Deixa un comentari

La Batalla d’Stalingrad

Recordeu que us vam dir que el nostre estudiant en pràctiques, en Miquel Casellas, ens havia fet arribar un darrer escrit per a ser publicat al nostre blog? Doncs aquí el teniu.

En aquesta ocasió en Miquel ha volgut parlar sobre una de les batalles més importants de la història: la Batalla d’Stalingdrad durant la Segona Guerra Mundial.

Heus aquí la seva narració:

La batalla d’Stalingrad és la més mortífera de la història. Les xifres de morts varien segons la font, ja que no existia un registre fiable per comptabilitzar les baixes, però el més probable és que, en total, superessin els 2 milions (800.000 pel bàndol nazi i 1.300.000 pel soviètic). Possiblement va ser la batalla més decisiva de la Segona Guerra Mundial. Del seu desenllaç depenia el destí final de Hitler, que si guanyava comptaria amb una extensió de territori que el faria gairebé inaturable.

Antecedents

El 23 d’agost de 1939 es firma el Pacte Mólotov-Ribbentrop de no agressió entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica. Els soviètics havien promogut un front comú en contra del nazisme, però davant del silenci de països com França o el Regne Unit, van decidir firmar aquest pacte de no-agressió amb l’objectiu de guanyar temps per poder afrontar la guerra amb possibilitats de sobreviure. A l’estiu de 1939 els nazis només s’havien expandit cap a l’est, en direcció a Rússia, fet que no preocupava a les potències capitalistes, que preferien observar com es comportaven els germànics abans d’entrar-hi en conflicte directe.

L’avanç nazi era incessant i el 22 de juny de 1941 trenquen el pacte de no-agressió i inicien la Operació Barbaroja, amb la qual Hitler pretenia conquerir els territoris soviètics mitjançant l’estratègia de la guerra llampec que li havia donat bons resultats, per exemple, a França, en que gairebé no va trobar resistència.

Operació Barbaroja

Malgrat que els pobles eslaus sí que oposa resistència, els nazis aconsegueixen avançar per terres soviètiques. El 21 d’agost de 1942 va començar la batalla d’Stalingrad, ciutat industrial i nus de comunicacions de la URSS. Els alemanys hi havien enviat el sisè exèrcit nazi, dirigit pel general Friedrich Paulus, i comptaven amb més d’un milió de soldats, amb uns 2.500 tancs; els seus aliats romanesos, italians i húngars aportaven uns 600.000 soldats més. L’objectiu era controlar les conques dels rius Don i Volga i arribar als pous petrolífers del Caucas. Amb la primera ofensiva, 40.000 ciutadans moren sota els bombardejos alemanys.

Les nombroses tropes nazis lluiten contra uns 40.000 soldats soviètics. Els alemanys aconsegueixen controlar gairebé tota la ciutat, però un reducte de l’Exèrcit Roig s’atrinxera al voltant del riu Volga i defensa les posicions. La URSS ja havia retrocedit molts quilòmetres davant de l’exèrcit nazi i ja no es podia permetre més passos enrere. L’única opció és resistir; si la ciutat cau, la URSS cau i Hitler passaria a controlar una part tan gran del món que difícilment cap aliança de països hagués pogut aturar les seves ambicions.

Rattenkrieg

L’Exèrcit Roig va plantejar la defensa de la ciutat amb una estratègia de guerrilles: lluitar dintre de la ciutat per cada pam de terreny, per cada edifici. Als carrers d’una gran ciutat derruida pels bombardejos nazis, la gran maquinària bèl·lica nazi ja no era útil: els tancs no podien maniobrar entre les runes d’Stalingrad. Els soviètics coneixen millor el terreny, tenen el suport de la població civil, col·loquen franctiradors per tota la ciutat i organitzen emboscades constants. Els alemanys van anomenar aquest tipus de guerra “Rattenkrieg” (guerra de rates), que els va impedir prosseguir amb la guerra llampec planejada. Havien de romandre en terra hostil, s’apropava l’hivern i la gran distància entre Berlín i Stalingrad (2.500 km) feia logísticament molt difícil proveïr d’aliments i material al gran nombre que els nazis havien desplegat en territori rus, ni tampoc enviar-hi reforços. Per contra, l’Exèrcit Roig enviava reforços gairebé diaris per evitar perdre les seves posicions.

Tanmateix, la superioritat numèrica i material nazi va fer que, al novembre de 1942, controlessin el 90% d’Stalingrad, malgrat l’esforç soviètic. Hitler i el seu exèrcit ja havia subestimat una vegada l’exèrcit soviètic, creient que podrien derrotar-lo amb una guerra llampec, i el tornarien a subestimar una segona vegada. Creien que els soviètics s’estaven quedant sense recursos i sense moral, i no van creure possible una contraofensiva tan potent com la que es va donar.

Operació Urà

Però el 19 de novembre d’aquell anys es posaria en marxa l’Operació Urà, composada per poc més d’un milió de soldats soviètics, que pretenia envoltar Stalingrad, aïllant els nazis dintre d’Stalingrad, deixant-los incomunicats. Els soldats de l’Eix que lluitaven dintre de la ciutat formaven part de l’exèrcit alemany, però els que s’encarregaven dels flancs al nord i al sud d’Stalingrad eren romanesos, que no tenien un exèrcit tan ben entrenat ni amb tan bon material. La intel·ligència soviètica va adonar-se d’aquesta circumstància, va atacar als flancs nord i sud i va aconseguir que els seus exèrcits es trobessin a l’oest d’Stalingrad, al poble de Kalach. El 24 de novembre s’aïllava els nazis i s’evitava que poguessin rebre aliments, munició o reforços per terra. Hitler, mal assessorat, creia possible donar suport aeri, però les males condicions meteorològiques les defenses antiaèries soviètiques i la gran distància que havien de recórrer els avions nazis ho van evitar.

Uns 250.000 soldats del sisè exèrcit nazi, dirigit pel general Friedrich Paulus, van quedar atrapats a Stalingrad i van començar a preveure una existència penosa (sense recursos per cobrir les necessitats bàsiques, amb l’hivern rus a sobre i una ciutat plena de cadàvers descomposant-se) i una derrota inevitable. Hitler mai va concedir permís per rendir-se a cap de les seves unitats, però algunes unitats ho feien igualment.

Rendició final

El general Paulus va demanar en més d’una ocasió permís a Hitler per retirar-se, però aquest li va negar. Paulus, tot i no estar-hi d’acord, va romandre fidel al seu Exèrcit i va rebutjar totes les ofertes soviètiques de rendició. El 18 de gener arriba l’últim avió que l’exèrcit alemany va enviar a les seves tropes d’Stalingrad. El 30 de gener, Hitler ascendeix a Paulus al rang de Mariscal per evitar que es rendís, ja que cap mariscal alemany s’havia rendit mai. Amb aquest ascens, Hitler li estava suggerint a Paulus que el suïcidi era la seva millor opció.

Els soviètics seguien estrenyent el setge sobre Stalingrad, i els soldats nazis anaven retrocedint, tot i que seguien oposant resistència. El 31 de gener de 1943 el general Paulus, i en conseqüència el sisè exèrcit nazi (al qual li quedaven 91.000 soldats) es rendeix davant de l’Exèrcit Roig, desobeint el seu Führer. Inicialment, el general nazi Streker rebutja rendir-se, però acaba capitulant el 2 de febrer (data considerada el final de la batalla). Aproximadament 11.000 soldats alemanys no van acceptar rendir-se, i van seguir lluitant com van poder, fins que a principis de març van ser definitivament derrotats.

Volgograd

Stalingrad, avui, s’anomena Volgograd. Compta amb poc més d’un milió d’habitants i els homenatges als defensors soviètics de la ciutat són nombrosos i espectaculars, provinent tant de les autoritats com de la població civil. La festa major de la ciutat se celebra el 2 de febrer en honor al dia en que va acabar la batalla.

El 30 de gener de 2013, les autoritats de Volgograd van acordar que la ciutat passés a dir-se Stalingrad durant 8 dies l’any:

  • El 2 de febrer (final de la batalla)
  • El 23 de febrer (Dia dels Defensors de la Pàtria)
  • El 9 de maig (Dia de la Victòria a la Segona Guerra Mundial)
  • 22 de juny (inici de l’Operaciño Barbaroja)
  • 23 d’agost (inici de la batalla d’Stalingrad)
  • 2 de setembre (dia en que Japó es rendeix a la Segona Guerra Mundial)
  • 19 de novembre (inici de l’Operació Urà)
  • 9 de desembre (Dia dels herois de la Pàtria)

A més, entre 2012 i 2014 la ciutadania de Volgograd va promoure tornar al nom d’Stalingrad mitjançant una petició a Vladimir Putin amb 50.000 signatures, però a inicis de 2015 aquesta petició és rebutjada.

Referències

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Stalingrado

https://es.wikipedia.org/wiki/Operaci%C3%B3n_Urano

https://es.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Paulus#Stalingrado

https://en.wikipedia.org/wiki/Volgograd

https://www.lasegundaguerra.com/viewtopic.php?t=14333

Esperem que hagi estat del vostre interés i aprofitem, un cop més, per donar les gràcies a en Miquel per la seva col·laboració.

Et trobarem molt a faltar Miquel!

I si voleu més informació sobre la temàtica recordeu que al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República tenim un fons molt important sobre la Segona Guerra Mundial.


6 comentaris

Liudmila Pavlichenko: la franctiradora d’Stalin

Aquest trimestre ha estat col·laborant amb nosaltres a Miquel Casellas, estudiant del Màster d’Humanitats Digitals de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.

A punt d’acabar les seves pràctiques, en Miquel s’ha volgut acomiadar del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República escrivint un post al nostre blog. Ha escollit la història d’una dona, una franctiradora rusa, que va lluitar amb l’exercit roig durant la Segona Guerra Mundial.

Si no la coneixeu, llegiu el relat del Miquel, segur us interessarà.

Aquí el teniu:

La figura del franctirador, actualment clau als conflictes armat, és relativament nova i va tenir el seu esplendor al segle XX, deixant noms il·lustres com Simo “Simuna” Häyhä, franctirador finès que va abatre 505 soldats soviètics durant l’anomenada Guerra d’Hivern (de novembre de 1939 a març de 1940), convertint-se en el franctirador amb més baixes de la història. Un altra nom important és Vasili Záitsev, franctirador soviètic que va abatre 242 nazis durant la batalla d’Stalingrad, que oferia un context propici per als tiradors de precisió.

Liudmila Mijailivna Pavlichenko va néixer el 12 de juny de 1916 a Bila Tserkva, localitat de l’aleshores Imperi Rus, actualment Ucraïna. Als 14 anys va mudar-se a Kiev, on va començar a treballar a una fàbrica d’armament i a participar a un club de tir, on va començar a destacar. Als 16 anys va casar-se amb Alexei Pavlichenko, amb qui va tenir un fill, però es van divorciar al cap de pocs anys i no van seguir en contacte. Per aquella època va iniciar els seus estudis d’Història a la Universitat de Kiev. A les seves memòries, escriu:

“A tots ens interessava molt la política i, per exemple, ens solidaritzàvem amb la causa dels republicans a Espanya, que des de 1936 havien entrat en conflicte armat amb els feixistes i els monàrquics. Els feixistes rebien ajuda d’Itàlia i Alemanya, i els republicans, de la Unió Soviètica. Els diaris informaven amb freqüència i detall del curs dels esdeveniments en aquest llunyà país meridional.”

Va ser el diumenge 22 de juny de 1941, sobre les 3:15 de la matinada, quan uns 4 milions de soldats alemanys i aliats, amb uns 4.400 tancs i 4.000 avions, van avançar sobre territori soviètic: havia començat l’Operació Barbarroja, que trencava el pacte Ribbentrop – Molotov de no agressió entre Alemanya i la URSS. Els soviètics havien promogut un front comú en contra del nazisme, però davant del silenci de països com França i el Regne Unit, van decidir firmar aquest pacte de no-agressió amb l’objectiu de guanyar temps per poder afrontar la guerra.

En aquella època, Liudmila es trobava a Odessa (al sud d’Ucraïna) perquè la direcció de la Biblioteca Estatal de Història de Kiev li havia ofert un trasllat com a ajudant en cap de investigació per assistir al personal investigador local. En aquell viatge deixava la seva família per primera vegada, inclòs el seu fill Rotislav. Quan Pavlichenko rep la informació de la invasió alemanya, es dirigeix al comissariat militar del districte de transport marítim d’Odessa, on troba una cua de dues hores de voluntaris que, com ella, volien oposar resistència al nazisme. Malgrat el funcionari la volia incorporar al personal mèdic com a infermera per la seva condició de dona, després d’una discussió va acabar cedint i Pavlichenko va poder defensar el seu país de la manera que volia.

Els soviètics van haver d’organitzar la defensa en temps rècord, fet pel qual, durant les primeres setmanes, el material era molt escàs, i l’armament de Pavlichenko només consistia en una granada de mà; quan un company seu va ser ferit, li va cedir la seva arma i va començar la seva història com a franctiradora. Les seves dues primeres baixes van ser dos soldats romanesos, aliats de Hitler, quan patrullaven per Belyayevka (fer mapa).

Durant la defensa d’Odessa, Liudmila va abatre 187 soldats alemanys i romanesos, va ser ferida tres vegades per una granada de morter i va ser promoguda, primer a caporal i després a sergent. La última de les tres ferides se la va fer a la batalla de Tatarka (barri d’Odessa) i va ser especialment greu. Finalment, la ciutat va caure, i el 14 d’octubre de 1941 van començar les evacuacions a Sebastopol, a la península de Crimea, ciutat que també va ser víctima del setge nazi i va ser derrotada el 29 de juny de 1942. Va ser durant aquest juny en que Pavlichenko va ser ferida per la metralla d’un projectil de morter. Va ser retirada del front per recuperar-se i es va començar a difondre la seva història, convertint-la en una heroïna antifeixista. Durant la defensa de Sebastopol va conèixer Aleksei Kitsenko, també militar, que va demanar que el tractament de Pavlichenko es fes a la pròpia Sebastopol i va promoure que els soldats de l’Exèrcit Roig donessin sang per trasplantar-la a la ferida. Es van casar durant aquesta època; com a curiositat, Liudmila no va voler anomenar-lo Aleksei, perquè era el nom del seu antic marit, i sempre el va anomenar Lionia. Poc temps després, el seu recent marit és ferit i mort, fet que va devastar a Pavlichenko.

Liudmila explica, a les seves memòries, una anècdota ocorreguda als carrers de Sebastopol, durant la seva recuperació:

Quan passejava pels carrers de Sebastopol, els nens m’aturaven i em preguntaven seriosament: <Quants vas matar, ahir?>

Els parlava de les meves missions com a franctiradora amb tot detall. Una vegada em vaig veure obligada a dir-los que, desgraciadament, no havia disparat a l’enemic en varis dies.

<Això no està bé>, van dir els nens.

Un d’ells el més baix, va afegir amb preocupació: <Està molt malament. S’ha de matar nazis cada dia>.

Aquell petit ciutadà de Sebastopol tenia raó. Des del fatídic dia en que els matons nazis van irrompre al meu país, no ha passat un moment de la meva vida en que no hagi pensat, no hagi desitjat matar l’enemic.”

El fet de viure separada de la seva família, i en especial del seu fill, no sembla que l’afectés gaire. Potser simplement no creia que fos un tema d’interès públic o potser el seu sentit del deure de protegir la pàtria era major; sigui com sigui, tot i que explica que s’intercanviaven cartes regularment, a les seves memòries no ho explica com un fet traumàtic.

Va ser promoguda a tinent i se li va atorgar l’Ordre de Lenin, i des d’aquell moment es va dedicar a missions propagandístiques a països com Anglaterra i Canadà, però especialment als Estats Units d’Amèrica. Pavlichenko i la resta de components de les missions relataven els horrors de la guerra i reclamaven la intervenció d’aquests països per aturar l’expansió nazi. Ella va ser el primer soviètic en ser rebuda pel president dels EUA a la Casa Blanca. Mai va tornar a combatre, però va instruir a centenars de franctiradors soviètics que van lluitar contra Hitler. Va aconseguir 309 baixes confirmades, nombre que la situa entre els millors franctiradors de la història.

L’any 1943 va rebre l’Estrella d’Or, amb la condecoració d’Heroïna de la Unió soviètica, honor reservat a pocs il·lustres ciutadans. A l’acabar la guerra, va tornar a estudiar Història a la Universitat de Kiev, on va ser també professora. Entre 1943 i 1953 va ser ajudant a la Caserna General Principal de l’Armada Soviètica i posteriorment va ser membre del Comité Soviètic de Veterans de Guerra. El 10 d’octubre de 1974, Liudmila Mijailivna Pavlichenko va morir a l’edat de 58 anys a Moscú i va ser enterrada al cementiri de Novodevichye.

Fonts utilitzades per redactar aquest post:


Deixa un comentari

Teresa Alonso Gutiérrez: una nena de Rússia

Avui us volem parlar de Teresa Alonso Gutiérrez, una “nena de Rússia” de 95 anys que ha tingut una vida singular.

Ho farem a través de les paraules del nostre bon amic Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya:

Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.

Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.

El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.

La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.

Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.

Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.

Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.

I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…

Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “

“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes”
“Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle
.”

Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”

“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.

Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.

Teresa amb la medalla de la Federació Russa

Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.

Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.

Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.

Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.

Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.


Deixa un comentari

Exposició “Les llums de Rússia i l’Ateneu. La fascinació catalana per la Revolució d’Octubre” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Aquest mes de novembre, l’Ateneu Barcelonès ha iniciat un nou cicle sobre la Revolució Russa amb motiu del centenari d’aquest esdeveniment que va canviar el curs de la història. Dins els actes es podrà veure, a la porta d’accés públic d’aquesta institució, l’exposició que porta per títol Les llums de Rússia i l’Ateneu: la fascinació catalana per la Revolució d’Octubre.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat amb la cessió quatre cartells: Ciutadans adheriu-vos a l’homenatge a la URSS en el seu XXè. aniversari,  Nuestras costas seran defendidas por nuestros bravos marinos  editat per la CNT i  Tchapaief, el guerrillero rojo i Obreros, campesinos, soldados, intelectuales: reforzad las filas del Partido Comunista amdues del gran cartellista valencià Josep Renau.

També hem cedit la portada de l’edició de La Caballería Roja: narraciones históricas d’ Isaak Bábel publicada l’any 1934 i un segell de la col·lecció Associación de Amigos de la Union Soviética amb fotografies de la vida quotidiana a l’URSS durant el règim estalinista que podeu veure al nostre Pinterest :

Dir-vos també que avui, dilluns 13 de novembre, de 17 a 19 h, a la sala Pompeu Fabra hi haurà una tertúlia sobre el llibre Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed amb Pelai Pagès, professor del Departament d’Història Contemporània la nostra universitat.

Una bona oportunitat per conèixer més dades sobre la història del segle XX a través d’aquesta efemèride!


Deixa un comentari

Exposició sobre el Centenari de la Revolució Russa a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Aquesta setmana a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona es celebren un seguit d’actes commemoratius del centenari de la Revolució Russa.

L’organització d’aquests actes va a càrrec del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial i ha comptat amb la col·laboració del CRAI Biblioteca d’Economia i Empresa, del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República  i del Centro Ruso de Ciencia y Cultura de Madrid.

El passat dimarts es va inaugurar una exposició bibliogràfica al vestíbul del deganat de la Facultat d’Economia i Empresa, a l’Avinguda Diagonal número 690, en la qual podeu trobar nombrosos exemplars de llibres sobre la temàtica que pertanyen als nostres fons i el cartell que porta per títol : Ciutadans adheriu-vos a l’homenatge a la URSS en el seu XXè aniversari, d’Enric Moneny i Noguera.

L’exposició la podeu veure fins el proper dia 22 de desembre. No us la perdeu!


Deixa un comentari

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República amb el centenari de la Revolució Russa

Enguany se celebra el centenari de la Revolució Russa (1917-2017) arreu del món i des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ens hem volgut sumar a aquesta commemoració elaborant un recull d’obres del nostre fons relacionades amb la temàtica.

Us recordem que són moltes les novetats bibliogràfiques que es publiquen sobre aquesta temàtica i que les podeu consultar al nostre catàleg. També teniu un recull sobre el Fons de Sovietisme de la nostra biblioteca.


Deixa un comentari

I Jornades Internacionals: La participació soviètica a la Guerra d’Espanya 80 anys després

Els propers dies 29 i 30 de maig tindran lloc les I Jornades Internacionals sobre la participació soviètica a la Guerra d’Espanya al Palau de les Heures del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona que organitzen entre d’altres l’Associació d’Aviadors de la República i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

La presentació de les jornades anirà a càrrec del Degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona Xavier Roigé.

L’objectiu és incidir en l’estudi de la participació soviètica en la Guerra Civil espanyola. Hi participen historiadors i investigadors de les universitats de la Federació Russa i també de l’estat espanyol.

Lourdes Prades responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi participarà amb la ponència que porta per títol La Universitat de Barcelona i la memòria. SIDBRINT recupera la història dels brigadistes.

Per aquest motiu hem volgut recollir una mostra del material que tenim al nostre arxiu i biblioteca relacionat amb la temàtica i que us mostrem en aquest recurs web:


1 comentari

Nova exposició virtual sobre sovietisme a la nostra web!

Acabem de publicar, dins la pestanya d’exposicions virtuals de la pàgina web del CRAI Biblioteca Pavelló de la República, una nova mostra que recull llibres, revistes, opuscles, cartells, segells i material d’arxiu relacionats amb el tema de sovietisme.

Es tracta d’una selecció molt exhaustiva de tot tipus de material  que podeu trobar en els nostres fons i que fa referència al règim polític, econòmic  i social que va néixer a Rússia després de la revolució d’octubre de 1917 i que va acabar amb la dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991.

soviet

Ja ens direu is us ha agradat!


Deixa un comentari

El fons de Sovietisme del CRAI Biblioteca Pavelló de la República

Periòdicament volem publicar al nostre bloc una notícia per informar-vos sobre col·leccions que tenim al fons del CRAI Biblioteca Pavelló de la República que són poc conegudes tan pel que fa als nostres usuaris habituals com pel públic en general.

En aquesta ocasió us presentem una selecció de llibres de la col·lecció de Sovietisme. Anomenen així a les publicacions, sobre tot monografies i fullets,  que tracten sobre la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i els seus països satèl·lit.

Tenim també una important mostra de segells provinents del fons de l’Associació d’Amigos de la Unión Soviètica, diversa documentació d’arxiu i alguns cartells.

Els segells es troben integrats a la col·lecció de segells consultable en linia a la Memòria Digital de Catalunya.

Esperem que la informació us sigui d’interès!

Counts, George S.
El país de los ciegos : el sistema soviético de control de las inteligencias.
Barcelona : José Janés, 1951. 312 p.
 Consulta’l al nostre catàleg!
 
 
 
 
 
————————————————————————————————————————————-
 
 
Laqueur, Walter.
The fate of the revolution : interpretations of Soviet history.
New York : Macmillan, cop. 1967.
VIII, 216 p.
Consulta’l al nostre catàleg!
 
 
 
 
 
 
 
 
 
————————————————————————————————————————————-
 
 
Gedilaghine,Vladimir.
La oposición en la URSS.
Madrid : Cambio 16, DL 1977. 229 p.
Consulta’l al nostre catàleg!
 
 
 
 
 
 
 
 
————————————————————————————————————————————
 
Cookridge, E. H.
El servicio secreto soviético
Barcelona : Editorial AHR, cop. 1955. 408 p.
 Consulta’l al nostre catàleg!
 
 
 
 
 
 
 
————————————————————————————————————————————-
 
 
Gorkin, Julián.
Como asesinó Stalin a Trotsky.
Buenos Aires ; Barcelona [etc.] : Plaza & Janés, 1961.
224 p., [12] p. de làm.
Consulta’l al nostre catàleg!
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
———————————————————————————————————————————-
King, David.
The comisar vanishes : the falsification of photographs and art in Stalin’s Russia.
New York : Metropolitan Books : Henry Holt, 1997.
192 p.
 Consulta’l al nostre catàleg!