Al municipi de la Vajol, situada a l’anomenat Serrat de les Mines, es troba la darrera mina de talc de Catalunya.

Aquesta mina passarà a la història perquè, amb l’esclat de la Guerra Civil, el president del govern de la República espanyola, Juan Negrín, va decidir enviar-hi una remesa de quadres del Museu del Prado i or procedent del Banc d’Espanya, que més tard seria embarcat rumb a Mèxic en el vaixell “Vita”.

Es tractava d’uns béns valorats en més de 500 milions d’euros que havien d’estar amagats de forma segura i es va pensar en aquest indret de l’Alt Empordà, que gràcies a les seves condicions geogràfiques i estratègiques, es constituïa com un emplaçament ideal.

A mitjans de l’any 1937, en plena guerra, la mina de la família Canta de la Vajol, va ser confiscada.

En aquest context es va construir, amb obrers militaritzats procedents de Cartagena, un edifici camuflat, situat damunt una de les boques de la mina. Es tracta d’una sòlida arquitectura de ciment armat de tres plantes, l’interior del qual fou convertit en un veritable fortí, amb una porta blindada, ascensors, generador elèctric propi, despatxos, habitacions… Es va construir una cambra cuirassada de 160 m² que es conserva tal com la van deixar l’any 1939.

La porta disposava de tres panys amb tres claus que custodiaven diverses persones.

El ministre d’Economia i Hisenda Francisco Méndez Aspe, per ordre directa de Negrín, fou el responsable de tota aquesta operació.

L’or i la plata provenien de la Caja General de Reparaciones, organisme creat per Negrín des del Ministeri d’Hisenda per confiscar els béns materials d’aquells que eren sospitosos d’afavorir els interessos del General Franco dins la zona republicana i que servien per reparar l’economia de l’Estat danyada pel cop militar feixista.

Als anys seixanta, a la mina hi treballaven 30 persones. Les condicions de treball eren dures, les galeries, fredes i humides, no comptaven amb les mesures de seguretat necessàries i comportaven un alt risc d’accidents. El sostre podia cedir en qualsevol moment i s’intentava evitar apuntalant les seccions amb tirants i travessers d’acàcia i castanyer.

El mineral que s’extreia talc o sabonet, era emprat per a la fabricació de ceràmica, pinsos, pintura, paper i productes cosmètics o farmacèutics.

Després de la guerra, els propietaris van recuperar la mina i la van seguir explotant fins poc després del 1990, quan la tècnica d’extracció de talc va deixar de ser rendible. Miquel Giralt, propietari i llavors alcalde, la va cedir a l’Ajuntament el 2010, poc abans de morir.

Avui dia aquest búnquer de tres plantes no es pot visitar. De fet, es troba en un estat força lamentable.

Hi ha hagut diversos intents d’engegar un projecte de rehabilitació per a convertir-lo en un espai museístic que, finalment, no s’han dut a terme. Una veritable pena perquè ens trobem davant un espai únic i excepcional que es mereix un reconeixement!

La mina de la Vajol va ser un dels múltiples dipòsits que es van habilitar a prop de la frontera amb França al final de la Guerra Civil, com a darrer refugi abans de la seva evacuació del tresor artístic espanyol, sobretot obres del Museu del Prado, i també de les joies i altres béns valuosos confiscats per la Caja de Reparaciones. Els dos més coneguts van ser el castell de Peralada i el de Sant Ferran, a Figueres.