Deixa un comentari

Teresa Alonso Gutiérrez: una nena de Rússia

Avui us volem parlar de Teresa Alonso Gutiérrez, una “nena de Rússia” de 95 anys que ha tingut una vida singular.

Ho farem a través de les paraules del nostre bon amic Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya:

Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.

Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.

El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.

La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.

Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.

Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.

Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.

I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…

Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “

“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes”
“Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle
.”

Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”

“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.

Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.

Teresa amb la medalla de la Federació Russa

Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.

Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.

Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.

Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.

Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.


Deixa un comentari

El centenari de Maria Salvo Iborra: una dona del 36

Avui Maria Salvo Iborra fa 100 anys! Possiblement molts de vosaltres no coneixeu la història d’aquesta dona nascuda a Sabadell filla d’un fuster i d’una minyona.

Us la volem explicar…

La Maria va néixer a Sabadell un 27 de maig de 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta. Set anys més tard va marxar amb la família cap a Barcelona, a on es van instal·lar en una porteria del carrer Balmes, al cor de l’Eixample.

La Maria al centre de la imatge acompanyada per Lluís Martí Bielsa i Antonia Jover

L’any 1935, just abans de començar la Guerra Civil, va freqüentar els centres culturals d’Esquerra Republicana de Catalunya , però influïda per la xicota del seu germà gran, finalment va ingressar a les JSUC, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.

En esclatar la guerra era militant de la UGT i va treballar en un taller de roba que havien col·lectivitzat els sindicats CNT i UGT. El 1938 fou nomenada secretària de Propaganda del Comitè de Barcelona de les JSUC i com a tal participà en la defensa de la Segona República Espanyola.

El 29 de gener de 1939 va sortir cap a l’exili, però fou empresonada als camps de Le Pouliguen i Moisdon-la-Rivière a la Bretanya, d’on en va sortir el novembre de 1939 per ser lliurada a la Guàrdia Civil a Bilbao.

La Maria al centre de la darrera fila a la presó

Fou detinguda el 1941 a Madrid per activitats clandestines i fou tancada a la presó de les Corts, on a causa de les tortures que patí, no va poder ser mare.

El 1943 fou traslladada a la presó de Predicadores a Saragossa i després a la presó de dones de Ventas a Madrid. El mes de febrer de 1946 fou condemnada a 30 anys de presó, la major parts dels quals els passà a la presó de Segòvia, tot i que els darrers anys va estar tancada a la d’Alcalá de Henares.

De nou al carrer, l’any 1957, fou desterrada a Santander però tornà clandestinament a Barcelona, on milità activament al PSUC i també al moviment feminista.

Un cop recuperada la democràcia, fou presidenta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i fundadora el 1997 de l’Associació Les Dones del 36.

La seva biografia és reflectida en el llibre El daño y la memoria: las prisiones de Maria Salvo de l’historiador Ricard Vinyes, professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona publicat l’any 2004.

A les seves pàgines podreu descobrir la fotografia dels anys de la guerra on la Maria apareix amb poc més de 16 anys, fotografiada per Francesc Boix, conegut per les imatges que va fer al camp de concentració nazi de Mauthausen.

La Maria Salvo ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2003. Va ser anomenada Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya el 2004. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi l’any 2005. 

Des del nostre blog aquest és el nostre homenatge a la Maria i a totes les dones valentes i compromeses com ella. Li desitgem per molts anys i sobretot salut!

I acabem amb aquestes boniques paraules de la Maria:

L’Associació de Dones de 1936

“Quan va començar la guerra, jo no era ni comunista ni socialista. Vaig començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades que s’havien creat un mes o dos abans (…) Primer de tot, s’havia de guanyar la guerra i ajudar a la rereguarda en totes aquelles tasques importants. Puc recordar amb emoció el paper d’aquella generació. Vam aspirar a un món millor, el mateix que la joventut d’avui desitja. No ho vam aconseguir, però no vam assumir la derrota. La prova més evident és que milers i milers de nois i noies van estar empresonades. I a molts i moltes els va costar la vida (…) Desitjo que el record d’aquella joventut sigui un estímul que contribueixi a eliminar les desigualtats existents, i que la llibertat i la pau no siguin una utopia, sinó un dret indiscutible per a tots els pobles.”

Agraïm a Eduard Amouroux, secretari de l‘Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, les imatges i la informació facilitades per l’elaboració d’aquest post.


Deixa un comentari

L’exili literari català

Durant aquest més de febrer i els propers mesos de març i abril a la llibreria La Central de Barcelona, amb seu al carrer Mallorca, s’està duent a terme el cicle de conferències El dia revolt. La literatura catalana a l’exili. Una visió dotze anys després un curs que presenta una visió actualitzada de diferents històries de l’exili literari català.

L’any 2006 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir lloc l’exposició Literatures de l’exili. En va ser comisari el crític literari Julià  Guillamon. D’aquesta exposició es va editar el llibre El dia revolt. Literatura catalana de l’exili  que va introduir molts elements nous en el coneixement i l’estudi d’aquesta temàtica.

Per primer cop Guillamón va investigar en la majoria de països que van acollir escriptors de l’exili provocat per la Guerra civil espanyola: França, Mèxic, Xile, República Dominicana, Argentina, Cuba i Veneçuela i dona veu als fills de l’exili narrant les experiències dels nens que van acompanyar als seus pares en la diàspora republicana.

Ara aquest curs s’encarrega de donar una visió actualitzada de tot plegat parlant sobre personatges tan coneguts com Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici, Carles Fontseré, Xavier Benguerel o Antoni Rovira i Virgili i d’altres menys populars com Maria Antònia Freixes o Rosa Maria Arquimbau. Dels que tornaren de seguida com Carles Riba, Joan Oliver o Enric Cluselles.  Dels reagrupaments familiars i les families partides com el cas de Jaume Pahissa a Buenos Aires. De la comunitat catalana de Mèxic amb Pere Calders, Joan Sales, Josep M. Miquel i Vergés o Odó Hurtado. Dels que van morir a l’exili com el cas de Francesc Trabal, a Xile….

Sens dubte una bona oportunitat per aprofundir en la matèria.

Aprofitant l’avinentesa us volem recordar que dins les col·leccions especials del CRAI Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona trobareu la Biblioteca de Josep Manyé i Vendrell ( Barcelona, 1909-2000) una excel·lent representació d’edicions de l’exili literari a París, Buenos Aires, Mèxic, Londres… amb magnífiques primeres edicions del segle XX sobre  història i cultura de la Gran Bretanya, literatura francesa i anglesa, etc.

Manyé, periodista i escriptor,  fou secretari de la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola es va exiliar a Gran Bretanya on formà part del nucli d’activistes catalans entorn de Josep Maria Batista i Roca, Carles Pi i Sunyer i JosepTrueta.

Va ser comentarista de la BBC en les emissions per a l’Estat espanyol i hi organitzà emissions en català com els  Jocs Florals de la Llengua Catalana l’any 1947. Fou cofundador de l’Anglo-Catalan Society i també corresponsal a Londres dels diaris Clarín de Buenos Aires, Excelsior de Mèxic i de l’Avui, i col·laborà habitualment a Destino, amb el pseudònim de “Jorge Marín”.

En retornar a Catalunya  va ser guardonat amb diversos premis  com l’ Ondas l’any 1971 o la Creu de Sant Jordi l’any 1987.

Podeu consultar les obres sobre aquest autor o bé les  obres que va escriure al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.

Recordeu també que l CRAI Biblioteca del Pavelló de la República té una una exposició virtual del seu fons bibliogràfic i documental sobre l’Exili. Hi podreu trobar un Mapa interactiu de l’exili permet que permet accedir a la col·lecció de premsa de l’exili de cada país relacionat que actualment es troba en fase de remodelació. Us avisarem quan tinguem una nova versió actualitzada i amb noves prestacions!

 


Deixa un comentari

Imatges acolorides del Pavelló de la República

Fa uns quants dies, a través de Twitter, vam descobrir unes imatges acolorides del Pavelló de la República. Són fotografies que provenen de diferents arxius i que ens mostren l’edificació original del pavelló en el context de l’Exposició Universal de París de l’any 1937.

Ens van encantar i per això hem volgut fer un recull de totes elles per mostrar-les en el nostre blog on sovint parlem d’aquest magnífic exemple d’arquitectura racionalista que és la seu de la nostra biblioteca i arxiu.

Comencem amb una imatge d’uns visitants que contemplen el passeig central de l’exposició, una fotografia de l’Archivo Roger-Viollet/LAPI i unes altres dues que corresponen als pavellons d’Alemanya, obra de l’arquitecte de Hitler, Albert Speer i de la URSS, amb el grup escultòric realitzat per l’artista Vera Mujina, que es trobaven situats un davant de l’altre. Aquestes pertanyen al llibre Exposition internationale des Arts et Techniques appliqués à la vie… editat a Paris el mateix any 1937 amb fotografies dels germans Gorsky i que constituí l’àlbum oficial de l’exposició.

 

 

En aquesta mateixa publicació trobem altres imatges amb els pavellons del Regne Unit i Canadà o els de les colònies franceses. També una curiosa recreació d’un poble típic francès i una d’encara més curiosa que és la imatge de la llar d’infants que hi havia al recinte.

Pel que fa a les fotografies concretes sobre el Pavelló, la primera mostra part de la reixa del pati i l’escultura de l’artista Alberto Sánchez Pérez (Toledo, 1895 – Moscou, 1962) que porta per títol El poble espanyol té un camí que condueix  a una estrella i que tenia més de 12 metres d’alçada. Després, l’entrada al pavelló amb la Banyista, escultura de Francisco Pérez Mateos (Barcelona, 1903 – Madrid, 1936), artista que va morir al front i al qual se li va retre homenatge al mateix pavelló, i la rampa que dona accés al segon pis.

La fotografia següent mostra la terrassa de sortida del recinte, amb imatges de diversos cartells i tot seguit ens situem a l’interior de l’edifici, a l’entrada del segon pis, on veiem un panell amb una cita del Quixot: On doit exposer sa vie pour la liberté  i un fotomuntatge sobre el paper de la dona durant la República.

Tot seguit una imatge d’una sessió de cinema de les Misones Pedagógicas, el projecte cultural solidari impulsat pel govern de la República, un altre fotomuntatge sobre la importància de l’agricultura amb uns treballadors fent tasques tècniques i una vitrina dedicada a la memòria de Federico García Lorca, el poeta andalús que va morir executat l’any 1936 després de la revolta militar de la Guerra Civil espanyola.

Més fotomuntatges amb l’obra cultural del govern de Catalunya. Ens agrada especialment la imatge on es veuen els treballs de muntatge del recinte de la planta baixa. Allí podem observar que el Guernica ja es troba col·locat al seu lloc i que s’està acabant de muntar la Font de Mercuri d’Alexander Calder. A la imatge general del pati vista des del lateral de l’escenari tornem a contemplar la font, ja acabada, i les butaques de Torres Clavé davant de l’escenari.

 

Veiem la cabina de projecció que es troba situada a l’exterior i un operari rematant el muntatge de la façana del pavelló amb panells que promocionaven l’obra educativa del govern de la Segona República. Una darrera imatge torna a mostrar l’obra escultòrica d’Alberto Sánchez des d’un lateral del pavelló.

 

Esperem que us agradin!


Deixa un comentari

El CEDOBI Centro de Estudios y Documentación de las Brigadas Internacionales

Ja fa uns quants anys, us vam parlar del conveni de col·laboració que van signar la Universitat de Barcelona amb l’Instituto de Estudios Albacetenses “Don Juan Manuel” (IEA)de la Diputació d’Albacete.

Dintre d’aquesta magna institució, la col·laboració se centra principalment en el CEDOBI (Centro de Estudios y Documentación de las Brigadas Internacionales) vinculat alhora a la Universidad de Castilla-La Mancha (UCLM) i consisteix en un seguit d’iniciatives i activitats com són l’intercanvi de publicacions, la difusió d’activitats, projectes conjunts de digitalització i preservació de documents, etc.

El CEDOBI és un centre d’investigació especialitzat en les Brigades Internacionals. Preservar la memòria dels brigadistes i ampliar el coneixement científic de les Brigades Internacionals i de la Guerra Civil espanyola és la seva missió. Francisco Alía Miranda, historiador de la UCLM i Antonio Selva Iniesta, també historiador, director del IEA en són els directors.

La seva seu és a la ciutat espanyola d’Albacete. I no és per casualitat.

Albacete va ser, durant la Guerra Civil, la seu de la Caserna General i centre de formació de les Brigades Internacionals. Milers de voluntaris  van arribar a Espanya procedents de tot el món per lluitar contra el feixisme amb l’exèrcit de la República. Per aquest motiu la ciutat d’Albacete ha esdevingut el centre de la memòria mundial de les Brigades Internacionals.

Enguany han actualitzat la seva pàgina web: una magnífica eina d’informació on es poden trobar notícies sobre la institució, les darreres publicacions, l’accés a la base de dades de brigadistes i a altres recursos digitals com, per exemple, al codi qr que dona accés a  tots els brigadistes que es troben a la fossa comuna del cementiri d’Albacete. Recordem que el passat dia 14 de març de 2019, per iniciativa del mateix CEDOBI, es va col·locar una placa en record als homes que van ser enterrats a aquest cementiri. En aquesta placa hi ha informació sobre la seva nacionalitat i la data en què van morir. A la base de dades de SIDBRINT es pot fer la cerca i us sortirà el llistat!

Ens agrada especialment un recurs digital que han creat amb el google maps on es poden trobar tots els memorials dedicats a la Guerra Civil espanyola i a les Brigades Internacionals que hi ha arreu del món:

Feu-hi un cop d’ull: segur que us agradarà. Conté un gran nombre d’imatges amb monuments realment impressionants.

Des del nostre blog felicitem els companys del CEDOBI per la feina feta i esperem seguir col·laborant amb ells durant molt de temps!


2 comentaris

Imatges inèdites del Pavelló de la República

La nostra biblioteca té el privilegi d’ocupar l’emblemàtic edifici del Pavelló de la República. Us hem parlat repetides vegades sobre la historia de l’edifici en altres posts del nostre blog i concretament sobre la reconstrucció de l’any 92 que es va fer amb motiu dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona.  Fins i tot tenim una pàgina web amb una síntesi històrica i una recopilació bibliogràfica i documental!

Avui us volem mostrar unes imatges inèdites del fons personal d’Emili Martínez Escrig, pare d’una de les nostres companyes, que han estat cedides perquè formin part del nostre arxiu gràfic.

Daten del mateix any 1992 i en elles es pot veure la façana de l’edifici guarnida amb la intervenció efímera de Joan Brossa que portava per títol Poema Visual transitable en tres temps (1984)

Recordeu que el pavelló es va inaugurar el dia 19 de juliol de 1992 i fins el dia 11 de setembre d’aquell mateix any s’hi va poder veure una exposició sobre la renovació que va patir la ciutat de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics.

En aquestes imatges es poden veure els panells d’aquesta exposició així com algunes de les obres que van ser exposades com una escultura de l’artista colombià Fernando Botero.

Esperem que us agradin!


Deixa un comentari

Presentació del llibre “Memòries del Districte. Horta Guinardó” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Tornem del parèntesis de Setmana Santa comunicant-vos que el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha participat activament en un llibre que recull un seguit d’experiències personals de gent que viu al barri d’Horta i del Guinardó  i que forma part de la col·lecció Memòries del Districte editada per l’empresa Aigües de Barcelona.

L’acte de presentació del llibre es va dur a terme el passat dimecres, dia 29 de novembre de 2017, al Foment Hortenc.

Per l’elaboració d’aquesta obra es van realitzar tot un seguit d’entrevistes a gent que viu o treballa al barri, ciutadans de Barcelona que expliquen les seves vivències en primera persona.

Des de personatges il·lustres com la Roser Capdevila, il·lustradora i mare de Les Tres Bessones, a  l’associació de veïns,  passant pels comerciants, entitats de caràcter esportiu, etc., s’han anat recollint testimonis que aporten una nova mirada sobre la gran metròpoli barcelonina.

La responsable de la nostra biblioteca, la Lourdes Prades, ha aportat també el seu punt de vista, a partir de l’entrevista que li van fer els editors de la publicació. En ella parla sobre la biblioteca i la importància dels seus fons i també de l’edifici i la seva significació històrica i arquitectònica.

A la publicació es presenta també tot l’équip que treballa tant a la biblioteca com a la resta de l’edifici que, recordem, també és la seu del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

Estem molt contents d’haver pogut col·laborar en aquest recull d’experiències i d’haver aportat el nostre petit gra de sorra a aquest magnífic projecte!


1 comentari

Digitalitzada la revista “Mujeres Libres” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Tenim una molt bona notícia per anunciar-vos.

La revista Mujeres Libres es troba digitalitzada i en accés lliure al portal del sindicat CGT, la Confederació General del Treball.

L’ organització anarco-feminista anomenada Mujeres Libres va néixer l’any 1936.  Estava vinculada a la  CNT-FAI i va arribar a tenir més de 20.000 afiliades. Des de les pàgines de la revista van qüestionar la societat patriarcal i consideraven agents opressors tant l’Estat, com el capitalisme, l’església i els mateixos companys del moviment obrer i anarquista.

Des d’aquesta organització es va crear una revista, que portava el mateix nom. Van sortir publicats un total de 14 números que es van convertir en una eina fonamental per desenvolupar el treball formatiu i organitzatiu del moviment.

La publicació destacava per l’originalitat dels seus continguts i per la modernitat en el seu disseny, maquetació i il·lustracions. El darrer número va ser publicat durant la tardor de l’any 1938,  mesos abans d’acabar la guerra civil, però no en va quedar cap exemplar.

Precisament, aquest  darrer número que es conserva, el 13, és el que el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha prestat per ser digitalitzat i d’aquesta manera s’ha pogut completar la col·lecció que apareix al portal.

No deixeu passar l’oportunitat de donar un cop d’ull a aquesta magnífica revista. Segur que us agradarà!


3 comentaris

Més sobre José Luis Rey Vila SIM

No és la primera vegada que parlem de José Luis Rey Vila al nostre blog. Ens agrada moltíssim l’obra d’aquest artista, més conegut amb l’àlies de SIM, cartellista, il·lustrador i pintor, nascut a Cadis l’any 1900 i mort a París el 1983.

La figura de José Luis Rey és encara poc coneguda, malgrat que darrerament s’han fet algunes exposicions i treballs d’investigació sobre la seva trajectòria.

Va desenvolupar la seva carrera artística principalment a França  on va marxar exiliat, però durant la Guerra Civil va viure a Barcelona, concretament al barri de la Font d’en Fargues.

Precisament volem presentar una obra que recull copies d’uns dibuixos originals inèdits que l’artista va regalar a un veí del carrer Pradilla d’aquest mateix barri. La senyora Pepita Armora, actual propietària dels originals, ha permès la reproducció d’aquest magnífics dibuixos que segons algunes fonts pertanyen al Front d’Aragó.

Mercè Balda Rey, membre de la família de l’artista, va investigar la figura del seu besoncle com a treball final del màster Construcció i Representació d’identitats culturals a la Universitat de Barcelona. Fruit d’aquest treball ha sorgit una una excel·lent obra.

L’autora n’ha donat un exemplar al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les biblioteques i arxiu referents per a la recerca de dades sobre SIM. Recordeu que podeu trobar més informació sobre l’artista al nostre catàleg i  fons d’arxiu.

Des d’aquí volem agrair a la Pepita i a la Mercè el seu donatiu i felicitar a aquesta última per la feina feta.


Deixa un comentari

“Incerta Glòria” pel·lícula amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Fa pocs dies s’ha estrenat la pel·lícula Incerta glòria, basada en la novel·la homònima de l’escriptor, poeta, traductor i editor català Joan Sales, dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i produïda per Isona Passola.

L’acció transcorre en plena Guerra Civil espanyola, com  l’altra pel·lícula del director,  Pa negre Villaronga torna a aconseguir un film excel·lent, tant pel que fa al guió, com a la recreació de l’època a través de la posada en escena i a la interpretació dels actors.

Els personatges principals són un jove oficial de l’exèrcit republicà que deixa la dona i el fill a Barcelona per anar a lluitar al front i que es retroba en un poble perdut al front d’Aragó amb un  amic de tota la vida i una vídua que viu al castell del poble. Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí els interpreten.

Malgrat que la història es desenvolupa durant la guerra, concretament l’any 1937, el conflicte intern dels personatges està per sobre del component bèl·lic.

La cinta ha comptat amb la col·laboració de diverses entitats. Destaquem el Govern d’Aragó, doncs ha estat rodada en gran part a Belchite i en altres localitzacions de les províncies d’Osca i Terol.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat amb els documentalistes del film en la cessió de material per decorar diverses escenes. Principalment apareixen més d’una desena de cartells que pertanyen al nostre fons com:  Per la llibertat de Catalunya. Ajudeu Madrid del Sindicat de Dibuixants Professionals o Treballa per als que lluiten! de Carles Fontserè, Ajudeu als caiguts de Josep Subirats Samora, Sempre! Catalans: Catalunya! de Ricard Fàbregas, etc.

Us deixem amb el tràiler oficial de la cinta. Animeu-vos a anar al cinema a veure aquesta gran pel·lícula que segur us agradarà!