El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Musée d’Orsay de Paris, han col·laborat en l’organització de l’exposició que porta per títol Gaudí, dedicada a l’arquitecte català més popular i reconegut internacionalment.
Inaugurada el passat 19 de novembre de 2021 es podrà veure al MNAC fins el dia 6 de març de 2022.
El comissari general de l’exposició és el Dr. Juan José Lahuerta, professor d’Història de l’Art i d’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya, i director de la Càtedra Gaudí a l’ETSAB.
Aquesta mostra proposa una nova mirada sobre Antoni Gaudí (1852-1926), segons paraules dels seus organitzadors, es tracta d’un exercici de desconstrucció del mite, de l’artista i de la seva obra, sovint reduïts i simplificats fins al punt de convertir-los en una marca.
I és que Gaudí és un personatge complex, que realitza la seva obra dins d’estratègies polítiques, ideològiques i estètiques ben concretes.
La mostra sobre Antoni Gaudí ofereix una nova visió de l’artista com una figura única, però no aïllada, i situa la seva obra en el context local i internacional. Es vol crear una dialèctica entre l’obra gaudiniana i la d’altres creadors contemporanis, sigui en l’àmbit del disseny, de l’arquitectura, de l’art o de la cultura en general. Evoca l’entorn social, polític i econòmic de la Barcelona de la fi del segle XIX i principis del segle XX, de la qual Gaudí és un dels grans protagonistes i, sens dubte, el màxim intèrpret.
A través d’una museografia basada en la teatralitat i l’acumulació d’objectes, com si es tractés del taller de Gaudí, es presenten més de 650 elements —obres d’art, objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, plànols i fotografies— procedents d’un centenar de col·leccions nacionals i internacionals, inclosa la del Museu, que compta amb un important conjunt d’obres de l’arquitecte.
El passat dia 15 de novembre es va inaugurat el nou Museu Virtual de la Universitat de Barcelona MVUB, que emprèn una nova etapa.
Entre les novetats que presenta destaquem la renovació del motor de dades i la interfície de consulta, incorporant un programari que millora l’anterior pel que fa a la usabilitat.
A les disset col·leccions que tenia fins ara, se n’hi han afegit quatre de noves, També s’hi incorporen noves funcionalitats com per exemple: exposicions virtuals per temàtiques i accés a la visita virtual de l’Edifici Històric en català, castellà i anglès.
Tot plegat per posar a l’abast de tota la comunitat universitària i de la ciutadania en general, el ric patrimoni cultural de la Universitat de Barcelona.
Heu de saber que el Museu Virtual de la Universitat de Barcelona va ser el primer museu virtual d’una universitat creat a Espanya, i va néixer amb l’objectiu de donar a conèixer el ric patrimoni material d’aquesta institució històrica.
Una de les seves singularitats principals és l’heterogeneïtat de les col·leccions, que són un reflex de la diversitat d’àrees acadèmiques de la pròpia Universitat, així com de la diversitat de gènesis, processos de treball i ubicacions que les caracteritzen. Entre les obres que s’hi poden trobar hi ha, des de pintures dels segles XVI al XXI, fins a instruments científics, col·leccions de biodiversitat o fons bibliogràfics de diversos àmbits.
El professor del Departament d’Història i Arqueologia Agustí Alcoberro i Pericay és l’actual vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals des de l’any passat i ha estat el principal impulsor del projecte.
Segons les seves paraules:
«el Museu Virtual presenta, a hores d’ara, les peces més emblemàtiques d’un gran nombre de col·leccions de la Universitat de Barcelona, amb una gran varietat de temàtiques i formes. I ho fa amb un llenguatge informàtic plenament actualitzat, que incita a la interacció i que pretén desvetllar la curiositat de l’usuari». Encara hi falten algunes col·leccions, i cal passar també per una «etapa de gimnàstica, és a dir, d’anar comprovant a la pràctica què funciona i què cal millorar».
Alcoberro creu que el Museu ha de ser una eina viva que ha de generar notícia de manera permanent i ha de crear comunitat.
També hi s’hi han incorporat 52 segells emesos durant la primera meitat del segle XX, pertanyents a la col·lecció Segells i Vinyetes. Formen part de la sèrie editada per l’Asociación de Amigos de la Unión Soviética, amb fotografies de la vida quotidiana a la URSS durant el règim estalinista.
Feu una ullada a la web del museu i descobriu vosaltres mateixos totes les maravelles que s’hi poden trobar!
L’octubre de 2021, Lluís Ranís Pauls, va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República correspondència diversa de la seva família, molt especialment les cartes que es van intercanviar els seus pares, Rafel Ranís Gimeno i Teresa Pauls Font, durant la Guerra Civil espanyola, mentre ell era al front, i els primers anys de la postguerra quan, com a presoner de guerra, va estar internat a diversos batallons de treballadors.
Durant la Guerra Civil, Rafel Ranís, tinent de la 32a Divisió, va escriure a la seva esposa Teresa des de diversos fronts: Vedado de Zuera, Tarragona, Tortosa, Cinco Olivas, Granyén, Biescas i novament Vedado de Zuera.
El febrer de 1939, l’escriu des de Perpinyà, on treballava en un hospital militar i, a partir del mes de març, des de Figueres, Espolla i Bescanó on, com a presoner de guerra, va estar internat en diversos batallons de treballs forçats durant tres anys.
També va estar empresonat al País Basc (possiblement al camp de la Universitat de Deusto a Bilbao) i a Andalusia (Algesires o La Línea de la Concepción). D’aquest període no hi ha correspondència perquè va estar desaparegut.
Les cartes de Teresa a Rafael són de l’any 1937 i estan escrites des de Corbins (Lleida).
El fons consta també de correspondència de diversos familiars i amics de Rafael Ranís.
Totes les cartes són manuscrites i estan escrites en castellà excepte una de Jaime Soler, amic de Rafael Ranís, de setembre 1937, on li diu que l’escriu en català perquè no s’oblidi de la nostra aïmada Catalunya.
La donació d’aquest material inclou diverses fotografies de la família Ranís Pauls i unes memòries orals de Rafael, enregistrades per ell mateix, on explica la seva vida com a tinent durant la guerra, com va arribar a Portbou, el que va veure quan treballava a l’hospital de Perpinyà, el seu pas per Argelers, la possibilitat d’exiliar-se a Mèxic que va rebutjar perquè volia conèixer la seva filla, el retorn a Espanya i l’ingrés a diversos Batallons de Treballadors de Catalunya. Malauradament l’enregistrament és incomplet.
El fill de Rafael Ranís, Lluís Ranís Pauls, ens ha passat aquest apunt biogràfic del seu pare, que també hem incorporat a l’inventari.
Rafel Ranís i Gimeno (Barcelona, 24 setembre 1915 – 4 novembre 2000). El gran de tres germans, ell i dues noies. Va ser batejat als 17 anys, perquè la seva àvia, que era mol religiosa, li va prometre un rellotge si ho feia. Els seus pares eren cantants d’òpera i sarsuela. Quan tenia 5 o 6 anys va viatjar a l’Argentina, perquè als seus pares van ser contractats per cantar a Buenos Aires. No sé ben bé com al meu avi li varen proposar ser capatàs a unaserradora a l’Amazònia, i ell va acceptar-ho. Van viure allà 7 anys recorrent mig Sud-Amèrica. L’any 1927 van tornar a Barcelona.
Teresa Paüls i Font (Corbins, 5 abril 1912 – Barcelona, 5 desembre 2004). Tercera de quatre germanes i filla de pagesos, als 12 anys la van enviar a Barcelona a treballar de serventa, ja que l’economia dels pares era molt precària.
Durant la República, quan las coses van començar a anar malament, al meu avi, que tenia amics militars, li van aconsellar que en Rafel es matriculés a l’Escola Militar, així, si les coses es complicaven, amb una graduació militar podria disposar d’una situació més aventatjosa. Va sortir de l’Escola amb el grau de tinent.
L’any 1937 en Rafel i la Teresa es van casar pel civil a Barcelona, el 1943 per l’església a Manresa i una tercera vegada pel civil, donat que el règim Franquista va anul·lar el primer casament. D’aquest tercer matrimoni, no en queda constància, donat que un cop realitzat i abonades les taxes, els varen comunicar que quedaria validat el primer matrimoni que es va dur a terme durant la República.
La guerra pelmeu pare va durar sis anys, tres de guerra i tresde presons i camps de concentració.
Acabada la guerra en Rafel va fugir a França, primer a Perpinyà, on va treballar en un hospital i després a Argelers. Al cap d’un temps, li varen dir que els que no tinguessin delictes de sang podien tornar a Espanya perquèno hi hauria represàlies. Va ser enganyat ja que en tornar va ser arrestat, empresonat durant tres anys i declarat culpable en un judici del tribunalmilitar.
El 4 d’octubre de 1938 en Rafel i la Teresa varen tenir una filla, la Maria Rosa, a la que no va conèixer fins que ja tenia 18 mesos. Després del seu captiveri, quan en Rafel va tornar a casa, pesava 37 quilos.
Per a la Teresa, potser encara va ser més complicat, perquè els sogres no l’acceptaven, perquè era de classe baixa (ells tenien aires de grandesa, però mai varen tenir un duro). Amb la Maria Rosa es va estar una temporada a Corbins amb els seu pares, però no sé per quins motius, també va haver de marxar i es va trobar sola amb una criatura petita.
La postguerra també va ser molt difícil. En Rafael, d’ofici sabater, no trobava feina pels seus antecedents penals i per ser “rojo”. S’agafava a tot el que sortia i mentrestant la Teresa fregavaterres.
Quan la Mª Rosa tenia 7 anys, emmalaltir del “malt de Pott” (tuberculosi a la columna vertebral) i va estar 5 anys ingressada a un hospital. Les conseqüències d’aquesta malaltia les va arrossegar durant tota la vida, amb un munt d’intervencions d’ossos. Entremig jo, el seu fill, també em vaig posar malalt i vaig ser pràcticament desnonat; em va salvar la penicil·lina, i tot això en la més absoluta misèria. Poc a poc i treballant molt tots dos en diverses feines se’n varen sortir.
La Teresa va patir totala seva vida unes depressions molt greus i profundes, les quals, afortunadament al llarg dels anys van anar millorant: els motius podem imaginar quins van ser.
Van estar casats 62 anys, la Teresa ens va deixar als 92 anys i en Rafel als 85.
Com cada mes us presentem les darreres novetats bibliogràfiques que ens han arribat a la biblioteca. Les podeu consultar-les a través de la xarxa social Pinterest .
Els companys del CRAI de Lletres han fet un vídeo on expliquen com obtenir un llistat de les noves adquisicions de cada biblioteca al nou cercador que us pot resultar de molta utilitat!
En aquesta ocasió tenim molts agraïments a institucions i particulars que han donat obres pels fons de la biblioteca! Aquí els teniu:
Entre els passats dies 22 i 24 d’octubre es va celebrar el I Congrés Internacional La Guerra Civil a les Terres de l’Ebre (1936-1939), a la citat de Gandesa, que va comptar amb la participació d’especialistes referents en la matèria a nivell nacional i internacional.
S’hi van presentar diverses comunicacions prèviament seleccionades pel Comitè Científic, i hi van haver visites guiades als espais històrics de la Batalla de l’Ebre i al nucli antic de Gandesa. Per cloure el Congrés Internacional es va celebrar un emblemàtic acte commemoratiu de l’Associació d’Aviadors de la República.
Dies abans a l’aula Didàctica del Museu de Tortosa va tenir lloc la presentació del congrés amb dues conferències, ‘Més enllà de Hemingway: corresponsals de guerra a Tortosa’, a càrrec de l’historiador Roc Salvadó i ‘Civils evacuats, a la muntanya i al Delta’, d’Andreu Caralt, en el marc de ‘Tortosa Capital de la Cultura Catalana 2021’ i es van organitzat amb la voluntat de posar en relleu la memòria històrica de l’Ebre i convertir-la també en actiu turístic en la que és una de les ciutats més castigades per la Guerra Civil Espanyola.
L’organització del congrés a va anar a càrrec de l’Ajuntament de Gandesa, l’Ajuntament de Tortosa, la Universitat Internacional de Catalunya i el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre. També va comptar amb el suport de diverses associacions i entitats com: l’Associació d’Aviadors de la República, la Diputació de Tarragona, el Departament de Cultura, el Consell Comarcal de la Terra Alta, l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre, el Memorial Democràtic, l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, l’Institut Ramon Muntaner, el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, el Patronat pro Batea i l’Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre.
Aquest 1r Congrés Internacional ‘La Guerra Civil a les Terres de l’Ebre’ de Gandesa ha servit per a divulgar les últimes investigacions sobre el conflicte bèl·lic i ha estat tot un èxit!
La bibliotecària i historiadora Gemma Caballer Albareda és una de les veus expertes que apareix al documental. Precisament la seva entrevista va ser filmada en una de les sales del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, que ha cedit també documentació doncs els documents del Fons Personal Josep Maria Trias Peitx (1900-1979) formen part de l’Arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i són testimoni de les iniciatives humanitàries, polítiques i culturals amb les que estigué vinculat: escrits que parlen sobre la situació de Catalunya durant la guerra civil, els seus contactes amb el govern basc i els problemes de caire religiós existents en aquells moments en són un exemple.
Gemma Caballer fou la responsable, junt amb la professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Queralt Solé, de l’edició, la introducció i les notes del desè volum de la col·lecció Els papers del Pavelló de la República, editat conjuntament pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals i l’Editorial Afers dedicat a la figura d’aquest home extraordinari, un heroi que gràcies a les seves, tot sovint arriscades gestions, va salvar milers de persones durant la guerra civil espanyola, l’exili republicà a França i la Segona Guerra Mundial.
No us perdeu l’emissió d’aquest documental, dirigit per Mar Llanas. Segur us agradarà!
El passat mes d’octubre s’ha estrenat, a les sales de cinema, la pel·lícula “Las leyes de la Frontera” dirigida per Daniel Monzón (Celda 211 i el Niño, entre d’altres) que adapta la novel·la del mateix nom de Javier Cercas.
Ambientada a finals dels anys setanta, concretament a l’estiu de 1978, narra la història d’ Ignacio Cañas (Marcos Ruiz) un estudiant de 17 anys introvertit i una mica inadaptat que viu a Girona. Quan coneix al Zarco (Chechu Salgado) i a la Tere (Begoña Vargas), dos joves delinqüents del barri xinès de la ciutat, es veu immers en una carrera imparable de furts, robatoris i atracaments.
El rodatge va començar el setembre de 2020 i es va perllongar durant 9 setmanes. Es va filmar en diferents localitzacions d’arreu de Catalunya, com Girona, Manresa, Montblanc i la Costa del Garraf, entre altres.
La pel·lícula, inscrita en la tradició d’allò que hom denomina cinema “quinqui”, un subgènere cinematogràfic en auge durant la decada dels 70, sovint interpretat pels mateixos personatges reals, com el Vaquilla o el Torete, compta amb un exhaustiu treball de documentació i recreació de l’època.
Avui us volem mostrar una de les darreres donacions que hem rebut, la de Lluís Burcet i Castelló (Sant Climent de Sescebes 1933-2016), un treballador del sector vinícola de Sant Climent de Sescebes, un petit poble de l’Alt Empordà, força conegut per ser la seu del CIR o Centre d’Instrucció de Reclutes número 9, un campament de l’exèrcit espanyol, on molts catalans van haver de fer el sevei militar obligatori. Aquests centres van sorgir als anys seixanta del segle XX.
Tal i com expliquen des de la pàgina web de l’ajuntament, l’electricitat va arribar a Sant Climent l’any 1914 i dos anys després Martí Soler, un habitant del poble i el seu fill van construir un local situat al carrer Icària, 6, que van batejar amb el nom de “Teatro-Cine Imperio”, amb un aforament d’unes 200 localitats. Aquest cinema va ser molt concorregut. S’omplia de gom a gom, i hi acudia gent de molts pobles de les rodalies.
El local va tenir el seu màxim esplendor coincidint amb la millor època del campament militar doncs eren molts els quintos que hi anaven, obligant a fer més d’una, i fins i tot dues sessions. Es va haver de suprimir l’escenari i s’afegí un anfiteatre, per la qual cosa l’aforament es va ampliar amb unes cent persones més, i es va millorar la comoditat de butaques, accessos i bar, que van fer del “Imperio” un dels millors cinemes “de poble” de l’Empordà. Finalment va acabar tancant a finals del anys 80,
Ara al nostre arxiu, i gràcies a la donació de la família d’en Lluís Burcet i Castelló, podeu veure alguns del programes de mà de les pel·lícules que durant tots aquells anys es van projectar a aquest petit poble empordanès.
Els programes de mà eren una forma de publicitat utilitzada per les empreses productores, distribuïdores i propietàries de les sales de projecció de pel·lícules per atraure l’atenció de l’espectador. Neixen a principis del segle passat, assolint la seva màxima popularitat als anys trenta i quaranta coincidint amb l’esplendor de la cinematografia. Van desaparèixer a finals dels anys setanta amb l’arribada de nous sistemes de publicitat.
Durant quasi un segle, el programa de mà va servir com a instrument per a l’educació cinematogràfica a nivell popular i va ser un referent en l’ús de l’art i la creativitat publicitària. S’entregaven en comprar les entrades i en ells s’anunciaven amb il·lustracions o fotogrames les pel·lícules programades, indicant dates, horaris i textos explicatius.
Aprofitem l’avinentesa per comentar-vos que, precisament limitant amb Sant Climent Sescebes, hi ha el poble de Capmany on Lluís Benejam i Buhigas (Figueres, 1954) impressor i col·leccionista de material de cinema, ha creat un arxiu molt valuós, amb informació impresa de les pel·lícules que han estat emeses al nostre país, des del 1900 fins als nostres dies.
Us recordem que podeu fer donació de llibres i revistes d’història contemporània, així com de qualsevol tipus de documentació d’arxiu relacionada amb la nostra temàtica.
Al CRAI Biblioteca Pavelló de la República el material continuarà estant a la vostra disposició i també podrà ser consultat per la resta dels nostres usuaris!
Aquesta entitat, pionera en la recuperació de la memòria col·lectiva a l’estat espanyol, és hereva del Instituto Obrero de València (1936-1939), el primer Institut Obrer format pel Govern de la Segona República espanyola l’any 1936, quan s’acabava d’iniciar la Guerra Civil.
Es va crear per tal de poder donar a les classes populars un nivell adequat en formació i coneixements i d’aquesta manera elevar el nivell cultural del país i preparar a un grup de persones per a les labors de reconstrucció que serien necessàries quan la guerra finalitzes. Després van haver-hi més projectes en indrets com Sabadell, Barcelona, Madrid, etc.
Per commemorar l’efemèride s’ha editat un llibre que recull 35 veus diverses, la majoria de la societat valenciana, com Ximo Puig, President de la Generalitat Valenciana o Joan Ribó, alcalde de València, i on hi podem també trobar la de Lourdes Prades i Artigas, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La relació entre aquesta entitat i el CRAI del Pavelló ha estat continuada i molt fructífera durant tots aquests anys. Per aquest motiu Lourdes Prades ha estat convidada a escriure un text explicant aquests vincles que parteixen de la relació personal amb la presidenta de l’entitat, Cristina Escrivà i Moscardó, investigadora, gestora cultural i escriptora que ha donat bona part de les seves publicacions als fons de la nostra biblioteca.
Segons paraules de la Cristina els instituts per obrers van ser un assaig pedagògic que tenien com objectiu la igualtat de gènere, l’ensenyament laic i la formació de professionals.
Francesc Tosquelles i Llauradó (Reus, 22 d’agost de 1912 – Granges-sur-Lot, 25 de setembre de 1994) és considerat un dels inventors de la psicoteràpia institucional, moviment que va influir poderosament la pedagogia i la psiquiatria de la segona meitat de segle XX.
Va estudiar Medicina i Psiquiatria a Barcelona, i va rebre formació mèdica, entre d’altres, del psiquiatre Emili Mira. Va treballar abans de la Guerra Civil a l’Institut Pere Mata.
Catalanista afí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el juliol del 1936 va marxar al front d’Aragó, on va assistir combatents amb psicopaties adquirides a les trinxeres.
Exiliat a França al final de la Guerra Civil, es va instal·lar a Saint-Alban fins als anys seixanta, on va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques, sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.
L’obertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, l’exploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i l’escriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida.
A finals dels seixanta, la Gerència de l’Institut Pere Mata de Reus el va contractar com a director i va liderar la reforma de la institució fins a la seva mort.
Aquesta exposició que fa dialogar la trajectòria d’aquest psiquiatre republicà exiliat a França durant més de 30 anys amb la cultura dels exiliats, l’art modern i l’art brut.
Tosquelles va centrar els seus estudis en els hospitals i els manicomis, convençut que si s’actuava en les institucions les patologies individuals també troben cura. Amb l’ajuda de la literatura i de l’art, amb artesania i cinema domèstic i tota creació sense altres exigències que donar l’oportunitat a la persona alienada d’aconseguir expressar-se.
L’exposició esta comissariada per Carles Guerra, professor de la Universitat Pompeu Fabra, Joana Masó, professora de literatura francesa de la Universitat de Barcelona, Julien Michel i Annabelle Ténèze, conservadora en cap i directora de Les Abattoirs.
Joana Masó, a més de comissària de la mostra, és també l’autora del llibre: Tosquelles: curar les institucionsun document fonamental per a la història de la psiquiatria, la psicoanàlisi i la cultura al nostre país. El treball és el resultat del projecte de recerca del Grup ADHUC de la UB El llegat oblidat de Francesc Tosquelles, que Masó coordina des del 2017 i que està finançat per la Fundació Mir-Puig.
Per a Masó, Tosquelles és un home de la República: «Ell estudia durant la dictadura de Primo de Rivera, i és durant la República i la Guerra que posa en pràctica els seus coneixements». Curant els soldats malalts a prop del front, per exemple. Ell no creu que hagin d’anar a hospitals de la rereguarda, sinó que la malaltia s’ha de guarir en l’entorn on es produeix, perquè no només cal curar els soldats, sinó també els metges i les infermeres. Tosquelles guareix «l’estructura» de la guerra. O requisant uns masos a prop de Reus per tal de tractar nens autistes. «És la política en l’època republicana que li permet dur a terme aquestes experiències d’avantguarda. I tota aquesta experiència és la que s’endú a França i posa en pràctica a Saint Alban», recalca Masó.
Francesc Tosquelles és l’eix que articula aquesta exposició que comença amb la Retirada i la fi de la Guerra Civil espanyola, el seu pas pel Camp de Septfonds i la Segona Guerra Mundial. Es tracta en profunditat el paper que va exercir aquest metge a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban-sur-Limagnole, treballant amb els pacients i rendint homenatge a les seves creacions artístiques i intel·lectuals.
Amb aquesta proposta, Les Abattois, Musée continua la seva llarga investigació sobre la creació a l’exili, el post colonialisme i l’estatus de l’obra d’art. La contribució cultural dels exiliats espanyols i la història de l’art regional i rural són l’origen d’aquest projecte que reuneix més de 100 obres, tant d’art modern com les creades per pacients a l’hospital, a més de pel·lícules inèdites, llibres, arxius, fotografies i una secció d’art contemporani.
blocpavellorepublica.ub.edu 
