Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Category Archives: Franquisme


by Deixa un comentari

Exposició “Expedient 2619. Art en dipòsit (Mataró 1936-2023)” al Museu de Mataró amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dijous, dia 18 maig, es va inaugurar, a Ca l’Arenas.Centre d’Art del Museu de Mataró, l’exposició «Expedient 2619. Art en dipòsit (Mataró 1936-2023)», comissariada per l’historiador de l’art Francesc Miralpeix, de la Universitat de Girona, un projecte concebut com un acte necessari de transparència, en la línia del camí emprès per alguns grans museus i institucions europees a l’hora de revisar la naturalesa dels seus fons. 

La història de la majoria dels museus catalans no s’entendria sense el trasbals que va suposar la Guerra Civil per al conjunt del patrimoni del país.

Hi hagué un abans i un després en la museografia catalana, i la ciutat de Mataró no en va ser una excepció.

Gairebé noranta anys després de la fi del conflicte bèl·lic, s’ha volgut posar una mica més de llum a la història del Museu de Mataró i a l’origen de les col·leccions i del projecte museístic de Can Serra, la seva seu principal, que van començar a prendre forma els primers anys de la dictadura franquista.

El nou Museu de Mataró, ubicat a Can Serra, va néixer en els primers anys de la dictadura com un gran contenidor d’objectes de tota mena, a la manera dels museus vuitcentistes.

El seu fons estava constituït per algunes donacions particulars, amb fons aplegats abans de la Guerra Civil a l’Escola d’Arts i Oficis, amb obres de la salvaguarda republicana i amb objectes procedents de dos dipòsits realitzats el 1944 pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN). 

Per raons ben diverses, els béns requisats durant la guerra que no van ser retornats als seus propietaris van passar a ser de titularitat del nou Estat Nacional, que els va cedir en qualitat de dipòsit a museus, institucions i particulars.


El Museu de Mataró no va ser l’únic museu català en rebre objectes d’aquesta procedència, però sí un dels més beneficiats del repartiment.

L’Expedient 2619 identifica els dos lots arribats l’11 de maig i 2 d’agost de 1944.

El primer dels lots aplegava 57 objectes diversos, amb obres de Masriera, Rusiñol o Galwey. El segon lot contenia 880 peces, que incloïen 300 monedes, 326 medalles i 254 objectes més, amb joies, elements decoratius i un bon nombre obres d’art (sèries completes dels gravats de Goya, dos dibuixos de Salvador Dalí, pintures de Nonell, Brull, Nogués, Armet, Vayreda, pintures d’alta època, etc.). 

L’estudi de la documentació generada, dispersa en diferents arxius, ha permès creuar dades amb la informació continguda a les mateixes obres. És el cas de les etiquetes esgrogueïdes dels reversos de les peces. A mà o mecanografiades, més grans o més petites, són cicatrius d’un temps que mai no ha acabat de passar del tot.

L’exposició ha comptat amb la col·laboració d’arxius i institucions tan destacades com l’Arxiu Municipal de Mataró, l’Arxiu Comarcal del Maresme, el Museu Arxiu de Santa Maria, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el Museu d’Història de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l’Institut Amatller d’Art Hispànic, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, la Biblioteca Nacional de España i l’Archivo Regional de Madrid.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República també ha col·laborat amb la cessió d’aquests tres cartells:

Obreros de hoy, respetad la labor de nuestros compañeros de ayer : la Junta del Tesoro Artístico recibe y protege las obras de arte para los Museos Nacionales

Cualquier obra de arte por insignificante que parezca, puede tener un valor incalculable… Pueblo …las obras de arte te pertenecen: respétalas : la Junta del Tesoro Artístico recive y protege las obras de arte para los museos nacionales

Pueblo, antes de destruir cualquier objeto cuyo valor desconoces, infórmate … puede muy bien ser un objeto de arte y al destruirlo destruyes tu propia riqueza : la Junta del Tesoro Artístico recibe y protege las obras de arte para los museos nacionales

La mostra es pot visitar fins al 22 d’octubre de 2023. No us la perdeu! És una invitació a la ciutadania a reflexionar sobre un temps i uns fets encara molt poc coneguts.


by Deixa un comentari

Exposició “El Tragaluz democrático: Políticas de vida y muerte en el Estado español (1868 – 1976)” amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dia 24 de març es va inaugurar l’exposició El Tragaluz democrático: Políticas de vida y muerte en el Estado español (1868 – 1976) al Centro de Arte de La Arqueria. Nuevos Ministerios de Madrid.

Està organitzada per la Secretaria de Estado de Memoria Democrática y Acción Cultural Española i deu el seu nom a l’obra d’Antonio Buero Vallejo,El tragaluz. En aquesta novela l’autor proposa un viatge de ciència-ficció entre dues èpoques, la postguerra espanyola i el segle XXV. Els habitants d’un futur remot es dediquen a investigar la història: tenen un «tragaluz», una poderosa màquina de visió que els permet projectar fragments del passat sobre el seu present. Així, reconstrueixen les vides dels qui els van precedir, per preguntar-se de quina manera els drames i les demandes, les lluites i les crueltats també els pertanyen.

Aquesta mostra revisa de manera crítica les relacions entre la mort, la política i la memòria democràtica en el marc de la història espanyola contemporània, des d’un horitzó de drets humans i cultures de la pau.

L’exposició ens posa davant del mirall de les múltiples lluites per la consecució de la llibertat i la democràcia a Espanya, i els drets individuals i col·lectius que gaudim actualment.

El recorregut planteja un debat del passat col·lectiu sobre la violència política, així com les maneres de resistir-la, combatre-la, discutir-la i recordar-la, proposant alternatives històriques, enfocaments de resistències, rebutjos i estratègies adaptatives.

Consta de quatre unitats temàtiques, abastant cronològicament des de mitjans del segle XIX fins al final de la dictadura franquista. La primera part transcorre per les lluites ciutadanes des de la Revolució de 1868 – la Gloriosa- i el Sexenni democràtic fins al 1936, passant pels processos de descolonització i la proclamació i desenvolupament de la Segona República; un segon mòdul es concentra a la Guerra Civil; un tercer es dedica a la dictadura franquista, per desembocar, en darrer lloc, als orígens de la Transició.

Les lluites pels drets i les llibertats – entre elles l’abolició de la pena de mort, el final de l’esclavatge, l’avenç dels drets de les dones, els drets d’associació i publicació, el laïcisme i la llibertat religiosa, el sufragi universal, i finalment el sistema democràtic- van tenir un cost social, polític i humà molt alt i van involucrar tant les institucions com la societat civil.

Ha estat comissariada per Germán Labrador Méndez, catedràtic de la Universitat de Pricenton.

Recull més de 600 obres originals procedents de diverses institucions culturals com el Museu Nacional del Prado, el Centre documental de la Memòria Històrica de Salamanca, el Museu de Belles Arts de Bilbao, entre d’altres.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha prestat sis exemplars dels seus fons bibliogràfics:

Amb aquesta exposició es reobre el Centro de Arte de la Arqueria de Nuevos Ministerios després d’una restauració important que el converteix en un referent cultural imprescindible de la vida cultural madrilenya.

La mostra es podrà visitar fins al 23 de juliol de 2023. No us la perdeu!


by 2 comentaris

50 aniversari de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez treballador de la Tèrmica del Besòs

El dilluns dia 3 d’abril farà 50 anys de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez, treballador de Construcciones Pirinaicas (COPISA) a la Central Tèrmica del Besòs, a mans de les forces policials franquistes.

La mort de Manuel Fernández Márquez es dona en un context de forta crisi política del règim franquista, la qual va propiciar una escalada de les reivindicacions obreres. La renovada lluita dels treballadors exigia un augment dels drets i de les condicions laborals. Davant d’aquesta situació el règim va reaccionar de forma encara més dura, propiciant una escalada de violència que deixaria un total de 32 morts entre els anys 1969 i 1974.

Aquest augment de la violència respon a la inefectivitat de les dinàmiques repressives del règim i la radicalització de les reaccions contra un cos de treballadors que cada cop ha esdevingut més conscient de la lluita social de la qual forma part.

Això portaria, en el cas català, a la convocatòria d’un total de 198 vagues entre els anys 1972 i 1973, mobilitzant a un total aproximat de 93.000 treballadors. A tall general, el sector més implicat en la lluita obrera seria el metal·lúrgic. Malgrat això, la lluita obrera no es veuria restringida al sector secundari, ja que també impregnaria al sector dels serveis, com la banca, la sanitat o l’ensenyament, entre d’altres.

L’enfortiment de la lluita obrera vindria acompanyada del sorgiment i la cristal·lització dels moviments veïnals, els quals se centrarien en la reivindicació per la manca d’una infraestructura de suport a la majoria dels barris del país. Tot això evidenciaria una important crisi del règim franquista, que només podria respondre amb una violència descarnada.

L’assassinat de Manuel Fernández Márquez respon a un context de múltiples reivindicacions encapçalades pels treballadors de la Central Tèrmica del Besòs. Durant el procés de construcció de la central, l’any 1971, van produir-se diversos episodis de lluita per part dels treballadors de la construcció, els quals reclamaven un augment del salari, contractes fixos i l’afiliació al Seguro Obligatorio de Enfermedad.

El 29 de març de 1973, la Comissió Obrera de la Tèrmica va presentar una sèrie de reclamacions laborals a la patronal, a causa d’uns ritmes de producció molt exigents que incrementarien la tensió laboral i la voluntat de lluita dels treballadors. Demanaven, entre altres coses, una reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals mantenint el mateix sou, un augment de 4.000 pessetes mensuals, 30 dies de vacances, dret a reunió i assemblea en l’empresa, el cobrament de la totalitat del salari en cas de malaltia i la cessió d’equipament de treball digne, alhora que la disposició de vestidors i dutxes en condicions.  

Comissions Obreres exigiren una resposta de la patronal en un espai de 3 dies. El dia 2 d’abril, tres dies després de la publicació de les reclamacions dels treballadors, la patronal respondria denegant totes les exigències fetes per la Comissió Obrera de la Tèrmica, tancant-se en banda davant de qualsevol intent de negociació per part dels obrers. Aquesta intransigència de la patronal, va provocar que l’Assemblea General formés piquets per informar els treballadors de les fàbriques veïnes del que estava succeint a COPISA.

L’endemà els treballadors van trobar-se amb la fàbrica tancada i amb una forta presència de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, junt amb un missatge de la patronal on se’ls informava de la suspensió de treball i sou durant cinc dies. És en aquest moment on la forta concentració d’obrers de les diverses fàbriques del Besòs com la Bultaco i el districte industrial de la Mina, junt amb els treballadors de la Tèrmica, van iniciar una avançada per a fer front a les forces policials. Fent ús de pedres, van començar a carregar contra els policies.

La Policia Armada i la Guàrdia Civil començarien a fer ús indiscriminat de les seves armes de foc, ferint al coll a Serafín Villegas Gómez i assestant un cop de mort a Manuel Fernández Márquez. La mort d’un obrer es faria eco a la gran majoria de fàbriques del Besòs i impulsarien la mobilització en altres sectors de la societat, com les comunitats veïnals de Santa Coloma i Badalona.

Manuel Fernández Márquez naixé a Villafranca de los Barros, Badajoz l’any 1946. Al cap de tres anys, la seva família emigraria cap a Catalunya i s’acabaria instal·lant a Santa Coloma de Gramenet. Casat amb Carme Rodríguez i amb un fill de dos anys, Manuel Fernández Márquez treballaria a COPISA, una de les empreses constructores de la Central Tèrmica del Besòs.

El seu assassinat seria un dels tants exemples de la repressió franquista i evidenciaria la radicalització del règim davant del creixent esperit de lluita del moviment obrer.

Manuel Fernández va ser enterrat a Badalona acompanyat per un gran nombre de companys. Un d’ells va llegir un poema de comiat que li havia dedicat, però no el va poder acabar perquè la policia franquista va carregar contra la multitud.

Aquí us mostrem el poema publicat a Libertad para los 4 obreros de la térmica : libertad para los 10 de Carabanchel. (1973). Partido Comunista de España, p. 4:

Murió

Manuel Fernández Márquez

obrero.

Pero no de cansancio,

como morimos muchos,

pero no de accidentes de Trabajo,

como seguimos muriendo,

però no de hambre y de miedo.

Como quisieran que muriesemos.

Murió por gritar

que no queria morir por nada de eso

murió por decir:

que yo soy yo y mos compañeros

murió porque el único argumento

de nuestros opressores

se le incrustó en el cuerpo.

Ese martes,

Ese 3 de abril teñido de sangre

Asesinaron a Manuel Fernández Márquez

Compañero nuestro.

Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República conservem un seguit de documentació contemporània i posterior als fets que ajuden a destacar la importància d’aquest episodi.

Recerca històrica: Adrià Seijas González, estudiant en pràctiques del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona.


by Deixa un comentari

Exposició “Crim i delicte” al Museu d’Història de Catalunya amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat mes de desembre es va inaugurar l’exposició Crim i delicte al Museu d’Història de Catalunya, organitzada juntament amb la Universitat de Barcelona. Comissariada per l’escriptor Andreu Martín, especialista en novel·la negra, la mostra fa un recorregut per la història de la delinqüència durant la postguerra a través de la col·lecció de Criminalística de la UB.

Crim i delicte presenta una selecció d’objectes procedents de l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona, creat el 1955 sota l’impuls del Dr. Octavio Pérez-Vitoria, catedràtic del Seminari de Dret Penal i fundador i director de l’Institut. El fons del Museu de Criminologia es va formar a partir dels béns, instruments i aparells que va rebre dels arxius judicials de l’Audiència Provincial de Barcelona, els quals s’havien emprat per cometre delictes o com a proves en els judicis que se’n van derivar.

Tots aquests materials constitueixen una col·lecció molt valuosa per entendre les motivacions i el modus operandi criminal sorgit del context polític i social de l’Espanya, grisa, del franquisme.

Les peces d’aquesta col·lecció parlen d’homicidis, robatoris, estafes i altres delictes habituals de l’època. Aquests delictes, moltes vegades considerats menors, convivien amb d’altres que tenien més ressò a la premsa, que va tenir un paper fonamental en la narrativa de la criminalitat.

L’any 2016 el Museu d’Història de Catalunya i la Universitat de Barcelona van emprendre un camí de col·laboració que ha permès, mitjançant diverses exposicions, donar a conèixer algunes col·leccions creades per departaments, facultats o centres de recerca, que constitueixen un ric i molt divers patrimoni cultural.

Aquest camí arriba ara a la seva fi amb aquesta exposició que il·lustra com la premsa, la literatura, sobretot a partir del boom de la novel·la negra, i el cinema han contribuït a mostrar el món de la delinqüència a la societat.

En Ramon Romero Coma, historiador i antic becari i estudiant en pràctiques del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, ha estat el documentalista de la mostra. En Ramon s’ha encarregat de seleccionar material divers de l’hemeroteca de la biblioteca que trobareu reproduït a l’exposició destacant diversos exemplars de El Caso el setmanari sensacionalista de successos que es va editar a Madrid durant l’època franquista i que presentava als seus lectors reportatges amb detalls escabrosos sobre tragèdies com parricidis, crims de passió i altres misèries humanes de caràcter escandalós i cruent.
Es va convertir al llarg de quaranta anys en una publicació de referència sobre els assassinats de l’Estat.
Durant els seus darrers anys El Caso tingué una certa competència amb ¿Por Qué?, una publicació de les mateixes característiques editada a Barcelona durant més o menys la mateixa època de la que us en vam parlar en un altre post del nostre blog.

Teniu temps fins al 26 de febrer per anar a veure aquesta fantàstica exposició! No us la perdeu!


by 2 comentaris

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Peña Ibérica – Cruces de Sangre

El Fons Peña Ibérica – Cruces de Sangre fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República la tardor del 2022 per Albert Roqué.

La Peña Deportiva Ibérica fou un grupuscle fundat l’any 1925 per ultradretans, espanyolistes, anticatalanistes i aficionats al RCD Espanyol de Barcelona. Estava integrat per funcionaris de l’Estat i exmilitants dels Sindicats Lliures i de La Traza, així com per militars i alguns obrers. Dirigit per José María Poblador Álvarez i Francisco Palau Rabassó, durant els primers anys, malgrat el caràcter polític dels seus fundadors, es va dedicar fonamentalment a promoure enfrontaments amb aficionats del Futbol Club Barcelona.

El 1927, el sector més polític es va fer amb la nova junta, va canviar el nom per Peña Ibérica a seques i va apostar per ampliar les seves actuacions. A partir d’ara l’ultraespanyolisme i l’anticatalanisme militant protagonitzaran l’activitat de la Peña i el tema esportiu anirà perdent pes.

L’any 1930 la Peña Ibérica va contactar amb el recentment fundat per José María Albiñana Sanz, Partido Nacionalista Español i es va convertir en la plataforma d’aquest partit per estendre el seu projecte a Catalunya. La premsa els anomenava Legionarios españoles.

L’entesa amb el PNE, però, va durar poc: el Ibèrics trenquen el seu acord amb aquest partit i es bolquen, sense perdre, però, la seva autonomia, en l’anomenat Comité de Acción Española. Poc abans de la proclamació de la Segona República es presenten com un grup gairebé feixista.

El 15 d’abril de 1931, la seu de la Peña Ibérica a la plaça Universitat de Barcelona va ser arrasada per un grup encapçalat per José García Miranda (Capità Rojo): el Governador Civil Lluís Companys havia ordenat clausurar totes les entitats monàrquiques, alfonsines i carlines. El 1936, però, la Peña Ibèrica i els Sindicats Lliures es van unir i actuar clandestinament amb el nom de Cruces de Sangre.

En esclatar la Guerra Civil, l’ultraespanyolisme de dretes va quedar esborrat del mapa polític en dos dies i no va tornar a aixecar el cap fins al 1939, ja que la major part dels seus membres van fugir a l’Espanya franquista, es van amagar o van ser empresonats i, alguns, executats.

En acabar la Guerra Civil els supervivents de Cruces de Sangre i d’altres grupuscles ultradretans es van incorporar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

La Peña Ibérica va promoure la publicació de diversos setmanaris: Lucha Deportiva (1926) i La Verdad Deportiva (1928), Furia espanyola (1929).

El fons conté documentació diversa dels anys 1936 a 1946 (llistats d’associats, crides a la població, textos sobre la gloriosa cruzada de liberación, etc.) i documents relacionats amb el paper que van jugar els seus membres els dies 18 i 19 de juliol de 1936 a Barcelona després de l’Alzamiento Nacional. En acabar la Guerra Civil, molts d’ells van sol·licitar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS ser condecorats amb la Medalla de la Vieja Guardia per la seva participació en el cop militar del 19 de juliol a Barcelona.

El fons consta també de correspondència i papers personals de Francisco Palau Rabassó.

Francisco Palau Rabassó (El Vendrell, 1900 – 1954), va ser un enginyer tèxtil i militant espanyolista de Catalunya. El 1920 va fundar la Joventut Jaimista del Vendrell, el 1922 va participar en la fundació dels Grups Esportius Iberia (GEI) i el 1923 en la de la Peña Deportiva Ibèrica, vinculada al RCD Espanyol. Després de la proclamació de la Segona República, va accentuar el seu compromís polític: va participar en conspiracions antirepublicanes amb alfonsins, carlins i antics dirigents dels Sindicats Lliures i l’abril de 1932 van planejar fins i tot atemptar contra Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña i assaltar el palau de la Generalitat. El maig de 1936 els Sindicats Lliures i la Peña Ibèrica van unir esforços per actuar clandestinament sota el nom de Cruces de Sangre. Es va nomenar un comitè directiu format per Francisco Palau, per la Peña Ibèrica, i Ramón Sales, pels Lliures. En les seves proclames, redactades pel mateix Palau, defensaven el recurs a la violència com a única solució per a Espanya i la necessitat d’un Estat totalitari corporatiu. En produir-se la sublevació del 19 de juliol a Barcelona, ​​Palau es va presentar a la Caserna de la Guàrdia Civil al carrer del Consell de Cent, però en conèixer que la Guàrdia Civil no es sumaria al cop d’Estat, va fugir i es va refugiar a València, on va passar la guerra amb un altre nom. Després de la Guerra Civil espanyola, en veure triomfar els postulats pels quals havia lluitat tota la vida, es va retirar de la política activa. Durant el règim del general Franco li van oferir diversos càrrecs públics, ​​però no en va acceptar cap.

El fons ocupa 0,10 metres lineals i abasta cronològicament des de l’any 1936 fins al 1946. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.


by 1 comentari

“Por qué : semanario de sucesos y actualidades” nova incorporació a la col·lecció de revistes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Acabem d’incorporar, dins la col·lecció de revistes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les publicacions periòdiques més populars editades a les dècades dels anys 1960 i 1970 a l’estat espanyol: Por què: semanario de sucesos y actualidades dedicada a la crònica negra i als successos que va tenir una molt bona acollida entre el públic en general.

El setmanari Por Qué va ser una rèplica barcelonina a una altra publicació amb les mateixes característiques que s’editava des de Madrid i que va esdevenir molt més popular: El Caso, amb la que tingué una forta competència.

Enrique Rubio Ortiz (1920-2005), periodista de successos i expert en estafes, d’origen castellanomanxec, establert a Barcelona, que després seria popular a la televisió pel programa Investigación en Marcha i per la seva Timoteca Nacional, en va ser el fundador, l’any 1960.

Por Qué s’encarregava de presentar als seus lectors reportatges amb un contingut sensacionalista, centrats en delictes comuns, tragèdies i esdeveniments extrems i extraordinaris, obviant, lògicament, tota informació vinculada a la repressió política del règim franquista.

Temes com les inundacions del Vallès el 1962, les aparicions de la Verge en un poblet càntabre anomenat Garabandal, o les malifetes i fugues d’El Lute van ser exhaustivament tractats.

S’editava setmanalment i, a les últimes planes, tenia una secció fixa anomenada Los Cacos de Joso, amb acudits gràfics il·lustrats. La seva redacció era en un pis antic de l’Eixample, concretament al número 176 del carrer Diputació.

En les seves pàgines es retrata una Espanya de picaresca plena d’incauts. L’avarícia i la vanitat, inherents a la condició humana, ens porten a les més inimaginables històries d’estafes: des de les falses litografies de Dalí fins a les malediccions i enganys de Lola Flores, passant per històries de militars, toreros, religiosos, polítics, actors, músics… tots amb un engany per explicar…

Fins i tot el mateix director de la publicació, Enrique Rubio que, quan va començar com a periodista a l’edat de 14 anys, es va pintar un bigoti amb llapis per semblar més gran a les entrevistes!

La Guerra Civil espanyola el va sorprendre a Catalunya, mentre passava uns dies de vacances a Tarroja de Segarra. En complir 18 anys va haver d’ingressar a l’Escola Popular de Guerra, situada al col·legi dels Pares Escolapis de Sarrià, a Barcelona. D’allà en va sortir com a oficial d’artilleria antiaèria, però no va arribar a exercir-ne perquè es va iniciar la retirada cap a França. Tancat al camp d’Argelès-Sur-Mer, va ser enviat presoner cap a Espanya, passant pels camps de concentració de Sant Sebastià i Vitòria.

Gràcies als contactes que tenia el seu germà es va salvar de ser executat a la plaça de bous de Vitòria. Més tard, el van enviar a la presó de Torrero, a Saragossa.

Quan va acabar de complir la condemna va sol·licitar l’ingrés a la Xarxa de Ferrocarrils, per ajudar a l’economia familiar. Va començar de telegrafista en una estació el nom de la qual semblava una picada d’ullet del destí: Campo Sepulcro, a Saragossa.

No va trigar gaire a col·laborar, amb les seves caricatures i acudits, a la premsa; primer a diaris com Marca, Dígame o a Informaciones i més tard a Amanecer de Saragossa i Solidaritat Nacional i La Prensa de Barcelona. Va ser el setmanari madrileny Fotos el primer que li va encarregar una sèrie de reportatges, analitzant els preus dels aliments des del seu origen fins a la seva arribada al mercat.

A Barcelona, ​​va passar de la caricatura i l’acudit als successos policials gràcies a l’atzar. El reporter de successos de Solidaritat Nacional estava malalt i havia d’anar a cobrir un tema al Paral·lel barceloní, concretament a “El Molino”, on estava involucrada la vedette María Yáñez, popularment coneguda com “La Bella Dorita”. Com no tenien a qui enviar, José Fernando Aguirre, el director, va ordenar a Rubio que fes ell el reportatge, que finalment va sortir a primera plana i fou tot un èxit. D’aquesta manera el caricaturista va passar a ser redactor policial.

Després va arribar l’oferta d’El Caso, setmanari de successos nascut l’11 de maig de 1952, en què va ser redactor en cap de Catalunya, Balears i Aragó, des de la seva creació fins a l’any 1960, en què es va fer càrrec de la direcció de Por que, que mantindria, durant 15 anys, com a setmanari barceloní capdavanter en successos.

La premsa escrita no va ser l’únic àmbit d’actuació de Rubio que va debutar a la ràdio l’any 1947, a l’emissora Radio España. Més tard va passar per moltes altres emissores: Ràdio Nacional, Ràdio Peninsular, La Cope, Ondacero, Rac-1, etc.

Va presentar un informatiu a la Televisió de Catalunya Panorama de Actualidad i entre molts altres programes l’any 1971 participà a Investigación en Marcha que va resoldre més de 59 delictes impunes, i va ser premiat amb la placa policial d'”Inspector Honorari”, distinció que va sumar al Premi Nacional de Reportatges Nacionals i Internacionals de 1964 i l’Antena de Oro 1965 per guions originals.

També va participar a TV3 Televisió de Catalunya presentant 26 capítols en català de Picaresca Club al costat de Toni Marín (1996-1997) i d’altres per a Cas Obert, d’Àngel Casas (1997-1998). A Telemadrid i Antena 3 va col·laborar en diversos programes a la secció de successos.

Va escriure diversos llibres sobre crims, estafes i altres successos, destacant la seva famosa trilogia La Timoteca Nacional on es recullen més de 2.000 estafes perfectament classificades.

L’any 1996 la Generalitat de Ctalunya li va atorgar la medalla al treball “President Macià”.

Tot un personatge!

[Aquesta informació sobre la vida d’Enrique Rubió ha estat extreta de la pàgina de la Timoteca Nacional ]

Com diuen Antonio Laguna-Platero i Francesc-Andreu Martínez-Gallego en el seu article Orígenes y desarrollo del periodismo sensacionalista de sucesos en España (1883-1917) Cuad.inf.  no.52 Santiago  2022:

…no debería escribirse la historia del periodismo español, su salto hacia la prensa industrial y de empresa, prescindiendo de la prensa de sucesos y de los periodistas que le dieron vida, los reporteros judiciales y de sucesos. Ellos transformaron el lenguaje del periodismo y ampliaron las estrategias de competencia de las industrias culturales y de las empresas que las regentaban.


by Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Família Tarrida

El Fons personal de la Família Tarrida fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República l’octubre de 2022 per Maria Teresa Tarrida Roselló, filla de Joan Tarrida Padró i germana de Joan Tarrida Roselló.

Joan Tarrida Padró (Barcelona 28 març 1912 – 12 octubre 1985). Fill d’Enric Tarrida Farrell i de Mercè Padró Vendrell. Va fer el servei militar l’any 1934 i va servir  al 3r Grup de la 2ª Comandància de Sanitat Militar a Barcelona. L’any 1936 es va casar amb Concepció Roselló Marti i va anar a treballar a Lleida on s’instal·là just abans de la guerra. L’any 1937, per ordre del Ministerio de Defensa Nacional, sembla que va ser cridat novament a files. En acabar la Guerra Civil, va ser declarat persona lliure per la Comisión Classificadora de Prisioneros y Presentados de la 4ª Regió Militar (Barcelona) però va tornar a ser mobilitzat i obligat a fer altra vegada el Servei Militar. Va ser destinat al 4º Grupo de Sanidad.
Va treballar com a encarregat de la sucursal de Farmàcia del Dr. Andreu a Lleida.

El fons conté quaderns escolars dels anys 20 de l’Escola dels Maristes de Lleida, material relacionat amb el seu servei militar durant la Segona República i també durant el franquisme, ja que per residir a la zona no liberada el va haver de tornar a fer, factures i altra documentació relacionades amb el seu casament amb Concepció Roselló Martí l’any 1936, cèdules personals i salconduits dels anys 40, etc.



Joan Tarrida Roselló (Lleida, 28 d’octubre de 1937- Girona 4 novembre 2019). Fill de Joan Tarrida Padró i de Concepció Roselló Martí. Va fer els primers estudis als Maristes de Lleida. Els anys 1951 a 1955 va estudiar Peritatge Mercantil a l’Escola de Comerç de Sabadell. L’any 1958 va començar la Instrucción Premilitar Superior (IPS) o Milícies Universitàries, servei militar obligatori per a estudiants o titulats universitaris que va acabar amb el grau de Alférez Efectivo de Complemento.
L’any 1961 va ser becari de l’Escola d’Administració d’Empreses, el 1962 es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de Barcelona i el 1964 va obtenir el doctorat. Els anys 1965 i 1966 va ser professor ajudant d’aquesta Facultat. Va formar part, juntament amb Josep Maria Bricall i Josep Maria Montaner entre altres, de la tercera generació de l’anomenada Promoció Gamma d’alumnes que es llicenciaven en econòmiques.
El 1966 va formar part d’un grup de -segons fonts universitàries- 67 professors no numeraris que van ser sancionats i apartats de la docència per haver demanat la dimissió del rector Francisco García Valdecasas i haver recolzat el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).
Va col·laborar amb diversos articles en nombroses institucions, però mai va tornar a emprendre la seva tasca universitària. Va treballar a la banca i a l’Institut Català de Finances, entre altres.

El fons conté fonamentalment documentació relacionada amb els seus estudis a l’Escola de Comerç de Sabadell (examen d’ingrés (1950) i de revàlida (1954), paperetes d’exàmens de diverses assignatures dels cursos 1950 a 1954 i rebuts de matrícules, assegurança escolar i quotes anuals abonades al Frente de Juventudes  i al Sindicato Español Universitario), i a la Facultat de Ciències Polítiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona (paperetes d’exàmens de diverses assignatures dels cursos 1956-1961, acta de l’examen de llicenciatura (1962), doctorat (1963-1964), rebuts de matrícules, assegurança escolar, quotes anuals abonades al Sindicato Español Universitario, etc.). El fons consta també de material sobre el seu servei militar obligatori a les Milícies Universitàries (Instrucción Premilitar Superior),  on va obtenir el grau d’Alférez Efectivo de Complemento i sobre la seva etapa com a professor no numerari de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona (1965-1966), de la qual va ser expulsat l’any 1966. Joan Tarrida i Roselló, juntament amb altres professors de la Universitat de Barcelona, va ser expedientat i sancionat pel franquisme per haver demanat la dimissió del Rector Francisco García Valdecasas i haver donat suport al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) després de la Caputxinada. Fins a l’any 1983 no va rebre el títol de llicenciat en Ciències Econòmiques de la UB i es va poder col·legiar al Col·legi d’Economistes de Catalunya. Mai va tornar a emprendre la seva tasca universitària.

El Fons Personal Família Tarrida ocupa 0,10 metres lineals i abasta cronològicament des dels anys 20 fins als anys 80 del segle XX. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.


by Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Carme Via Pros

El passat mes de juny, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, a través de la catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona Mary Nash, material d’arxiu de la senyora Carme Via Pros que li havia donat la seva neboda Maria Teresa Martínez Via.

Carme Via Pros (Vilafranca del Penedès, 1920 – El Prat de Llobregat, 1995), va viure al Prat de Llobregat. L’any 1947 es va comprar una màquina de cosir i es va dedicar a la costura tota la seva vida. L’any 1948 l’Àngel i la Carme es van casar i van anar de viatge de noces a Blanes.
Angel García Vidal (El Prat de Llobregat, 1923 – 2016), va ser un Il·lustrador que va destacar com a dibuixant i director de dibuixos animats. El 1944, amb 21 anys, va fer el servei militar. Aquell mateix any el van operar i va estar ingressat a l’Hospital Militar de S.E. el Generalísimo de Barcelona. L’any 1947 va acabar els estudis de Dibuix Artístic.

dav

El fons conté papers personals relacionats amb les seves vivències i la seva vida professional i, sobretot, correspondència entre Carme Via i Angel Garcia. Destaca la que van intercanviar mentre ell feia el Servei militar (abril 1944 – gener 1945). Com a sapador va estar destinat a diversos batallons de muntanya (quarter de Lepant a Barcelona, Grup Alpinista a Canfranc (Osca), quarters de Gardeny i Talarn a Lleida i d’Agullana a Girona).

A les cartes, curiosament escrites en català, s’intueix que a causa de la censura s’expliquen poques coses del context en què viuen. Ella li pregunta si necessita diners, els girs postals que li ha fet arribar, que li guarda dos cigarrets i un bombó, que li envia mostres d’una bata que s’ha fet, que és molt fosca però que així no es veurà la brutícia i escalfarà més, etc.

Ell li explica que farà 100 km de maniobres, que està en un campament on hi ha unes 60 tendes de campanya per a capacitat, cada una d’elles, de 27 homes, que li han donat xocolata desfeta per esmorzar i per sopar dues llaunes de sardines i un pot de carn amb gelatina, que el 18 de juliol els han fet desfilar carregats amb fusells i cordes, que l’han destinat a infermeria, que allà dorm en una habitació i menja en una taula, no com els altres que mengen i dormen a terra, etc.

L’octubre del 1944, malalt, està ingressat a l’Hospital Militar S.E. el Generalísimo de Barcelona i explica que intenta que el declarin inútil per al servei militar.

El fons consta també d’un diari de memòries i una agenda de Carme Via, on detalla el seu dia a dia (visites a familiars, els dies de festa major al Prat de Llobregat, etc.), d’uns quaderns escolars de cal·ligrafia, dibuix, aritmètica i ortografia del període de la Segona República espanyola i uns de l’any 1940 on, curiosament, encara hi ha exercicis d’ortografia i de redacció en català, i d’uns quaderns de costura dels anys 1944 a 1948.

També hi ha notes diverses relacionades amb el casament de Carme Via i Angel Garcia (1948), entrades a espectacles diversos, felicitacions de Nadal, publicitat, factures (compra d’una màquina de cosir de l’any 1957), un carnet de l‘Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona a nom d’Àngel Garcia de l’any 1946 amb el segell franquista i un salconduit per poder circular per Agullana, zona fronterera amb França, a nom de Carme Via (1944).

En definitiva, el fons constitueix una font molt interessant per a l’estudi de la vida quotidiana durant els primers anys del franquisme.

El fons personal Carme Via Pros ocupa 0’40 metres lineals i abasta cronològicament des de l’any 1931 fins al 1995, any en què va morir Carme Via. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.


by 2 comentaris

Les Riuades de 1962 al fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Fa uns quants dies, al programa Sense ficció de TV3 Televisió de Catalunya, es va emetre el documental “Els nens de la riuada”, on es van tractar els interrogants, encara oberts, sobre les riuades que van tenir lloc a les comarques del Vallès i del Baix Llobregat l’any 1962 i on van morir o desaparèixer més de mil persones.

Moltes de les víctimes van ser nens de qui no se n’ha sabut mai més res. Seixanta anys després, manca un registre d’infants desapareguts. Se sospita que hi va haver adopcions irregulars d’infants orfes després de la catàstrofe.

Tot va succeir durant la nit del 25 de setembre de 1962 quan una tempesta sobtada i extremadament violenta va arrasar tot el que va trobar, destruí centenars de cases i fàbriques i ocasionà milers de damnificats.

Rubí abans i després de les inundacions de 1962. Les estructures urbanes, producte del desgavell i l’especulació, no podien resistir pluges semblants.  Fons AG. Subsèrie Arxiu Gràfic (AG 13/3)
CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona

Terrassa va ser un dels municipis més afectats. L’aiguat va desbordar les rieres que travessen la ciutat i es van emportar tot el que van trobar al seu pas. Hi van morir almenys 300 persones. Alguns cossos van arribar fins i tot al mar. Pescadors de Tarragona es van veure obligats a recollir-los i enterrar-los sense que constessin enlloc.

Encara avui moltes altres famílies continuen buscant fills, germans o altres familiars desapareguts. Hi ha cossos que no s’han trobat mai. I algunes famílies sospiten que els seus fills desapareguts van ser donats en adopció i reclamen una investigació oficial.

La investigadora Esther Lázaro, reconstrueix, en aquest documental, la feina de dos anys entre arxius i hemeroteques, i d’entrevistes a testimonis, per saber què va passar amb els infants que no han aparegut i per saber si hi va haver tràfic d’infants després d’un dels episodis més catastròfics de la història de Catalunya del segle XX.

Hem de recordar també que el règim franquista va convertir aquesta tragèdia en una campanya de propaganda a favor del dictador.

Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República tenim nombrosa documentació sobre el tema. Entre els nostres fons hi ha, per exemple, un catàleg, editat per la Diputació Provincial de Barcelona amb motiu de l’exposició que va tenir lloc a l’antic Hospital de la Santa Creu amb artistes tan destacats com Picasso, Dalí o Miró que van donar les seves obres per aconseguir diners pels damnificats del Vallès:

També tenim un document que recull tota la tasca duta a terme per Radio Barcelona durant les inundacions:

Fulletons com aquests que recullen experiències personals o informes:

O altres llibres que constitueixen valuoses aportacions en la recerca i la reflexió de les causes, les conseqüències, les presumptes responsabilitats i les recordances del trist esdeveniment:

Esperem que tota aquesta informació us sigui d’utilitat!


by Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons DPP (PTE-PTC_Arxiu Manuel Gràcia)

El fons DPP (PTE-PTC_Arxiu Manuel Gràcia), fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per Manuel Gràcia Luño l’any 2021.

Conté tota mena de documentació del Partit del Treball d’Espanya, a Catalunya i a altres territoris de l’estat espanyol, des dels seus orígens a finals dels anys 60 fins a la seva dissolució l’any 1980, compilada per Manuel Gràcia al llarg dels seus anys de militància en aquest partit. També inclou documents de diverses organitzacions de l’esquerra comunista maoista (PCE(i), CSUT, JGRE, etc.) que van tenir una vinculació estreta amb el PTE-PTC.

Manuel Gràcia en un míting del PTE, al barri del Bon Pastor de Barcelona, durant la campanya electoral de les eleccions generals del març del 1979

El fons consta fonamentalment de: documentació interna del PTE-PTC generada pels seus diferents òrgans polítics interns (resolucions, comunicats, informes, ponències a congressos, dossiers dels diferents moviments sectorials en què intervenia el partit,  correspondència, etc.); material relacionat amb les diverses escissions i unificacions viscudes per aquest partit; documents sobre els diferents processos electorals en què va participar; textos teòrics sobre els diversos temes que impulsava el partit (moviment veïnal, feminista, estudiantil, juvenil i universitari, democratització de les forces armades, etc.).

Cal destacar els informes policials dipositats al Govern Civil de Barcelona, relacionats amb el control, seguiment i  repressió patits per les organitzacions d’extrema esquerra i els seus militants entre els anys 1967 i 1980, així com els materials relacionats amb l’organització i realització de les Jornades catalanes de la dona celebrades a Barcelona el maig de 1976.

La documentació inclou també fulls volants i documents d’altres organitzacions polítiques actives durant aquests anys.

El fons ocupa 2’70 metres lineals i consta de 8 subsèries creades en funció dels diferents partits vinculats a la història del Partit del Treball d’Espanya.

  • Subsèrie 1: Partido Comunista de España (internacional) / Partido Comunista de España (internacional-Línea Proletaria)
  • Subsèrie 2: Partido del Trabajo de España / Joven Guardia Roja de España / Partido del Trabajo de España – Partido Comunista de Unificación (PTE-PCU)
  • Subsèrie 3: Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT )
  • Subsèrie 4: Partit del Treball de Catalunya (PTC)
  • Subsèrie 5: Partido del Trabajo de España _Organización Revolucionaria de Trabajadores (ORT-PT) / Partido de los Trabajadores de España (Unificación ORT_PT)
  • Subsèrie 6: Altres organitzacions polítiques
    • Organitzacions polítiques vinculades al PTE – PTC
    • Organitzacions polítiques diverses
  • Subsèrie 7: Informes policials dipositats al Govern Civil de Barcelona (1967-1980)
  • Subsèrie 8: Manuel Gràcia. Materials per a treballs d’investigació sobre el PTE – PTC

La donació consta també de premsa, cartells, adhesius i material divers que s’ha incorporat a les diferents col·leccions del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

El fons s’ha incorporat a la Sèrie Documents Partits Polítics i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al Cercabib. A causa del volum de la documentació i de què bona part són còpies hem elaborat un inventari sumari.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República custodia també els fons: Fons DPP, Subsèrie PTE, Partido del Trabajo de España, el Fons DPP. Subsèrie Partit del Treball de Catalunya (Arxiu Pa,Treball, Llibertat) i el Fons DPP, Subsèrie PTE (PT-ORT), Partido de los Trabajadores de España, Unificación PT-ORT, així com publicacions periòdiques i bibliografia relacionada amb aquestes organitzacions polítiques de l’esquerra comunista maoista i que trobareu al Cercabib.