Avui us volem parlar de Teresa Alonso Gutiérrez, una “nena de Rússia” de 95 anys que ha tingut una vida singular.

Ho farem a través de les paraules del nostre bon amic Eduard Amouroux, secretari de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya:

Nascuda el 18 de març de 1925 en el si d’una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s’havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla.

Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti, País Basc. La Teresa va néixer al barri d’Eguía.

El 1934, durant la revolució minera d’Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, davant l’amenaça d’invasió de l’exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d’abril de 1937, fa 83 anys, la Teresa anava de Bilbao a Guernika a comprar carn de cavall per a la seva família. Tenia 12 anys. A mig camí el camió es va aturar i curiosa, la nena va pujar a un monticle i des allà va contemplar el terrible bombardeig de Guernika.

La seva família no va dubtar, i a fi de posar-la a resguard, va incorporar-la a una expedició de nens i nenes que es dirigien a l’URSS amb la idea que en finalitzar la guerra, amb la victòria de la república, tornessin a casa. No imaginava la família de Teresa, ni ella tampoc, el que haurien de viure en mig del conflicte bèl·lic més destructiu que la humanitat ha vist mai.

Teresa Alonso va ser testimoni de dues guerres, va empalmar la guerra d’Espanya amb la Segona Guerra mundial. Retornar a Espanya el 1956 amb una filla de 6 anys i una dolorosa lesió a l’esquena.

Viurà amb dificultats econòmiques i amb salut precària vigilada sempre per la policia. S’incorporarà a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, i amb el company Lluís Martí Bielsa, constituiran un punt de referència permanent del que va ser la lluita antifeixista al continent Europeu.

Als seus 95 anys, la Teresa, des del seu confinament, contempla una altra amenaça, diferent, amb altres armes, però amb la mateixa por. No es només l’amenaça del “coronavirus”, també es l’amenaça d’un nou feixisme que ensenya l’orella.

I Teresa Alonso, que ha fet de la lluita contra el feixisme un dels objectius de la seva vida, aixeca els ulls i contempla preocupada, però com sempre combativa, les àligues negres que tornen a volar sobre els nostres caps. I recorda…

“Cuando llegué a la URSS el recibimiento por parte de la gente fue espléndido. Aún hoy me emociono cuando lo recuerdo. Durante el viaje establecí relación con Ignacio, un chicarrón de Éibar, y fue un auténtico “flechazo”. Después de estar en una casa de niños en Kiev, me llevaron a Leningrado donde estudié para perito electricista y trabajé en una fábrica de amperímetros y voltímetros. “

“Cuando los alemanes cercaron Leningrado la convirtieron en una ciudad arrasada por el hambre, la destrucción, sometida a bombardeos continuados, con 40º bajo cero, sin agua, sin luz, la gente parecíamos cadáveres andantes”
“Llegué a comer sopa de cola de carpintero, de suela de zapato. Participé en la defensa de la ciudad como miembro de las Juventudes del Partido Comunista, construyendo trincheras, sacando los muertos de sus casas…Un día un obús me hizo rebotar contra un muro y me causó una lesión de espalda que me dejó dolorida y débil durante largo tiempo. Llegué a pesar 37 kilos. Finalmente, después de 500 días de cerco fui evacuada junto a otros chicos españoles y rusos, y nos llevaron a Georgia donde había una fábrica de hilaturas. Allí, después, de algún incidente desagradable, tuve la suerte de ser adoptada por un zapatero armenio y su maravillosa familia. Les llamaba papá y mamá. Guardo un muy buen recuerdo de ellos. Pero cómo no tenía noticias de Ignacio fui a Moscú a buscarle.”

“Pero no lo encontré. Me enteré que el 9 de marzo despegó del aeródromo de Gdov escoltando a unos bombarderos que iban a atacar Tallin. Fue derribado, pero sobrevivió y perseguido por fascistas letones cuando iban a detenerle se disparó en la sien.”

“Me volví loca, y tuvieron que internarme en un sanatorio, en condiciones muy deterioradas. Todos los días veía a visitarme Vicente Carrión, un español que era el teniente coronel más joven de Ejército Rojo. Nos casamos y me quedé embarazada. Pero yo no estaba enamorada, la cosa no funcionó y yo volví a España con mi hija en 1956”.

Però la relació de Teresa amb Rússia no va acabar. Sempre hi haurà un fil, indestructible, que unirà el cor de Teresa amb el poble rus. Ella guardarà un excel·lent record de la seva estada en aquelles terres, i especialment tindrà un lloc d’honor en la seva memòria pels cinc mesos que Teresa va passar situada a Leningrad.

Cada cinc anys, la Teresa Alonso rep, del Consolat rus, una medalla commemorativa del triomf del poble soviètic sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

És un homenatge a la seva participació en la lluita al setge de Leningrad, quan la ciutat va quedar rodejada per les tropes alemanyes. Un reconeixement a la seva participació en les diferents tasques pròpies de la defensa: des de la construcció de fortificacions, a fer bombes de mà en una fàbrica, visitar als soldats ferits, enterrar els morts abandonats al carrer.

Aquest any, la Pandèmia i l’Estat d’Alarma han modificat el lliurament de la distinció.

Dies abans, una trucada del Consolat li va notificar la visita a casa seva, el 9 de maig, dia de la capitulació nazi, d’una delegació diplomàtica russa per fer-li lliurament de la medalla. Aquell dia una trucada per l’intèrfon li va anunciar presència de dos persones a la porta. Eren els funcionaris del consolat am mascaretes i guants. Un d’ells resta a la porta, l’altre, d’aspecte solemne, entra. S’atansa a una tauleta, i diposita un gran ram de flors, una capsa de bombons i la medalla.

Per seguretat, comunica que, contra el seu desig, aquest cop no li podrà col·locar personalment la Medalla. Però això no disminueix la solemnitat del moment, i una ràfega de rècords envaeix a Teresa Alonso.

Quatre dies desprès Teresa Alonso rep una comunicació oficial de la presidència de la Federació Russa, signada pel president Vladimir Putin en la qual se li agreix la seva participació en la lluita contra la invasió alemanya i se la felicita per la seva contribució a la victòria final sobre el nazi-feixisme.