Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república


2 comentaris

50 aniversari de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez treballador de la Tèrmica del Besòs

El dilluns dia 3 d’abril farà 50 anys de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez, treballador de Construcciones Pirinaicas (COPISA) a la Central Tèrmica del Besòs, a mans de les forces policials franquistes.

La mort de Manuel Fernández Márquez es dona en un context de forta crisi política del règim franquista, la qual va propiciar una escalada de les reivindicacions obreres. La renovada lluita dels treballadors exigia un augment dels drets i de les condicions laborals. Davant d’aquesta situació el règim va reaccionar de forma encara més dura, propiciant una escalada de violència que deixaria un total de 32 morts entre els anys 1969 i 1974.

Aquest augment de la violència respon a la inefectivitat de les dinàmiques repressives del règim i la radicalització de les reaccions contra un cos de treballadors que cada cop ha esdevingut més conscient de la lluita social de la qual forma part.

Això portaria, en el cas català, a la convocatòria d’un total de 198 vagues entre els anys 1972 i 1973, mobilitzant a un total aproximat de 93.000 treballadors. A tall general, el sector més implicat en la lluita obrera seria el metal·lúrgic. Malgrat això, la lluita obrera no es veuria restringida al sector secundari, ja que també impregnaria al sector dels serveis, com la banca, la sanitat o l’ensenyament, entre d’altres.

L’enfortiment de la lluita obrera vindria acompanyada del sorgiment i la cristal·lització dels moviments veïnals, els quals se centrarien en la reivindicació per la manca d’una infraestructura de suport a la majoria dels barris del país. Tot això evidenciaria una important crisi del règim franquista, que només podria respondre amb una violència descarnada.

L’assassinat de Manuel Fernández Márquez respon a un context de múltiples reivindicacions encapçalades pels treballadors de la Central Tèrmica del Besòs. Durant el procés de construcció de la central, l’any 1971, van produir-se diversos episodis de lluita per part dels treballadors de la construcció, els quals reclamaven un augment del salari, contractes fixos i l’afiliació al Seguro Obligatorio de Enfermedad.

El 29 de març de 1973, la Comissió Obrera de la Tèrmica va presentar una sèrie de reclamacions laborals a la patronal, a causa d’uns ritmes de producció molt exigents que incrementarien la tensió laboral i la voluntat de lluita dels treballadors. Demanaven, entre altres coses, una reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals mantenint el mateix sou, un augment de 4.000 pessetes mensuals, 30 dies de vacances, dret a reunió i assemblea en l’empresa, el cobrament de la totalitat del salari en cas de malaltia i la cessió d’equipament de treball digne, alhora que la disposició de vestidors i dutxes en condicions.  

Comissions Obreres exigiren una resposta de la patronal en un espai de 3 dies. El dia 2 d’abril, tres dies després de la publicació de les reclamacions dels treballadors, la patronal respondria denegant totes les exigències fetes per la Comissió Obrera de la Tèrmica, tancant-se en banda davant de qualsevol intent de negociació per part dels obrers. Aquesta intransigència de la patronal, va provocar que l’Assemblea General formés piquets per informar els treballadors de les fàbriques veïnes del que estava succeint a COPISA.

L’endemà els treballadors van trobar-se amb la fàbrica tancada i amb una forta presència de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, junt amb un missatge de la patronal on se’ls informava de la suspensió de treball i sou durant cinc dies. És en aquest moment on la forta concentració d’obrers de les diverses fàbriques del Besòs com la Bultaco i el districte industrial de la Mina, junt amb els treballadors de la Tèrmica, van iniciar una avançada per a fer front a les forces policials. Fent ús de pedres, van començar a carregar contra els policies.

La Policia Armada i la Guàrdia Civil començarien a fer ús indiscriminat de les seves armes de foc, ferint al coll a Serafín Villegas Gómez i assestant un cop de mort a Manuel Fernández Márquez. La mort d’un obrer es faria eco a la gran majoria de fàbriques del Besòs i impulsarien la mobilització en altres sectors de la societat, com les comunitats veïnals de Santa Coloma i Badalona.

Manuel Fernández Márquez naixé a Villafranca de los Barros, Badajoz l’any 1946. Al cap de tres anys, la seva família emigraria cap a Catalunya i s’acabaria instal·lant a Santa Coloma de Gramenet. Casat amb Carme Rodríguez i amb un fill de dos anys, Manuel Fernández Márquez treballaria a COPISA, una de les empreses constructores de la Central Tèrmica del Besòs.

El seu assassinat seria un dels tants exemples de la repressió franquista i evidenciaria la radicalització del règim davant del creixent esperit de lluita del moviment obrer.

Manuel Fernández va ser enterrat a Badalona acompanyat per un gran nombre de companys. Un d’ells va llegir un poema de comiat que li havia dedicat, però no el va poder acabar perquè la policia franquista va carregar contra la multitud.

Aquí us mostrem el poema publicat a Libertad para los 4 obreros de la térmica : libertad para los 10 de Carabanchel. (1973). Partido Comunista de España, p. 4:

Murió

Manuel Fernández Márquez

obrero.

Pero no de cansancio,

como morimos muchos,

pero no de accidentes de Trabajo,

como seguimos muriendo,

però no de hambre y de miedo.

Como quisieran que muriesemos.

Murió por gritar

que no queria morir por nada de eso

murió por decir:

que yo soy yo y mos compañeros

murió porque el único argumento

de nuestros opressores

se le incrustó en el cuerpo.

Ese martes,

Ese 3 de abril teñido de sangre

Asesinaron a Manuel Fernández Márquez

Compañero nuestro.

Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República conservem un seguit de documentació contemporània i posterior als fets que ajuden a destacar la importància d’aquest episodi.

Recerca històrica: Adrià Seijas González, estudiant en pràctiques del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona.


Deixa un comentari

Exposició “Refugiats: Andorra país d’acollida” amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dia 16 de març de 2023 es va inaugurar l’exposició Refugiats, Andorra país d’acollida a Cal Pal, espai sociocultural a Ordino.

Cal Pal de la Cortinada és una de les construccions més representatives de l’arquitectura vernacular andorrana. Tancada durant dècades, ha obert les portes per acollir i oferir un espai de reflexió i debat entorn de la identitat, els orígens i el patrimoni natural i cultural d’Andorra.

Ara Cal Pal impulsa un projecte de recuperació de la memòria històrica sobre els refugiats per valorar una època en què Andorra va créixer exponencialment, durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.

La mostra té un doble objectiu: retre homenatge a tots els refugiats que han passat per Andorra al llarg de la història i plantejar una reflexió sobre el moment actual, ja que, segons l’ACNUR, més de 103 milions de persones han fugit de casa seva a causa de les guerres, una xifra que no para de créixer.

L’exposició inclou textos, material fotogràfic, material de guerra i audiovisuals amb la voluntat de connectar la memòria històrica i la reflexió crítica sobre una dura realitat del món contemporani.

Andorra no ha estat mai escenari de guerres, però sí que ha viscut l’impacte de les dels seus veïns i s’ha convertit en lloc de refugi i de salvació de moltes persones en diferents moments de la història, com ara les guerres carlines o la Primera Guerra Mundial.

El pas i l’acollida de refugiats s’intensifiquen a partir de la Guerra Civil Espanyola. Andorra, una comunitat de menys de 5.000 habitants, veu passar per les seves muntanyes unes 17.000 persones entre el 1936 i el 1939. Fins a 106 guies condueixen molts fugitius en condicions difícils pel clima i l’orografia. Pocs mesos després, durant la Segona Guerra Mundial, són 8.000 els refugiats que passen pel Principat d’Andorra, on actuen les xarxes d’evasió. Molts pilots aliats i famílies jueves salven la vida passant per Andorra, en un moment en què refugiats i andorrans treballen junts en aquestes xarxes, sota el perill i l’amenaça dels nazis.
Andorra, un país petit i diferent, sense camps de refugiats ni grans dispositius de control, practica una política de portes obertes per als refugiats, amb assistència mèdica, tramitació de salconduits i aliments.

Les autoritats exerceixen un cert control en moments crítics i hi ha tensions amb Espanya i França. La població ignora sovint les prohibicions de les institucions i acull en cases, bordes, eres i hotels milers de persones, una acollida feta en col·laboració amb els contrabandistes de les zones frontereres i amb les xarxes d’evasió internacionals.
Entre 500 i 600 d’aquests refugiats arrelen a Andorra i tenen una gran importància en l’evolució econòmica del país. L’exposició homenatja aquest col·lectiu amb les històries d’alguns noms propis en representació de tot aquest sector de població.

Les històries dels refugiats del passat a Andorra permeten comprendre els relats del present, perquè ser refugiat o acollir refugiats són experiències universals i atemporals. Per aquest motiu, en un altre dels espais de Cal Pal, s’hi mostra l’experiència del Medu Art Ensemble, un moviment cultural a Botswana al servei dels exiliats dels anys vuitanta a causa de l’apartheid sud-africà. Aquest col·lectiu d’activistes culturals mostra com, a través de la cultura, es poden millorar les condicions de vida dels refugiats i es pot establir una bona relació amb la població local.

I, finalment, la mostra es fixa en els desplaçats actuals, a causa de la guerra i també cada vegada més, dels desastres climàtics, amb la voluntat d’interpel·lar l’espectador i plantejar la necessitat de respectar els drets humans i posar la dignitat al centre de la vida.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit diversos fitxers per documentar l’exposició com aquests cartells que pertanyen a la nostra col·lecció:

[Madrid] : U.G.T. : Sindicato Profesionales Bellas Artes, [193-?] de José Espert Arcos

[Madrid] : Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa, Sindicato Profesionales Bellas Artes UGT, [1937?] de l’il·lustrador Girón

Madrid : Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa, 1937 del dibuixant Parrilla

Xavier Llovera Massana, és el comissari de la mostra que es podrà veure fins al 7 de gener de 2024. No us la perdeu!


Deixa un comentari

Novetats bibliogràfiques del mes de març del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Novetats del mes de març

Si voleu conèixer totes les novetats bibliogràfiques que han arribat aquest mes de març al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República les trobareu al Cercabib del CRAI de la Universitat de Barcelona.

Hi ha també un enllaç a les novetats bibliogràfiques des de la pàgina web de la biblioteca a la pestanya de Fons i col·leccions.

Podeu fer servir el Servei de Préstec del CRAI de la Universitat de Barcelona per si us interessa algun d’aquests documents i us el voleu endur cap a casa.

Dir-vos que les podeu consultar a través de la xarxa social Pinterest d’una manera més gràfica i visual:

I, com sempre, aprofitem l’avinentesa per agrair a institucions i particulars el donatiu d’obres per al nostre fons bibliogràfic que, en aquesta ocasió són molts!

Gràcies a tots!


Deixa un comentari

85 anys dels bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil

Durant la Guerra Civil Espanyola, la ciutat de Barcelona va patir diversos bombardejos per part de les tropes franquistes. El març de 1938 va ser un mes especialment dur per a la ciutat, ja que va ser objecte de diversos atacs que van causar molts danys materials i, lamentablement, també moltes morts.

En un dia com avui, el 17 de març de 1938, cap a les dues del migdia, van caure sobre la ciutat les bombes que portaven els cinc avions Savoia S-79 de l’Aviació Legionària que havien partit de tres bases de les Illes Balears, causant entre 880 i 1.300 morts i entre 1500 i 2000 ferits entre la població civil.

El primer bombardeig va tenir lloc el 16 de març. Les bombes van caure sobre els barris de Gràcia, Sant Gervasi i Sant Andreu, causant la mort d’uns 300 civils i la destrucció de nombrosos edificis i infraestructures. Aquest atac va ser especialment dur perquè les bombes van caure sobre zones poblades, afectant directament a la població civil.

Un tercer atac va tenir lloc el dia 18 de març, quan les tropes franquistes van tornar a bombardejar la ciutat. En aquesta ocasió, les bombes van caure sobre el centre de la ciutat, a la confluència del carrer Diputació i la Gran Via de les Corts Catalanes. Aquesta zona, que en aquell moment era un lloc molt freqüentat per la població, va ser afectada de manera brutal. Es van registrar unes 200 víctimes mortals i molts edificis van quedar completament destruïts.

Sense cap dubte, el moment més terrible es va viure dijous 17 de març a les dues de la tarda quan una bomba va arribar a la cruïlla del carrer Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes un camió militar que transportava dinamita i que anava ocupat per 23 soldats republicans. L’explosió va ser tremenda. Van morir tots els soldats i els transeünts que caminaven pels voltants. El succés va ser portada als diaris francesos, britànics i nord-americans, que van arribar a parlar que els italians havien llançat sobre Barcelona una “superbomba” per les tremendes destrosses i el nombre de víctimes que es van produir.

Aquestes accions van ser un exemple de la brutalitat de la guerra i de la falta de consideració cap a la població civil. Una de les tragèdies més grans de la Guerra Civil Espanyola, en què la població civil va ser la que va patir les conseqüències més greus. Malgrat tot, la gent de Barcelona va demostrar una gran resistència i solidaritat, i va ser capaç de superar aquesta dura prova. Els bombardejos del mes de març són una pàgina trista de la història de Barcelona, però també una mostra de la fortalesa i la perseverança del poble català.

Els bombardejos sobre Barcelona van cessar la resta del mes de març, però es van traslladar a altres poblacions catalanes i de la costa del País Valencià, com el realitzat sobre Alacant el 25 de maig. En total, de gener a juny de 1938, l’aviació legionària italiana va perpetrar 782 atacs aeris en la costa mediterrània espanyola controlada pels republicans, llançant 16.558 bombes.

Al nostre fons d’arxiu conservem totes aquestes imatges sobre els bombardeigs. Pertanyen al Fons Personal José Luis Infiesta.

L’any 2008, Jesús Garay dirigí un documental ficcionat amb el títol Mirant al cel, que se centra en els bombardeigs del 17 de març, i incorpora material de l’època, imatges dels fets i entrevistes amb militars, historiadors i supervivents.

I el diari ARA, coincidint també amb el 75é aniversari de la tragèdia va recordar els esdeveniments a través dels qui van plantar cara a l’aviació feixista, presentant catalans, herois anònims, que van respondre als atacs excavant refugis, mantenint les fàbriques obertes, rescatant ferits sota les runes o bé amb les armes.

En aquell moment el  CRAI Biblioteca Pavelló de la República va col·laborar amb el diari cedint diverses imatges dels nostres fons com les del suplement de L’Ala d’Italia de l’any 1939 Catalogna : documentario fotografico dell’assedio aereo , i les del fons personal de Joan Maluquer i Wahl, enginyer i escriptor que fou pilot durant la guerra civil.

Aprofitem per recordar-vos que tenim un recurs web sobre Els Bombardeigs durant la Guerra Civil espanyola on trobareu una selecció de recursos existents a la biblioteca, així com un vídeo realitzat amb material del nostre fons.

Si encara no heu visitat aquesta pàgina i el vídeo, us recomanem donar-li una ullada!


Deixa un comentari

Exposició “Exiliades” al Museu Memorial de l’Exili amb material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dia 11 es va inaugurar al Museu de l’Exili de La Jonquera l’exposició Exiliades. Els fils vermells entrellaçats una mostra que reivindica i dignifica el paper de les dones republicanes exiliades, resseguint l’empremta de vint perfils de dones exiliades de diferent trajectòria política, professional i social. És una aproximació a l’exili republicà a través de la perspectiva de gènere.

Teresa Fèrriz Roure,responsable de la unitat Nous Projectes, del Gabinet de Rectorat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és la comissària de l’exposició. Ha dirigit nombrosos projectes digitals orientats a l’ensenyament en línia i la difusió en obert i també ha dut a terme projectes d’investigació especialitzats en l’exili català a Amèrica.

Les exiliades de 1939 van lluitar contra una doble vulnerabilitat, com a dones i com a refugiades polítiques, amb els recursos que tenia cadascuna a l’abast: formació, militància política, xarxes personals, recursos econòmics… Però més enllà d’allò que les singularitzava, van compartir una manera comuna de veure el món, deutora dels drets socials i civils assolits durant la República, i van fer del suport mutu, la solidaritat i la cooperació les estratègies bàsiques per a la supervivència, en els moments més durs, i la resiliència i l’apoderament, després.

Les seves biografies són exemples de resistència i fidelitat als seus compromisos. Al llarg de l’exposició ens podem endinsar en les històries de vida de les exiliades i la seva capacitat d’acció, voluntat i poder per transformar la pròpia vida i la del seu entorn. Anomenem i fem visibles diverses generacions de dones que van mantenir el compromís i la convicció, malgrat tot i malgrat tant.

La memòria present de les exiliades, la d’aquestes que apleguem a l’exposició i moltes més que seguiran visibilitzant-se i estudiant-se els pròxims anys, passa així a formar part insubstituïble de la nostra memòria democràtica.

L’exposició, que s’emmarca dins del programa d’activitats culturals del 15è aniversari del museu, que es va inaugurar el 2008, es podrà visitar a la sala d’exposicions temporals del MUME fins al diumenge 3 de setembre.

A la mostra hi trobareu el següent material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República exposat:

Un calçat de ganxet, roba de sac i cartó fet a mà que procedeix del camp de refugiades de Magnac-Laval i pertany a la germana d’Enric Odena, una de les peces més emblemàtiques del nostre arxiu.

Un fulletó que era una publicació que servia per buscar les famílies i promoure’n el reagrupament que porta per títol Recerca de Familars editat a Montpeller al final de la guerra.

El document de nacionalitat de Rosa Santacana Vidal que es troba a l’arxiu, un exemplar del llibre d’Anna Murià Via de l’Est: contes, editat a Mèxic l’any 1946 i dues publicacions periòdiques: El Boletin Union de Mujeres Españolas editat a Tolosa i la revista Companya: òrgan del Consell Nacional de la UDC (Unió de Dones de Catalunya) de 1946.

No us ho perdeu!


Deixa un comentari

8 de març: Dia Internacional de les Dones 2023

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República un any més s’adhereix a la celebració del Dia Internacional de les Dones que reivindica la lluita de les dones per la igualtat i la llibertat, per la seva participació en la societat i el seu desenvolupament com a persona. Una constant que no acabarà fins que arribi la total equitativitat amb els homes.

Enguany hem elaborat un recurs web una selecció de segells i vinyetes amb i/o sobre dones que pertanyen a la col·lecció Segells del Pavelló de la República.

N’hi trobareu de molt diversos: per exemple els segells realitzats per a l’Exposició Internacional de 1929, dels períodes de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola, de diverses poblacions catalanes i espanyoles, i una sèrie editada pels “Amigos de la Unión Soviètica”, amb fotografies de la vida quotidiana a l’URSS durant el règim estalinista on les dones tenen una especial rellevància. No us ho perdeu!

Us recordem que, ja fa uns quants anys, vam fer una mostra del nostre fons bibliogràfic i documental relacionat amb aquesta diada i amb la història de les dones en general. Per si hi voleu donar un cop d’ull…


Deixa un comentari

El CRAI Pavelló de la República col·labora amb la Fundación Díaz-Caneja

La Fundación Díaz-Caneja és una entitat cultural privada de promoció i serveis, sense ànim de lucre, constituïda l’any 1991 per l’Ajuntament de Palència, la Diputació de Palència, la Junta de Castella i Lleó, el Ministeri de Cultura i per Isabel Fernández Almansa, viuda del pintor Juan Manuel Díaz-Caneja, que té com a objectiu la conservació, exhibició, divulgació i documentació de l’obra de l’artista. També promou la cultura en general incidint especialment en l’art espanyol del segle XX.

Juan Manuel Díaz-Caneja va néixer a Palència el 1905, on va passar la seva infància i adolescència. Amb 18 anys es va traslladar a Madrid a estudiar Arquitectura, i per preparar-ne l’ingrés, va començar a assistir a classes de dibuix a l’Acadèmia Libre de Pintura de Daniel Vázquez Díaz. Finalment, deixarà els seus estudis per dedicar-se plenament a la pintura.

Durant aquests anys d’aprenentatge, es va allotjar a la Residència d’Estudiantes, i allí va conèixer a altres artistes i intel·lectuals com Maruja Mallo, Lorca, Alberti, etc. participant de manera activa en la vida cultural d’avantguarda.

Va passar l’hivern del 1929 a París i va començar a sentir fascinació pel cubisme. Quan va tornar a Espanya, va anar a Saragossa, on el seu pare havia estat destinat com a governador civil. Allí es relacionava amb els cercles avantguardistes i va començar a introduir-se en la ideologia anarquista.

El 1931 va publicar, juntament amb el seu amic Herrera Petere, l’únic número d’una revista provocadora, de tints anarquistes, surrealistes i dadaistes, que portava el nom En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes.

Va passar la guerra civil al Cos de Carabiners de la República. El 1937, any en què es va afiliar al Partit Comunista, va conèixer Isabel Fernández Almansa, que seria la seva companya fins al final de la seva vida. També fou membre de la CNT. En acabar la guerra, Caneja va aconseguir escapolir-se de la repressió. Des de llavors, va viure i treballar a Madrid, on començava a exposar els seus primers paisatges, un tema que, com van fer utilitzar molts altres pintors de l’època, va ser molt recurrent a la seva obra, ja que aquest tipus de composicions no tenien problemes amb la censura.

No obstant això, el 1947 va ser detingut per la seva vinculació al bàndol republicà, i ingressaria a la presó fins al 1951, primer a Carabanchel i després a Ocaña. Durant els tres anys que va estar empresonat no va deixar de pintar. El juny de 1951, ja en llibertat, va fer una exposició al Museu Nacional d’Art Modern de Madrid. Aquell mateix any va participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, també a Madrid.

Els anys següents va continuar la tasca expositiva per galeries i museus. El 1956, juntament amb altres artistes, va ser seleccionat per representar Espanya a la Biennale di Venezia. Va ser premiat en dues ocasions amb segona i tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts, i el 1958, se li va atorgar el Premi Nacional de Pintura.

Als anys 60 va començar a tenir cert reconeixement, i va participar en diversos Salons de Maig de París. A la dècada dels 70 va iniciar la seva vinculació amb la Galeria Theo de Madrid, on exposaria en nombroses ocasions. El 1980 el Ministeri de Cultura li va atorgar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

Va morir a Madrid el 24 de juny de 1988. Després de la seva mort es va crear a Palència la Fundació que porta el seu nom i que enguany han volgut reordenar la col·lecció permanent per tal de presentar les obres de l’artista en diàleg amb altres treballs i autors.

Per aquest motiu han demanat la col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per a poder mostrar la reproducció d’aquests dos cartells de la nostra col·lecció.

El primer és obra d’Artur Ballester i Marco (València, 1892 – 1981) dissenyador gràfic, il·lustrador i cartellista valencià que va il·lustrar nombrosos cartells anarquistes durant els anys de la República i la Guerra Civil.

I el segon de SIWE un artista independent que va treballar pel POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista.


Deixa un comentari

Tercera edició de la “Ruta al Exilio 2023” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat divendres dia 24 de febrer es va presentar la tercera edició de la Ruta al Exilio, a la Fundación Ortega y Marañón de Madrid.

Es tracta d’un projecte formatiu finançat per l’Institut de la Joventut INJUVE, desenvolupat per l’associació Be Wild Be Proud amb la col·laboració de l’Observatori Europeu de Memòries EUROM, impulsat per la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona i aquest any també per la Fundació Daniel i Nina Carasso i el govern de Navarra, a través de l’Instituto Navarro de la Memoria.

Pretén apropar la història recent espanyola a les noves generacions, mitjançant recorreguts pels llocs de memòria de l’exili republicà espanyol amb activitats formatives i socioculturals.


Aquest projecte compta amb un equip de professionals compost per persones expertes en diferents àrees (comunicació, logística, lleure i temps lliure, investigació acadèmica, etc.) i amb experiència, com a participants i/o monitors/es, en rutes de les quals aquest projecte s’inspira.

“Ruta al Exilio 2023: Cicatrices del paisaje” és el lema d’enguany. Quaranta joves, entre 16 i 17 anys, recorreran, del 15 al 30 de juliol, els llocs de memòria de l’exili republicà i civil a Navarra, Catalunya i el sud-est de França. L’expedició es realitzarà, fonamentalment, a peu i amb autobús. L’activitat de la ruta consistirà essencialment en la realització de tallers històrics i culturals, marxes per la muntanya i visites a museus i memorials.

Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, va ser convidada a l’acte de presentació de la tercera edició de la ruta, organitzat per l’Institut Espanyol de la Joventut INJUVE, que va comptar també amb la presència de la secretària d’Estat d’Agenda 2030, Lilith Verstrynge, així com col·laboradors, familiars i participants de les dues edicions anteriors.

A les anteriors edicions l’acte de recepció dels joves que participaren en aquest projecte educatiu, va tenir lloc al Pavelló de la República que va esdevenir el “punt 0” d’aquesta ruta. Enguany no ho serà. L’organització ha decidit que els participants comencin aquesta aventura a Navarra.

Durant l’acte també es va presentar l’exposició en línia amb els projectes desenvolupats pels 40 participants de la ruta l’any 2022 i es va donar per tancada aquesta edició.

Les inscripcions estan obertes des d’aquesta mateixa setmana. Hi ha temps fins al dia 9 d’abril per inscriure’s en aquesta activitat gratuïta que esperem que sigui tot un èxit com els anys anteriors!

Us deixem amb el videoresum de l’acte per si voleu tafanejar una mica més…


Deixa un comentari

La col·lecció de paquets de tabac del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Al fons de material divers del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, hi hem incorporat una col·lecció de paquets de tabac cedida a la biblioteca l’any 2022 per Montserrat Nolla.


La col·lecció consta de 217 paquets, la majoria de 20 cigarrets, adquirits pel col·leccionista entre els anys 1960 i 1980 i fabricats i comercialitzats a l’Estat espanyol per la Companyia Tabacalera S.A. També n’hi ha, però, de fabricats i comprats a altres països del món.


L’any 1945, Franco va decidir substituir l’empresa pública Companyia Arrendatària de Tabacs, creada l’any 1887 i encarregada de gestionar el monopoli del tabac a l’Estat espanyol, per la societat mercantil Tabacalera S.A. amb l’objectiu de controlar tota l’activitat al voltant del tabac i el timbre. Tabacalera era un entramat empresarial de diferents societats, públiques, concessionàries i privades, que abastaven la producció, transformació, distribució i venda en expenedories del tabac i el timbre. Va existir fins que l’any 1998 José Maria Aznar la va privatitzar. El 1999, després de fusionar-se amb la francesa Seita, va acabar convertint-se en l’actual Altadis.

Els paquets estan descrits en una base de dades local on consten: els anys durant els quals es van fabricar, en quin país i per quina companyia tabaquera, una descripció del disseny i la il·lustració que mostra el paquet, els períodes històrics durant els quals es van comercialitzar, si el tabac és ros o negre o si porta filtre.

A banda dels cigarrets fabricats a l’Estat espanyol, molts d’ells amb tabac produït a les Illes Canàries, en trobem de marques italianes (Nazionali, Lido), suïsses (Le Mans, Job Bleu), alemanyes (Atika, Kim), franceses (Gitanes, Gauloises), d’Estats Units (Camel, Pall Mall, Chesterfield, Peter Stuyvesant, Winston, Marlboro) i, fins i tot, una possiblement sèrbia escrita en ciríl·lic. El tabac fabricat a la major part d’aquests països procedia dels Estats Units (Virgínia, Maryland i Califòrnia).

Alemanya


Estats Units

França

Itàlia

Suïssa

També formen part d’aquesta nova col·lecció, un paquet de tabac de la marca Estelada, creada l’any 2016 a Mallorca amb l’objectiu d’obtenir un benefici econòmic per al moviment independentista català i un del col·lectiu Gent de la Terra, destinat a fer propaganda del referèndum d’autodeterminació de Catalunya celebrat el primer d’octubre de l’any 2017.


Per últim, volem agrair a les estudiants en pràctiques del Grau d’Història, Maria Murillo i Míriam Martínez, la feinada que van fer, no només digitalitzant i incorporant informació a la base de dades, sinó fent recerca per esbrinar: els anys i el lloc de fabricació i comercialització dels diferents paquets de tabac, la fàbrica que els produïa, l’origen del tabac, etc.




Deixa un comentari

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República s’adhereix a la campanya #1Lib1Ref 2023

Del 25 de gener al 15 de febrer, com cada any, s’ha celebrat la campanya #1Lib1Ref 1 Bibliotecari, 1 Referència de l’anglès, One Librarian, One Reference.

Es tracta d’una campanya internacional on bibliotecaris d’arreu del món fan servir la seva expertesa per afegir una referència bibliogràfica en un article de la Viquipèdia de manera que mantingui i augmenti la seva fiabilitat. La campanya forma part del projecte Bibliowikis i és promoguda per Amical Wikimedia.

La campanya #1Lib1Ref es va iniciar el 15 de gener de 2016, per commemorar el 15è aniversari de la iniciació del projecte Wikipedia el 15 de gener de 2001. Els organitzadors de la campanya van estimar que si cada bibliotecari, arxiver o documentalista dedicava al voltant de 15 minuts per afegir tan sols una referència a la Wikipedia, l’enciclopèdia milloraria notablement.

Des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ens hem adherit enguany afegint referències bibliogràfiques a les entrades en català de les següents dones brigadistes internacionals:

comunista britànica que, junt amb el seu marit George, va participar, al bàndol republicà, en la Guerra Civil Espanyola treballant en diversos hospitals. Va ajudar a inventar un sistema de gràfics per classificar les lesions dels soldats que va ser utilitzat durant la Segona Guerra Mundial.

Infermera estatunidenca afroamericana, una de les dues úniques infermeres negres que formaren part de l’American Medical Brigade, l’associació nord-americana d’ajut sanitari que acompanyà el contingent nord-americà de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola.

Filòsofa, humanista, escriptora i activista política francesa formar part de la columna Durruti durant la Guerra Civil Espanyola, on un accident la força a tornar a França.

Activista holandesa, per les seves accions de combat durant la Guerra Civil Espanyola i la seva habilitat amb les armes va ser coneguda, en articles de premsa, com la “reina de la metralladora”.

Activista política espanyola, militant del Partit Comunista d’Espanya, fou rellevant la seva presència i activitat al quarter general de les Brigades Internacionals.

Britànica que va treballar com a infermera durant la Guerra Civil Espanyola i com a espia durant la Segona Guerra Mundial. Fou cap d’infermeria en un monestir situat a prop d’Uclés, a Castella-La Manxa. Al final de la guerra, el 1939, va ser empresonada, però finalment se li va permetre marxar després d’una petició del govern anglès.

Hem afegit la referència a la fitxa de cadascuna d’aquestes brigadistes de la base de dades de SIDBRINT, el portal sobre Brigades Internacionals del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Estem molt contents de contribuir a millorar la Viquipèdia, d’aquesta manera també fem valdre la nostra feina ajudant als usuaris que demanen informació d’una font fiable, ajudant entre tots a fer més accessible la informació!