L’1 de maig es commemora arreu del món com el Dia Internacional dels Treballadors, una jornada de reivindicació dels drets laborals i de memòria històrica de les lluites obreres.

L’origen d’aquesta diada es remunta als Estats Units, concretament a Chicago, a finals del segle XIX. L’1 de maig de 1886, milers de treballadors van iniciar una vaga general per reclamar una jornada laboral de vuit hores. Fins aleshores, era habitual treballar entre 10 i 16 hores al dia. Les protestes es van intensificar els dies següents, i el 4 de maig, durant una manifestació a Haymarket Square, una bomba va esclatar i va causar la mort de diversos policies i civils. La repressió va ser brutal: es van detenir i jutjar diversos líders obrers, i vuit d’ells van ser condemnats, quatre dels quals executats. Aquells homes van passar a la història com els Màrtirs de Chicago.

L’impacte internacional d’aquests fets va ser tan gran que, el 1889, el Congrés Obrer Socialista Internacional, celebrat a París, va establir l’1 de maig com a jornada de lluita reivindicativa a escala mundial.

Durant les primeres dècades del segle XX, el Primer de Maig a Espanya va ser marcat per manifestacions i actes que buscaven visibilitzar les demandes obreres, com la reducció de la jornada laboral i millores en les condicions de treball. Aquestes mobilitzacions sovint es trobaven amb la resistència de les autoritats, que podien prohibir o limitar les activitats públiques, especialment durant períodes de tensió política.​

Amb l’arribada de la Segona República el 1931, el Primer de Maig va ser reconegut oficialment com a dia festiu, permetent una major llibertat per a les manifestacions i actes públics. Aquest reconeixement institucional va representar un avenç en la legitimació de les demandes obreres i en la seva visibilització en l’esfera pública.

Durant el franquisme, el Primer de Maig va ser profundament transformat tant en el seu significat com en la seva forma de celebració, passant de ser una jornada de lluita obrera i reivindicació social a una festivitat controlada i desnaturalitzada pel règim.

Després de la Guerra Civil, es  va prohibir qualsevol tipus de manifestació obrera i especialment les que tinguessin vinculació amb el moviment obrer internacional.

Es va establir el “Día del Trabajo”, però amb un enfocament totalment diferent: no com una jornada de reivindicació, sinó com una celebració de la unitat entre patrons i treballadors sota la tutela de l’Estat.

A partir de 1955, influït també per la pressió internacional i la política del Vaticà, el règim va recuperar l’1 de maig com a festivitat oficial, però buida de contingut reivindicatiu.

Es feien misses, actes folklòrics i discursos institucionals, sovint organitzats pel sindicat vertical, l’únic legal i integrat dins del règim franquista.

El protagonisme era per a la “pau social” i l’harmonia entre classes, una visió paternalista que negava el conflicte de classes.

Tot i la repressió, el moviment obrer clandestí (especialment CCOO i altres sectors opositors) continuà commemorant l’1 de maig de manera simbòlica o mitjançant accions subterrànies.

A partir dels anys seixanta, amb l’auge de les lluites obreres, van augmentar les mobilitzacions, sovint reprimides amb duresa, però cada cop més visibles i polititzades.

Així, l’1 de maig es va convertir en una doble jornada: oficialment celebrada com a festa del treball sota el jou del règim, i clandestinament viscuda com a dia de lluita i solidaritat obrera.

Durant la Transició, va recuperar el seu sentit original com a jornada de lluita i reivindicació social. Després de dècades de repressió i buidament simbòlic sota el franquisme, aquesta data es va convertir en un dels primers espais públics on la societat civil, i en particular el moviment obrer, va poder expressar obertament les seves demandes. La legalització dels sindicats, la celebració de les primeres manifestacions autoritzades a partir de 1977, i la participació massiva dels treballadors van convertir el dia en un símbol de llibertat recuperada. Així, va esdevenir no només una commemoració històrica, sinó també un reflex viu de l’esperit de canvi, pluralitat i democràcia que definia el nou temps polític.

Enguany us hem preparat una petita mostra on podeu veure alguns fulletons publicats per organitzacions polítiques i sindicals amb motiu d’aquesta festivitat, les quals provenen del nostre fons i que plasmen l’evolució d’aquesta jornada:

Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República conservem un ampli fons documental que permet seguir l’evolució del moviment obrer des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat. Des de les primeres manifestacions i vagues, passant per la proclamació de la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la clandestinitat antifranquista i la transició democràtica.

Aquest 1r de maig us convidem a redescobrir la història de la lluita obrera a través dels nostres fons. Us animem a consultar el nostre catàleg i, si voleu aprofundir en algun tema o document, a visitar-nos o contactar amb nosaltres!