Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república


2 comentaris

El 47 i la lluita veïnal a Barcelona

La ciutat de Barcelona ha estat històricament un escenari de lluites veïnals, especialment durant la segona meitat del segle XX, quan la pressió urbanística, les mancances en infraestructures i la voluntat de millorar les condicions de vida van mobilitzar diverses associacions de veïns.

Des dels anys 60 i 70, els barris populars de Barcelona van experimentar un fort creixement urbà no sempre acompanyat de serveis adequats. La manca d’infraestructures bàsiques va motivar la creació d’associacions de veïns, que van esdevenir una eina fonamental per a la pressió política i social. Durant la transició democràtica, aquests moviments van tenir un paper destacat en la millora de les condicions de vida i en la configuració d’una ciutat més inclusiva.

L’exitosa pel·lícula El 47 (2024), dirigida per Marcel Barrena, vol representar aquestes lluites i la seva relació amb la tradició reivindicativa de la ciutat. S’inspira en fets reals i narra la història de Manolo Vital, un conductor d’autobús que, el 6 de maig de 1978, va segrestar un vehicle de la línia 47 d’autobús, per exigir la millora del transport públic al barri de Torre Baró, a Barcelona.

Torre Baró va ser un dels barris autoconstruïts a l’extraradi barceloní des de principis del segle XX, però amb més força durant els anys 50 i 60, amb l’arribada de població migrant, majoritàriament d’origen andalús i extremeny.

La pel·lícula mostra com la resistència ciutadana pot modificar les decisions administratives i defensar els drets col·lectius. Amb una forta càrrega emotiva, Barrena utilitza diversos recursos narratius per reflectir l’esperit de la mobilització ciutadana. Se centra en personatges arquetípics dels moviments veïnals: gent gran que coneix la història del barri, joves compromesos amb la lluita i treballadors afectats per la manca de transport. I la posada en escena recrea amb detall els espais de trobada i de protesta, com les assemblees veïnals, les manifestacions i les interaccions amb les autoritats municipals.

Tot i l’enorme èxit de la pel·lícula i la rellevància històrica de l’esdeveniment narrat, s’ha comentat que es podria haver aprofundit més en les complexitats socials i polítiques de l’època i haver aportat una visió més crítica i menys idealitzada dels fets.

Aquesta història no narra un fet aïllat. Entre els mesos de maig i juliol del 1974, els veïns de Verdum i Roquetes, van segrestar fins a tres vegades l’autobús 11 després d’enviar onze cartes demanant una línia d’autobús pels barris a l’Ajuntament que deia que era impossible que arribés el transport públic al barri. A la Prosperitat, tres anys després, van segrestar el 12, el van passejar per tot Barcelona, per reclamar habitatges provisionals per a les persones que encara vivien a barraques. L’any 1978, el mateix dia del segrest del 47, el veïnat de Ciutat Meridiana també va requisar l’autobús 2. Als setanta i vuitanta, més enllà de Barcelona, en concret a Santa Coloma i a Badalona, va haver-hi altres segrestos d’autobusos com forma de protesta veïnal. Fins i tot als anys noranta, després dels jocs olímpics, va haver-hi altres intents com a forma de protesta i demanda de transport públic als barris de la Teixonera i Sant Genís dels Agudells, ambdós del districte d’Horta Guinardó.

Actualment seguint aquesta tradició associacionista existeix 9 Barris Acull associació formada per persones i entitats de diversos àmbits amb la finalitat de treballar de forma coordinada per afavorir la convivència del veïnat en la diversitat que caracteritza els barris i el territori.

Dins aquesta associació hi ha el Centre d’Estudis Populars i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris  entitat sense ànim de lucre fundada oficialment el 20 de novembre de 1983 a l’Escola d’Adults Freire, que fa més de quaranta anys que preserva i divulga la memòria del districte. Neix del moviment associatiu veïnal i, no només compta amb un extens arxiu, sinó que també organitza activitats com passejades, debats i exposicions dirigides al públic local.

El segrest del 47, Vital va comptar no només amb l’ajuda del veïnat, sinó també amb la complicitat de Comissions Obreres (CCOO) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Precisament en aquest context volem comentar que al Fons DPP de documentació de partits polítics del nostre arxiu que conté documentació relacionada amb diverses organitzacions polítiques i sindicals trobareu moltíssima informació sobre el tema.

A tall d’exemple direm que a la subsèrie OCE (Br) dins la documentació cedida per Pep Martínez i Barceló, activista urbà i defensor de l’associacionisme a Trinitat Nova, actual Nou Barris hi ha informació diversa relacionada amb associacions de veïns i la seva lluita.

Us en mostrem alguns exemples concrets de Torre Baró:

Destaquem una carpeta amb un informe sobre la remodelació de les barraques de l’any 1974 amb plànols i fotografies:

A la col·lecció d’adhesius polítics i històrics tenim també material sobre associacions i lluites veïnals:

I recordem també que disposem d’una àmplia bibliografia sobre moviments i lluites socials, associacions de veïns, barris de Barcelona, etc. A la nostra hemeroteca s’hi poden trobar butlletins, fulls informatius i altres publicacions periòdiques relacionades amb diverses entitats veïnals.

Hem volgut destacar especialment aquesta pàgina de la Hoja informativa de la Asociación de Cabezas de Familia de Torre Baró reclamant un ambulatori, reivindicació que malauradament, encara està molt vigent en alguns barris de la ciutat.

Malgrat tot, recomanem, per qui encara no l’hagi vist, anar al cinema a veure El 47 una eina cinematogràfica de memòria històrica, testimoni de la importància dels moviments veïnals a Barcelona que reforça el discurs sobre la necessitat de preservar la identitat col·lectiva davant els desafiaments del present.


Deixa un comentari

Col·leccions de cromos de cinema del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Fa uns quants mesos vam publicar un post sobre una col·lecció de cromos de boxa que conservem al nostre arxiu i anunciàvem que tenim també una sèrie de col·leccions relacionades amb el món del cinema i que estaven pendents de classificar i digitalitzar.

Gràcies a la tasca de Nil Molina, estudiant del Màster en Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals avui us podem presentar aquestes col·leccions que bàsicament són d’estrelles de cinema clàssic, petites joies del passat que ens transporten a una època d’or del cinema.

Es van popularitzar durant les dècades de 1920 i 1930 i es van convertir en objectes de col·leccionisme per als amants del setè art, llançant-se en sèries numerades.

Mostren fotografies d’escenes clau de pel·lícules, retrats dels actors principals, informació sobre la trama, dades de producció i detalls curiosos. Algunes sèries també poden incloure cromos especials, com autògrafs simulats o fragments de vestuari utilitzat en la filmació.

Se solien distribuir en productes de consum popular de l’època com la xocolata o el tabac.

A principis del s. XX, Chocolates Amatller i Chocolates Jaime Boix van començar a oferir cromos col·leccionables dins les seves rajoles com a reclam comercial, estratègia que, més tard, copiarien moltes altres marques. 

Les estrelles que apareixien en aquests cromos eren ídols per a molts espectadors, i els cromos oferien una manera tangible d’apropar-se a aquest món glamurós.

Uns exemples destacats eren Douglas Fairbanks: actor, guionista, director i productor americà que va protagonitzar pel·lícules d’acció de l’era del cinema mut i Mary Pickford, actriu canadenca, una de les actrius més poderoses i millor pagades de l’època, la primera gran estrella de Hollywood. Foren una mítica parella amb una fama comparable a la de Brad Pitt i Angelina Jolie!

Totes aquestes col·leccions esdevenen records tangibles de la cultura cinematogràfica oferint-nos una mirada nostàlgica al món del cinema.

Aprofitem l’avinentesa per anunciar-vos que estem preparant un recurs web on reunirem totes les col·leccions de cromos que podeu trobar l’Arxiu Gràfic del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Esperem que us agradi!


2 comentaris

Programes de mà: el donatiu de Lluís Burcet i Castelló

Com ja es sabut, el fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República es va engrandint gràcies a donatius de particulars, famílies, institucions, col·lectius diversos, etc.

Avui us volem mostrar una de les darreres donacions que hem rebut, la de Lluís Burcet i Castelló (Sant Climent de Sescebes 1933-2016), un treballador del sector vinícola de Sant Climent de Sescebes, un petit poble de l’Alt Empordà, força conegut per ser la seu del CIR o Centre d’Instrucció de Reclutes número 9, un campament de l’exèrcit espanyol, on molts catalans van haver de fer el sevei militar obligatori. Aquests centres van sorgir als anys seixanta del segle XX.

Tal i com expliquen des de la pàgina web de l’ajuntament, l’electricitat va arribar a Sant Climent l’any 1914 i dos anys després Martí Soler, un habitant del poble i el seu fill van construir un local situat al carrer Icària, 6, que van batejar amb el nom de “Teatro-Cine Imperio”, amb un aforament d’unes 200 localitats. Aquest cinema va ser molt concorregut. S’omplia de gom a gom, i hi acudia gent de molts pobles de les rodalies.

El local va tenir el seu màxim esplendor coincidint amb la millor època del campament militar doncs eren molts els quintos que hi anaven, obligant a fer més d’una, i fins i tot dues sessions. Es va haver de suprimir l’escenari i s’afegí un anfiteatre, per la qual cosa l’aforament es va ampliar amb unes cent persones més, i es va millorar la comoditat de butaques, accessos i bar, que van fer del “Imperio” un dels millors cinemes “de poble” de l’Empordà. Finalment va acabar tancant a finals del anys 80,

Ara al nostre arxiu, i gràcies a la donació de la família d’en Lluís Burcet i Castelló, podeu veure alguns del programes de mà de les pel·lícules que durant tots aquells anys es van projectar a aquest petit poble empordanès.

Els programes de mà eren una forma de publicitat utilitzada per les empreses productores, distribuïdores i propietàries de les sales de projecció de pel·lícules per atraure l’atenció de l’espectador. Neixen a principis del segle passat, assolint la seva màxima popularitat als anys trenta i quaranta coincidint amb l’esplendor de la cinematografia. Van desaparèixer a finals dels anys setanta amb l’arribada de nous sistemes de publicitat.

Durant quasi un segle, el programa de mà va servir com a instrument per a l’educació cinematogràfica a nivell popular i va ser un referent en l’ús de l’art i la creativitat publicitària. S’entregaven en comprar les entrades i en ells s’anunciaven amb il·lustracions o fotogrames les pel·lícules programades, indicant dates, horaris i textos explicatius.

Aprofitem l’avinentesa per comentar-vos que, precisament limitant amb Sant Climent Sescebes, hi ha el poble de Capmany on Lluís Benejam i Buhigas (Figueres, 1954) impressor i col·leccionista de material de cinema, ha creat un arxiu molt valuós, amb informació impresa de les pel·lícules que han estat emeses al nostre país, des del 1900 fins als nostres dies.

Aquest arxiu el podeu consultar a la web Archivo de Cine on precisament hi ha un apartat on en Lluis classifica els programes de mà cronològicament. Si us bé de gust us podeu dedicar a buscar els nostres i anar-los datant!

Us recordem que podeu fer donació de llibres i revistes d’història contemporània, així com de qualsevol tipus de documentació d’arxiu relacionada amb la nostra temàtica.

Al CRAI Biblioteca Pavelló de la República el material continuarà estant a la vostra disposició  i també podrà ser consultat per la resta dels nostres usuaris!

Bona castanyada a tothom!