Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Tag Archives: Catalanisme


by Deixa un comentari

L’afer Galinsoga: “Todos los catalanes son una mierda”

Todos los catalanes son una mierda aquesta és la frase que va deixar anar el periodista falangista Luis Martínez de Galinsoga i de la Serna (Cartagena, 1891 – Madrid, 1967), director de La Vanguardia Española, després d’assistir a la missa que s’oficiava a l’església de Sant Ildefons, al barri barceloní de la Bonanova el dia 21 de juny de 1959.

Galinsoga va ser nomenat director de La Vanguardia per Ramón Serrano Suñer, ministre de l’interior del govern rebel de Burgos, just l’endemà de l’ocupació de la ciutat de Barcelona per les tropes franquistes, el 27 de gener de 1939.

Segons diverses fonts, Galisonga va protestar perquè el mossèn havia oficiat l’homilia en català i no va voler atendre les explicacions del sagristà quan li va dir que en aquella parròquia s’oficiaven diàriament sis misses en castellà i dues en català.

Galinsoga li va respondre: pues diga al señor cura que él y todos sus feligreses son una mierda, i li va allargar una targeta de visita. Fou quan sortí de l’església que va deixar anar allò de que todos los catalanes son una mierda!

L’endemà de l’incident, el rector de Sant Ildefons, Narcís Saguer, va escriure a Galinsoga tornant-li la targeta i advertint-lo que probablement algú l’havia suplantat atacant la seva honorabilitat amb unes formes incorrectes i frases grolleres. Galinsoga va respondre confirmant que havia estat ell mateix i que trobava indignant que es prediqués en català.

A partir d’aquests fets, el catalanisme polític i cultural, en la clandestinitat, va impulsar una campanya de boicot al diari La Vanguardia, aleshores La Vanguardia Española, exigint el cessament de Galisonga.

Joves catòlics i catalanistes, encapçalats per Jordi Pujol i Soley, repartiren fulls volants com aquests que conservem al nostre arxiu:

El dia 19 de gener de 1960, Galinsoga escriví un editorial al diari per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans. Negava els fets i s’autoqualificava com amic de Cambó.

Però la campanya de boicot no es va aturar. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.

Els seus propietaris, alarmats, van sol·licitar al govern de Franco autorització per cessar Galinsoga que finalment el va destituir el 7 de febrer de 1960.

El règim franquista el va substituir per Manuel Aznar Zubigaray, que havia estat propagandista del cop d’estat militar de 1936, i que era avi de qui més tard seria president del govern espanyol José María Aznar.

Aquest triomf contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als anomenats Fets del Palau: el govern espanyol, després de la victòria aconseguida per l’oposició catalana al franquisme en l’afer Galinsoga, muntà l’Operación Cataluña per tal d’apaivagar la situació. El mes de maig de 1960 Franco va anar a Barcelona a celebrar diversos actes, inauguracions i un Consell de Ministres.

Al mateix moment, l’Orfeó Català tenia programat un concert d’homenatge a Joan Maragall amb motiu del centenari del seu naixement al Palau de la Música Catalana. El govern civil va prohibir la interpretació d’El cant de la senyera. El grup liderat per Jordi Pujol decidí d’anar al Palau i reclamar la interpretació del cant que finalment es va fer sonar. Per aquest motiu van ser detinguts Jordi Pujol i Francesc Pizón, impressor que edità el full volant: Us presentem el general Franco, escrit pel mateix Pujol per a l’ocasió. Jutjats per un tribunal militar, Pujol fou condemnat a set anys de presó i Pizón a tres.

Però això ja és una altra història…


by 9 comentaris

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: documentació diversa de Manuel Viusà i Gertrudis Galí

El passat mes de maig el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de la senyora Imma Gibert Janer documentació diversa de la parella formada pel pintor i gravador Manuel Viusà i Camps i l’escultora Gertrudis Galí i Mallofré. A causa de la dedicació política i del compromís amb l’independentisme català de M. Viusà, tots dos van haver d’exiliar-se. El gran compromís polític va determinar no solament les seves vides sinó també tota la seva producció artística.

Manuel Viusà i Camps (Barcelona, 14 de desembre de 1917 – París, 11 de febrer de 1998) fou un pintor i activista polític català, relacionat amb el Front Nacional de Catalunya i l’Exèrcit Popular Català. Únicament va ser membre del Front Nacional de Catalunya. N’era el delegat a França, i com a tal, tenia contactes amb altres dirigents de partits, no només catalans, també espanyols, francesos i d’arreu del món.

Fill d’un descarregador del port i d’una planxadora, quan esclatà la Guerra civil espanyola es presentà voluntari i lluità al front d’Aragó amb la Columna Roja i Negra. Més tard lluità amb gent del PSUC a Bell-lloc d’Urgell i el 1938 fou fet presoner pels italians a Seròs. Internat en un camp de presoners a Valladolid, als sis mesos aconseguí tornar a Barcelona. En acabar la guerra es va casar amb l’artista escultora Gertrudis Galí Mallofré. El 1939  es va unir al Front Nacional de Catalunya. El 1948 marxà a l’exili. Instal·lat a Canet de la Marenda (Rosselló), des d’allà editava les revistes Ariel i Per Catalunya. El 1956 es traslladà a París, des d’on es dedicà a la tasca editorial, col·laborà molt activament amb el FNC i també organitzà els concerts a París de Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor a finals dels anys seixanta, i va dirigir les gestions davant el govern d’Alemanya per tal que Carme Ballester, vídua del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, rebés una pensió com a reparació per víctima de guerra. El 1979 fou acusat pel govern espanyol de ser un dels organitzadors de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), juntament amb Josep Maria Batista i Roca i Jaume Martínez Vendrell, i d’haver gestionat la compra d’armes al traficant catalano-suís Sporri. El govern francès va denegar la sol·licitud per no aportar cap prova. Tanmateix, això l’obligà a exiliar-se novament, aquest cop a Veneçuela, on hi romangué, junt amb la seva muller, prop de tres anys. El 1982 va tornar a Europa i va establir la seva residència entre Andorra la Vella i París. Va morir exiliat a París l’11 de febrer de 1998. Fou un dels pintors catalans importants de la segona meitat del segle xx. La seva obra, figurativa, d’un post-impressionisme colpidor i melancòlic, és avui altament valorada als mercats d’art internacionals.

Gertrudis Galí i Mallofré (Terrassa, 27 de desembre de 1912 – París, 11 de febrer de 1998), fou una escultora catalana, dedicada també al dibuix, la pintura, el gravat i el tapís. Formada a la Llotja de Barcelona en plena eufòria republicana, acabà dedicant-se a l’escultura. Començà en el dibuix i la pintura en els difícils anys de la postguerra retratant famílies benestants de Terrassa, on s’havia instal·lat amb el seu marit Manuel Viusà, fugint de Barcelona a causa del seu compromís polític. El 1948 s’exilià a Canet de la Marenda des d’on va començar a treballar el fang i feia petites escultures i rajoles de terracota que Manuel Viusà s’encarregava de pintar i enfornar. Arribats a París el 1956, començà a treballar el metall. La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l’escultura. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l’art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical.

El fons conté catàlegs d’exposicions de Manuel Viusà, de Gertrudis Galí i de la seva filla, també artista, Núria Viusà, documentació relacionada amb el Centre de Gravat d’Encamp (Andorra), des d’on la parella realitzava la seva obra i també organitzava tallers i cursos d’estiu, i algunes fotografies. Abasta cronològicament des del anys seixanta fins a l’any de la seva mort, el 1998, i s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.