Comencem aquest curs 2024-25 amb nova pàgina web!, que s’ha dut a terme dins el projecte de renovació de la web del CRAI de la Universitat de Barcelona, amb una imatge molt més moderna i orientada a les necessitats d’informació dels nostres usuaris.
Encara hi estem treballant, per tant, si trobeu alguna visualització que no quadra o enllaços trencats demanem disculpes per les molèsties que us puguem ocasionar!
Demà celebrem la Diada nacional de Catalunya, i, com cada any, ens agrada mostrar-vos material del nostre fons relacionat amb aquesta data tan significativa.
Enguany ho fem amb aquest fulletó: un recull de poesies patriòtiques d’autors catalans tan destacats com Bonaventura Carles Aribau, J.V.Foix, Frederic Soler “Pitarra”, Salvador Espriu o Joan Salvat Papasseit, editat l’any 2006 pel Club d’Opinió Jaume Llavina de Mataró.
Recordeu que al nostre compte de Pinterest trobareu més material sobre l’Onze de setembre: amb una selecció de documentació, adhesius, cartells i fotografies.
En aquell moment ja vam dir-vos que a partir de l’any 2024, aquesta mostra seria itinerant per diversos museus de la Xarxa de Museus Locals.
I avui, justament, s’inaugura al Museu Can Tinturé d’Esplugues del Llobregat una nova edició de l’exposició que vol ajudar a mirar i repensar d’una altra manera el paisatge dels entorns actuals de la ciutat de Barcelona, buscant les petjades de l’anomenat “estiueig”: pràctica aristocràtica i burgesa que va ser un precedent del turisme actual i cada any transformava part de la vida de pobles propers a Barcelona.
Aquesta mateixa tarda el comissari de la mostra Joaquim Maria Puigvert farà la conferència inaugural.
L’exposició s’estructura en set àmbits temàtics on afloren de manera diàfana les diverses realitats i problemàtiques derivades de l’estiueig. Un vuitè àmbit es dedica a les especificitats locals, en què els museus que acullin l’exposició podran desenvolupar el seu propi contingut.
En aquesta ocasió, inclou un àmbit local que ens explicarà com Esplugues també va ser vila d’estiueig des del segle VIII fins al popular càmping Barcino a la segona meitat del segle XX.
Com a singularitat dir-vos que, en l’àmbit ‘Les petjades patrimonials. Urbanisme i arquitectura’ trobareu exposades diverses peces de ceràmica de la col·lecció dels Museus d’Esplugues.
Vam explicar que Stratego Abogados de Madrid, bufet especialitzat en dret d’estrangeria civil i mercantil que s’ha convertit en un referent en la gestió de nacionalitat i residència espanyola, va contactar amb el CRAI Biblioteca del Pavelló de la Repúblicaper demanar documentació que justifiqués la presència a Espanya durant la Guerra Civil del brigadista iugoslau Grujo Petrovic, nascut l’any 1903 a Kosor, Montenegro.
A la Llei de Memòria Democràtica aprovada el dia 21 d’octubre de l’any 2022, també coneguda com a “Ley de Nietos”, que pretén rendir tribut a totes aquelles persones que van haver d’abandonar Espanya per raons polítiques, ideològiques o de creença, es contempla la possibilitat d’aconseguir la nacionalitat espanyola per fills i nets de persones exiliades, i a l’article 33 es concedeix la nacionalitat espanyola als voluntaris integrants de les Brigades Internacionals i els seus descendents, com a reconeixement a la defensa de la llibertat i els principis democràtics pels quals van lluitar.
Així doncs, la finalitat de la petició era obtenir documentació que acredités a Petrovich com a brigadista i poder sol·licitar la nacionalitat espanyola per un descendent seu.
A partir d’aquí, portem en aquests moments sis casos més, de nacionalitats diverses, que han demanat documentació a l’equip de SIDBRINT per acreditar que una persona va combatre a les Brigades Internacionals:
Gerald Doran lampista irlandès que va caure ferit a la Batalla de Lopera.
Fritz Hilger fuster alemany que va participar en la Batalla de Brunete.
Robert Klonsky nord-americà que, després de cinc mesos lluitant, el van repatriar per ser massa jove.
William Jackson comerciant anglès que va morir a la Batalla de Gandesa l’any 1938.
Un dels casos que ens ha cridat més l’atenció, i ens ha fet especial il·lusió poder resoldre, és el d’Alvah Cecil Bessie, un brigadista nord-americà, que va formar part de la Brigada Lincoln i va combatre al front d’Aragó a la batalla de l’Ebre.
Fa uns quants dies ens van escriure els nets de Bessie, que es troben en procés de sol·licitar la nacionalitat espanyola. Ens van demanar ajut per aconseguir documents que provessin que el seu avi era membre de les Brigades Internacionals.
Entre la documentació enviada destaquem aquests formularis i expedients:
Els nets de Bessie han agraït la nostra col·laboració i ens han donat les gràcies per mantenir viva la memòria del seu avi i de tots aquells voluntaris que van venir a participar en la Guerra Civil per ajudar a l’exèrcit de la República a combatre el feixisme.
Després de molts anys de feina s’han catalogat més de 20.000 unitats documentals, que ja estan disponibles, per a totes aquelles persones que hi estiguin interessades, en una base de dades local.
Els adhesius de la MDC es visualitzen agrupats per carpetes creades en funció de la temàtica que tracten: Anarquisme, Associacions de veïns, Comunisme, Dictadura, Feminisme, Manifestacions, Universitat, etc., i en trobareu de tan icònics com aquest:
Per consultar la totalitat de la col·lecció teniu dues opcions:
Inventari dels Adhesius polítics i històrics al Dipòsit Digital de la UB
Des del punt de vista històric, aquest material constitueix una font important i poc coneguda per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des del final del franquisme fins als nostres dies.
La col·lecció ha anat creixent a un ritme altíssim en els darrers temps. A les donacions i intercanvis habituals que la Biblioteca du a terme amb un bon nombre d’usuaris i amics, s’hi han de sumar dues grans donacions rebudes ja fa uns quants anys: la de Joaquim Perramon, economista del grup d’investigació IAFI (Investigació en Anàlisi Financera i de la Incertesa) de la Universitat de Barcelona, i la d’Albert Roqué, llibreter de vell. També cal destacar els intercanvis fets amb col·leccionistes com Martí Puig i Quim Puigdemunt, dels Països Catalans, Chorche Paniello del Centro de Recuperación de Pegatinas d’Aragó, i Ivan Pérez, del País Basc.
No podem oblidar a tots els estudiants en pràctiques que ens han ajudat! A tots ells, moltíssimes gràcies! Sense vosaltres la feinada no hauria estat possible! També han col·laborat en la digitalització i la incorporació d’adhesius a la nostra base de dades estudiants de batxillerat que han vingut a fer pràctiques a la nostra biblioteca.
Desitgem que amb tot aquest material tan valuós en surtin grans recerques!
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República participa en la commemoració de la Setmana de l’Orgull 2024, reivindicant figures de brigadistes internacionals amb diversitat sexual.
La discriminació contra les persones LGTBIQ+ (Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals, Queer i altres identitats de gènere i orientacions sexuals) és un problema persistent en moltes societats arreu del món. Històricament, aquesta discriminació s’ha manifestat de diverses maneres, incloent-hi la violència física i verbal, la marginació social, les barreres legals i les desigualtats econòmiques.
Durant la Guerra Civil espanyola les Brigades Internacionals van ser un exemple d’integració en molts aspectes. Formades per voluntaris vinguts d’arreu del món, van lluitar contra el feixisme amb uns ideals complexos i multifacètics, reflectint una barreja d’internacionalisme, solidaritat antifeixista, compromís amb la justícia social i també desig d’aventura.
Cas a part, van ser aquelles persones amb diversitat sexual les que han estat totalment oblidades o silenciades tot i tenir, en la majoria dels casos, una trajectòria vital molt compromesa. Són exemples de màxima discriminació i repressió.
El portal SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) ens ofereix la possibilitat de realitzar una cerca per diversitat sexual a través d’una de les taxonomies de brigadistes. D’aquesta manera, hem trobat un total de sis brigadistes dels quals destaquem les figures de Juana Llamacero, brigadista cubà que es feia dir Teresa i que vestia com una dona, segons les investigacions de l’historiador Robert Llopis, David White i William Aalto, militants comunistes americans que van tenir un paper rellevant durant la Guerra Civil com a membres de la Brigada Lincoln.
Sovint les fonts d’informació no donen dades sobre l’orientació sexual dels voluntaris. És principalment a través de memòries o entrevistes que s’aconsegueix saber-ne més coses.
Les Brigades Internacionals ens recorden la importància de la solidaritat global enfront de l’opressió i la injustícia, i el valor de comprometre’s amb causes que transcendeixen les fronteres nacionals. En un món que continua enfrontant-se a nombrosos reptes polítics, socials i econòmics, els ideals dels brigadistes haurien de continuar sent rellevants i inspiradors.
La lluita contra la discriminació LGTBIQ+ és una tasca complexa que requereix esforços concertats en l’àmbit legal, social i cultural. Només a través de la implementació de polítiques inclusives, l’educació i la sensibilització, i el suport comunitari, es podrà avançar cap a una societat més justa i equitativa per a tothom.
Tenim a tocar la revetlla de Sant Joan, una de les celebracions més emblemàtiques i arrelades de la cultura catalana! Una festa impregnada d’antigues tradicions i elements de caràcter màgic i purificador!
Els seus orígens es remunten a les festes paganes que celebraven el solstici d’estiu, un moment en què el sol, símbol de fertilitat i vida, arriba al seu punt més alt. Amb l’arribada del cristianisme, aquesta festa es va cristianitzar i es va associar amb la festivitat de Sant Joan Baptista. Malgrat aquesta cristianització, molts dels elements pagans es van mantenir i es van integrar a la celebració.
Hi ha gent que es reuneix al voltant del foc, canta, balla i, en algunes tradicions, hi salta per damunt com un acte de bona sort. Els focs artificials també són una part essencial de la nit, il·luminant el cel amb colors brillants i sorolls ensordidors. Simbolitzen la purificació i la renovació. I els petards són un altre element central de la Revetlla així com les coques, la música i el ball.
A les zones costaneres, és tradició anar a la platja i banyar-se al mar a mitjanit, ja que es creu que aquest acte també purifica i porta bona sort.
En definitiva, a revetlla de Sant Joan és una festa que combina tradició, cultura i diversió. És un bon moment per a reunir-se amb els amics i la família, i celebrar la vida. Aquesta nit màgica continua sent una de les celebracions més estimades i esperades de l’any. Una oportunitat per connectar amb les arrels culturals i les tradicions que han estat transmeses de generació en generació.
Enguany hem triat un document que pertany al Fons Personal Dolors Palau Vacarisas (Terrassa, 15 de març de 1948 – Barcelona, 1991) periodista que va treballar com a redactora al Diario de Barcelona, on va ser responsable de Cultura i a l’Agència EFE. El fons conté documentació sobre temes de cultura (teatre, cinema, literatura, música, actes públics -exposicions-), moviment feminista, homosexualitat, moviment per a la pau, ecologisme, drets humans, infantesa, mitjans de comunicació i temes de llengua i cultura catalanes.
Hem triat aquestes fitxes sobre els focs de Sant Joan que va publica l’any 1983 Omnium Cultural a través del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
A les dues primeres s’explica la història i a les altres dues es donen suggeriments per fer una bona festa i de com elaborar una bona coca!
Víctor Ballester Lancis, republicà i comunista, va estar exiliat a França durant 39 anys i va morir sense poder tornar al seu país, on va deixar la seva dona i dos fills.
Amb paraules del seu net, Jordi Bages, Víctor Ballester Lancis: nació en Seseña (Toledo), o en algún pueblo de Murcia, el 9 de abril de 1903. Se trasladó a Cartagena, en la región de Murcia, cerca de Alhama de Murcia, donde conoció a mi abuela, su mujer. Murió como refugiado español en Lectoure (Gers) en Francia, con el nombre Víctor Ballester Martínez, después de pasar por todo tipo de penurias por defender sus ideas y pasar por varios lugares, incluido un campo de refugiados francés. Con el tiempo fue acogido y contratado, me parece, por mi tío como masovero de una casa donde le ofrecieron también alojamiento. Tomó el primer apellido de mi abuela (supongo que para proteger su verdadera identidad) Agustina Martínez, quien se quedó en España sola y lo pasó muy mal como mujer de comunista “rojo” en esa época, el enemigo del gobierno franquista. Para criar sola a sus dos hijos, mi tío Pepe y mi madre Lina, vivieron en un piso en Cornella del Llobregat, en la calle Rubio i Ors nº 35. Ese piso lo heredé de mi tío y aún lo conservo; lo tengo alquilado. Mi abuela, al morir mi abuelo, cobraba una pensión de Francia, un gesto que agradeció y compensó de alguna manera su dolor y sufrimiento.
El fons conté les memòries escrites per Víctor Ballester entre els anys 1966 i 1967 i documentació personal diversa com una fotografia del seu casament, un carnet de l‘Asociación de Solidaridad del Cuerpo de Seguridad Estado y Generalidad on consta que era Guàrdia dels cossos de seguretat de l’Estat, un carnet de refugiat emès l’abril de 1974 a París per l’Office Français de Protection des Réfugiés et Apatrides, un permís de residència de la Prefectura de Gers de l’any 1967, un extracte de defunció de l’any 1977 amb el segell del Consolat d’Espanya a París on encara hi ha l’àliga franquista i una fotografia de les nou llibretes on Víctor Ballester va anar escrivint les seves memòries.
Les memòries (en format pdf), van ser escrites a mà en nou llibretes i han estat transcrites pel seu net Jordi Bages. Cadascuna duu un títol diferent (“La bandera republicana y Mariana Pineda”, “Vernet d’Ariège”, “Pablo Casals”, “Ideas extraviadas”, “Dos vías de desarrollo para España”, “Momento actual”, “La enajenación del obrero español”, “Cristianismo y libertad” i “El cuadro nacional según el Manifiesto Comunista”) i en elles parla de multitud de temes: Guerra Civil espanyola, camps de concentració i exili, franquisme, guerra del Vietnam i dels Sis Dies, capitalisme i comunisme, l’URSS, la Xina i els Estats Units, ensenyament, religió, etc.
Aquí teniu algunes de les seves opinions:
– Cuando la proclamación de la República el 14 de Abril de 1931 el pueblo creyó que la libertad había llegado pero nosotro veíamos que tal entusiasmo no duraría mucho tiempo pues el capitalismo y la política quedaban bajo el poder militarista. Meses después la Guardia Civil ametrallaba trabajadores. – Si todas las guerras civiles son atroces, la de España se caracterizo por su ferocidad. Las perdidas humanas fueron enormes, unas 900000 personas, entre las que 150000 fueron, técnicamente, asesinadas. En el plano económico la destrucción fue también catastrófica: regiones enteras devastadas como por un terremoto. La rebelión que la produjo tuvo un origen ilícito que la victoria no basto para legitimar. Quizás si para la burguesía oportunista, la aristocracia y la mayoría del clero católico pero nunca para la clase obrera. – El fascismo es una institución de asesinos y bandoleros y luchar contra esta clase de sádicos es ser un hombre digno, valeroso y solidario. – De un artista, un intelectual, un hombre de ciencias, de uno que tiene hambre puedes tener confianza, por lo contrario, de un burgués nada bueno esperes, éste no tiene ni Dios ni patria, es un explotador. – Los fascistas tienen el corazón de lobo, ni los muertos respetan, y son como los grajos, disfrutan en presencia de la carne muerta. – Los que quedamos en el Campo de Vernet, no sólo acertamos al preservar una alta moral, sinó incluso culminamos en oponernos a sus cancerberos haciéndoles frente en una revuelta incruenta en la que se apuntara victoria. Las Brigadas Internacionales, que habían transferido a Vernet nos salvaron la vida. Si no hubiera sido por ellos nos habríamos muerto todos. – A treinta kilómetros de Berlín y en el centro de un bosque de pinos se levantaba un muro de cuatro metros de alto. Los centinelas disponían de un arsenal de armas, ametralladoras, fusiles, bombas de mano y pistolas, un paraíso de exterminio. Contamos hasta cuarenta y dos nacionalidades, había niños de ocho años, viejos de hasta ochenta, mancos, sordos, ciegos y mudos, hombres de todas las profesiones manuales e intelectuales, catedráticos, médicos, ex ministros, diplomáticos, escritores, artistas de teatro, pintores, periodistas, abogados, sacerdotes católicos y protestantes, obreros de todos los oficios, y todos estábamos juntos. – Pienso en un dicho chino citado por Andre Mauraux durante la guerra contra Hitler: “Que la victoria sea para aquellos que detesten la guerra”. – Contar con un nivel cultural lo mas alto posible es condición indispensable para la planificación racionalizada de la economía, para la consolidación de la democracia, la convivencia ordenada. – Los comunistas no ocultamos nuestra firme voluntad de esforzarnos por orientar el desarrollo de España por la vía democrática, revolucionaria y creemos necesario establecer con claridad ante unas y otras fuerzas y ante el pueblo como concebimos, en sus grandes lineas.
El seu net Jordi Bages ha volgut que destaquéssim un paràgraf de la llibreta número dos que “el va deixar marcat per sempre” i que diu: Por entrar en aquella maldita Guerra que declararon tuve que dejar mi oficio, mi casa, esposa e hijos, y 32 meses después mi patria. Se que aprendí el ejército, se que estudié la ordenanza, se que en compañía de esos que están mordiendo la tierra, tuve que defender mis derechos, y en fin, francamente al oído os digo, que he muerto como he nacido. Sin saber porqué ni cuando.
El fons personal Víctor Ballester és en format digital i abasta cronològicament els anys 1903 a 1977. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI. El carnet d’associat a l’ASOCS de Víctor Ballester, s’ha incorporat al Fons ASOCS que custodiem al nostre arxiu.
A tall d’exemple direm que ha donat suport a les nostres activitats diàries: préstec, recollida de llibres, unificació de fons, digitalitzacions, difusió de serveis i recursos, etc. sempre amb una energia envejable i amb una actitud absolutament positiva!
Volem donar-li gràcies infinites i li desitgem molta sort per a feines futures.
La Transición : historia y relatos de Carme Molinero i Pere Ysás
La història de la transició democràtica espanyola s’ha construït a batzegades, en una lluita constant entre la realitat —que mai acaba de ser-ho— i la ficció més descarnada, que batalla per obrir-se pas en el ball excels que configura el relat hegemònic d’aquest moment crucial en la democràcia actual de l’Estat Espanyol. A quin any va començar la Transició? A quin any la podem donar per conclosa? Qui en va ser subjecte principal? La Transició va ser obra d’un sol protagonista? Hi va haver, realment, Transició que va trencar amb el sistema franquista?
El debat és encara obert i sembla que no es tancarà mai. I és que, amb el tema de la Transició a la Democràcia ens retrobem amb un vell conegut de la història i la historiografia: la instrumentalització ideològica, comunament oculta darrere la màscara més detestable del presentisme. La negació de la Transició Democràtica o l’intent d’imputació els dèficits del present democràtic sobre aquests anys que van fer de pont entre la Dictadura i el model democràtic actual és una constant en la història d’Espanya, que, malauradament, no fa cap favor a la veritat històrica. Per sort, la historiografia més rigorosa està posant, una a una, les bases per deixar enrere els relats que s’oposen al coneixement acurat de la història.
En aquest sentit, Sophie Baby amb l’aclamat El mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982), i el més recent Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982) de David Ballester —ambdós volums a la Biblioteca del CRAI Pavelló de la República— són dues peces clau d’aquest trencaclosques que intenta aplanar el traç abrupte de la història de la Transició, els seus actors, les seves causes i els seus resultats més directes. Si bé aquests dos últims títols s’erigeixen com a fonamentals en el desmantellament del mite de la Transició com a procés pacífic, el volum que tenim en aquesta ocasió entre les mans no presentarà una temàtica única. Entenem, doncs, que amb la lectura de La Transición. Historia y relatos de Carme Molinero i Pere Ysàs entrem en el joc de l’intent de desentrellar el procés cap a la democràcia amb una eina que funciona a manera de calidoscopi: això és, abastant els grans relats que capitalitzen els discursos sobre la Transició.
La Transición. Historia y relatos parteix del supòsit que veníem anunciant: la història sobre la Transició s’ha bastit en una dialèctica que en contempla la història i els mites forjats al seu voltant com a elements que s’emmirallen l’un amb l’altre, però no s’arriben a trobar mai. Carme Molinero i Pere Ysàs —val a dir que dues de les veus que capitanegen actualment la historiografia sobre el procés cap a la democràcia— es proposen d’explicar la història dels elements més controvertits que envolten aquest procés històric, per després poder crebantar els mites que s’hi han articulat al voltant. El llibre està dividit en sis grans capítols que beuen els uns dels altres: «Continuismo, reformismo, rupturismo», «Reformar para conservar», «¿De la ley a la ley?», «Necesidad y virtud: el consenso», «Crisis econòmica, ¿desmovilización social?, golpismo» i «Los relatos sobre la transición».
El primer dels capítols fa un repàs pel creixement i la radicalització de la conflictivitat obrera encara al si d’una dictadura que començava a albirar el seu final. La mobilització antifranquista és la protagonista principal d’un capítol que desgrana, entre d’altres, el protagonisme abanderat pels militants del PCE —tot i que no només; també entren en joc sindicats d’estudiants, el món catòlic i, tot el moviment antifranquista en general— en un procés que havia començat ja abans de la mort de Franco, i de la mà de tot un conglomerat d’actors amb un objectiu clar: trencar amb el lligam del règim franquista.
A «Reformar para conservar» l’objectiu dels autors no és altre que posar el focus d’atenció sobre el moviment reformista que es desvinculava de la idea preliminar de la ruptura amb el franquisme, per defensar la necessitat de reformar-lo. Aquí hi entra en joc el concepte de Revolució passiva formulat per Gramsci a Cuadernos de la cárcel. El govern pren en aquest capítol un protagonisme central, però Molinero i Ysàs es mantenen fidels en la seva aposta: la batalla de la Transició es dona gràcies a la presa dels carrers per part dels sectors populars.
«¿De la ley a la ley?» té com a element central el Proyecto de Ley para la Reforma Política. En desgranen tant els objectius inicials —l’establiment de la legitimitat democràtica per mitjà del reconeixement del principi de la sobirania popular— com les conseqüències, deutores del rebuig envers el reformisme governamental. En la legalització del PCE els autors hi troben un dels punts vertebradors del volum, al qual pararem atenció de seguida: el procés de Transició com a aspecte antagònic al franquisme. I és que, si en l’imaginari franquista l’anticomunisme ocupava un espai central, en la democràcia que estava a les beceroles, el comunisme havia de poder tornar a ocupar l’espai públic i polític.
El quart capítol analitza les eleccions del 1977, considerades com a fundacionals de la democràcia, per bé que no van ser democràtiques en la mesura que s’inserien encara dins del marc de legalitat franquista. Com a fill directe d’aquestes eleccions, Molinero i Ysàs evidencien la Llei de l’Amnistia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, amb el retorn de Tarradellas com a episodi més aclamat.
L’episodi «Crisis econòmica, ¿desmovilización social?, golpismo» evidencia la caracterologia política del procés transicional. Alhora, però centra l’atenció en dos dels aspectes substantius d’aquest procés: el paper de la banda armada ETA (Euskadi Ta Askatasuna) i el cop d’estat del 23-F, que encara avui és un receptable de dubtes i misteris. Com no deixen de fer-ho en tot el volum, Molinero i Ysàs aquí tornen a treure el carrer a la palestra per evidenciar que els qui sortien en la lluita dels béns comuns, els qui clamaven per un altre món possible van ser el pont més directe cap a la democràcia.
«Los relatos sobre la transición» funciona alhora com a compendi i com a cloenda de La Transición. Historia y relatos. Aquí s’hi descabdellen els principals relats que envolten el procés democràtic, que versen sobretot sobre els noms protagonistes de la Transició. També posen la ploma en contra del mite sobre el qual la Transició seria la causa de totes les deficiències democràtiques de l’Espanya actual. Com a columna vertebral de tot això —coincident amb la idea que compassa tot el llibre— hi ha una idea clara: la Transició és la materialització més directa de la voluntat de trencar amb un règim que va trobar en la victòria del 1939 tota la justificació per danyar les estructures i la societat espanyola. Carme Molinero i Pere Ysàs esbocinen la història d’un procés que no es va fer per altra cosa que superar un règim que segregava entre vençuts i vencedors. Només així Espanya es podria reconciliar.
Adhesius polítics i històrics al 
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 