Ja teniu aquí la tercera entrega de les recomanacions literàries de la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, que és una gran lectora i de tant en tant ens fa un escrit sobre un dels llibres que s’ha llegit, relacionat amb la temàtica del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i que podeu trobar al nostre fons.

En aquesta ocasió ens parlarà de l’obra:

Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada

de Mercè Rodoreda.

Aquí teniu les seves paraules:

Ara farà un any, el març del 2023, el Club Editor va apostar per publicar Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada, un recull que vol explorar (i potser no ho aconsegueix de la manera en què es proposa) un bocí de la vida de Mercè Rodoreda, l’escriptora en majúscules de les lletres catalanes —crec que ens hi podríem arribar a posar d’acord—: La plaça del Diamant, Aloma, El carrer de les Camèlies, Quanta, quanta guerra… i La mort i la primavera són només una tria dels títols que han consolidat l’autora al panteó dels lletrats catalans. La recerca del rostre del mal mentre la vida segueix i l’afany per desemmascarar-lo són aspectes vertebradors en l’escriptura —pràcticament sempre política— de l’autora, que apareixen de nou. Què fa que aquesta nova aposta editorial es pugui emmarcar dins la diferència?

Ells no saben res és una obra construïda a manera de calidoscopi en què cadascuna de les seves parts podria funcionar perfectament en solitari. En la unió, però, s’hi ha intentat d’atribuir un punctum, un major estadi de significança. El primer apartat està conformat per mitjà de la correspondència de Rodoreda a Carles Riba compresa entre 1940 i 1942. La segona part s’abandona a la imaginació literària, situant-nos directament al pla narratiu que dona llum a «tres contes de la França ocupada»: «Cop de lluna», «Nocturn» i «Nit i boira». Per últim, l’editorial dona veu a un grup d’historiadors, als quals permet d’endinsar-se en la caracterologia d’Otto Warncke, el responsable de tots els espanyols de França que funcionaven de mà d’obra de la Companyia Todt.

Les cartes incloses al volum són significativament unidireccionals. La resposta hi era, de fet, així es referencia en l’escriptura de Rodoreda, però Ells no saben res recull només la vessant rodorediana. Hi veiem, en primera instància, una preocupació per la situació d’Amand Obiols, el company de Rodoreda. Serà més endavant que la correspondència prendrà un ritme pràcticament frenètic que marca l’agitació de la lectura. Sembla, pràcticament, que Rodoreda visqui corrent. Sigui com sigui, a l’intent de comunicar-se amb el seu amic Riba, hi apareix la figura d’Otto Warncke, que serà el coprotagonista principal de l’últim part d’Ells no saben res.

Com a pont entre el recull epistolar i la tríada de contes hi trobem la preocupació rodorediana —i, és clar, no només de l’escriptora— que compassa la Història: com es pot defensar una humanitat incòmoda? El joc de pistes proposat per Club Editor és un intent de desengranar la complexitat de la Història, de saber trobar el gris existent entre allò que negreja, i el que és blanc. Aquí s’hi emmarquen els tres contes del recull, que van estar escrits poc després de l’aturada al foc de la Segona Guerra Mundial i que tenen la França ocupada com a escenari compartit.  

En un clar intent de combatre la desmemòria i semblantment a què havia fet ja en altres ocasions —el deliciós conte intitulat «Orleans, 3 quilòmetres» n’és el clar exemple—, Rodoreda se situa en la palestra per exposar personatges amb preocupacions comunes i lligades a l’aturada d’una vida que s’ha de continuar vivint. L’anhel per escollir-ne la forma és clarament detectable en els personatges. L’autora ho fa a la seva manera, que ja ha abanderat en la tradició catalana: de puntetes, suggerint al lector només el fet essencial perquè sigui ell qui desgrani la totalitat de la història.

«Cop de lluna», «Nocturn» i «Nit i boira» se situen en el punt en què l’ombra esdevé encara més fosca. La bogeria imperant en la humanitat, la certesa d’una solidaritat de la qual encara ara es dubta, l’experiència de la felicitat truncada i la incomprensió són només alguns dels elements que funcionen com a fonament dels tres relats breus de Ells no saben res. L’angoixa imperant —permeabilitzada per un i si… constant— és palpable en tres contes que presenten la nit com a protagonista no explícit en un moment en què la parca de la mort —companya indestriable de l’exili— campa als seus aires, talment com si l’últim alè de la humanitat ja fos seu.  

L’últim dels apartats és ple de significats que retornen a la idea que lliga amb la complexitat de la Història. El perfil biogràfic d’Otto Warncke es deixa en mans d’un grup d’historiadors format per Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido. El lligam que manté l’alemany amb Mercè Rodoreda no passa per l’escriptora que ens ocupa, sinó pel seu company: Amand Obiols.

Amb la voluntat d’entendre millor l’obra narrativa de l’escriptora, la història d’Obiols a Bordeus es posa a ebullició fins a estar a punt d’acabar en un esclat que es presenta com a element que arrossega a Rodoreda. Els historiadors desgranen la manera en la qual Obiols va anar ascendint en els treballs pel III Reich, fins a situar-se en les capes de més alt privilegi. La corda fluixa teixida entre el col·laboracionisme i la resistència és indiscutible: lluitar per la vida —tot i que sigui sota les ordres del nazisme— s’ha d’englobar sota el concepte de col·laborar o cal saber discernir-ne el context? O, fixant-nos en el contraargument, és notori que la feina d’Obiols s’emmarca dins el pla més directe del col·laboracionisme?

El debat és encara viu, i escapa de la mirada posada en Rodoreda —conscient del càrrec d’Obiols, però englobada erròniament, a parer nostre, al mateix sac— i el seu company. Les tres parts d’Ells no en saben res han conformat, segurament, una unió impostada, però que ha funcionat a manera de benvinguda d’un debat que ha fet vessar autèntics rius de tinta. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Al cap i a la fi, el que fa Rodoreda (qui hauria de ser la veritable protagonista del volum) és transitar la crueltat d’un món que lluita per obrir escletxes de llum, mentre aprèn a saber viure la contradicció —més que no pas en la contradicció—. Recuperar Rodoreda sempre és un acte de memòria actiu.

Què us ha semblat?