Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Category Archives: Ens ha agradat


by Deixa un comentari

Avui recomanem…

Aquí teniu la quarta entrega de les recomanacions literàries de la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i gran lectora!

D’ençà que va començar amb la beca, la Laia ens va demanar poder escriure sobre algun dels llibres del fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República  que ha anat llegint durant el curs i li ha interessat o agradat especialment.

Avui ens parla de l’obra:

Historia de un alemán: Memorias, 1914-1933 de Sebastian Haffner

En una conversa de bar, un professor de la Universitat explicava que havia proposat un joc als seus alumnes que iniciaven recentment els seus estudis universitaris en el Grau d’Història. Els va dir: en un paper, escriviu el nom del primer personatge històric que us vingui al cap. La resposta va ser pràcticament unànime, i la majoria d’estudiants van escriure el mateix nom: Adolf Hitler. No és d’estranyar. Encara ara, després de dècades d’estudis, publicacions i conferències, el nazisme i el feixisme encara desperten l’interès de bona part de la societat, de vegades en relació amb els nous rostres (manllevant la idea a Enzo Traverso) que sembla que –malauradament– han aparegut per quedar-se. Els ecos d’Adolf Hitler i tot el seu escamot ens ressonen ara en manifestacions en què la salutació a la romana sembla pràcticament obligatòria, o en sentir alguns postulats que intenten justificar –si és que això pot tenir explicació– la massacre al poble palestí. Sigui com sigui, el nazisme és a l’ordre del dia i la figura del führer encara no és intel·ligible del tot. El debat al voltant de la naturalesa del nazisme està servit, i augurem que n’estarà durant anys.

On segurament sí que ens podríem posar d’acord, però, és en defensar la necessitat de no buscar en la persona de Hitler tot l’entramat nazi. Què hi ha al darrere? Què en deien, els alemanys? Aquestes són dues de les tantes preguntes que intenta resoldre Sebastian Haffner a Historia de un alemán: memorias, 1914-1933, segurament el llibre més aclamat de l’autor. Haffner, que va firmar també obres com La vida de los paseantes o La revolució alemanya 1918-1919 –aquesta última traduïda al català–, va ser un periodista i escriptor alemany que va viure amb la pròpia pell l’ascens del nazisme. La història recent sobre Alemanya, que era també la seva història, va capitalitzar pràcticament tota la seva producció periodística, literària i –diguem-ho, va– historiogràfica. Historia de un alemán cal, necessàriament, que sigui inclosa dins d’aquest sac.

Les pàgines que tenim entre mans no són un llibre, són un segrest. Deixar-lo a mitges ha de ser impossible. Sebastian Haffner ens regala el seu talent assagístic per desentrellar l’ascens al nazisme, i ho fa com qui juga a explicar un conte que ha de poder entendre tothom. El relat s’articula en tres grans blocs, que pretenen de mostrar-se com a graduals –i, per tant, indestriables l’un de l’altre–. El primer és un pròleg que funciona gairebé a manera de Bildungsroman moral i històric de l’autor. A La Revolución hi trobem l’arribada del nazisme a les institucions, de la mà d’Adolf Hitler, però també de la de milers de mitlaüfers –un concepte protagònic a Los amnésicos, de Géraldine Schwarz, que compleix la mateixa funció que Historia de un alemán–. Finalment, La despedida tanca un relat polític i historiogràfic, però amb tints sentimentals impossibles de deixar de banda. Entrem-hi.

No és fortuït el títol de la primera part del llibre. El prólogo no es refereix només al text que precedeix el cos de l’obra, sinó que també vol emmarcar el fet històric de la consolidació del nazisme a les institucions i, evidentment, a la vida dels alemanys. Haffner posa la primera pedra d’un llibre que s’ha d’entendre com a lluita aferrissada entre el jo i l’Estat, entre el jo i l’esdevenir final de la Història.

La contraposició constant és sembrada des de les primeres línies, que ja ens avancen que l’autor es considera ell mateix com a antagonista de l’Estat. De qualsevol manera, al pròleg no hi trobarem sinó la consciència de viure la Història. És per això que els fets ens són explicats per mitjà de la ploma del fantasma del passat, sabent què passarà després. La Primera Guerra Mundial és la protagonista indiscutible d’un relat personal, que alhora s’encunya com a terratrèmol de la història. La facilitat amb què es pot inculcar a un infant el «valor de la guerra» ens revela la realitat alemanya dels primers anys del segle XX: la guerra pot ser reduïda a un joc de nens, que es queda com a marca imborrable a la pell. És aquí on hi ha l’argumentari per assegurar que la generació del nazisme és aquella a qui s’ha venut la guerra com a gran joc: els nens que han crescut jugant a matar l’adversari. La vida passava tot i que la mort, la crueltat i la destrucció estan acabant amb tot. Haffner ho veu clar: el bressol del nazisme és a la derrota de la Primera Guerra Mundial, en el desencant de perdre-ho tot, tot i que la victòria semblava segura.

El ritme calmat del relat es veu distorsionat en el moment en què Hitler entra a escena. La veu de la innocència i de la tranquil·litat muten en un ritme frenètic, que xoca amb l’atmosfera de pau i tranquil·litat que s’està descrivint. Així, l’apartat de La revolución s’obre pas per ser l’arena pública de la rebuda dels discursos hitlerians a la societat alemanya. El títol escollit per aquesta secció no deixa de ser problemàtic en l’àmbit acadèmic: el debat historiogràfic sobre si l’arribada de Hitler i les seves accions es pot considerar revolució.

Sigui com sigui, aquesta serà la primera vegada que se’ns parlarà de les SS, a qui Haffner deshumanitza i presenta amb el rostre d’una bèstia, d’un cocodril. El que sembla una lluita d’escacs entre l’estat i l’autor es tradueix en el malestar que li suposa la dificultat de no ser seduït pel penó nazi, que alhora alimenta el rebuig d’assentir sobre la seva pròpia identitat. Serà també en aquest punt en què veurem com se’ns relata que la vida segueix de manera automàtica, sense ser conscient –o potser, sense voler-ne ser– de la realitat. La irrealitat és l’aixopluc d’una vida alemana que se’ns presenta com a metonímia de bona part del país.

En aquest sentit, Haffner fa un parèntesi en la narració, que funciona a manera de justificació de tot el llibre: escriure la seva història és contribuir a entendre la Història («en mi historia, en apariencia tan particular y tan poco significativa, en verdad estoy relatando la historia», ens diu). És una defensa de la necessitat de posar el focus sobre el peó, no només sobre qui el fa moure; un embat contra reduir la història als noms en majúscula. Abans de començar el que serà la cloenda del relat, Haffner desgrana la gènesi de la maquinària nazi. Al darrere de tot això hi batega el discurs que podríem incloure en el concepte de la banalitat del mal: tot i això, què hi podia fer jo?

La despedida és el comiat a un país, del qual en un primer moment no s’allunya físicament. En aquest sentit, Historia de un alemán és també la recerca de l’arcàdia feliç, el paradís perdut de la infantesa. L’adéu a Alemanya es conjuga aquí amb la dificultat d’assenyalar amb el dit condemantori al propi país, per deixar pas al comiat del país que ha conegut, però que ara li resulta irreconeixible. El recel a Hitler hi és present: és ell qui ha provocat que rebutgi casa seva.

Amb un to gairebé melancòlic, Haffner posa punt final a un relat que és també un clam en favor dels alemanys que no van ser –o van creure’s que no eren– partícips del genocidi. En una història d’infantesa, d’amor, de desengany, de jugar a matar a qui et venen com a enemic, hi trobem un crit en favor de l’Alemanya que no abandera el nazisme. Les línies d’Historia de un alemán són això, però són també una pregunta: com s’aconsegueix viure, si se t’empeny a l’abisme de la deshumanitat?

Ja direu que us ha semblat!


by 2 comentaris

Avui recomanem…

Ja teniu aquí la tercera entrega de les recomanacions literàries de la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, que és una gran lectora i de tant en tant ens fa un escrit sobre un dels llibres que s’ha llegit, relacionat amb la temàtica del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i que podeu trobar al nostre fons.

En aquesta ocasió ens parlarà de l’obra:

Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada

de Mercè Rodoreda.

Aquí teniu les seves paraules:

Ara farà un any, el març del 2023, el Club Editor va apostar per publicar Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada, un recull que vol explorar (i potser no ho aconsegueix de la manera en què es proposa) un bocí de la vida de Mercè Rodoreda, l’escriptora en majúscules de les lletres catalanes —crec que ens hi podríem arribar a posar d’acord—: La plaça del Diamant, Aloma, El carrer de les Camèlies, Quanta, quanta guerra… i La mort i la primavera són només una tria dels títols que han consolidat l’autora al panteó dels lletrats catalans. La recerca del rostre del mal mentre la vida segueix i l’afany per desemmascarar-lo són aspectes vertebradors en l’escriptura —pràcticament sempre política— de l’autora, que apareixen de nou. Què fa que aquesta nova aposta editorial es pugui emmarcar dins la diferència?

Ells no saben res és una obra construïda a manera de calidoscopi en què cadascuna de les seves parts podria funcionar perfectament en solitari. En la unió, però, s’hi ha intentat d’atribuir un punctum, un major estadi de significança. El primer apartat està conformat per mitjà de la correspondència de Rodoreda a Carles Riba compresa entre 1940 i 1942. La segona part s’abandona a la imaginació literària, situant-nos directament al pla narratiu que dona llum a «tres contes de la França ocupada»: «Cop de lluna», «Nocturn» i «Nit i boira». Per últim, l’editorial dona veu a un grup d’historiadors, als quals permet d’endinsar-se en la caracterologia d’Otto Warncke, el responsable de tots els espanyols de França que funcionaven de mà d’obra de la Companyia Todt.

Les cartes incloses al volum són significativament unidireccionals. La resposta hi era, de fet, així es referencia en l’escriptura de Rodoreda, però Ells no saben res recull només la vessant rodorediana. Hi veiem, en primera instància, una preocupació per la situació d’Amand Obiols, el company de Rodoreda. Serà més endavant que la correspondència prendrà un ritme pràcticament frenètic que marca l’agitació de la lectura. Sembla, pràcticament, que Rodoreda visqui corrent. Sigui com sigui, a l’intent de comunicar-se amb el seu amic Riba, hi apareix la figura d’Otto Warncke, que serà el coprotagonista principal de l’últim part d’Ells no saben res.

Com a pont entre el recull epistolar i la tríada de contes hi trobem la preocupació rodorediana —i, és clar, no només de l’escriptora— que compassa la Història: com es pot defensar una humanitat incòmoda? El joc de pistes proposat per Club Editor és un intent de desengranar la complexitat de la Història, de saber trobar el gris existent entre allò que negreja, i el que és blanc. Aquí s’hi emmarquen els tres contes del recull, que van estar escrits poc després de l’aturada al foc de la Segona Guerra Mundial i que tenen la França ocupada com a escenari compartit.  

En un clar intent de combatre la desmemòria i semblantment a què havia fet ja en altres ocasions —el deliciós conte intitulat «Orleans, 3 quilòmetres» n’és el clar exemple—, Rodoreda se situa en la palestra per exposar personatges amb preocupacions comunes i lligades a l’aturada d’una vida que s’ha de continuar vivint. L’anhel per escollir-ne la forma és clarament detectable en els personatges. L’autora ho fa a la seva manera, que ja ha abanderat en la tradició catalana: de puntetes, suggerint al lector només el fet essencial perquè sigui ell qui desgrani la totalitat de la història.

«Cop de lluna», «Nocturn» i «Nit i boira» se situen en el punt en què l’ombra esdevé encara més fosca. La bogeria imperant en la humanitat, la certesa d’una solidaritat de la qual encara ara es dubta, l’experiència de la felicitat truncada i la incomprensió són només alguns dels elements que funcionen com a fonament dels tres relats breus de Ells no saben res. L’angoixa imperant —permeabilitzada per un i si… constant— és palpable en tres contes que presenten la nit com a protagonista no explícit en un moment en què la parca de la mort —companya indestriable de l’exili— campa als seus aires, talment com si l’últim alè de la humanitat ja fos seu.  

L’últim dels apartats és ple de significats que retornen a la idea que lliga amb la complexitat de la Història. El perfil biogràfic d’Otto Warncke es deixa en mans d’un grup d’historiadors format per Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido. El lligam que manté l’alemany amb Mercè Rodoreda no passa per l’escriptora que ens ocupa, sinó pel seu company: Amand Obiols.

Amb la voluntat d’entendre millor l’obra narrativa de l’escriptora, la història d’Obiols a Bordeus es posa a ebullició fins a estar a punt d’acabar en un esclat que es presenta com a element que arrossega a Rodoreda. Els historiadors desgranen la manera en la qual Obiols va anar ascendint en els treballs pel III Reich, fins a situar-se en les capes de més alt privilegi. La corda fluixa teixida entre el col·laboracionisme i la resistència és indiscutible: lluitar per la vida —tot i que sigui sota les ordres del nazisme— s’ha d’englobar sota el concepte de col·laborar o cal saber discernir-ne el context? O, fixant-nos en el contraargument, és notori que la feina d’Obiols s’emmarca dins el pla més directe del col·laboracionisme?

El debat és encara viu, i escapa de la mirada posada en Rodoreda —conscient del càrrec d’Obiols, però englobada erròniament, a parer nostre, al mateix sac— i el seu company. Les tres parts d’Ells no en saben res han conformat, segurament, una unió impostada, però que ha funcionat a manera de benvinguda d’un debat que ha fet vessar autèntics rius de tinta. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Al cap i a la fi, el que fa Rodoreda (qui hauria de ser la veritable protagonista del volum) és transitar la crueltat d’un món que lluita per obrir escletxes de llum, mentre aprèn a saber viure la contradicció —més que no pas en la contradicció—. Recuperar Rodoreda sempre és un acte de memòria actiu.

Què us ha semblat?


by 3 comentaris

Nou mural sobre les Brigades Internacionals a La Garriga elaborat amb el suport de SIDBRINT i del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat 27 de gener de 2023 van arrencar els actes de commemoració del bombardeig a La Garriga durant la Guerra Civil Espanyola. Enguany, l’eix vertebrador del programa és el paper que el municipi va jugar en la història de les Brigades Internacionals amb l’objectiu de valorar la solidaritat, fraternitat, compromís i sacrifici d’aquestes persones, que van defensar unes llibertats i uns ideals gairebé perduts en mans del feixisme.

És poc conegut el fet que a La Garriga les Brigades Internacionals es van reagrupar, el gener de 1939, després de ser desmobilitzades el novembre de 1938. A partir d’aquí, van tenir un paper importantíssim en l’alentiment de l’ocupació del país i en la protecció dels milers de persones que marxaven cap a la frontera francesa. A més, van protagonitzar l’última batalla de la guerra a Catalunya.

Es tracta d’un episodi molt important i molt desconegut de la història, amb implicacions a tot el món, per la transcendència de les Brigades Internacionals.

Per reconstruir i aprofundir en tot aquest periple, La Garriga, conjuntament amb els municipis de Cassà de la Selva i Llagostera, està impulsant un projecte de recerca sobre les Brigades Internacionals, amb els historiadors David Gesalí i David Íñiguez, que ja hi estan treballant en una investigació que abasta tot el país.

Els actes de commemoració del bombardeig s’allargaran fins al març, i compten amb xerrades, visites guiades, itineraris especials, teatre i presentacions de llibres.

Entre aquests destaquem que entre els dies 30 de gener i 3 de febrer, l’artista Roc Blackblock pintà un mural d’homenatge a les Brigades Internacionals a la Pista número 1, a la paret de sobre la graderia.

L’objectiu és realitzar murals en espais públics de les zones significatives del recorregut que van fer les Brigades Internacionals, des de les zones de combat i rereguarda, fins a la seva retirada, passant per La Garriga, i retorn als seus llocs d’origen.

El mural de Roc Blackblock mostra quatre escenes diferents, on apareixen un aviador, desenes de brigadistes, treballadores de l’hospital de sang de la Garriga i l’estació de tren bombardejada per l’aviació feixista. També s’hi pot llegir la frase: “La lluita no ha acabat”. La iniciativa forma part del projecte Murs de bitàcola (de recuperació de la memòria col·lectiva).

I dins d’aquest projecte, és la primera acció de la iniciativa Brigadistes que compta amb el suport de SIDBRINT i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, l’ EUROM European Observatori of Memories de la Universitat de Barcelona i l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya.

Blackblock ha utilitzat pintura plàstica per fer el mural: amb grisos pels dibuixos i vermell per les tipografies i la bandera dels brigadistes.

El dissabte 25 de febrer, a les 12 del migdia, es farà la presentació de l’obra. L’acte comptarà amb un petit tast de cuina de guerra, a càrrec de Xavi Sòria. El mural té una placa amb un codi QR que dirigeix al web mursdebitacola.com, on hi ha informació, fotografies i altres materials sobre l’episodi històric pintat.

No us perdeu aquesta filmació de Fer Alcalà que mostra el mural ja acabat, i que va acompanyada de la música del Cant dels Partisans Francesos interpretat per Marina Rossell i Paco Ibáñez.

Totes les imatges que apareixen en aquest post són fetes per Quim Fornés i Antoni Vicente Gras als que agraïm ens les hagin fet arribar.


by 8 comentaris

El Caliu de la il·lusió: les cartes de Can Malla en temps de guerra

Gràcies a programes de divulgació històrica com Quanta Guerra, producció de TV3, Televisió de Catalunya, amb col·laboració del Departament de Justícia i el Memorial Democràtic, recuperem relats de persones anònimes que van viure la Guerra Civil tant al front com a la rereguarda.

És sabut que moltes famílies, 86 anys després de la guerra, encara no saben on són les restes dels seus avantpassats desapareguts durant el conflicte bèl·lic i tenen interrogants sobre com van viure el conflicte els seus avis, tiets, germans, pares…

Esperem que el programa hagi servit també per sensibilitzar a les famílies sobre la importància dels seus documents històrics i la necessitat de preservar-los.

Arran de la seva emissió hem notat que cada vegada hi ha més interès per descobrir històries de la guerra després dels anys de silenci que va comportar la dictadura franquista.

Avui des del blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República us n’explicarem una…

Fa uns quants dies l’historiador Salvador Coll i Icart ens va fer arribar el llibre que porta per títol El Caliu de la Il·lusió: Les Cartes de Can Malla en temps de Guerra, autoeditat a Cardedeu i que recull cartes de guerra enviades i rebudes per dos germans que van ser destinats al front.

Aquesta publicació és una font molt important per saber com es va viure la guerra a Cardedeu, a la rereguarda.

Les cartes d’en Josep Cruixent ens permeten conèixer com era la vida d’un ferrador de mules a la Batalla de l’Ebre.

Can Malla és una de les cases més antigues de Cardedeu. Els habitants de la casa es dedicaven a ferrar cavalls i fer eines per la pagesia de la zona.

La família de la casa guardava un bon grapat de cartes en el fons d’un armari de la casa, més unes altres que es van trobar en un bagul de les golfes de les quals no recordaven l’existència.

En total formen un conjunt de 177 cartes que es troben recopilades i transcrites en aquesta obra, prologada per Assumpta Montellà, autora de diferents textos sobre la Guerra Civil Espanyola.

Les cartes reflecteixen la vida quotidiana, les pors, les angoixes que van patir la població, des d’un punt de vista molt íntim i emotiu.

Àngel Cruixent i Malla, el germà petit, amb 24 anys, es va incorporar al Front d’Aragó. Va estar destinat a diversos pobles que encerclaven Osca: Sasa del Abadiado, Siétamo, Abiego, Barbastro… fins que va agafar “les febres”. Després de passar per diversos hospitals com l’Hospital Militar de Abiego, situat al Convent de San Joaquín, va ser traslladat a Barcelona on va acabar al Centre d’Enduriment de Montserrat (Clínica Z). No millorava i el Tribunal Militar de Manresa el va donar per inútil i va morir al cap de poc temps.

Va perdre el sarró amb les cartes que havia rebut de la xicota, família i amics.

El germà gran, en canvi, Josep Cruixent i Malla, va anar destinat a la Batalla de l’Ebre, i va tornar amb la majoria de cartes de la xicota, família i amics.

Les cartes d’en Josep permeten conèixer la vida d’un ferrador de mules a la batalla de l’Ebre. S’ha de destacar que la feina de ferrador era una feina molt valuosa: les mules eren imprescindibles per portar menjar o munició a les tropes.

Especialment interessant és la correspondència que va mantenir amb la seva xicota que ens permet veure com era un festeig en temps de guerra i les cartes d’amics, que estaven a altres fronts o al mateix Cardedeu que expressaven les seves alegries, tristeses… esperant que s’acabés la guerra.

El llibre es va presentar el passat dia 30 d’abril de 2022, al pati de Can Malla, amb l’assistència de nombrós públic.

Des del nostre blog felicitem el Salvador per la feina feta i li agraïm la donació d’aquesta obra!

Un pas més en la recuperació de fons, col·leccions i documents conservats per persones i entitats que van participar en la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la lluita contra el Franquisme i la transició a la democràcia.


by Deixa un comentari

Tornada i nou curs 2022-2023

Passades les vacances d’estiu tornem a activar el blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República!

Com cada curs us anirem informant sobre temes diversos tant de la biblioteca (activitats que realitzem, exposicions on participem, novetats bibliogràfiques que ens arriben…) com d’altres temàtiques relacionades amb les matèries que toquem: República, Guerra Civil, Exili, Franquisme, etc.

Avui, per donar-vos la benvinguda, us volem parlar d’un descobriment que hem fet recentment.

És de sobres conegut que a la ciutat de Barcelona hi ha els búnquers del Turó de la Rovira al barri del Carmel. Desconeixíem, però, l’existència d’un búnquer secret que es troba també a la ciutat, concretament a la seu de la Mutua Universal, en un palauet, al número 17 de l’avinguda Tibidabo, on es va ubicar el Consolat de la Unió Soviètica durant la Guerra Civil.

L’edifici va ser construït com a residència de la família Andreu. El doctor Salvador Andreu i Grau va ser un important empresari farmacèutic barceloní que va destacar també com a promotor immobiliari. Alguns recordareu les famoses pastilles per la tos que portaven el seu nom. A ell es deu la urbanització del Tibidabo.

En esclatar la Guerra Civil, el palauet va ser requisat per allotjar-hi el consolat soviètic, que a la pràctica feia funcions d’ambaixada, una vegada que Espanya i l’URSS van restablir, el 1936, les relacions diplomàtiques trencades arran de la revolució de 1917.

Els continuats bombardejos sobre Barcelona durant la guerra, van aconsellar la construcció del búnquer. Stalin havia nomenat com a cònsol un dels pesos pesants de la Revolució Russa, Vladímir Antónov-Ovséienko, que capitanejà l’assalt al Palau d’Hivern durant la Revolució d’Octubre i que va culminar amb el triomf bolxevic.

El búnquer té una dimensió de 50 metres quadrats i està en perfecte estat de conservació. Compta amb parets de 40 centímetres de formigó armat i es va fer pensant que s’hi pogués passar llargs períodes de temps i seguir amb l’activitat diplomàtica i consular. Hi ha despatxos i latrines i va tenir un generador elèctric. A l’entrada s’hi conserven antigues plaques soviètiques i una bandera.

Si us heu quedat amb ganes de saber-ne més coses consulteu aquesta entrada del blog Altres Barcelones on es parla a bastament de la figura del cònsol soviètic i també us recomanem aquest reportatge on podreu veure fantàstiques imatges del búnquer :

És una llàstima que no estigui obert al públic, oi?


by Deixa un comentari

La curiosa història d’un altre Gernika

El passat mes de febrer, la sala del Consell de Seguretat de la seu de les Nacions Unides a Nova York va recuperar el tapís que reprodueix el Gernika de Pablo Picasso.

La peça, que molta gent als Estats Units confon amb l’autèntic Gernika!, és una reproducció del quadre que es troba exposat al Museu Reina Sofia de Madrid, pertany a Nelson A. Rockefeller Jr. que se la va emportar, sense donar explicacions, i ara ha decidit tornar-la.

Aquesta obra va ser encarregada pel seu pare Nelson Aldrich Rockefeller (1908-1979) vicepresident dels Estats Units entre 1974 i 1977 i nét de l’històric magnat petrolier John D. Rockefeller, que, malgrat poseir diversos Picasso autèntics, va optar a mitjans dels anys 50 per comissionar tretze tapissos que fossin rèpliques dels seus quadres favorits, entre els quals hi havia també un altre quadre de Picasso: Les senyoretes d’Avinyó. Ho va fer en contra dels seus assessors artístics que pensaven que la seva col·lecció es devaluava amb aquelles còpies per molt que estiguessin autoritzades pel mateix Picasso.

L’obra va ser feta sota la supervisió de l’artista malagueny al taller de J. de la Baume-Dürrbach al sud de França. Te unes dimensions de gairebé set metres de llarg i més de tres d’alçada.

L’icònic tapís de Picasso és un símbol de l’horror de la guerra, i ara ja torna a penjar a l’entrada del Consell de Seguretat de l’ONU, precisament l’òrgan encarregat de vetllar per la pau, al mateix lloc on era des de l’any 1985 i on habitualment els ambaixadors del Consell de Seguretat i el Secretari General responen a les preguntes de la premsa.

Sembla ser, però, que el tapís no serà permanentment a la seu de les Nacions Unides de Nova York.

Rockefeller té la intenció de donar l’obra al National Trust for Historic Preservation. “Estem desitjant que hi hagi un nou capítol per al tapís del Guernica: el préstec a llarg termini a l’ONU, però també la possibilitat de mostrar aquesta poderosa obra d’art a una població àmplia i diversa, al igual que el mateix Picasso va decidir quan va enviar l’obra original del Guernica a una gira internacional el 1937”, va dir Paul Edmondson, president i director general del National Trust.

En els seus 75 anys d’història, l’ONU ha atresorat una vasta col·lecció de teles i escultures amb missatges contra la violència i la pau mundial. Un conjunt artístic que aglutina diversitat de tipologies i d’estils, com ara una vidriera de Marc Chagall.

Recordem que Pablo Picasso va pintar el Guernica per formar part del Pavelló Espanyol a l’Exposició Internacional de París, del 1937. Es va inspirar en la notícia dels bombardejos de l’aviació alemanya sobre el poble al País Basc que dona nom a l’obra durant la Guerra Civil espanyola.

A la rèplica de l’edifici del Pavelló de la República, construit a Barcelona l’any 1992, actualment seu de la nostra biblioteca-arxiu, hi ha una còpia de l’obra que es pot contemplar a l’emplaçament per on va ser concebuda.

El dia 5 de febrer de 2003 el tapís va viure un episodi significatiu entre l’art i la geopolítica: es va cobrir amb una lona blava, que portava el logotip de l’ONU i una sèrie de banderes del consell. Una escenografia preparada pel parlament del Secretari d’Estat nord-americà Colin Powell on sostenia que l’Iraq ocultava armes de destrucció massiva davant d’això es feia necessària una acció militar per desarmar el país. Van justificar-ho dient que era per facilitar les fotos i perquè distreia massa l’atenció… Més tard es va demostrar que les afirmacions que va fer el Secretari d’Estat eren falses. Al final de la seva compareixença, Powell i els membres del Consell de Seguretat van passar davant del tapís cobert; l’espai el va ocupar el ministre de Relacions Exteriors francès, Dominique de Villepin, que va criticar el discurs de Powell davant aquesta versió censurada de Guernica. Aquí en teniu la prova….

De moment, però, l’icònic tapís del Guernica tornarà a recordar a mandataris i diplomàtics d’arreu del món el dolor i devastació que provoquen les guerres.


by 1 comentari

Nou Museu Virtual de la Universitat de Barcelona amb important presència de material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dia 15 de novembre es va inaugurat el nou Museu Virtual de la Universitat de Barcelona MVUB, que emprèn una nova etapa.

Entre les novetats que presenta destaquem la renovació del motor de dades i la interfície de consulta, incorporant un programari que millora l’anterior pel que fa a la usabilitat.

A les disset col·leccions que tenia fins ara, se n’hi han afegit quatre de noves, També s’hi incorporen noves funcionalitats com per exemple: exposicions virtuals per temàtiques i accés a la visita virtual de l’Edifici Històric en català, castellà i anglès.

Tot plegat per posar a l’abast de tota la comunitat universitària i de la ciutadania en general, el ric patrimoni cultural de la Universitat de Barcelona.

Heu de saber que el Museu Virtual de la Universitat de Barcelona va ser el primer museu virtual d’una universitat creat a Espanya, i va néixer amb l’objectiu de donar a conèixer el ric patrimoni material d’aquesta institució històrica.

Una de les seves singularitats principals és l’heterogeneïtat de les col·leccions, que són un reflex de la diversitat d’àrees acadèmiques de la pròpia Universitat, així com de la diversitat de gènesis, processos de treball i ubicacions que les caracteritzen. Entre les obres que s’hi poden trobar hi ha, des de pintures dels segles XVI al XXI, fins a instruments científics, col·leccions de biodiversitat o fons bibliogràfics de diversos àmbits.

El professor del Departament d’Història i Arqueologia Agustí Alcoberro i Pericay és l’actual vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals des de l’any passat i ha estat el principal impulsor del projecte.

Segons les seves paraules:

«el Museu Virtual presenta, a hores d’ara, les peces més emblemàtiques d’un gran nombre de col·leccions de la Universitat de Barcelona, amb una gran varietat de temàtiques i formes. I ho fa amb un llenguatge informàtic plenament actualitzat, que incita a la interacció i que pretén desvetllar la curiositat de l’usuari». Encara hi falten algunes col·leccions, i cal passar també per una «etapa de gimnàstica, és a dir, d’anar comprovant a la pràctica què funciona i què cal millorar».

Alcoberro creu que el Museu ha de ser una eina viva que ha de generar notícia de manera permanent i ha de crear comunitat.

Del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi podreu trobar una mostra dels nostres fons.

En destaquem els 124 Cartells sobre salut i solidaritat durant el període de la Guerra Civil, que formen part de la col·lecció de Cartells del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, amb més de 10.000 unitats i molt important pel seu valor històric i gràfic. Aquests 124 cartells il·lustren la temàtica de la salut i la solidaritat durant el conflicte bèl·lic a través d’aspectes com ara l’assistència social, la gent gran, la marginació, els infants o la sanitat.

També hi s’hi han incorporat 52 segells emesos durant la primera meitat del segle XX, pertanyents a la col·lecció Segells i Vinyetes. Formen part de la sèrie editada per l’Asociación de Amigos de la Unión Soviética, amb fotografies de la vida quotidiana a la URSS durant el règim estalinista.

Feu una ullada a la web del museu i descobriu vosaltres mateixos totes les maravelles que s’hi poden trobar!

Esperem que us agradi!


by 1 comentari

Nou espai sobre el Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París de 1937 al MNAC

Des de fa uns quants mesos el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha inaugurat tres noves sales dedicades a l’art produït durant el període de la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Es mostren més d’un centenar de pintures, dibuixos, gravats, cartells, fotografies, escultures, paper moneda, publicacions il·lustrades… d’una quarantena d’artistes al servei d’ambdós bàndols.

Destaquen temàtiques com el front de guerra, els bombardejos aeris o les massacres i evacuacions de la població civil, el paper de les dones, etc.

Entre aquestes novetats mencionar-vos que hi ha també un nou espai dedicat al Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París de 1937, edifici construït pels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, on s’exposà el mundialment famós Guernica de Picasso, La Montserrat obra del gran escultor català Juli González, La font de mercuri de l’artista nord-americà Alexander Calder o El segador de Joan Miró, obra malauradament desapareguda després de la seva exhibició al Pavelló, entre d’altres.

Aquestes obres, i moltes altres menys conegudes, mostraren al món el desplegament cultural que es va produir en defensa del govern legítim de la república i la situació que patia el país a través d’un art creat en temps real, com a resposta als greus esdeveniments que s’anaven succeint.

D’aquesta manera el Pavelló de la República espanyola va ser l’altaveu a Europa de la causa republicana. que tenia com objectiu aconseguir suport internacional en la lluita contra el feixisme.

Moltes de les obres que van ser exposades al pavelló es van considerar perdudes durant anys, malgrat que, un cop desmuntat el pavelló el 1938, algunes d’elles havien retornat a Espanya.

A mitjans dels anys 80 es va donar a conèixer que s’havien conservat ocultes al Palau Nacional, en un fons que constava de prop de 270 obres entre pintures, escultures, dibuixos i gravats pertanyents bàsicament al període 1937-1938.

En aquest conjunt d’obres de temàtica de guerra hi havia, entre d’altres, les obres procedents del Pavelló de la República. Una selecció important d’aquest fons trobat al Palau Nacional va ser exposat a Barcelona i Madrid el 1986 i el 1987, al Palau de la Virreina i al Museu Reina Sofía, respectivament.

Entre les obres que van participar a la mostra i que ara els visitants al museu podran contemplar volem destacar-ne algunes com per exemple l’ Al·legoria de l’afusellament de Federico García Lorca, feta per l’andalús Fernando Briones l’any 1937.

Arran del recent afusellament del poeta i dramaturg Federico García Lorca, durant l’Exposició Internacional de París es va retre un homenatge a la figura del poeta i dramaturg. Durant aquells dies va ser homenatjat amb recitals de poesia o amb una exposició de llibres seus i fotografies, entre d’altres.

Juntament amb poemaris, també hi havia un retrat de Federico García Lorca amb la frase Poète fusillé à Grenade.

La pintura és un homenatge al Lorca i una denúncia explícita pel seu assassinat. Quan es va desmuntar el pavelló de París, l’obra va quedar dipositada al Museu Nacional, juntament amb gran part de les obres exposades al pavelló. L’obra, en clau simbòlica, evoca l’afusellament del poeta, l’agost de 1936, i suposa un magnífic exemple de l’art realitzat durant el conflicte, a mig camí entre l’homenatge i la denúncia.

Un altre exemple que volem destacar és el retrat de Lina Ódena , una militant comunista i combatent de la República morta durant la Guerra Civil i que va esdevenir un exemple per a moltes dones que van lluitar durant la guerra, convertint-se en una figura heroica.

Es va suïcidar d’un tret el dia 14 de setembre de 1936, prop de Granada quan va trobar un control falangista al costat del Pantà de Cubillas. El xofer que l’ acompanyava va prendre un camí equivocat en un encreuament i abans de caure presonera de l’enemic, va treure la seva pistola i es va tirar un tret.

I en darrer lloc comentar-vos també que el museu exposa una de les escultures que es van exhibir a l’exterior del Pavelló de la República, concretament La banyista, de Francisco Pérez Mateo (Barcelona, 1903 – Madrid, 1936), escultor català que va morir al front de Madrid, convertint-se en una de les primeres víctimes en las files republicanes durant l’inici de la Guerra Civil.

En homenatge a la seva figura es va exposar una altra obra seva que representava un os polar, exemple del seu realisme escultòric.

No teniu excusa per visitar aquestes noves sales!


by Deixa un comentari

La Segona República espanyola, a través dels seus textos fonamentals: nova publicació amb material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

La Segunda República española: textos fundamentales, és el títol d’una recent publicació d’Edicions UB, amb edició a cura de Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica del Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona, que recull una selecció de lleis, discursos i proclames d’un dels períodes més intensos de la història d’Espanya.

L’obra conté un estudi introductori històric de Paola Lo Cascio, professora d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, especialitzada en l’estudi del nacionalisme català, la Guerra Civil espanyola i el franquisme, i la història econòmica contemporània d’Espanya.

També conté la investigació documental de Noli Cabezas Ramírez, doctoranda del Departament d’Història Contemporània de la UB.

Aquest llibre és una antologia de setanta textos fonamentals de la Segona República espanyola. Són escrits que va produir la mateixa República, així com altres institucions i personatges, en què es defensava aquest règim i la seva concepció de la política.

Es compilen proclames, lleis, textos institucionals i discursos d’aquells anys, paraules d’afirmació i compromís que encara avui ressonen per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa marcada aleshores pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials.

Cada capítol inclou, a més dels textos recollits, una introducció que els contextualitza i una selecció de fonts complementàries que es poden recuperar en línia i que sumen, en total, una seixantena més de documents.

Aquesta antologia vol ser el testimoni documental d’una experiència excepcional i d’interès continuat en la història espanyola, per aportar proves sobre diferents aspectes d’una època clau a Espanya i a Europa. Vol esdevenir una eina d’informació útil per a centres d’estudi, acadèmics, estudiants i públic en general, interessats en la història contemporània i la particular crònica política espanyola.

L’obra recull un material d’accés difícil i el posa a disposició de les persones que vulguin estudiar aquest període: les lleis principals, els decrets del Govern més decisius i un conjunt variat de proclames, discursos i escrits.

Dir-vos també que cadascun dels nou capítols que estructuren l’obra s’obre amb la imatge d’un dels cartells de propaganda republicana custodiats al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, que n’ha cedit l’ús per a l’ocasió. 

A tall d’exemple us en mostrem uns quants d’autors tan destacats com els catalans Ricard Opisso o Carles Fontserè:



El primer capítol recull textos sobre l’adveniment de la República, com ara el Pacte de Sant Sebastià (1930) o l’Estatut jurídic del Govern provisional (1931). El segon, centrat en la política general republicana, inclou l’al·locució als espanyols d’Alejandro Lerroux després dels fets d’octubre del 1934, així com el programa del Front Popular, fet públic el 15 de gener de 1936, entre altres textos. El debat autonòmic és el tema del tercer capítol, on es troben, per exemple, els estatuts d’autonomia de Catalunya (1932) i del País Basc (1936), el projecte d’estatut de Galícia (1932), com també les proclamacions de la República Catalana de Francesc Macià, el 1931, i de l’Estat Català de Lluís Companys, el 1934.

El quart capítol recupera textos relacionats amb el nou ordre militar republicà, com ara el decret d’anul·lació de la Llei de jurisdiccions (1931), que des del 1906 havia posat sota jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit. A continuació s’aborda la qüestió religiosa, amb discursos de Manuel Azaña i José María Gil-Robles i decrets com el de dissolució de la Companyia de Jesús en territori espanyol (1932). El sisè capítol se centra en les reformes educatives, com les que van suposar el decret sobre bilingüisme escolar a Catalunya i la llei de creació d’escoles públiques, ambdós del 1931.

La reforma agrària i econòmica, tema ineludible, ocupa el setè capítol, que reuneix lleis com la de contractes de cultius (1934) i decrets com el de col·lectivitzacions i control obrer (1936), tots dos de la Generalitat de Catalunya. El vuitè presenta una selecció de lleis i decrets que van significar un gran avenç en la transformació social d’Espanya, com ara la llei del divorci i la llei del matrimoni civil. També inclou discursos, com el que va fer Clara Campoamor a les Corts el 1931 en defensa del sufragi universal femení. L’últim capítol aplega els discursos antifeixistes d’Indalecio Prieto, Juan Negrín, Francisco Largo Caballero, Manuel Azaña i Julián Besteiro, pronunciats durant la Guerra Civil.

Us recordem que el teniu a la vostra disposició a la nostra biblioteca!


by Deixa un comentari

Bon estiu 2021!

El passat diumenge dia 25 de juliol va començar el repartiment dels ventalls d’estiu 2021 per part l’Associació del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni.

Cada any, les 74 parades del mercat que tenen especialitats diferents, que van des de el llibre antic, de col·lecció i descatal·logat, col·leccionisme de postals i documents històrics, còmics, cartells, pel·lícules, cromos,  videojocs, i llibre d’ocasió, obsequien als clients i col·leccionistes del mercat amb un ventall que enguany està il·lustrat amb la reproducció d’un cartell de l’Escola de Pescadors de l’any 1931 obra de Pere Pruna (1904-1977), pintor i il·lustrador català que forma part de la Col·lecció Cartells del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Estem molt contents d’haver col·laborat en aquesta magnífica iniciativa!

Si voleu aconseguir un d’aquests ventalls tan bonics heu de visitar el mercat els diumenges al matí! No falleu! Us esperen!

Aprofitem l’avinentesa acomiadar-nos i desitjar que passeu un bon estiu 2021! Ens retrobem al setembre!

Recordeu: la biblioteca estarà tancada del dia 5 al 25 d’agost.

Podeu consultar els nostres horaris en aquest enllaç.

Bon estiu a tothom!