Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Avui recomanem… i acomiadem!

Deixa un comentari

Aquesta és la darrera setmana que la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, està amb nosaltres.

La Laia, ha dut a terme diversitat de tasques al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i totes elles les ha executat de manera excel·lent!

A tall d’exemple direm que ha donat suport a les nostres activitats diàries: préstec, recollida de llibres, unificació de fons, digitalitzacions, difusió de serveis i recursos, etc. sempre amb una energia envejable i amb una actitud absolutament positiva!

Volem donar-li gràcies infinites i li desitgem molta sort per a feines futures.

I ens ha semblat que la millor manera d’acomiadar-nos d’ella és mostrant la darrera entrega de les seves recomanacions literàries:

La Transición : historia y relatos de Carme Molinero i Pere Ysás

La història de la transició democràtica espanyola s’ha construït a batzegades, en una lluita constant entre la realitat —que mai acaba de ser-ho— i la ficció més descarnada, que batalla per obrir-se pas en el ball excels que configura el relat hegemònic d’aquest moment crucial en la democràcia actual de l’Estat Espanyol. A quin any va començar la Transició? A quin any la podem donar per conclosa? Qui en va ser subjecte principal? La Transició va ser obra d’un sol protagonista? Hi va haver, realment, Transició que va trencar amb el sistema franquista?

El debat és encara obert i sembla que no es tancarà mai. I és que, amb el tema de la Transició a la Democràcia ens retrobem amb un vell conegut de la història i la historiografia: la instrumentalització ideològica, comunament oculta darrere la màscara més detestable del presentisme. La negació de la Transició Democràtica o l’intent d’imputació els dèficits del present democràtic sobre aquests anys que van fer de pont entre la Dictadura i el model democràtic actual és una constant en la història d’Espanya, que, malauradament, no fa cap favor a la veritat històrica. Per sort, la historiografia més rigorosa està posant, una a una, les bases per deixar enrere els relats que s’oposen al coneixement acurat de la història.

En aquest sentit, Sophie Baby amb l’aclamat El mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982), i el més recent Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982) de David Ballester —ambdós volums a la Biblioteca del CRAI Pavelló de la República— són dues peces clau d’aquest trencaclosques que intenta aplanar el traç abrupte de la història de la Transició, els seus actors, les seves causes i els seus resultats més directes. Si bé aquests dos últims títols s’erigeixen com a fonamentals en el desmantellament del mite de la Transició com a procés pacífic, el volum que tenim en aquesta ocasió entre les mans no presentarà una temàtica única. Entenem, doncs, que amb la lectura de La Transición. Historia y relatos de Carme Molinero i Pere Ysàs entrem en el joc de l’intent de desentrellar el procés cap a la democràcia amb una eina que funciona a manera de calidoscopi: això és, abastant els grans relats que capitalitzen els discursos sobre la Transició.

La Transición. Historia y relatos parteix del supòsit que veníem anunciant: la història sobre la Transició s’ha bastit en una dialèctica que en contempla la història i els mites forjats al seu voltant com a elements que s’emmirallen l’un amb l’altre, però no s’arriben a trobar mai. Carme Molinero i Pere Ysàs —val a dir que dues de les veus que capitanegen actualment la historiografia sobre el procés cap a la democràcia— es proposen d’explicar la història dels elements més controvertits que envolten aquest procés històric, per després poder crebantar els mites que s’hi han articulat al voltant. El llibre està dividit en sis grans capítols que beuen els uns dels altres: «Continuismo, reformismo, rupturismo», «Reformar para conservar», «¿De la ley a la ley?», «Necesidad y virtud: el consenso», «Crisis econòmica, ¿desmovilización social?, golpismo» i «Los relatos sobre la transición».

El primer dels capítols fa un repàs pel creixement i la radicalització de la conflictivitat obrera encara al si d’una dictadura que començava a albirar el seu final. La mobilització antifranquista és la protagonista principal d’un capítol que desgrana, entre d’altres, el protagonisme abanderat pels militants del PCE —tot i que no només; també entren en joc sindicats d’estudiants, el món catòlic i, tot el moviment antifranquista en general— en un procés que havia començat ja abans de la mort de Franco, i de la mà de tot un conglomerat d’actors amb un objectiu clar: trencar amb el lligam del règim franquista.

A «Reformar para conservar» l’objectiu dels autors no és altre que posar el focus d’atenció sobre el moviment reformista que es desvinculava de la idea preliminar de la ruptura amb el franquisme, per defensar la necessitat de reformar-lo. Aquí hi entra en joc el concepte de Revolució passiva formulat per Gramsci a Cuadernos de la cárcel. El govern pren en aquest capítol un protagonisme central, però Molinero i Ysàs es mantenen fidels en la seva aposta: la batalla de la Transició es dona gràcies a la presa dels carrers per part dels sectors populars.

«¿De la ley a la ley?» té com a element central el Proyecto de Ley para la Reforma Política. En desgranen tant els objectius inicials —l’establiment de la legitimitat democràtica per mitjà del reconeixement del principi de la sobirania popular— com les conseqüències, deutores del rebuig envers el reformisme governamental. En la legalització del PCE els autors hi troben un dels punts vertebradors del volum, al qual pararem atenció de seguida: el procés de Transició com a aspecte antagònic al franquisme. I és que, si en l’imaginari franquista l’anticomunisme ocupava un espai central, en la democràcia que estava a les beceroles, el comunisme havia de poder tornar a ocupar l’espai públic i polític.

El quart capítol analitza les eleccions del 1977, considerades com a fundacionals de la democràcia, per bé que no van ser democràtiques en la mesura que s’inserien encara dins del marc de legalitat franquista. Com a fill directe d’aquestes eleccions, Molinero i Ysàs evidencien la Llei de l’Amnistia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, amb el retorn de Tarradellas com a episodi més aclamat.

L’episodi «Crisis econòmica, ¿desmovilización social?, golpismo» evidencia la caracterologia política del procés transicional. Alhora, però centra l’atenció en dos dels aspectes substantius d’aquest procés: el paper de la banda armada ETA (Euskadi Ta Askatasuna) i el cop d’estat del 23-F, que encara avui és un receptable de dubtes i misteris. Com no deixen de fer-ho en tot el volum, Molinero i Ysàs aquí tornen a treure el carrer a la palestra per evidenciar que els qui sortien en la lluita dels béns comuns, els qui clamaven per un altre món possible van ser el pont més directe cap a la democràcia.

«Los relatos sobre la transición» funciona alhora com a compendi i com a cloenda de La Transición. Historia y relatos. Aquí s’hi descabdellen els principals relats que envolten el procés democràtic, que versen sobretot sobre els noms protagonistes de la Transició. També posen la ploma en contra del mite sobre el qual la Transició seria la causa de totes les deficiències democràtiques de l’Espanya actual. Com a columna vertebral de tot això —coincident amb la idea que compassa tot el llibre— hi ha una idea clara: la Transició és la materialització més directa de la voluntat de trencar amb un règim que va trobar en la victòria del 1939 tota la justificació per danyar les estructures i la societat espanyola. Carme Molinero i Pere Ysàs esbocinen la història d’un procés que no es va fer per altra cosa que superar un règim que segregava entre vençuts i vencedors. Només així Espanya es podria reconciliar.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.