Deixa un comentari

Exposició “Vinyetes migrants. Còmic, migració i memòria” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Demà dissabte dia 22 de gener al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC) s’inaugura l’exposició Vinyetes migrants. Còmic, migració i memòriacomissariada per David Fernàndez de Arriba i Lilianna Marín de Mas.

Al llarg del passat 2021 el museu ha organitzat diversos actes que han girat entorn el còmic i les migracions com un club de lectura, la instal·lació Dones dibuixant i migrant així com una diversitat d’activitats educatives.

Aquesta mostra neix de la voluntat de donar visibilitat al còmic com a un mitjà compromès amb una realitat tan complexa, tan propera i tan transcendent com és el fenomen migratori, recorrent la història de les migracions a l’Espanya del segle XX a partir d’aquestes creacions artístiques.

L’exposició està dividida en tres àmbits: l’exili, el franquisme i l’època recent i, mitjançant les diferents vinyetes, es fa un recorregut que mostra de manera transversal i diversa l’evolució de la societat.

El còmic ha estat sovint lligat a les migracions. Obres com Superman o altres còmics com Maus van ser escrites per fills de immigrants jueus europeus. Un altre exemple més recent és Persépolis: la seva autora va deixar el seu Iran natal per establir-se a França.

Les vinyetes no són únicament un entreteniment infantil, moltes vegades parlen sobre temes socials o històrics, a més de tenen una gran capacitat divulgativa i de reflexió.

Moltes obres del còmic espanyol han intentat posar paraules a un passat que ha estat molts anys silenciat. Les històries dels exiliats republicans i d’altres migracions cap a diferents parts d’Europa més desenvolupada, per tal de fugir de la misèria de la dictadura franquista, també han trobat espai dins les vinyetes.

Dibuixants que es van haver d’exiliar, com Josep Bartolí o Josep Narro, conviuen en harmonia amb autores actuals tan innovadores com Ana Penyas o Nadia Hafid. Autors tan consagrats com Jaime Martín o Paco Roca comparteixen espai amb les revistes que els exiliats van crear als vaixells que els portaven a Amèrica. 

Aquesta exposició és un espai que estableix sinèrgia entre el còmic, la memòria i les migracions. Busca apropar-se a un públic interessat a les qüestions socials i històriques, així com també a aficionats del còmic i qualsevol altre persona que estigui desitjant conèixer d’on venim per tractar d’entendre cap a on anem.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit per aquesta exposició material del seu fons com les revistes d’exili: Mexique : diario de a bordo de la 3ª expedición de republicanos españoles a México i Sinaia : diario de la primera expedición de republicanos españoles a México que podeu trobar dins el nostre recurs web sobre premsa republicana a l’exili.

Han comptat també amb la col·laboració, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el CEAR Euskadi, el Museu Memorial de l’Exili entre altres entitats.

Es disposa també d’una biblioteca creada gràcies a les editorials col·laboradores i a la Biblioteca Font de la Mina. La selecció d’obres permeten apropar-se al fenomen de la migració mitjançant la lectura.

Des de l’any 2004, a la Masia de Can Serra de Sant Adrià del Besós, es va obrir el Museu d’història de la immigració de Catalunya, un projecte que té una part d’exposició permanent i una altra sala amb exposicions temporals com aquesta que pretenen treballar la temàtica migratòria i el diàleg intercultural.

La mostra es podrà visitar fins al 30 de juliol del 2022. No us la perdeu!


Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Rafael Ranís i Gimeno

L’octubre de 2021, Lluís Ranís Pauls, va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República correspondència diversa de la seva família, molt especialment les cartes que es van intercanviar els seus pares, Rafel Ranís Gimeno i Teresa Pauls Font, durant la Guerra Civil espanyola, mentre ell era al front, i els primers anys de la postguerra quan, com a presoner de guerra, va estar internat a diversos batallons de treballadors.

Durant la Guerra Civil, Rafel Ranís, tinent de la 32a Divisió, va escriure a la seva esposa Teresa des de diversos fronts: Vedado de Zuera, Tarragona, Tortosa, Cinco Olivas, Granyén, Biescas i novament Vedado de Zuera.

El febrer de 1939, l’escriu des de Perpinyà, on treballava en un hospital militar i, a partir del mes de març, des de Figueres, Espolla i Bescanó on, com a presoner de guerra, va estar internat en diversos batallons de treballs forçats durant tres anys.

També va estar empresonat al País Basc (possiblement al camp de la Universitat de Deusto a Bilbao) i a Andalusia (Algesires o La Línea de la Concepción). D’aquest període no hi ha correspondència perquè va estar desaparegut.

Les cartes de Teresa a Rafael són de l’any 1937 i estan escrites des de Corbins (Lleida).

El fons consta també de correspondència de diversos familiars i amics de Rafael Ranís.

Totes les cartes són manuscrites i estan escrites  en castellà excepte una de Jaime Soler, amic de Rafael Ranís, de setembre 1937, on li diu que l’escriu en català perquè no s’oblidi de la nostra aïmada Catalunya.

La donació d’aquest material inclou diverses fotografies de la família Ranís Pauls i unes memòries orals de Rafael, enregistrades per ell mateix, on explica la seva vida com a tinent durant la guerra, com va arribar a Portbou, el que va veure quan treballava a l’hospital de Perpinyà, el seu pas per Argelers, la possibilitat d’exiliar-se a Mèxic que va rebutjar perquè volia conèixer la seva filla, el retorn a Espanya i l’ingrés a diversos Batallons de Treballadors de Catalunya. Malauradament l’enregistrament és incomplet.

El fons personal Rafael Ranís i Gimeno ocupa 0’10 metres lineals i abasta cronològicament els anys 1937 a 1940. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals de l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI.

El fill de Rafael Ranís, Lluís Ranís Pauls, ens ha passat aquest apunt biogràfic del seu pare, que també hem incorporat a l’inventari.

Rafel Ranís i Gimeno (Barcelona, 24 setembre 1915 – 4 novembre 2000). El gran de tres germans, ell i dues noies. Va ser batejat als 17 anys, perquè la seva àvia, que era mol religiosa, li va prometre un rellotge si ho feia. Els seus pares eren cantants d’òpera i sarsuela. Quan tenia 5 o 6 anys va viatjar a l’Argentina, perquè als seus pares van ser contractats per cantar a Buenos Aires. No sé ben bé com al meu avi li varen proposar ser capatàs a una serradora a l’Amazònia, i ell va acceptar-ho. Van viure allà 7 anys recorrent mig Sud-Amèrica. L’any 1927 van tornar a Barcelona.

Teresa Paüls i Font (Corbins, 5 abril 1912 – Barcelona, 5 desembre 2004). Tercera de quatre germanes i filla de pagesos, als 12 anys la van enviar a Barcelona a treballar de serventa, ja que l’economia dels pares era molt precària.

Durant la República, quan las coses van començar a anar malament, al meu avi, que tenia amics militars, li van aconsellar que en Rafel es matriculés a l’Escola Militar, així, si les coses es complicaven, amb una graduació militar podria disposar d’una situació més aventatjosa. Va sortir de l’Escola amb el grau de tinent.

L’any 1937 en Rafel i la Teresa es van casar pel civil a Barcelona, el 1943 per l’església a Manresa i una tercera vegada pel civil, donat que el règim Franquista va anul·lar el primer casament. D’aquest tercer matrimoni, no en queda constància, donat que un cop realitzat i abonades les taxes, els varen comunicar que quedaria validat el primer matrimoni que es va dur a terme durant la República.

La guerra pel meu pare va durar sis anys, tres de guerra i tres de presons i camps de concentració.

Acabada la guerra en Rafel va fugir a França, primer a Perpinyà, on va treballar en un hospital i després a Argelers. Al cap d’un temps, li varen dir que els que no tinguessin delictes de sang podien tornar a Espanya perquè no hi hauria represàlies. Va ser enganyat ja que en tornar va ser arrestat, empresonat durant tres anys i declarat culpable en un judici del tribunal militar.

El 4 d’octubre de 1938 en Rafel i la Teresa varen tenir una filla, la Maria Rosa, a la que no va conèixer fins que ja tenia 18 mesos. Després del seu captiveri, quan en Rafel va tornar a casa, pesava 37 quilos.

Per a la Teresa, potser encara va ser més complicat, perquè els sogres no l’acceptaven, perquè era de classe baixa (ells tenien aires de grandesa, però mai varen tenir un duro). Amb la Maria Rosa es va estar una temporada a Corbins amb els seu pares, però no sé per quins motius, també va haver de marxar i es va trobar sola amb una criatura petita.

La postguerra també va ser molt difícil. En Rafael, d’ofici sabater, no trobava feina pels seus antecedents penals i per ser “rojo”. S’agafava a tot el que sortia i mentrestant la Teresa fregava terres.

Quan la Mª Rosa tenia 7 anys, emmalaltir del “malt de Pott” (tuberculosi a la columna vertebral) i va estar 5 anys ingressada a un hospital. Les conseqüències d’aquesta malaltia les va arrossegar durant tota la vida, amb un munt d’intervencions d’ossos. Entremig jo, el seu fill, també em vaig posar malalt i vaig ser pràcticament desnonat; em va salvar la penicil·lina, i tot això en la més absoluta misèria. Poc a poc i treballant molt tots dos en diverses feines se’n varen sortir.

La Teresa va patir tota la seva vida unes depressions molt greus i profundes, les quals, afortunadament al llarg dels anys van anar millorant: els motius podem imaginar quins van ser.

Van estar casats 62 anys, la Teresa ens va deixar als 92 anys i en Rafel als 85.

Lluís Ranís i Pauls (Barcelona, octubre 2021)


Deixa un comentari

Exposició “La Déconniatrie: art, exil et psychiatrie autour de François Tosquelles” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dia 14 d’octubre de 2021 es va inaugurar l’exposició La Déconniatrie : art, exil et psychiatrie autour de François Tosquelles que es podrà veure al museu Les Abattoirs, Musée – Frac Occitanie de Tolosa de Llenguadoc fins el 3 de març de 2022.

Francesc Tosquelles i Llauradó (Reus, 22 d’agost de 1912 – Granges-sur-Lot, 25 de setembre de 1994) és considerat un dels inventors de la psicoteràpia institucional, moviment que va influir poderosament la pedagogia i la psiquiatria de la segona meitat de segle XX.

Va estudiar Medicina i Psiquiatria a Barcelona, i va rebre formació mèdica, entre d’altres, del psiquiatre Emili Mira. Va treballar abans de la Guerra Civil a l’Institut Pere Mata.

Catalanista afí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el juliol del 1936 va marxar al front d’Aragó, on va assistir combatents amb psicopaties adquirides a les trinxeres.

Exiliat a França al final de la Guerra Civil, es va instal·lar a Saint-Alban fins als anys seixanta, on va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques, sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.

L’obertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, l’exploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i l’escriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida.

A finals dels seixanta, la Gerència de l’Institut Pere Mata de Reus el va contractar com a director i va liderar la reforma de la institució fins a la seva mort. 

Aquesta exposició que fa dialogar la trajectòria d’aquest psiquiatre republicà exiliat a França durant més de 30 anys amb la cultura dels exiliats, l’art modern i l’art brut.

Tosquelles va centrar els seus estudis en els hospitals i els manicomis, convençut que si s’actuava en les institucions les patologies individuals també troben cura. Amb l’ajuda de la literatura i de l’art, amb artesania i cinema domèstic i tota creació sense altres exigències que donar l’oportunitat a la persona alienada d’aconseguir expressar-se.

L’exposició esta comissariada per Carles Guerra, professor de la Universitat Pompeu Fabra, Joana Masó, professora de literatura francesa de la Universitat de Barcelona, Julien Michel i Annabelle Ténèze, conservadora en cap i directora de Les Abattoirs.

Joana Masó, a més de comissària de la mostra, és també l’autora del llibre: Tosquelles: curar les institucions un document fonamental per a la història de la psiquiatria, la psicoanàlisi i la cultura al nostre país. El treball és el resultat del projecte de recerca del Grup ADHUC de la UB  El llegat oblidat de Francesc Tosquelles, que Masó coordina des del 2017 i que està finançat per la Fundació Mir-Puig. 

Per a Masó, Tosquelles és un home de la República: «Ell estudia durant la dictadura de Primo de Rivera, i és durant la República i la Guerra que posa en pràctica els seus coneixements». Curant els soldats malalts a prop del front, per exemple. Ell no creu que hagin d’anar a hospitals de la rereguarda, sinó que la malaltia s’ha de guarir en l’entorn on es produeix, perquè no només cal curar els soldats, sinó també els metges i les infermeres. Tosquelles guareix «l’estructura» de la guerra. O requisant uns masos a prop de Reus per tal de tractar nens autistes. «És la política en l’època republicana que li permet dur a terme aquestes experiències d’avantguarda. I tota aquesta experiència és la que s’endú a França i posa en pràctica a Saint Alban», recalca Masó.

Francesc Tosquelles és l’eix que articula aquesta exposició que comença amb la Retirada i la fi de la Guerra Civil espanyola, el seu pas pel Camp de Septfonds i la Segona Guerra Mundial. Es tracta en profunditat el paper que va exercir aquest metge a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban-sur-Limagnole, treballant amb els pacients i rendint homenatge a les seves creacions artístiques i intel·lectuals.

Amb aquesta proposta, Les Abattois, Musée continua la seva llarga investigació sobre la creació a l’exili, el post colonialisme i l’estatus de l’obra d’art. La contribució cultural dels exiliats espanyols i la història de l’art regional i rural són l’origen d’aquest projecte que reuneix més de 100 obres, tant d’art modern com les creades per pacients a l’hospital, a més de pel·lícules inèdites, llibres, arxius, fotografies i una secció d’art contemporani.

El projecte reuneix quatre institucions de tres països i circularà el 2022 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona  i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid i el 2023 a l’ American Folk Art Museum de Nova York.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en aquesta exposició amb el préstec de dos exemplars originals i de gran valor històric i patrimonial de Periódico mural Clínica Militar n.3 (1937) i diversos números de la publicació periòdica L’Hora : setmanari d’avançada dels anys 1934 i 1937.

Per a més informació sobre Francesc Tosquelles veieu la seva entrada al web Galeria de metges catalans, no us deixarà indiferents!

Us informarem quan aquesta extraordinària exposició arribi a Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.


1 comentari

Nou recurs web del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: La premsa republicana a l’Exili

Estem molt contents d’anunciar-vos que acabem de posar en marxa un nou recurs web sobre les revistes d’exili del nostre fons.

Antigament teníem un mapa virtual de revistes d’exili que, per motius d’obsolescència tecnològica, va deixar de funcionar. Per tal de no desaprofitar la feina feta vam decidir adaptar l’antic recurs web en un de nou que us presentem avui.

La sublevació militar que va donar lloc a la Guerra Civil espanyola l’any 1936 va interrompre el procés polític, social i cultural que s’havia iniciat durant el període de la Segona República.

Des de l’inici de 1939 comença l’exili de la població que fugia de la repressió de les tropes franquistes. Homes, dones i infants de totes les edats i condicions socials es van dispersar arreu del món.

La premsa que es va editar durant el període d’exili fou un instrument fonamental per a mantenir viu l’esperit democràtic mentre va durar la dictadura a l’estat espanyol.

A través de la premsa periòdica l’exili expressa la seva fidelitat republicana i democràtica i en el cas de l’exili català, la seva fidelitat a Catalunya, sobretot a la seva llengua i tradicions. La preservació de la llengua es va convertir en un deure primordial.

En aquest recurs trobareu bona part de la premsa, tant catalana, com espanyola,  que es va generar a l’exili republicà.

La premsa catalana estava escrita en bona part en català, tot i que exiliats republicans catalans van col·laborar també en revistes d’exili escrites en castellà.

Sorgiran publicacions de gran prestigi i àmplia difusió de caire polític i cultural que al llarg dels anys s’aniran consolidant i on fins i tot  hi col·laboraren reconeguts escriptors.

A tall d’exemple direm que la Generalitat de Catalunya publicarà a l’exili un Butlletí d’Informació i el Diari Oficial.

Els partits polítics i sindicats mantindran també a l’exili els seus periòdics amb més o menys continuïtat. Aquesta premsa constitueix una font de primer ordre per a l’estudi de l’evolució del pensament dels exiliats.

A l’Amèrica Llatina, l’arribada dels exiliats republicans implica que conviuran publicacions de nova planta amb les publicades fins aleshores per emigracions anteriors. Per exemple, la revista Resurgiment és una de les publicacions catalanes de més llarga durada que fou editada entre els anys 1916 i 1972.

Darrera els títols hi ha tendències polítiques diverses i sovint fins i tot oposades. Algunes, però, no tenen cap filiació a partit polític.

Un bloc important és el constituït per la premsa periòdica d’organitzacions com casals, centres o agrupacions de caire i pretensions diverses. Aquesta literatura permet conèixer les activitats socials dels exiliats republicans i veure com es reproduïen els estils de vida en grups teatrals, orfeons, corals, esbarts dansaries, etc.

Sovint es commemoraven dates assenyalades tant polítiques com culturals. Destaquen els certàmens literaris amb els Jocs Florals a l’exili.

Amb la mort del dictador l’any 1975 i la recuperació gradual de la democràcia a l’estat espanyol va anar desapareixent aquesta premsa d’exili.

Us deixem amb aquesta mostra de la col·lecció de premsa d’exili republicà del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les més importants del món, que representa la lluita per  la llibertat de molts catalans i espanyols.


Deixa un comentari

Incorporació de nova documentació al fons personal Vicenç Guarner Vivancos

Vicenç Guarner i Vivancos (Maó, Menorca, 1893 – Mèxic, 1981) fou un militar menorquí.

Va obtenir els graus de tinent el 1911 i de capità el 1917. Entre el 1918 i el 1925 va participar en la guerra del Marroc. Proclamada la Segona República espanyola, es va establir a Catalunya. El 1935 fou nomenat cap superior dels serveis d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i va reorganitzar les forces de seguretat, d’assalt i de policia.

Durant l’alçament militar del 1936 va restar fidel a la República i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l’agost del 1936, es va ocupar d’organitzar columnes per al front, d’establir indústries de guerra, escoles d’oficials i fortificacions.

El 1937 el nomenaren cap del front d’Aragó i va participar en nombroses accions a Belchite i Codo. Després fou cap d’estat major de l’Exèrcit de l’Est i va lluitar als fronts de Còrdova i Extremadura.

El 1938 el nomenaren director de l’Escola Popular d’Estat Major i agregat militar a la Legació d’Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. Aleshores s’exilià a Mèxic, on es nacionalitzà mexicà i s’incorporà a l’exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l’ambaixada de la Segona República Espanyola entre 1945 i 1949.

És autor de diversos llibres i articles.

El fons personal de Vicenç Guarner fou cedit per la seva família al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona l’any 1987. L’any 2001, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, també de la família, un recull de documents personals elaborat pel mateix Vicenç Guarner i, a finals del 2020, Enrique Guarner, fill de Vicenç Guarner, va fer una nova donació de material del seu pare al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a través de l’investigador Albert Pons. És d’aquesta documentació que volem parlar-vos en aquest post.

A grans trets, aquest material consta de:

La guerra secreta del espionaje: un manuscrit inèdit de més de 200 pàgines (hi falta un capítol sencer que potser el mateix Guarner va eliminar). Segons Albert Pons l’escrit original podria ser dels anys 1950-1960, però en no publicar-lo potser hi va estar treballant fins als anys 1970. El manuscrit va acompanyat d’una carta de Vicenç Guarner a Frederic Escofet, datada el 18 de juliol de 1971, on Guarner li explica que està a punt d’acabar aquest llibre inèdit.

Cataluña y la Guerra 1936-1939: un manuscrit  d’unes 20 pàgines que és l’original del text publicat al Libro Blanco de Catalunya editat a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya l’any 1956. El manuscrit inclou els plànols originals fets per Vicenç Guarner. La versió en català d’aquest escrit, que es titulava Catalunya a la guerra d’Espanya, va rebre el Premi President Companys dels Jocs Florals  de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el setembre de 1957.

Mapes originals del llibre El Sáhara y el sur marroquí espanyoles:  mapespublicats  en un opusclet  a banda d’aquest llibre de l’any 1931 escrit pels germans Vicenç i José Guarner.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República custodia també la documentació que Vicenç Guarner va cedir a la Fundació Figueras. Podeu consultar els inventaris FP Guarner i F-FP Guarner al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI, al Cercabib.


1 comentari

Exposició sobre Helios Gòmez a la Virreina Centre de la Imatge amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Des de principis del mes de novembre de 2020 la Virreina Centre de la Imatge acull l’exposició Dies d’ira, Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realista d’avantguarda, dedicada a Helios Gómez (Sevilla, 1895 – Barcelona, 1956).

Helios Gómez pertany a una  generació d’artistes d’entreguerres molt compromesa amb les causes polítiques i socials.

Es tracta de l’exposició més ambiciosa sobre l’obra d’aquest gran artista andalús que s’ha pogut veure fins al dia d’avui, amb un gran nombre de dibuixos, gravats, pintures, publicacions i documents.

Helios Gómez era considerat per la policia franquista com “un home perillós, d’acció i propagador d’idees”, segons documents conservats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca. Tot i així, com diu l’artista Pedro G. Romero, comissari de l’exposició, el seu art va més enllà de l’art de propaganda política i destaca per la potència de les seves imatges, que va permetre que es reproduïssin arreu d’Europa.

Durant la Guerra Civil, Helios Gómez va combatre al front de Mallorca, a Madrid i l’Aragó, entre d’altres, i el 1939 es va refugiar a França. Va ser deportat al camp de concentració de Djelfa (Algèria) i va tornar a Espanya el 1942.

Va morir el 1956, pocs mesos després de sortir de la Presó Model de Barcelona, on havia passat vuit anys empresonat.

Precisament el recorregut de la mostra finalitza en un àmbit dedicat a la Capella Gitana que va pintar a la Model i que va quedar sepultada per capes de pintura blanca el 1998. S’ha recreat l’espai de la cel·la i es poden veure les pintures, l’intent de recuperació de les quals podria provocar-ne la destrucció.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha prestat per aquesta exposició nombrosa documentació del seu fons: un total de 37 documents originals entre els que podem destaquem el llibre que dona títol a l’exposició Días de ira : 23 dibujos y poemas del terror blanco español bajo el borbón, les monografies  Boston – Barcelona : un campament a l’Atlàntic, Història popular de la Revolució d’Octubre, un exemplar de 1938 de la revista El Frente : portavoz de la 26 División (Durruti), el cartell de la revista l’Opinió, etc,,,,

La mostra es podrà visitar fins al 7 de febrer de 2021.

No us la perdeu!!!!


Deixa un comentari

80 aniversari de l’afusellament del president Companys

Avui, dia 15 d’octubre, es commemora el 80 aniversari de la mort del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover, afusellat al Castell de Montjuic de Barcelona, l’any 1940.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En destaca especialment la documentació personal i familiar, que inclou documents, fotografies, correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de la seva dona Carme Ballester. Mencionar també la documentació relacionada amb l’empresonament, el consell de guerra i l’afusellament: l’ordre de processament, la correspondència, signatures de condol…

Al  CRAI Biblioteca Pavelló de la República  hi ha dipositada una altra part del seu fons personal, la qual consta de correspondència d’ell i sobre ell, així com discursos i declaracions entre 1936 i 1938.

Amb part de material d’aquest fons i altres documents que conservem al nostre arxiu vam elaborar, ja fa uns quants anys, una mostra bibliogràfica i documental relacionada amb la figura de Companys

Enguany, amb motiu del 80è Aniversari del seu afusellament, hem revisat i actualitzat els continguts del recurs i hem afegit per exemple el dossier “Companys, matar un president” amb diversos articles que el periodista Pep Martí ha publicat al diari Nació Digital i que compten amb imatges del nostre fons.


Deixa un comentari

Josep Carner i Puig-Oriol al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Enguany, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, se celebra l’any  Josep Carner per commemorar el cinquantenari de la seva mort. El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol sumar-se a aquest aniversari recordant-vos que al nostre arxiu custodiem, també, documentació relacionada amb aquest escriptor, conegut com el “Príncep dels poetes”.

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 — Brussel·les, 4 de juny de 1970) periodista, escriptor, poeta i traductor, l’any 1921 ingressà en la carrera consular i exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil es va mantenir fidel a la República i l’any 1939 va perdre el seu càrrec al cos diplomàtic i es va exiliar a Mèxic, on va participar activament en l’activitat cultural i política dels exiliats.  Nomenat conseller del govern del President Irla a l’exili, va tornar a Europa en acabar la Segona Guerra Mundial. S’instal·là  a Brussel·les, fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges i membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili a Londres (1945-47). A l’abril del 1970, vell i malalt, va anar a Barcelona per una breu estada i dos mesos després moria a Brussel·les. L’any 1978 les seves despulles es van traslladar a Barcelona. Està enterrat al cementiri de Montjuïc. El seu arxiu i la biblioteca personal es poden consultar la Biblioteca de Catalunya.

La documentació de Josep Carner dipositada al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República consta majoritàriament de correspondència amb Manuel Serra i Moret, amb Jordi Arquer i amb Miquel Ferrer, de documentació relacionada amb els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili, amb el Consell Nacional de Catalunya a l’exili i amb el trasllat de les seves despulles al cementiri de Montjuïc l’any 1978. També d’algunes fotografies entre les quals volem destacar un clixé de la primera reunió del Govern de la Generalitat a l’Exili (París 1946), els assistents de la qual eren: Josep Carner, Carles Pi Sunyer, Pompeu Fabra, Joan Comorera, Antoni Rovira i Virgili i el President Josep Irla.

A banda d’aquest material, el nostre usuari  Robert Surroca i Tallaferro, històric militant del Front Nacional de Catalunya, ens ha enviat còpies digitalitzades de diversos documents del seu arxiu personal, relacionats amb Josep Carner i que, segons ell, demostren: la permanent i continuada persecució i repressió, per part dels espanyols, contra tot el que fos català, fins i tot, a un poeta que va sonar com a premi Nobel.

Aquesta documentació cedida per Robert Surroca consta de:

  • Una fotografia d’un monument  a Josep Carner existent a Brussel·les i d’un díptic que es va editar amb motiu de la seva inauguració l’any 2001.
  • Un retall del Correo Catalán del 30 de març de 1976 on s’explica que els exiliats espanyols a Bèlgica han adreçat una petició al consolat de Brussel·les per poder tornar a Espanya sense ser represaliats.
  • Una coberta de la publicació Lligam editada pel Centre Josep Carner, Amics de la Cultura Catalana de Brussel·les, del 1989.
  • Dues fitxes policials del Servicio de Información de Barcelona dels mesos de febrer i abril de 1964, on s’informa que Josep Carner no té antecedents policials –de lo que se deduce que no ha tenido actuación destacada de la época marxista– i que, per tant, pot entrar i sortir d’Espanya.
  • Un informe policial de febrer de 1964,  relacionat amb un homenatge a Josep Carner que un grup de compatriotes (Fèlix Millet, Joan Bautista Cendrós, Lluís Mercader, etc.) li van fer a París. Segons aquest document la finalitat de l’homenatge era considerar Josep Carner como el mayor poeta catalán viviente, ya que no se le conceptúa exiliado, dado que él mismo se marchó voluntariamente años antes de la Guerra de Liberación, al extranjero. El redactor falseja els fets ja que Carner va ser un dels pocs membres del cos diplomàtic que va mantenir-se fidel a la República, no va tornar a Catalunya i es va exiliar primer a Mèxic i en acabar la Segona Guerra Mundial a Brussel·les.

Com diu Robert Surroca, aquests documents policials demostren el rigorós control que, la policia franquista, tenia dels exiliats fins i tot d’un intel·lectual, gens perillós,  com era en Carner.

A l’article “Este Carner”: el poeta als papers de la policia franquista, publicat al diari El Nacional.cat el passat 9 de juny, Joan Safont parla d’aquesta documentació.


Deixa un comentari

L’exili literari català

Durant aquest més de febrer i els propers mesos de març i abril a la llibreria La Central de Barcelona, amb seu al carrer Mallorca, s’està duent a terme el cicle de conferències El dia revolt. La literatura catalana a l’exili. Una visió dotze anys després un curs que presenta una visió actualitzada de diferents històries de l’exili literari català.

L’any 2006 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir lloc l’exposició Literatures de l’exili. En va ser comisari el crític literari Julià  Guillamon. D’aquesta exposició es va editar el llibre El dia revolt. Literatura catalana de l’exili  que va introduir molts elements nous en el coneixement i l’estudi d’aquesta temàtica.

Per primer cop Guillamón va investigar en la majoria de països que van acollir escriptors de l’exili provocat per la Guerra civil espanyola: França, Mèxic, Xile, República Dominicana, Argentina, Cuba i Veneçuela i dona veu als fills de l’exili narrant les experiències dels nens que van acompanyar als seus pares en la diàspora republicana.

Ara aquest curs s’encarrega de donar una visió actualitzada de tot plegat parlant sobre personatges tan coneguts com Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici, Carles Fontseré, Xavier Benguerel o Antoni Rovira i Virgili i d’altres menys populars com Maria Antònia Freixes o Rosa Maria Arquimbau. Dels que tornaren de seguida com Carles Riba, Joan Oliver o Enric Cluselles.  Dels reagrupaments familiars i les families partides com el cas de Jaume Pahissa a Buenos Aires. De la comunitat catalana de Mèxic amb Pere Calders, Joan Sales, Josep M. Miquel i Vergés o Odó Hurtado. Dels que van morir a l’exili com el cas de Francesc Trabal, a Xile….

Sens dubte una bona oportunitat per aprofundir en la matèria.

Aprofitant l’avinentesa us volem recordar que dins les col·leccions especials del CRAI Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona trobareu la Biblioteca de Josep Manyé i Vendrell ( Barcelona, 1909-2000) una excel·lent representació d’edicions de l’exili literari a París, Buenos Aires, Mèxic, Londres… amb magnífiques primeres edicions del segle XX sobre  història i cultura de la Gran Bretanya, literatura francesa i anglesa, etc.

Manyé, periodista i escriptor,  fou secretari de la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola es va exiliar a Gran Bretanya on formà part del nucli d’activistes catalans entorn de Josep Maria Batista i Roca, Carles Pi i Sunyer i JosepTrueta.

Va ser comentarista de la BBC en les emissions per a l’Estat espanyol i hi organitzà emissions en català com els  Jocs Florals de la Llengua Catalana l’any 1947. Fou cofundador de l’Anglo-Catalan Society i també corresponsal a Londres dels diaris Clarín de Buenos Aires, Excelsior de Mèxic i de l’Avui, i col·laborà habitualment a Destino, amb el pseudònim de “Jorge Marín”.

En retornar a Catalunya  va ser guardonat amb diversos premis  com l’ Ondas l’any 1971 o la Creu de Sant Jordi l’any 1987.

Podeu consultar les obres sobre aquest autor o bé les  obres que va escriure al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.

Recordeu també que l CRAI Biblioteca del Pavelló de la República té una una exposició virtual del seu fons bibliogràfic i documental sobre l’Exili. Hi podreu trobar un Mapa interactiu de l’exili permet que permet accedir a la col·lecció de premsa de l’exili de cada país relacionat que actualment es troba en fase de remodelació. Us avisarem quan tinguem una nova versió actualitzada i amb noves prestacions!

 


Deixa un comentari

Exposició “Teresa Pàmies, tot és en els llibres” amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Amb motiu de la celebració de l’Any Pamies, la Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat l’exposició que porta per títol “Teresa Pàmies, tot és en els llibres”, una mostra itinerant amb sis panells que esdevé una eina de divulgació de la trajectòria de l’escriptora catalana amb motiu de la commemoració dels 100 anys del seu naixement.

Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Des de ben jove va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya JSUC. A la fi de la Guerra Civil va marxar a l’exili amb el seu pare Tomàs Pàmies, un dels dirigents del Bloc Obrer i Camperol. Després de passar un temps en un camp de treball a França, va aconseguir fugir i es va instal·lar a Mèxic. Allí estudià periodisme i va treballar en diferents oficis. Va tornar a Europa i va viure, entre d’altres ciutats a Praga, i finalment altre cop a França.

Amb una prolífica carrera periodística, va col·laborar en nombrosos mitjans de comunicació, i literària, va escriure més d‘una cinquantena de llibres: novel·les, memòries, dietaris, llibres de viatges…, la seva obra sempre va tenir un pòsit autobiogràfic manifest i un compromís polític i social.

Va morir el 13 de març de 2012.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit la reproducció d’un cartell del Bloc Obrer i Camperol de la nostra col·lecció que il·lustra la vinculació del pare de Teresa amb dita organització política catalana.

Entre les activitats de l’Any Pàmies, comissariades per Montse Barderi, destaquem també el Simposi ‘Teresa Pàmies, política, memòria i literatura‘, que va tenir lloc aquest passat dimarts 8 d’octubre amb una ponència de Paola Lo Cascio professora del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona que portava per títol Un fil roig que travessa un segle: l’experiència política de Teresa Pàmies.

Si voleu veure l’exposició us donem l’enllaç amb les dates de la seva itinerància.

No us la perdeu!

Us recordem que al nostre fons podeu trobar informació sobre l’escriptora tant pel que fa a llibres, com a material d’arxiu. A tall d’exemple us mostrem dues boniques fotografies de l’Arxiu Gràfic fetes pel fotògraf menorquí Toni Vidal l’any 1974.