En múltiples ocasions hem escrit notícies sobre el Guernicade Picasso o el Segador de Joan Miró, ben segur les dues obres pictòriques més conegudes que s’exhibien a l’edifici.
Avui us volem parlar d’altres artistes i obres pictòriques menys conegudes.
Ja fa uns quants anys que el Museu Nacional d’Art de Catalunya té unes sales dedicades a l’art produït durant el període de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Us ho vam explicar també en un post del nostre blog on parlàvem del paper destacat que tenien les obres que van formar part de l’exposició del Pavelló de la República de l’any 1937 i que ara es conserven a les col·leccions del museu.
La secció d’Arts Plàstiques del Pavelló de la República de l’any 1937, exposava pintures i escultures que anaven rotant per mostrar al públic el nombre més gran de peces possibles. Les obres eren en majoria pintures al·lusives a la guerra enviades des de l’estat espanyol i realitzades per diversos artistes de prestigi.
Format a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, es va relacionar amb artistes i intel·lectuals com Juan Ramón Jiménez, Gerardo Diego, Pedro Salinas, Cristino Mallo, Eugeni D’Ors i Ortega y Gasset, entre d’altres, fet que va contribuir que la seva pintura tingués una gran càrrega literària.
La seva trajectòria va quedar marcada profundament per la guerra. Militant del bàndol republicà, va col·laborar com a il·lustrador a algunes revistes i va fer també cartells i gravats per diferents organitzacions republicanes.
Al Pavelló de la República hi va exposar aquestes obres, tots olis sobre tela:
Milicians de guàrdia, c.1937
Barri bombardejat, c. 1937
Camió de milicians, c.1937
Milicians fent guardia, c.1937
Aquí podeu veure algunes d’aquestes obres exposades al segon pis del Pavelló:
Pintor i escenògraf que durant la guerra es va dedicar a la realització de cartells i caricatures de caire polític amb una gran capacitat de síntesi. La implicació social i política el va portar a ser empresonat i condemnat a mort quan la guerra es va acabar, tot i que es va salvar d’aquesta condemna.
De la seva producció en destaca una sèrie de litografies amb una visió deformada i morbosa de la realitat que filtra a través de l’humor i personifica en uns personatges arquetípics com l’espia, l’optimista, l’acaparador o el turista.
Al Pavelló també hi van ser exposades aquests olis sobre tela seus:
Pintor i dissenyador gràfic, fou membre del Partit Comunista, va il·lustrar nombrosos llibres, entre ells el Romancero gitano de Federico García Lorca, i va desenvolupar una intensa activitat com a escenògraf, a més a més de ser responsable artístic de la revista Octubre, dirigida per Rafael Alberti.
En acabar la guerra es va exiliar a Mèxic on continua les seves activitats com a pintor, il·lustrador, escenògraf i dissenyador gràfic.
Aquesta obra seva estava exposada al segon pis del Pavelló:
Espigolaires (tinta la ploma i tinta xinesa sobre paper) c. 1937
Pintor i gravador, en un principi es va dedicar a la pintura a l’aire lliure, però més tard es va dedicar al retrat. Va ser professor de pintura i acadèmic a l’Escola de Belles Arts de la seva ciutat natal.
Pinta aquesta obra que és un homenatge al poeta Federico García Lorca i una denúncia explícita pel seu assassinat. Quan es va desmuntar el pavelló de París, l’obra va quedar dipositada al Museu Nacional, juntament amb gran part de les obres exposades al pavelló. L’obra, en clau simbòlica, evoca l’afusellament del poeta, l’agost de 1936.
Al·legoria de l’afussellament de Federico Garcia Lorca, oli sobre tela, 1937
Aquest oli sobre tela de 1937 signat amb el nom de J. Pons que representa Lina Ódena, una militant comunista i combatent de la República morta durant la Guerra Civil i que va esdevenir un exemple per a moltes dones que van lluitar durant la guerra, convertint-se en una figura heroica.
Es va suïcidar d’un tret el dia 14 de setembre de 1936, prop de Granada quan va trobar un control falangista al costat del Pantà de Cubillas. El xofer que l’acompanyava va prendre un camí equivocat en un encreuament i abans de caure presonera de l’enemic, va treure la seva pistola i es va tirar un tret.
Lina Ódena, 1937
I, en darrer lloc, trobem a Vicente Gil Franco (Barcelona, 1898 – Boulogne-sur-Mer, 1959) que va fer aquests tres gravats també datats l’any 1937:
Bombardeig (anvers) / Croquis d’un gos (revers)
Figures
Trabajo voluntario
Com podeu comprovar la producció va ser gran i variada. I podríem afegir-ne uns quants més que es troben a altres museus d’arreu de l’estat.
José Linhard (Barcelona, 1939). Nascut a Barcelona de pares alemanys, el doctor Linhard es va traslladar a la capital alemanya el 1957 per fer un aprenentatge en uns magatzems on els seus pares havien estat directius abans de la guerra. Posteriorment, va estudiar Medicina i Sociologia a la Universitat Lliure de Berlín.
La casualitat va voler que, per encàrrec del Servei de Protocol del Govern alemany, treballés com a intèrpret d’espanyol, tasca que va desenvolupar per a personalitats com l’excanceller alemany Willy Brandt i diversos mandataris d’Espanya i Llatinoamèrica. A petició del llavors ambaixador espanyol, va col·laborar en la refundació del Consolat d’Espanya a Berlín. El Govern espanyol li va concedir la Creu de Plata de l’Ordre d’Isabel la Catòlica.
Després d’un any al Perú, va acabar els estudis el 1967 i es va incorporar al Departament de Recerca de l’empresa Schering AG (avui Bayer), on va participar activament en el desenvolupament de la píndola contraceptiva. El 1979 l’empresa el va destinar a Madrid, però al cap de quatre anys va rebutjar l’oferta de tornar a Berlín i es va establir a Barcelona, on va crear una empresa pròpia del sector farmacèutic (EUROP-CONSULTANTS, S.L), a més de fer classes a diverses universitats. Del 1996 al 2002, i després de vendre la seva empresa, va ser professor a la Universitat de Carolina del Nord (Estats Units). Després va tornar a Barcelona, on va continuar amb les seves activitats a l’ensenyament. El març del 2004 José Linhard va fundar la ‘Tertúlia Migdia’.
La “Tertúlia Migdia” és més aviat una conferència amb un àpat on es reuneix un grup de persones per tractar temes diversos. A les 13.30 hores el coordinador sol·licita al moderador que presenti el conferenciant i aquest té uns 30 minuts per exposar el tema. A les postres el moderador anota les preguntes que tenen els assistents i el conferenciant les contesta fins a les 16.00 hores en què acaba la tertúlia. La tertúlia se celebra cada tercer dimarts de mes, és oberta a tothom i l’assistència no comporta cap obligació. No està patrocinada i tampoc no té tendència política o religiosa. Els conferenciants els cerca el coordinador o els mateixos assistents. Hi han participat grans personalitats catalanes, espanyoles i mundials. A causa de la pandèmia les “Tertúlies migdia” es van interrompre el març del 2020, es van reprendre el juny del 2021 i des del mes d’octubre de 2023 estan coordinades per Montse Pujol i s’anomenen “Trobades Culturals Citrus”.
Al llarg dels anys 2004 a 2023, José Linhard va coordinar dues-centes tertúlies. La primera, celebrada el 18 març 2004, va tractar sobre els resultats de les eleccions generals a Espanya de l’any 2004 i l’última, la número 200, es va fer el 19 de setembre de 2023 i el conferenciant va ser el mateix José Linhard que va dedicar-la a “La Tertulia migdia, pasado, presente y …”.
Entremig les “Tertúlies migdia” van versar sobre temes tan diversos com: “Polémica sobre las corridas de toros en Barcelona”, “Matrimonios entre homosexuales y el tema de la adopción por parte de estas parejas” (Víctor Ayala), “Las propuestas de Herri Batasuna y la posibilidad de que ETA deje las armas” (Víctor Ayala i Serafín López) “¿Habrà cambios en el Vaticano?” (Manel Rius), “Ceuta y Melilla: fronteras entre la pobreza y la esperanza” (Serafín López), “Incivismo en Barcelona” (Pilar Rahola), “La tregua de ETA” (José Antich), “El Fútbol Club Barcelona. Mi experiencia y visión del Club” (Joan Castells), “La crisis económica y algunas consideraciones acerca de la geopolítica del petróleo” ” (Manuel Milián Mestre), “Presente y futuro de la enfermedad del Alzheimer” (Alberto Lleó), “Situación actual del terrorismo en Europa” (Francesc Martí i Jusmet), “Contra el distanciamiento de la ciutadanía” (Xavier Martí), “El futuro de los medios impresos” (Antonio Franco), “La independència es el millor per Catalunya?” (Alfons López Tena), “¿Cómo se hace una revista de historia? El caso de Historia y vida” (Isabel Margarit), “Radiografia del Camp de la Bota 1969-1974. Un record del moviments veïnals pioners a Barcelona” (Carles Ronda), “La transició energètica del segle XXI. El col·lapse és evitable “ (Ramon Sans), “Causas, desarrollo y consecuencias de la Guerra Mundial 1914” (Giovanni C. Cattini), “La mujer en el tercer milenio” (Emma Sybil, Rafael Puertas), “Populismo y postverdad” (Juan Lanaspa), “30 años de la caída del muro. Mis vivencias en Berlín” (José Linhard), “El legado de la era Merkel” (Bernd F.W. Springer), “Gran Bretaña panorama y perspectivas después del Bréxit” (Edward Martin), etc.
Pel que fa als conferenciants i coordinadors de les tertúlies hi trobem polítics, escriptors, periodistes, metges, historiadors, advocats, empresaris, científics, cuiners i un llarg etcètera.
El Fons personal José Linhard conté documentació relacionada amb cada una de les “Tertúlies Migdia” coordinades per José Linhard i celebrades a Barcelona entre març del 2004 i setembre de 2023 (informació sobre el conferenciant, tema de la tertúlia, nom i nombre d’assistents, diploma de la tertúlia, aperitiu i menú de l’àpat que acompanya la tertúlia, etc.), i correspondència entre José Linhard i els membres, ponents i presentadors que participen a les diferents tertúlies, ordenada alfabèticament.
Fa uns quants mesos vam publicar un post sobre una col·lecció de cromos de boxa que conservem al nostre arxiu i anunciàvem que tenim també una sèrie de col·leccions relacionades amb el món del cinema i que estaven pendents de classificar i digitalitzar.
Es van popularitzar durant les dècades de 1920 i 1930 i es van convertir en objectes de col·leccionisme per als amants del setè art, llançant-se en sèries numerades.
Mostren fotografies d’escenes clau de pel·lícules, retrats dels actors principals, informació sobre la trama, dades de producció i detalls curiosos. Algunes sèries també poden incloure cromos especials, com autògrafs simulats o fragments de vestuari utilitzat en la filmació.
Se solien distribuir en productes de consum popular de l’època com la xocolata o el tabac.
A principis del s. XX, Chocolates Amatller i Chocolates Jaime Boix van començar a oferir cromos col·leccionables dins les seves rajoles com a reclam comercial, estratègia que, més tard, copiarien moltes altres marques.
Les estrelles que apareixien en aquests cromos eren ídols per a molts espectadors, i els cromos oferien una manera tangible d’apropar-se a aquest món glamurós.
Uns exemples destacats eren Douglas Fairbanks: actor, guionista, director i productor americà que va protagonitzar pel·lícules d’acció de l’era del cinema mut i Mary Pickford, actriu canadenca, una de les actrius més poderoses i millor pagades de l’època, la primera gran estrella de Hollywood. Foren una mítica parella amb una fama comparable a la de Brad Pitt i Angelina Jolie!
Totes aquestes col·leccions esdevenen records tangibles de la cultura cinematogràfica oferint-nos una mirada nostàlgica al món del cinema.
Fa unes quantes setmanes la Laia Masnou Campañà, estudiant del Grau d’Història de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i becària al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va escriure una ressenya bibliogràfica al blog d’un dels llibres del nostre fons i vam comentar-vos que, periòdicament, seguiria fent recomanacions de lectures diverses seleccionades per ella mateixa.
Aquí teniu la segona entrega:
La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc
En el marc regeneracionista traspuntat després del desastre del 98, la voluntat de ressorgiment de què havia estat l’Imperi Espanyol es posava sobre la taula. La pèrdua de Cuba i les Filipines deixava Espanya molt enrere en la competència per esdevenir puntera com a potència colonial hegemònica. Tot i això, els anhels regeneracionistes apareixien a l’arena pública per clamar en favor del manteniment de les colònies espanyoles al territori africà.
Aquest és el context del qual parteix La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc, de la professora del departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Gemma Torres. L’eix vertebrador del llibre gira al voltant del gènere, que és formulat en tant que agent amb un paper actiu en favor de la (re)definició constant dels significats de la pàtria. La disputa per fixar els continguts de la nació va tenir com a escenari rellevant l’espai colonial. La metròpoli hi va trobar un vehicle de transmissió i representació dels continguts que es volien donar a la nació. El diàleg entre els dos territoris, que mai es donaven l’esquena, era constant: es va entrar en el joc de la rèplica continuada.
La ferida oberta del nacionalisme espanyol operava en la renovació dels significats del jo i del nosaltres, que es mostraven sempre enfrontats a l’Altre, com a subjecte prejutjat i estereotipat. En el context analitzat per Gemma Torres, la imatge alteritzant del marroquí s’edifica com a icona per excel·lència de la masculinitat subalterna, és a dir, contraposada a la masculinitat hegemònica que encara no s’ha consolidat.
Partint d’aquesta base, el continent africà i els seus habitants nadius es van mimetitzar en un de sol per esdevenir el reflex de les ansietats nacionals, de gènere i de classe d’un jo espanyol en lluita per la prevalença del seu projecte nacional. La pugna entre els dos programes (re)significadors de la nació es va traduir a la colònia en un projecte civilitzador en què la virilitat colonial s’entenia com a moderna. Cada un dels models, però, ho feia a partir dels seus propis mitjans.
Els diferents discursos que convivien -i competien- són protagonistes dels capítols de la Gemma Torres, que aporta les claus per desgranar-ne el significat. Les proclames liberals -farcides de significats relatius a la civilització, al model familiar i al treball- i el model agressiu i militarista -deutor dels valors militars i l’orgull imperial- són duts a la palestra en tant que patrons protagonistes de la pugna.
La confrontació entre models masculins comptava amb el necessari suport de l’establiment d’una feminitat arquetípica. Els models de virilitat i masculinitat, doncs, participaven conjuntament en la configuració d’un mateix ideal nacional que els estructurava. No són contràries: ambdós arquetips afloren de la llavor del diàleg amb la nació i les seves ansietats. Imperi, nació, virilitat i feminitat es construeixen mútuament en una lluita en contra de la desestabilització.
La proclama de la Gemma Torres, a la qual és una obligació llegir, és clara: tots els nacionalismes són generitzats. El gènere és un vehicle indefugible de qualsevol proposta de significació en l’arena nacionalista. Així, Espanya, en un context de desestabilització i crisi emocional, va intentar regenerar els valors virils al marc dels seus territoris imperials.
Aquesta publicació, d’autoria col·lectiva, emprèn una línia d’anàlisi que té com a principal objectiu reflexionar entorn de la museologia i les seves contribucions al restabliment de la memòria democràtica.
Proposa un recorregut per exposicions temporals que destaquen pel seu alt component memorialista i que tenen per objectiu la reconstrucció de la història més immediata.
L’obra la componen articles firmats per autors referents que presenten l’experiència de les seves respectives institucions, narrant casos específics d’aplicació museogràfica i memorialista, acompanyats també de capítols més generals que són essencials per entendre el panorama actual i la seva evolució.
La presentació va ser una taula rodona que va comptar amb la presència de Jordi Font Agulló, director del Memorial Democràtic, i d’algun dels autors dels articles que conté la publicació: Inmaculada Real López de la Universidad Complutense de Madrid, Gemma Domènech Casadevall de la Universitat de Girona – Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Mariona Companys del Museu d’Història de Catalunya i Lourdes Prades responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
I cada dia vol dir exactament això: cada dia! No fallava mai: excepte si plou molt, cosa que no sol passar.
Arribava sempre puntual a les 9 del matí. Menys el dimecres que era dia de mercat i primer feia la compra.
Entrava per la porta gairebé sempre amb un somriure d’orella a orella i un optimisme contagiós. Sota el braç duia el diari El País, del qual era un àvid lector.
Sempre seia al mateix ordinador i, abans de començar a fer feina, comentava algun aspecte de l’actualitat que li semblava rellevant.
Descregut i amb un humor envejable, sovint ens feia riure de valent explicant infinitat d’anècdotes, heterogènies i interessants, sobre les seves vivències.
Regularment, intercanviava lectures amb l’Olga, la nostra arxivera. Tots dos són fans de la novel·la negra i es passaven els títols que ja havien llegit.
A mig matí anava a esmorzar amb els companys del Centre d’Estudis Històrics Internacionals CEHI : un cafetó i algunes pastes o galetes li donaven prou energia per seguir amb les seves recerques i lectures.
Al Pavelló hi ha escrit els seus darrers llibres i, durant tot aquest temps, també ha participat en el projecte SIDBRINT sobre Brigades Internacionals. Ha estat un dels col·laboradors més actius: arribant a introduir centenars de registres de brigadistes.
Sovint venien usuaris que el reconeixien: l’havien tingut com a professor, havien llegit algun dels seus llibres o assistit a les seves conferències o xerrades …
Parlava amb tothom: aconsellava i donava suport als joves investigadors que s’iniciaven en el món de la recerca. Sempre planer, sempre savi, sempre content…
Tocada la una del migdia marxava cap a casa.
A la tarda anava “religiosament” a la Filmoteca de Catalunya. Com a gran cinèfil li agradaven tota mena de pel·lícules i les seves recomanacions eren, tot sovint, èxit assegurat.
I així transcorria la seva quotidianitat, setmana rere setmana, fins aquesta…
Per a l’equip de la biblioteca compartir tot aquest temps amb ell ha estat un regal. Sempre el recordarem i l’enyorarem.
Res millor que començar l’any nou amb una bona lectura!
Estigueu alerta de les darreres novetats bibliogràfiques que ens han arribat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República que ben segur en trobareu alguna que us interessarà.
A la xarxa social Pinterest també les trobareu recopilades:
I ja sabeu que sempre aprofitem l’ocasió per donar les gràcies a institucions i particulars que ens han donat publicacions diverses:
En Ximo Raurich i Santaló ens ha fet arribar aquest llibre sobre Onofre Santaló i Nualart (Figueres 1896 – 1980) que va ser secretari de l’Ajuntament de Figueres durant la dictadura de Primo de Ribera, la Guerra Civil i el Franquisme:
L’Associació Cultural Helios Gómez ha donat aquesta obra sobre els escrits pòstums de l’artista que ha recopilat el seu fill Gabriel:
I Ives Maes, artista multidisciplinari que ha desenvolupat diversos projectes a llarg termini que giren al voltant dels conceptes d’arquitectura temporal, nomadisme, ruïna i efímera, ha donat el seu llibre:
Agraïm, especialment, al professor Conrad Vilanou la seva constant tasca de donar llibres a la nostra biblioteca:
Aquesta mostra es du a terme després de la tasca duta a terme durant l’any 2022 per l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, EADOP, que va catalogar i digitalitzar bona part de les més de 700 publicacions editades per la Generalitat des de l’abril de 1931 al gener de 1939, durant la Segona República, per encàrrec del Govern.
Els arxius de les publicacions s’hostatgen i preserven majoritàriament als repositoris corporatius Memòria Digital de Catalunya (MDC), Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i Arxius en línia.
El projecte el va dur a terme un grup de treball liderat per l’Entitat, amb la participació de la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional (Departament de Cultura) i el Memorial Democràtic.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República hi va participar deixant llibres, opuscles i publicacions periòdiques. Entre els documents hi ha textos del Comissariat de Propaganda, butlletins de les conselleries, publicacions periòdiques i autors com Anna Murià, Carles Riba, Pere Calders, Carles Rahola, Apel·les Mestres, Josep Obiols o Lola Anglada.
L’objectiu de la digitalització és preservar i difondre aquestes obres i valora la tasca de “transformació democràtica, social, econòmica, territorial, cultural i educativa” de la Generalitat en el període republicà, reflectida en les seves publicacions oficials. També es vol reivindicar “la qualitat i l’afany de progrés, la civilitat i la modernitat que va caracteritzar la producció editorial de la Generalitat i la vigència dels seus plantejaments i continguts”.
En definitiva, la mostra recupera els volums més emblemàtics que van actuar com a propagadors de l’activitat transformadora de la Generalitat republicana i van contribuir a refermar-la simbòlicament, tota una obra extraordinària que el franquisme va voler engolir.
L’exposició és d’accés lliure i gratuït i es podrà veure fins al dia 1 d’abril de 2024 a la sala 4 de Palau Robert.
Tornem de les Festes de Nadal encarant aquest 2024 amb energies renovades!
Per encetar el nostre blog avui presentem el rànquing dels deu llibres més prestats el passat 2023 a la nostra biblioteca.
Aquí els teniu:
En primera posició trobem l’obra La Transición española en sus documentos de Ángel J. Sánchez Navarro, editada l’any 1998, que recull una col·lecció de documents, entre els quals podem trobar normés jurídiques, debats parlamentaris, discursos, programes polítics, etc., que permeten entendre com es va desenvolupar la transició política i jurídica de la dictadura franquista a la democràcia, un dels períodes més complexos de la recent història espanyola perquè en menys de tres anys es va haver de configurar l’actual sistema constitucional.
En segon lloc Viure l’anticlericalisme: una història cultural del lliure pensament català (1868-1923) d’ Albert Palà Moncusí publicada l’any 2018 que analitza, des d’una perspectiva d’història cultural, el moviment del lliure pensament català, un dels més desconeguts de la nostra història. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador on destacaren personalitats com Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Sunyer i Capdevila, Ángeles López de Ayala, Amàlia Domingo Soler, Odón de Buen, Rossend Arús, Anselmo Lorenzo o Josep Llunas i Pujals.
El pòdium es completa amb Miguel Primo de Rivera: dictadura, populismo y nación d’Alejandro Quiroga Fernández de Soto, publicat el 2022, obra que ens descriu la figura d’aquest ambiciós polític que va impulsar un règim nacionalista i autoritari a l’estat espanyol, en línia amb la resta de dictadures europees contemporànies. Primo de Rivera fou el creador del populisme de dretes a Espanya en denunciar als polítics professionals com elits corruptes i parasitàries de la nació, organitzar una comunicació política basada en notícies falses i presentar-se com a líder messiànic que duria a terme la voluntat del poble.
En la quarta posició trobem Dona i literatura a la Catalunya de preguerra de Neus Real. Aquest llibre ofereix una panoràmica completíssima de la literatura d’autora a la Catalunya dels anys vint i trenta del segle XX. L’autora reconstrueix el context cultural i, més en concret, literari, en què es produeix l’eclosió de novel·listes en llengua catalana durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, fins a l’esclat de la Guerra Civil. Autores com Rosa Maria Arquimbau, Maria Teresa Vernet, Anna Murià, Aurora Bertrana, Elvira Augusta Lewi, Carme Montoriol o Mercè Rodoreda, entre d’altres, despleguen aquesta activitat per tots els àmbits genèrics i l’estenen, també, cap als espais del periodisme, les conferències, les associacions i entitats, l’acció social o la militància política.
El cinquè lloc l’ocupa el recull epistolar: Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956 de Mercè Rodoreda, una de les escriptores més destacades de la literatura catalana que en aquest volum ens mostra la correspondència privada amb la també escriptora Anna Murià: una bona manera de conèixer els seus lligams i la seva vida a l’exili després de la guerra civil. Les dues amigues es van cartejar durant anys. Entre confidències íntimes, curiositats i alguna xafarderia, presenciem els inicis del camí que va convertir Mercè Rodoreda amb l’escriptora que coneixem avui, i descobrim com el seu vessament de creativitat literària es va canalitzant a través de paraules plenes d’ànima. Van ser publicades per primer cop per “La Sal Edicions” l’any 1985, dos anys després de la mort de l’autora.
Seguim el nostre rànquing i trobem El Derecho a soñar: vida y obra de Ana María Martínez Sagi escrit per Juan Manuel de Prada i publicat l’any 2022. Es tracta de la biografia dedicada a l’apassionant vida de l’escriptora catalana Ana Maria Martínez Sagi (1907-2000) que fou també poeta, periodista, esportista, pionera del feminisme entre d’altres. Com a periodista va publicar articles al diari La Rambla, Las Noticias, La Noche, El Día Gráfico, Lecturas, i al setmanari madrileny Crónica. Com a esportista va destacar en el llançament de javelina, disciplina en què arribà a obtenir una medalla d’or en el campionat nacional d’atletisme femení, el 1932. Va arribar a ser directiva del FC Barcelona l’any 1934, esdevenint la primera dona europea a ocupar una posició d’importància en el futbol estatal.
En setena posició hi ha l’obra L’Antifranquisme oblidat: de la dissidència cristiana al comunisme revolucionari (1953-1972) que porta com a subtítol: Crist-Catalunya, Força Socialista Federal, Universitat Popular, Comisiones de Estudiantes Socialistas, Comités de Huelga Estudiantiles, Comités de Huelga Obreros, Partido Comunista Revolucionario, Partido Comunista Proletario. Aquest llibre aborda la història del procés de radicalització política cap a l’esquerra revolucionària. Un camí que es va iniciar durant el primer franquisme —quan un grup de persones es va organitzar sota la denominació de Cristians Catalans o Crist Catalunya (CC)— i que va finalitzar al començament dels anys setanta, amb la dissolució del Partit Comunista Proletari. L’obra pretén recuperar la història de les persones que van protagonitzar una evolució complexa des del cristianisme d’arrel conservadora fins a postulats socialistes i revolucionaris.
Seguim amb la vuitena posició que és pel llibre El cine que nos dejó ver Franco de Jesús García Rodrigo i Fran Rodríguez Martínez, una obra editada l’any 2005 per la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha que ens parla del món del cinema durant els anys de la postguerra, i de les diferents etapes del franquisme fins a arribar a la transició democràtica. Des del final de la Guerra Civil espanyola i l’inici del franquisme, el cinema espanyol va estar sotmès a les regles i els dictàmens del règim. El cinema esdevenia així un instrument per difondre la ideologia oficial, i alhora controlar les idees i pensaments que se sortissin de la norma mitjançant l’ús de la censura. A poc a poc, però, van anar sorgint veus que, d’una manera submergida, van anar plasmant les seves idees contra la imposició d’una cinematografia domesticada.
Una altra obra dedicada al món del cinema ocupa el novè lloc: El Deseo femenino en el cine español (1939-1975) : arquetipos y actrices de l’any 2022, on un grup d’especialistes en cinema espanyol es plantegen diferents models de dona que van traspassar els imaginaris cinematogràfics durant les quatre dècades del franquisme més enllà de la dona que es conforma amb una vida domèstica, subordinada al marit o a l’ordre patriarcal. Es fa un recorregut per la filmografia de les principals actrius que van encarnar aquests prototips femenins com són: Aurora Bautista, Analía Gadé, Emma Penella, Josita Hernán, Lola Flores, Sara Montiel, Carmen Sevilla, Marisol, Concha Velasco, Geraldine Chaplin, Teresa Gimpera y Helga Liné.
I, en darrer lloc, i completant la desena, trobem el llibre Los ingenieros de Franco : ciencia, catolicismo y Guerra Fría en el estado franquista de Lino Camprubí, editat l’any 2017. Aquesta obra té com a objectiu escriure una història de la ciència i la tecnologia durant la dictadura i entendre el paper que van tenir aquestes disciplines en la constitució del règim franquista. La investigació científica i tècnica es constituí com una eina de poder que va dotar de contingut al règim. L’autor exposa la forta relació entre l’Opus Dei i els científics durant la primera etapa de l’autarqui, en els anys quaranta i cinquanta, quan, especialment els enginyers, es van construir gran nombre de pantans. Posteriorment, des de finals dels anys cinquanta i durant l’etapa del “desarrollismo”, l’Opus Dei va incrementar el seu poder amb l’entrada al poder dels anomenats ministres tecnòcrates.
Esperem que aquest llistat us hagi interessat. Si més no és una nova manera de descobrir bibliografia que podeu trobar als nostres fons!
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 