Arreu del món, des de temps immemorials, el poder sempre ha volgut exercir la seva autoritat sobre la població, imposar les seves idees i controlar tota dissidència per consolidar-se.

Una de les eines més eficaces és, i ha estat, la censura.

La censura, la persecució de llibres i la seva destrucció és un fenomen tan remot com l’escriptura i tan ancestral com la història mateixa.

A l’antic Egipte, per exemple, es destruïen escultures o inscripcions referides a faraons que volia deixar-se en l’oblit per a la història, com són els casos d’Hatxepsut o d’Akhenaton.

L’aparició de la impremta al segle XV fou un revulsiu tan gran que trastocà el control de les idees. Calia posar límits a la democratització de la informació.

Al llarg de la història, molts llibres han estat censurats per múltiples raons: l’Església no tolerava la Teoria de les espècies de Darwin, l’aiatol·là Khomeini de l’Iran va demanar el cap de Salman Rushdie quan es va publicar Els versos satànics, i a Tailàndia Els jocs de la fam va ser considerada una saga anti família.

A l’estat espanyol, la censura es va donar especialment durant els primers anys de la dictadura, quan la repressió cultural era més intensa. Els llibres que tractaven temes polítics, socials o morals contraris als ideals del règim eren els més afectats:

“Artículo 1.º Se declaran ilícitos la producción, el comercio y la circulación de libros, periódicos, folletos y de toda clase de impresos y grabados pornográficos, de literatura socialista, comunista, libertaria y, en general, disolvente”. Ordre del BOE. Burgos, 24 de desembre de 1936

Les falses cobertes eren una estratègia utilitzada per amagar el contingut real dels llibres i així esquivar la censura. Aquestes cobertes presentaven títols i autors que no tenien res a veure amb el contingut del llibre, cosa que permet que obres prohibides o censurades circulessin de manera clandestina.

Alguns exemples serien:

• La Regenta de Leopoldo Alas Clarín: novel·la, publicada originalment el 1884, va ser censurada per la seva crítica a la societat conservadora i el seu erotisme.
• 1984 de George Orwell: Tot i que la idea de la història va seduir el règim franquista, el llibre va ser censurat pel seu alt contingut sexual.
• La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca: Després de l’afusellament de Lorca, les seves obres van ser reduïdes a només tres títols en territori espanyol.

Les falses cobertes de llibres censurats durant el franquisme es dissenyaven amb molta cura per evitar la detecció per part de les autoritats. Algunes de les estratègies utilitzades inclouen:

Títols i autors ficticis: Les cobertes presentaven títols i noms d’autors que no tenien res a veure amb el contingut real del llibre. Això permetia que les obres prohibides circulessin sense aixecar sospites.

Aquí us mostrem un exemple que tenim al nostre fons. Es tracta d’aquesta obra sobre normes generals de clandestinitat del Partit Comunista d’Espanya editada als anys 70 del segle XX que té la falsa coberta amb el títol de Novelas ejemplares de Cervantes.

Dissenys neutres: Les cobertes es dissenyaven de manera que semblessin inofensives i no cridessin l’atenció. Sovint es feien servir imatges i dissenys que no tenien cap relació amb el tema del llibre.

Un exemple del nostre fons seria aquest:

Es tracta d’un suplement informatiu de la U.S.O. Unión Sindical Obrera editat l’any 1972 sobre la repressió franquista i el poder obrer al Ferrol. A la falsa portada només hi ha un títol: Higiene y seguridad en los astilleros navales .

O bé aquests:

La carta a un camarada de Lenin escrita l’any 1904, traduïda al castellà l’any 1971, amb la falsa portada de notes sobre mecanismes i ressorts.

O aquest altre editat per la O.M.L.E. Organització de Marxistes Leninistes d’Espanya, l’any 1974. Segons la portada és un manual de tecnologia sobre maquinària i engranatges i a l’interior hi ha unes normes de seguretat per assegurar les tasques revolucionàries.

Imitació de llibres acceptats: Algunes falses cobertes imitaven el disseny de llibres que ja havien passat la censura, fent que fos més difícil distingir-los.

A més de les falses cobertes, es van utilitzar altres estratègies per esquivar la censura:

• Traduccions alterades: Les obres estrangeres sovint es traduïen amb modificacions significatives per eliminar continguts considerats inapropiats o subversius
• Publicacions clandestines: Alguns llibres es publicaven de manera clandestina, circulant en cercles reduïts i de confiança per evitar la detecció
• Autocensura: Els autors i editors sovint practicaven l’autocensura, modificant o eliminant parts dels seus textos per assegurar-se que passessin els controls de censura.
• Utilització de pseudònims: Alguns autors utilitzaven pseudònims per publicar obres que podrien ser censurades, protegint així la seva identitat

Aquestes estratègies van ser essencials per permetre la circulació de literatura prohibida durant els anys de la dictadura i van permetre que moltes obres importants arribessin al públic malgrat les restriccions del règim.