Avui us volem parlar de Yank, the Army Weekly una revista publicada per l’exercit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.
Editada per primer cop el 17 de juny de 1942, estava destinada a les tropes americanes i era escrita pels mateixos soldats.
Es van fer un total de 21 edicions des de diferents parts del món, arribant a tenir una tirada de més de dos milions d’exemplars. Costava cinc cèntims de dolar. El darrer número es va publicar el mes de desembre de 1945.
A les seves pàgines hi podies trobar tot tipus de continguts. Hi havia informacions relacionades amb la guerra, com per exemple articles sobre tancs, armament , etc. Però també hi havia passatemps, vinyetes còmiques, narracions d’experiències personals, articles sobre temes tan diversos com el nudisme…
Es sabut que una de les coses que més pujava la moral als soldats eren les imatges de les anomenades pin-ups, i com a anècdota direm que una, encara desconeguda Marilyn Monroe, que aleshores estava casada amb el mariner James Dougherty, va aparèixer en el número del 2 d’agost de 1945 en un article sobre la contribució de les dones a la guerra.
A la fotografia surt en una línia de muntatge d’una fàbrica de municions de Califòrnia, res a veure amb l’exuberant estrella de Hollywood que seria després.
Un usuari i bon amic de la biblioteca té un exemplar d’aquesta revista i ens ha fet arribar una curiosa història que volem compartir.
A la portada d’aquest exemplar es poden veure uns soldats americans que es troben a Berchtesgaden, la residència que tenia Adolf Hitler, el dictador alemany, als Alps austríacs.
Estan celebrant la seva victòria sobre les tropes nazis.
Si us hi fixeu bé veureu que hi ha dos etiquetes enganxades. Aquí us mostrem el detall…
Les etiquetes contenen el nom i l’adreça d’un soldat.
Aquest número va ser enviat a la població de Huntsville, Alabama l’any 1945 i el destinatari era George William Bartlett.
El nostre usuari va voler investigar una mica i va cercar en nombroses bases de dades de veterans de guerra que existeixen.
Va saber fins hi tot que havia estat operador de radio, que tenia una filla, la Liz, i que pertanyia a la Randolph Church of Crist.
No us agradaria saber qui va conservar – en perfecte estat, per cert- durant tots aquests anys aquesta revista? Va ser el propi George?
I com va arribar finalment a mans del nostre usuari?
Això, però, ja és un altre relat!
Esperem que aquesta petita història us hagi agradat i aprofitem per recordar-vos que al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República tenim molt material sobre la Segona Guerra Mundial per si esteu interessats en la temàtica.
No és la primera vegada que us parlem de la Maria Planells, estudiant en pràctiques del Grau d’Informació i Documentació de la Universitat de Barcelona al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Ara ha volgut tornar a escriure per explicar la feina que ha realitzat amb la documentació musical que forma part del Fons personal Francesc Parcerisas, també del nostre arxiu i, que finalment ha esdevingut un recurs web.
Aquí teniu les seves paraules:
He estat realitzant les pràctiques del Grau d’Informació i Documentació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i una de les tasques que he dut a terme ha estat classificar, inventariar i digitalitzar la documentació musical (programes de mà, llibrets, partitures, entrades a concerts, etc.) del Fons Personal Francesc Parcerisas – en total, cent nou documents – . Després d’això, vaig realitzar un recurs web amb l’eina Genially per tal de donar visibilitat a aquest fons i mostrar-lo als nostres usuaris.
M’ha semblat un fons molt bonic ja que conté programes de mà de concerts realitzats, en major part, durant els anys cinquanta a llocs emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Als concerts hi participaven sobretot corals i és bonic destacar, també, que alguns cors que hi participaven encara segueixen en funcionament, com és el cas de Cor Madrigal que actualment té una Agrupació amb quatre cors més (llavors s’anomenava Asociación Musical Estela i, ara, Agrupació Cor Madrigal).
Em va cridar l’atenció el fet que la majoria de programes són escrits en castellà, donat que ens trobàvem en ple franquisme, però que n’hi ha algun en català.
El Genially està dividit en nou parts segons el lloc on es va dur a terme el concert, de manera que hi trobem per exemple, els apartats “Palau de la Música”, “Teatre del Liceu” o “Ateneu Barcelonès”.
Per a cada document hi trobem una breu descripció, la qual pot estar completa o no depenent de si al programa en qüestió hi apareixen totes les dades o no. En el millor dels casos hi trobem la tipologia del document, el títol, la data, els intèrprets i la direcció.
Vaig gaudir molt realitzant aquesta tasca, ja que per a mi va ser una fusió de les dues coses a les quals em dedico i m’agradaria seguir-m’hi dedicant: la tasca de documentalista i el cant coral.
Un cop més, agrair al personal del Pavelló de la República tot el que m’han ensenyat i haver-me fet gaudir tant de la meva estada de pràctiques.
Espero que gaudiu molt visualitzant aquesta documentació del Fons Francesc Parcerisas!
Us recordem que si voleu algun exemplar en concret el podeu demanar a través del servei de préstec del CRAI de la Universitat de Barcelona o del servei de PUC o préstec consorciat. Si preferiu venir presencialment al Pavelló de la República a buscar-lo penseu que heu de demanar cita prèvia!
Aprofitem l’avinentesa per agrair a Antonio Gascón el donatiu del llibre sobre Antonio Beltrán Casaña, El Esquinazau, polític i militar republicà amb una biografia apassionant que ja podeu consultar al catàleg del CRAI.
Aquest trimestre ha estat col·laborant amb nosaltres a Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.
A punt d’acabar les seves pràctiques, en Miquel s’ha volgut acomiadar del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República escrivint un post al nostre blog. Ha escollit la història d’una dona, una franctiradora rusa, que va lluitar amb l’exercit roig durant la Segona Guerra Mundial.
Si no la coneixeu, llegiu el relat del Miquel, segur us interessarà.
Aquí el teniu:
La figura del franctirador, actualment clau als conflictes armat, és relativament nova i va tenir el seu esplendor al segle XX, deixant noms il·lustres com Simo “Simuna” Häyhä, franctirador finès que va abatre 505 soldats soviètics durant l’anomenada Guerra d’Hivern (de novembre de 1939 a març de 1940), convertint-se en el franctirador amb més baixes de la història. Un altra nom important és Vasili Záitsev, franctirador soviètic que va abatre 242 nazis durant la batalla d’Stalingrad, que oferia un context propici per als tiradors de precisió.
Liudmila Mijailivna Pavlichenko va néixer el 12 de juny de 1916 a Bila Tserkva, localitat de l’aleshores Imperi Rus, actualment Ucraïna. Als 14 anys va mudar-se a Kiev, on va començar a treballar a una fàbrica d’armament i a participar a un club de tir, on va començar a destacar. Als 16 anys va casar-se amb Alexei Pavlichenko, amb qui va tenir un fill, però es van divorciar al cap de pocs anys i no van seguir en contacte. Per aquella època va iniciar els seus estudis d’Història a la Universitat de Kiev. A les seves memòries, escriu:
“A tots ens interessava molt la política i, per exemple, ens solidaritzàvem amb la causa dels republicans a Espanya, que des de 1936 havien entrat en conflicte armat amb els feixistes i els monàrquics. Els feixistes rebien ajuda d’Itàlia i Alemanya, i els republicans, de la Unió Soviètica. Els diaris informaven amb freqüència i detall del curs dels esdeveniments en aquest llunyà país meridional.”
Va ser el diumenge 22 de juny de 1941, sobre les 3:15 de la matinada, quan uns 4 milions de soldats alemanys i aliats, amb uns 4.400 tancs i 4.000 avions, van avançar sobre territori soviètic: havia començat l’Operació Barbarroja, que trencava el pacte Ribbentrop – Molotov de no agressió entre Alemanya i la URSS. Els soviètics havien promogut un front comú en contra del nazisme, però davant del silenci de països com França i el Regne Unit, van decidir firmar aquest pacte de no-agressió amb l’objectiu de guanyar temps per poder afrontar la guerra.
En aquella època, Liudmila es trobava a Odessa (al sud d’Ucraïna) perquè la direcció de la Biblioteca Estatal de Història de Kiev li havia ofert un trasllat com a ajudant en cap de investigació per assistir al personal investigador local. En aquell viatge deixava la seva família per primera vegada, inclòs el seu fill Rotislav. Quan Pavlichenko rep la informació de la invasió alemanya, es dirigeix al comissariat militar del districte de transport marítim d’Odessa, on troba una cua de dues hores de voluntaris que, com ella, volien oposar resistència al nazisme. Malgrat el funcionari la volia incorporar al personal mèdic com a infermera per la seva condició de dona, després d’una discussió va acabar cedint i Pavlichenko va poder defensar el seu país de la manera que volia.
Els soviètics van haver d’organitzar la defensa en temps rècord, fet pel qual, durant les primeres setmanes, el material era molt escàs, i l’armament de Pavlichenko només consistia en una granada de mà; quan un company seu va ser ferit, li va cedir la seva arma i va començar la seva història com a franctiradora. Les seves dues primeres baixes van ser dos soldats romanesos, aliats de Hitler, quan patrullaven per Belyayevka (fer mapa).
Durant la defensa d’Odessa, Liudmila va abatre 187 soldats alemanys i romanesos, va ser ferida tres vegades per una granada de morter i va ser promoguda, primer a caporal i després a sergent. La última de les tres ferides se la va fer a la batalla de Tatarka (barri d’Odessa) i va ser especialment greu. Finalment, la ciutat va caure, i el 14 d’octubre de 1941 van començar les evacuacions a Sebastopol, a la península de Crimea, ciutat que també va ser víctima del setge nazi i va ser derrotada el 29 de juny de 1942. Va ser durant aquest juny en que Pavlichenko va ser ferida per la metralla d’un projectil de morter. Va ser retirada del front per recuperar-se i es va començar a difondre la seva història, convertint-la en una heroïna antifeixista. Durant la defensa de Sebastopol va conèixer Aleksei Kitsenko, també militar, que va demanar que el tractament de Pavlichenko es fes a la pròpia Sebastopol i va promoure que els soldats de l’Exèrcit Roig donessin sang per trasplantar-la a la ferida. Es van casar durant aquesta època; com a curiositat, Liudmila no va voler anomenar-lo Aleksei, perquè era el nom del seu antic marit, i sempre el va anomenar Lionia. Poc temps després, el seu recent marit és ferit i mort, fet que va devastar a Pavlichenko.
Liudmila explica, a les seves memòries, una anècdota ocorreguda als carrers de Sebastopol, durant la seva recuperació:
“Quan passejava pels carrers de Sebastopol, els nens m’aturaven i em preguntaven seriosament: <Quants vas matar, ahir?>
Els parlava de les meves missions com a franctiradora amb tot detall. Una vegada em vaig veure obligada a dir-los que, desgraciadament, no havia disparat a l’enemic en varis dies.
<Això no està bé>, van dir els nens.
Un d’ells el més baix, va afegir amb preocupació: <Està molt malament. S’ha de matar nazis cada dia>.
Aquell petit ciutadà de Sebastopol tenia raó. Des del fatídic dia en que els matons nazis van irrompre al meu país, no ha passat un moment de la meva vida en que no hagi pensat, no hagi desitjat matar l’enemic.”
El fet de viure separada de la seva família, i en especial del seu fill, no sembla que l’afectés gaire. Potser simplement no creia que fos un tema d’interès públic o potser el seu sentit del deure de protegir la pàtria era major; sigui com sigui, tot i que explica que s’intercanviaven cartes regularment, a les seves memòries no ho explica com un fet traumàtic.
Va ser promoguda a tinent i se li va atorgar l’Ordre de Lenin, i des d’aquell moment es va dedicar a missions propagandístiques a països com Anglaterra i Canadà, però especialment als Estats Units d’Amèrica. Pavlichenko i la resta de components de les missions relataven els horrors de la guerra i reclamaven la intervenció d’aquests països per aturar l’expansió nazi. Ella va ser el primer soviètic en ser rebuda pel president dels EUA a la Casa Blanca. Mai va tornar a combatre, però va instruir a centenars de franctiradors soviètics que van lluitar contra Hitler. Va aconseguir 309 baixes confirmades, nombre que la situa entre els millors franctiradors de la història.
L’any 1943 va rebre l’Estrella d’Or, amb la condecoració d’Heroïna de la Unió soviètica, honor reservat a pocs il·lustres ciutadans. A l’acabar la guerra, va tornar a estudiar Història a la Universitat de Kiev, on va ser també professora. Entre 1943 i 1953 va ser ajudant a la Caserna General Principal de l’Armada Soviètica i posteriorment va ser membre del Comité Soviètic de Veterans de Guerra. El 10 d’octubre de 1974, Liudmila Mijailivna Pavlichenko va morir a l’edat de 58 anys a Moscú i va ser enterrada al cementiri de Novodevichye.
L’estudiant del Grau Grau d’Informació i Documentació Maria Planells Canet, de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals ha estat fent pràctiques al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La Maria ha volgut explicar la seva experiència amb les següents paraules:
Durant la meva estada de pràctiques del Grau d’Informació i Documentació he estat realitzant diverses tasques. Una d’elles ha estat digitalitzar i inventariar una part dels bons d’ajut – en concret, vuitanta-vuit bons- custodiats a diferents fons documentals de l’arxiu del Pavelló de la República i elaborar un recurs web amb l’eina Genially per tal de mostrar aquests bons als nostres usuaris.
Els bons d’ajut són bitllets en què s’hi indica una quantitat de diners que s’han de pagar a una empresa, organització, institució o entitat per tal d’ajudar-la econòmicament. A vegades, amb recompensa per a la persona que paga.
Com veureu, vaig decidir classificar els bons en tres grans grups: Sindicats, Partits Polítics i Altres.
A l’apartat Sindicats, hi ha bons de la Confederació Nacional del Treball (CNT- AIT) i de Comissions Obreres (CCOO).
El grup més nombrós és el de Partits Polítics, on hi ha bons de deu organitzacions polítiques diferents: Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Col·lectius de Joves Comunistes (CJC), Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), entre altres. Els bons que formen part d’aquest apartat es van generar fonamentalment per finançar diverses activitats organitzades pels propis partits polítics, com ara mítings, festes o concerts. Els bons, en aquets casos equivalien a entrades per a accedir a aquests esdeveniments..
Finalment, a l’apartat que he anomenat “Altres” hi he incorporat bons de tipologia molt diversa com ara d’associacions de veïns, comitès de treballadors, pacifistes, jovent, solidaritat internacional, entre altres.
Helios Gómez pertany a una generació d’artistes d’entreguerres molt compromesa amb les causes polítiques i socials.
Es tracta de l’exposició més ambiciosa sobre l’obra d’aquest gran artista andalús que s’ha pogut veure fins al dia d’avui, amb un gran nombre de dibuixos, gravats, pintures, publicacions i documents.
Helios Gómez era considerat per la policia franquista com “un home perillós, d’acció i propagador d’idees”, segons documents conservats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca. Tot i així, com diu l’artista Pedro G. Romero, comissari de l’exposició, el seu art va més enllà de l’art de propaganda política i destaca per la potència de les seves imatges, que va permetre que es reproduïssin arreu d’Europa.
Durant la Guerra Civil, Helios Gómez va combatre al front de Mallorca, a Madrid i l’Aragó, entre d’altres, i el 1939 es va refugiar a França. Va ser deportat al camp de concentració de Djelfa (Algèria) i va tornar a Espanya el 1942.
Va morir el 1956, pocs mesos després de sortir de la Presó Model de Barcelona, on havia passat vuit anys empresonat.
Precisament el recorregut de la mostra finalitza en un àmbit dedicat a la Capella Gitana que va pintar a la Model i que va quedar sepultada per capes de pintura blanca el 1998. S’ha recreat l’espai de la cel·la i es poden veure les pintures, l’intent de recuperació de les quals podria provocar-ne la destrucció.
Ahir dia 6 de desembre es va commemorar el 42è aniversari de la Constitució espanyola.
Aprofitant l’avinentesa hem volgut mostrar-vos el nostre recurs web sobre el referèndum de la constitució que vam elaborar ja fa uns quants anys i que, recentment, hem renovat, gràcies a la col·laboració de Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.
Des d’aleshores, aquesta mostra que proposa una data d’inici, el 1929, quan va tenir lloc l’Exposició Internacional de Barcelona i que arriba fins als nostres dies, ha anat actualitzant els continguts per enriquir-ne els matisos i posar en valor la pluralitat d’encaixos de la col·lecció MACBA.
El museu va decidir posar l’accent en els anys de creació de l’Escola Nova durant la Segona República amb la renovació pedagògica que promovia l’impuls d’un aprenentatge actiu en contrast amb l’escola tradicional i que va tenir com a figures destacades a Catalunya com el pedagog anarquista Francesc Ferrer Guardia, o el mestre Pere Vergés i Farrés.
El MACBA es va posar novament en contacte amb el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i el treball d’identificació i de selecció de material ha donat lloc a un nou préstec de documents originals que s’han incorporat a l’exposició permanent del museu.
Ens complau seguir col·laborant en l’activitat cultural de Barcelona amb aquest nombrós préstec de material que s’allargarà fins a una data indeterminada.
