El passat divendres dia 29 d’abril es va presentar la segona edició de la Ruta al Exilio, al Circulo de Bellas Artes de Madrid.
Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, va ser convidada a l’acte de presentació de la segona edició de la ruta, que va comptar també amb la presència de la ministra Ione Belarra, a més de col·laboradors, familiars i participants de la primera edició.
Durant quinze dies, 30 joves de 16 i 17 anys, gaudiran de la oportunitat de fer una ruta gratuïta pels principals llocs de memòria de l’exili republicà de la mà de persones expertes.
La ruta pretén fer créixer el seu interès i comprensió per la història recent d’Espanya, així com generar un espai de trobada i reflexió sobre el passat, el present i el futur. Persegueix també, crear un canal de diàleg entre joves on intercanviar interessos, experiències i coneixements, contribuint així a incrementar la cohesió social i interterritorial. Inclou tallers complementaris a la formació històrica.
És una oportunitat d’aprendre història de manera radicalment diferent: des del lloc on va passar. Una experiència única en un entorn natural de riquesa extraordinària per aprendre a gaudir del senderisme i el muntanyisme amb hàbits segurs i respectuosos per a l’entorn.
Comentar-vos també que, per a mostrar l’experiència educativa, cultural i vital que va suposar la ruta anterior, s’ha presentat l’exposició Ruta al Exilio. Un millar de huellas, on tots els participants de l’edició 2021 expressen, en diferents formats i perspectives, el que va suposar aquella experiència: quadres, composicions musicals, documentals, treballs literaris… són les vies de transmissió d’aquell aprenentatge vital.
Organitzada per l’ Injuve, amb el recolzament de Be Wild Be Proud i l’ Observatori Europeu de Memòries – Fundació Solidaritat UB, aquesta mostra es podrà veure del 3 de maig fins el 3 de juny a la Sala Polivalente Injuve a Madrid.
Tot plegat sorgeix del projecte fruit d’un procés d’investigació desenvolupat pel crític d’art, docent i investigador Carles Guerra i de la recerca liderada per la crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó, que ha estat finançada per la Fundació Privada Mir-Puig i ha donat lloc a la publicació del volum Tosquelles. Curar les institucions, reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021 i que ja podeu trobar al nostre catàleg.
L’exposició es presenta en versions adaptades com la que va tenir lloc al Musée FRAC Occitanie de Tolosa, l’actual al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona (8 d’abril – 28 d’agost de 2022) i properament al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (27 de setembre de 2022 – finals de març del 2023), per finalitzar a l’American Folk Art Museum de Nova York (abril – octubre del 2023).
Aquests mostra proposa un recorregut per les pràctiques d’avantguarda que el psiquiatre Francesc Tosquelles va portar a terme en el camp terapèutic, polític i cultural.
Tosquelles va transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l’Europa dels feixismes. Avui és una inspiració per pensar les polítiques de salut mental en moments de crisi extrema.
L’any 2017 la Generalitat de Catalunya va instituir el 5 de febrer com el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació.
Un 5 de febrer de 1939, els màxims representants de les institucions republicanes: el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys; el president del Govern Basc, José Antonio de Aguirre; el president de la República espanyola, Manuel Azaña i el president de les Corts espanyoles, Diego Martínez Barrio, van fugir de l’ofensiva franquista pel coll de Lli a l’Alt Empordà, juntament amb centenars de civils i militars, la major part dels quals no van tornar mai més a casa seva.
Quasi la meitat de les persones, unes 220 mil, que van fugir ho van fer per La Jonquera i el Pertús. La majoria de fotografies que testimonien aquest èxode es van prendre en aquest punt.
Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República també conservem documentació diversa relacionada amb l’exili actual que pateixen els polítics catalans després del referèndum d’autodeterminació del 1r d’octubre del 2017.
Tant de bo, en un futur no molt llunyà, es deixin de produir desplaçaments forçosos de població i aquest tipus d’efemèrides no s’hagin de commemorar.
Aquesta mostra neix de la voluntat de donar visibilitat al còmic com a un mitjà compromès amb una realitat tan complexa, tan propera i tan transcendent com és el fenomen migratori, recorrent la història de les migracions a l’Espanya del segle XX a partir d’aquestes creacions artístiques.
L’exposició està dividida en tres àmbits: l’exili, el franquisme i l’època recent i, mitjançant les diferents vinyetes, es fa un recorregut que mostra de manera transversal i diversa l’evolució de la societat.
El còmic ha estat sovint lligat a les migracions. Obres com Superman o altres còmics com Maus van ser escrites per fills de immigrants jueus europeus. Un altre exemple més recent és Persépolis: la seva autora va deixar el seu Iran natal per establir-se a França.
Les vinyetes no són únicament un entreteniment infantil, moltes vegades parlen sobre temes socials o històrics, a més de tenen una gran capacitat divulgativa i de reflexió.
Moltes obres del còmic espanyol han intentat posar paraules a un passat que ha estat molts anys silenciat. Les històries dels exiliats republicans i d’altres migracions cap a diferents parts d’Europa més desenvolupada, per tal de fugir de la misèria de la dictadura franquista, també han trobat espai dins les vinyetes.
Dibuixants que es van haver d’exiliar, com Josep Bartolí o Josep Narro, conviuen en harmonia amb autores actuals tan innovadores com Ana Penyas o Nadia Hafid. Autors tan consagrats com Jaime Martín o Paco Roca comparteixen espai amb les revistes que els exiliats van crear als vaixells que els portaven a Amèrica.
Aquesta exposició és un espai que estableix sinèrgia entre el còmic, la memòria i les migracions. Busca apropar-se a un públic interessat a les qüestions socials i històriques, així com també a aficionats del còmic i qualsevol altre persona que estigui desitjant conèixer d’on venim per tractar d’entendre cap a on anem.
Han comptat també amb la col·laboració, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el CEAR Euskadi, el Museu Memorial de l’Exili entre altres entitats.
Es disposa també d’una biblioteca creada gràcies a les editorials col·laboradores i a la Biblioteca Font de la Mina. La selecció d’obres permeten apropar-se al fenomen de la migració mitjançant la lectura.
Des de l’any 2004, a la Masia de Can Serra de Sant Adrià del Besós, es va obrir el Museu d’història de la immigració de Catalunya, un projecte que té una part d’exposició permanent i una altra sala amb exposicions temporals com aquesta que pretenen treballar la temàtica migratòria i el diàleg intercultural.
La mostra es podrà visitar fins al 30 de juliol del 2022. No us la perdeu!
L’octubre de 2021, Lluís Ranís Pauls, va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República correspondència diversa de la seva família, molt especialment les cartes que es van intercanviar els seus pares, Rafel Ranís Gimeno i Teresa Pauls Font, durant la Guerra Civil espanyola, mentre ell era al front, i els primers anys de la postguerra quan, com a presoner de guerra, va estar internat a diversos batallons de treballadors.
Durant la Guerra Civil, Rafel Ranís, tinent de la 32a Divisió, va escriure a la seva esposa Teresa des de diversos fronts: Vedado de Zuera, Tarragona, Tortosa, Cinco Olivas, Granyén, Biescas i novament Vedado de Zuera.
El febrer de 1939, l’escriu des de Perpinyà, on treballava en un hospital militar i, a partir del mes de març, des de Figueres, Espolla i Bescanó on, com a presoner de guerra, va estar internat en diversos batallons de treballs forçats durant tres anys.
També va estar empresonat al País Basc (possiblement al camp de la Universitat de Deusto a Bilbao) i a Andalusia (Algesires o La Línea de la Concepción). D’aquest període no hi ha correspondència perquè va estar desaparegut.
Les cartes de Teresa a Rafael són de l’any 1937 i estan escrites des de Corbins (Lleida).
El fons consta també de correspondència de diversos familiars i amics de Rafael Ranís.
Totes les cartes són manuscrites i estan escrites en castellà excepte una de Jaime Soler, amic de Rafael Ranís, de setembre 1937, on li diu que l’escriu en català perquè no s’oblidi de la nostra aïmada Catalunya.
La donació d’aquest material inclou diverses fotografies de la família Ranís Pauls i unes memòries orals de Rafael, enregistrades per ell mateix, on explica la seva vida com a tinent durant la guerra, com va arribar a Portbou, el que va veure quan treballava a l’hospital de Perpinyà, el seu pas per Argelers, la possibilitat d’exiliar-se a Mèxic que va rebutjar perquè volia conèixer la seva filla, el retorn a Espanya i l’ingrés a diversos Batallons de Treballadors de Catalunya. Malauradament l’enregistrament és incomplet.
El fill de Rafael Ranís, Lluís Ranís Pauls, ens ha passat aquest apunt biogràfic del seu pare, que també hem incorporat a l’inventari.
Rafel Ranís i Gimeno (Barcelona, 24 setembre 1915 – 4 novembre 2000). El gran de tres germans, ell i dues noies. Va ser batejat als 17 anys, perquè la seva àvia, que era mol religiosa, li va prometre un rellotge si ho feia. Els seus pares eren cantants d’òpera i sarsuela. Quan tenia 5 o 6 anys va viatjar a l’Argentina, perquè als seus pares van ser contractats per cantar a Buenos Aires. No sé ben bé com al meu avi li varen proposar ser capatàs a unaserradora a l’Amazònia, i ell va acceptar-ho. Van viure allà 7 anys recorrent mig Sud-Amèrica. L’any 1927 van tornar a Barcelona.
Teresa Paüls i Font (Corbins, 5 abril 1912 – Barcelona, 5 desembre 2004). Tercera de quatre germanes i filla de pagesos, als 12 anys la van enviar a Barcelona a treballar de serventa, ja que l’economia dels pares era molt precària.
Durant la República, quan las coses van començar a anar malament, al meu avi, que tenia amics militars, li van aconsellar que en Rafel es matriculés a l’Escola Militar, així, si les coses es complicaven, amb una graduació militar podria disposar d’una situació més aventatjosa. Va sortir de l’Escola amb el grau de tinent.
L’any 1937 en Rafel i la Teresa es van casar pel civil a Barcelona, el 1943 per l’església a Manresa i una tercera vegada pel civil, donat que el règim Franquista va anul·lar el primer casament. D’aquest tercer matrimoni, no en queda constància, donat que un cop realitzat i abonades les taxes, els varen comunicar que quedaria validat el primer matrimoni que es va dur a terme durant la República.
La guerra pelmeu pare va durar sis anys, tres de guerra i tresde presons i camps de concentració.
Acabada la guerra en Rafel va fugir a França, primer a Perpinyà, on va treballar en un hospital i després a Argelers. Al cap d’un temps, li varen dir que els que no tinguessin delictes de sang podien tornar a Espanya perquèno hi hauria represàlies. Va ser enganyat ja que en tornar va ser arrestat, empresonat durant tres anys i declarat culpable en un judici del tribunalmilitar.
El 4 d’octubre de 1938 en Rafel i la Teresa varen tenir una filla, la Maria Rosa, a la que no va conèixer fins que ja tenia 18 mesos. Després del seu captiveri, quan en Rafel va tornar a casa, pesava 37 quilos.
Per a la Teresa, potser encara va ser més complicat, perquè els sogres no l’acceptaven, perquè era de classe baixa (ells tenien aires de grandesa, però mai varen tenir un duro). Amb la Maria Rosa es va estar una temporada a Corbins amb els seu pares, però no sé per quins motius, també va haver de marxar i es va trobar sola amb una criatura petita.
La postguerra també va ser molt difícil. En Rafael, d’ofici sabater, no trobava feina pels seus antecedents penals i per ser “rojo”. S’agafava a tot el que sortia i mentrestant la Teresa fregavaterres.
Quan la Mª Rosa tenia 7 anys, emmalaltir del “malt de Pott” (tuberculosi a la columna vertebral) i va estar 5 anys ingressada a un hospital. Les conseqüències d’aquesta malaltia les va arrossegar durant tota la vida, amb un munt d’intervencions d’ossos. Entremig jo, el seu fill, també em vaig posar malalt i vaig ser pràcticament desnonat; em va salvar la penicil·lina, i tot això en la més absoluta misèria. Poc a poc i treballant molt tots dos en diverses feines se’n varen sortir.
La Teresa va patir totala seva vida unes depressions molt greus i profundes, les quals, afortunadament al llarg dels anys van anar millorant: els motius podem imaginar quins van ser.
Van estar casats 62 anys, la Teresa ens va deixar als 92 anys i en Rafel als 85.
Francesc Tosquelles i Llauradó (Reus, 22 d’agost de 1912 – Granges-sur-Lot, 25 de setembre de 1994) és considerat un dels inventors de la psicoteràpia institucional, moviment que va influir poderosament la pedagogia i la psiquiatria de la segona meitat de segle XX.
Va estudiar Medicina i Psiquiatria a Barcelona, i va rebre formació mèdica, entre d’altres, del psiquiatre Emili Mira. Va treballar abans de la Guerra Civil a l’Institut Pere Mata.
Catalanista afí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el juliol del 1936 va marxar al front d’Aragó, on va assistir combatents amb psicopaties adquirides a les trinxeres.
Exiliat a França al final de la Guerra Civil, es va instal·lar a Saint-Alban fins als anys seixanta, on va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques, sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.
L’obertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, l’exploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i l’escriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida.
A finals dels seixanta, la Gerència de l’Institut Pere Mata de Reus el va contractar com a director i va liderar la reforma de la institució fins a la seva mort.
Aquesta exposició que fa dialogar la trajectòria d’aquest psiquiatre republicà exiliat a França durant més de 30 anys amb la cultura dels exiliats, l’art modern i l’art brut.
Tosquelles va centrar els seus estudis en els hospitals i els manicomis, convençut que si s’actuava en les institucions les patologies individuals també troben cura. Amb l’ajuda de la literatura i de l’art, amb artesania i cinema domèstic i tota creació sense altres exigències que donar l’oportunitat a la persona alienada d’aconseguir expressar-se.
L’exposició esta comissariada per Carles Guerra, professor de la Universitat Pompeu Fabra, Joana Masó, professora de literatura francesa de la Universitat de Barcelona, Julien Michel i Annabelle Ténèze, conservadora en cap i directora de Les Abattoirs.
Joana Masó, a més de comissària de la mostra, és també l’autora del llibre: Tosquelles: curar les institucionsun document fonamental per a la història de la psiquiatria, la psicoanàlisi i la cultura al nostre país. El treball és el resultat del projecte de recerca del Grup ADHUC de la UB El llegat oblidat de Francesc Tosquelles, que Masó coordina des del 2017 i que està finançat per la Fundació Mir-Puig.
Per a Masó, Tosquelles és un home de la República: «Ell estudia durant la dictadura de Primo de Rivera, i és durant la República i la Guerra que posa en pràctica els seus coneixements». Curant els soldats malalts a prop del front, per exemple. Ell no creu que hagin d’anar a hospitals de la rereguarda, sinó que la malaltia s’ha de guarir en l’entorn on es produeix, perquè no només cal curar els soldats, sinó també els metges i les infermeres. Tosquelles guareix «l’estructura» de la guerra. O requisant uns masos a prop de Reus per tal de tractar nens autistes. «És la política en l’època republicana que li permet dur a terme aquestes experiències d’avantguarda. I tota aquesta experiència és la que s’endú a França i posa en pràctica a Saint Alban», recalca Masó.
Francesc Tosquelles és l’eix que articula aquesta exposició que comença amb la Retirada i la fi de la Guerra Civil espanyola, el seu pas pel Camp de Septfonds i la Segona Guerra Mundial. Es tracta en profunditat el paper que va exercir aquest metge a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban-sur-Limagnole, treballant amb els pacients i rendint homenatge a les seves creacions artístiques i intel·lectuals.
Amb aquesta proposta, Les Abattois, Musée continua la seva llarga investigació sobre la creació a l’exili, el post colonialisme i l’estatus de l’obra d’art. La contribució cultural dels exiliats espanyols i la història de l’art regional i rural són l’origen d’aquest projecte que reuneix més de 100 obres, tant d’art modern com les creades per pacients a l’hospital, a més de pel·lícules inèdites, llibres, arxius, fotografies i una secció d’art contemporani.
Antigament teníem un mapa virtual de revistes d’exili que, per motius d’obsolescència tecnològica, va deixar de funcionar. Per tal de no desaprofitar la feina feta vam decidir adaptar l’antic recurs web en un de nou que us presentem avui.
La sublevació militar que va donar lloc a la Guerra Civil espanyola l’any 1936 va interrompre el procés polític, social i cultural que s’havia iniciat durant el període de la Segona República.
Des de l’inici de 1939 comença l’exili de la població que fugia de la repressió de les tropes franquistes. Homes, dones i infants de totes les edats i condicions socials es van dispersar arreu del món.
La premsa que es va editar durant el període d’exili fou un instrument fonamental per a mantenir viu l’esperit democràtic mentre va durar la dictadura a l’estat espanyol.
A través de la premsa periòdica l’exili expressa la seva fidelitat republicana i democràtica i en el cas de l’exili català, la seva fidelitat a Catalunya, sobretot a la seva llengua i tradicions. La preservació de la llengua es va convertir en un deure primordial.
En aquest recurs trobareu bona part de la premsa, tant catalana, com espanyola, que es va generar a l’exili republicà.
La premsa catalana estava escrita en bona part en català, tot i que exiliats republicans catalans van col·laborar també en revistes d’exili escrites en castellà.
Sorgiran publicacions de gran prestigi i àmplia difusió de caire polític i cultural que al llarg dels anys s’aniran consolidant i on fins i tot hi col·laboraren reconeguts escriptors.
Els partits polítics i sindicats mantindran també a l’exili els seus periòdics amb més o menys continuïtat. Aquesta premsa constitueix una font de primer ordre per a l’estudi de l’evolució del pensament dels exiliats.
A l’Amèrica Llatina, l’arribada dels exiliats republicans implica que conviuran publicacions de nova planta amb les publicades fins aleshores per emigracions anteriors. Per exemple, la revista Resurgiment és una de les publicacions catalanes de més llarga durada que fou editada entre els anys 1916 i 1972.
Darrera els títols hi ha tendències polítiques diverses i sovint fins i tot oposades. Algunes, però, no tenen cap filiació a partit polític.
Un bloc important és el constituït per la premsa periòdica d’organitzacions com casals, centres o agrupacions de caire i pretensions diverses. Aquesta literatura permet conèixer les activitats socials dels exiliats republicans i veure com es reproduïen els estils de vida en grups teatrals, orfeons, corals, esbarts dansaries, etc.
Sovint es commemoraven dates assenyalades tant polítiques com culturals. Destaquen els certàmens literaris amb els Jocs Florals a l’exili.
Amb la mort del dictador l’any 1975 i la recuperació gradual de la democràcia a l’estat espanyol va anar desapareixent aquesta premsa d’exili.
Us deixem amb aquesta mostra de la col·lecció de premsa d’exili republicà del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les més importants del món, que representa la lluita per la llibertat de molts catalans i espanyols.
Va obtenir els graus de tinent el 1911 i de capità el 1917. Entre el 1918 i el 1925 va participar en la guerra del Marroc. Proclamada la Segona República espanyola, es va establir a Catalunya. El 1935 fou nomenat cap superior dels serveis d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i va reorganitzar les forces de seguretat, d’assalt i de policia.
Durant l’alçament militar del 1936 va restar fidel a la República i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l’agost del 1936, es va ocupar d’organitzar columnes per al front, d’establir indústries de guerra, escoles d’oficials i fortificacions.
El 1937 el nomenaren cap del front d’Aragó i va participar en nombroses accions a Belchite i Codo. Després fou cap d’estat major de l’Exèrcit de l’Est i va lluitar als fronts de Còrdova i Extremadura.
El 1938 el nomenaren director de l’Escola Popular d’Estat Major i agregat militar a la Legació d’Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. Aleshores s’exilià a Mèxic, on es nacionalitzà mexicà i s’incorporà a l’exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l’ambaixada de la Segona República Espanyola entre 1945 i 1949.
El fons personal de Vicenç Guarner fou cedit per la seva família al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona l’any 1987. L’any 2001, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, també de la família, un recull de documents personals elaborat pel mateix Vicenç Guarner i, a finals del 2020, Enrique Guarner, fill de Vicenç Guarner, va fer una nova donació de material del seu pare al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a través de l’investigador Albert Pons. És d’aquesta documentació que volem parlar-vos en aquest post.
A grans trets, aquest material consta de:
La guerra secreta del espionaje: un manuscrit inèdit de més de 200 pàgines (hi falta un capítol sencer que potser el mateix Guarner va eliminar). Segons Albert Pons l’escrit original podria ser dels anys 1950-1960, però en no publicar-lo potser hi va estar treballant fins als anys 1970. El manuscrit va acompanyat d’una carta de Vicenç Guarner a Frederic Escofet, datada el 18 de juliol de 1971, on Guarner li explica que està a punt d’acabar aquest llibre inèdit.
Cataluña y la Guerra 1936-1939: un manuscrit d’unes 20 pàgines que és l’original del text publicat al Libro Blanco de Catalunyaeditat a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya l’any 1956. El manuscrit inclou els plànols originals fets per Vicenç Guarner. La versió en català d’aquest escrit, que es titulava Catalunya a la guerra d’Espanya, va rebre el Premi President Companys dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el setembre de 1957.
Mapes originals del llibre El Sáhara y el sur marroquí espanyoles: mapespublicats en un opusclet a banda d’aquest llibre de l’any 1931 escrit pels germans Vicenç i José Guarner.
Helios Gómez pertany a una generació d’artistes d’entreguerres molt compromesa amb les causes polítiques i socials.
Es tracta de l’exposició més ambiciosa sobre l’obra d’aquest gran artista andalús que s’ha pogut veure fins al dia d’avui, amb un gran nombre de dibuixos, gravats, pintures, publicacions i documents.
Helios Gómez era considerat per la policia franquista com “un home perillós, d’acció i propagador d’idees”, segons documents conservats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca. Tot i així, com diu l’artista Pedro G. Romero, comissari de l’exposició, el seu art va més enllà de l’art de propaganda política i destaca per la potència de les seves imatges, que va permetre que es reproduïssin arreu d’Europa.
Durant la Guerra Civil, Helios Gómez va combatre al front de Mallorca, a Madrid i l’Aragó, entre d’altres, i el 1939 es va refugiar a França. Va ser deportat al camp de concentració de Djelfa (Algèria) i va tornar a Espanya el 1942.
Va morir el 1956, pocs mesos després de sortir de la Presó Model de Barcelona, on havia passat vuit anys empresonat.
Precisament el recorregut de la mostra finalitza en un àmbit dedicat a la Capella Gitana que va pintar a la Model i que va quedar sepultada per capes de pintura blanca el 1998. S’ha recreat l’espai de la cel·la i es poden veure les pintures, l’intent de recuperació de les quals podria provocar-ne la destrucció.
Avui, dia 15 d’octubre, es commemora el 80 aniversari de la mort del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover, afusellat al Castell de Montjuic de Barcelona, l’any 1940.
El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En destaca especialment la documentació personal i familiar, que inclou documents, fotografies, correspondència (cartes i notes manuscrites del president) i poemes de la seva dona Carme Ballester. Mencionar també la documentació relacionada amb l’empresonament, el consell de guerra i l’afusellament: l’ordre de processament, la correspondència, signatures de condol…
Enguany, amb motiu del 80è Aniversari del seu afusellament, hem revisat i actualitzat els continguts del recurs i hem afegit per exemple el dossier “Companys, matar un president” amb diversos articles que el periodista Pep Martí ha publicat al diari Nació Digital i que compten amb imatges del nostre fons.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 