Avui dia 20 de novembre de 2025 es commemora el 50 aniversari de la mort de Francisco Franco i Bahamonde (Ferrol, 1892 – Madrid, 1975), militar i dictador que va governar Espanya de 1939 fins al 1975.
El govern espanyol ha impulsat la iniciativaEspaña en Libertad. 50 años coordinada per un comissionat especial i la Secretaría de Estado de Memoria Democrática. Amb aquest projecte es pretén no tant recordar la mort de l’anomenat caudillo com commemorar l’inici de la democràcia i la recuperació de drets i llibertats.
La Generalitat de Catalunya ha constituït un Grup de Treball específic amb l’encàrrec d’elaborar un programa d’actuacions que s’han anat duent a terme al llarg d’aquest 2025 i continuaran el primer trimestre del 2026 i l’Ajuntament de Barcelona també ha programat diverses jornades i cursos amb el propòsit de commemorar l’efemèride.
I per descomptat, aquests darrers dies, són molts els articles apareguts a la premsa generalista que s’han dedicat al personatge així com diversos documentals que podeu trobar a la pàgina web de RTVE, a l’especial 50 años del gran cambio.
El dia 3 de setembre de 1450, un privilegi reial d’Alfons el Magnànim va donar peu al naixement de la Universitat de Barcelona. Batejada en aquell moment com a Universitat de l’Estudi General de la Ciutat de Barcelona, inicialment la integraven les facultats de Filosofia i Arts, Dret, Medicina i Teologia.
575 anys després, la Universitat de Barcelona és la institució acadèmica amb la major trajectòria històrica a Catalunya. És també la primera universitat pel que fa al nombre d’estudiants i a l’oferta formativa, lidera la majoria de rànquings universitària i participa en les principals aliances universitàries internacionals.
També s’ha creat una magnífica pàgina web oficial de la celebració que recull, entre d’altres, la llarga trajectòria de compromís de la Universitat de Barcelona amb la defensa dels valors universitaris de la pau, la democràcia i els drets humans i ofereix una experiència visual i narrativa que connecta el passat amb el present i el futur de la institució.
La web inclou continguts audiovisuals, cronologies històriques, testimonis i propostes culturals que posen en valor el paper de la universitat com a motor de transformació social. Destaca per un disseny net i elegant, amb una navegació intuïtiva que facilita el recorregut cronològic per les diferents etapes de la universitat:
1450–1714: Els orígens a la Rambla dels Estudis
1714–1837: El període de la Universitat de Cervera
1837–1900: La restauració universitària
1901–1939: De l’optimisme a la tragèdia
1939–1975: L’etapa franquista
1975–2025: La UB contemporània
Cada secció ofereix una breu síntesi històrica que contextualitza els moments clau del desenvolupament institucional.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en l’elaboració d’aquesta síntesi històrica cedint material dels nostres fons relacionats amb les matèries tractades.
Per exemple de la Guerra Civil:
O de l’etapa franquista:
Amb més de 70.000 membres entre estudiants, personal docent i investigador, i personal d’administració i serveis, la Universitat de Barcelona continua sent una referència acadèmica a escala internacional, arrelada a la ciutat i oberta al món.
Li desitgem per molts anys i un futur ple d’encerts!
Cada mes de setembre Barcelona s’engalana per celebrar la Mercè, festa major de la ciutat i una de les cites més estimades per la ciutadania. Però, quin és l’origen d’aquesta celebració? Per què es considera la festa major de Barcelona?
La devoció a la Mare de Déu de la Mercè té arrels medievals. Segons la tradició, la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 la Mare de Déu s’aparegué simultàniament al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort per demanar-los que fundessin un orde religiós dedicat a l’alliberament dels captius cristians en mans sarraïnes. D’aquesta visió sorgí l’orde mercedari, i la imatge de la Mare de Déu de la Mercè es convertí en símbol de protecció i alliberament.
Amb els segles, la devoció va arrelar profundament a la ciutat. El 1687, en un moment de crisi provocada per una plaga de llagosta, el Consell de Cent invocà la seva protecció. En agraïment per la fi de la plaga, els barcelonins la proclamaren patrona de Barcelona.
Tot i que la proclamació data de 1687, el Papa Pius IX no reconegué oficialment la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona fins al 1868. Poc després, l’Ajuntament va començar a organitzar les festes de manera més institucionalitzada.
Amb el temps, la Mercè es consolidà com la festa major de Barcelona, esdevenint un reflex de la cultura popular catalana: gegants i capgrossos, castellers, correfocs, sardanes i concerts omplen els carrers i places en un ambient de celebració col·lectiva.
Avui dia, la Festa de la Mercè continua sent un esdeveniment essencial per a la ciutat. A més de mantenir les tradicions, s’ha anat transformant per incorporar-hi nous formats i expressions artístiques, convertint-se també en un gran aparador cultural i en un punt de trobada entre tradició i modernitat.
Celebrar la Mercè és, en definitiva, celebrar la identitat i la vitalitat de Barcelona.
Enguany hem escollit aquest fulletó del Casal de Catalunya de Buenos Aires, editat a la mateixa ciutat i que ens descriu el programa d’actes que es van dur a terme l’any 1974 per commemorar la festivitat a l’exili.
Entre les activitats programades hi trobem conferències, torneigs d’escacs, audicions de sardanes, concerts, exhibicions esportives, dinars populars…
També volem mostrar-vos aquest curiós cartell de les Festes de la Mercè de l’any 1963, sobre el primer concurs nacional en habilitat de conduir vehicles articulats, organitzat per la Fundació Transcalit de la Federació Catalana de Transports de Barcelona i patrocinat per l’Ajuntament de la ciutat. Es va dur a terme a l’Avinguda Maria Cristina el dia 4 d’octubre i es van entregar tres premis dotats d’unes quantitats considerables!
Fa uns quants mesos vam rebre una donació de publicacions periòdiques de finals del franquisme i de la Transició espanyola per part del senyor Josep Almeda. Entre aquestes revistes en vam trobar algunes que eren números especials dedicats precisament a la Diada de l’11 de setembre.
Es tracta d’una selecció de cartells, adhesius, fotografies, fulletons i material d’arxiu editat pel FAGC: Front d’Alliberament Gai de Catalunya, col·lectiu d’activistes que enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva important lluita social en favor de la llibertat i dels drets de les persones LGTBI+.
El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) és l’entitat LGTBI en actiu més antiga de Catalunya i de l’Estat espanyol. Nascut després de la mort de Franco el 1975 i hereu del Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), fundat per Armand de Fluvià, el FAGC s’ha convertit en un referent clau en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. La seva trajectòria representa quasi mig segle de reivindicacions i avenços legals, socials i polítics per una societat més lliure i diversa, enfrontant-se a la discriminació i el patriarcat.
Els primers anys del FAGC van ser clau per impulsar la derogació de la llei de perillositat social i per organitzar la primera manifestació LGTBI a l’Estat, el 26 de juny de 1977 a les Rambles de Barcelona. Aquell mateix any també es va celebrar un míting històric al cinema Niza. Aquests fets, símbols de la lluita contra la discriminació, han estat reconeguts institucionalment per l’Ajuntament de Barcelona.
Al llarg de 50 anys, el FAGC ha protagonitzat nombroses fites, com el suport a la primera parella gai que va voler casar-se el 1986, la denúncia de l’assassinat de Sònia Rescalvo (1991), les protestes davant fets homòfobs a Sitges (1996), la campanya antimilitarista (1987) i d’apostasia (1990), així com l’impuls de lleis com el matrimoni igualitari (2005), la llei contra l’LGTBI-fòbia (2014) i la llei trans estatal (2023).
El pròxim 20 de novembre de 2025, el FAGC celebrarà el seu 50è aniversari reafirmant el seu compromís contra el feixisme, l’odi i l’LGTBI-fòbia.
Després de gairebé 30 anys al torn de tarda al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, aquesta és la teva darrera setmana de treball.
Per fi ha arribat l’hora de jubilar-se, Fuen!
No puc creure que ja no compartirem la nostra rutina diària, no seuràs a la taula del costat ni dinarem davant de la carmanyola.
Costa trobar paraules per resumir tot el que hem viscut juntes durant aquest temps. Han estat molts anys de complicitat, d’aprenentatge mutu, compartint moments intensos, i de moltes rialles.
Perquè ens ho hem passat molt bé! Hem rigut i també hem plorat, però afortunadament, els riures han superat amb escreix els plors!
La teva professionalitat, la teva paciència i el teu bon humor han estat un pilar fonamental per a mi. T’has convertit en la millor companya que he tingut mai i un suport constant en aquests darrers 15 anys de feina que hem viscut plegades.
No som amigues, ni falta que fa! Som i serem les millors companyes, tot i ser dues persones absolutament diferents. Ens hem compenetrat i complementat a la perfecció, funcionant com un engranatge d’una maquinària perfecta i formant un gran equip.
Hem tingut punts de vista molt diferents, però sempre hem arribat a una entesa, i en tots aquests anys només ens hem enfadat una vegada. Vam estar una setmana sense parlar-nos gaire i ho vam passar tan malament que vam decidir que mai més volíem repetir aquella experiència.
I m’has ensenyat tantes coses… en l’àmbit professional és impossible enumerar-ho tot, i en l’àmbit personal m’has aportat bons consells que sempre he tingut en compte. Ens hem ajudat, i sobretot, respectat: el tàndem perfecte!
Sempre passant desapercebuda, discreta i sense voler protagonismes, qui et coneix bé sap que ets una de les millors bibliotecàries de la plantilla del CRAI de la Universitat de Barcelona. T’has estimat la teva feina, la biblioteca i els seus fons com ningú!
Treballadora infatigable, és admirable la teva capacitat de treball. El teu mestratge m’ha deixat una empremta tan profunda que serà impossible d’oblidar: un llegat de feina ben feta i de compromís amb el servei públic.
Quina gran sort tenir l’oportunitat de treballar amb una de les persones més íntegres i autèntiques que he conegut. T’emportes la meva estima per sempre més.
Et desitjo una jubilació ben merescuda, plena de nous horitzons, de descans, de temps per a tu i per als teus.
Gràcies per tot Fuen! Ets magnífica, que tothom ho sàpiga!
L’1 de maig es commemora arreu del món com el Dia Internacional dels Treballadors, una jornada de reivindicació dels drets laborals i de memòria històrica de les lluites obreres.
L’origen d’aquesta diada es remunta als Estats Units, concretament a Chicago, a finals del segle XIX. L’1 de maig de 1886, milers de treballadors van iniciar una vaga general per reclamar una jornada laboral de vuit hores. Fins aleshores, era habitual treballar entre 10 i 16 hores al dia. Les protestes es van intensificar els dies següents, i el 4 de maig, durant una manifestació a Haymarket Square, una bomba va esclatar i va causar la mort de diversos policies i civils. La repressió va ser brutal: es van detenir i jutjar diversos líders obrers, i vuit d’ells van ser condemnats, quatre dels quals executats. Aquells homes van passar a la història com els Màrtirs de Chicago.
La vaga, Robert Koehler, 1886, oli sobre tela. Font: Wikimedia Commons
L’impacte internacional d’aquests fets va ser tan gran que, el 1889, el Congrés Obrer Socialista Internacional, celebrat a París, va establir l’1 de maig com a jornada de lluita reivindicativa a escala mundial.
Durant les primeres dècades del segle XX, el Primer de Maig a Espanya va ser marcat per manifestacions i actes que buscaven visibilitzar les demandes obreres, com la reducció de la jornada laboral i millores en les condicions de treball. Aquestes mobilitzacions sovint es trobaven amb la resistència de les autoritats, que podien prohibir o limitar les activitats públiques, especialment durant períodes de tensió política.
Amb l’arribada de la Segona República el 1931, el Primer de Maig va ser reconegut oficialment com a dia festiu, permetent una major llibertat per a les manifestacions i actes públics. Aquest reconeixement institucional va representar un avenç en la legitimació de les demandes obreres i en la seva visibilització en l’esfera pública.
Durant el franquisme, el Primer de Maig va ser profundament transformat tant en el seu significat com en la seva forma de celebració, passant de ser una jornada de lluita obrera i reivindicació social a una festivitat controlada i desnaturalitzada pel règim.
Després de la Guerra Civil, es va prohibir qualsevol tipus de manifestació obrera i especialment les que tinguessin vinculació amb el moviment obrer internacional.
Es va establir el “Día del Trabajo”, però amb un enfocament totalment diferent: no com una jornada de reivindicació, sinó com una celebració de la unitat entre patrons i treballadors sota la tutela de l’Estat.
A partir de 1955, influït també per la pressió internacional i la política del Vaticà, el règim va recuperar l’1 de maig com a festivitat oficial, però buida de contingut reivindicatiu.
Es feien misses, actes folklòrics i discursos institucionals, sovint organitzats pel sindicat vertical, l’únic legal i integrat dins del règim franquista.
El protagonisme era per a la “pau social” i l’harmonia entre classes, una visió paternalista que negava el conflicte de classes.
Tot i la repressió, el moviment obrer clandestí (especialment CCOO i altres sectors opositors) continuà commemorant l’1 de maig de manera simbòlica o mitjançant accions subterrànies.
A partir dels anys seixanta, amb l’auge de les lluites obreres, van augmentar les mobilitzacions, sovint reprimides amb duresa, però cada cop més visibles i polititzades.
Així, l’1 de maig es va convertir en una doble jornada: oficialment celebrada com a festa del treball sota el jou del règim, i clandestinament viscuda com a dia de lluita i solidaritat obrera.
Durant la Transició, va recuperar el seu sentit original com a jornada de lluita i reivindicació social. Després de dècades de repressió i buidament simbòlic sota el franquisme, aquesta data es va convertir en un dels primers espais públics on la societat civil, i en particular el moviment obrer, va poder expressar obertament les seves demandes. La legalització dels sindicats, la celebració de les primeres manifestacions autoritzades a partir de 1977, i la participació massiva dels treballadors van convertir el dia en un símbol de llibertat recuperada. Així, va esdevenir no només una commemoració històrica, sinó també un reflex viu de l’esperit de canvi, pluralitat i democràcia que definia el nou temps polític.
Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República conservem un ampli fons documental que permet seguir l’evolució del moviment obrer des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat. Des de les primeres manifestacions i vagues, passant per la proclamació de la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la clandestinitat antifranquista i la transició democràtica.
Aquest 1r de maig us convidem a redescobrir la història de la lluita obrera a través dels nostres fons. Us animem a consultar el nostre catàleg i, si voleu aprofundir en algun tema o document, a visitar-nos o contactar amb nosaltres!
La festivitat de Sant Jordi és una de les celebracions més emblemàtiques de Catalunya, i, sense cap dubte el 23 d’abril un dels dies més bonics i especials de l’any!
Sant Jordi és el patró de Catalunya, i la seva llegenda explica com va matar un drac per salvar una princesa. Aquesta història ha inspirat la tradició de regalar roses i llibres.
Molts carrers de ciutats i pobles catalans s’omplen de parades de llibres i roses, creant una atmosfera festiva i un moment ideal per promoure la lectura.
Les escoles i biblioteques organitzen activitats relacionades amb els llibres, com concursos literaris, tallers d’escriptura i sessions de contacontes. Els autors locals i internacionals signen exemplars dels seus llibres, i els lectors tenen l’oportunitat de descobrir novetats literàries i clàssics. Les llibreries i editorials organitzen esdeveniments especials, presentacions i lectures públiques.
Sant Jordi és una jornada que fomenta la lectura i la cultura. La tradició de regalar llibres contribueix a la difusió de la literatura i anima a la gent a llegir més. És una oportunitat per descobrir nous autors i gèneres, i per compartir l’amor pels llibres amb amics i familiars.
Enguany, per sumar-nos a aquesta celebració hem creat aquesta exposició virtual que ofereix un recorregut visual i històric per una selecció de cartells i adhesius conservats al fons d’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, amb la promoció de la lectura i les Fires del Llibre com a fil conductor. La mostra fa valdre el poder simbòlic del llibre com a eina de transformació cultural i social, i com a vehicle de reivindicació, festa i resistència.
El conjunt de peces abasta des de l’any 1930 —en ple període republicà— fins al 2016, i inclou cartells vinculats a la celebració del Dia del Llibre i la diada de Sant Jordi, principalment a Barcelona, però també a altres fires organitzades al llarg de l’any i arreu del territori. Hi trobem, per exemple, cartells de la Fira Internacional del Llibre Feminista, que ens parlen de la pluralitat d’iniciatives al voltant del llibre, més enllà de les efemèrides més conegudes.
Dels adhesius —amb cronologia més concentrada, entre 1979 i 2010— en destaquen especialment els dedicats a la Feria del Libro de Vallecas (1979 i 1980), així com a fires del llibre celebrades a Madrid, Barcelona, València o Salamanca. Petits en format, però amb una gran capacitat comunicativa, els adhesius van esdevenir una eina de difusió directa, popular i ambiciosa en la seva simplicitat.
Un dels aspectes més rellevants de la mostra és el buit temporal que s’hi detecta durant els anys més durs del franquisme. Aquest silenci gràfic evidencia la repressió cultural i política que va marcar aquell període, durant el qual la promoció pública del llibre —i més encara si estava vinculada a discursos alternatius o transformadors— va quedar profundament condicionada per la censura i el control ideològic del règim.
A través d’aquests materials, sovint efímers, recuperem la memòria visual de dècades d’activisme cultural i compromís amb la lectura. La seva força comunicativa, la riquesa gràfica i la diversitat de missatges que contenen ens permeten llegir, en paral·lel, la història del llibre i la història d’un país que, des de diversos àmbits, ha lluitat per fer del llibre una eina de llibertat.
Avui es commemoren 94 anys de la proclamació de la Segona República espanyola.
En primer lloc, us mostrem una al·legoria de la República que va arribar al nostre fons fa pocs mesos, de la qual no hem pogut esbrinar encara res (procedència, autoria…). A diferència de les altres representacions d’aquesta etapa que ja tenim al nostre fons, aquesta està feta en blanc i negre, amb un efecte de gravat.
Però enguany volem dedicar el nostre post de blog a la carta magna que va acompanyar aquest procés democràtic.
Després de la proclamació del 14 d’abril, durant el mes de juny es van produir unes eleccions a les Corts Constituents amb l’establiment d’un govern provisional, donant lloc finalment a l’aprovació de la Constitució el dia 9 de desembre d’aquell mateix any 1931.
Aquesta fita es produïa després de mig any de treball i durs enfrontaments entre els diferents grups polítics sobre qüestions tan controvertides com les autonomies, l’educació, la religió, la propietat privada o el vot femení.
Formada per 125 articles repartits en nou títols més el preliminar que definia Espanya com una República democràtica de treballadors.
Algunes de les millores més rellevants van ser:
Establiment d’un règim democràtic i republicà
-Com hem dit, es va proclamar Espanya com una República democràtica de treballadors de tota classe.
-Es reconeixia la sobirania popular: el poder emanava del poble i no del rei.
-Divisió de poders clara: legislatiu (Corts), executiu (govern) i judicial.
Ampliació de drets i llibertats
-Sufragi universal, incloent-hi per primer cop el dret de vot de les dones (encara que es va aplicar per primera vegada el 1933).
-Igualtat legal entre homes i dones.
-Dret al divorci.
-Drets laborals com la jornada de 8 hores, dret a vaga i protecció del treballador.
-Llibertat religiosa, d’expressió, reunió i associació.
Reforma educativa i cultural
-Educació laica, obligatòria i gratuïta.
-Gran aposta per la construcció d’escoles públiques i per reduir l’analfabetisme (missions pedagògiques).
Laïcitat de l’Estat
-Separació clara entre Església i Estat.
-Prohibició de subvencionar ordes religiosos i regulació de la seva activitat, especialment en l’ensenyament.
-Es va limitar el poder de l’Església en la vida pública.
Reconeixement de l’autonomia de les regions
-Es preveia la possibilitat que regions amb una identitat pròpia poguessin constituir-se en autonomies (com Catalunya, que va aprovar el seu Estatut el 1932).
Reforma agrària i social
-Es plantejaven reformes per a redistribuir la terra, molt desigual a Espanya.
-Es va començar a legislar per millorar les condicions dels pagesos i jornalers.
Aquesta carta magna va esdevenir, en aquell moment, una de les més avançades d’Europa, tot i que també va generar molta controvèrsia i resistència per part de sectors conservadors, monàrquics i eclesiàstics.
De totes elles volem destacar una edició publicada el 1933 per l’editorial Aiccal de Madrid. Destaca per tenir les pàgines a dues columnes i ornamentada amb caplletres i miniatures, imitant els manuscrits medievals.
A part del text de la Constitució, inclou facsímils de dedicatòries manuscrites de diversos personatges il·lustres de l’època: el mateix president de la República, Niceto Alcalá Zamora; el primer ministre Manuel Azaña; Alejandro Lerroux, el Dr. Gregorio Marañón o Margarida Xirgu.
A continuació, us oferim la possibilitat de consultar aquest document a partir d’una digitalització que hem realitzat de l’exemplar que conservem al nostre fons:
Ismael Molero Genado.
Estudiant en pràctiques del Màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia
Aprofitem l’avinentesa per recordar-vos que ja fa uns quants anys, concretament el 2008, per a celebrar el trenta aniversari del referèndum, vam fer un recurs web monogràfic sobre el tema que si us ve de gust podeu revisar.
Hi trobareu informació sobre els antecedents de la carta magna, en quin context internacional es va gestar, sobre els anomenats “pares” de la constitució, els moviments populars en contra i a favor de la seva aprovació, les campanyes a favor del SI, del NO i l’abstenció, etc.
S’hi recullen també un conjunt d’enllaços web relacionats amb la temàtica.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 