Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república


1 comentari

La censura i les falses cobertes

Arreu del món, des de temps immemorials, el poder sempre ha volgut exercir la seva autoritat sobre la població, imposar les seves idees i controlar tota dissidència per consolidar-se.

Una de les eines més eficaces és, i ha estat, la censura.

La censura, la persecució de llibres i la seva destrucció és un fenomen tan remot com l’escriptura i tan ancestral com la història mateixa.

A l’antic Egipte, per exemple, es destruïen escultures o inscripcions referides a faraons que volia deixar-se en l’oblit per a la història, com són els casos d’Hatxepsut o d’Akhenaton.

L’aparició de la impremta al segle XV fou un revulsiu tan gran que trastocà el control de les idees. Calia posar límits a la democratització de la informació.

Al llarg de la història, molts llibres han estat censurats per múltiples raons: l’Església no tolerava la Teoria de les espècies de Darwin, l’aiatol·là Khomeini de l’Iran va demanar el cap de Salman Rushdie quan es va publicar Els versos satànics, i a Tailàndia Els jocs de la fam va ser considerada una saga anti família.

A l’estat espanyol, la censura es va donar especialment durant els primers anys de la dictadura, quan la repressió cultural era més intensa. Els llibres que tractaven temes polítics, socials o morals contraris als ideals del règim eren els més afectats:

“Artículo 1.º Se declaran ilícitos la producción, el comercio y la circulación de libros, periódicos, folletos y de toda clase de impresos y grabados pornográficos, de literatura socialista, comunista, libertaria y, en general, disolvente”. Ordre del BOE. Burgos, 24 de desembre de 1936

Les falses cobertes eren una estratègia utilitzada per amagar el contingut real dels llibres i així esquivar la censura. Aquestes cobertes presentaven títols i autors que no tenien res a veure amb el contingut del llibre, cosa que permet que obres prohibides o censurades circulessin de manera clandestina.

Alguns exemples serien:

  • La Regenta de Leopoldo Alas Clarín: novel·la, publicada originalment el 1884, va ser censurada per la seva crítica a la societat conservadora i el seu erotisme.
  • 1984 de George Orwell: Tot i que la idea de la història va seduir el règim franquista, el llibre va ser censurat pel seu alt contingut sexual.
  • La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca: Després de l’afusellament de Lorca, les seves obres van ser reduïdes a només tres títols en territori espanyol.

Les falses cobertes de llibres censurats durant el franquisme es dissenyaven amb molta cura per evitar la detecció per part de les autoritats. Algunes de les estratègies utilitzades inclouen:

Títols i autors ficticis: Les cobertes presentaven títols i noms d’autors que no tenien res a veure amb el contingut real del llibre. Això permetia que les obres prohibides circulessin sense aixecar sospites.

Aquí us mostrem un exemple que tenim al nostre fons. Es tracta d’aquesta obra sobre normes generals de clandestinitat del Partit Comunista d’Espanya editada als anys 70 del segle XX que té la falsa coberta amb el títol de Novelas ejemplares de Cervantes.

Dissenys neutres: Les cobertes es dissenyaven de manera que semblessin inofensives i no cridessin l’atenció. Sovint es feien servir imatges i dissenys que no tenien cap relació amb el tema del llibre.

Un exemple del nostre fons seria aquest:

Es tracta d’un suplement informatiu de la U.S.O. Unión Sindical Obrera editat l’any 1972 sobre la repressió franquista i el poder obrer al Ferrol. A la falsa portada només hi ha un títol: Higiene y seguridad en los astilleros navales .

O bé aquests:

La carta a un camarada de Lenin escrita l’any 1904, traduïda al castellà l’any 1971, amb la falsa portada de notes sobre mecanismes i ressorts.

O aquest altre editat per la O.M.L.E. Organització de Marxistes Leninistes d’Espanya, l’any 1974. Segons la portada és un manual de tecnologia sobre maquinària i engranatges i a l’interior hi ha unes normes de seguretat per assegurar les tasques revolucionàries.

Imitació de llibres acceptats: Algunes falses cobertes imitaven el disseny de llibres que ja havien passat la censura, fent que fos més difícil distingir-los.

A més de les falses cobertes, es van utilitzar altres estratègies per esquivar la censura:

  • Traduccions alterades: Les obres estrangeres sovint es traduïen amb modificacions significatives per eliminar continguts considerats inapropiats o subversius
  • Publicacions clandestines: Alguns llibres es publicaven de manera clandestina, circulant en cercles reduïts i de confiança per evitar la detecció
  • Autocensura: Els autors i editors sovint practicaven l’autocensura, modificant o eliminant parts dels seus textos per assegurar-se que passessin els controls de censura.
  • Utilització de pseudònims: Alguns autors utilitzaven pseudònims per publicar obres que podrien ser censurades, protegint així la seva identitat

Aquestes estratègies van ser essencials per permetre la circulació de literatura prohibida durant els anys de la dictadura i van permetre que moltes obres importants arribessin al públic malgrat les restriccions del règim.


Deixa un comentari

Avui recomanem… i acomiadem!

Aquesta és la darrera setmana que la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, està amb nosaltres.

La Laia, ha dut a terme diversitat de tasques al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i totes elles les ha executat de manera excel·lent!

A tall d’exemple direm que ha donat suport a les nostres activitats diàries: préstec, recollida de llibres, unificació de fons, digitalitzacions, difusió de serveis i recursos, etc. sempre amb una energia envejable i amb una actitud absolutament positiva!

Volem donar-li gràcies infinites i li desitgem molta sort per a feines futures.

I ens ha semblat que la millor manera d’acomiadar-nos d’ella és mostrant la darrera entrega de les seves recomanacions literàries:

La Transición : historia y relatos de Carme Molinero i Pere Ysás

La història de la transició democràtica espanyola s’ha construït a batzegades, en una lluita constant entre la realitat —que mai acaba de ser-ho— i la ficció més descarnada, que batalla per obrir-se pas en el ball excels que configura el relat hegemònic d’aquest moment crucial en la democràcia actual de l’Estat Espanyol. A quin any va començar la Transició? A quin any la podem donar per conclosa? Qui en va ser subjecte principal? La Transició va ser obra d’un sol protagonista? Hi va haver, realment, Transició que va trencar amb el sistema franquista?

El debat és encara obert i sembla que no es tancarà mai. I és que, amb el tema de la Transició a la Democràcia ens retrobem amb un vell conegut de la història i la historiografia: la instrumentalització ideològica, comunament oculta darrere la màscara més detestable del presentisme. La negació de la Transició Democràtica o l’intent d’imputació els dèficits del present democràtic sobre aquests anys que van fer de pont entre la Dictadura i el model democràtic actual és una constant en la història d’Espanya, que, malauradament, no fa cap favor a la veritat històrica. Per sort, la historiografia més rigorosa està posant, una a una, les bases per deixar enrere els relats que s’oposen al coneixement acurat de la història.

En aquest sentit, Sophie Baby amb l’aclamat El mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982), i el més recent Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982) de David Ballester —ambdós volums a la Biblioteca del CRAI Pavelló de la República— són dues peces clau d’aquest trencaclosques que intenta aplanar el traç abrupte de la història de la Transició, els seus actors, les seves causes i els seus resultats més directes. Si bé aquests dos últims títols s’erigeixen com a fonamentals en el desmantellament del mite de la Transició com a procés pacífic, el volum que tenim en aquesta ocasió entre les mans no presentarà una temàtica única. Entenem, doncs, que amb la lectura de La Transición. Historia y relatos de Carme Molinero i Pere Ysàs entrem en el joc de l’intent de desentrellar el procés cap a la democràcia amb una eina que funciona a manera de calidoscopi: això és, abastant els grans relats que capitalitzen els discursos sobre la Transició.

La Transición. Historia y relatos parteix del supòsit que veníem anunciant: la història sobre la Transició s’ha bastit en una dialèctica que en contempla la història i els mites forjats al seu voltant com a elements que s’emmirallen l’un amb l’altre, però no s’arriben a trobar mai. Carme Molinero i Pere Ysàs —val a dir que dues de les veus que capitanegen actualment la historiografia sobre el procés cap a la democràcia— es proposen d’explicar la història dels elements més controvertits que envolten aquest procés històric, per després poder crebantar els mites que s’hi han articulat al voltant. El llibre està dividit en sis grans capítols que beuen els uns dels altres: «Continuismo, reformismo, rupturismo», «Reformar para conservar», «¿De la ley a la ley?», «Necesidad y virtud: el consenso», «Crisis econòmica, ¿desmovilización social?, golpismo» i «Los relatos sobre la transición».

El primer dels capítols fa un repàs pel creixement i la radicalització de la conflictivitat obrera encara al si d’una dictadura que començava a albirar el seu final. La mobilització antifranquista és la protagonista principal d’un capítol que desgrana, entre d’altres, el protagonisme abanderat pels militants del PCE —tot i que no només; també entren en joc sindicats d’estudiants, el món catòlic i, tot el moviment antifranquista en general— en un procés que havia començat ja abans de la mort de Franco, i de la mà de tot un conglomerat d’actors amb un objectiu clar: trencar amb el lligam del règim franquista.

A «Reformar para conservar» l’objectiu dels autors no és altre que posar el focus d’atenció sobre el moviment reformista que es desvinculava de la idea preliminar de la ruptura amb el franquisme, per defensar la necessitat de reformar-lo. Aquí hi entra en joc el concepte de Revolució passiva formulat per Gramsci a Cuadernos de la cárcel. El govern pren en aquest capítol un protagonisme central, però Molinero i Ysàs es mantenen fidels en la seva aposta: la batalla de la Transició es dona gràcies a la presa dels carrers per part dels sectors populars.

«¿De la ley a la ley?» té com a element central el Proyecto de Ley para la Reforma Política. En desgranen tant els objectius inicials —l’establiment de la legitimitat democràtica per mitjà del reconeixement del principi de la sobirania popular— com les conseqüències, deutores del rebuig envers el reformisme governamental. En la legalització del PCE els autors hi troben un dels punts vertebradors del volum, al qual pararem atenció de seguida: el procés de Transició com a aspecte antagònic al franquisme. I és que, si en l’imaginari franquista l’anticomunisme ocupava un espai central, en la democràcia que estava a les beceroles, el comunisme havia de poder tornar a ocupar l’espai públic i polític.

El quart capítol analitza les eleccions del 1977, considerades com a fundacionals de la democràcia, per bé que no van ser democràtiques en la mesura que s’inserien encara dins del marc de legalitat franquista. Com a fill directe d’aquestes eleccions, Molinero i Ysàs evidencien la Llei de l’Amnistia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, amb el retorn de Tarradellas com a episodi més aclamat.

L’episodi «Crisis econòmica, ¿desmovilización social?, golpismo» evidencia la caracterologia política del procés transicional. Alhora, però centra l’atenció en dos dels aspectes substantius d’aquest procés: el paper de la banda armada ETA (Euskadi Ta Askatasuna) i el cop d’estat del 23-F, que encara avui és un receptable de dubtes i misteris. Com no deixen de fer-ho en tot el volum, Molinero i Ysàs aquí tornen a treure el carrer a la palestra per evidenciar que els qui sortien en la lluita dels béns comuns, els qui clamaven per un altre món possible van ser el pont més directe cap a la democràcia.

«Los relatos sobre la transición» funciona alhora com a compendi i com a cloenda de La Transición. Historia y relatos. Aquí s’hi descabdellen els principals relats que envolten el procés democràtic, que versen sobretot sobre els noms protagonistes de la Transició. També posen la ploma en contra del mite sobre el qual la Transició seria la causa de totes les deficiències democràtiques de l’Espanya actual. Com a columna vertebral de tot això —coincident amb la idea que compassa tot el llibre— hi ha una idea clara: la Transició és la materialització més directa de la voluntat de trencar amb un règim que va trobar en la victòria del 1939 tota la justificació per danyar les estructures i la societat espanyola. Carme Molinero i Pere Ysàs esbocinen la història d’un procés que no es va fer per altra cosa que superar un règim que segregava entre vençuts i vencedors. Només així Espanya es podria reconciliar.


Deixa un comentari

Novetat bibliogràfica sobre contraespionatge al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Entre les nombroses novetats bibliogràfiques que estem rebent aquests darrers mesos avui us volem destacar dos obres que porten per títol:

El contraespionatge francès a Madrid i el Marroc : (1943-1945) : organització, metodologia, xarxes, informes i membres i El contraespionatge francès a Barcelona : (1943-1945) : informes sobre els col·laboracionistes de Vichy i els serveis d’intel·ligència nazis i espanyols amb seu a Barcelona : xarxes i membres.

Han estat escrites per Xavier Juncosa i Gurguí (Barcelona, 1956), llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. En Xavier ha centrat els seus estudis en les relacions polítiques entre França i Catalunya. Destaca el període que va entre els anys 1939-1945 i les relacions entre el col·laboracionisme francès i el primer franquisme. Ha escrit produït i dirigit més de 100 documentals sobre temàtiques lligades a la Història, la Literatura, el Cinema, etc.

L’any 1988 guanyà el Premi Nacional de Cinema i l’any 1992 dirigí la cobertura dels Jocs Olímpics de Barcelona en HDTV. Ha publicat diverses novel·les, contes i textos teatrals.

A partir de l’ocupació aliada del nord d’Àfrica francès el 8 de novembre de 1942, els nous Serveis Especials francesos amb seu a Alger van decidir establir diverses antenes de contraespionatge (CE) a Espanya el trienni 1943-1945.

La primera d’aquestes antenes, anomenada TR 125, es creà a Barcelona; poc després es creà la TR 125 bis a San Sebastià i a finals de 1943 es creà la TR 200 de Madrid, que acabà centralitzant tot l’operatiu.

Els contraespies francesos a Barcelona generarien milers d’informes que estan dipositats en el Service Historique de la Défense (SHD) de Vincennes i que darrerament ha estat inventariats i desclassificats.

L’autor es pregunta: Quina missió tenien aquests contraespies? a qui espiaven els contraespies francesos? Espiaven a les xarxes fidels a Vichy, als serveis d’espionatge nazi, als feixistes italians, als japonesos (tota una sorpresa historiogràfica, segons Juncosa!) i als serveis d’informació espanyols de la DGS, el SIM i Falange establerts , tots ells, a Barcelona.

En el primer volum hi ha un recull d’alguns d’aquests informes i, al final, més de 600 fitxes personals de francesos, alemanys i espanyols que treballaven per als serveis secrets d’intel·ligència de Pétain, Hitler i Franco.

En el segon volum, centrat en el TR 200 de Madrid, es recullen alguns d’aquests informes obrint el camp geogràfic al Marroc, que va ser una altre epicentre per la importància geoestratègica de l’estret i unes 500 fitxes personals de francesos, alemanys, italians, japonesos i espanyols que treballaven per als serveis secrets d’intel·ligència de Pétain, Hitler, Mussolini, Hiro Hito i Franco.

Tota aquest treball és fruit de les troballes documentals d’en Xavier a l’arxiu militar de Vincennes: més de 35.000 documents que constitueixen una novetat historigràfica importantíssima!

Des del nostre blog volem felicitar al Xavier per la feina feta! Enhorabona!


1 comentari

Els intercanvis del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Us hem parlat moltes vegades en aquest blog sobre els acords de col·laboració que tenim amb altres institucions mitjançant els quals fem intercanvis de fons.

Organismes com el CEDOBI (Centro de Estudios y Documentación de las Brigadas Internacionales), editorials com Virus Editorial,, fundacions com Euskal Memoria Fundazioa, o grups de recerca com el GRIEGC, el Grup de Recerca i Investigació d’Espais de la Guerra Civil.

Intercanviem duplicats per incrementar les col·leccions bibliogràfiques i hemerogràfiques.

Aquests darrers dies hem aconseguit una bona quantitat d’intercanvis amb les següents institucions:

Fundación Francisco Largo Caballero:

Entitat que porta el nom de Francisco Largo Caballero, polític, sindicalista i històric dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors.

Creada l’any 1978 per iniciativa d’UGT  aspira a ser un lloc de trobada obert, plural i democràtic per a totes les persones i institucions interessades en l’estudi de els problemes socials i en la millora de les condicions de vida d’aquells col·lectius socialment més desfavorits, impulsant les idees progressistes i els ressorts organitzatius necessaris per a això.

Una altra de les seves principals finalitats és custodiar i posar al servei dels investigadors, la comunitat científica i el conjunt de la societat, els fons documentals i bibliogràfics d’UGT ja que és la dipositària del seu Arxiu Històric.

Fundación Pablo Iglesias

Aquesta fundació, hereva de la creada el 1926 a la mort del fundador de el Partit Socialista Obrer Espanyol, es va constituir l’any 1977 com una entitat cultural lligada al PSOE. Des de llavors ha treballat en la difusió del pensament socialista, en la conservació d’un important arxiu sobre el moviment obrer i el socialisme i en la recuperació de la memòria històrica.

Promou la cooperació amb els agents polítics, econòmics, socials i culturals tant d’Espanya com d’altres països, amb l’objectiu de promocionar i donar suport als valors i la cultura de la democràcia, així com la defensa dels drets humans .

Desenvolupa activitats adreçades a públic general, com són debats, taules rodones i seminaris sobre política, sociologia, economia o història. També fa exposicions que ofereixen al públic l’oportunitat d’accedir a l’interessant fons documental de la Fundació.

Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació és un organisme cultural gestionat per la Diputació de València. Te com a funció principal la d’editorial pública de recerca i de divulgació. Fa més de 70 anys que existeix i ha esdevingut un centre de pensament de rellevància nacional i internacional.

Durant els últims anys la institució ha estat capdavantera en la producció literària i cultural al País Valencià amb l’edició de 100 llibres, 18 números de revistes, 9 reimpressions de llibres esgotats i 37 llibres amb col·laboració amb altres organismes. A més, ha incrementat els llibres sobre debats d’actualitat (feminisme, pobresa i desigualtat, populisme, etc.) i ha traduït llibres referencials de l’anglés, del francés i de l’alemany al valencià i al castellà. Així mateix, ha dut a terme col·laboracions per a promoure la internacionalització del patrimoni cultural dels valencians com la traducció del Llibre dels fets de Jaume I a l’àrab, la traducció al castellà de la poesia completa d’Ausiàs March o la traducció a l’italià d’una selecció de sermons de Sant Vicent Ferrer.

I en darrer lloc amb la Biblioteca Nacional de España

Principal biblioteca espanyola, centre dipositari del patrimoni bibliogràfic espanyol.  Custòdia al voltant de trenta milions de publicacions produïdes en territori nacional des de començaments de segle XVIII: llibres, revistes, mapes, gravats, dibuixos, partitures i fullets. Te una segona seu a Alcalá de Henares.

A tots agrair aquests intercanvis que, sense dubte, enriqueixen el nostre fons!