Tenim a tocar l’estiu i us volem presentar les darreres novetats bibliogràfiques que han arribat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per si voleu anar recopilant lectures per a les vacances!
Les següents institucions o persones ens han donat totes aquestes publicacions que us mostrem a continuació. Per aquest motiu els volem agrair a tots ells aquestes donacions que contribueixen a engrandir i enriquir el nostre fons!
El fons Associació Cultural Helios Gómez (ACHG) fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per Gabriel Gómez i Plana, president de l’Associació Cultural Helios Gómez i fill de l’artista, el maig de 2023.
Recollir dades sobre la vida i l’obra de l’artista gràfic Helios Gómez; rescatar, protegir i divulgar les obres de l’artista, salvaguardar els frescos de l’oratori conegut com la Capella Gitana de la presó Model de Barcelona; ampliar el fons documental de l’Associació amb testimonis orals i escrits de documents històrics, periodístics, fotogràfics i gràfics; elaborar un catàleg raonat de la seva obra; fomentar la publicació d’articles, assaig o documentació iconogràfica en relació amb Helios Gómez; fer exposicions itinerants sobre la vida i l’obra de l’artista i realitzar una pel·lícula sobre la vida d’Helios Gómez.
És dirigida per una Junta elegida pels socis i presidida per Gabriel Gómez i Plana, fill de l’artista.
Helios Gómez Rodríguez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 19 de setembre de 1956), conegut també com l'”artista de corbata vermella”, va ser un sindicalista antifranquista, pintor, cartellista i poeta gitano, representant de l’avantguarda artística de principis del segle XX. Es formà professionalment aprenent l’ofici de decorador de ceràmica en alguna de les nombroses terrisseries de Triana i estudiant a l’Escuela Industrial de Artes y Oficios de Sevilla.
El 1923 es va unir a la CNT, va publicar els seus primers treballs al diari anarquista Páginas Libres i va il·lustrar obres d’escriptors sevillans com Rafael Laffon i Felipe Alaiz. El 1925 va exposar per primera vegada al Kursaal de Sevilla i, un any després, a l’Ateneo de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona. Fermament convençut de la necessitat d’un canvi polític, s’adhereix als grups anarquistes. Des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure d’acord amb la seva opció política. En paraules de Jean Cassou “era artista per ser revolucionari i revolucionari per ser artista”. El 1927, forçat a abandonar Espanya per raons polítiques, s’exilia a París. Expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l’execució de Sacco i Vanzetti, s’instal·la a Brussel·les, on exposa a diferents galeries, treballa com a decorador i il·lustra l’obra Rien qu’un homme de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlin i, durant dos mesos, a la Unió Soviètica. El 1929, s’instal·la a Berlin on, a banda d’exposar, col·labora en algunes publicacions com el Berliner Tageblatt, i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l’Associació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlin el seu primer àlbum Días de ira. A finals de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, Helios torna a Espanya. Primer s’instal·la a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes -com L´Opinió, La Rambla, La Batalla, L’Hora, Bolívar i Nueva España– i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a organitzacions d’esquerra. És l’any en el qual publica el manifest Por qué me marcho del anarquismo i ingressa a la Federació Comunista Catalano-Balear i al Bloc Obrer i Camperol, del qual serà expulsat poc després. El 1931 ingressa al Partido Comunista de España i col·labora com a il·lustrador a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, és empresonat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i escapa a Brussel·les. Allà assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix al Drapeau Rouge.
Més endavant marxa a l’URSS convidat pel VOKS a participar com a representant espanyol al Congreso Internacional de Artistas Proletarios. Fins al febrer de 1934 viu a la Unió Soviètica: viatja a Leningrad i Sibèria, el 1933 exposa al “Museo Pushkin” i publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre va criticar. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però és novament detingut i ingressat en un vaixell presó per participar en la Revolució de 1934. Un cop alliberat, torna a Brussel·les on, a principis de 1936, es publica el seu tercer àlbum sobre els fets de 1934, Viva Octubre.
El 1935 funda amb altres artistes el grup Els Sis i el 1936 el Sindicat de Dibuixants Professionals i que va impulsar el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra.
Al principi de la Guerra Civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s’adhereix a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat comissari polític de la UGT, es va encarregar d’organitzar la columna Ramón Casanellas, va participar en l’expedició Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca i va intervenir als fronts d’Aragó, Madrid i Andalusia. El 1937 va ser expulsat del PSUC, perseguit pels estalinistes que l’acusaven de trotskista i llibertari i va retornar a la seva antiga militància anarquista a la Confederació Nacional del Treball. El 1939 va ser nomenat Milicià de Cultura de la 26a Divisió, antiga Columna Durruti, on s’encarregava de la direcció i maquetació del diari portaveu d’aquesta columna, El Frente. També va ser el responsable de l’organització a Barcelona de l’acte d’homenatge a Durruti. Entre febrer de 1939 i maig de 1942, va passar per diversos camps de concentració a França (Argelers, Bram, Vernet i Montolieu) i a Algèria (Djelfa). Va ser alliberat i es va traslladar a França.
El 1942 torna a Barcelona i crea l’efímer grup LNR (Liberación Nacional Republicana) i la “Casa de Andalucía”. El 1948 presenta una exposició a la Galería Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitza murals decoratius com els del “Jazz Colón” i el de la “Residencia San Jaime” de Barcelona. Entre els anys 1945-1946 i 1948-1954 és arrestat i empresonat a la Model de Barcelona, on pinta un oratori conegut com la Capella Gitana i compon un corpus poétic.
Malgrat que l’ordre d’alliberament va ser signada el 1950, va ser retingut a la presó 4 anys més. Va morir el 19 de setembre de 1956 a Barcelona.
La militància politica d’Helios Gómez i la publicació dels seus dibuixos caracteritzats per la denúncia social portaren a aquest singular artista a la presó en nombroses ocasions al llarg de la seva vida. El 1950, durant un d’aquests períodes de presó, gràcies a la insistència del director espiritual de la presó Model de Barcelona, el sacerdot mercedari Bienvenido Lahoz, Helios Gómez va pintar uns frescos dedicats a la Verge de la Mercè, patrona dels presos i de la ciutat de Barcelona. Aquest oratori es troba a la cel·la número 1 del primer pis a la quarta galeria i, a causa dels trets gitanos dels personatges que componen la pintura, és conegut com la Capella Gitana. Aquesta obra d’art constitueix un testimoni i un patrimoni cultural de la ciutat.
Els frescos, que es conservaven des d’aleshores, foren tapats el 1998 amb una mà de pintura sota la direcció de l’aleshores consellera de Justícia senyora Núria de Gispert, adduint “raons d’higiene” i contravenint frontalment la Llei de Propietat Intel·lectual. La demanda de rehabilitació de l’obra realitzada per l’Associació Cultural Helios Gómez no fou atesa. Ni els nombrosos articles publicats a la premsa ni l’adhesió a aquesta reivindicació per part de nombroses persones i entitats no van servir per a res: la Capella Gitana continua tapada amb una capa de pintura i tot i que en aquests moments es podrien iniciar amb tota comoditat els treballs de restauració, no ho volen fer. Amb paraules de Gabriel Gómez: Sembla que la censura i l’oblit persegueixen, després de 72 anys, la figura i l’obra d’Helios Gómez.
El fons Associació Cultural Helios Gómez conté:
1- Diversos dossiers de premsa elaborats per l’Associació Cultural sobre Helios Gómez, la presó Model de Barcelona, la Capella Gitana i el projecte “Presó Model: un espai de memòria”. 2- Documentació digitalitzada procedent dels arxius francesos d’Aix en Provence, Marsella i Foix relacionada amb camps de concentració a França (Vernet, Bram, Mille, Montoliu) i a Algèria (Djelfa) on va estar internat Helios Gómez. Els documents inclouen, entre altres, nombrosos llistats de refugiats espanyols i catalans deportats en aquests camps. Destaca la informació sobre Max Aub, internat, com Helios Gómez, al camp de Djelfa. Aquesta documentació està disponible en format digital al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. 3- Més de 50 entrevistes a personatges relacionats d’alguna manera amb la vida i l’obra d’Helios Gómez (Abel Paz, Emili Granier Barrera, Joaquim Ventalló, Josep Bartolí, Eduard Pons Prades, Josep Tarradellas, Luís Romero, Pelai Pagès i un llarg etcètera). Les entrevistes, fetes per Gabriel Gómez, sovint acompanyat d’Ursula Tjaden (autora d’una tesi doctoral sobre l’obra gràfica d’Helios Gómez), es van fer entre els anys 1985 i 2007, estan enregistrades en cassets que s’han passat a format mp3 i ja estan a disposició dels usuaris.
Molts arxius catalans se sumen a aquesta iniciativa amb la celebració de la Setmana Internacional dels Arxius que conté una programació d’activitats per a tota mena de públic i que aquest any tindrà lloc del 3 al 9 de juny.
És una magnífica manera de fer valdre el patrimoni documental apropant-lo al gran públic i donar-lo a conèixer, preservar la memòria històrica i l’accés a la informació i el coneixement.
L’activitat “Endevina on és!” consisteix a descobrir d’on és la imatge que mostren les postals antigues d’indrets del món del nostre fons d’arxiu que anirem mostrant durant tota la setmana a les nostres xarxes socials: X i Instagram.
Us recordem que tenim una col·lecció de postals que pertanyen a diferents períodes històrics i són de temàtica diversa que podeu consultar en aquest recurs web:
Dir-vos també que estem treballant en una nova interfície per a poder presentar-les millor. Ja us anirem informant!
Animeu-vos a participar! Bona Setmana Internacional dels Arxius a tothom!
Fa unes quantes setmanes vam iniciar un fil en el nostre blog per tal de visibilitzar la recerca que fan els joves historiadors en l’àmbit de les Brigades Internacionals, i el vam començar amb el cas de la Celia Villar Oviedo, una estudiant de la Universitat de Burgos.
Avui continuem amb un jove historiador de casa nostra!
Aquest treball s’emmarca dins el programa Societat i Cultura: Història, Antropologia, Art i Patrimoni, iniciat el curs 2014-2015 amb l’objectiu donar una oferta de qualitat i referència en diverses especialitats en els camps de la Història, l’Antropologia, les Arts, el Patrimoni i la Gestió Cultural.
L’Oriol González, que havia estat estudiant en pràctiques del Grau d’Història de la biblioteca a la nostra biblioteca i també col·labora amb SIDBRINT, el portal sobre Brigades Internacionals, va triar un tema innovador per a la seva recerca doctoral: el de la sanitat entorn el món de les Brigades Internacionals a Catalunya.
Com ens diu ell mateix al resum de la tesi:
La present investigació mostra com es va dur a terme l’establiment del Sistema Sanitari Internacional, dintre del territori català, al llarg de tot el període comprès per la Guerra Civil Espanyola. Partint d’aquest supòsit, analitzarem com el trencament del front d’Aragó i la posterior batalla de l’Ebre no van ser l’única causa de la instal·lació d’hospitals, infermeries, centres de convalescència i evacuació, sinó que ens haurem de traslladar fins als primers mesos de la contesa per comprendre l’establiment sanitari internacional a Catalunya.
Per aquesta raó, situarem geogràfica i cronològicament tots els hospitals i centres mèdics per a internacionals que van existir a Catalunya per, a continuació, comprendre l’abastament real de la xarxa sanitària. Tanmateix, dintre d’aquesta xarxa sanitària, també ens interessarà tractar les vies d’evacuació i les problemàtiques sorgides de les evacuacions cap als països d’origen i la relació amb França per poder-les dur a terme. En aquest sentit, veurem que molts d’aquests ferits van ser atesos o redirigits cap a hospitals republicans, per ser tractats, abans de ser transportats a un dels cinc grans centres mèdics de referència per a internacionals, que tenien situats a la rereguarda. En conseqüència, podrem observar com la independència del Servei Sanitari Internacional (SSI) dit fins aleshores Ajuda Mèdica Estrangera (AME) es perdrà, quedant subjugat a la Sanitat Militar Republicana, alhora que s’establirà un control administratiu, sanitari i militar de la Sanitat Internacional.
Finalment, tractarem l’estructura interna, gestió i funcionament dels centres hospitalaris posant èmfasi en aspectes com l’alimentació, el subministrament, l’entreteniment i el control moral i polític. Tanmateix, també tractarem la influència i relació que van tenir aquests hospitals sobre la població civil. Tot, per poder demostrar que va existir un control republicà de la sanitat internacional que va acabar condicionant el trasllat i moviment dels pacients al territori català.
L’equip de la biblioteca volem donar felicitar el nou doctor i desitjar-li molts èxits en les seves pròximes recerques!
La col·lecció de xapes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República consta de més de 500 unitats i prové de donacions de particulars i d’entitats col·leccionistes d’arreu de l’estat i de l’estranger.
Des del punt de vista històric, constitueix una font important i poc coneguda per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des del final del franquisme fins als nostres dies.
La col·lecció està digitalitzada i es pot consultar en un recurs web. Les xapes estan agrupades per diferents categories creades en funció de la temàtica que tracten: organitzacions polítiques, sindicats, associacions, etc.
També les tenim recollides en un taulell de Pinterest i en una base de dades interna on es troben classificades en fitxes com aquesta:
Es tracta d’un objecte que té un marcat contingut publicitari i és de molta utilitat per campanyes polítiques, socials, educatives, etc.
Aquest tipus de material, és desconegut per als investigadors tot i ser una eina de difusió però en els últims anys ha anat adquirint certa rellevància.
De fet aquest curs, en Xevi, un estudiant del Màster en Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals ha estat fent les pràctiques al nostre arxiu classificant la darrera donació de xapes que hem rebut: la de Rosa Miró Rodríguez. Li ha interessat tant el material que ha decidit fer el treball final de Màster sobre aquests objectes de metall.
Per tal d’obtenir millors resultats en la recerca, vam facilitar el contacte entre en Xevi i la Rosa, que van tenir una trobada a la biblioteca on van poder intercanviar impressions sobre diversos aspectes del col·leccionisme de xapes que seran una molt bona font d’informació pel treball final d’en Xevi.
Estem contents d’haver col·laborat en aquesta sinergia!
Per tal de saber-ne més coses vam fer una cerca ràpida a Internet i només vam trobar dues referències: un article a la revista Sàpiens de l’any 2016 amb documents inèdits i fotografies d’aquest heroi català, fruit de la investigació de l’historiador Ramon Freixes i un altre article al diari Empordà escrit per Joan Ferrerós i on equipara la figura de Fàbrega amb la de Garbo, un altre espia català, en aquest cas molt més conegut!
Com creiem que la història d’aquest personatge és d’allò més fascinant hem volgut fer-vos un resum de la seva singladura vital plena d’esdeveniments realment sorprenents.
Salvador Fàbrega Llauradó (Figueres, 1 de juny de 1910 – Houston, 24 de desembre de 1993) era fill de Pere Fàbrega Valls, nascut a França, i de Carolina Llauradó Ruscalleda. L’origen del pare va fer que Fàbrega passes la seva infància entre el Vallespir i l’Empordà i dominés tant el català, el castellà com el francès.
La família va marxar cap Alemanya on van viure durant uns anys i on va aprendre un idioma més!
Amb el temps va partir cap a Argentina a fer d’intèrpret i l’any 1933 s’enrola en un vaixell de la Companyia Transatlàntica que feia la línia Barcelona, Nova York, Veracruz i l’Havana. D’estada a Barcelona, l’any 1935, va passar uns dies a Sitges on va conèixer a Clotilde Solé i Minguella amb qui es va casar el desembre de 1936.
El juliol de 1936 quan va començar la Guerra Civil es trobava atrapat al port de Barcelona perquè una vaga d’estibadors havia endarrerit la sortida del vaixell.
En Salvador va acabar a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat i apuntant-se al Comitè de Milícies Antifeixistes. Va combatre a la batalla de l’Ebre com a tinent de l’exèrcit de la República. La seva unitat es dedicava a la voladura de ponts i carreteres per endarrerir l’avanç feixista.
En acabar la guerra, va passar la frontera amb França i va anar a parar al camp d’Argelers. Allí va acceptar l’oferta de l’Estat francès i es va enrolar a la Legió Estrangera i en poc temps deserta i fuig agafant de nou un vaixell que el portarà fins als Estats Units.
Un 10 de juny de 1940 arriba a Houston, però abans d’amarrar el vaixell salta i arriba al moll nadant per evitar el control duaner.
Al cap d’uns dies va de polissó en un tren a la ciutat de Nova York on acaba detingut per no tenir papers. Miquel Garriga, un sindicalista català exiliat, l’ajuda a trobar feina en un cabaret anomenat Copacabana. L’any 1942, com seguia indocumentat, va decidir tornar-se a embarcar en un vaixell que feia la volta al món. En tornar a Nova York es va allistar a l’exèrcit americà per facilitar-se l’obtenció de papers i residència.
Com era un militar amb experiència de guerra i dominava molts idiomes: català, francès, castellà, alemany, anglès, italià i àrab, ràpidament fa carrera i el 1943 ingressa com a agent a l’OSS(Office of Strategic Services), organisme precursor de la CIA, on va aprendre arts marcials per a la lluita cos a cos, conegudes llavors com aDefendu.
A mitjans de 1944, després d’una temporada al nord d’Àfrica, va intervenir en una destacada operació militar a Itàlia. Fàbrega, amb el seu capità i un teleoperador, es llencen en paracaigudes, amb material militar (armes, explosius, aliments, ràdio, medicines, etc.), en un punt nevat dels Alps, prop de Cortina d’Ampezzo, controlat per les SS. L’operació és coneguda com a Tacoma i tot i que no va acabar amb l’èxit esperat, Fàbrega va acabar entrenant partisans italians en les tècniques apreses a l’OSS: lluita amb les mans, armes blanques, pistoles, ús d’explosius, orientació, desplegament, formes de resposta i resistència en cas de detenció… Aquests homes entrenats pel figuerenc van arribar a produir grans danys i desconcert als exèrcits alemanys i italià.
El grup de Fàbrega també va proporcionar dades de punts estratègics alemanys per facilitar l’atac dels aliats, van preparar atemptats contra comandaments nazis, rescataren aviadors abatuts i s’enfrontaven a l’exèrcit italià amb eficàcia seguint tècniques de guerrilla. Amb tota aquesta sèrie d’accions Fàbrega va ser molt lloat pels seus comandaments.
Finalment, però, van ser detinguts per la SS i torturats de formes d’allò més cruels. Fàbrega es va fer passar per un pilot britànic i va amagar que sabia alemany per poder obtenir més informació sense que sospitessin. Molts presoners del grup van ser executats i ell se’n va deslliurar perquè cap dels homes que anaven al grup el va delatar. En un trasllat penitenciari el xofer del vehicle, que era un dels seus informadors, va proposar-li d’escapar a la zona partisana, però Fàbrega ho va refusar perquè va intuir que, si sobrevivia, podia fer un bon servei d’espionatge des de dins de la caserna de les SS i la Gestapo.
Va rebre més tortures i finalment els alemanys van conèixer la seva identitat i va ser internat en un camp proper a Merano, on veient que el conflicte bèl·lic arribava al final, va pressionar els vigilants alemanys perquè cedissin el control del camp a la Creu Roja i va acabar, amb l’ajut de soldats francesos presoners, desarmant l’exèrcit italià que els vigilava. Va assegurar l’ordre públic a la ciutat, impedint el saqueig, i salvaguarda el gran dipòsit de medicaments que hi ha a la vila.
El juny de 1945 torna als Estats Units on va saber que la fortuna de no haver estat executat pels nazis es devia també en part a les pressions a favor seu que, agraït pels seus serveis, l’exèrcit americà havia fet a l’alemany estant encara en guerra.
A finals del mateix any, Fàbrega i d’altres homes sóncondecorats amb laDistinguished Service Cross, la segona distinció en importància que concedeixen els Estats Units als militars. El seu cap havia dit en els informes que hauria respost de tots els seus homes, però que a Fàbrega, a més, li hauria confiat la vida.
En tot aquest temps ha estat separat de la jove amb qui s’havia casat a Barcelona. Mantenen una relació epistolar en la qual ell li demana que es retrobessin per viure als Estats Units, però ella no voler abandonar Catalunya i finalment la relació per carta s’interromp i no se sap res més d’aquest heroi català, llevat que va morir l’any 1993 i que va ser enterrat amb altres combatents al Houston National Cemetery.
Aquesta mostra és el resultat de la recerca dels historiadors i també comissaris de la mostra, Ramon Naya Ortega i Lourdes Prades Artigas, sobre l’aprenentatge de llengües i la lluita contra l’analfabetisme entre els voluntaris internacionals que van participar en la Guerra Civil espanyola. Es tracta d’un estudi innovador, des del punt de vista històric i memorialístic, tant pels seus continguts, com per la interpretació historiogràfica que fan els dos investigadors.
Com una comunitat multilingüe tan heterogènia, i durant un període de temps tan breu, viu, conviu i sobreviu a una guerra? Aquesta és la gran pregunta! Malgrat la diversitat de llengües i cultures que podien separar els voluntaris internacionals, hi havia un denominador comú entre tots ells: el compromís de lluitar per un ideal. La voluntat d’assolir-lo els va fer superar la barrera idiomàtica. Com diuen els mateixos brigadistes: “Parlem diferents idiomes però una mateixa llengua”
L’exposició està documentada amb fonts d’arxiu, memòries i premsa de l’època, principalment la generada pels mateixos brigadistes, tant al front com a la rereguarda. Aquestes fonts primàries de gran valor per l’estudi del multilingüisme pertanyen al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Es divideix en quatre àmbits temàtics.
Introducció sobre el que van ser les Brigades Internacionals, repassant la seva història i contextualitzant-les.
La lluita contra l’analfabetisme duta a terme dins de l’Exèrcit Popular, i concretament dins d’aquest contingent multicultural integrat pels voluntaris internacionals.
Com es va dur a terme l’aprenentatge de llengües.
Darrer àmbit dedicat als hospitals, per la seva singularitat doncs van ser utilitzats també com a centres d’ensenyament.
Inclou a més a més, documents originals de l’època, exposats a una vitrina.
Avui us volem parlar d’una de les publicacions periòdiques que custodiem a la nostra hemeroteca i que ens agrada especialment!
Es tracta de la revista Umbral. Seminario de una nueva era editada entre els anys 1937 i 1939, en plena Guerra Civil espanyola, primer a València, quan aquesta ciutat era la capital del govern de la República, i més tard a Barcelona.
Vinculada a la Confederació Nacional del Treball CNT tenia periodicitat setmanal i en total, se’n van publicar seixanta-dos números, dos dels quals tenien caràcter extraordinari.
El director de la publicació era el periodista i escriptor anarquista Antonio Fernández Escobés, que n’havia estat un dels fundadors. Es va exiliar en acabar la guerra a França i hi va col·laborar amb publicacions republicanes espanyoles, dirigint a més La Novel·la Espanyola, col·lecció literària editada a Toulouse.
Com a redactora en cap d’Umbral va figurar la poeta Lucía Sánchez Saornil, cofundadora de l’organització Mujeres Libresdins de l’anarcosindicalisme que va editar una revista amb aquest títol.
Amb seu a Barcelona va canviar la direcció i foren entre d’altres Enrique López Alarcón i Ezequiel Endériz noms coneguts d’un altre periòdic anarquista:Solidaridad Obrera qui lideraven la redacció de la revista.
El subtítol de la publicació Semanario de una nueva era és significatiu i va lligat a la seva línia ideològica: es volia assolir una nova etapa pel país lligada al fet revolucionari i amb un paper protagonista de la classe treballadora.
El to optimista de les primeres publicacions d’Umbral, es va deixant enrere a mesura que avancen els esdeveniments de la guerra. El crit a la solidaritat i a la lluita antifeixista, i a un futur consagrat al fet revolucionari no abandonen el discurs de la revista, però el clam cada vegada tindrà tints més fatalistes, il·lustratius de la regressiva constant del front republicà.
N’és un clar exemple el número 58, corresponent al 24 de desembre de 1938: presenta un muntatge de l’artista Manuel Monleón, col·laborador recurrent de la revista.
El desig d’una nova Espanya és albirat a la mirada dels nens que co-protagonitzen la imatge i que simbolitzen una utopia esperançadora.
Aquesta mateixa portada és il·lustrativa d’un dels aspectes significatius de la revista: la majoria d’imatges, fotomuntatges i cartells, el grafisme, concebut per si mateix com a arma de propaganda de gran impacte, eren complementats per mitjà del text, que s’havia d’entendre alhora com a llegenda i com a eina de reforçament, amb la voluntat que tot el públic a qui era dirigida la revista: el proletariat urbà, l’agricultor rural i el soldat afí a la causa republicana n’entengués el significat.
Hi havia una clara voluntat d’integració plural sota l’empara de l’antifeixisme.
Tot el discurs relatiu als valors antifeixistes i de classe treballadora anaven compassats per l’altre motiu de ser de la revista: l’art i la literatura. En aquest sentit, Umbral va esdevenir penó de la cultura política de l’anarquisme en l’aferrissada lluita per fer entrar en comunió els projectes literaris i artístics, i la defensa d’una postura política i d’uns ideals revolucionaris. Un altaveu dual: alhora artístic i propagandístic.
De fet, la seva postura en el debat sobre quin paper havia de prendre l’artista en un context de guerra i de revolució era patent a una sèrie d’articles iniciada a la tardor del 1937, sota el títol global de «Las otras armas», en què el llapis pren un protagonisme cabdal per il·lustrar la manera en què l’art ha de ser consagrat al fet bèl·lic, a la causa de la revolució. Les armes comunicatives populars eren, doncs, necessàries i situades al mateix nivell que la política i que el fusell.
A Umbral va col·laborar assíduament amb articles de fons i comentant l’actualitat nacional i internacional Federico Urales, pseudònim de Juan Montseny Carret, una de les personalitats històriques de l’anarquisme espanyol, fundador de les publicacions La Revista Blanca y Tierra y Libertad i pare de Federica Montseny, la primera dona a ocupar un càrrec ministerial a Espanya com a ministra de Sanitat i Assistència Social (novembre 1936- maig 1937).
Entre els reportatges fotogràfics van destacar els de Kati Horna, fotògrafa hongaresa que va viatjar a Espanya amb el mític Robert Capa i va treballar per a diferents publicacions anarquistes. A Umbral va conèixer José Horna, amb qui es casaria. Altres figures del fotoperiodisme que van col·laborar van ser Luis Vidal Corella i Martín Santos Yubero. També s’hi podien trobar il·lustracions d’Hèlios Gomez.
A Umbral es va publicar per entregues la novel·la titulada No passaran, de l’escriptor nord-americà Upton Sinclair, que va guanyar el prestigiós Premi Pulitzer el 1943 per la seva obra Les dents del drac, un al·legat contra el nazisme. Els capítols per entregues sempre es presenten acompanyats de les il·lustracions del dibuixant Lobo, un altre dels fidels col·laboradors de la revista.
Una de les portades més curioses d’aquesta publicació és la del 23 d’abril del 1938, dia en què es commemora la mort de Miguel de Cervantes.
Umbral va publicar gravats del suposat retrat de l’escriptor i escenes del Quixot amb un text en què es comparava l’heroi cervantí amb la lluita del bàndol republicà:
‘La empresa del Quijote inmortal la reanuda, en este otro día, el pueblo español. Desface el entuerto histórico de la reacción y ampara a la civilización desvalida. Sólo, y con el esfuerzo de su brazo indomable, rompe el encanto y restaurará el imperio de la justícia en el mundo’.
La tasca del Quixot serà l’origen de la nova era, una nova Espanya de justícia que tot just està per fundar.
Durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, milers de persones van escapar de la persecució dels nazis a Espanya i França gràcies a una complexa xarxa que n’assegurava el salconduit. Aquesta xarxa era l’anomenat Grupo Ponzán, liderat per Francisco Ponzán que, juntament amb una trentena de companys, van aconseguir fer un extraordinari treball de rescat humanitari a banda i banda de la frontera espanyola. Eren majoritàriament anarquistes que van actuar a Occitània i a Espanya i el seu centre d’operacions radicava a Tolosa de Llenguadoc.
Francisco Ponzán Vidal (Oviedo, 1911 – França, 1944) fou un mestre i militant llibertari responsable de la xarxa de guies i correus. Membre de la directiva de l’Ateneu Cultural Llibertari d’Osca va treballar pels serveis secrets francesos, belgues i sobretot anglesos dels quals rebia finançament, armes i contactes.
Exiliat a França el 1939, és internat en el camp de Vernet. Després de diverses detencions, el 6 de juny de 1944 és entregat a la Gestapo i executat.
En el context de la guerra i la França ocupada, als aliats els calia comptar amb passos clandestins de la frontera espanyola que els permetessin evadir persones en perill (particularment aviadors abatuts en sòl francès) i conduir correus a les seves ambaixades i consolats. Els anarquistes del Grup Ponzán pretenien estendre i enfortir la lluita contra Franco en tots els fronts possibles i la col·laboració amb els serveis secrets aliats els aportaven finançament, armes i contactes.
El grup va participar en l’evasió d’unes tres mil persones i va prestar un nombre indefinit de serveis de correu.
Foren col·laboradors destacats del Grup entre altres: Pilar Ponzán, germana de Francisco, Joan Català, Floreal Barberà, Palmira Pla Pechovierto, Juan Manuel Barrabés, Juan Zafón, Manuel Huet, Josep Ester i Borràs, Agustín Remiro Manero, Vicente Moriones Belzunegui, Miguel Chueca, Amadeo Casares, i Eusebio López Laguarta.
Ismael Gutiérrez (Sevilla,1973) és el director del film que aplega testimonis i documentació relacionada amb la figura del mestre anarquista per donar a conèixer les seves grans gestes.
Es van rodar diverses escenes amb la documentació del Fons Personal Francisco Ponzán que es conserva al nostre arxiu, una col·lecció que es compon principalment de correspondència, documents personals i escrits diversos sobre maquis i política en general.
No us perdeu aquesta obra que serveix per reivindicar la figura de Ponzán que, malgrat va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Anglaterra i Estats Units, aquest reconeixement mai li va arribar d’Espanya.
L’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc, presidit per l’alcalde M. Pierre Cohen, li va dedicar un passeig en el seu honor.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 