què va ser realment aquest camp de concentració per a 100.000 republicans que fugien del feixisme.

El documental destaca especialment per què fins ara no hi havia cap obra audiovisual dedicada exclusivament a la vida al camp entre els anys 1939 i 1941.

La Biblioteca del Pavelló celebra l’estrena d’aquest documental, en el que ha col·laborat facilitant la consulta de material bibliogràfic sobre camps de concentració a França, i més especialment sobre el camp de concentració d’Argelers. Si desitgeu més informació, consulteu la notícia a la pàgina web de TV3 i… no us perdeu el documental aquest vespre!


Deixa un comentari

Julià Fuster i Ribó, un metge català al Gulag soviètic

A través de la nostra usuària Luiza Iordache, especialista en refugiats espanyols als camps de concentració soviètics, el senyor Rafael Fuster -fill del cirurgià català Julià Fuster i Ribó- ha cedit documentació personal del seu pare a la Biblioteca del Pavelló de la República.

Julián(URSS)

Julià Fuster i Ribó (1911-1991) es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona l’any 1935. El 1936 va ingressar al PSUC i durant la Guerra Civil va formar part de l’exèrcit republicà. El juny de 1939, després d’exiliar-se a França i d’estar internat  als camps de Sant Cebrià i Barcarès i a la fortalesa de Cotlliure, va decidir marxar a la Unió Soviètica. Entre 1940 i 1948 va treballar com a cirurgià en diversos hospitals russos. L’any 1946 va sol·licitar un visat per marxar a Mèxic a visitar els seus familiars  motiu pel qual  va ser interrogat i, en expressar el seu rebuig al règim soviètic, va ser detingut i condemnat, sense judici, a 20 anys de camps de concentració.  El 1955 va ser alliberat, però no va poder tornar a Espanya fins al 1959.  Després d’un temps a Cuba i uns anys al Congo, l’any 1965 es va instal·lar definitivament a Catalunya. Va morir a Tarragona el 1991.

El fons, en gran part digitalitzat, consta d’unes memòries inèdites –La Cirugía soviética: notas  de un cirujano español– on Julià Fuster i Ribó explica la seva experiència com a cirurgià a la Unió Soviètica, de diversos escrits sobre la vida i l’obra d’aquest metge català i de  documentació personal que reflecteix la seva estada i la seva experiència professional primer a diferents hospitals de Moscou (1940-1948), a partir de 1949 i fins al 1955 a diversos camps de concentració soviètics i entre 1961 i 1964 al Congo com a membre de l’Organització Mundial de la Salut (1961-1964).

Julián(URSS2)

Podeu consultar l’inventari del fons a la nostra pàgina web L’Arxiu del Pavelló de la República > Inventaris de la col·lecció del CEHI > Fons Personals Diversos FP (Diversos) 1 (6), p. 29 i 30.

També trobareu informació sobre l’estada de Julià Fuster i Ribó a la URSS a: Republicanos españoles en el Gulag: 1939-1956 de Luiza Iordache.