Avui dia 20 de novembre de 2025 es commemora el 50 aniversari de la mort de Francisco Franco i Bahamonde (Ferrol, 1892 – Madrid, 1975), militar i dictador que va governar Espanya de 1939 fins al 1975.
El govern espanyol ha impulsat la iniciativaEspaña en Libertad. 50 años coordinada per un comissionat especial i la Secretaría de Estado de Memoria Democrática. Amb aquest projecte es pretén no tant recordar la mort de l’anomenat caudillo com commemorar l’inici de la democràcia i la recuperació de drets i llibertats.
La Generalitat de Catalunya ha constituït un Grup de Treball específic amb l’encàrrec d’elaborar un programa d’actuacions que s’han anat duent a terme al llarg d’aquest 2025 i continuaran el primer trimestre del 2026 i l’Ajuntament de Barcelona també ha programat diverses jornades i cursos amb el propòsit de commemorar l’efemèride.
I per descomptat, aquests darrers dies, són molts els articles apareguts a la premsa generalista que s’han dedicat al personatge així com diversos documentals que podeu trobar a la pàgina web de RTVE, a l’especial 50 años del gran cambio.
Cada mes de setembre Barcelona s’engalana per celebrar la Mercè, festa major de la ciutat i una de les cites més estimades per la ciutadania. Però, quin és l’origen d’aquesta celebració? Per què es considera la festa major de Barcelona?
La devoció a la Mare de Déu de la Mercè té arrels medievals. Segons la tradició, la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 la Mare de Déu s’aparegué simultàniament al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort per demanar-los que fundessin un orde religiós dedicat a l’alliberament dels captius cristians en mans sarraïnes. D’aquesta visió sorgí l’orde mercedari, i la imatge de la Mare de Déu de la Mercè es convertí en símbol de protecció i alliberament.
Amb els segles, la devoció va arrelar profundament a la ciutat. El 1687, en un moment de crisi provocada per una plaga de llagosta, el Consell de Cent invocà la seva protecció. En agraïment per la fi de la plaga, els barcelonins la proclamaren patrona de Barcelona.
Tot i que la proclamació data de 1687, el Papa Pius IX no reconegué oficialment la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona fins al 1868. Poc després, l’Ajuntament va començar a organitzar les festes de manera més institucionalitzada.
Amb el temps, la Mercè es consolidà com la festa major de Barcelona, esdevenint un reflex de la cultura popular catalana: gegants i capgrossos, castellers, correfocs, sardanes i concerts omplen els carrers i places en un ambient de celebració col·lectiva.
Avui dia, la Festa de la Mercè continua sent un esdeveniment essencial per a la ciutat. A més de mantenir les tradicions, s’ha anat transformant per incorporar-hi nous formats i expressions artístiques, convertint-se també en un gran aparador cultural i en un punt de trobada entre tradició i modernitat.
Celebrar la Mercè és, en definitiva, celebrar la identitat i la vitalitat de Barcelona.
Enguany hem escollit aquest fulletó del Casal de Catalunya de Buenos Aires, editat a la mateixa ciutat i que ens descriu el programa d’actes que es van dur a terme l’any 1974 per commemorar la festivitat a l’exili.
Entre les activitats programades hi trobem conferències, torneigs d’escacs, audicions de sardanes, concerts, exhibicions esportives, dinars populars…
També volem mostrar-vos aquest curiós cartell de les Festes de la Mercè de l’any 1963, sobre el primer concurs nacional en habilitat de conduir vehicles articulats, organitzat per la Fundació Transcalit de la Federació Catalana de Transports de Barcelona i patrocinat per l’Ajuntament de la ciutat. Es va dur a terme a l’Avinguda Maria Cristina el dia 4 d’octubre i es van entregar tres premis dotats d’unes quantitats considerables!
Fa uns quants mesos vam rebre una donació de publicacions periòdiques de finals del franquisme i de la Transició espanyola per part del senyor Josep Almeda. Entre aquestes revistes en vam trobar algunes que eren números especials dedicats precisament a la Diada de l’11 de setembre.
El passat dia 27 de juny es va inaugurar l’exposició Fabular paisatges que es pot visitar simultàniament al Pavelló Victòria Eugènia de Montjuïc i al Palau Moja de Barcelona.
S’emmarca dins el projecte Museu Habitat, una iniciativa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que busca generar un espai de recerca, experimentació i reflexió sobre la institució museu del segle XXI.
A partir de peces històriques conservades en arxius, col·leccions privades i museus d’arreu del territori, l’exposició proposa una lectura crítica sobre la genealogia dels museus enciclopèdics, el seu paper en la construcció d’una narrativa colonial, burgesa i extractivista, i els seus possibles futurs. Amb la intervenció i col·laboració d’alguns artistes contemporanis locals i internacionals, es proposa una nova manera d’habitar el museu.
La mostra també reflexiona sobre les Exposicions Universals, aparadors moderns dissenyats per transmetre els avenços tecnològics de la revolució industrial i les noves propostes artístiques del moment.
Dins aquest recull trobareu reproduïts els cartells de l’Exposició del 1929 que hem prestat per la mostra com per exemple aquest que us mostrem a continuació:
L’entrada és gratuïta i teniu temps fins al 5 d’octubre per anar-hi. No us ho perdeu!
La mostra presenta 62 fotografies del fotoperiodista argentí arrelat a Barcelona, que constitueixen una veritable síntesi sociopolítica i estètica del temps de la Transició política i ajuden a viatjar a aquell temps creatiu i a entendre el sentit ple de la seva obra.
El juliol de 2018 l’Arxiu Nacional va ingressar en donació de l’autor 62 originals fotogràfics que havien format part de l’exposició La Transició (1976-1981) vista per Carlos Bosch, organitzada pel Memorial Democràtic i el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació amb motiu del 30è aniversari de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977. L’encarregat de la producció de l’exposició va ser el Sindicat de la Imatge UPIFC i es va poder visitar el 2020 al Palau Robert de Barcelona. Carlos Bosch va morir just tres mesos abans de la inauguració.
Ara, es recupera aquesta exposició com a contribució als actes que es preparen per part del Govern de la Generalitat de Catalunya en el marc de la commemoració dels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, el pròxim 20 de novembre de 2025.
Justament, les 62 fotografies que formen aquesta exposició resulten de gran interès i valor per apropar-se al convuls període de reconstrucció politicosocial que va seguir al règim franquista. La temàtica de les fotografies, que va molt més enllà de la representació dels canvis polítics i institucionals, ens ofereix una visió més àmplia del moment i les seves tensions i problemàtiques presents, que construeix un relat més ric i matisat de l’habitual.
Carlos Bosch, fotògraf argentí nascut a Buenos Aires (1945), va estudiar Sociologia i Antropologia a la Universitat Nacional de Córdoba; va ser a través d’una recerca que es va apropar a la fotografia per primer cop. Es va començar a formar en l’ofici a l’Editorial Abril, on va treballar entre 1968 i 1975 com a reporter gràfic i fotògraf de moda, arquitectura i publicitat per a moltes agències de la capital argentina. També va exercir l’any 1973 com a cap de fotografia del diari Noticias Buenos Aires.
Arriba a Barcelona el febrer de 1976, en plenes protestes per l’Amnistia i poc abans de la instauració de la dictadura militar argentina, fugint de la persecució política al seu país. Va trobar feina com a reporter gràfic al diari El Correo Catalán i a la revista Cambio 16, i com a editor gràfic a Primera Planta. El 1977 va participar en la fundació de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació de Catalunya. Després va treballar per al diari El País i la revista Interviú i l’any 2007 va retornar al seu país d’origen, on va morir el 22 de juny de 2020.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha prestat per aquesta mostra tot un seguit de documents que es conserven al Fons Personal Xavier Vinader, periodista català que va col·laborar en diverses ocasions amb el fotògraf argentí. Entre d’altres hi ha algunes fotografies com aquesta:
Es tracta d’una selecció de cartells, adhesius, fotografies, fulletons i material d’arxiu editat pel FAGC: Front d’Alliberament Gai de Catalunya, col·lectiu d’activistes que enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva important lluita social en favor de la llibertat i dels drets de les persones LGTBI+.
El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) és l’entitat LGTBI en actiu més antiga de Catalunya i de l’Estat espanyol. Nascut després de la mort de Franco el 1975 i hereu del Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), fundat per Armand de Fluvià, el FAGC s’ha convertit en un referent clau en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. La seva trajectòria representa quasi mig segle de reivindicacions i avenços legals, socials i polítics per una societat més lliure i diversa, enfrontant-se a la discriminació i el patriarcat.
Els primers anys del FAGC van ser clau per impulsar la derogació de la llei de perillositat social i per organitzar la primera manifestació LGTBI a l’Estat, el 26 de juny de 1977 a les Rambles de Barcelona. Aquell mateix any també es va celebrar un míting històric al cinema Niza. Aquests fets, símbols de la lluita contra la discriminació, han estat reconeguts institucionalment per l’Ajuntament de Barcelona.
Al llarg de 50 anys, el FAGC ha protagonitzat nombroses fites, com el suport a la primera parella gai que va voler casar-se el 1986, la denúncia de l’assassinat de Sònia Rescalvo (1991), les protestes davant fets homòfobs a Sitges (1996), la campanya antimilitarista (1987) i d’apostasia (1990), així com l’impuls de lleis com el matrimoni igualitari (2005), la llei contra l’LGTBI-fòbia (2014) i la llei trans estatal (2023).
El pròxim 20 de novembre de 2025, el FAGC celebrarà el seu 50è aniversari reafirmant el seu compromís contra el feixisme, l’odi i l’LGTBI-fòbia.
El Congrés de Cultura Catalana va ser una gran iniciativa cívica i cultural que es va desenvolupar entre els anys 1975 i 1977, en un moment clau de la Transició democràtica a Espanya, just després de la mort del dictador Francisco Franco.
Tenia com a objectius principals reivindicar la cultura catalana en totes les seves expressions (llengua, art, ciències, institucions, etc.), diagnosticar l’estat de la cultura catalana després de dècades de repressió franquista, proposar accions concretes per a la seva recuperació, normalització i projecció futura i fomentar la participació ciutadana en la reconstrucció del país des d’una òptica cultural.
Impulsat per un ampli ventall de persones i entitats culturals, amb una organització descentralitzada, es van crear àmbits temàtics com ara educació, llengua, mitjans de comunicació, patrimoni, ciències, arquitectura, etc. i diverses comissions territorials arreu dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra, la Franja i l’Alguer).
Va comptar amb la participació de milers de persones entre experts, activistes, professionals i ciutadania en general i es van fer infinitat d’actes públics, incloent-hi jornades, debats, seminaris i conferències.
Va tenir un fort impacte simbòlic i pràctic, posant les bases per a la recuperació institucional de la cultura catalana, especialment en el camí cap a l’autogovern (Estatut d’Autonomia de 1979) i va contribuir a reforçar la consciència col·lectiva sobre la cultura com a eina de cohesió i transformació social.
A través de plafons informatius, documents històrics, audiovisuals i testimonis, la mostra apropa als visitants a conèixer les grans aportacions d’aquell procés col·lectiu: la defensa de la llengua, l’arrelament territorial, la concepció transversal i comunitària de la cultura, i la generació de propostes transformadores que van tenir impacte en àmbits com l’educació, els mitjans o la cultura popular.
El recorregut culmina amb una mirada al present, posant en relleu com els ideals que van impulsar aquella mobilització cultural continuen interpel·lant-nos cinquanta anys després. La mostra connecta passat i present per evidenciar que molts dels reptes d’aleshores continuen vigents avui, en un context marcat per la crisi climàtica, les desigualtats socials, la digitalització o els canvis demogràfics.
Aquest context ha estat clau per la creació d’un nou Congrés de Cultura Catalana, que ja s’ha posat en marxa i que està congregant persones arreu dels Països Catalans per construir col·lectivament respostes de futur als reptes actuals.
Agustí Alcoberro, president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, va destacar el dia de la inauguració que “avui més que mai cal reivindicar la memòria d’aquelles persones que, en un moment complex, van ser capaces d’impulsar amb èxit una gran mobilització cultural i democràtica arreu dels Països Catalans. Cal que decidim qui som i qui volem ser”.
Teniu temps fins al 30 d’agost de 2025 per visitar aquesta exposició. Posteriorment, la mostra itinerarà arreu dels Països Catalans, amb una parada a València a l’octubre i una altra a Palma al desembre.
Del 16 de juny al 18 de juliol de 2025, l’Aula Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona acull l’exposició Art dispersat pel franquisme. Les obres dipositades a la Universitat de Barcelona. Aquesta mostra, fruit d’una recerca inèdita, ofereix una oportunitat única per conèixer la història i el destí de les obres d’art que van ser confiscades, protegides i redistribuïdes durant i després de la Guerra Civil.
L’exposició posa llum sobre el destí d’obres d’art que, durant la Guerra Civil, van ser protegides, confiscades i, finalment, dispersades per tot l’Estat. El 1942, la Universitat de Barcelona va rebre dos importants dipòsits de pintures, escultures i objectes litúrgics procedents del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), l’organisme franquista encarregat de gestionar el patrimoni artístic confiscat o protegit per la II República i la Generalitat de Catalunya.
Aquestes peces, moltes d’elles amb històries plenes de peripècies, van ser traslladades, amagades o reubicades en diverses institucions, entre les quals vuit universitats espanyoles. L’exposició mostra com, malgrat els intents de protecció, la postguerra i la gestió del SDPAN –limitada per la manca de recursos i d’interès– van provocar una dispersió i, sovint, una pèrdua d’informació sobre l’origen i la propietat de moltes obres.
Entre les obres més destacades de l’exposició hi ha una escultura del Sagrat Cor de Josep Llimona, La continència d’Escipió, atribuïda a l’escola de Luca Giordano, i diverses obres d’art sacre i de temàtica civil. Algunes d’aquestes peces han passat dècades sense contextualització pública, i ara es presenten en un nou marc d’investigació i recuperació històrica.
“Art dispersat pel franquisme” no només presenta les obres, sinó que també revela les cicatrius que la guerra i la dictadura van deixar en elles: quadres amb reversos marcats, etiquetes d’època, i altres testimonis materials que permeten reconstruir la seva història. Aquesta mirada detallada ens apropa a la realitat d’un patrimoni que, més enllà del seu valor estètic, és testimoni d’una època convulsa i d’una memòria col·lectiva sovint silenciada.
Els comissaris de la mostra Arturo Colorado i Santos M. Mateos, a partir de documentació procedent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, han reconstruït l’itinerari d’aquestes peces: quan van ser requisades, com van arribar a mans del SDPAN i quin paper van tenir en el projecte simbòlic del franquisme.
Podeu descobrir les obres exposades visitant la mostra presencialment o accedint a l’exposició virtual.
És una oportunitat única per reflexionar sobre la història recent, la protecció del patrimoni i la importància de la recerca en la reconstrucció de la nostra memòria col·lectiva. Una exposició imprescindible per a tots aquells interessats en l’art, la història i la justícia patrimonial. No us ho perdeu!
Es tracta del fons personal Joan Montraveta i Montraveta (Rinner, 1947) que consta de documentació sindical i política dels últims anys del franquisme i dels primers anys de la Transició política espanyola relacionada amb l’activisme polític de Joan Montraveta durant aquests anys.
Aquest empresari, conegut per la seva contribució al desenvolupament de la premsa en català en l’àmbit comarcal, fou el cofundador i editor del diari Regió7 i el promotor de l’edició en català d’El Periódico.
Ha participat activament en moviments sindicalistes i en organitzacions polítiques clandestines com la Lliga Comunista Revolucionària.
L’any 1976 fou detingut i empresonat a la presó Model de Barcelona per la seva participació en diverses vagues en defensa de la millora de les condicions laborals al sector del metall.
Amb un grup de periodistes de Manresa, va fundar l’any 1978, Regió7, el primer diari de la Catalunya Central.
En l’etapa del president Pasqual Maragall, fou nomenat director general de difusió per a supervisar la comunicació corporativa de la Generalitat de Catalunya.
La documentació donada està organitzada en dos grans blocs classificats i descrits pel mateix Montraveta:
El moviment sindical a Catalunya (1971-1977)
El moviment polític a Catalunya (1972-1977)
Segons les seves pròpies paraules, els documents reflecteixen les mobilitzacions obreres que van tenir lloc a Barcelona i l’Àrea Metropolitana entre els anys 1971 i 1976: reivindicacions sindicals i manifestacions dels empleats de la Seat, la vaga dels treballadors de Motor Ibèrica i les grans mobilitzacions de la metal·lúrgia i automoció dels anys 1976 i 1977.
D’entre tota la documentació cedida, Montraveta destaca especialment la que recull els esdeveniments del 1977, marcats per la dissolució del Sindicat Vertical (CNS) a causa de la pressió exercida per les assemblees de treballadors. Com subratlla, aquestes mobilitzacions sindicals també eren mobilitzacions polítiques contra les estructures franquistes i la repressió policial. Aquest factor les ha fet esdevenir un període clau en la història laboral del país.
El fons ocupa 0,30 metres lineals i abasta cronològicament els anys 1970 del segle XX. La donació inclou publicacions periòdiques i monografies que s’han incorporat a la biblioteca i l’hemeroteca del Pavelló de la República.
L’1 de maig es commemora arreu del món com el Dia Internacional dels Treballadors, una jornada de reivindicació dels drets laborals i de memòria històrica de les lluites obreres.
L’origen d’aquesta diada es remunta als Estats Units, concretament a Chicago, a finals del segle XIX. L’1 de maig de 1886, milers de treballadors van iniciar una vaga general per reclamar una jornada laboral de vuit hores. Fins aleshores, era habitual treballar entre 10 i 16 hores al dia. Les protestes es van intensificar els dies següents, i el 4 de maig, durant una manifestació a Haymarket Square, una bomba va esclatar i va causar la mort de diversos policies i civils. La repressió va ser brutal: es van detenir i jutjar diversos líders obrers, i vuit d’ells van ser condemnats, quatre dels quals executats. Aquells homes van passar a la història com els Màrtirs de Chicago.
La vaga, Robert Koehler, 1886, oli sobre tela. Font: Wikimedia Commons
L’impacte internacional d’aquests fets va ser tan gran que, el 1889, el Congrés Obrer Socialista Internacional, celebrat a París, va establir l’1 de maig com a jornada de lluita reivindicativa a escala mundial.
Durant les primeres dècades del segle XX, el Primer de Maig a Espanya va ser marcat per manifestacions i actes que buscaven visibilitzar les demandes obreres, com la reducció de la jornada laboral i millores en les condicions de treball. Aquestes mobilitzacions sovint es trobaven amb la resistència de les autoritats, que podien prohibir o limitar les activitats públiques, especialment durant períodes de tensió política.
Amb l’arribada de la Segona República el 1931, el Primer de Maig va ser reconegut oficialment com a dia festiu, permetent una major llibertat per a les manifestacions i actes públics. Aquest reconeixement institucional va representar un avenç en la legitimació de les demandes obreres i en la seva visibilització en l’esfera pública.
Durant el franquisme, el Primer de Maig va ser profundament transformat tant en el seu significat com en la seva forma de celebració, passant de ser una jornada de lluita obrera i reivindicació social a una festivitat controlada i desnaturalitzada pel règim.
Després de la Guerra Civil, es va prohibir qualsevol tipus de manifestació obrera i especialment les que tinguessin vinculació amb el moviment obrer internacional.
Es va establir el “Día del Trabajo”, però amb un enfocament totalment diferent: no com una jornada de reivindicació, sinó com una celebració de la unitat entre patrons i treballadors sota la tutela de l’Estat.
A partir de 1955, influït també per la pressió internacional i la política del Vaticà, el règim va recuperar l’1 de maig com a festivitat oficial, però buida de contingut reivindicatiu.
Es feien misses, actes folklòrics i discursos institucionals, sovint organitzats pel sindicat vertical, l’únic legal i integrat dins del règim franquista.
El protagonisme era per a la “pau social” i l’harmonia entre classes, una visió paternalista que negava el conflicte de classes.
Tot i la repressió, el moviment obrer clandestí (especialment CCOO i altres sectors opositors) continuà commemorant l’1 de maig de manera simbòlica o mitjançant accions subterrànies.
A partir dels anys seixanta, amb l’auge de les lluites obreres, van augmentar les mobilitzacions, sovint reprimides amb duresa, però cada cop més visibles i polititzades.
Així, l’1 de maig es va convertir en una doble jornada: oficialment celebrada com a festa del treball sota el jou del règim, i clandestinament viscuda com a dia de lluita i solidaritat obrera.
Durant la Transició, va recuperar el seu sentit original com a jornada de lluita i reivindicació social. Després de dècades de repressió i buidament simbòlic sota el franquisme, aquesta data es va convertir en un dels primers espais públics on la societat civil, i en particular el moviment obrer, va poder expressar obertament les seves demandes. La legalització dels sindicats, la celebració de les primeres manifestacions autoritzades a partir de 1977, i la participació massiva dels treballadors van convertir el dia en un símbol de llibertat recuperada. Així, va esdevenir no només una commemoració històrica, sinó també un reflex viu de l’esperit de canvi, pluralitat i democràcia que definia el nou temps polític.
Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República conservem un ampli fons documental que permet seguir l’evolució del moviment obrer des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat. Des de les primeres manifestacions i vagues, passant per la proclamació de la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la clandestinitat antifranquista i la transició democràtica.
Aquest 1r de maig us convidem a redescobrir la història de la lluita obrera a través dels nostres fons. Us animem a consultar el nostre catàleg i, si voleu aprofundir en algun tema o document, a visitar-nos o contactar amb nosaltres!
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 