1 comentari

Nou recurs web del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: La premsa republicana a l’Exili

Estem molt contents d’anunciar-vos que acabem de posar en marxa un nou recurs web sobre les revistes d’exili del nostre fons.

Antigament teníem un mapa virtual de revistes d’exili que, per motius d’obsolescència tecnològica, va deixar de funcionar. Per tal de no desaprofitar la feina feta vam decidir adaptar l’antic recurs web en un de nou que us presentem avui.

La sublevació militar que va donar lloc a la Guerra Civil espanyola l’any 1936 va interrompre el procés polític, social i cultural que s’havia iniciat durant el període de la Segona República.

Des de l’inici de 1939 comença l’exili de la població que fugia de la repressió de les tropes franquistes. Homes, dones i infants de totes les edats i condicions socials es van dispersar arreu del món.

La premsa que es va editar durant el període d’exili fou un instrument fonamental per a mantenir viu l’esperit democràtic mentre va durar la dictadura a l’estat espanyol.

A través de la premsa periòdica l’exili expressa la seva fidelitat republicana i democràtica i en el cas de l’exili català, la seva fidelitat a Catalunya, sobretot a la seva llengua i tradicions. La preservació de la llengua es va convertir en un deure primordial.

En aquest recurs trobareu bona part de la premsa, tant catalana, com espanyola,  que es va generar a l’exili republicà.

La premsa catalana estava escrita en bona part en català, tot i que exiliats republicans catalans van col·laborar també en revistes d’exili escrites en castellà.

Sorgiran publicacions de gran prestigi i àmplia difusió de caire polític i cultural que al llarg dels anys s’aniran consolidant i on fins i tot  hi col·laboraren reconeguts escriptors.

A tall d’exemple direm que la Generalitat de Catalunya publicarà a l’exili un Butlletí d’Informació i el Diari Oficial.

Els partits polítics i sindicats mantindran també a l’exili els seus periòdics amb més o menys continuïtat. Aquesta premsa constitueix una font de primer ordre per a l’estudi de l’evolució del pensament dels exiliats.

A l’Amèrica Llatina, l’arribada dels exiliats republicans implica que conviuran publicacions de nova planta amb les publicades fins aleshores per emigracions anteriors. Per exemple, la revista Resurgiment és una de les publicacions catalanes de més llarga durada que fou editada entre els anys 1916 i 1972.

Darrera els títols hi ha tendències polítiques diverses i sovint fins i tot oposades. Algunes, però, no tenen cap filiació a partit polític.

Un bloc important és el constituït per la premsa periòdica d’organitzacions com casals, centres o agrupacions de caire i pretensions diverses. Aquesta literatura permet conèixer les activitats socials dels exiliats republicans i veure com es reproduïen els estils de vida en grups teatrals, orfeons, corals, esbarts dansaries, etc.

Sovint es commemoraven dates assenyalades tant polítiques com culturals. Destaquen els certàmens literaris amb els Jocs Florals a l’exili.

Amb la mort del dictador l’any 1975 i la recuperació gradual de la democràcia a l’estat espanyol va anar desapareixent aquesta premsa d’exili.

Us deixem amb aquesta mostra de la col·lecció de premsa d’exili republicà del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les més importants del món, que representa la lluita per  la llibertat de molts catalans i espanyols.


Deixa un comentari

Incorporació de nova documentació al fons personal Vicenç Guarner Vivancos

Vicenç Guarner i Vivancos (Maó, Menorca, 1893 – Mèxic, 1981) fou un militar menorquí.

Va obtenir els graus de tinent el 1911 i de capità el 1917. Entre el 1918 i el 1925 va participar en la guerra del Marroc. Proclamada la Segona República espanyola, es va establir a Catalunya. El 1935 fou nomenat cap superior dels serveis d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i va reorganitzar les forces de seguretat, d’assalt i de policia.

Durant l’alçament militar del 1936 va restar fidel a la República i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l’agost del 1936, es va ocupar d’organitzar columnes per al front, d’establir indústries de guerra, escoles d’oficials i fortificacions.

El 1937 el nomenaren cap del front d’Aragó i va participar en nombroses accions a Belchite i Codo. Després fou cap d’estat major de l’Exèrcit de l’Est i va lluitar als fronts de Còrdova i Extremadura.

El 1938 el nomenaren director de l’Escola Popular d’Estat Major i agregat militar a la Legació d’Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. Aleshores s’exilià a Mèxic, on es nacionalitzà mexicà i s’incorporà a l’exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l’ambaixada de la Segona República Espanyola entre 1945 i 1949.

És autor de diversos llibres i articles.

El fons personal de Vicenç Guarner fou cedit per la seva família al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona l’any 1987. L’any 2001, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, també de la família, un recull de documents personals elaborat pel mateix Vicenç Guarner i, a finals del 2020, Enrique Guarner, fill de Vicenç Guarner, va fer una nova donació de material del seu pare al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a través de l’investigador Albert Pons. És d’aquesta documentació que volem parlar-vos en aquest post.

A grans trets, aquest material consta de:

La guerra secreta del espionaje: un manuscrit inèdit de més de 200 pàgines (hi falta un capítol sencer que potser el mateix Guarner va eliminar). Segons Albert Pons l’escrit original podria ser dels anys 1950-1960, però en no publicar-lo potser hi va estar treballant fins als anys 1970. El manuscrit va acompanyat d’una carta de Vicenç Guarner a Frederic Escofet, datada el 18 de juliol de 1971, on Guarner li explica que està a punt d’acabar aquest llibre inèdit.

Cataluña y la Guerra 1936-1939: un manuscrit  d’unes 20 pàgines que és l’original del text publicat al Libro Blanco de Catalunya editat a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya l’any 1956. El manuscrit inclou els plànols originals fets per Vicenç Guarner. La versió en català d’aquest escrit, que es titulava Catalunya a la guerra d’Espanya, va rebre el Premi President Companys dels Jocs Florals  de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el setembre de 1957.

Mapes originals del llibre El Sáhara y el sur marroquí espanyoles:  mapespublicats  en un opusclet  a banda d’aquest llibre de l’any 1931 escrit pels germans Vicenç i José Guarner.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República custodia també la documentació que Vicenç Guarner va cedir a la Fundació Figueras. Podeu consultar els inventaris FP Guarner i F-FP Guarner al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI, al Cercabib.


1 comentari

Exposició sobre Helios Gòmez a la Virreina Centre de la Imatge amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Des de principis del mes de novembre de 2020 la Virreina Centre de la Imatge acull l’exposició Dies d’ira, Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realista d’avantguarda, dedicada a Helios Gómez (Sevilla, 1895 – Barcelona, 1956).

Helios Gómez pertany a una  generació d’artistes d’entreguerres molt compromesa amb les causes polítiques i socials.

Es tracta de l’exposició més ambiciosa sobre l’obra d’aquest gran artista andalús que s’ha pogut veure fins al dia d’avui, amb un gran nombre de dibuixos, gravats, pintures, publicacions i documents.

Helios Gómez era considerat per la policia franquista com “un home perillós, d’acció i propagador d’idees”, segons documents conservats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca. Tot i així, com diu l’artista Pedro G. Romero, comissari de l’exposició, el seu art va més enllà de l’art de propaganda política i destaca per la potència de les seves imatges, que va permetre que es reproduïssin arreu d’Europa.

Durant la Guerra Civil, Helios Gómez va combatre al front de Mallorca, a Madrid i l’Aragó, entre d’altres, i el 1939 es va refugiar a França. Va ser deportat al camp de concentració de Djelfa (Algèria) i va tornar a Espanya el 1942.

Va morir el 1956, pocs mesos després de sortir de la Presó Model de Barcelona, on havia passat vuit anys empresonat.

Precisament el recorregut de la mostra finalitza en un àmbit dedicat a la Capella Gitana que va pintar a la Model i que va quedar sepultada per capes de pintura blanca el 1998. S’ha recreat l’espai de la cel·la i es poden veure les pintures, l’intent de recuperació de les quals podria provocar-ne la destrucció.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha prestat per aquesta exposició nombrosa documentació del seu fons: un total de 37 documents originals entre els que podem destaquem el llibre que dona títol a l’exposició Días de ira : 23 dibujos y poemas del terror blanco español bajo el borbón, les monografies  Boston – Barcelona : un campament a l’Atlàntic, Història popular de la Revolució d’Octubre, un exemplar de 1938 de la revista El Frente : portavoz de la 26 División (Durruti), el cartell de la revista l’Opinió, etc,,,,

La mostra es podrà visitar fins al 7 de febrer de 2021.

No us la perdeu!!!!


Deixa un comentari

80 aniversari de l’afusellament del president Companys

Avui, dia 15 d’octubre, es commemora el 80 aniversari de la mort del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover, afusellat al Castell de Montjuic de Barcelona, l’any 1940.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En destaca especialment la documentació personal i familiar, que inclou documents, fotografies, correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de la seva dona Carme Ballester. Mencionar també la documentació relacionada amb l’empresonament, el consell de guerra i l’afusellament: l’ordre de processament, la correspondència, signatures de condol…

Al  CRAI Biblioteca Pavelló de la República  hi ha dipositada una altra part del seu fons personal, la qual consta de correspondència d’ell i sobre ell, així com discursos i declaracions entre 1936 i 1938.

Amb part de material d’aquest fons i altres documents que conservem al nostre arxiu vam elaborar, ja fa uns quants anys, una mostra bibliogràfica i documental relacionada amb la figura de Companys

Enguany, amb motiu del 80è Aniversari del seu afusellament, hem revisat i actualitzat els continguts del recurs i hem afegit per exemple el dossier “Companys, matar un president” amb diversos articles que el periodista Pep Martí ha publicat al diari Nació Digital i que compten amb imatges del nostre fons.


Deixa un comentari

Josep Carner i Puig-Oriol al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Enguany, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, se celebra l’any  Josep Carner per commemorar el cinquantenari de la seva mort. El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol sumar-se a aquest aniversari recordant-vos que al nostre arxiu custodiem, també, documentació relacionada amb aquest escriptor, conegut com el “Príncep dels poetes”.

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 — Brussel·les, 4 de juny de 1970) periodista, escriptor, poeta i traductor, l’any 1921 ingressà en la carrera consular i exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil es va mantenir fidel a la República i l’any 1939 va perdre el seu càrrec al cos diplomàtic i es va exiliar a Mèxic, on va participar activament en l’activitat cultural i política dels exiliats.  Nomenat conseller del govern del President Irla a l’exili, va tornar a Europa en acabar la Segona Guerra Mundial. S’instal·là  a Brussel·les, fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges i membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili a Londres (1945-47). A l’abril del 1970, vell i malalt, va anar a Barcelona per una breu estada i dos mesos després moria a Brussel·les. L’any 1978 les seves despulles es van traslladar a Barcelona. Està enterrat al cementiri de Montjuïc. El seu arxiu i la biblioteca personal es poden consultar la Biblioteca de Catalunya.

La documentació de Josep Carner dipositada al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República consta majoritàriament de correspondència amb Manuel Serra i Moret, amb Jordi Arquer i amb Miquel Ferrer, de documentació relacionada amb els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili, amb el Consell Nacional de Catalunya a l’exili i amb el trasllat de les seves despulles al cementiri de Montjuïc l’any 1978. També d’algunes fotografies entre les quals volem destacar un clixé de la primera reunió del Govern de la Generalitat a l’Exili (París 1946), els assistents de la qual eren: Josep Carner, Carles Pi Sunyer, Pompeu Fabra, Joan Comorera, Antoni Rovira i Virgili i el President Josep Irla.

A banda d’aquest material, el nostre usuari  Robert Surroca i Tallaferro, històric militant del Front Nacional de Catalunya, ens ha enviat còpies digitalitzades de diversos documents del seu arxiu personal, relacionats amb Josep Carner i que, segons ell, demostren: la permanent i continuada persecució i repressió, per part dels espanyols, contra tot el que fos català, fins i tot, a un poeta que va sonar com a premi Nobel.

Aquesta documentació cedida per Robert Surroca consta de:

  • Una fotografia d’un monument  a Josep Carner existent a Brussel·les i d’un díptic que es va editar amb motiu de la seva inauguració l’any 2001.
  • Un retall del Correo Catalán del 30 de març de 1976 on s’explica que els exiliats espanyols a Bèlgica han adreçat una petició al consolat de Brussel·les per poder tornar a Espanya sense ser represaliats.
  • Una coberta de la publicació Lligam editada pel Centre Josep Carner, Amics de la Cultura Catalana de Brussel·les, del 1989.
  • Dues fitxes policials del Servicio de Información de Barcelona dels mesos de febrer i abril de 1964, on s’informa que Josep Carner no té antecedents policials –de lo que se deduce que no ha tenido actuación destacada de la época marxista– i que, per tant, pot entrar i sortir d’Espanya.
  • Un informe policial de febrer de 1964,  relacionat amb un homenatge a Josep Carner que un grup de compatriotes (Fèlix Millet, Joan Bautista Cendrós, Lluís Mercader, etc.) li van fer a París. Segons aquest document la finalitat de l’homenatge era considerar Josep Carner como el mayor poeta catalán viviente, ya que no se le conceptúa exiliado, dado que él mismo se marchó voluntariamente años antes de la Guerra de Liberación, al extranjero. El redactor falseja els fets ja que Carner va ser un dels pocs membres del cos diplomàtic que va mantenir-se fidel a la República, no va tornar a Catalunya i es va exiliar primer a Mèxic i en acabar la Segona Guerra Mundial a Brussel·les.

Com diu Robert Surroca, aquests documents policials demostren el rigorós control que, la policia franquista, tenia dels exiliats fins i tot d’un intel·lectual, gens perillós,  com era en Carner.

A l’article “Este Carner”: el poeta als papers de la policia franquista, publicat al diari El Nacional.cat el passat 9 de juny, Joan Safont parla d’aquesta documentació.


Deixa un comentari

L’exili literari català

Durant aquest més de febrer i els propers mesos de març i abril a la llibreria La Central de Barcelona, amb seu al carrer Mallorca, s’està duent a terme el cicle de conferències El dia revolt. La literatura catalana a l’exili. Una visió dotze anys després un curs que presenta una visió actualitzada de diferents històries de l’exili literari català.

L’any 2006 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir lloc l’exposició Literatures de l’exili. En va ser comisari el crític literari Julià  Guillamon. D’aquesta exposició es va editar el llibre El dia revolt. Literatura catalana de l’exili  que va introduir molts elements nous en el coneixement i l’estudi d’aquesta temàtica.

Per primer cop Guillamón va investigar en la majoria de països que van acollir escriptors de l’exili provocat per la Guerra civil espanyola: França, Mèxic, Xile, República Dominicana, Argentina, Cuba i Veneçuela i dona veu als fills de l’exili narrant les experiències dels nens que van acompanyar als seus pares en la diàspora republicana.

Ara aquest curs s’encarrega de donar una visió actualitzada de tot plegat parlant sobre personatges tan coneguts com Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici, Carles Fontseré, Xavier Benguerel o Antoni Rovira i Virgili i d’altres menys populars com Maria Antònia Freixes o Rosa Maria Arquimbau. Dels que tornaren de seguida com Carles Riba, Joan Oliver o Enric Cluselles.  Dels reagrupaments familiars i les families partides com el cas de Jaume Pahissa a Buenos Aires. De la comunitat catalana de Mèxic amb Pere Calders, Joan Sales, Josep M. Miquel i Vergés o Odó Hurtado. Dels que van morir a l’exili com el cas de Francesc Trabal, a Xile….

Sens dubte una bona oportunitat per aprofundir en la matèria.

Aprofitant l’avinentesa us volem recordar que dins les col·leccions especials del CRAI Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona trobareu la Biblioteca de Josep Manyé i Vendrell ( Barcelona, 1909-2000) una excel·lent representació d’edicions de l’exili literari a París, Buenos Aires, Mèxic, Londres… amb magnífiques primeres edicions del segle XX sobre  història i cultura de la Gran Bretanya, literatura francesa i anglesa, etc.

Manyé, periodista i escriptor,  fou secretari de la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola es va exiliar a Gran Bretanya on formà part del nucli d’activistes catalans entorn de Josep Maria Batista i Roca, Carles Pi i Sunyer i JosepTrueta.

Va ser comentarista de la BBC en les emissions per a l’Estat espanyol i hi organitzà emissions en català com els  Jocs Florals de la Llengua Catalana l’any 1947. Fou cofundador de l’Anglo-Catalan Society i també corresponsal a Londres dels diaris Clarín de Buenos Aires, Excelsior de Mèxic i de l’Avui, i col·laborà habitualment a Destino, amb el pseudònim de “Jorge Marín”.

En retornar a Catalunya  va ser guardonat amb diversos premis  com l’ Ondas l’any 1971 o la Creu de Sant Jordi l’any 1987.

Podeu consultar les obres sobre aquest autor o bé les  obres que va escriure al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.

Recordeu també que l CRAI Biblioteca del Pavelló de la República té una una exposició virtual del seu fons bibliogràfic i documental sobre l’Exili. Hi podreu trobar un Mapa interactiu de l’exili permet que permet accedir a la col·lecció de premsa de l’exili de cada país relacionat que actualment es troba en fase de remodelació. Us avisarem quan tinguem una nova versió actualitzada i amb noves prestacions!

 


Deixa un comentari

Exposició “Teresa Pàmies, tot és en els llibres” amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Amb motiu de la celebració de l’Any Pamies, la Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat l’exposició que porta per títol “Teresa Pàmies, tot és en els llibres”, una mostra itinerant amb sis panells que esdevé una eina de divulgació de la trajectòria de l’escriptora catalana amb motiu de la commemoració dels 100 anys del seu naixement.

Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Des de ben jove va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya JSUC. A la fi de la Guerra Civil va marxar a l’exili amb el seu pare Tomàs Pàmies, un dels dirigents del Bloc Obrer i Camperol. Després de passar un temps en un camp de treball a França, va aconseguir fugir i es va instal·lar a Mèxic. Allí estudià periodisme i va treballar en diferents oficis. Va tornar a Europa i va viure, entre d’altres ciutats a Praga, i finalment altre cop a França.

Amb una prolífica carrera periodística, va col·laborar en nombrosos mitjans de comunicació, i literària, va escriure més d‘una cinquantena de llibres: novel·les, memòries, dietaris, llibres de viatges…, la seva obra sempre va tenir un pòsit autobiogràfic manifest i un compromís polític i social.

Va morir el 13 de març de 2012.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit la reproducció d’un cartell del Bloc Obrer i Camperol de la nostra col·lecció que il·lustra la vinculació del pare de Teresa amb dita organització política catalana.

Entre les activitats de l’Any Pàmies, comissariades per Montse Barderi, destaquem també el Simposi ‘Teresa Pàmies, política, memòria i literatura‘, que va tenir lloc aquest passat dimarts 8 d’octubre amb una ponència de Paola Lo Cascio professora del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona que portava per títol Un fil roig que travessa un segle: l’experiència política de Teresa Pàmies.

Si voleu veure l’exposició us donem l’enllaç amb les dates de la seva itinerància.

No us la perdeu!

Us recordem que al nostre fons podeu trobar informació sobre l’escriptora tant pel que fa a llibres, com a material d’arxiu. A tall d’exemple us mostrem dues boniques fotografies de l’Arxiu Gràfic fetes pel fotògraf menorquí Toni Vidal l’any 1974.


2 comentaris

Material d’arxiu de l’anomenat “El Negus de Tardienta” al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Abans d’aquest estiu, les senyores Eufemia i Vitelia González, van cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República documentació del seu oncle avi Juan Fermín Fernández Fernández, amb la voluntat de donar a conèixer a estudiants, investigadors i a tothom que hi estigui interessat les vicissituds de l’heroic milicià conegut com El Negus de Tardienta.

Juan Fermín Fernández Fernández va néixer a Medina del Pomar (Burgos) l’any 1901.  Als anys 20 es va traslladar a Barcelona per cursar estudis universitaris de magisteri i l’any 1925 va crear una acadèmia escolar laica situada al carrer Marquès de Barberà (Barcelona). Segons sembla, va ser la primera escola que va hissar la bandera republicana a l’abril de 1936. Vinculat a l’Agrupació Socialista de Barcelona (PSOE) i a la Federació Catalana de la Unió General de Treballadors, en començar la Guerra Civil va ser enviat al front d’Aragó.

Segons la documentació del fons, el seu historial militar comença comandant la Columna Carlos Marx al front d’Aragó i més tard la Columna Libertad al front de Madrid. També va ser Cap militar del quarter Carlos Marx i  Inspector d’Informació al front de l’Exèrcit de l’Est. Al març de 1938 va ser nomenat Major d’Infanteria en campanya i al setembre del mateix any va ser el Cap del Camp d’Instrucció de Grauges (CRIM núm.14).

Va participar  en nombrosos combats al front de l’est (Aragó) i després de la batalla de Tardienta els periodistes li van donar el sobrenom d’“El Negus de Tardienta” per la semblança de la seva barba amb la de Hailé Selassie, el Negus d’Etiòpia. L’any 1938 va ser greument ferit a les dues cames, fet que li va comportar una invalidesa del 80 %.

En acabar la Guerra Civil, el règim de Franco el va condemnar a mort, va marxar a l’exili i es va refugiar a Montauban on va viure fins a la seva mort.

A Montauban va freqüentar l’entorn del president de la República espanyola, Manuel Azaña,  va participar amb els seus companys francmaçons en la resistència francesa contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser president, secretari i tresorer del PSOE i de la Unió General de Treballadors a l’exili. Va presidir el Comitè Departamental de Tarn-Garona de la Ligue des Mutilés et Invalides de la Guerre d’Espagne en Exil, càrrec des del qual va defensar la creació d’una Secció de Comandaments i Oficials de l’Exèrcit Republicà però no se’n va sortir.

Va morir al febrer de 1977 a causa, en part, de les greus  ferides de guerra que va patir l’any 1938. Està enterrat al cementiri de Montauban.

El fons personal de Juan Fermín Fernández Fernández,  conté diverses fotografies, unes memòries personals manuscrites, en francès, documents personals de l’època de la Guerra Civil i de l’exili, correspondència diversa relacionada fonamentalment amb el seu estatus de refugiat espanyol a França i membre de la Ligue des Mutilés et Invalides de la Guerre d’Espagne en Exil i articles de premsa sobre la seva heroica participació al front d’Aragó, concretament a Tardienta i Almudévar.

Cronològicament comprèn des dels anys 20 fins a la seva mort, el 1977, ocupa 0,15 metres lineals i s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals.  Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI.

Aquí teniu una petita mostra del material que podeu trobar en aquest fons:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 


Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Mariano Alemany Grañé

El senyor Marià Alemany i les seves germanes, han cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, un diari manuscrit, escrit en castellà, del seu pare Mariano Alemany Grañé on relata les seves vivències al camp de refugiats de Sant Ciprià (Catalunya Nord) on va estar internat des del 17 de gener fins al 20 de maig de 1939. Al diari hi ha també una anotació del dia que els alemanys van envair Polònia, al setembre de 1939, i diverses notes cronològiques sobre la seva família de l’any 1940.

Mariano Alemany Grañé (Barcelona, 1915-1989) va néixer al carrer Robador de Barcelona. No va completar l’ensenyament primari i va treballar en diverses feines, centrant-se finalment en l’enquadernació. Just esclatada la guerra civil, l’any 1936, va ser cridat a fer el servei militar coincidint amb el cop d’estat militar del mes de juliol. Va passar bona part de la guerra a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, destinat a artilleria. Va fer els cursos corresponents, sent nomenat primer caporal i desprès sergent (8/1/1938). Va participar en la batalla de l’Ebre i va seguir l’exèrcit en retirada fins la seva entrada a França. Va ser internat al camp (llavors en construcció) de Sant Cebrià-Barcarès, on va passar gana, fred, misèria i indiferència, fins que va poder tornar a Espanya com a presoner. Va ser hospitalitzat uns mesos i va romandre al camp d’internament de la Vall d’Hebron, a Barcelona, d’on va ser finalment alliberat (‘avalat’ per un veí), però amb la prohibició absoluta de recuperar el seu treball i de poder exercir per sempre més el seu ofici o professió. També va ser immediatament cridat a fer el servei militar; en les seves condicions físiques, però, va tenir la ‘sort’ de ser declarat ‘inútil’.

Ell i la seva família (esposa i filla) van passar anys extremadament durs. Uns anys després va trobar feina (no permesa) en una empresa de manipulats (Talleres Viuda Plana) del carrer Nou de la Rambla, on va treballar (i va arribar a ser-ne l’encarregat) fins que va decidir abandonar aquest treball a començament dels seixanta i es va fer autònom, enquadernant llibres, ara a temps complet, en el taller artesanal del propi domicili familiar. Va morir el 19 de gener de 1989 a Barcelona. Com diu el seu fill Marià Alemany, va ser un home seriós, treballador, amb avidesa per la lectura i el coneixement, amb sentit de l’humor i fèrriament complidor de la seva paraula, amb un estricte sentit del deure i de l’honor.

A banda del diari manuscrit, el fons personal Mariano Alemany Grañé consta també de: un petit bloc, inacabat i escrit en català, amb apunts sobre la seva participació a la Guerra Civil espanyola, redactat probablement en ser reconegut com a militar de la 2ª República espanyola (29 gener 1987). Diverses notes personals relacionades amb el seu ofici d’enquadernador i una relació dels companys que van estar internats a Barcarès amb ell. Una fotografia de l’any 1936, dedicada a la seva esposa Rosario, la Targeta d’Identitat com a Suboficial de la 2ª República espanyola i el seu DNI.

El fons documental ocupa 0’05 metres lineals i està tot digitalitzat. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI.

Marià Alemany també  ha cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República una col·lecció de llibres per al nostre fons.


3 comentaris

Els Catalans als camps nazis

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.