La ciutat de Barcelona ha estat històricament un escenari de lluites veïnals, especialment durant la segona meitat del segle XX, quan la pressió urbanística, les mancances en infraestructures i la voluntat de millorar les condicions de vida van mobilitzar diverses associacions de veïns.

Des dels anys 60 i 70, els barris populars de Barcelona van experimentar un fort creixement urbà no sempre acompanyat de serveis adequats. La manca d’infraestructures bàsiques va motivar la creació d’associacions de veïns, que van esdevenir una eina fonamental per a la pressió política i social. Durant la transició democràtica, aquests moviments van tenir un paper destacat en la millora de les condicions de vida i en la configuració d’una ciutat més inclusiva.

L’exitosa pel·lícula El 47 (2024), dirigida per Marcel Barrena, vol representar aquestes lluites i la seva relació amb la tradició reivindicativa de la ciutat. S’inspira en fets reals i narra la història de Manolo Vital, un conductor d’autobús que, el 6 de maig de 1978, va segrestar un vehicle de la línia 47 d’autobús, per exigir la millora del transport públic al barri de Torre Baró, a Barcelona.

Torre Baró va ser un dels barris autoconstruïts a l’extraradi barceloní des de principis del segle XX, però amb més força durant els anys 50 i 60, amb l’arribada de població migrant, majoritàriament d’origen andalús i extremeny.

La pel·lícula mostra com la resistència ciutadana pot modificar les decisions administratives i defensar els drets col·lectius. Amb una forta càrrega emotiva, Barrena utilitza diversos recursos narratius per reflectir l’esperit de la mobilització ciutadana. Se centra en personatges arquetípics dels moviments veïnals: gent gran que coneix la història del barri, joves compromesos amb la lluita i treballadors afectats per la manca de transport. I la posada en escena recrea amb detall els espais de trobada i de protesta, com les assemblees veïnals, les manifestacions i les interaccions amb les autoritats municipals.

Tot i l’enorme èxit de la pel·lícula i la rellevància històrica de l’esdeveniment narrat, s’ha comentat que es podria haver aprofundit més en les complexitats socials i polítiques de l’època i haver aportat una visió més crítica i menys idealitzada dels fets.

Aquesta història no narra un fet aïllat. Entre els mesos de maig i juliol del 1974, els veïns de Verdum i Roquetes, van segrestar fins a tres vegades l’autobús 11 després d’enviar onze cartes demanant una línia d’autobús pels barris a l’Ajuntament que deia que era impossible que arribés el transport públic al barri. A la Prosperitat, tres anys després, van segrestar el 12, el van passejar per tot Barcelona, per reclamar habitatges provisionals per a les persones que encara vivien a barraques. L’any 1978, el mateix dia del segrest del 47, el veïnat de Ciutat Meridiana també va requisar l’autobús 2. Als setanta i vuitanta, més enllà de Barcelona, en concret a Santa Coloma i a Badalona, va haver-hi altres segrestos d’autobusos com forma de protesta veïnal. Fins i tot als anys noranta, després dels jocs olímpics, va haver-hi altres intents com a forma de protesta i demanda de transport públic als barris de la Teixonera i Sant Genís dels Agudells, ambdós del districte d’Horta Guinardó.

Actualment seguint aquesta tradició associacionista existeix 9 Barris Acull associació formada per persones i entitats de diversos àmbits amb la finalitat de treballar de forma coordinada per afavorir la convivència del veïnat en la diversitat que caracteritza els barris i el territori.

Dins aquesta associació hi ha el Centre d’Estudis Populars i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris  entitat sense ànim de lucre fundada oficialment el 20 de novembre de 1983 a l’Escola d’Adults Freire, que fa més de quaranta anys que preserva i divulga la memòria del districte. Neix del moviment associatiu veïnal i, no només compta amb un extens arxiu, sinó que també organitza activitats com passejades, debats i exposicions dirigides al públic local.

El segrest del 47, Vital va comptar no només amb l’ajuda del veïnat, sinó també amb la complicitat de Comissions Obreres (CCOO) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Precisament en aquest context volem comentar que al Fons DPP de documentació de partits polítics del nostre arxiu que conté documentació relacionada amb diverses organitzacions polítiques i sindicals trobareu moltíssima informació sobre el tema.

A tall d’exemple direm que a la subsèrie OCE (Br) dins la documentació cedida per Pep Martínez i Barceló, activista urbà i defensor de l’associacionisme a Trinitat Nova, actual Nou Barris hi ha informació diversa relacionada amb associacions de veïns i la seva lluita.

Us en mostrem alguns exemples concrets de Torre Baró:

Destaquem una carpeta amb un informe sobre la remodelació de les barraques de l’any 1974 amb plànols i fotografies:

A la col·lecció d’adhesius polítics i històrics tenim també material sobre associacions i lluites veïnals:

I recordem també que disposem d’una àmplia bibliografia sobre moviments i lluites socials, associacions de veïns, barris de Barcelona, etc. A la nostra hemeroteca s’hi poden trobar butlletins, fulls informatius i altres publicacions periòdiques relacionades amb diverses entitats veïnals.

Hem volgut destacar especialment aquesta pàgina de la Hoja informativa de la Asociación de Cabezas de Familia de Torre Baró reclamant un ambulatori, reivindicació que malauradament, encara està molt vigent en alguns barris de la ciutat.

Malgrat tot, recomanem, per qui encara no l’hagi vist, anar al cinema a veure El 47 una eina cinematogràfica de memòria històrica, testimoni de la importància dels moviments veïnals a Barcelona que reforça el discurs sobre la necessitat de preservar la identitat col·lectiva davant els desafiaments del present.