Sobre la importància de la tasca d’arxius i professionals de la informació en la preservació de la memòria

Enguany es compleixen ja 50 anys –mig segle!– de la mort de Salvador Puig Antich per part del règim franquista. Va ser el 2 de març de 1974, va ser a l’antiga Presó Model de l’Eixample de Barcelona, va ser una execució i es va fer amb el mètode del garrot vil.

Demà mateix, es commemora aquest 50è aniversari i no són poques les demandes que hem rebut a l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per consultar la documentació de què disposem en els nostres fons que està relacionada amb la figura d’aquest jove anarquista i antifeixista català. La major part d’aquesta documentació  pertany al  Fons Personal Salvador Puig Antich i al Fons MIL Movimiento Ibérico de Liberación, organització on va militar.

Una documentació que, val a dir, posa en relleu la importància d’arxius com el nostre, així com la determinació, la perseverança i confiança d’aquelles persones que, com les seves germanes o el periodista Xavier Vinader o tants d’altres, han tingut a l’hora de custodiar aquesta documentació per tal que pugui estar a disposició d’aquells que volen conèixer, o donar a conèixer, els seus continguts i, amb ells, la vida del seu protagonista original: en aquest cas, en Salvador Puig Antich.

Dit en altres paraules: sense arxius no hi ha memòria col·lectiva. Sense arxius o centres de documentació com el del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, sense la feina d’arxiveres, bibliotecàries o documentalistes, i de totes aquelles professionals, companyes, familiars o persones a títol individual que es dediquen a tenir cura de la documentació, no seria possible la –també imprescindible!– tasca de productores, periodistes, directors o guionistes que després roden pel·lícules, fan documentals o escriuen reportatges o llibres sobre vides com les d’en Salvador Puig Antich que, gràcies al seu exemple alhora vital i tràgic, però també gràcies a la feina de tots els anteriorment referits, han passat a ser la nostra memòria col·lectiva.

Perquè a l’arxiu del Pavelló de la República tenim els papers de la seva estada a presó –des d’informes mèdics fins al significatiu llistat de llibres que hi va consultar (elaborat per ell mateix), així com la relació, diguem-ne pòstuma, d’objectes personals que es van trobar a la seva cel·la. També hi tenim un recull de fotografies, la correspondència dels darrers moments (i també una mostra de la dels darrers anys) amb les germanes, el germà i el pare; hi tenim també la documentació judicial, militar i policial que en retrata el seguiment primer polític i després penal i que inclou l’informe de les darreres reunions al Col·legi d’Advocats per intentar evitar la seva finalment inevitable execució. Fulls volants del més aviat migrat espectre polític que es va bolcar en la seva defensa a Catalunya, i de, l’en canvi, ampli espectre que ho va fer fora de l’Estat espanyol –especialment en francès! També hi tenim la documentació de la campanya popular i judicial que es va fer per demanar la –qui ho havia de dir: fallida!– revisió del procés, així com un recull dels poemes que s’han fet (per descomptat, no encara –seria impossible– dels que es faran en el futur!) en honor i memòria de Puig Antich… I, per acabar, un recull dels materials recollits per la seva germana Carme per a un llibre d’homenatge.

Una documentació que cal recollir, guardar, catalogar, descriure i tota una sèrie d’accions i processos imprescindibles per tal de poder-la posar a l’abast, ja no només d’aquells professionals especialitzats en la recerca i la investigació, sinó de qualsevol persona que vulgui accedir a una part tan significativa i important de la nostra història col·lectiva.

Aquí en teniu una mostra:

Entre uns i altres, com deien Ràbia Positiva en la seva cançó d’homenatge:

Salvador Puig Antich, no t’oblidarem,

Salvador… La memòria persisteix!