Todos los catalanes son una mierda aquesta és la frase que va deixar anar el periodista falangista Luis Martínez de Galinsoga i de la Serna (Cartagena, 1891 – Madrid, 1967), director de La Vanguardia Española, després d’assistir a la missa que s’oficiava a l’església de Sant Ildefons, al barri barceloní de la Bonanova el dia 21 de juny de 1959.

Galinsoga va ser nomenat director de La Vanguardia per Ramón Serrano Suñer, ministre de l’interior del govern rebel de Burgos, just l’endemà de l’ocupació de la ciutat de Barcelona per les tropes franquistes, el 27 de gener de 1939.

Segons diverses fonts, Galisonga va protestar perquè el mossèn havia oficiat l’homilia en català i no va voler atendre les explicacions del sagristà quan li va dir que en aquella parròquia s’oficiaven diàriament sis misses en castellà i dues en català.

Galinsoga li va respondre: pues diga al señor cura que él y todos sus feligreses son una mierda, i li va allargar una targeta de visita. Fou quan sortí de l’església que va deixar anar allò de que todos los catalanes son una mierda!

L’endemà de l’incident, el rector de Sant Ildefons, Narcís Saguer, va escriure a Galinsoga tornant-li la targeta i advertint-lo que probablement algú l’havia suplantat atacant la seva honorabilitat amb unes formes incorrectes i frases grolleres. Galinsoga va respondre confirmant que havia estat ell mateix i que trobava indignant que es prediqués en català.

A partir d’aquests fets, el catalanisme polític i cultural, en la clandestinitat, va impulsar una campanya de boicot al diari La Vanguardia, aleshores La Vanguardia Española, exigint el cessament de Galisonga.

Joves catòlics i catalanistes, encapçalats per Jordi Pujol i Soley, repartiren fulls volants com aquests que conservem al nostre arxiu:

El dia 19 de gener de 1960, Galinsoga escriví un editorial al diari per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans. Negava els fets i s’autoqualificava com amic de Cambó.

Però la campanya de boicot no es va aturar. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.

Els seus propietaris, alarmats, van sol·licitar al govern de Franco autorització per cessar Galinsoga que finalment el va destituir el 7 de febrer de 1960.

El règim franquista el va substituir per Manuel Aznar Zubigaray, que havia estat propagandista del cop d’estat militar de 1936, i que era avi de qui més tard seria president del govern espanyol José María Aznar.

Aquest triomf contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als anomenats Fets del Palau: el govern espanyol, després de la victòria aconseguida per l’oposició catalana al franquisme en l’afer Galinsoga, muntà l’Operación Cataluña per tal d’apaivagar la situació. El mes de maig de 1960 Franco va anar a Barcelona a celebrar diversos actes, inauguracions i un Consell de Ministres.

Al mateix moment, l’Orfeó Català tenia programat un concert d’homenatge a Joan Maragall amb motiu del centenari del seu naixement al Palau de la Música Catalana. El govern civil va prohibir la interpretació d’El cant de la senyera. El grup liderat per Jordi Pujol decidí d’anar al Palau i reclamar la interpretació del cant que finalment es va fer sonar. Per aquest motiu van ser detinguts Jordi Pujol i Francesc Pizón, impressor que edità el full volant: Us presentem el general Franco, escrit pel mateix Pujol per a l’ocasió. Jutjats per un tribunal militar, Pujol fou condemnat a set anys de presó i Pizón a tres.

Però això ja és una altra història…