1 comentari

Els Catalans als camps nazis

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.


Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Joan Prados Tizón

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut  de Joan Prados Tizón (Murgados, La Corunya, 1943), enginyer, químic, conferenciant, aquarel·lista i autor de diverses publicacions, els materials que, juntament amb Jaume Rodon, van recopilar al llarg de més de 10 anys de recerca sobre l’obra del dibuixant SIM, i que estan recollits en el llibre Sim. Dibuixant de la revolució.

José Luís Rey Vila (Cadis, 1900 – París, 1983), de sobrenom SIM, va ser un il·lustrador, cartellista, dibuixant i pintor de projecció internacional. Va viure la Guerra Civil a Barcelona i es va exiliar a París. Com a bon anarquista, va ser vegetarià, esperantista i naturista.

El fons -que inclou apunts, esbossos,  dibuixos, aquarel·les i litografies, elaborats amb tècniques diferents i molts dels quals inèdits-  ofereix un recorregut complet per la vida i l’obra de SIM. Des dels seus primers dibuixos de l’any 1918, que il·lustren el llibret Cuentos de Nica Lund-Bourn dedicat als soldats de la gran guerra (1914-1918), passant per la seva obra inspirada en la Guerra Civil espanyola  i acabant amb el seu exili a París, 45 anys durant els quals la seva obra va tractar diversos temes (Segona Guerra Mundial, Maig del 1968, personatges parisencs, esports, especialment l’hípica, temes espanyols, etc.).

El fons ocupa 0,10 metres lineals i abasta cronològicament des de 1918 fins a finals dels anys 70. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals i es troba ja a disposició dels investigadors. Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al  catàleg del CRAI.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi trobareu també moltes de les obres que José Luís Rey va realitzar per il·lustrar la Guerra Civil a Barcelona (cartells, magnífics àlbums, calendaris, etc.) i que segons el seu gran amic Carles Fontserè li van valdre l’epítet de “pintor de la revolució”.

Aquí teniu una petita mostra de les imatges que podeu trobar en aquest nou fons del nostre arxiu:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si voleu veure la mostra sencera podeu consultar aquest recurs sobre l’artista que hem elaborat:

 


Deixa un comentari

Col·lecció de fotografies del funeral del rei Alfons XIII (Roma, 1941)

Abans de Setmana Santa, la senyora Àngels Roca i Roca ens va fer arribar, a través de la senyora Cristina Sales i Aige, un àlbum amb un recull de fotografies  del funeral per la mort del rei Alfons XIII a Roma el 28 de febrer de 1941.

L’àlbum conté diverses postals amb la fotografia del rei Alfons XIII (Madrid, 1886 – Roma, 1941), dues esqueles, una targeta de condol signada per Emilio Banda Mora, 4 fotografies d’Alfons XIII de jove amb la seva família i 72 fotografies del funeral celebrat a  l’església de Santa María de Montserrat de los Españoles a Roma: el fèretre, diverses vistes generals del funeral i de la tomba, el seguici fúnebre amb la seva esposa Victòria Eugènia i els seus fills Beatriu i Joan de Borbó i Battensberg, retrats de diverses autoritats, entre les quals Víctor Manuel III d’Itàlia), etc. Malauradament desconeixem qui és l’autor d’aquestes fotografies.

Les restes mortals d’Alfons XIII van ser traslladades l’any 1980 al Panteón de los Reyes del Monestir d’El Escorial.

L’any 2001 el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte va adquirir el fons personal d’Alfonso Banda de la Bermeja (1886-1970). Hem intentat esbrinar on està dipositat aquest fons documental i quin és el seu contingut però no consta enlloc. Entenem, per tant, que no vulnerem la propietat intel·lectual en fer-ne difusió.

Hem incorporat la col·lecció al Fons AG. Sèrie Arxiu Gràfic (AG 29/6) del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.


1 comentari

La Biblioteca Figueras i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Avui us volem parlar del Centre d’Estudis d’Història Contemporània – Biblioteca Josep M. Figueras. Segurament molta gent no sap que els fons d’aquest centre formen part de la nostra biblioteca i arxiu. Per aquest motiu volem recuperar la seva història i explicar-vos-la.

L’any 1967, Josep Maria Figueras i Bassols (1928-1994), empresari i polític català,  fundà una biblioteca d’ús privat destinada a conservar tot tipus de documentació sobre la història catalana del segles XIX i XX.

Bust de Figueras obra de l’escultor Josep Maria Subirats

Figueras, autor de diversos llibres com ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i De El capital al capitalismo (1980), es dedicà inicialment al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques (químiques, informàtica, financeres, etc.). Fou promotor del partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977). Entre 1979 i 1991 fou president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre d’altres.

Quatre anys més tard, aquest mecenes barceloní, decidí ampliar i potenciar la seva biblioteca privada; naixia així el Centre d’Estudis d’Història Contemporània, institució dedicada fonamentalment a l’organització, classificació i catalogació del seu fons documental però també a la producció intel·lectual.

Per poder atendre aquesta doble activitat, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània es dotà d’un nou organisme, el Consell Assessor, encarregat d’assessorar la direcció en la política d’adquisicions i de decidir els ajuts de treball que s’havien d’atorgar i es traslladà a un local més ampli, que s’inaugurà l’abril de 1972 al carrer Numància 101-105 de Barcelona.

L’any 1976, amb l’inici de la democràcia, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània sortí de la situació de semiclandestinitat en la que havia viscut i, com a conseqüència, intensificà el seu ritme de creixement en tots els sentits: adquisicions, exposicions, publicacions, etc.

El desembre de 1978, Josep Maria Figueras donà a la ciutat de Barcelona el fons documental del centre creant la Fundació Figueras-Centre d’Estudis d’Història Contemporània, amb la qual cosa el que fins aleshores havia estat una biblioteca privada o d’un ús molt restringit es convertí en una biblioteca oberta a tots els interessats en la història contemporània del país.

El mes de desembre de 1979 es va inaugurar un nou local, situat al carrer Marquès de Sentmenat 35-37, dissenyat especialment per ser biblioteca amb una sala amb 50 punts de lectura que custodiava també materials diversos, com cartes, manuscrits, postals, bitllets, cromos, segells, adhesius, ensenyes, etc., i dels que destacaven la col·lecció de més de cinc mil cartells polítics, així com el fons de la Casa Amèrica de Barcelona.

Aqui en teniu unes imatges:

L’any 1994, un conveni entre l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Biblioteca Figueras comportà la cessió i gestió per vint-i-cinc anys dels seus fons documentals a la Universitat de Barcelona i el seu trasllat a l’edifici del Pavelló de la República, propietat de l’Ajuntament de Barcelona.

Tres anys després (1997) la Universitat de Barcelona va decidir reunir els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals CEHI i de la Biblioteca Josep Maria Figueras a l’edifici del Pavelló de la República. Naixia així una de les biblioteques més importants del món sobre II República, Guerra Civil, Franquisme, Exili i Clandestinitat, Transició i democràcia a Espanya, i, especialment, a Catalunya.

Maria Capdevila en fou la directora des de l’any 1967 fins a la seva jubilació. Actualment  Fuensanta Marmolejo és l’únic personal de l’antiga biblioteca Figueras que segueix la seva tasca al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.


Deixa un comentari

El retorn del President Tarradellas

Precisament avui, dia 23 d’octubre de 2017, fa quaranta anys que el President de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas va tornar de l’exili.

Per tal de commemorar aquesta efemèride us presentem un recull de material del nostre fons relacionat amb la temàtica.

Esperem que us agradi!


2 comentaris

Vinils amb història

Avui us volem mostrar unes caràtules de vinils amb molta història. Han passat a formar part de la nostra fonoteca gràcies a la donació del nostre usuari i bon amic Albert Roqué.

A la dècada dels anys 60 i 70 van ser nombrosos els cantants que, des de l’exili, van cantar per la llibertat i van lluitar contra el règim franquista. Van sortir del país i gravar els seus discs a l’estranger per la impossibilitat de fer-ho a l’estat espanyol on s’aplicava una forta censura.

Suècia va ser un dels països que es va solidaritzar amb Espanya. Allí es va editar l’any 1965 l’EP Canciones de la resistencia española de Chicho Sánchez Ferlosio (1940-2003), cantautor espanyol fill de l’escriptor i membre de la Falange Rafael Sánchez Mazas, gravat a l’estat espanyol de manera clandestina l’any 1963.

gallo_2Molts el consideren el primer disc gravat amb cançons d’autor. En recull sis: Coplas del tiempo, Los gallos, Canción de soldados, La paloma, Canción de Grimau i A la huelga. A la contracoberta s’indica: “Se silencia el nombre del autor por razones de seguridad”.

El dibuix que il·lustra el disc és del pintor espanyol José Ortega, i s’inspira en la cançó Los gallos, coneguda també com Los dos gallos o Gallo negro, gallo rojo.

 

L’any 1975 a Estocolm, a rel dels darrers afusellaments del franquisme, es va celebrar un acte de solidaritat que va tenir lloc a la Casa de la Cultura d’Estocolm, just cinc dies abans de la mort del dictador. L’acte el va organitzar el Club Suec-espanyol d’Estocolm i hi van actuar cantants, actors, poetes i dramaturgs espanyols i suecs.

Entre els cantants espanyols hi havia José Barba, exiliat a Suècia, que va cantar la cançó  Julián Grimau de Chicho Sánchez Ferlosio. Aquesta cançó va aparèixer al disc suec de Chicho de 1965 com a homenatge al dirigent comunista afusellat pel règim franquista aquell mateix any.

L’any següent, al 1976, s’edita un spanien_75 LP que recull aquest acte: Spanien-75. Solidaritet mot fascismen: Espanya-75. Solidaritat contra el feixisme; Ytf, 1976.

És un disc col·lectiu on, a la portada, apareix un gall vermell, en al·lusió a la cançó  “Los dos gallos” de Chicho Sánchez Ferlosio.

Si ens adonem el gall vermell de la caràtula del disc ja no és a la presó i es mostra lliure amb les urpes en alerta… el feixisme estava a punt de desaparèixer amb la mort del dictador.

 

companerosTambé a Suècia, l’any 1977,  el cantautor José Barba edita  el seu primer  LP que porta per títol Compañeros… ¡unidos! (Ytf, 1977).

A la portada apareix una foto de Madrid durant la Guerra Civil on es pot llegir: Obreros mineros campesinos, empleados soldados, estudiantes intelectuales.

A més en suec diu: “Spanien 1936-76. 40 år av kamp”: Espanya 1936-1976. 40 anys de lluita.

L’àlbum és desplegable i conté, al seu interior, les lletres de les cançons en castellà i suec, amb una fotografia de fons d’una parella de la guàrdia civil.

Hi ha sis cançons a la cara A i set a la cara B que parlen de la lluita contra el feixisme, de resistència contra les injustícies que estan succeint a l’estat espanyol, parla d’esperança amb cançons d’homenatge als caiguts en la lluita. El disc, que pren el nom de la darrera cançó, té un text en suec a la contraportada de Joaquín Masoliver, professor espanyol de la Universitat d’Estocolm.

 

suecia-7En sång, ett vapen és un disc que procedeix de la gravació d’un programa de televisió amb el mateix títol, editat l’any 1965 i interpretat per l’actriu i cantant sueca Evabritt Strandberg (Estocolm, 1943). El títol significa “Una cançó, una arma” i és una recopilació de cançons traduïdes i adaptades del castellà al suec per Jacob Branting  i adaptades al cant, guitarra i piano per Ulf Björlin.

La coberta reprodueix una famosa fotografia de dos guàrdies civils durant la vaga dels miners asturians de 1962.

Es canten dues de les cançons de Chicho Sánchez Ferlosio.  Jacob Branting les va editar en un cançoner amb les partitures i les lletres en suec: En sång, ett vapen. 6 spanska motståndssånger: Una cançó, una arma. Sis cançons de la resistència espanyola.

Aprofitem l’avinentesa per agrair a l’Albert aquest magnífic donatiu! Moltes gràcies!


Deixa un comentari

Antoni Gassó Fuentes “Gaskin”

agasso-davant-del-marabout-desert-argelia-001

Imatge d’Antoni Gassó en un camp al desert argelí

Antonio Gassó Fuentes (Xàtiva, 1919- Castelló, 1974) va ser un aviador al servei de la República, conegut amb el sobrenom de Gaskin, que al final de la guerra va poder embarcar en el darrer vaixell que va sortir del port d’Alacant, el Stanbrook i fugir cap a Argèlia.  Allí va passar per diversos camps de treball forçats i de càstig en la frontera entre Argèlia i el Marroc. Durant la seva reclusió va escriure un diari, testimoni fidel del  tracte humiliant, i molts cops cruel, al que eren sotmesos els presoners. El mes de febrer de 1943 va aconseguir escapar i  marxar cap a Marroc, on va viure uns anys, fins que a finals de l’any 1959 va tornar a Castelló fins la seva mort l’any 1974.

Laura Gassó, la seva filla, va descobrir fragments del diari que va escriure el seu pare i decidí publicar-lo. Va endegar també un projecte que va consistir en un viatge-homenatge a la ciutat d’Orà, emulant l’evacuació Alacant-Orà de l’Stanbrook i altres vaixells. Aquest projecte va culminar amb l’edició d’un llibre titulat Operació Stanbrook, en el que ha participat i que ha coordinat.

La Laura ha fet donatiu dels dos llibres: un exemplar del Diario de Gaskin i un altre del Operació Stanbrook a la nostra biblioteca i ,segons el seu desig tambéel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República disposa dels arxius digitalitzats del manuscrit original que conforma el diari del seu pare.

Des del nostre blog volem agrair a la Laura la seva generositat. Aprofitem també per homenatjar el seu pare i a tantes persones anònimes com ell que van lluitar per la llibertat i la democràcia en contra del feixisme. Gràcies Laura!