Deixa un comentari

Ressenya sobre l’exposició “Aixafem el feixisme” a càrrec de l’historiador Miquel Izard i Llorens

L’historiador Miquel Izard i Llorens, professor jubilat del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, després de visitar l’exposició sobre el Comissariat de Propaganda que actualment es pot veure al Palau Robert de Barcelona, ens ha fet arribar les seves impressions.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol remarcar que l’escrit que ve a continuació és una opinió particular del professor Izard. No subscrivim ni compartim les seves idees o impressions.

Per part nostre us recomanem la visita a aquesta magnífica mostra que compta amb la nostra col·laboració! Si voleu més informació podeu llegir el post del blog que li vam dedicar.

Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,1936-1939” excel·lent exposició al Palau Robert glossa l’extraordinària tasca -i no sols publicitària- d’aquesta entitat i del seu director en Met Miravitlles, una de tantes iniciatives i mudances d’un període del nostre antany, tan ignorat com engrescador i encoratjador per a molta gent.

No sols s’evidencia el quefer propagandístic, demés revela altres aspectes d’anys d’esperances, enardiment i solidaritat, de l’ajuda a Madrid a l’acollida de refugiats de la resta d’Espanya, del ressò que s’assolí tingués la gesta arreu del món a la quantitat de persones de tota mena que fraternitzaren amb la nostra lluita per una societat equitativa i lliure, dels brigadistes internacionals a figures de la ciència o la cultura.

Com sol passar amb la Història, la mostra també palesa el “passat del present”, patentitzant el tarannà dels governants actuals.

En primer lloc han trigat 45 anys en evocar tant sorprenent institució. És amnèsia peninsular, La Moncloa ronsejà 32 anys per acordar la Ley de la Memoria Histórica i el Memorial Democràtic de Catalunya, creat a remolc seu, el clausurà Mas, 2011, amb l’excusa de problemes estructurals en l’edifici, es dissimulà, 2012, al castell de Montjuïc i no ressuscità fins 2015 al Raval.

En segon lloc reflecteix alguna de les dèries de la Història Oficial: Un cartell de la Generalitat adreçat als Madrilenys (1937) sosté “el empuje del proletariado  catalán, dentro de las mismas calles de Barcelona, venció al fascismo en 45 horas”, però la versió estatal segueix sostenint que foren per damunt de tot les forces de l’ordre públic.

Entre les dates essencials a la cronologia figuren els lamentables fets de la Fatarella; extrapolar-ho com si fos quelcom que succeí a tota Catalunya és un dels encaparraments de la exegesis que satanitza un sol grup, com feia “Víctimes” del Memorial Democràtic, atribuint-li la majoria de les iniquitats quan prou testimonis i cronistes recorden que coordinaren alguns dels canvis més apassionants i transformadors d’una realitat abusiva, desil·lusionant i violenta.

                                                                             Miquel Izard