Des de principis del mes de juliol, al Memorial Democràtic, es pot veure una exposició dedicada a repassar els projectes polítics i culturals vinculats al republicanisme a Catalunya que porta per títol Un segle de republicanisme català (1900-2000). Visió panoràmica d’una cultura política.
La mostra ha estat comissariada per Enric Pujol, professor d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i té com a objectiu recuperar la memòria dels fets i projectes polítics vinculats al republicanisme dels darrers cent anys.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en aquesta exposició cedint la reproducció de diversos cartells com : Escola Nova: poble lliure del CENU Consell de l’Escola Nova Unificada, un altre editat per l’impremta Grafos l’any 1938: Catalans 11 de setembre 1714-1938 i Front Popular! front de victòria i de llibertat del cartellista català Martí Bas de l’any 1936.
Aprofitant l’avinentesa, l’historiador Miquel Izard i Llorens, professor jubilat del Departament d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona, ens ha fet arribar les seves impressions després de visitar l’exposició.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol remarcar que l’escrit que ve a continuació és una opinió particular del professor Izard. No subscrivim ni compartim les seves idees o impressions.
L’antany de l’enguany
Segons l’IEC Història és “Exposició sistemàtica dels esdeveniments que afecten un poble, una institució, un ciència, un art”, però alguns maliciem que sol ser una ben peculiar versió del passat engiponada en els nostres dies.
Mai podrem saber que hauria dit fra Ginebró Serra d’assabentar-se que les seves missions tingueren un catastròfic efecte, una hecatombe, sobre la població nadiua; ni els milions de víctimes de les atzagaiades de Mao de poder visitar l’exposició a Beijing del centenari de la creació del PCCh.
Pel que fa a un altre centenari, el Memorial Democràtic acaba d’estrenar l’esplèndida exposició “Un segle de republicanisme català (1900-2000). Visió panoràmica d’una cultura política”, en realitat la crònica d’ERC i dels seus personatges i protagonistes.
Qualsevol interessat per un període tan engrescador del nostre ahir hauria desenvolupat alguns esdeveniments que la mostra no amplia. La victòria popular sobre els alçats del 18 de juliol, en estroncar la destorbadora baluerna estatal, política, eclesiàstica, econòmica o cultural, va afavorir el protagonisme d’una ingent quantitat de persones, col·lectius i entitats fins aquell moment negligides o acuitades, les dones o la munió de pedagogs innovadors marginats o perseguits, cartellistes i altres artistes, economistes o metges, de la qual cosa en sorgiren el CENU o la Comissió d’Indústries de Guerra, Mujeres Libres o el Consell de Sanitat de Guerra.
Diria que les mudances i reemplaçaments foren possibles per que polítics com Tarradellas assoliren, durant un any, coordinar-se amb la sorprenent abundor de suggeriments i alternatives de tota mena. Després el Pep del Gel “mandó a parar”, doncs no pensava permetre les experiències que ell anorreà amb tota la violència imaginable i possible a la URSS.
A un altre nivell s’hauria pogut ressenyar la tasca duta a terme per tants exiliats en força indrets de la diàspora provocada pel franquisme; per citar-ne un sol cas que conec la duta a terme per Marc Aureli Vila i altres en el Centre Català de Caracas.
Miquel Izard
Teniu temps de visitar-la fins a finals d’any. No us la perdeu!
