5 comentaris

Liudmila Pavlichenko: la franctiradora d’Stalin

Aquest trimestre ha estat col·laborant amb nosaltres a Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.

A punt d’acabar les seves pràctiques, en Miquel s’ha volgut acomiadar del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República escrivint un post al nostre blog. Ha escollit la història d’una dona, una franctiradora rusa, que va lluitar amb l’exercit roig durant la Segona Guerra Mundial.

Si no la coneixeu, llegiu el relat del Miquel, segur us interessarà.

Aquí el teniu:

La figura del franctirador, actualment clau als conflictes armat, és relativament nova i va tenir el seu esplendor al segle XX, deixant noms il·lustres com Simo “Simuna” Häyhä, franctirador finès que va abatre 505 soldats soviètics durant l’anomenada Guerra d’Hivern (de novembre de 1939 a març de 1940), convertint-se en el franctirador amb més baixes de la història. Un altra nom important és Vasili Záitsev, franctirador soviètic que va abatre 242 nazis durant la batalla d’Stalingrad, que oferia un context propici per als tiradors de precisió.

Liudmila Mijailivna Pavlichenko va néixer el 12 de juny de 1916 a Bila Tserkva, localitat de l’aleshores Imperi Rus, actualment Ucraïna. Als 14 anys va mudar-se a Kiev, on va començar a treballar a una fàbrica d’armament i a participar a un club de tir, on va començar a destacar. Als 16 anys va casar-se amb Alexei Pavlichenko, amb qui va tenir un fill, però es van divorciar al cap de pocs anys i no van seguir en contacte. Per aquella època va iniciar els seus estudis d’Història a la Universitat de Kiev. A les seves memòries, escriu:

“A tots ens interessava molt la política i, per exemple, ens solidaritzàvem amb la causa dels republicans a Espanya, que des de 1936 havien entrat en conflicte armat amb els feixistes i els monàrquics. Els feixistes rebien ajuda d’Itàlia i Alemanya, i els republicans, de la Unió Soviètica. Els diaris informaven amb freqüència i detall del curs dels esdeveniments en aquest llunyà país meridional.”

Va ser el diumenge 22 de juny de 1941, sobre les 3:15 de la matinada, quan uns 4 milions de soldats alemanys i aliats, amb uns 4.400 tancs i 4.000 avions, van avançar sobre territori soviètic: havia començat l’Operació Barbarroja, que trencava el pacte Ribbentrop – Molotov de no agressió entre Alemanya i la URSS. Els soviètics havien promogut un front comú en contra del nazisme, però davant del silenci de països com França i el Regne Unit, van decidir firmar aquest pacte de no-agressió amb l’objectiu de guanyar temps per poder afrontar la guerra.

En aquella època, Liudmila es trobava a Odessa (al sud d’Ucraïna) perquè la direcció de la Biblioteca Estatal de Història de Kiev li havia ofert un trasllat com a ajudant en cap de investigació per assistir al personal investigador local. En aquell viatge deixava la seva família per primera vegada, inclòs el seu fill Rotislav. Quan Pavlichenko rep la informació de la invasió alemanya, es dirigeix al comissariat militar del districte de transport marítim d’Odessa, on troba una cua de dues hores de voluntaris que, com ella, volien oposar resistència al nazisme. Malgrat el funcionari la volia incorporar al personal mèdic com a infermera per la seva condició de dona, després d’una discussió va acabar cedint i Pavlichenko va poder defensar el seu país de la manera que volia.

Els soviètics van haver d’organitzar la defensa en temps rècord, fet pel qual, durant les primeres setmanes, el material era molt escàs, i l’armament de Pavlichenko només consistia en una granada de mà; quan un company seu va ser ferit, li va cedir la seva arma i va començar la seva història com a franctiradora. Les seves dues primeres baixes van ser dos soldats romanesos, aliats de Hitler, quan patrullaven per Belyayevka (fer mapa).

Durant la defensa d’Odessa, Liudmila va abatre 187 soldats alemanys i romanesos, va ser ferida tres vegades per una granada de morter i va ser promoguda, primer a caporal i després a sergent. La última de les tres ferides se la va fer a la batalla de Tatarka (barri d’Odessa) i va ser especialment greu. Finalment, la ciutat va caure, i el 14 d’octubre de 1941 van començar les evacuacions a Sebastopol, a la península de Crimea, ciutat que també va ser víctima del setge nazi i va ser derrotada el 29 de juny de 1942. Va ser durant aquest juny en que Pavlichenko va ser ferida per la metralla d’un projectil de morter. Va ser retirada del front per recuperar-se i es va començar a difondre la seva història, convertint-la en una heroïna antifeixista. Durant la defensa de Sebastopol va conèixer Aleksei Kitsenko, també militar, que va demanar que el tractament de Pavlichenko es fes a la pròpia Sebastopol i va promoure que els soldats de l’Exèrcit Roig donessin sang per trasplantar-la a la ferida. Es van casar durant aquesta època; com a curiositat, Liudmila no va voler anomenar-lo Aleksei, perquè era el nom del seu antic marit, i sempre el va anomenar Lionia. Poc temps després, el seu recent marit és ferit i mort, fet que va devastar a Pavlichenko.

Liudmila explica, a les seves memòries, una anècdota ocorreguda als carrers de Sebastopol, durant la seva recuperació:

Quan passejava pels carrers de Sebastopol, els nens m’aturaven i em preguntaven seriosament: <Quants vas matar, ahir?>

Els parlava de les meves missions com a franctiradora amb tot detall. Una vegada em vaig veure obligada a dir-los que, desgraciadament, no havia disparat a l’enemic en varis dies.

<Això no està bé>, van dir els nens.

Un d’ells el més baix, va afegir amb preocupació: <Està molt malament. S’ha de matar nazis cada dia>.

Aquell petit ciutadà de Sebastopol tenia raó. Des del fatídic dia en que els matons nazis van irrompre al meu país, no ha passat un moment de la meva vida en que no hagi pensat, no hagi desitjat matar l’enemic.”

El fet de viure separada de la seva família, i en especial del seu fill, no sembla que l’afectés gaire. Potser simplement no creia que fos un tema d’interès públic o potser el seu sentit del deure de protegir la pàtria era major; sigui com sigui, tot i que explica que s’intercanviaven cartes regularment, a les seves memòries no ho explica com un fet traumàtic.

Va ser promoguda a tinent i se li va atorgar l’Ordre de Lenin, i des d’aquell moment es va dedicar a missions propagandístiques a països com Anglaterra i Canadà, però especialment als Estats Units d’Amèrica. Pavlichenko i la resta de components de les missions relataven els horrors de la guerra i reclamaven la intervenció d’aquests països per aturar l’expansió nazi. Ella va ser el primer soviètic en ser rebuda pel president dels EUA a la Casa Blanca. Mai va tornar a combatre, però va instruir a centenars de franctiradors soviètics que van lluitar contra Hitler. Va aconseguir 309 baixes confirmades, nombre que la situa entre els millors franctiradors de la història.

L’any 1943 va rebre l’Estrella d’Or, amb la condecoració d’Heroïna de la Unió soviètica, honor reservat a pocs il·lustres ciutadans. A l’acabar la guerra, va tornar a estudiar Història a la Universitat de Kiev, on va ser també professora. Entre 1943 i 1953 va ser ajudant a la Caserna General Principal de l’Armada Soviètica i posteriorment va ser membre del Comité Soviètic de Veterans de Guerra. El 10 d’octubre de 1974, Liudmila Mijailivna Pavlichenko va morir a l’edat de 58 anys a Moscú i va ser enterrada al cementiri de Novodevichye.

Fonts utilitzades per redactar aquest post:


Deixa un comentari

Teresa Alonso Gutiérrez: una nena de Rússia

Avui us volem parlar de Teresa Alonso Gutiérrez, una “nena de Rússia” de 95 anys que ha tingut una vida singular.

Ho farem a través de les paraules del nostre bon amic Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya:

Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.

Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.

El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.

La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.

Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.

Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.

Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.

I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…

Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “

“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes”
“Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle
.”

Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”

“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.

Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.

Teresa amb la medalla de la Federació Russa

Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.

Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.

Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.

Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.

Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.


Deixa un comentari

Curs “Catalans i catalanes durant la II Guerra Mundial” amb participació del CRAI Biblioteca Pavelló de la República

IMG_0892Durant aquest mes d’abril el Memorial Democràtic ha organitzat un curs dirigit al professorat d’educació secundària que porta per títol “Catalans i catalanes durant la II Guerra Mundial”, coincidint amb el 70è aniversari de l’alliberament dels camps nazis,  de la fi de la II Guerra Mundial, del 75è aniversari de l’afusellament del President Companys i del centenari del naixement de Neus Català.

El  curs consta de 5 sessions amb una orientació molt pràctica encaminada a dotar els docents de metodologies i recursos per treballar aquesta temàtica, així com oferir propostes per desenvolupar els treballs de recerca que han d’elaborar els estudiants de segon curs de batxiller.

El Memorial Democràtic va sol·licitar a Lourdes Prades la presentació d’una ponència per parlar dels fons del CRAI Biblioteca Pavelló de la República sobre aquesta temàtica, pensant en la possible utilització del nostre material per part del professorat per elaborar mòduls de recerca.

La biblioteca disposa d’una important col·lecció de material sobre la II Guerra Mundial:

Pel que fa als llibres tenim més 1.200 títols, molts d’ells provenen de donacions de personatges com Jordi Arquer, polític i escriptor català, militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista i del Moviment Socialista de Catalunya, que es va exiliar a França l’any 1939.  Abans de morir va cedir el seu fons al Centre d’Estudis Històrics Internacionals CEHI.

L’altre fons important de llibres sobre la II Guerra Mundial prové de la biblioteca del periodista, escriptor i polític català Víctor Alba, el nom real del qual era Pere Pagès i Elias.  Va cedir el seu fons d’arxiu a l’Arxiu Nacional de Catalunya però els llibres i la premsa els va donar al Centre d’Estudis Històrics Internacionals CEHI.

A més de llibres que descriuen el desenvolupament dels escenaris bèl·lics, disposem d’una important quantitat d’obres sobre camps de concentració, la División Azul, els exiliats catalans i espanyols als camps, les relacions entre Espanya i alemanya durant la Guerra Mundial, etc.

Durant la II Guerra Mundial, la premsa es convertí, més que mai, en un mitjà marcat per la propaganda. A l’hemeroteca de la nostra biblioteca podeu trobar publicacions destacades comThe war illustratedLa France LibreSignal,  Der AdlerRevue d’Historie de la deuxième guerre mondialeASPA

Pel que fa als fons d’arxiu, trobem molta documentació relacionada amb la aquesta temàtica en diversos fons personals i també en les sèries de Fulls Volants i a l’Arxiu Gràfic.

Destaquem els fons personals de Neus Català (1915-), Domènec Pastor Petit (1927-2014),  José Luis Infiesta (1921-2006)Vicenç Guarner (1893-1981)Víctor Alba (1916-2003) i Daniel Arasa  (1944 –    ).

Cal mencionar també la  interessant col·lecció de segells dels Amigos de la Unión Soviética que podeu trobar a la Memòria Digital de Catalunya.

La sessió es va dur a terme el passat dia 15 d’abril davant d’una quarantena d’assistents que van seguir de manera entusiasta les explicacions.