L’any 2014 es va obrir al públic un espai museístic dedicat a la figura de Lluís Companys, ubicat al Tarròs, municipi de Tornabous a l’Urgell, poble natal de qui fou president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1933 i 1940.
Aleshores se’l va anomenar Centre d’Interpretació Lluís Companys i fou impulsat, entre d’altres, per la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Tornabous.
Adherit a la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic, actualment, es coneix com a Espai Lluís Companys i ofereix una visió completa de la vida i el llegat de Companys, així com del context històric en què va viure.
Lluís Companys i Jover va ser una figura clau en la història de Catalunya, especialment durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil.
El centre d’interpretació explora el període històric que va des del regnat d’Alfons XIII, passant per la Mancomunitat de Catalunya, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, fins a arribar a la primera etapa de la dictadura franquista. Ofereix una exposició permanent que inclou documents, fotografies i objectes personals de Companys. També s’organitzen activitats educatives i culturals per aprofundir en el coneixement de la seva figura i el seu impacte en la història de Catalunya.
Aquest centre no només és un lloc de record, sinó també un espai de reflexió sobre la història i la identitat catalana. Si teniu l’oportunitat de visitar-lo, segur que serà una experiència enriquidora i educativa!
Aquesta mostra forma part del projecte Memòria en Xarxa impulsat per la Diputació de Barcelona que compta amb la participació de més d’una vintena de museus i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, i és una aportació a la recuperació de la memòria històrica que vol destacar la importància dels museus com a dipositaris d’un llegat històric comú.
La mostra presenta una selecció de documents, fotografies i objectes provinents de les col·leccions dels museus locals i dels arxius municipals relacionats amb la contestació social al règim franquista, iniciada els anys 60 pels moviments sindicals i les organitzacions clandestines d’esquerra.
El passat dia 25 de febrer va tenir lloc l’acte de cessió a la Universitat de Barcelona del Fons de José Antonio González Casanova i Maria Rosa Virós per part dels seus hereus.
La signatura es va fer efectiva per part del rector de la UB, Joan Guàrdia, d’una banda, i d’Itziar González Virós, filla dels juristes i representant de la família, d’una altra.
Es compon de llibres, correspondència, escrits acadèmics i literaris, articles publicats en premsa i àlbums fotogràfics, entre altres materials, dels dos catedràtics, que van tenir una gran trajectòria universitària, intel·lectual i política al llarg de la seva vida.
José Antonio González Casanova(Barcelona, 1935-2021) va ser catedràtic de Teoria de l’Estat i de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i un reputat constitucionalista que va participar en la redacció de la Carta Magna de 1978.
Fou un dels grans teòrics del Federalisme i membre del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Del 2003 al 2006 ocupà el càrrec de síndic de greuges de la Universitat de Barcelona. Va escriure nombrosos articles d’opinió a diaris com La Vanguardia i El País. De la seva obra acadèmica destaca el manual Teoría del Estado y Derecho Constitucional .
El seu fons està centrat en temes jurídics i polítics del darrer franquisme, la transició i els anys de democràcia. L’arxiu consta de més de 1.100 cartes que mostren la relació epistolar establerta amb centenars de personalitats de l’època, com Alfons Comín o Pasqual Maragall. El conjunt documental també inclou originals, fitxes i esborranys de llibres i estudis sobre altres aspectes del seu interès, com la música, el cinema, l’astrologia i la mitologia, i diverses carpetes i arxivadors per l’elaboració de les seves memòries autobiogràfiques.
Maria Rosa Virós (Barcelona, 1935-2010) es va doctorar en Dret per la Universitat de Barcelona. Va ser catedràtica de Teoria de l’Estat a la UB i catedràtica de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra, universitat de la qual fou rectora durant el període 2001-2005, convertint-se en la primera dona en ocupar un rectorat d’una universitat catalana.
El fons de Maria Rosa Virós recopila el treball acadèmic de la catedràtica, centrat en l’estudi sociològic del comportament electoral a Catalunya i els mètodes per l’elaboració dels seus estudis.
El fons, que consta de 14 caixes corresponents a arxius de J.A. González Casanova i 2 a Maria Rosa Virós, té una gran rellevància a l’hora de conèixer la personalitat dels dos destacats juristes.
Quan estigui tot catalogat i inventariat ja us ho farem saber!
Al correu de la biblioteca, tot sovint ens arriben peticions d’informació específica relacionada amb les principals temàtiques dels nostres fons que requereixen acurades cerques bibliogràfiques.
Aquestes peticions, en molts casos, es podrien haver resolt si s’hauria tingut coneixement dels recursos que oferim al web de la biblioteca.
Tenim reculls temàtics que són una eina molt valuosa per a iniciar una recerca. Aquí us mostrem els més destacats:
S’actualitzen periòdicament, sobretot pel que fa a les publicacions periòdiques, i són una excel·lent font d’informació que convé tenir present!
La ciutat de Barcelona ha estat històricament un escenari de lluites veïnals, especialment durant la segona meitat del segle XX, quan la pressió urbanística, les mancances en infraestructures i la voluntat de millorar les condicions de vida van mobilitzar diverses associacions de veïns.
Des dels anys 60 i 70, els barris populars de Barcelona van experimentar un fort creixement urbà no sempre acompanyat de serveis adequats. La manca d’infraestructures bàsiques va motivar la creació d’associacions de veïns, que van esdevenir una eina fonamental per a la pressió política i social. Durant la transició democràtica, aquests moviments van tenir un paper destacat en la millora de les condicions de vida i en la configuració d’una ciutat més inclusiva.
L’exitosa pel·lícula El 47 (2024), dirigida per Marcel Barrena, vol representar aquestes lluites i la seva relació amb la tradició reivindicativa de la ciutat. S’inspira en fets reals i narra la història de Manolo Vital, un conductor d’autobús que, el 6 de maig de 1978, va segrestar un vehicle de la línia 47 d’autobús, per exigir la millora del transport públic al barri de Torre Baró, a Barcelona.
Torre Baró va ser un dels barris autoconstruïts a l’extraradi barceloní des de principis del segle XX, però amb més força durant els anys 50 i 60, amb l’arribada de població migrant, majoritàriament d’origen andalús i extremeny.
La pel·lícula mostra com la resistència ciutadana pot modificar les decisions administratives i defensar els drets col·lectius. Amb una forta càrrega emotiva, Barrena utilitza diversos recursos narratius per reflectir l’esperit de la mobilització ciutadana. Se centra en personatges arquetípics dels moviments veïnals: gent gran que coneix la història del barri, joves compromesos amb la lluita i treballadors afectats per la manca de transport. I la posada en escena recrea amb detall els espais de trobada i de protesta, com les assemblees veïnals, les manifestacions i les interaccions amb les autoritats municipals.
Tot i l’enorme èxit de la pel·lícula i la rellevància històrica de l’esdeveniment narrat, s’ha comentat que es podria haver aprofundit més en les complexitats socials i polítiques de l’època i haver aportat una visió més crítica i menys idealitzada dels fets.
Aquesta història no narra un fet aïllat. Entre els mesos de maig i juliol del 1974, els veïns de Verdum i Roquetes, van segrestar fins a tres vegades l’autobús 11 després d’enviar onze cartes demanant una línia d’autobús pels barris a l’Ajuntament que deia que era impossible que arribés el transport públic al barri. A la Prosperitat, tres anys després, van segrestar el 12, el van passejar per tot Barcelona, per reclamar habitatges provisionals per a les persones que encara vivien a barraques. L’any 1978, el mateix dia del segrest del 47, el veïnat de Ciutat Meridiana també va requisar l’autobús 2. Als setanta i vuitanta, més enllà de Barcelona, en concret a Santa Coloma i a Badalona, va haver-hi altres segrestos d’autobusos com forma de protesta veïnal. Fins i tot als anys noranta, després dels jocs olímpics, va haver-hi altres intents com a forma de protesta i demanda de transport públic als barris de la Teixonera i Sant Genís dels Agudells, ambdós del districte d’Horta Guinardó.
Actualment seguint aquesta tradició associacionista existeix 9 Barris Acull associació formada per persones i entitats de diversos àmbits amb la finalitat de treballar de forma coordinada per afavorir la convivència del veïnat en la diversitat que caracteritza els barris i el territori.
Dins aquesta associació hi ha el Centre d’Estudis Populars i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris entitat sense ànim de lucre fundada oficialment el 20 de novembre de 1983 a l’Escola d’Adults Freire, que fa més de quaranta anys que preserva i divulga la memòria del districte. Neix del moviment associatiu veïnal i, no només compta amb un extens arxiu, sinó que també organitza activitats com passejades, debats i exposicions dirigides al públic local.
El segrest del 47, Vital va comptar no només amb l’ajuda del veïnat, sinó també amb la complicitat de Comissions Obreres (CCOO) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Precisament en aquest context volem comentar que al Fons DPP de documentació de partits polítics del nostre arxiu que conté documentació relacionada amb diverses organitzacions polítiques i sindicals trobareu moltíssima informació sobre el tema.
A tall d’exemple direm que a la subsèrie OCE (Br) dins la documentació cedida per Pep Martínez i Barceló, activista urbà i defensor de l’associacionisme a Trinitat Nova, actual Nou Barris hi ha informació diversa relacionada amb associacions de veïns i la seva lluita.
Us en mostrem alguns exemples concrets de Torre Baró:
Destaquem una carpeta amb un informe sobre la remodelació de les barraques de l’any 1974 amb plànols i fotografies:
Malgrat tot, recomanem, per qui encara no l’hagi vist, anar al cinema a veure El 47 una eina cinematogràfica de memòria històrica, testimoni de la importància dels moviments veïnals a Barcelona que reforça el discurs sobre la necessitat de preservar la identitat col·lectiva davant els desafiaments del present.
El passat 2024 el Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol ha començat a enviar les primeres declaracions de reconeixement de les confiscacions franquistes per a la reparació econòmica de les víctimes.
Després d’anys de reclamacions els descendents de les famílies que van haver d’entregar els seus diners a les autoritats feixistes, perquè havien estat emesos durant la República, podran reclamar la reparació econòmica de la confiscació il·legítima d’aquests diners republicans per part de l’Estat franquista.
Els diners que es volen reclamar es van espoliar entre els anys 1938 i 1941. Es tracta de quantitats amb les quals Franco pretenia finançar el seu govern després de la Guerra Civil. Aquests decomisos es basaven en un decret que considerava il·legal la moneda emesa pel Banc d’Espanya després del cop, i es prometia bescanviar-la per bitllets vàlids, cosa que mai es va arribar a fer.
La Comisión Central Administradora de Bienes Incautados por el Estado de España va ser un òrgan institucional creat per Decret Llei de 10 de gener de 1937, disposat durant la Guerra Civil pel bàndol revoltat, pel qual es creava aquesta comissió que s’encarregaria de confiscar els béns mobles o immobles d’organitzacions i persones que, per acció o omissió, no haguessin donat suport als revoltats.
Un informe del Banc d’Espanya que data del març del 1938 situava l’embargament en un total de 35 milions de pessetes. Es tracta de diners que les famílies no van cedir de forma voluntària, sinó que són estalvis que les forces de l’ordre van exigir-los sota amenaces. A canvi les autoritats franquistes van entregar a aquests ciutadans uns títols que, des d’aleshores, segueixen dipositats al Banc d’Espanya.
La Llei de Memòria Democràtica de 2022 va ser el primer pas per reconèixer als particulars amb diners confiscats per la dictadura. Les lleis aprovades amb anterioritat han servit per a reparar institucions, partits i sindicats, però havien oblidat als ciutadans particulars.
Tenir el comprovant és un requisit indispensable per poder accedir a la reclamació. La Llei només permet reclamar als descendents directes dels espoliats fins a un quart grau de consanguinitat, fet que exclou els comprovants utilitzats com a moneda de canvi o heretats per persones alienes a la família.
Més de 300 títols guardats durant dècades, en molts casos hi ha més d’un beneficiari per un mateix comprovant, que només són una part del total de diners confiscats. Moltes de les famílies espoliades ja no conserven aquest document, un paper on es pot llegir la frase Fondo de Papel Moneda Puesto en Circulación por el Enemigo que els hi va donar el Banc d’Espanya després d’entregar els diners. Alguns van acabar destruïts, altres perduts entre mudances o bé utilitzats com a pagaré o per saldar deutes.
De la mà de Vosseler Advocats, els descendents de gairebé 400 famílies espoliades van presentar el maig del 2023 una demanda conjunta per reclamar les quantitats que els hi pertoquen, que van des de les quatre fins a les sis xifres en alguns casos. S’ha de concretar el valor de les pessetes confiscades als euros actuals.
Sapigueu que Vosseler Abogados a la seva plana web informa sobre el procediment de reclamació dels diners requisats pel franquisme per si un cas trobeu alguna d’aquestes butlletes a casa!
Todos los catalanes son una mierda aquesta és la frase que va deixar anar el periodista falangista Luis Martínez de Galinsoga i de la Serna (Cartagena, 1891 – Madrid, 1967), director de La Vanguardia Española, després d’assistir a la missa que s’oficiava a l’església de Sant Ildefons, al barri barceloní de la Bonanova el dia 21 de juny de 1959.
Galinsoga va ser nomenat director de La Vanguardia per Ramón Serrano Suñer, ministre de l’interior del govern rebel de Burgos, just l’endemà de l’ocupació de la ciutat de Barcelona per les tropes franquistes, el 27 de gener de 1939.
Segons diverses fonts, Galisonga va protestar perquè el mossèn havia oficiat l’homilia en català i no va voler atendre les explicacions del sagristà quan li va dir que en aquella parròquia s’oficiaven diàriament sis misses en castellà i dues en català.
Galinsoga li va respondre: pues diga al señor cura que él y todos sus feligreses son una mierda, i li va allargar una targeta de visita. Fou quan sortí de l’església que va deixar anar allò de que todos los catalanes son una mierda!
L’endemà de l’incident, el rector de Sant Ildefons, Narcís Saguer, va escriure a Galinsoga tornant-li la targeta i advertint-lo que probablement algú l’havia suplantat atacant la seva honorabilitat amb unes formes incorrectes i frases grolleres. Galinsoga va respondre confirmant que havia estat ell mateix i que trobava indignant que es prediqués en català.
A partir d’aquests fets, el catalanisme polític i cultural, en la clandestinitat, va impulsar una campanya de boicot al diari La Vanguardia, aleshores La Vanguardia Española, exigint el cessament de Galisonga.
Joves catòlics i catalanistes, encapçalats per Jordi Pujol i Soley, repartiren fulls volants com aquests que conservem al nostre arxiu:
El dia 19 de gener de 1960, Galinsoga escriví un editorial al diari per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans. Negava els fets i s’autoqualificava com amic de Cambó.
Però la campanya de boicot no es va aturar. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.
Els seus propietaris, alarmats, van sol·licitar al govern de Franco autorització per cessar Galinsoga que finalment el va destituir el 7 de febrer de 1960.
El règim franquista el va substituir per Manuel Aznar Zubigaray, que havia estat propagandista del cop d’estat militar de 1936, i que era avi de qui més tard seria president del govern espanyol José María Aznar.
Aquest triomf contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als anomenats Fets del Palau: el govern espanyol, després de la victòria aconseguida per l’oposició catalana al franquisme en l’afer Galinsoga, muntà l’Operación Cataluña per tal d’apaivagar la situació. El mes de maig de 1960 Franco va anar a Barcelona a celebrar diversos actes, inauguracions i un Consell de Ministres.
Al mateix moment, l’Orfeó Català tenia programat un concert d’homenatge a Joan Maragall amb motiu del centenari del seu naixement al Palau de la Música Catalana. El govern civil va prohibir la interpretació d’El cant de la senyera. El grup liderat per Jordi Pujol decidí d’anar al Palau i reclamar la interpretació del cant que finalment es va fer sonar. Per aquest motiu van ser detinguts Jordi Pujol i Francesc Pizón, impressor que edità el full volant: Us presentem el general Franco, escrit pel mateix Pujol per a l’ocasió. Jutjats per un tribunal militar, Pujol fou condemnat a set anys de presó i Pizón a tres.
Cada vegada més sovint, ve gent a la biblioteca que ens demana informació sobre familiars que van participar en la Guerra Civil espanyola.
Molts no saben on són les restes dels seus avantpassats desapareguts durant el conflicte bèl·lic i altres tenen interrogants sobre com van viure la guerra els seus avis, tiets, germans, pares…
Aquest interès creixent és degut, en bona part, gràcies a programes de divulgació històrica com Quanta Guerra, producció de TV3, Televisió de Catalunya, amb col·laboració del Departament de Justícia i el Memorial Democràtic, que recuperen relats de persones anònimes que van viure la Guerra Civil, tant al front, com a la rereguarda.
Les persones que vulguin conèixer el lloc d’enterrament d’un familiar desaparegut durant la Guerra Civil o el règim franquista i, en cas de ser possible, recuperar-ne les restes han d’inscriure el seu cas en el Cens de persones desaparegudes de la Generalitat de Catalunya.
La Direcció General de Memòria Democràtica unitat competent en matèria de desapareguts i fosses comunes de la Guerra Civil i la dictadura franquista, desenvolupa diferents actuacions adreçades a les persones que tenen un familiar desaparegut durant la Guerra Civil i el franquisme.
Hi ha un programa d’identificació genètica que permet crear dues bases de dades: per una banda, classificar els perfils genètics dels familiars de desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista; i per l’altra classificar els perfils genètics extrets de les restes humanes de persones inhumades mitjançant el Pla de Fosses.
El Portal de Víctimas de la Guerra Civil y Represaliados del Franquismo té una base de dades amb les referències que existeixen als arxius de pendents del Ministerio de Cultura que recull informació sobre les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. Es pot buscar pel nom de la persona per obtenir informació detallada.
A part dels organismes oficials existeixen un bon nombre d’associacions com la ARMH Asociación para la recuperación de la Memoria Histórica que treballen per a recuperar els cossos de desapareguts duent a terme desenes d’exhumacions de fosses comunes. A la seva pàgina web hi ha un buscador de víctimes amb una relació nominal de persones.
La Innovation and Human Rights INHR.World és una associació sense ànim de lucre que promou el dret d’accés a la informació i als arxius. Recopilen dades per facilitar l’accés a la informació sobre la Guerra Civil, el franquisme i l’Exili, especialment de víctimes i persones represaliades.
El Cens de víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme de les comarques de Castelló, elaborat per Juan Luís Porcar, és resultat de l’anàlisi i consulta de bibliografia especialitzada, fonts arxivístiques i documentals i investigació pròpia. Inclou informació relativa a les víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme a l’àmbit territorial de les comarques de Castelló i de víctimes amb veïnatge en la província de Castelló represaliades o desaparegudes en altres llocs de l’estat.
Volem destacar especialment el cercador Buscar combatientes que permet la cerca d’arxius i documents sobre represaliats i víctimes de la Guerra Civil Espanyola. Pots introduir el nom complet, un sol nom o cognom, o altres termes de cerca per trobar els registres associats.
El repositori de la Memòria Digital de Catalunya (MDC) ha superat els 5 TB d’informació emmagatzemada. El creixement es deu a la incorporació de noves col·leccions i contingut els darrers mesos, que han fet ampliar la subscripció anual amb la contractació d’1 TB d’espai extra. D’aquesta manera, l’MDC disposa ara de 6 TB per acollir futures col·leccions que s’afegeixin a les 214 que ja hi ha disponibles i els més de 3 milions d’objectes digitalitzats de 42 institucions.
Aquestes són les tres col·leccions que ha afegit recentment la Universitat de Barcelona:
Àlbums de guerra. Aquesta col·lecció reuneix fotografies que testimonien les experiències de guerra viscudes per tres personatges diferents: Herminio Monzo Hernàndez (1899-1987), que va participar a la Guerra del Rif, José del Barrio Navarro (1909-1989), tinent coronel de l’exèrcit popular de la República durant la Guerra Civil espanyola, dirigent obrer, polític, militant comunista i dissident a l’exili, i Jaume Roig, artiller durant la Guerra del Marroc.
Dones de l’Espanya del segle XX. Aquesta col·lecció aspira a reunir diferents llegats de dones que van formar part de la societat catalana i espanyola del segle XX, posant en relleu el seu paper social i polític. S’inicia amb les fotografies de Raimunda Maiz Blanco (Alarcón, 1944 – Barcelona, 2021) que documenten la seva participació en organitzacions franquistes, destacant el seu rol com a monitora d’educació física de la Sección Femenina. També inclou el seu període a la Cátedra Ambulante Francisco Franco, on va exercir una funció adoctrinadora amb la missió de difondre la ideologia de la Falange Española arreu dels pobles d’Espanya.
Fotografies de Toni Vidal. Es tracta d’un recull d’imatges en blanc i negre del fotògraf Antoni Vidal, que va immortalitzar figures rellevants de la cultura catalana durant els últims anys del franquisme. Les seves fotografies ofereixen una visió dels escriptors, artistes i altres personalitats que, en un context polític advers, van lluitar per la preservació i desenvolupament de la cultura catalana.
Des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hem actualitzat els inventaris dels diversos fons d’arxiu relacionats amb aquestes noves Col·leccions Digitals (Fons personals Hermínio Monzo, Jaume Roig, José del Barrio, Raimunda Maiz Blanco i l’Arxiu Gràfic Toni Vidal) afegint el nom de la còpia digital donada per la MDC a cada una de les fotografies descrites als inventaris. També hem vinculat les fotografies d’aquests fons disponibles al nostre Banc d’Imatges amb els diferents títols proporcionats per la MDC.
Les col·leccions estan catalogades al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i formen part del portal de les col·leccions especials.
El passat 19 de novembre es va estrenar a TV3-Televisió de Catalunya la docusèrie que porta per títol Murs de silenci. Gran Escala 2000, una investigació dels vincles entre l’explotació sexual, càrrecs públics i funcionaris de l’Estat a un prostíbul de Ventalló, l’Alt Empordà.
L’any 1992, dues menors d’edat van denunciar que havien estat explotades sexualment al club Gran Escala 2000. Els Mossos d’Esquadra van detenir una vintena de persones relacionades amb el cas.
El procés judicial, excepcionalment curt i mediàtic, va condemnar els propietaris i alguns treballadors i va absoldre els clients, perquè va considerar que no sabien l’edat de les noies. La decisió del tribunal no fou unànime i, tot i el recurs de la Fiscalia, la sentència va ser ferma.
“Murs de silenci. Gran Escala 2000” sintetitza els obstacles que ha trobat la investigació periodística per aclarir les vinculacions entre els que regentaven el negoci i els càrrecs i personatges públics de l’època.
Trenta anys després, aquest cas encara genera moltes preguntes: realment van seure al banc dels acusats tots els que hi estaven implicats? Hi havia altres càrrecs públics o funcionaris de l’Estat? Com es va fer el pacte de silenci entorn de l’explotació de les menors? són, entre d’altres, qüestions que es planteja aquest documental i que intenta resoldre a través d’una recerca exhaustiva que inclou diversos arxius, com el del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Xavier Vinader (1947-2015), periodista d’investigació especialitzat en l’extrema dreta, extrema esquerra i corrupció, entre d’altres, va publicar un article a la revista Interviu la tardor de l’any 1992 on parlava del Gran Escala 2000 com a prostíbul de la jet-set i aportava documentació als fets.
Teresa Ibars, documentalista de la sèrie i usuària habitual de la nostra biblioteca, identifica, gràcies al Fons Xavier Vinader que està dipositat a la nostra biblioteca, a l’autor de l’havanera “El meu avi”, José Luís Ortega Monasterio, com a soci d’un dels principals proxenetes de la Costa Brava.
En aquestes imatges podeu veure a la Teresa Ibars, just fa un any, el mes d’octubre de 2023, consultant els fons al Pavelló de la República i essent filmada per un equip de TV3.
I aquí una de les notes manuscrites per Vinader on apareix el nom d’Ortega Monasterio.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 