Fa unes quantes setmanes la Laia Masnou Campañà, estudiant del Grau d’Història de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i becària al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va escriure una ressenya bibliogràfica al blog d’un dels llibres del nostre fons i vam comentar-vos que, periòdicament, seguiria fent recomanacions de lectures diverses seleccionades per ella mateixa.

Aquí teniu la segona entrega:

La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc

En el marc regeneracionista traspuntat després del desastre del 98, la voluntat de ressorgiment de què havia estat l’Imperi Espanyol es posava sobre la taula. La pèrdua de Cuba i les Filipines deixava Espanya molt enrere en la competència per esdevenir puntera com a potència colonial hegemònica. Tot i això, els anhels regeneracionistes apareixien a l’arena pública per clamar en favor del manteniment de les colònies espanyoles al territori africà.

Aquest és el context del qual parteix La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc, de la professora del departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Gemma Torres. L’eix vertebrador del llibre gira al voltant del gènere, que és formulat en tant que agent amb un paper actiu en favor de la (re)definició constant dels significats de la pàtria. La disputa per fixar els continguts de la nació va tenir com a escenari rellevant l’espai colonial. La metròpoli hi va trobar un vehicle de transmissió i representació dels continguts que es volien donar a la nació. El diàleg entre els dos territoris, que mai es donaven l’esquena, era constant: es va entrar en el joc de la rèplica continuada.

La ferida oberta del nacionalisme espanyol operava en la renovació dels significats del jo i del nosaltres, que es mostraven sempre enfrontats a l’Altre, com a subjecte prejutjat i estereotipat. En el context analitzat per Gemma Torres, la imatge alteritzant del marroquí s’edifica com a icona per excel·lència de la masculinitat subalterna, és a dir, contraposada a la masculinitat hegemònica que encara no s’ha consolidat.

Partint d’aquesta base, el continent africà i els seus habitants nadius es van mimetitzar en un de sol per esdevenir el reflex de les ansietats nacionals, de gènere i de classe d’un jo espanyol en lluita per la prevalença del seu projecte nacional. La pugna entre els dos programes (re)significadors de la nació es va traduir a la colònia en un projecte civilitzador en què la virilitat colonial s’entenia com a moderna. Cada un dels models, però, ho feia a partir dels seus propis mitjans.

Els diferents discursos que convivien -i competien- són protagonistes dels capítols de la Gemma Torres, que aporta les claus per desgranar-ne el significat. Les proclames liberals -farcides de significats relatius a la civilització, al model familiar i al treball- i el model agressiu i militarista -deutor dels valors militars i l’orgull imperial- són duts a la palestra en tant que patrons protagonistes de la pugna.

La confrontació entre models masculins comptava amb el necessari suport de l’establiment d’una feminitat arquetípica. Els models de virilitat i masculinitat, doncs, participaven conjuntament en la configuració d’un mateix ideal nacional que els estructurava. No són contràries: ambdós arquetips afloren de la llavor del diàleg amb la nació i les seves ansietats. Imperi, nació, virilitat i feminitat es construeixen mútuament en una lluita en contra de la desestabilització.

La proclama de la Gemma Torres, a la qual és una obligació llegir, és clara: tots els nacionalismes són generitzats. El gènere és un vehicle indefugible de qualsevol proposta de significació en l’arena nacionalista. Així, Espanya, en un context de desestabilització i crisi emocional, va intentar regenerar els valors virils al marc dels seus territoris imperials.

Què us ha semblat?