Deixa un comentari

Exposició “Teresa Pàmies, tot és en els llibres” amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Amb motiu de la celebració de l’Any Pamies, la Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat l’exposició que porta per títol “Teresa Pàmies, tot és en els llibres”, una mostra itinerant amb sis panells que esdevé una eina de divulgació de la trajectòria de l’escriptora catalana amb motiu de la commemoració dels 100 anys del seu naixement.

Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Des de ben jove va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya JSUC. A la fi de la Guerra Civil va marxar a l’exili amb el seu pare Tomàs Pàmies, un dels dirigents del Bloc Obrer i Camperol. Després de passar un temps en un camp de treball a França, va aconseguir fugir i es va instal·lar a Mèxic. Allí estudià periodisme i va treballar en diferents oficis. Va tornar a Europa i va viure, entre d’altres ciutats a Praga, i finalment altre cop a França.

Amb una prolífica carrera periodística, va col·laborar en nombrosos mitjans de comunicació, i literària, va escriure més d‘una cinquantena de llibres: novel·les, memòries, dietaris, llibres de viatges…, la seva obra sempre va tenir un pòsit autobiogràfic manifest i un compromís polític i social.

Va morir el 13 de març de 2012.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit la reproducció d’un cartell del Bloc Obrer i Camperol de la nostra col·lecció que il·lustra la vinculació del pare de Teresa amb dita organització política catalana.

Entre les activitats de l’Any Pàmies, comissariades per Montse Barderi, destaquem també el Simposi ‘Teresa Pàmies, política, memòria i literatura‘, que va tenir lloc aquest passat dimarts 8 d’octubre amb una ponència de Paola Lo Cascio professora del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona que portava per títol Un fil roig que travessa un segle: l’experiència política de Teresa Pàmies.

Si voleu veure l’exposició us donem l’enllaç amb les dates de la seva itinerància.

No us la perdeu!

Us recordem que al nostre fons podeu trobar informació sobre l’escriptora tant pel que fa a llibres, com a material d’arxiu. A tall d’exemple us mostrem dues boniques fotografies de l’Arxiu Gràfic fetes pel fotògraf menorquí Toni Vidal l’any 1974.


2 comentaris

Material d’arxiu de l’anomenat “El Negus de Tardienta” al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Abans d’aquest estiu, les senyores Eufemia i Vitelia González, van cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República documentació del seu oncle avi Juan Fermín Fernández Fernández, amb la voluntat de donar a conèixer a estudiants, investigadors i a tothom que hi estigui interessat les vicissituds de l’heroic milicià conegut com El Negus de Tardienta.

Juan Fermín Fernández Fernández va néixer a Medina del Pomar (Burgos) l’any 1901.  Als anys 20 es va traslladar a Barcelona per cursar estudis universitaris de magisteri i l’any 1925 va crear una acadèmia escolar laica situada al carrer Marquès de Barberà (Barcelona). Segons sembla, va ser la primera escola que va hissar la bandera republicana a l’abril de 1936. Vinculat a l’Agrupació Socialista de Barcelona (PSOE) i a la Federació Catalana de la Unió General de Treballadors, en començar la Guerra Civil va ser enviat al front d’Aragó.

Segons la documentació del fons, el seu historial militar comença comandant la Columna Carlos Marx al front d’Aragó i més tard la Columna Libertad al front de Madrid. També va ser Cap militar del quarter Carlos Marx i  Inspector d’Informació al front de l’Exèrcit de l’Est. Al març de 1938 va ser nomenat Major d’Infanteria en campanya i al setembre del mateix any va ser el Cap del Camp d’Instrucció de Grauges (CRIM núm.14).

Va participar  en nombrosos combats al front de l’est (Aragó) i després de la batalla de Tardienta els periodistes li van donar el sobrenom d’“El Negus de Tardienta” per la semblança de la seva barba amb la de Hailé Selassie, el Negus d’Etiòpia. L’any 1938 va ser greument ferit a les dues cames, fet que li va comportar una invalidesa del 80 %.

En acabar la Guerra Civil, el règim de Franco el va condemnar a mort, va marxar a l’exili i es va refugiar a Montauban on va viure fins a la seva mort.

A Montauban va freqüentar l’entorn del president de la República espanyola, Manuel Azaña,  va participar amb els seus companys francmaçons en la resistència francesa contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser president, secretari i tresorer del PSOE i de la Unió General de Treballadors a l’exili. Va presidir el Comitè Departamental de Tarn-Garona de la Ligue des Mutilés et Invalides de la Guerre d’Espagne en Exil, càrrec des del qual va defensar la creació d’una Secció de Comandaments i Oficials de l’Exèrcit Republicà però no se’n va sortir.

Va morir al febrer de 1977 a causa, en part, de les greus  ferides de guerra que va patir l’any 1938. Està enterrat al cementiri de Montauban.

El fons personal de Juan Fermín Fernández Fernández,  conté diverses fotografies, unes memòries personals manuscrites, en francès, documents personals de l’època de la Guerra Civil i de l’exili, correspondència diversa relacionada fonamentalment amb el seu estatus de refugiat espanyol a França i membre de la Ligue des Mutilés et Invalides de la Guerre d’Espagne en Exil i articles de premsa sobre la seva heroica participació al front d’Aragó, concretament a Tardienta i Almudévar.

Cronològicament comprèn des dels anys 20 fins a la seva mort, el 1977, ocupa 0,15 metres lineals i s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals.  Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI.

Aquí teniu una petita mostra del material que podeu trobar en aquest fons:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 


Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Mariano Alemany Grañé

El senyor Marià Alemany i les seves germanes, han cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, un diari manuscrit, escrit en castellà, del seu pare Mariano Alemany Grañé on relata les seves vivències al camp de refugiats de Sant Ciprià (Catalunya Nord) on va estar internat des del 17 de gener fins al 20 de maig de 1939. Al diari hi ha també una anotació del dia que els alemanys van envair Polònia, al setembre de 1939, i diverses notes cronològiques sobre la seva família de l’any 1940.

Mariano Alemany Grañé (Barcelona, 1915-1989) va néixer al carrer Robador de Barcelona. No va completar l’ensenyament primari i va treballar en diverses feines, centrant-se finalment en l’enquadernació. Just esclatada la guerra civil, l’any 1936, va ser cridat a fer el servei militar coincidint amb el cop d’estat militar del mes de juliol. Va passar bona part de la guerra a Barcelona, a la caserna de Sant Andreu, destinat a artilleria. Va fer els cursos corresponents, sent nomenat primer caporal i desprès sergent (8/1/1938). Va participar en la batalla de l’Ebre i va seguir l’exèrcit en retirada fins la seva entrada a França. Va ser internat al camp (llavors en construcció) de Sant Cebrià-Barcarès, on va passar gana, fred, misèria i indiferència, fins que va poder tornar a Espanya com a presoner. Va ser hospitalitzat uns mesos i va romandre al camp d’internament de la Vall d’Hebron, a Barcelona, d’on va ser finalment alliberat (‘avalat’ per un veí), però amb la prohibició absoluta de recuperar el seu treball i de poder exercir per sempre més el seu ofici o professió. També va ser immediatament cridat a fer el servei militar; en les seves condicions físiques, però, va tenir la ‘sort’ de ser declarat ‘inútil’.

Ell i la seva família (esposa i filla) van passar anys extremadament durs. Uns anys després va trobar feina (no permesa) en una empresa de manipulats (Talleres Viuda Plana) del carrer Nou de la Rambla, on va treballar (i va arribar a ser-ne l’encarregat) fins que va decidir abandonar aquest treball a començament dels seixanta i es va fer autònom, enquadernant llibres, ara a temps complet, en el taller artesanal del propi domicili familiar. Va morir el 19 de gener de 1989 a Barcelona. Com diu el seu fill Marià Alemany, va ser un home seriós, treballador, amb avidesa per la lectura i el coneixement, amb sentit de l’humor i fèrriament complidor de la seva paraula, amb un estricte sentit del deure i de l’honor.

A banda del diari manuscrit, el fons personal Mariano Alemany Grañé consta també de: un petit bloc, inacabat i escrit en català, amb apunts sobre la seva participació a la Guerra Civil espanyola, redactat probablement en ser reconegut com a militar de la 2ª República espanyola (29 gener 1987). Diverses notes personals relacionades amb el seu ofici d’enquadernador i una relació dels companys que van estar internats a Barcarès amb ell. Una fotografia de l’any 1936, dedicada a la seva esposa Rosario, la Targeta d’Identitat com a Suboficial de la 2ª República espanyola i el seu DNI.

El fons documental ocupa 0’05 metres lineals i està tot digitalitzat. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI.

Marià Alemany també  ha cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República una col·lecció de llibres per al nostre fons.


1 comentari

Els Catalans als camps nazis

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.


Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Joan Prados Tizón

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut  de Joan Prados Tizón (Murgados, La Corunya, 1943), enginyer, químic, conferenciant, aquarel·lista i autor de diverses publicacions, els materials que, juntament amb Jaume Rodon, van recopilar al llarg de més de 10 anys de recerca sobre l’obra del dibuixant SIM, i que estan recollits en el llibre Sim. Dibuixant de la revolució.

José Luís Rey Vila (Cadis, 1900 – París, 1983), de sobrenom SIM, va ser un il·lustrador, cartellista, dibuixant i pintor de projecció internacional. Va viure la Guerra Civil a Barcelona i es va exiliar a París. Com a bon anarquista, va ser vegetarià, esperantista i naturista.

El fons -que inclou apunts, esbossos,  dibuixos, aquarel·les i litografies, elaborats amb tècniques diferents i molts dels quals inèdits-  ofereix un recorregut complet per la vida i l’obra de SIM. Des dels seus primers dibuixos de l’any 1918, que il·lustren el llibret Cuentos de Nica Lund-Bourn dedicat als soldats de la gran guerra (1914-1918), passant per la seva obra inspirada en la Guerra Civil espanyola  i acabant amb el seu exili a París, 45 anys durant els quals la seva obra va tractar diversos temes (Segona Guerra Mundial, Maig del 1968, personatges parisencs, esports, especialment l’hípica, temes espanyols, etc.).

El fons ocupa 0,10 metres lineals i abasta cronològicament des de 1918 fins a finals dels anys 70. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals i es troba ja a disposició dels investigadors. Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al  catàleg del CRAI.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi trobareu també moltes de les obres que José Luís Rey va realitzar per il·lustrar la Guerra Civil a Barcelona (cartells, magnífics àlbums, calendaris, etc.) i que segons el seu gran amic Carles Fontserè li van valdre l’epítet de “pintor de la revolució”.

Aquí teniu una petita mostra de les imatges que podeu trobar en aquest nou fons del nostre arxiu:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si voleu veure la mostra sencera podeu consultar aquest recurs sobre l’artista que hem elaborat:

 


Deixa un comentari

Col·lecció de fotografies del funeral del rei Alfons XIII (Roma, 1941)

Abans de Setmana Santa, la senyora Àngels Roca i Roca ens va fer arribar, a través de la senyora Cristina Sales i Aige, un àlbum amb un recull de fotografies  del funeral per la mort del rei Alfons XIII a Roma el 28 de febrer de 1941.

L’àlbum conté diverses postals amb la fotografia del rei Alfons XIII (Madrid, 1886 – Roma, 1941), dues esqueles, una targeta de condol signada per Emilio Banda Mora, 4 fotografies d’Alfons XIII de jove amb la seva família i 72 fotografies del funeral celebrat a  l’església de Santa María de Montserrat de los Españoles a Roma: el fèretre, diverses vistes generals del funeral i de la tomba, el seguici fúnebre amb la seva esposa Victòria Eugènia i els seus fills Beatriu i Joan de Borbó i Battensberg, retrats de diverses autoritats, entre les quals Víctor Manuel III d’Itàlia), etc. Malauradament desconeixem qui és l’autor d’aquestes fotografies.

Les restes mortals d’Alfons XIII van ser traslladades l’any 1980 al Panteón de los Reyes del Monestir d’El Escorial.

L’any 2001 el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte va adquirir el fons personal d’Alfonso Banda de la Bermeja (1886-1970). Hem intentat esbrinar on està dipositat aquest fons documental i quin és el seu contingut però no consta enlloc. Entenem, per tant, que no vulnerem la propietat intel·lectual en fer-ne difusió.

Hem incorporat la col·lecció al Fons AG. Sèrie Arxiu Gràfic (AG 29/6) del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.


1 comentari

La Biblioteca Figueras i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Avui us volem parlar del Centre d’Estudis d’Història Contemporània – Biblioteca Josep M. Figueras. Segurament molta gent no sap que els fons d’aquest centre formen part de la nostra biblioteca i arxiu. Per aquest motiu volem recuperar la seva història i explicar-vos-la.

L’any 1967, Josep Maria Figueras i Bassols (1928-1994), empresari i polític català,  fundà una biblioteca d’ús privat destinada a conservar tot tipus de documentació sobre la història catalana del segles XIX i XX.

Bust de Figueras obra de l’escultor Josep Maria Subirats

Figueras, autor de diversos llibres com ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i De El capital al capitalismo (1980), es dedicà inicialment al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques (químiques, informàtica, financeres, etc.). Fou promotor del partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977). Entre 1979 i 1991 fou president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre d’altres.

Quatre anys més tard, aquest mecenes barceloní, decidí ampliar i potenciar la seva biblioteca privada; naixia així el Centre d’Estudis d’Història Contemporània, institució dedicada fonamentalment a l’organització, classificació i catalogació del seu fons documental però també a la producció intel·lectual.

Per poder atendre aquesta doble activitat, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània es dotà d’un nou organisme, el Consell Assessor, encarregat d’assessorar la direcció en la política d’adquisicions i de decidir els ajuts de treball que s’havien d’atorgar i es traslladà a un local més ampli, que s’inaugurà l’abril de 1972 al carrer Numància 101-105 de Barcelona.

L’any 1976, amb l’inici de la democràcia, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània sortí de la situació de semiclandestinitat en la que havia viscut i, com a conseqüència, intensificà el seu ritme de creixement en tots els sentits: adquisicions, exposicions, publicacions, etc.

El desembre de 1978, Josep Maria Figueras donà a la ciutat de Barcelona el fons documental del centre creant la Fundació Figueras-Centre d’Estudis d’Història Contemporània, amb la qual cosa el que fins aleshores havia estat una biblioteca privada o d’un ús molt restringit es convertí en una biblioteca oberta a tots els interessats en la història contemporània del país.

El mes de desembre de 1979 es va inaugurar un nou local, situat al carrer Marquès de Sentmenat 35-37, dissenyat especialment per ser biblioteca amb una sala amb 50 punts de lectura que custodiava també materials diversos, com cartes, manuscrits, postals, bitllets, cromos, segells, adhesius, ensenyes, etc., i dels que destacaven la col·lecció de més de cinc mil cartells polítics, així com el fons de la Casa Amèrica de Barcelona.

Aqui en teniu unes imatges:

L’any 1994, un conveni entre l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Biblioteca Figueras comportà la cessió i gestió per vint-i-cinc anys dels seus fons documentals a la Universitat de Barcelona i el seu trasllat a l’edifici del Pavelló de la República, propietat de l’Ajuntament de Barcelona.

Tres anys després (1997) la Universitat de Barcelona va decidir reunir els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals CEHI i de la Biblioteca Josep Maria Figueras a l’edifici del Pavelló de la República. Naixia així una de les biblioteques més importants del món sobre II República, Guerra Civil, Franquisme, Exili i Clandestinitat, Transició i democràcia a Espanya, i, especialment, a Catalunya.

Maria Capdevila en fou la directora des de l’any 1967 fins a la seva jubilació. Actualment  Fuensanta Marmolejo és l’únic personal de l’antiga biblioteca Figueras que segueix la seva tasca al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.