Enguany se celebra el 50è aniversari de la mort del mestre Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) un dels músics més destacats del segle XX que, a part de ser violoncel·lista, director d’orquestra i compositor, fou un gran humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia.
Tot i que el seu fons personal està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, és propietat de la Fundació Pau Casals, entitat privada sense ànim de lucre que va ser creada pel mateix Casals i la seva esposa, Marta, l’any 1972, amb l’objectiu de conservar el seu llegat patrimonial a Catalunya i impulsar i divulgar el coneixement de la música clàssica.
Fa uns quants mesos la fundació ens van notificar que, muntant una petita mostra amb motiu 50è aniversari de la mort del mestre, van trobar una carta d’un brigadista internacional que va lluitar amb l’exèrcit de la República Espanyola a Barcelona i que va conèixer a Casals. És una carta molt emotiva, dirigida a Marta, vídua de Casals, que us mostrem a continuació:
ADOMIÁN, Lan. Carta de Lan Adomián a Marta Montáñez. Mèxic, 23 octubre 1973. Fons Pau Casals. Fundació Pau Casals (ANC). Referència: ANC1-T-367-9837.
Lan Adomián fou un violinista i compositor d’origen ucraïnès, nascut el 1905 que va morir a Ciutat de Mèxic l’any 1979. Va musicar les cançons La Guerra, madre la Guerra i Las puertas de Madrid de Miguel Hernández, a qui va conèixer a València.
Va formar part de les Brigades Internacionals, concretament de la Brigada Lincoln, durant la Guerra Civil Espanyola. En acabar la guerra va tornar als Estats Units, però pels seus ideals polítics es va haver d’exiliar a Mèxic on va obtenir la nacionalitat mexicana.
Fou parella de la filla de Margarita Nelken (Madrid, 1894- Ciutat de Mèxic, 1968) una escriptora feminista i política espanyola que també es va exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil. Concretament, fou Nelken qui va posar en contacte a Casals i Adomian.
Des de la fundació es van posar en contacte amb Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, per comunicar-li la troballa i per demanar més informació sobre el brigadista que es troba indexat a la base de dades del projecte SIDBRINT, que gestionem des de la biblioteca.
Els vam oferir les referències que necessitaven i, d’aquesta manera, s’han pogut incorporar noves indicacions sobre el brigadista a la seva fitxa de SIDBRINT relacionades amb el contingut de la carta, que, d’altra banda, també ha estat registrada com a font documental a la base de dades.
El passat mes de novembre el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de Daniel Cirera, material d’arxiu del seu pare Pau Cirera i Feliu. La donació es va fer a través del catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, Andreu Mayayo i Artal.
La donació contenia un material molt especial. Juntament amb algunes publicacions a l’exili del Partit Socialista Unificat de Catalunya i d’Estat Català, així com d’alguns escrits de Joan Comorera i del mateix Pau Cirera, hi havia la donació que aquest va rebre d’Emiliana Rovira Leroux: una carta, una fotografia i dos trossos de metralla.
A la fotografia, feta per “le très jeune Capella” (probablement, Josep Capella Reixac), hi apareixen algunes de les principals personalitats del Consell de Redacció de la revista Treball, des de juliol de 1936 (data de la fundació del PSUC), l’òrgan (revista) del partit. Entre elles trobem la mateixa Emiliana Rovira – la cinquena per l’esquerra, però també hi trobem, entre d’altres, a Artur Perucho, Isidoro Acevedo, Maria Sans, Maria Bastos, Quintana i l’aleshores cap de redacció, Amadeu Bernadó i Calcató.
La carta
La carta és el relat en primera persona de l’experiència de l’Emiliana en el Batalló de Voluntaris que havia sortit el 24 de juliol de 1936 del local del PSUC a Barcelona “que nosaltres li dèiem Carles Marx”, i que estava sota el comandament de José Del Barrio. Encara menor d’edat, l’Emiliana Rovira “dita Emi pels amics i camarades” formava part del Batalló en qualitat d’infermera, portant un botiquí d’urgència a l’esquena.
Camí de Saragossa, i “a l’entrada d’un poble de l’Aragó que es diu Tardienta” un avió amb bandera republicana va llençar “unes 8 ó 9 bombes” sobre la columna, assassinant “més de 10 homes. Tots molt joves; solsament al meu costat en va matar tres”.
“Camarada Cirera [doncs la carta és el document a través del qual l’Emiliana, ja a l’exili, li fa donació a Pau Cirera de la fotografia, la carta, i, com veureu, un parell d’objectes], aquests dos troços de metralla que et donc, són els que van matar aquests dos nois” que estaven molt a prop seu en el moment de l’explosió.
En la seva carta, Emiliana Rovira també explica que el seu pare la va anar a buscar a Tardienta després de quinze dies per la seva minoria d’edat. També havia enviat el seu germà a França “puig que a 16 anys i mig, ja havia participat a l’atac de les Atarazanas” – on entre altres va morir Francisco Ascaso. “No li va servir per salvar-lo, ja que un cop a França es va enrolar a les Brigades Internacionals. Fins a la mort à Teruel”.
Qui va ser Pau Cirera? Fill d’una família de petits fabricants de Barcelona, Cirera evoluciona cap al marxisme i el socialisme durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, entrant en contacte amb els dirigents de la Unió Socialista de Catalunya, de la qual aviat n’esdevindrà un membre rellevant. Farmacèutic de professió, no esquivarà mai un compromís militant pel qual haurà de pagar un preu important – tant a Catalunya com després a l’exili.
En el seu currículum cal comptar haver format part del Comitè d’Enllaç, com a Secretari General de la Unió Socialista de Catalunya, en el procés de fusió i fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Després participà, juntament amb altres comunistes exiliats, en l’empresa de l’Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc, un centre format inicialment per atendre ferits de l’operació fracassada d’invasió de la Vall d’Aran l’octubre de 1944, però que després esdevindrà lloc de trobada i centre de cures gratuïtes per als refugiats i exiliats. Allà seguirà amb la seva tasca de recerca, que publicà als “Annals” de l’Hospital.
El seu compromís polític amb Joan Comorera, aleshores secretari general del PSUC (compromís àmpliament documentat en la correspondència de Pau Cirera amb Amadeu Bernadó i el mateix Joan Comorera que forma part del Fons MAS custodiat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República), en el moment de la seva depuració li costarà a Cirera l’expulsió del Partit i també de l’Hospital, trobant-se a l’atur en la dura França de la postguerra. Gràcies a l’ajut d’un amic, trobarà feina en uns laboratoris.
Pau Cirera morí a l’hospital d’Auch el dia 31 de març de 1980 i va ser enterrat el 4 d’abril a Tolosa de Llenguadoc, on va viure des que es va exiliar, una vegada acabada la guerra.
Al nostre fons hi podeu trobar…
El fons conté una fotografia, una carta, tres escrits de Pau Cirera i tres escrits més d’altres autors.
La fotografia correspon a una reunió a la seu de Treball i inclou un croquis indicant qui és qui a la fotografia. La carta és l’escrit que Emiliana Rovira dirigí a Pau Cirera a través de la qual li feia el relat dels fets esdevinguts a la Columna Carles Marx a l’alçada de Tardienta i li feia donació de la fotografia i de dos trossos de metralla.
Quant als escrits de Pau Cirera, destaca una conferència pronunciada a Tolosa de Llenguadoc titulada “Origen i evolució del moviment nacional de Catalunya” datada de 24 d’abril de 1955 i de 35 pàgines mecanografiades. També hi ha un escrit de dues pàgines amb el suggerent títol de “Aquests catalans són ben terribles tanmateix” i un “Informe de la Comissió de Treball de l’Alt Garona del PSUC al Ple Departamental celebrat a Tolosa el 20 d’agost de 1950”.
Pel què fa a la resta d’escrits, hi ha un text de 1970 signat per Pavel i enviat a l’antic director de Treball, Amadeu Bernadó, titulat “Si és broma_ la llengua de la burguesía”, un “Missatge al poble d’Ulldemolins” escrit per Evarist Massip i l’escrit de Solidaritat amb Joan Comorera signat, entre d’altres, per Pau Casals, Albert Camus, Georges Duhamel, Eduardo Santos, Jean-Paul Sartre, José Figueres o Henry Torrès.
Al municipi de la Vajol, situada a l’anomenat Serrat de les Mines, es troba la darrera mina de talc de Catalunya.
Aquesta mina passarà a la història perquè, amb l’esclat de la Guerra Civil, el president del govern de la República espanyola, Juan Negrín, va decidir enviar-hi una remesa de quadres del Museu del Prado i or procedent del Banc d’Espanya, que més tard seria embarcat rumb a Mèxic en el vaixell “Vita”.
Es tractava d’uns béns valorats en més de 500 milions d’euros que havien d’estar amagats de forma segura i es va pensar en aquest indret de l’Alt Empordà, que gràcies a les seves condicions geogràfiques i estratègiques, es constituïa com un emplaçament ideal.
A mitjans de l’any 1937, en plena guerra, la mina de la família Canta de la Vajol, va ser confiscada.
En aquest context es va construir, amb obrers militaritzats procedents de Cartagena, un edifici camuflat, situat damunt una de les boques de la mina. Es tracta d’una sòlida arquitectura de ciment armat de tres plantes, l’interior del qual fou convertit en un veritable fortí, amb una porta blindada, ascensors, generador elèctric propi, despatxos, habitacions… Es va construir una cambra cuirassada de 160 m² que es conserva tal com la van deixar l’any 1939.
La porta disposava de tres panys amb tres claus que custodiaven diverses persones.
El ministre d’Economia i Hisenda Francisco Méndez Aspe, per ordre directa de Negrín, fou el responsable de tota aquesta operació.
L’or i la plata provenien de la Caja General de Reparaciones, organisme creat per Negrín des del Ministeri d’Hisenda per confiscar els béns materials d’aquells que eren sospitosos d’afavorir els interessos del General Franco dins la zona republicana i que servien per reparar l’economia de l’Estat danyada pel cop militar feixista.
Als anys seixanta, a la mina hi treballaven 30 persones. Les condicions de treball eren dures, les galeries, fredes i humides, no comptaven amb les mesures de seguretat necessàries i comportaven un alt risc d’accidents. El sostre podia cedir en qualsevol moment i s’intentava evitar apuntalant les seccions amb tirants i travessers d’acàcia i castanyer.
El mineral que s’extreia talc o sabonet, era emprat per a la fabricació de ceràmica, pinsos, pintura, paper i productes cosmètics o farmacèutics.
Després de la guerra, els propietaris van recuperar la mina i la van seguir explotant fins poc després del 1990, quan la tècnica d’extracció de talc va deixar de ser rendible. Miquel Giralt, propietari i llavors alcalde, la va cedir a l’Ajuntament el 2010, poc abans de morir.
Avui dia aquest búnquer de tres plantes no es pot visitar. De fet, es troba en un estat força lamentable.
Hi ha hagut diversos intents d’engegar un projecte de rehabilitació per a convertir-lo en un espai museístic que, finalment, no s’han dut a terme. Una veritable pena perquè ens trobem davant un espai únic i excepcional que es mereix un reconeixement!
La mina de la Vajol va ser un dels múltiples dipòsits que es van habilitar a prop de la frontera amb França al final de la Guerra Civil, com a darrer refugi abans de la seva evacuació del tresor artístic espanyol, sobretot obres del Museu del Prado, i també de les joies i altres béns valuosos confiscats per la Caja de Reparaciones. Els dos més coneguts van ser el castell de Peralada i el de Sant Ferran, a Figueres.
La mostra reuneix les fotografies més importants realitzades per fotògraf català durant la Guerra Civil Espanyola (1036-1939).
Els comissaris de la mostra Arnau Gonzàlez i Villalta, Plàcid Garcia-Planas Marcet i Toni Monné Campañà han classificat temàticament algunes de les imatges més importants de la producció de Campañà destacant els següents blocs: Davant la guerra, Cop d’estat i revolució, Matar a Déu, Les milicianes, La ruta pel front d’Aragó, Les trinxeres d’Aragó i la mort de Durruti, La Madonna Anarquista, Propaganda, Barcelona soviètica, Mobilització i guerra interna, Bombardejos i fam, Refugiats, Victòria franquista, Manipulacions, La retirada, Comparacions, Preludi de la Segona Guerra Mundial i Franco etern, guerra infinita.
Una part de l’obra d’Antoni Campañà i Bandranas (Arbúcies, 1906 – Sant Cugat del Vallès, 1989) va romandre oculta i inèdita durant molts anys fins que es va descobrir la ja famosa “capsa vermella” amb 5.000 fotografies que va fer durant els anys de la guerra civil.
L’any 2018 la seva família va trobar, amagades en una capsa, un conjunt format per centenars d’imatges inèdites que el fotògraf havia pres durant la guerra, i que ell mateix havia amagat.
La qualitat artística de les imatges i el fet que eren un testimoni rellevant d’aquest període històric, van suposar una aportació molt destacada pel patrimoni fotogràfic del país.
Tres anys més tard, el Museu Nacional d’Art de Catalunya les va mostrar a l’exposició temporal La guerra infinita. Antoni Campañà i posteriorment en va incorporar una part a la seva exposició permanent.
Precisament, gràcies a aquesta exposició, s’ha pogut identificar qui era la miliciana anarquista d’una de les fotografies més icòniques de Campañà que fou trobada també dins la capsa vermella plena de negatius inèdits.
Es tracta d’Anita Garbin, que es va exiliar l’any 1939 a Béziers, població del sud de França, i no va voler tornar mai a l’estat espanyol, ni va saber que la seva imatge va esdevenir tan popular.
Es va casar amb un militant del Partit Comunista i va morir el 1977.
Enfilada en una barricada al carrer Hospital de Barcelona, somrient i amb una bandera de la CNT/ FAI, es va convertir en la icona de l’anarquisme durant la Guerra Civil.
El passat mes d’abril de 2023 va tenir lloc una exposició de cartells, al Reial Cercle Artístic de Barcelona, obra de l’artista Antonio-Venancio Solé Fabregat (Miravet, Tarragona 1916- Barcelona 2015).
Eren un total de quinze cartells de cinema fets amb la tècnica Gouache que Solé Fabregat havia dissenyat, als anys 40 del segle XX, pel cineclub d’un sanatori francès i que mai anteriorment s’havien exposat.
Fa uns quants anys l’actriu Maria Elias, neboda-neta d’Antonio-Venancio, va heretar els cartells que havia fet el seu tiet-oncle i els ha volgut compartir amb el públic en general a través d’aquesta mostra que es complementava amb fotos familiars de l’arxiu de la mateixa Maria Elias i un documental sobre l’artista i la seva obra elaborat amb gravacions de l’època.
Antonio-Venancio Solé Fabregat va néixer a Miravet a la província de Tarragona l’any 1916. A l’inici de la Guerra Civil, amb 20 anys, es va afiliar a la CNT. D’ideologia llibertària i incondicional de Durruti es va apuntar per marxar cap al front.
Ferit a Quinto d’Ebre, aconsegueix recuperar-se per a continuar lluitant al front. Durant la Batalla de l’Ebre va morir el seu germà. Amb la retirada va poder travessar els Pirineus i entrar a França on va estar internat al Camp d’Argelers.
En esclatar la Segon Guerra Mundial va ser mobilitzat. No va tornar a l’estat espanyol fins a gairebé jubilar-se i va establir la seva residència a París.
Felicitació de Nadal de l’any 1946 que envia l’Antonio a la seva germana Manolita Solé. Aquarel·la i tinta sobre paper de sobre.
L’any 1947 va estar ingressat en un sanatori per guarir-se de la tuberculosi.
El director del centre en veure la destresa i facilitat que tenia amb el dibuix li va deixar una sala-taller perquè pogués treballar al seu aire. Aquest sanatori disposava d’un cineclub, i li va encarregar ocupar-se’n de la programació de les pel·lícules.
Agraït va assumir la responsabilitat presentant cada setmana els cartells dibuixats amb els seus protagonistes o amb algun altre motiu que li pogués inspirar el tema de la pel·lícula.
Malauradament, amb totes les dificultats econòmiques que va comportar la postguerra, no va poder dedicar-se professionalment al disseny gràfic i va haver d’escollir altres professions que li permetessin viure.
Es va acomiadar definitivament de París en jubilar-se per tornar a Barcelona i retrobar-se de nou amb la seva família.
Us deixem amb algunes imatges de la mostra de cartells que tant de bo es pugui repetir ben aviat en alguna altra sala d’exposicions!
Qui eren aquestes persones? On vivien? A què es dedicaven? Com van arribar als camps? Van sobreviure? Què va passar amb les seves famílies?
A través d’aquesta mostra es rendeix homenatge als 66 veïns de la ciutat que van patir la barbàrie i es recupera la seva memòria.
L’exposició ens parla de la violència de la guerra, del desolador drama de l’exili i els camps de refugiats francesos. També descobreix els diferents camins cap a la deportació, així com l’autèntic infern dels camps nazis i les seves conseqüències en els presoners hospitalencs. La lluita de les víctimes i dels seus familiars per denunciar i donar a conèixer aquests fets tanca l’exposició amb una reflexió final.
“El comboi dels 927. El documental com a eina de reparació” a càrrec de Montserrat Armengou, periodista, directora a la Televisió de Catalunya -TV3 dels programes 30 minuts i Sense ficció.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha cedit material per a ser exposat. Si aneu a veure l’exposició trobareu una bandera de la CNT-AIT que la duia un carter quan repartia correu en bicicleta durant la Guerra Civil i que pertany al nostre arxiu. També veureu la bandera republicana que onejava a l’Ateneu SantBoià (Sant Boi del Llobregat) durant la Segona República espanyola que forma part de la col·lecció de material divers dels nostres fons.
El reconeixement als deportats hospitalencs tindrà també la seva expressió amb les llambordes Stolpersteine que, progressivament, es col·locaran davant dels domicilis d’aquests veïns de la ciutat que van patir l’horror dels camps nazis.
No us perdeu aquesta magnífica exposició! Teniu temps fins al 9 de juliol per anar-la a veure!
Per una banda, hem muntat una taula amb llibres duplicats i/o desafectats que els nostres usuaris podran endur-se’n fins a finals de la setmana vinent.
Hem preparat també una exposició virtual sobre com es vivia la diada de Sant Jordi a l’exili a través de textos i fotografies extrets de la revista Germanor publicada a Xile pels catalans exiliats a aquest país sud-americà.
I, en darrer lloc, hem digitalitzat aquest bonic fullet editat també a l’exili, però en aquest cas mexicà, pel polític i escriptor català Jordi Arquer (Barcelona, 1907 – Perpinyà, 1981) que compta amb excepcionals dibuixos del pintor, escenògraf i dibuixant català Josep Bartolí (Barcelona, 1910 — Nova York, 1995):
El passat dia 11 es va inaugurar al Museu de l’Exili de La Jonquera l’exposició Exiliades. Els fils vermells entrellaçats una mostra que reivindica i dignifica el paper de les dones republicanes exiliades, resseguint l’empremta de vint perfils de dones exiliades de diferent trajectòria política, professional i social. És una aproximació a l’exili republicà a través de la perspectiva de gènere.
Teresa Fèrriz Roure,responsable de la unitat Nous Projectes, del Gabinet de Rectorat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és la comissària de l’exposició. Ha dirigit nombrosos projectes digitals orientats a l’ensenyament en línia i la difusió en obert i també ha dut a terme projectes d’investigació especialitzats en l’exili català a Amèrica.
Les exiliades de 1939 van lluitar contra una doble vulnerabilitat, com a dones i com a refugiades polítiques, amb els recursos que tenia cadascuna a l’abast: formació, militància política, xarxes personals, recursos econòmics… Però més enllà d’allò que les singularitzava, van compartir una manera comuna de veure el món, deutora dels drets socials i civils assolits durant la República, i van fer del suport mutu, la solidaritat i la cooperació les estratègies bàsiques per a la supervivència, en els moments més durs, i la resiliència i l’apoderament, després.
Les seves biografies són exemples de resistència i fidelitat als seus compromisos. Al llarg de l’exposició ens podem endinsar en les històries de vida de les exiliades i la seva capacitat d’acció, voluntat i poder per transformar la pròpia vida i la del seu entorn. Anomenem i fem visibles diverses generacions de dones que van mantenir el compromís i la convicció, malgrat tot i malgrat tant.
La memòria present de les exiliades, la d’aquestes que apleguem a l’exposició i moltes més que seguiran visibilitzant-se i estudiant-se els pròxims anys, passa així a formar part insubstituïble de la nostra memòria democràtica.
L’exposició, que s’emmarca dins del programa d’activitats culturals del 15è aniversari del museu, que es va inaugurar el 2008, es podrà visitar a la sala d’exposicions temporals del MUME fins al diumenge 3 de setembre.
Un calçat de ganxet, roba de sac i cartó fet a mà que procedeix del camp de refugiades de Magnac-Laval i pertany a la germana d’Enric Odena, una de les peces més emblemàtiques del nostre arxiu.
Un fulletó que era una publicació que servia per buscar les famílies i promoure’n el reagrupament que porta per títol Recerca de Familars editat a Montpeller al final de la guerra.
Pretén apropar la història recent espanyola a les noves generacions, mitjançant recorreguts pels llocs de memòria de l’exili republicà espanyol amb activitats formatives i socioculturals.
Aquest projecte compta amb un equip de professionals compost per persones expertes en diferents àrees (comunicació, logística, lleure i temps lliure, investigació acadèmica, etc.) i amb experiència, com a participants i/o monitors/es, en rutes de les quals aquest projecte s’inspira.
“Ruta al Exilio 2023: Cicatrices del paisaje” és el lema d’enguany. Quaranta joves, entre 16 i 17 anys, recorreran, del 15 al 30 de juliol, els llocs de memòria de l’exili republicà i civil a Navarra, Catalunya i el sud-est de França. L’expedició es realitzarà, fonamentalment, a peu i amb autobús. L’activitat de la ruta consistirà essencialment en la realització de tallers històrics i culturals, marxes per la muntanya i visites a museus i memorials.
Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, va ser convidada a l’acte de presentació de la tercera edició de la ruta, organitzat per l’Institut Espanyol de la Joventut INJUVE, que va comptar també amb la presència de la secretària d’Estat d’Agenda 2030, Lilith Verstrynge, així com col·laboradors, familiars i participants de les dues edicions anteriors.
A les anteriors edicions l’acte de recepció dels joves que participaren en aquest projecte educatiu, va tenir lloc al Pavelló de la República que va esdevenir el “punt 0” d’aquesta ruta. Enguany no ho serà. L’organització ha decidit que els participants comencin aquesta aventura a Navarra.
Durant l’acte també es va presentar l’exposició en línia amb els projectes desenvolupats pels 40 participants de la ruta l’any 2022 i es va donar per tancada aquesta edició.
Les inscripcions estan obertes des d’aquesta mateixa setmana. Hi ha temps fins al dia 9 d’abril per inscriure’s en aquesta activitat gratuïta que esperem que sigui tot un èxit com els anys anteriors!
Us deixem amb el videoresum de l’acte per si voleu tafanejar una mica més…
L’Asociación de Solidaridad del Cuerpo de Seguridad – Estado y Generalidad fou una organització fundada a París l’any 1944 per funcionaris del Cos de Seguretat del Govern legítim de la Segona República espanyola a l’exili, de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya. Representava als grups civil i uniformat de la policia, tenia com a objectiu garantir les llibertats i els drets cívics de tots els ciutadans de l’estat espanyol i la seva finalitat era l’agrupació i el control de tots els membres de la policia refugiats a França. Desconeixem la seva data de dissolució, tot i que l’últim número de la seva publicació Ley, és del febrer-abril de 1952.
El fons és part de l’arxiu administratiu de l’ASOCS i conté els carnets d’aquests funcionaris, els seus butlletins d’ingrés a l’Associació i la seva fitxa personal en el cens professional de la República espanyola.
A partir de les dades personals i professionals dels associats que proporciona aquesta documentació, hem elaborat una base de dades local que, gràcies a la col·laboració dels nostres estudiants en pràctiques i dels nostres becaris, ja es pot consultar al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La base de dades consta de 26 camps (nom, lloc i data de naixement, vinculació a l’Estat o a la Generalitat, Cos civil o uniformat, categoria i historial professional, última destinació a Espanya, domicili i professió a l’exili, situació familiar, data d’afiliació a l’Associació, número de carnet, fotografia, etc.). Malauradament, en la majoria dels registres no disposem d’informació per a tots els camps.
El nombre total d’associats era de 888, 589 dels quals pertanyien a l’Estat, 197 a la Generalitat i 4 a l’Estat i a la Generalitat. D’aquests, 337 eren del Cos uniformat i 201 del Cos civil. Respecte al lloc de naixement, uns 250 eren de Catalunya i el País Valencià i la resta de gairebé tots els territoris de l’Estat espanyol (Galícia, País Basc, Extremadura, Múrcia, Castella, etc.). Pel que fa a la categoria professional, destaquen els agents i els guàrdies de 1ª i 2ª classe, els caporals, els sergents i finalment els tinents. Només hi ha dos comandants i tres comissaris. De molts d’ells també sabem que van estar al front durant la Guerra Civil espanyola. En relació amb el domicili, la professió i la situació familiar a l’exili, destaquen els que vivien a París, treballaven en feines poc qualificades (agricultors, fusters, obrers, paletes, mecànics, xofers, etc.), eren casats i molts d’ells no tenien la família a França. D’entre els 888 associats hi ha només dues dones, una auxiliar comptable i una mecanògrafa, que treballaven respectivament com a auxiliars d’oficina al SIM i al Ministeri de Governació. Una d’elles estava casada amb un funcionari del Cos de Seguretat (Grup Civil). També hi ha dos Brigadistes Internacionals, un ucraïnès, Chohét Fernando Beiguilman, i un polonès, Romualdo Gurbiel Kasprykosker, que hem incorporat al portal web SIDBRINT.
El fons -que també consta de documentació interna de l’ASOCS (actes de reunions, convocatòries diverses, memòries d’activitats, comptabilitat, correspondència, etc.) i de material relacionat amb els cossos de seguretat a l’exili- ocupa 0,40 metres lineals, abasta cronològicament des de l’any 1945 fins al 1956 i es pot consultar a través de l’inventari, que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al Cercabib del CRAI.
Per últim, volem agrair als nostres estudiants en pràctiques i becaris, la feinada que han fet buidant aquesta documentació i incorporant la informació a la base de dades. Moltíssimes gràcies Ramon Romero, Lluís Navarro, Luis Mateo, Berta Foguet, Oussama Lahhit, Carla Reig, Mel Garcia, Maria Murillo i Miriam Martínez.
El fons ASOCS també s’ha utilitzat perquè els alumnes de batxillerat del Programa d’Excel·lència de l’Escola Sant Antoni de Pàdua Salesians Mataró i dels Maristes de les Corts, que han assistit a un curs de formació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, coneguessin de primera mà material d’arxiu i aprenguessin a gestionar una base de dades.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 