Us presentem una selecció d’articles i llibres que han publicat els nostres usuaris en aquests darrers temps.
Rein, Raanan. El precio a pagar por decisiones personales: Pinchas Chefetz, la geohistoria y los voluntarios judíos en la Guerra Civil espanyola. A: Historia del Presente, núm. 35, 2020/1. Pàg 137-152.
– Lo Cascio, Paola. El pujolismo entre gestión y cultura política. Unas notas interpretativas (1980-2003). Pàg. 283-308.
– Dalmau, Pol. Luengo, Jorge. Historia global y historia nacional ¿una relación insalvable?. Pàg. 311-324.
Solé i Barjau, Queralt. El Valle de los Caídos, on també s’hi enterraren berguedans. A: L’Erol. Revista Cultural del Berguedà. Núm. 145/146. 2020. Pàg. 136-140.
Cabezas, Adrià. Els nius de metralladores del litoral del Baix Empordà. A Estudis del Baix Empordà. Vol. 39, 2020. Pàg. 279-331.
El passat dimecres dia 17 de febrer es va inaugurar l’exposició de fotografia Entre el humo y la bruma. Sigfrido Koch Bengoechea, comisariada per Lee Fontanella y Juantxo Egaña al Museu de San Telmo a Donosti.
L’exposició aborda l’obra del fotògraf Sigfrido Koch Bengoechea, a través d’ una selecció de fotografies.
La primera te com a eix l’anomenat “Àlbum de la Guerra”, amb imatges dels efectes dels bombardeigs al País Basc durant la Guerra Civil por part de l’aviació alemanya i italiana que recolzaven a les tropes franquistes. I una segona part centrada en les fotografies bucòliques publicades al llibre País Vasco: Guipúzcoa.
L’àlbum de guerra conté fotografies inèdites de la Guerra Civil acompanyades de material addicional que serveix per documentar l’època. Entre aquest material trobem el cedit per part del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República entre el que destaquem alguns números de la revista Vértice i documentació del Fons F-FP, Subsèrie Joan Maluquer i Wahl, amb documentació relacionada amb l’aviació militar, entre d’altres.
Vértice va ser una revista il·lustrada d’ideologia falangista, que es va publicar a l’estat espanyol durant la Dictadura franquista per la Jefatura Nacional de Prensa y Propaganda de Falange Española de las J.O.N.S. El seu primer número va sortir a Donosti durant la Guerra Civil espanyola l’any 1937 i es va deixar d’editar al 1946. La podeu trobar al nostre fons.
Joan Maluquer i Walh fou un enginyer, aviador i escriptor. Participà a la Guerra Civil espanyola com a pilot al bàndol republicà. Va publicar nombrosíssims treballs de divulgació tecnològica, sobretot en matèria d’aviació i astronàutica. El seu fons personal és conserva a l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Del material del fons Maluquer i Wahl enviat al País Basc, destaquem un dibuix de Joan Teixidó fet al castell de Montjuic, presó militar, l’agost de 1940 del combat del Breguet XIX de Joan Maluquer-Wahl amb tres caces Heinkel 51 de la Legió Còndor i també la relació de vols de Joan Maluquer al front de Guipúscoa datada el 30 setembre de l’any 1936.
A finals de l’any 2020, el Dr. Francesc Xavier Hernàndez Cardona, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República documentació que consta, d’una banda de material que ell mateix va rebre, fruit de la seva activitat professional i de l’altra, de documents diversos recopilats i conservats per Xavier Hernàndez relacionats amb el seu activisme polític.
El fons abasta cronològicament des de principis del segle XX fins als anys 1990, ocupa 0’30 metres lineals i consta de 2 subsèries.
La subsèrie 1 comprèn:
1- Una còpia de l’expedient judicial i militar (aportació i valoració de proves i testimonis, judici, condemna i sentència) del President Lluís Companys, els membres del seu govern, el President del Parlament de Catalunya i l’Alcalde de Barcelona, entre altres, després del fracàs de la proclamació per part de la Generalitat de l’Estat català dins la República federal espanyola el 6 d’octubre de 1934. Els inculpats foren empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals, que el 6 de juny de 1935 els va condemnar a 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió militar.
Aquest expedient fou cedit a Xavier Hernàndez pel professor Cristòfol Trepat Carbonell que l’havia rebut del seu pare que era advocat.
2- Una col·lecció de cartes, fotografies i documentació diversa de la família de Jaume Fernàndez i Carme Puyol, que el Grup de Recerca de Xavier Hernàndez va rebre anònimament.
En aquest apartat destaca la correspondència de guerra entre Jaume Fernàndez -soldat de la 32 Divisió, 137a Brigada, 3ª Companyia, en campanya a l’Ebre des del mes d’agost de 1937 fins al desembre de 1938- i la seva promesa Carme Puyol. A les cartes en Jaume Fernàndez explica que ha enviat paquets amb farina, cigarrets, paper de fumar, xocolata i fins i tot colònia Myrurgia, que està molt preocupat pels bombardejos que està patint Barcelona, que al front hi fa molt de fred, que passa gana, etc.
La subsèrie 2 comprèn:
Fonamentalment fulls volants d’organitzacions polítiques diverses, majoritàriament de l’esquerra independentista (Nacionalistes d’Esquerra, Entesa de l’Esquerra Catalana, Moviment de Defensa de la Terra, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) i comunistes (Moviment Comunista de Catalunya, Lliga Comunista Revolucionària, Partit Socialista Unificat de Catalunya, etc.); sindicats nacionals (Confederació Sindical de Catalunya, Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, Solidaritat d’Obrers de Catalunya, Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya); campanyes populars en defensa de la llengua catalana, en contra de l’entrada de l’estat espanyol a l’OTAN, a favor de la salvaguarda del patrimoni natural, etc.
Tots ells pertanyen al període de la Transició política i fins a principis dels anys 1990.
Va obtenir els graus de tinent el 1911 i de capità el 1917. Entre el 1918 i el 1925 va participar en la guerra del Marroc. Proclamada la Segona República espanyola, es va establir a Catalunya. El 1935 fou nomenat cap superior dels serveis d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i va reorganitzar les forces de seguretat, d’assalt i de policia.
Durant l’alçament militar del 1936 va restar fidel a la República i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l’agost del 1936, es va ocupar d’organitzar columnes per al front, d’establir indústries de guerra, escoles d’oficials i fortificacions.
El 1937 el nomenaren cap del front d’Aragó i va participar en nombroses accions a Belchite i Codo. Després fou cap d’estat major de l’Exèrcit de l’Est i va lluitar als fronts de Còrdova i Extremadura.
El 1938 el nomenaren director de l’Escola Popular d’Estat Major i agregat militar a la Legació d’Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. Aleshores s’exilià a Mèxic, on es nacionalitzà mexicà i s’incorporà a l’exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l’ambaixada de la Segona República Espanyola entre 1945 i 1949.
El fons personal de Vicenç Guarner fou cedit per la seva família al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona l’any 1987. L’any 2001, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, també de la família, un recull de documents personals elaborat pel mateix Vicenç Guarner i, a finals del 2020, Enrique Guarner, fill de Vicenç Guarner, va fer una nova donació de material del seu pare al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a través de l’investigador Albert Pons. És d’aquesta documentació que volem parlar-vos en aquest post.
A grans trets, aquest material consta de:
La guerra secreta del espionaje: un manuscrit inèdit de més de 200 pàgines (hi falta un capítol sencer que potser el mateix Guarner va eliminar). Segons Albert Pons l’escrit original podria ser dels anys 1950-1960, però en no publicar-lo potser hi va estar treballant fins als anys 1970. El manuscrit va acompanyat d’una carta de Vicenç Guarner a Frederic Escofet, datada el 18 de juliol de 1971, on Guarner li explica que està a punt d’acabar aquest llibre inèdit.
Cataluña y la Guerra 1936-1939: un manuscrit d’unes 20 pàgines que és l’original del text publicat al Libro Blanco de Catalunyaeditat a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya l’any 1956. El manuscrit inclou els plànols originals fets per Vicenç Guarner. La versió en català d’aquest escrit, que es titulava Catalunya a la guerra d’Espanya, va rebre el Premi President Companys dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el setembre de 1957.
Mapes originals del llibre El Sáhara y el sur marroquí espanyoles: mapespublicats en un opusclet a banda d’aquest llibre de l’any 1931 escrit pels germans Vicenç i José Guarner.
Recordeu que us vam dir que el nostre estudiant en pràctiques, en Miquel Casellas, ens havia fet arribar un darrer escrit per a ser publicat al nostre blog? Doncs aquí el teniu.
En aquesta ocasió en Miquel ha volgut parlar sobre una de les batalles més importants de la història: la Batalla d’Stalingdrad durant la Segona Guerra Mundial.
Heus aquí la seva narració:
La batalla d’Stalingrad és la més mortífera de la història. Les xifres de morts varien segons la font, ja que no existia un registre fiable per comptabilitzar les baixes, però el més probable és que, en total, superessin els 2 milions (800.000 pel bàndol nazi i 1.300.000 pel soviètic). Possiblement va ser la batalla més decisiva de la Segona Guerra Mundial. Del seu desenllaç depenia el destí final de Hitler, que si guanyava comptaria amb una extensió de territori que el faria gairebé inaturable.
Antecedents
El 23 d’agost de 1939 es firma el Pacte Mólotov-Ribbentrop de no agressió entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica. Els soviètics havien promogut un front comú en contra del nazisme, però davant del silenci de països com França o el Regne Unit, van decidir firmar aquest pacte de no-agressió amb l’objectiu de guanyar temps per poder afrontar la guerra amb possibilitats de sobreviure. A l’estiu de 1939 els nazis només s’havien expandit cap a l’est, en direcció a Rússia, fet que no preocupava a les potències capitalistes, que preferien observar com es comportaven els germànics abans d’entrar-hi en conflicte directe.
L’avanç nazi era incessant i el 22 de juny de 1941 trenquen el pacte de no-agressió i inicien la Operació Barbaroja, amb la qual Hitler pretenia conquerir els territoris soviètics mitjançant l’estratègia de la guerra llampec que li havia donat bons resultats, per exemple, a França, en que gairebé no va trobar resistència.
Operació Barbaroja
Malgrat que els pobles eslaus sí que oposa resistència, els nazis aconsegueixen avançar per terres soviètiques. El 21 d’agost de 1942 va començar la batalla d’Stalingrad, ciutat industrial i nus de comunicacions de la URSS. Els alemanys hi havien enviat el sisè exèrcit nazi, dirigit pel general Friedrich Paulus, i comptaven amb més d’un milió de soldats, amb uns 2.500 tancs; els seus aliats romanesos, italians i húngars aportaven uns 600.000 soldats més. L’objectiu era controlar les conques dels rius Don i Volga i arribar als pous petrolífers del Caucas. Amb la primera ofensiva, 40.000 ciutadans moren sota els bombardejos alemanys.
Les nombroses tropes nazis lluiten contra uns 40.000 soldats soviètics. Els alemanys aconsegueixen controlar gairebé tota la ciutat, però un reducte de l’Exèrcit Roig s’atrinxera al voltant del riu Volga i defensa les posicions. La URSS ja havia retrocedit molts quilòmetres davant de l’exèrcit nazi i ja no es podia permetre més passos enrere. L’única opció és resistir; si la ciutat cau, la URSS cau i Hitler passaria a controlar una part tan gran del món que difícilment cap aliança de països hagués pogut aturar les seves ambicions.
Rattenkrieg
L’Exèrcit Roig va plantejar la defensa de la ciutat amb una estratègia de guerrilles: lluitar dintre de la ciutat per cada pam de terreny, per cada edifici. Als carrers d’una gran ciutat derruida pels bombardejos nazis, la gran maquinària bèl·lica nazi ja no era útil: els tancs no podien maniobrar entre les runes d’Stalingrad. Els soviètics coneixen millor el terreny, tenen el suport de la població civil, col·loquen franctiradors per tota la ciutat i organitzen emboscades constants. Els alemanys van anomenar aquest tipus de guerra “Rattenkrieg” (guerra de rates), que els va impedir prosseguir amb la guerra llampec planejada. Havien de romandre en terra hostil, s’apropava l’hivern i la gran distància entre Berlín i Stalingrad (2.500 km) feia logísticament molt difícil proveïr d’aliments i material al gran nombre que els nazis havien desplegat en territori rus, ni tampoc enviar-hi reforços. Per contra, l’Exèrcit Roig enviava reforços gairebé diaris per evitar perdre les seves posicions.
Tanmateix, la superioritat numèrica i material nazi va fer que, al novembre de 1942, controlessin el 90% d’Stalingrad, malgrat l’esforç soviètic. Hitler i el seu exèrcit ja havia subestimat una vegada l’exèrcit soviètic, creient que podrien derrotar-lo amb una guerra llampec, i el tornarien a subestimar una segona vegada. Creien que els soviètics s’estaven quedant sense recursos i sense moral, i no van creure possible una contraofensiva tan potent com la que es va donar.
Operació Urà
Però el 19 de novembre d’aquell anys es posaria en marxa l’Operació Urà, composada per poc més d’un milió de soldats soviètics, que pretenia envoltar Stalingrad, aïllant els nazis dintre d’Stalingrad, deixant-los incomunicats. Els soldats de l’Eix que lluitaven dintre de la ciutat formaven part de l’exèrcit alemany, però els que s’encarregaven dels flancs al nord i al sud d’Stalingrad eren romanesos, que no tenien un exèrcit tan ben entrenat ni amb tan bon material. La intel·ligència soviètica va adonar-se d’aquesta circumstància, va atacar als flancs nord i sud i va aconseguir que els seus exèrcits es trobessin a l’oest d’Stalingrad, al poble de Kalach. El 24 de novembre s’aïllava els nazis i s’evitava que poguessin rebre aliments, munició o reforços per terra. Hitler, mal assessorat, creia possible donar suport aeri, però les males condicions meteorològiques les defenses antiaèries soviètiques i la gran distància que havien de recórrer els avions nazis ho van evitar.
Uns 250.000 soldats del sisè exèrcit nazi, dirigit pel general Friedrich Paulus, van quedar atrapats a Stalingrad i van començar a preveure una existència penosa (sense recursos per cobrir les necessitats bàsiques, amb l’hivern rus a sobre i una ciutat plena de cadàvers descomposant-se) i una derrota inevitable. Hitler mai va concedir permís per rendir-se a cap de les seves unitats, però algunes unitats ho feien igualment.
Rendició final
El general Paulus va demanar en més d’una ocasió permís a Hitler per retirar-se, però aquest li va negar. Paulus, tot i no estar-hi d’acord, va romandre fidel al seu Exèrcit i va rebutjar totes les ofertes soviètiques de rendició. El 18 de gener arriba l’últim avió que l’exèrcit alemany va enviar a les seves tropes d’Stalingrad. El 30 de gener, Hitler ascendeix a Paulus al rang de Mariscal per evitar que es rendís, ja que cap mariscal alemany s’havia rendit mai. Amb aquest ascens, Hitler li estava suggerint a Paulus que el suïcidi era la seva millor opció.
Els soviètics seguien estrenyent el setge sobre Stalingrad, i els soldats nazis anaven retrocedint, tot i que seguien oposant resistència. El 31 de gener de 1943 el general Paulus, i en conseqüència el sisè exèrcit nazi (al qual li quedaven 91.000 soldats) es rendeix davant de l’Exèrcit Roig, desobeint el seu Führer. Inicialment, el general nazi Streker rebutja rendir-se, però acaba capitulant el 2 de febrer (data considerada el final de la batalla). Aproximadament 11.000 soldats alemanys no van acceptar rendir-se, i van seguir lluitant com van poder, fins que a principis de març van ser definitivament derrotats.
Volgograd
Stalingrad, avui, s’anomena Volgograd. Compta amb poc més d’un milió d’habitants i els homenatges als defensors soviètics de la ciutat són nombrosos i espectaculars, provinent tant de les autoritats com de la població civil. La festa major de la ciutat se celebra el 2 de febrer en honor al dia en que va acabar la batalla.
El 30 de gener de 2013, les autoritats de Volgograd van acordar que la ciutat passés a dir-se Stalingrad durant 8 dies l’any:
El 2 de febrer (final de la batalla)
El 23 de febrer (Dia dels Defensors de la Pàtria)
El 9 de maig (Dia de la Victòria a la Segona Guerra Mundial)
22 de juny (inici de l’Operaciño Barbaroja)
23 d’agost (inici de la batalla d’Stalingrad)
2 de setembre (dia en que Japó es rendeix a la Segona Guerra Mundial)
19 de novembre (inici de l’Operació Urà)
9 de desembre (Dia dels herois de la Pàtria)
A més, entre 2012 i 2014 la ciutadania de Volgograd va promoure tornar al nom d’Stalingrad mitjançant una petició a Vladimir Putin amb 50.000 signatures, però a inicis de 2015 aquesta petició és rebutjada.
Us hem parlat diverses vegades aquí, al nostre blog, d’en Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona que, tot i estar confinat a casa seva, ha treballat de valent el darrer quadrimestre per a poder completar les seves pràctiques.
Ja finalitzades, en Miquel ens ha enviat aquestes paraules a mode de resum i comiat que volem compartir amb tots vosaltres:
El meu nom és Miquel Casellas, estudiant del màster Humanitats Digitals a la Universitat de Barcelona, i he tingut la sort de realitzar les pràctiques universitàries al Pavelló de la República. Vull agrair a la Lourdes Prades les facilitats que em va posar per entrar al Pavelló, i sobretot a la Judith Montserrat, per esforçar-se al màxim per coordinar-nos i acompanyar-me malgrat les complicacions sorgides en un any tan estrany.
Per resumir, divideixo les meves tasques en tres categories: exposicions virtuals, xarxes socials i bloc.
El web del Pavelló conté 51 exposicions virtuals, algunes molt recents i d’altres que ja tenen més de 10 anys. Repassar-les per refer enllaços que ja no funcionen o per afegir nous recursos ha estat una tasca realitzada, quan no, directament, decidíem canviar totalment l’aspecte de l’exposició en qüestió. És el cas de l’exposició Joan Comorera i Soler (1895-1958), en que es va mantenir intacte el contingut (el text explicatiu), però es va elaborar una presentació de Genially, més dinàmica i interactiva.
Les xarxes socials han ocupat una part considerable de les hores de pràctiques al Pavelló: l’Instagram del Pavelló i el Twitter i el Facebook del Sidbrint (Sistema d’Informació Digital sobre las Brigades Internacionals). Gestionar el dia a dia de les xarxes, atendre dubtes i comentaris d’altres usuaris, interactuar amb altres publicacions per dinamitzar els comptes, etc.
Per últim, les aportacions a aquest bloc. Havent fet petites tasques per millorar la navegabilitat del web i després d’un temps sense decidir-me a escriure articles, vaig animar-me amb el text Liudmila Pavlichenko: la franctiradora d’Stalin, una minibiografia d’una tiradora de precisió de l’Exèrcit Roig que va combatre a les batalles d’Odessa i Sebastopol durant la Segona Guerra Mundial. Aquest article que llegiu és un altre exemple d’aportació feta, i no descarto proposar algun altre escrit durant els pocs dies que em queden de pràctiques.
La idea ha estat contribuir a la vessant digital del Pavelló de la República utilitzant els coneixements adquirits al màster d’Humanitats Digitals, contant també amb cert bagatge sobre el segle XX espanyol, adquirit entre el grau de sociologia (també a la UB) i l’interès personal.
I fins aquí les paraules d’en Miquel que encara ens ha deixat un altre escrit, tal i com ell mateix vaticinava en el seu escrit anterior, que us mostrarem el proper dilluns… No us el perdeu!
D’un banda la donació d’Anna Crusellas i Serra amb documentació relacionada amb la Guerra Civil, destacant especialment la d’una mestra rural de la població d’Artés a la comarca del Bages durant els anys 40.
D’altre la donació d’un volum de documents, dossiers i informacions diàries de l’Agència Popular Informativa API que pertanyia a Josep Maria Blanch Marquès, que els va rebre clandestinament i els va guardar, conscient que esdevindrien un bon material d’informació.
Josep Maria Blanch (Barcelona, 30 d’octubre de 1943- 9 de novembre de 2017) era fill d’un militant del POUM que va lluitar al costat del bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Va estudiar Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona on va entrar en contacte amb els moviments antifranquistes, de tal manera que, per evitar la detenció policial, va haver d’interrompre els estudis per marxar a París.
Al llarg de la seva vida va militar al PSUC, en la seva etapa universitària i als anys 80 va formar part del projecte polític dels socialistes de Catalunya. Professionalment es va dedicar a la docència com a professor de secundària de Física. Durant vuit anys va interrompre la tasca acadèmica per anar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona, com a primer secretari i fundador del Consell Escolar Municipal. Encara que la seva vida laboral va estar sempre lligada a l’educació, destaca també el seu interés i coneixement de la política i la història contemporània. La seva vídua Anna Pujol Coll i els seus fills, l’Ariadna, la Sandra i el Carles han donat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República aquest volum de documentació seguint la voluntat del qui fou el seu marit i pare.
El periodista Humbert Roma (Lleida, 1944) que va col·laborar amb TeleExprés i fou director de Grama i La Terra, president d’A. Publicacions en Català, entre d’altres, ha donat llibres pel nostre fons que podeu consultar a través d’aquest taulell de Pinterest o bé directament al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.
I en darrer lloc, el també periodista Toni Mañané ha fet donació de publicacions de premsa política i documents relacionats amb partits polítics de l’esquerra extraparlamentària i independentista dels períodes que van entre els anys 1973-1981 que també podeu trobar al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona i al taulell de Pinterest corresponent.
La mostra explica l’actuació humanitària que dugué a terme durant la Guerra Civil la mestra i activista Ruth von Wild.
Ruth von Wild (1912-1983) va néixer a Barcelona, filla d’una família suïssa instal·lada a la ciutat. Era mestra de professió i l’any 1938 fou voluntària al Servei Civil Internacional, entitat pacifista que liderava el Comitè Suís d’Ajuda als Nens d’Espanya, conegut també com l’Ajuda Suïssa, creat el 1937 i que aplegava diferents ONG suïsses. Concentrava la seva acció en la població vulnerable i especialment en els infants.
A l’exposició es mostren les fotografies que von Wild realitzà durant els anys de guerra i exili. Eren en un àlbum de fotos que va ser trobat a la casa familiar trenta-cinc anys després de la seva mort, amb imatges majoritàriament preses per ella mateixa i datades entre els anys 1938 i 1940.
Totes elles documenten i mostren la tasca del Comitè Suís d’Ajuda als Nens d’Espanya. Es tracta de fotografies fins ara inèdites i que la comissària de l’exposició, la historiadora Maria Ojuel, ha aconseguit localitzar després d’anys de recerca.
Fa uns quants dies el nostre usuari i bon amic l’historiador Miquel Izard, professor jubilat de la Universitat de Barcelona, va anar a veure la mostra i ens ha fet arribar les seves impressions per a ser publicades al nostre blog.
Us deixem amb les seves paraules:
Si els creuats franquistes és consagraven devotament a assassinar mestres i dones embarassades o robar les criatures de les preses en la guerra que ells encetaren, meravella la quantitat d’entitats estrangeres solidàries amb els més dèbils, el SCI suís, la Central Sanitaire Internationale, els quàquers i moltes més, així com el tan perllongat oblit de les seves intervencions.
“L’àlbum de la Ruth. Ruth von Wild i l’ajuda suïssa als infants de la guerra” excel·lent mostra al Memorial Democràtic, fruit de la recerca documental de la historiadora Maria Ojuel Solsona, omple una d’aquestes omissions. Ruth (1912-1983), mestre nascuda a Barcelona, filla d’un enginyer suís de la Central Catalana de Electricitat, torna, agost del 38, per col·laborar amb el SCI, assolint productes bàsics, arranjant menjadors, endegant l’evacuació de menuts dels fronts de guerra cap a llocs més segurs o recolzant entitats locals que organitzaven refugis i colònies. També ajudà en la retirada de febrer de 1939, així a Magdalena, nena de set anys que amb la mare i un germanet havien fugit de Madrid a Tortosa i de Barcelona a Figueres, bona part a peu; en un de tants bombardejos dels de Franco morí el germà, ella i la mare resultaren greument ferides, ella perdé una cama i traslladades a Perpinyà, als tres dies morí la mare. A França Ruth endegà una colònia al Château du Lac, Sigean, a prop de la maternitat d’Elna.
L’exposició és conseqüència de la incansable i tossuda investigació de Maria Ojuel que sabia del Château, on havia estat la seva mare. Feia temps que cercava referències, la neboda de Ruth li comunicà que aquesta havia depositat informació a l’arxiu de la Universitat de Zurich, localitzà més infants de les colònies. Però l’inesperat fou fa dos anys quan dita neboda de Ruth li va fer saber que s’havia localitzat un àlbum amb 300 fotografies, preses per Ruth, durant la seva tasca a Barcelona, la retirada i Sigean, amb anotacions manuscrites detallant les imatges y els noms de les criatures.
Miquel Izard
Us recordem que teniu temps fins el 30 d’abril per anar-la a veure! No us la perdeu…
Per fi hem deixat enrere el 2020! Ha estat un any molt complicat. Hem viscut una pandèmia mundial que ens ha obligat, durant uns quants mesos, a quedar-nos a casa i adaptar-nos a teletreballar.
Pel que fa a tasques d’arxiu direm que s’han incorporat banderins, mapes i segells a la base de dades del Banc d’Imatges.
Hem participat a les campanyes “Arxivem la COVID” i “Nadal als Arxius“, promogudes per l’Associació d’Arxivers de Catalunya, per una banda recopilant evidències documentals de tota mena sobre la situació de pandèmia i per altre fent un calendari d’advent amb documentació dels nostres fons.
Hem catalogat una gran quantitat de fullets de partits polítics, CDC, IU, PSOE, PSC, PSUC principalment, i sobre tot de campanyes electorals dels anys 1977 fins al 1990.
I, aprofitant que ha estat col·laborant amb nosaltres en Miquel Casellas i Sulé, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Universitat de Barcelona, hem renovat recursos web com el del polític català Joan Comorera i el dedicat a la Constitució espanyola de 1978.
S’ha fet una revisió de les exposicions virtuals que tenim publicades a la nostra pàgina web, actualitzant enllaços, recursos, etc. com per exemple la dedicada al president LluisCompanys.
