El Fons Peña Ibérica – Cruces de Sangre fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República la tardor del 2022 per Albert Roqué.

La Peña Deportiva Ibérica fou un grupuscle fundat l’any 1925 per ultradretans, espanyolistes, anticatalanistes i aficionats al RCD Espanyol de Barcelona. Estava integrat per funcionaris de l’Estat i exmilitants dels Sindicats Lliures i de La Traza, així com per militars i alguns obrers. Dirigit per José María Poblador Álvarez i Francisco Palau Rabassó, durant els primers anys, malgrat el caràcter polític dels seus fundadors, es va dedicar fonamentalment a promoure enfrontaments amb aficionats del Futbol Club Barcelona.

El 1927, el sector més polític es va fer amb la nova junta, va canviar el nom per Peña Ibérica a seques i va apostar per ampliar les seves actuacions. A partir d’ara l’ultraespanyolisme i l’anticatalanisme militant protagonitzaran l’activitat de la Peña i el tema esportiu anirà perdent pes.

L’any 1930 la Peña Ibérica va contactar amb el recentment fundat per José María Albiñana Sanz, Partido Nacionalista Español i es va convertir en la plataforma d’aquest partit per estendre el seu projecte a Catalunya. La premsa els anomenava Legionarios españoles.

L’entesa amb el PNE, però, va durar poc: el Ibèrics trenquen el seu acord amb aquest partit i es bolquen, sense perdre, però, la seva autonomia, en l’anomenat Comité de Acción Española. Poc abans de la proclamació de la Segona República es presenten com un grup gairebé feixista.

El 15 d’abril de 1931, la seu de la Peña Ibérica a la plaça Universitat de Barcelona va ser arrasada per un grup encapçalat per José García Miranda (Capità Rojo): el Governador Civil Lluís Companys havia ordenat clausurar totes les entitats monàrquiques, alfonsines i carlines. El 1936, però, la Peña Ibèrica i els Sindicats Lliures es van unir i actuar clandestinament amb el nom de Cruces de Sangre.

En esclatar la Guerra Civil, l’ultraespanyolisme de dretes va quedar esborrat del mapa polític en dos dies i no va tornar a aixecar el cap fins al 1939, ja que la major part dels seus membres van fugir a l’Espanya franquista, es van amagar o van ser empresonats i, alguns, executats.

En acabar la Guerra Civil els supervivents de Cruces de Sangre i d’altres grupuscles ultradretans es van incorporar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

La Peña Ibérica va promoure la publicació de diversos setmanaris: Lucha Deportiva (1926) i La Verdad Deportiva (1928), Furia espanyola (1929).

El fons conté documentació diversa dels anys 1936 a 1946 (llistats d’associats, crides a la població, textos sobre la gloriosa cruzada de liberación, etc.) i documents relacionats amb el paper que van jugar els seus membres els dies 18 i 19 de juliol de 1936 a Barcelona després de l’Alzamiento Nacional. En acabar la Guerra Civil, molts d’ells van sol·licitar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS ser condecorats amb la Medalla de la Vieja Guardia per la seva participació en el cop militar del 19 de juliol a Barcelona.

El fons consta també de correspondència i papers personals de Francisco Palau Rabassó.

Francisco Palau Rabassó (El Vendrell, 1900 – 1954), va ser un enginyer tèxtil i militant espanyolista de Catalunya. El 1920 va fundar la Joventut Jaimista del Vendrell, el 1922 va participar en la fundació dels Grups Esportius Iberia (GEI) i el 1923 en la de la Peña Deportiva Ibèrica, vinculada al RCD Espanyol. Després de la proclamació de la Segona República, va accentuar el seu compromís polític: va participar en conspiracions antirepublicanes amb alfonsins, carlins i antics dirigents dels Sindicats Lliures i l’abril de 1932 van planejar fins i tot atemptar contra Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña i assaltar el palau de la Generalitat. El maig de 1936 els Sindicats Lliures i la Peña Ibèrica van unir esforços per actuar clandestinament sota el nom de Cruces de Sangre. Es va nomenar un comitè directiu format per Francisco Palau, per la Peña Ibèrica, i Ramón Sales, pels Lliures. En les seves proclames, redactades pel mateix Palau, defensaven el recurs a la violència com a única solució per a Espanya i la necessitat d’un Estat totalitari corporatiu. En produir-se la sublevació del 19 de juliol a Barcelona, ​​Palau es va presentar a la Caserna de la Guàrdia Civil al carrer del Consell de Cent, però en conèixer que la Guàrdia Civil no es sumaria al cop d’Estat, va fugir i es va refugiar a València, on va passar la guerra amb un altre nom. Després de la Guerra Civil espanyola, en veure triomfar els postulats pels quals havia lluitat tota la vida, es va retirar de la política activa. Durant el règim del general Franco li van oferir diversos càrrecs públics, ​​però no en va acceptar cap.

El fons ocupa 0,10 metres lineals i abasta cronològicament des de l’any 1936 fins al 1946. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.

---