Aquest curs 2023-2024 tenim com a becària a la Laia Masnou Campañà, estudiant del Grau d’Història de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

La Laia, graduada en Filologia Catalana per la mateixa universitat, és una àvida lectora. Aprofitant l’avinentesa, li vam demanar si voldria col·laborar al nostre blog escrivint periòdicament ressenyes bibliogràfiques amb la seva opinió sobre una sèrie d’obres, seleccionades per ella mateixa, que podeu trobar als fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

La seva resposta va ser afirmativa i aquí teniu la primera:

El rostro de la guerra de Martha Gellhorn: una crònica contra la des-memòria

De llibres sobre guerres se n’han escrit molts. Segurament en excés: cada nou conflicte comporta una corrua de publicacions intentant entendre l’incomprensible. A priori, això podria semblar un impediment a l’hora d’escollir el llibre El rostro de la guerra. Crónicas en primera línea 1937-1985 (Debate, 2018) de Martha Gellhorn com a lectura: no seria insòlit qüestionar-se si realment l’autora aporta una visió nova, que es desentengui de la resta de llibres sobre guerres que s’han escrit. De fet, això és el que pensava jo. Va ser un error: el llibre de Gellhorn no és un llibre més. De fet, és essencial que esdevingui un imperatiu per conèixer la bel·licositat en perspectiva de gènere: Gellhorn és capaç d’explicar el què i el perquè de totes les guerres existides i per existir, prenent-ne únicament nou –si tenim en compte el gran nombre de conflictes bèl·lics esdevinguts al llarg de la història– com a referència.

Cada un dels nous capítols està destinat a una de les guerres. Addicionalment, la majoria dels capítols compten amb una breu introducció en què l’autora reflexiona –i moltes vegades es mostra crítica– amb el contingut de les paraules que ella mateixa ha vessat. D’altra banda, al final del llibre s’hi inclouen annexos en forma de conclusions, que no són sinó susceptibles de ser compresos com una apologia a la mobilització contra la guerra; això és, per la pau.

El rostro de la guerra és un llibre escrit per una dona que entén la guerra des de la perspectiva femenina que la veu i viu de prop. De fet, aquests són dos dels aspectes que converteixen l’obra en un paradigma cabdal del periodisme de guerra. Gellhorn viu la guerra allà on la pot seguir, és a dir, des de la posició possible més pròxima al conflicte físic. Això és així en la mesura que planteja una anàlisi a escala de carrer, de manera que s’hi estableix per acabar esdevenint els ulls, dins del conflicte, d’aquells qui no el poden viure per ells mateixos. L’autora exposa el que veu, essent conscient de la necessitat de parlar –traduïda en la necessitat de saber– per ella mateixa.

Ho fa amb el posicionament propi de qui té consciència i pensaments en relació amb els conflictes, però que alhora és capaç de desmarcar-se dels seus plantejaments més immediats –impulsius, si voleu– i situar-se davant dels seus escrits anteriors amb plena capacitat analítica. És només en un dels casos en què es pot retreure a Martha Gellhorn la seva manca de crítica: al capítol de la Guerra dels Sis Dies, el posicionament per la defensa de la causa israeliana és tan aclaparador, que la mateixa autora decideix no introduir-hi una consideració posterior a manera de conclusió.

La mirada femenina als conflictes que ens cedeix Gellhorn és el que desmarca el llibre de molts dels altres escrits per corresponsals de guerra. A la seva expressió hi trobem inherent el signe de la feminitat, en la mesura que no escriu sobre la guerra, sinó –parafrasejant Aleksiévitx a La guerra no té cara de dona (Raig Verd, 2018)– sobre les persones a la guerra. Així, la periodista americana articula el retrat del dolor de la trinxera que es troba més enllà de la mateixa trinxera: l’olor de la mort i la guerra, els colors del capvespre de qui pateixen lluny del front, la música que escolta qui no sent la guerra com a seva, el plor de qui enyora algú que ha marxat, possiblement –però sense saber-ho– per sempre. És un llibre periodístic, però alhora una crònica de la sensorialitat més primitiva del dolor. L’autora és capaç d’unir objectivitat i subjectivitat en un retrat de la vulnerabilitat de qui viu la guerra que ella intenta il·lustrar: la guerra a peu de carrer, la guerra anònima que és una mateixa guerra a tot arreu. És un conflicte particular que s’universalitza perquè té un mateix denominador comú: el patiment.

És en aquesta mesura que Gellhorn estableix una relectura dels fets i una reescriptura de la guerra des de l’òptica de la des-memòria, és a dir, des de la necessitat de recordar i posar en relleu el sonido, el olor, las palabras, los gestos exactos que eran propios de ese momento y ese lugar. No és, però, un record de què passa als despatxos: és el record de les persones sense rostre, dels qui considera protagonistes reals de la guerra. I és des d’aquest punt de vista que, igual que Aleksiévitx a La guerra no té cara de dona, Gellhorn intenta posar rostre a un fet que sap tan cruel: intenta trobar-hi un bri, un rastre, d’humanitat. Perquè, al cap i a la fi, la seva proposta no és altra que, a partir de la subjectivitat femenina, posar en relleu aspectes que no es tenen en compte als relats masculins: revelar quina és l’aparença veritable de la guerra, que es troba en la cara de la gent anònima que lluita per una causa que potser ni entén; el de la gent que mata i mor matant al carrer per unes directrius enviades des de despatxos. En definitiva, el rostre de la guerra és el de la gent que no té rostre.

Laia Masnou

Què us ha semblat?