L’Asociación de Solidaridad del Cuerpo de Seguridad – Estado y Generalidad fou una organització fundada a París l’any 1944 per funcionaris del Cos de Seguretat del Govern legítim de la Segona República espanyola a l’exili, de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya. Representava als grups civil i uniformat de la policia, tenia com a objectiu garantir les llibertats i els drets cívics de tots els ciutadans de l’estat espanyol i la seva finalitat era l’agrupació i el control de tots els membres de la policia refugiats a França. Desconeixem la seva data de dissolució, tot i que l’últim número de la seva publicació Ley, és del febrer-abril de 1952.
El fons és part de l’arxiu administratiu de l’ASOCS i conté els carnets d’aquests funcionaris, els seus butlletins d’ingrés a l’Associació i la seva fitxa personal en el cens professional de la República espanyola.
A partir de les dades personals i professionals dels associats que proporciona aquesta documentació, hem elaborat una base de dades local que, gràcies a la col·laboració dels nostres estudiants en pràctiques i dels nostres becaris, ja es pot consultar al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La base de dades consta de 26 camps (nom, lloc i data de naixement, vinculació a l’Estat o a la Generalitat, Cos civil o uniformat, categoria i historial professional, última destinació a Espanya, domicili i professió a l’exili, situació familiar, data d’afiliació a l’Associació, número de carnet, fotografia, etc.). Malauradament, en la majoria dels registres no disposem d’informació per a tots els camps.
El nombre total d’associats era de 888, 589 dels quals pertanyien a l’Estat, 197 a la Generalitat i 4 a l’Estat i a la Generalitat. D’aquests, 337 eren del Cos uniformat i 201 del Cos civil. Respecte al lloc de naixement, uns 250 eren de Catalunya i el País Valencià i la resta de gairebé tots els territoris de l’Estat espanyol (Galícia, País Basc, Extremadura, Múrcia, Castella, etc.). Pel que fa a la categoria professional, destaquen els agents i els guàrdies de 1ª i 2ª classe, els caporals, els sergents i finalment els tinents. Només hi ha dos comandants i tres comissaris. De molts d’ells també sabem que van estar al front durant la Guerra Civil espanyola. En relació amb el domicili, la professió i la situació familiar a l’exili, destaquen els que vivien a París, treballaven en feines poc qualificades (agricultors, fusters, obrers, paletes, mecànics, xofers, etc.), eren casats i molts d’ells no tenien la família a França. D’entre els 888 associats hi ha només dues dones, una auxiliar comptable i una mecanògrafa, que treballaven respectivament com a auxiliars d’oficina al SIM i al Ministeri de Governació. Una d’elles estava casada amb un funcionari del Cos de Seguretat (Grup Civil). També hi ha dos Brigadistes Internacionals, un ucraïnès, Chohét Fernando Beiguilman, i un polonès, Romualdo Gurbiel Kasprykosker, que hem incorporat al portal web SIDBRINT.
El fons -que també consta de documentació interna de l’ASOCS (actes de reunions, convocatòries diverses, memòries d’activitats, comptabilitat, correspondència, etc.) i de material relacionat amb els cossos de seguretat a l’exili- ocupa 0,40 metres lineals, abasta cronològicament des de l’any 1945 fins al 1956 i es pot consultar a través de l’inventari, que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al Cercabib del CRAI.
Per últim, volem agrair als nostres estudiants en pràctiques i becaris, la feinada que han fet buidant aquesta documentació i incorporant la informació a la base de dades. Moltíssimes gràcies Ramon Romero, Lluís Navarro, Luis Mateo, Berta Foguet, Oussama Lahhit, Carla Reig, Mel Garcia, Maria Murillo i Miriam Martínez.
El fons ASOCS també s’ha utilitzat perquè els alumnes de batxillerat del Programa d’Excel·lència de l’Escola Sant Antoni de Pàdua Salesians Mataró i dels Maristes de les Corts, que han assistit a un curs de formació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, coneguessin de primera mà material d’arxiu i aprenguessin a gestionar una base de dades.
A finals de 2022 es va estrenar la sèrie documental de quatre episodis d’una hora de durada sobre la família Pujol Ferrusola que porta per títol La Sagrada Familia.
Produïda per Lavínia Audiovisual per a Warner Bros Discovery, està codirigida per l’escriptor, periodista i cineasta David Trueba i el periodista i productor Jordi Ferrerons.
La Sagrada Familiacompta amb la participació de més de mig centenar de personalitats del món de la política, el periodisme i la magistratura que, al llarg dels anys, han col·laborat, conviscut, seguit o estudiat a l’expresident de la Generalitat i a membres de la seva família.
Hi apareixen entre d’altres: Felipe González, José María Aznar, Enric González, Jordi Évole, Jordi Amat, Susana Griso i Pilar Rahola.
Durant dècades, els Pujol-Ferrusola van ser una família emblemàtica per a la societat catalana. Jordi Pujol i Soley, el cap de família i president de la Generalitat durant 23 anys (1980-2003), era considerat un referent no sols polític, sinó també cívic i moral a Catalunya. En els darrers anys, tant ell com la seva dona, Marta Ferrusola, i els seus set fills han estat al focus de diferents escàndols de corrupció. Se’ls acusa de cometre frau a Hisenda, blanqueig i evasió de capitals i, en definitiva, actuar sistemàticament com un clan mafiós.
Catalanista, catòlic, metge, banquer… Jordi Pujol fou detingut i condemnat a set anys de presó en un consell de guerra per activitats contra el règim de Franco. Propietari de mitjans de comunicació. Fundador del partit Convergència Democràtica de Catalunya, vencedor de les primeres eleccions autonòmiques catalanes, després de les quals va encadenar tres majories absolutes. Líder carismàtic del centredreta nacionalista a Catalunya i garant de la governabilitat d’Espanya tant amb el PSOE com amb el Partit Popular. I, no obstant això, després de més de dues dècades al poder, la figura mítica de Pujol es va enfonsar el 25 de juliol del 2014 quan va confessar que posseïa una fortuna no declarada a Andorra.
Aquesta confessió va obrir completament les comportes a les sospites d’activitats de corrupció que van acompanyar durant dècades Pujol, la seva dona, Marta Ferrusola, i els seus set fills, acusats d’haver aprofitat la influència política del pare per al seu lucre personal.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en aquesta sèrie amb la cessió de material divers del nostre fons relacionat per exemple amb els Fets de Palau de 1960 o la campanya “Aixequem Catalunya” de l’any 1980, etc., que trobareu reproduït en diferents fotogrames.
Per si voleu donar una ullada al tràiler del documental
I per acabar us deixem amb aquestes paraules del director David Trueba:
“Como en las mejores novelas, la saga familiar de los Pujol está salpicada de anécdotas, de incidentes, de episodios memorables. Pocos materiales humanos pueden ser más ricos para retratar un tiempo y un país. Nuestra idea es darle al material un tratamiento épico, donde los afanes y la ambición, determinan también el destino final de los personajes. Fieles a los sucesos reales, pero con la convicción de que estamos ante un personaje icónico, más grande que la vida”.
El passat mes de desembre de 2022 es va estrenar España, el siglo XX en color, una ambiciosa producció històrica de sis capítols que retrata el segle XX com no s’havia vist mai, gràcies a un exhaustiu procés d’acoloriment.
A través del naixement del cinema i de les primeres imatges enregistrades a Espanya, la sèrie fa un recorregut des de finals del segle XIX fins als anys setanta.
Un viatge exclusiu a la història d’Espanya amb imatges sorprenents, acolorides per primera vegada i sonoritzades de forma realista per realçar-ne la vivesa i l’espectacularitat.
Una sèrie impactant alhora que didàctica, amb una narració viva i emotiva que ofereix a l’espectador una nova forma de veure el passat que ens permetrà entendre el present.
Produïda per RTVE en col·laboració amb Minoria Absoluta, ‘Espanya, el segle XX en color’ és la primera sèrie documental que produeix RTVE amb material d’arxiu acolorit, seguint les petjades d’altres produccions europees i americanes de gran èxit internacional. També ha comptat amb la participació de la Filmoteca Espanyola.
A través del naixement del cinema i de les primeres imatges gravades a l’estat espanyol, es pot veure a un joveníssim Alfons XIII, que acaba ser proclamat rei; a l’artista Concha Piquer en el primer enregistrament cinematogràfic sonor en castellà; el cop d’estat de Primo de Rivera de 1923 i el naixement de la Segona República; la Guerra Civil espanyola; el naixement de la dictadura de Franco; la mort del torero Manolete; el naixement de l’empresa SEAT i de Televisió Espanyola; l’arribada del turisme; l’aparició d’ETA; les primeres manifestacions; el naixement del sindicalisme i el feminisme; la mort del dictador Franco i l’arribada de la democràcia.
Al segon capítol es parla sobre la Guerra Civil espanyola i s’hi poden veure reproduccions de material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, com aquests cartells, entre d’altres, de la nostra col·lecció de cartells polítics i històrics, amb més d’11.000 unitats i que constitueix, des del punt de vista històric, una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies.
Us recordem que d’aquest fons s’han digitalitzat més de 1100 cartells corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil que es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya.
El 24 de febrer del 2022 va tenir lloc el Simposi Internacional Manuel L. Abellán, mestre de la història culturala la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’objectiu d’oferir una aproximació personal i professional d’aquest historiador especialitzat en l’estudi de la censura durant el franquisme.
El Fons personal Manuel L. Abellán fou cedit a la Universitat de Barcelona l’any 2016 per la seva vídua Constance Kuijpers. Ocupa 3,20 metres lineals, agrupa la documentació generada durant la seva carrera professional, cronològicament comprèn el període 1938 – 2006 i consta de sis subsèries. La donació consta d’un interessant fons bibliogràfic i documental especialitzat en censura i literatura peninsular que podeu consultar al Cercabib del CRAI de la UB i a l’inventari del Fons Personal Manuel L. Abellán.
El passat mes de desembre es va inaugurar l’exposicióCrim i delicte al Museu d’Història de Catalunya, organitzada juntament amb la Universitat de Barcelona. Comissariada per l’escriptor Andreu Martín, especialista en novel·la negra, la mostra fa un recorregut per la història de la delinqüència durant la postguerra a través de la col·lecció de Criminalística de la UB.
Crim i delicte presenta una selecció d’objectes procedents de l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona, creat el 1955 sota l’impuls del Dr. Octavio Pérez-Vitoria, catedràtic del Seminari de Dret Penal i fundador i director de l’Institut. El fons del Museu de Criminologia es va formar a partir dels béns, instruments i aparells que va rebre dels arxius judicials de l’Audiència Provincial de Barcelona, els quals s’havien emprat per cometre delictes o com a proves en els judicis que se’n van derivar.
Tots aquests materials constitueixen una col·lecció molt valuosa per entendre les motivacions i el modus operandi criminal sorgit del context polític i social de l’Espanya, grisa, del franquisme.
Les peces d’aquesta col·lecció parlen d’homicidis, robatoris, estafes i altres delictes habituals de l’època. Aquests delictes, moltes vegades considerats menors, convivien amb d’altres que tenien més ressò a la premsa, que va tenir un paper fonamental en la narrativa de la criminalitat.
L’any 2016 el Museu d’Història de Catalunya i la Universitat de Barcelona van emprendre un camí de col·laboració que ha permès, mitjançant diverses exposicions, donar a conèixer algunes col·leccions creades per departaments, facultats o centres de recerca, que constitueixen un ric i molt divers patrimoni cultural.
Aquest camí arriba ara a la seva fi amb aquesta exposició que il·lustra com la premsa, la literatura, sobretot a partir del boom de la novel·la negra, i el cinema han contribuït a mostrar el món de la delinqüència a la societat.
En Ramon Romero Coma, historiador i antic becari i estudiant en pràctiques del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, ha estat el documentalista de la mostra. En Ramon s’ha encarregat de seleccionar material divers de l’hemeroteca de la biblioteca que trobareu reproduït a l’exposició destacant diversos exemplars de El Casoel setmanari sensacionalista de successos que es va editar a Madrid durant l’època franquista i que presentava als seus lectors reportatges amb detalls escabrosos sobre tragèdies com parricidis, crims de passió i altres misèries humanes de caràcter escandalós i cruent. Es va convertir al llarg de quaranta anys en una publicació de referència sobre els assassinats de l’Estat. Durant els seus darrers anys El Caso tingué una certa competència amb ¿Por Qué?, una publicació de les mateixes característiques editada a Barcelona durant més o menys la mateixa època de la que us en vam parlar en un altre post del nostre blog.
Teniu temps fins al 26 de febrer per anar a veure aquesta fantàstica exposició! No us la perdeu!
Avui us volem parlar de la Ruth, la nostra becària d’aquest curs 2022-23. Des de fa uns quants anys, cada curs acadèmic tenim assignat un becari que s’encarrega de guardar llibres i també col·labora amb el personal de la biblioteca duent a terme tasques diverses. L’objectiu és adquirir coneixements que li puguin ser d’utilitat per endinsar-se al món laboral.
L’experiència podem dir que és altament positiva. D’una banda, els estudiants aprenen una sèrie de procediments que ben segur els seran d’utilitat per al seu desenvolupament professional i per la nostra ens resulten de gran ajut en la realització de tasques que ens són difícils d’assumir.
Passen molts mesos amb nosaltres i quan acaben la seva col·laboració els trobem a faltar!
I ara us deixem amb les paraules de la mateixa Ruth per presentar-se i explicar-nos la seva experiència fins ara:
Soc la Ruth Chavarrías, alumna de quart curs del Grau d’Història i tercer d’Arqueologia. En aquest darrer any de carrera vaig decidir intentar optar per una beca de col·laboració al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Ja havia tingut la sort de poder ser becària de la UB el curs anterior, però en una àrea totalment diferent, el Servei d’Atenció a l’Estudiant SAE – Integració, al que també estic molt agraïda.
Col·laborar amb el Pavelló de la República em va semblar una bona oportunitat per poder endinsar-me dins del món de l’arxivística des d’un punt de vista històric per poder adquirir experiència en aquest camp. A més de l’interès personal en aquesta biblioteca/arxiu, el fet que sigui una feina remunerada dins de la mateixa UB, em facilita poder compaginar amb els estudis, la qual cosa no seria tan fàcil amb un altre tipus de feina fora del món universitari.
Considero que les beques de col·laboració són una bona alternativa per a poder compaginar feina amb estudis tenint en compte la quantitat d’obstacles que ens trobem els i les estudiants a l’hora de treballar i estudiar a la vegada. Precisament aquesta adaptabilitat a les meves necessitats ha estat una de les grans coses a destacar del Pavelló, sempre tenen en consideració els meus horaris intentant compaginar la meva vida personal i estudiantil amb la beca.
En el meu cas, tenint en compte que, durant el primer semestre, he tingut la gran ajuda de les alumnes en pràctiques del Grau d’Història, Maria i Míriam, les meves tasques han estat enfocades essencialment en la col·locació de llibres i revistes així com la de cercar material quan els usuaris el demanen. Una altra tasca rellevant és la de reorganitzar la distribució de llibres perquè cada vegada arriben més donacions, motiu pel qual s’ha d’anar fent espai a les prestatgeries per a les noves incorporacions. També se li suma la redistribució dels fullets que es troben a caixes que s’han d’unificar pel fet que venen de fons diferents, a la vegada que arxivar a caixes amb una numeració específica. D’altra banda, quant a les xarxes es refereix, m’he encarregat d’introduir a Pinterest les novetats bibliogràfiques de cada mes.
És una feina realment bonica, ja que constantment et trobes en contacte amb documents, llibres i revistes de gran valor històric i de gran interès per qualsevol persona que es dediqui a aquest camp. No només parlem de llibres, revistes o fullets, també de cartells, de materials d’ús quotidià com poden ser paquets de tabac, peces de roba o inclús cromos. A més, aquesta feina també és coincidir amb estudiants de diferents cursos, màster, doctorats i diferents universitats, la qual cosa et permet conèixer les diferents investigacions que s’estan duent a terme.
En l’àmbit personal, haig d’agrair a totes les companyes, ja que ens han cuidat molt a les estudiants que estàvem allà. Ens han ensenyat tot amb molta paciència i sempre han vetllat pel nostre benestar dins la biblioteca. Destaco sobretot la Judith i la Fuensanta que han estat les dues persones que més m’han format, sobretot la Fuensanta amb molta paciència per ensenyar-me des de la classificació de fullets, la col·locació de llibres, fins a la restauració de molts d’aquests, entre d’altres moltes tasques.
De cara a un futur, aquesta beca em permet entendre el funcionament d’una biblioteca/arxiu i em facilita la feina d’investigació que vulgui desenvolupar. A més, d’haver adquirit uns coneixements i experiència en un camp molt concret que em podria obrir portes en altres arxius i biblioteques.
Per tant, només puc agrair l’oportunitat a la Lourdes i la gran experiència i formació que m’han aportat les companyes del Pavelló.
És una sort immensa tenir un becari i, molt més, si és com la Ruth!
Us mostrem aquesta Dècima Nadalenca de l’any 1973 que pertany al Fons DO Sèrie Documents d’Exili del nostre arxiu. Aquest fons fou donat per Jordi Arquer, militant del POUM exiliat a França, i conté documentació generada per institucions, organitzacions i associacions polítiques, sindicals i culturals de l’exili català i espanyol, fonamentalment a França però també a la resta d’Europa i Amèrica.
La Dècima fou escrita per Ramon Arrufat i Arrufat (Les Borges Blanques, Garrigues 1897 – Barcelona 1981), escriptor i polític independentista català afiliat a Estat Català. L’any 1925 es traslladà a Barcelona on va participar en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va formar part del grup Elements d’Estat Català i més tard del Partit Nacionalista Català. També va militar al Front Nacional de Catalunya. Malgrat que després de la Guerra Civil no es va exiliar, va patir presó i mai va acceptar la condició de vençut.
LaPeña Deportiva Ibérica fou un grupuscle fundat l’any 1925 per ultradretans, espanyolistes, anticatalanistes i aficionats al RCD Espanyol de Barcelona. Estava integrat per funcionaris de l’Estat i exmilitants dels Sindicats Lliures i de La Traza, així com per militars i alguns obrers. Dirigit per José María Poblador Álvarez i Francisco Palau Rabassó, durant els primers anys, malgrat el caràcter polític dels seus fundadors, es va dedicar fonamentalment a promoure enfrontaments amb aficionats del Futbol Club Barcelona.
El 1927, el sector més polític es va fer amb la nova junta, va canviar el nom per Peña Ibérica a seques i va apostar per ampliar les seves actuacions. A partir d’ara l’ultraespanyolisme i l’anticatalanisme militant protagonitzaran l’activitat de la Peña i el tema esportiu anirà perdent pes.
L’any 1930 la Peña Ibérica va contactar amb el recentment fundat per José María Albiñana Sanz, Partido Nacionalista Español i es va convertir en la plataforma d’aquest partit per estendre el seu projecte a Catalunya. La premsa els anomenava Legionarios españoles.
L’entesa amb el PNE, però, va durar poc: el Ibèrics trenquen el seu acord amb aquest partit i es bolquen, sense perdre, però, la seva autonomia, en l’anomenat Comité de Acción Española. Poc abans de la proclamació de la Segona República es presenten com un grup gairebé feixista.
El 15 d’abril de 1931, la seu de la Peña Ibérica a la plaça Universitat de Barcelona va ser arrasada per un grup encapçalat per José García Miranda (Capità Rojo): el Governador Civil Lluís Companys havia ordenat clausurar totes les entitats monàrquiques, alfonsines i carlines. El 1936, però, la Peña Ibèrica i els Sindicats Lliures es van unir i actuar clandestinament amb el nom de Cruces de Sangre.
En esclatar la Guerra Civil, l’ultraespanyolisme de dretes va quedar esborrat del mapa polític en dos dies i no va tornar a aixecar el cap fins al 1939, ja que la major part dels seus membres van fugir a l’Espanya franquista, es van amagar o van ser empresonats i, alguns, executats.
En acabar la Guerra Civil els supervivents de Cruces de Sangre i d’altres grupuscles ultradretans es van incorporar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
La Peña Ibérica va promoure la publicació de diversos setmanaris: Lucha Deportiva (1926) i La Verdad Deportiva (1928), Furia espanyola (1929).
El fons conté documentació diversa dels anys 1936 a 1946 (llistats d’associats, crides a la població, textos sobre la gloriosa cruzada de liberación, etc.) i documents relacionats amb el paper que van jugar els seus membres els dies 18 i 19 de juliol de 1936 a Barcelona després de l’Alzamiento Nacional. En acabar la Guerra Civil, molts d’ells van sol·licitar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS ser condecorats amb la Medalla de la Vieja Guardia per la seva participació en el cop militar del 19 de juliol a Barcelona.
El fons consta també de correspondència i papers personals de Francisco Palau Rabassó.
Francisco Palau Rabassó(El Vendrell, 1900 – 1954), va ser un enginyer tèxtil i militant espanyolista de Catalunya. El 1920 va fundar la Joventut Jaimista del Vendrell, el 1922 va participar en la fundació dels Grups Esportius Iberia (GEI) i el 1923 en la de la Peña Deportiva Ibèrica, vinculada al RCD Espanyol. Després de la proclamació de la Segona República, va accentuar el seu compromís polític: va participar en conspiracions antirepublicanes amb alfonsins, carlins i antics dirigents dels Sindicats Lliures i l’abril de 1932 van planejar fins i tot atemptar contra Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña i assaltar el palau de la Generalitat. El maig de 1936 els Sindicats Lliures i la Peña Ibèrica van unir esforços per actuar clandestinament sota el nom de Cruces de Sangre. Es va nomenar un comitè directiu format per Francisco Palau, per la Peña Ibèrica, i Ramón Sales, pels Lliures. En les seves proclames, redactades pel mateix Palau, defensaven el recurs a la violència com a única solució per a Espanya i la necessitat d’un Estat totalitari corporatiu. En produir-se la sublevació del 19 de juliol a Barcelona, Palau es va presentar a la Caserna de la Guàrdia Civil al carrer del Consell de Cent, però en conèixer que la Guàrdia Civil no es sumaria al cop d’Estat, va fugir i es va refugiar a València, on va passar la guerra amb un altre nom. Després de la Guerra Civil espanyola, en veure triomfar els postulats pels quals havia lluitat tota la vida, es va retirar de la política activa. Durant el règim del general Franco li van oferir diversos càrrecs públics, però no en va acceptar cap.
Al inicio de este curso,las bibliotecarias del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, me pidieron que preparara un texto sobre los materiales que investigo[1]. Se trata de lo que, a finales de los años 70, se conocía como “prensa marginal”, y lo que hoy llamaríamos, sencillamente, “fanzines”: publicaciones aficionadas que eran distribuidas de manera informal en mercadillos, ateneos, bares, librerías o por correo postal. Fue en febrero del año pasado cuando me desplacé a Barcelona para visitar el Pavelló, entre otros centros de documentación, con el fin de consultar este tipo de publicaciones extrañas, inhabituales o estrafalarias, muchas veces bajo el asombro de las personas que en ellos trabajaban. Era difícil comprender qué valor histórico podían tener, en algún punto, aquellos papeles deslustrados e inconexos.
Portada del Número Extra “Prensa marginal”, Ajoblanco (Barcelona, octubre 1978). Portada de Kontestón, n. 2 (1977).
Mi contribución al blog del Pavelló trata de poner en valor unos fondos que, como me comentaban las bibliotecarias, son poco consultados, y que por este motivo conforman uno de los corpus materiales, literarios y visuales más desconocidos de la Transición española. En todo caso, no se trata de una singularidad de la historiografía producida en el estado español: como ha señalado el sociólogo británico Nick Thoburn, especializado en edición experimental, estas formas de expresión radical, en tanto que artefactos, objetos que puntúan de un proceso social, cultural e histórico más amplio, permanecen en gran medida excluidos de la investigación académica[2]. Revisemos, por tanto, cuál es el interés de estos materiales, desplegando argumentos que puedan motivar más estudios sobre el tema.
En primer lugar, es necesario ofrecer una definición concreta de los conceptos de “fanzine” y “prensa marginal”. La palabra “fanzine” proviene de las palabras inglesas “fan”, aficionado o seguidor, y “magazine”, revista. Siguiendo a Stephen Duncombe, uno de los primeros estudiosos de este tipo de objetos y mi mentor durante una estancia en la New York University, los fanzines serían publicaciones no comerciales, no profesionales y de circulación restringida, que sus creadores producen y distribuyen por sí mismos[3].
Los primeros fanzines datan de los años 30, y aparecen vinculados al universo de la ciencia ficción. Sin embargo, no es hasta las décadas de los 50 y 60 cuando crece su popularidad, especialmente en el mundo musical y del cómic, para comenzar a introducirse como herramienta de comunicación política en los movimientos sociales eclosionados al calor del 68.
El considerado “primer fanzine de la historia” es The Comet, n.1, editado por la Science Correspondence Club de Chicago(mayo 1930). Portada de Bang. Fanzine de los tebeos españoles, n. 0 (Barcelona, noviembre 1968).
Ya en los 70, se aprecia una creciente expansión de la producción, distribución y consumo de los fanzines en distintos puntos de la geografía. Paula Guerra y Pedro Quintela, especialistas en este tipo de publicaciones, hablan de una “relevancia global del fanzine”, directamente vinculada a la emergencia del movimiento punk en Reino Unido y Estados Unidos, lo que compone una suerte de espacio alternativo “impreso” para el pensamiento, la creatividad y, en definitiva, la cultura autogestionada, también conocida como “Do It Yourself” [4].
Es también en este momento cuando en el estado español se experimenta una fuerte eclosión del mundo editorial, al calor de la transición y el deseo de ruptura democrática. Con la muerte de Franco, se experimentó cierta “clandestinidad tolerada” que permitió la relativa circulación de este tipo de publicaciones heterodoxas, muchas veces carentes de depósito legal. Los fanzines nacen, en ese contexto, con la convicción de ser “productos subterráneos, totalmente autogestionados”, y juegan de manera más o menos consciente con la censura legal, social y económica todavía vigente[5].
La originalidad histórica de los fanzines del postfranquismo es, sin duda, su condición de índice, semillero y testimonio de una nueva cultura contestataria o contracultura que entonces comenzaba a despuntar. Una contracultura ya revisitada en exposiciones como “Underground y contracultura en la Cataluña de los 70”, comisariada por Pepe Ribas en el Palau Robert en 2021, y que ahora encontramos en CentroCentro (Madrid); o “Poéticas de la democracia. Imágenes y contraimágenes de la Transición”, acogida en el Museo Nacional Reina Sofía entre 2018 y 2020. Como ya se ha señalado en estos y otros lugares, se trataba de una cultura experimental de raíz eminentemente ácrata, que ensalza y practica formas de vida anticonsumistas, creativas, expresivas y comunitarias, en contraposición con los valores de la entonces vigente sociedad de consumo.
“El cavall lliure”, en Comix Paradís n. 4 (Tarragona, verano 1977).
Estas manifestaciones culturales entroncaban, muchas veces, con nuevos movimientos sociales como el feminismo, el ecologismo o de liberación sexual, así como con un movimiento libertario que volvía a reorganizarse tras la dictadura. Como señala Alejandro Civantos, que ha analizado la cultura impresa en el estado español desde coordenadas libertarias y obreras:
Todas [estas publicaciones] eran conscientes, de un modo u otro, de su misión de continuidad histórica al lado del oprimido, y contribuyeron también […] a rehabilitar una conciencia de clase frente a las élites, pero también a desarrollar una no menos notable desconfianza hacia el devenir mismo de la propia Transición y la burocratización de la política por los partidos[6].
Portada y primera página de Gràcia lliure n.1, editado por el Ateneo Libertario de Gràcia (Barcelona, 1978).
Es decir, en estos “fanzines” de los 70 rastreamos otra manera de comprender el proceso transicional y sus posibilidades, que pasaría por maneras diferentes de tomar la acción y la palabra. Presentan una factura pobre, feísta y artesanal, que dista de la pulcritud de las publicaciones profesionales. Esto revela, asimismo, otra forma de practicar la edición: no tanto como un proceso y producto especializados, modelados por la industria cultural o informativa, sino como un medio para la expresión popular o espontánea, facilitador de encuentro, intercambio, comunicación.
“¡Expresión! Salta el viejo candado…”, en Boletín del Ateneo Libertario Zona Centro, n. 0 (Madrid, 1978). Periódico de no más de una hoja, s.n. (Barcelona, s.f.).
Sin embargo, hacia 1976 estas publicaciones autoeditadas no recibían el nombre de “fanzines” por parte de sus editores y públicos. Se utilizaba, entre otros, el de “prensa marginal”[7]. Uberto Stabile, entonces vinculado a distintos proyectos de edición experimental en la ciudad de Valencia, me contaba hace unas semanas que el concepto de “fanzine” surgió más tarde, ya en los 80, con la llegada de la fotocopiadora. La prensa marginal era una manera, entre otras, de referirse a estas publicaciones pequeñas, locales y artesanales, tal y como aparecen reseñadas en revistas de referencia para la contracultura como Ajoblanco,Star o BICICLETA[8]. A mí me gusta privilegiar este nombre, “prensa marginal”, porque resulta descriptivo, al tiempo que acompasado con las coordenadas del momento. La marginación social y económica en la sociedad tardo y posfranquista era un problema que preocupaba a los movimientos sociales coetáneos, lo que rebelan libros como el de Ernesto Cadena, Los marginales (1978), o revistas como Los marginados (1977). Señalaba Cadena que “es marginal aquel que no está integrado en el racimo de normas y reglas que rigen la totalidad de una sociedad” de forma voluntaria o impuesta, y en él engloba a las feministas, los presos, los psiquiatrizados, los homosexuales o los punks, pero también a distintos grupos terroristas o sectas religiosas[9]. Estos colectivos se encontraban, de distintas formas, marginados o abandonados por la sociedad y, al tomar las imprentas y poner en circulación sus propias publicaciones, proponían otro tipo de discursos e imaginarios en el espacio público, al tiempo que expandían o fortalecían sus propias comunidades a través del contacto y el intercambio solidario.
Editorial de Dones en lluita, n.11, editado por la Coordinadora Feminista de Barcelona (mayo-junio 1979).
Las publicaciones marginales solían incluir todos o algunos de los siguientes elementos: un editorial, más o menos hilarante, donde se exponían las motivaciones de la revista y se presentaba al colectivo editor; viñetas de cómic; secciones abiertas a los lectores, que mandaban cartas, ilustraciones, poemas; reseñas o directorios de publicaciones afines, pero también de bares, librerías y otros espacios donde encontrarse; recortes de prensa intervenidos; fotografías; collages. Todo ello maquetado de forma artesanal, impreso en alguna imprenta amiga a bajo coste, y materializado en una tirada pequeña que normalmente no excedía los 200 ejemplares.
Editorial y cómic “Un rollo sin gracia”, en Ka-ga-2 n. 0 (Barcelona, primavera 1976).
El uso de ciertas estrategias visuales como el collage, la caligrafía o la intervención (détournement) de titulares de prensa comercial componen, al mismo tiempo, un lenguaje que los aproxima a los fanzines producidos en otras coordenadas geográficas[10]. Se trata de lo que Guerra y Quintela han llamado el “canon subcultural” del fanzine, también presente en el contexto transicional[11]: un corpus estético que recurre a formas fragmentadas, toscas, feístas, que hace implícito su amateurismo y los procesos artesanales de edición, al tiempo que desvela la manipulación ejercida por los medios de comunicación comerciales.
“El patio de mi casa”, en La Cloaca, n.2 (Barcelona, primavera 1977).
En último término, es importante analizar estas publicaciones como un conglomerado de prácticas, relaciones y deseos, un objeto que media entre personas y grupos y que por tanto, como señalaba antes, forma parte de procesos sociales más amplios[12]. La prensa marginal fue, de algún modo, un cajón de sastre en el que participaron dibujantes, poetas, escritores, editores, personas que hacían de todo o de nada, con o sin formación, pero siempre con deseo de hacer y decir. Lo importante era realizar ese deseo, “ponerlo en el mundo” sin buscar el lucro o el reconocimiento, sino el encuentro con el otro, los otros. En definitiva, responder a una necesidad de comunicación “en un mundo frío, seco y aparte”.
Portada de La julandrona atípica n.1 (Barcelona, julio 1981). Contraportada de Tricoco. Coordinadora de tribus, comunas y cooperativas n.3 (Barcelona, ha. 1977).
Eran también soportes en los que imaginar posibilidades, en un momento en que la muerte del dictador marcaba la apertura de un nuevo horizonte histórico. No solo trataban de practicar o difundir una cultura “a la contra”, sentido último del término “contracultura”, sino la prefiguración de un mundo distinto, regido por estructuras económicas y sociales más solidarias, libres y horizontales. En ese sentido, podemos afirmar que los propios modos de producción y distribución de estas publicaciones ensayaban, a pequeña escala, estas utopías de la contracultura, a través de sus propias formas de crear, hacer y decir.
Portada de Buen muchacho, n.3 (Barcelona, abril 1977). portada.
Son escasos pero crecientes los trabajos que abordan el fenómeno de la autoedición en el estado español. Cabe señalar el estudio pionero que realizaron, en 1996, los músicos Kike Babas y Kike Turrón, De espaldas al kiosco. Guía histórica de fanzines y otros papelujos de alcantarilla, donde ya reseñaban estas primeras publicaciones marginales de los 70; o los trabajos más recientes de Manuel Moreno, Abel Cuevas y César Prieto[13]. No quiero dejar de mencionar, asimismo, la exposición comisariada en 2005 por Anxo Rabuñal, O lado da sombra. Sedición gráfica e iniciativas ignoradas, raras ou desacreditadas entre 1971 e 1989, que sin duda se encuentra en el origen de mi propia investigación, así como los trabajos, ampliamente difundidos, de Germán Labrador[14].
El primer impedimento que encuentra alguien que quiera investigar estos materiales es, sin duda, la dificultad para acceder a ellos. Por eso me alegré francamente cuando descubrí estos fondos en el Pavelló de la República: si bien alberga, en su mayoría, publicaciones procedentes de Barcelona (mi tesis se propone desbordar el canon Madrid-Barcelona), no dejaba de ser un corpus considerable e interesante, representativo de este tipo de objetos.
Las razones por las que no se han conservado estos materiales son varias: su propia temporalidad, ya que fueron hechos para no durar y, por tanto, existía una falta de interés de sus propios productores en conservarlos; y la poca atención que reciben por parte de la investigación académica, si bien ahora se está comenzando a revalorizar el papel de la contracultura en el proceso transicional. Sin duda, los archivos que actualmente conservan una mayor parte de estos materiales continúan siendo los libertarios: han sido fundamentales, en ese sentido, los archivos de la Fundación Anselmo Lorenzo y Salvador Seguí, así como el del Ateneu Enciclopédico Popular. Desde aquí envío un abrazo a Juan, Emili y Carles, compañeros involucrados en el cuidado de estos archivos, a quienes siempre estaré agradecida.
Me gustaría concluir con algunos apuntes sobre mi propia tesis doctoral. Mi investigación aborda las experiencias de autoedición a lo largo de cinco años, 1975-1980, poniendo el foco en las prácticas, las relaciones sociales y los espacios que lograron articular o conectar este tipo de publicaciones. De algún modo, trato de desbordar el marco de lo textual o lo visual, para introducirme en el universo social de estos objetos: una mirada, desde las prácticas y los intercambios, que debe ser profundizada en nuestro contexto[15].
Se trata de reactivar la genealogía de publicaciones “imprácticas”, salvajes o fugitivas, como las calificaba Ezra Pound ya en 1930, y poner en valor las posibilidades de experimentación estética, política y social que han abierto en la historia[16]. Se trata de mirar estos objetos como una condensación material de relaciones, hoy conservada en los archivos, que desborda la noción canónica de documento o fuente para desvelar en su materialidad estos procesos de experiencia[17].
Portada de Nocturnidades. La revista de alternativas culturales a St. Coloma, n. 6 (Santa Coloma, marzo 1979).
[1] Todas las imágenes y referencias contenidas en esta entrada, a excepción de la portada de The Comet (1930) y la de Bang. Fanzine de los tebeos españoles (noviembre 1968) son materiales conservados en el archivo del Pavelló.
[2] Thoburn, N. (2016). Anti-Book. On the art and politics of radical publishing. University of Minnesota Press, p. 13.
[3] Duncombe, S. (1997). Notes from Underground: Zines and the Politics of Alternative Culture, pp. 10-11.
[5] Civantos Urrutia, A. (2020). ¡Quita esa gorra de obrero! Desproletarización editorial en la Transición española. Kamchatka. Revista de análisis cultural, 16, p. 213. http://orcid.org/0000-0002-8766-8374.
[6] Cfr. Civantos Urrutia, A, Ibid.; y Civantos, A. (2019). La Enciclopedia del Obrero: La revolución editorial anarquista, 1881-1923. Kamchatka. Revista de análisis cultural, Diciembre 14, 111-135. https://doi.org/10.7203/KAM.14.13223
[8] Estas publicaciones componen la parte más visible y masiva de la eclosión editorial de la contracultura. Una radiografía interesante y contrastada de este fenómeno puede encontrarse en Rafita El Grifota. (2011). Las revistas del Rrollo. En Vacaciones en Polonia (pp. 81-120). Autoedición.
[9] Cadena, E. (1978). Los marginales. Ediciones Acervo, p. 11.
[10] Cfr. De Donno, E., & Martegani, A. (2016). Yes Yes Yes Alternative Press. ’66-’77 from Provo to Punk. VIAINDUSTRIAE¸ Guerra, P., & Quintela, P. (Eds.). (2020). Punk, Fanzines and DIY Cultures in a Global World: Fast, Furious and Xerox. Palgrave Macmillan. https://doi.org/10.1007/978-3-030-28876-1¸ Bandel, J.-F., Gilbert, A., & Prill, T. (2019). Under the Radar: Underground Zines and Self-Publications 1965 – 1975. Spector Books.
[12] Snyder, J. (2020). Making Oppositional Means: The Illustrated Zine Literature of Queer Activist Groups in Spain, 1970s to the Present. Bulletin of Spanish Visual Studies, 4(2), 305-325. https://doi.org/10.1080/24741604.2020.1825160.
[13] Moreno, M., & Cuevas, A. (2020). Todo era posible: Revistas underground y de contracultura en España, 1968-1983. Libros Walden. Sobre el fenómeno musical, Moreno, M., Cuevas, A., & Prieto, C. (2022). Papeles subterráneos. Fanzines musicales en España desde la transición hasta el siglo XXI. Libros Walden.
[14] Labrador Méndez, G. (2017). Culpables por la literatura. Imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Akal; Labrador Méndez, G. (2009). Letras arrebatadas: Poesía y química en la transición española. Devenir.
[15] Bandel, J.-F., Gilbert, A., & Prill, T. (Eds.). Ibid.
[17] Weinmayr, E. (2019). One Publishes to Find Comrades (2014). En M. Pichler (Ed.), Publishing Manifestos. An International Anthology From Artists And Writers (p. 249). Massachusetts Institute of Technology.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 