Al correu de la biblioteca, tot sovint ens arriben peticions d’informació específica relacionada amb les principals temàtiques dels nostres fons que requereixen acurades cerques bibliogràfiques.
Aquestes peticions, en molts casos, es podrien haver resolt si s’hauria tingut coneixement dels recursos que oferim al web de la biblioteca.
Tenim reculls temàtics que són una eina molt valuosa per a iniciar una recerca. Aquí us mostrem els més destacats:
S’actualitzen periòdicament, sobretot pel que fa a les publicacions periòdiques, i són una excel·lent font d’informació que convé tenir present!
Fa uns quants dies vam rebre una visita molt especial a la biblioteca. Va venir Charles Coutelle, fill dels doctors Carl Coutelle i Shoshsnnah Sussmann, ambdós brigadistes internacionals.
Carl Coutelle va néixer a Elberfeld, Alemanya el 1908 i després de graduar-se com a metge a la Universitat de Freiburg im Greisgau, va passar a formar part del Partit Comunista Alemany.
Procedent de l’URSS, Coutelle va arribar a Espanya l’any 1937 i va ser nomenat tinent mèdic de la 35a Divisió i més tard capità mèdic de la XIV Brigada, servint a diversos hospitals.
Casat amb la també metgessa Shoshnnah Sussmannn va tenir una trajectòria vital apassionant, destacant que va treballar per la Creu Roja xinesa i que a la Segona Guerra Mundial es va unir a l’exèrcit americà per lluitar contra els japonesos.
En acabar la guerra va tornar a la República Democràtica Alemanya on va morir l’any 1993.
Va estudiar medicina a Praga i es graduà el 1936. L’any següent arriba a Espanya i va ser nomenada tinent mèdic internista a l’hospital de les Brigades Internacionals.
En acabar la guerra, embarassada, va marxar a França i posteriorment a Anglaterra.
A partir de l’any 1945 viu a la República Democràtica Alemanya on va morir el 2004.
Aquestes són algunes pinzellades de les històries d’aquests dos metges brigadistes. El seu fill, en Charles, pocs dies després de la seva visita a la biblioteca, ens van fer arribar una publicació sobre sanitat de guerra editada al camp de concentració d’Argelers, França, l’any 1939 i que porta per títol La voz de la Sanidad.
Va estudiar a l’Escola de Llotja i va ser deixeble d’Alexandre de Riquer. Format al costat de Pompeu Fabra, renovà la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, esdevenint el mestre de tota una generació d’artistes des de la seva Escola d’Art, on formà, entre d’altres, a Joan Miró o Llorens Artigas i l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya.
Com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador, la seva obra travessa tota la modernitat catalana: el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda.
De la seva activitat artística destaquen els frescos de l’edifici de Correus de Barcelona de l’any 1928, els de la cúpula del Palau Nacional fets amb el motiu de l’Exposició Universal de 1929 i les pintures de la Sala del Quixot de la Casa de la Ciutat de Barcelona de l’any 1958.
Fou membre del Consell de l’Escola Nova Unificada des de la seva fundació el juliol de 1936, fins al juliol de 1937, quan es proposà la disminució dels sindicats en els òrgans de govern. Tot i el breu temps que estigué Galí al CENU, fou el responsable del pla d’estudis dels ensenyaments artístics.
La Guerra Civil va estroncar la trajectòria de Galí. Com a director general de Belles Arts de la República, va ser un dels responsables de traslladar les obres del Museu del Prado fins a la frontera francesa, el 1938. En acabar la guerra va estar exiliat a Londres durant deu anys.
La mostra reconstrueix el tràgic moment de la seva marxa a Londres i la relació amb la pintora surrealista Ithell Colquhoun, que transformarà la seva trajectòria vital i artística.
El passat dia 7 de novembre es va inaugurar, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, l’exposició Pere Calders. Escriptor i dibuixant, comissariada per Julià Guillamon (Barcelona, 1962) escriptor i crític literari, especialista en la història cultural dels anys trenta del segle XX.
La mostra, que ha estat organitzada per Biblioteques de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona, és una aportació al coneixement de l’obra de Pere Calders (Barcelona, 1912 – 1994) i a la cultura dels anys trenta.
Hi trobem publicitat, humor gràfic, literatura, periodisme i disseny, en un relat que canvia la manera d’entendre les relacions entre escriptura i dibuix, en una època daurada de la creació barcelonina.
Calders, conegut per llibres com Cròniques de la veritat oculta (1955) i Ronda naval sota la boira (1966) s’ha convertit en un dels clàssics de la literatura catalana del segle XX. Acabada la Guerra Civil espanyola es va exiliar i va viure a Mèxic entre 1939 i 1962. Va escriure nombrosos articles sobre la relació entre el món mexicà i el món dels exiliats.
Precisament en aquesta exposició, s’han reunit molts materials inèdits de l’època de l’exili de l’escriptor. Calders va treballar com il·lustrador del Diccionario Enciclopédico UTEHA, dissenyador de llibres i va tenir muntar un estudi de publicitat que feia anuncis de mobles i cerveses.
Guillamon i el dissenyador de l’exposició Àngel Uzkiano, també són autors del llibre que acompanya l’exposició, editat per Barcelona Llibres, el segell editorial de l’Ajuntament de Barcelona, amb més de 300 il·lustracions d’aquesta faceta menys coneguda de Calders: dibuixant publicitari, ninotaire, dissenyador de cobertes de llibres i autor de gravats d’enciclopèdia. Tot plegat és fruit d’un treball de recerca que ha permès recuperar un munt de dibuixos inèdits i, sobretot, lligar caps entre l’obra literària i l’obra gràfica.
L’any 2024 es commemora el 50è aniversari de la mort de Pere Bosch i Gimpera (Barcelona, 1891 – Ciutat de Mèxic, 1974), un dels arqueòlegs més destacats del segle XX i figura cabdal de la vida acadèmica i política catalana del segle XX.
Format a Alemanya, se’l considera impulsor de l’Escola Catalana d’Arqueologia. Va dur a terme importants excavacions, i va ser el fundador i primer director del Museu d’Arqueologia de Catalunya. També va ser rector de la Universitat de Barcelona (1933-1939), impulsant l’autonomia i la modernització de la institució malgrat que, arran dels fets d’octubre de 1934, va ser destituït temporalment i empresonat.
Com a conseller de Justícia de la Generalitat republicana (1937-1939), va treballar per mantenir l’ordre jurídic en temps de guerra.
Acabada la Guerra Civil, es va exiliar a Mèxic, on va desenvolupar una intensa activitat acadèmica com a professor a la Universidad Nacional Autónoma de México i a l’Escola Nacional d’Antropologia i Història. Del 1948 al 1952 va ser cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO.
A l’exili, va continuar la tasca com a intel·lectual i referent de la cultura catalana, va mantenir vius els vincles amb Catalunya, i va prendre part també en iniciatives culturals i polítiques de la diàspora republicana.
El passat divendres dia 25 d’octubre la Universitat de Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans van donar el tret de sortida a una sèrie d’actes institucionals per commemorar el 50è aniversari de la mort de Bosch i Gimpera.
La Reial Acadèmia de Bones Lletres, el Memorial Democràtic i la Fundació Bosch i Gimpera de la UB també col·laboren en aquesta efemèride.
El primer acte que s’ha celebrat va ser a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Joan Guàrdia, rector de la UB, va inaugurar l’homenatge i, tot seguit, va intervenir Josep M. Fullola, comissari de l’Any Bosch Gimpera, seguit d’una glossa sobre Bosch Gimpera a càrrec de Francisco Gracia, catedràtic de prehistòria la UB i coautor, amb Josep M. Fullola i Francesc Vilanova, de 58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) (Edicions UB, 2003), i autor de Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio (Marcial Pons, Madrid, 2011) i Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (Edicions UB, 2015).
Va assistir també a l’acte l’antropòloga mexicana Cecília Bosch, besneta de Bosch i Gimpera que va visitar la galeria de rectors, on es conserven tant el retrat, com les insígnies acadèmiques del seu besavi. El Museu d’Arqueologia de Catalunya retrà també homenatge a Bosch i Gimpera amb la mostra temporal El museu somiat. Pere Bosch i Gimpera i el MAC, amb una selecció de fotografies conservades a l’arxiu històric del centre per conèixer i la seva vida i la seva activitat acadèmica i museística. A més, es presentarà una placa commemorativa feta per l’artista Xavier Medina Campeny.
L’exposició es podrà visitar del 14 de novembre al 16 de març de 2025 i està comissariada per Àngels Casanovas Romeu, arqueòloga.
Finalment, el 21 de novembre tindrà lloc la Jornada Bosch i Gimpera: «Una visió polièdrica», a la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans. Teresa Cabré, presidenta de la institució, inaugurarà aquesta trobada acadèmica, que n’analitzarà l’obra i la trajectòria de Bosch i Gimpera des de múltiples perspectives, amb intervencions destacades com les de Borja de Riquer, Josep M. Fullola, Oriol Dueñas, Francisco Gracia, i Mari Carmen Serra Puche, deixeble de Bosch i Gimpera a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), entre d’altres.
L’exposició ens explica la trajectòria vital de Conxa Pérez Collado (Barcelona, 1915- 2014), militant anarquista de la CNT i miliciana durant la revolució del 36. Acabada la Guerra Civil es va exiliar a França i fou víctima dels camps de concentració francesos convertint-se en una lluitadora llibertària i antifeixista.
Va tornar a l’estat espanyol l’any 1942. Continuant amb el seu activisme, participa en el moviment veïnal dels barris del Districte de Ciutat Vella, especialment del barri de la Barceloneta, on va viure els seus últims temps.
Va formar part del Grup de Dones del 36, i, juntament amb altres lluitadores antifeixistes, va contribuir a recuperar la memòria històrica recorrent escoles i instituts de tot Catalunya.
Els continguts i disseny de l’exposició han anat a càrrec de l’equip de la Fundació Neus Català i de la historiadora Elisenda Belenguer Mercadé.
La imatge mostra uns milicians parapetats darrere d’unes gegantines lletres amb les sigles de les organitzacions anarquistes. Al revers hi ha un segell del Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad. Archivo de Guerra.
És obra de Toni Vidal Torruella (Granollers, 1909-1946) un artista que va estar força actiu en publicacions revolucionàries.
En podeu trobar una reproducció digital a la col·lecció Cartells del Pavelló de la República de la Memòria Digital de Catalunya.
Víctor Ballester Lancis, republicà i comunista, va estar exiliat a França durant 39 anys i va morir sense poder tornar al seu país, on va deixar la seva dona i dos fills.
Amb paraules del seu net, Jordi Bages, Víctor Ballester Lancis: nació en Seseña (Toledo), o en algún pueblo de Murcia, el 9 de abril de 1903. Se trasladó a Cartagena, en la región de Murcia, cerca de Alhama de Murcia, donde conoció a mi abuela, su mujer. Murió como refugiado español en Lectoure (Gers) en Francia, con el nombre Víctor Ballester Martínez, después de pasar por todo tipo de penurias por defender sus ideas y pasar por varios lugares, incluido un campo de refugiados francés. Con el tiempo fue acogido y contratado, me parece, por mi tío como masovero de una casa donde le ofrecieron también alojamiento. Tomó el primer apellido de mi abuela (supongo que para proteger su verdadera identidad) Agustina Martínez, quien se quedó en España sola y lo pasó muy mal como mujer de comunista “rojo” en esa época, el enemigo del gobierno franquista. Para criar sola a sus dos hijos, mi tío Pepe y mi madre Lina, vivieron en un piso en Cornella del Llobregat, en la calle Rubio i Ors nº 35. Ese piso lo heredé de mi tío y aún lo conservo; lo tengo alquilado. Mi abuela, al morir mi abuelo, cobraba una pensión de Francia, un gesto que agradeció y compensó de alguna manera su dolor y sufrimiento.
El fons conté les memòries escrites per Víctor Ballester entre els anys 1966 i 1967 i documentació personal diversa com una fotografia del seu casament, un carnet de l‘Asociación de Solidaridad del Cuerpo de Seguridad Estado y Generalidad on consta que era Guàrdia dels cossos de seguretat de l’Estat, un carnet de refugiat emès l’abril de 1974 a París per l’Office Français de Protection des Réfugiés et Apatrides, un permís de residència de la Prefectura de Gers de l’any 1967, un extracte de defunció de l’any 1977 amb el segell del Consolat d’Espanya a París on encara hi ha l’àliga franquista i una fotografia de les nou llibretes on Víctor Ballester va anar escrivint les seves memòries.
Les memòries (en format pdf), van ser escrites a mà en nou llibretes i han estat transcrites pel seu net Jordi Bages. Cadascuna duu un títol diferent (“La bandera republicana y Mariana Pineda”, “Vernet d’Ariège”, “Pablo Casals”, “Ideas extraviadas”, “Dos vías de desarrollo para España”, “Momento actual”, “La enajenación del obrero español”, “Cristianismo y libertad” i “El cuadro nacional según el Manifiesto Comunista”) i en elles parla de multitud de temes: Guerra Civil espanyola, camps de concentració i exili, franquisme, guerra del Vietnam i dels Sis Dies, capitalisme i comunisme, l’URSS, la Xina i els Estats Units, ensenyament, religió, etc.
Aquí teniu algunes de les seves opinions:
– Cuando la proclamación de la República el 14 de Abril de 1931 el pueblo creyó que la libertad había llegado pero nosotro veíamos que tal entusiasmo no duraría mucho tiempo pues el capitalismo y la política quedaban bajo el poder militarista. Meses después la Guardia Civil ametrallaba trabajadores. – Si todas las guerras civiles son atroces, la de España se caracterizo por su ferocidad. Las perdidas humanas fueron enormes, unas 900000 personas, entre las que 150000 fueron, técnicamente, asesinadas. En el plano económico la destrucción fue también catastrófica: regiones enteras devastadas como por un terremoto. La rebelión que la produjo tuvo un origen ilícito que la victoria no basto para legitimar. Quizás si para la burguesía oportunista, la aristocracia y la mayoría del clero católico pero nunca para la clase obrera. – El fascismo es una institución de asesinos y bandoleros y luchar contra esta clase de sádicos es ser un hombre digno, valeroso y solidario. – De un artista, un intelectual, un hombre de ciencias, de uno que tiene hambre puedes tener confianza, por lo contrario, de un burgués nada bueno esperes, éste no tiene ni Dios ni patria, es un explotador. – Los fascistas tienen el corazón de lobo, ni los muertos respetan, y son como los grajos, disfrutan en presencia de la carne muerta. – Los que quedamos en el Campo de Vernet, no sólo acertamos al preservar una alta moral, sinó incluso culminamos en oponernos a sus cancerberos haciéndoles frente en una revuelta incruenta en la que se apuntara victoria. Las Brigadas Internacionales, que habían transferido a Vernet nos salvaron la vida. Si no hubiera sido por ellos nos habríamos muerto todos. – A treinta kilómetros de Berlín y en el centro de un bosque de pinos se levantaba un muro de cuatro metros de alto. Los centinelas disponían de un arsenal de armas, ametralladoras, fusiles, bombas de mano y pistolas, un paraíso de exterminio. Contamos hasta cuarenta y dos nacionalidades, había niños de ocho años, viejos de hasta ochenta, mancos, sordos, ciegos y mudos, hombres de todas las profesiones manuales e intelectuales, catedráticos, médicos, ex ministros, diplomáticos, escritores, artistas de teatro, pintores, periodistas, abogados, sacerdotes católicos y protestantes, obreros de todos los oficios, y todos estábamos juntos. – Pienso en un dicho chino citado por Andre Mauraux durante la guerra contra Hitler: “Que la victoria sea para aquellos que detesten la guerra”. – Contar con un nivel cultural lo mas alto posible es condición indispensable para la planificación racionalizada de la economía, para la consolidación de la democracia, la convivencia ordenada. – Los comunistas no ocultamos nuestra firme voluntad de esforzarnos por orientar el desarrollo de España por la vía democrática, revolucionaria y creemos necesario establecer con claridad ante unas y otras fuerzas y ante el pueblo como concebimos, en sus grandes lineas.
El seu net Jordi Bages ha volgut que destaquéssim un paràgraf de la llibreta número dos que “el va deixar marcat per sempre” i que diu: Por entrar en aquella maldita Guerra que declararon tuve que dejar mi oficio, mi casa, esposa e hijos, y 32 meses después mi patria. Se que aprendí el ejército, se que estudié la ordenanza, se que en compañía de esos que están mordiendo la tierra, tuve que defender mis derechos, y en fin, francamente al oído os digo, que he muerto como he nacido. Sin saber porqué ni cuando.
El fons personal Víctor Ballester és en format digital i abasta cronològicament els anys 1903 a 1977. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI. El carnet d’associat a l’ASOCS de Víctor Ballester, s’ha incorporat al Fons ASOCS que custodiem al nostre arxiu.
Durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, milers de persones van escapar de la persecució dels nazis a Espanya i França gràcies a una complexa xarxa que n’assegurava el salconduit. Aquesta xarxa era l’anomenat Grupo Ponzán, liderat per Francisco Ponzán que, juntament amb una trentena de companys, van aconseguir fer un extraordinari treball de rescat humanitari a banda i banda de la frontera espanyola. Eren majoritàriament anarquistes que van actuar a Occitània i a Espanya i el seu centre d’operacions radicava a Tolosa de Llenguadoc.
Francisco Ponzán Vidal (Oviedo, 1911 – França, 1944) fou un mestre i militant llibertari responsable de la xarxa de guies i correus. Membre de la directiva de l’Ateneu Cultural Llibertari d’Osca va treballar pels serveis secrets francesos, belgues i sobretot anglesos dels quals rebia finançament, armes i contactes.
Exiliat a França el 1939, és internat en el camp de Vernet. Després de diverses detencions, el 6 de juny de 1944 és entregat a la Gestapo i executat.
En el context de la guerra i la França ocupada, als aliats els calia comptar amb passos clandestins de la frontera espanyola que els permetessin evadir persones en perill (particularment aviadors abatuts en sòl francès) i conduir correus a les seves ambaixades i consolats. Els anarquistes del Grup Ponzán pretenien estendre i enfortir la lluita contra Franco en tots els fronts possibles i la col·laboració amb els serveis secrets aliats els aportaven finançament, armes i contactes.
El grup va participar en l’evasió d’unes tres mil persones i va prestar un nombre indefinit de serveis de correu.
Foren col·laboradors destacats del Grup entre altres: Pilar Ponzán, germana de Francisco, Joan Català, Floreal Barberà, Palmira Pla Pechovierto, Juan Manuel Barrabés, Juan Zafón, Manuel Huet, Josep Ester i Borràs, Agustín Remiro Manero, Vicente Moriones Belzunegui, Miguel Chueca, Amadeo Casares, i Eusebio López Laguarta.
Ismael Gutiérrez (Sevilla,1973) és el director del film que aplega testimonis i documentació relacionada amb la figura del mestre anarquista per donar a conèixer les seves grans gestes.
Es van rodar diverses escenes amb la documentació del Fons Personal Francisco Ponzán que es conserva al nostre arxiu, una col·lecció que es compon principalment de correspondència, documents personals i escrits diversos sobre maquis i política en general.
No us perdeu aquesta obra que serveix per reivindicar la figura de Ponzán que, malgrat va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Anglaterra i Estats Units, aquest reconeixement mai li va arribar d’Espanya.
L’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc, presidit per l’alcalde M. Pierre Cohen, li va dedicar un passeig en el seu honor.
La mostra, que ha comptat amb el préstec excepcional d’obres del Museu Picasso de Barcelona, inaugura la nova sala d’exposicions temporals del museu solsoní i treu profit d’una etapa de transformació de l’equipament després d’una important remodelació en termes d’accés, millora i modernització de bona part de les dependències.
Comissariada per la solsonina Claustre Rafart i Planas, conservadora del Museu Picasso fins al 2022, aquesta exposició aborda per primera vegada i de forma específica la vinculació de Pablo Picasso amb l’art i les tradicions populars catalanes i convida a descobrir com l’artista assimila i atresora el corpus tradicional popular del territori català. També impulsa la interlocució entre pintures, dibuixos, obra gràfica, fotografies i materials bibliogràfics del malagueny i les col·leccions d’art i d’etnografia del Museu de Solsona.
La proposta expositiva consta d’un total de setanta-sis obres, una cinquantena de les quals procedeix del Museu Picasso de Barcelona, onze són obres d’art del fons del Museu de Solsona i dotze pertanyen a la col·lecció etnogràfica del Solsonès, que es troba dipositada al Museu i és propietat de l’Ajuntament de Solsona.
La mostra s’estructura en quatre àmbits que tracten el vincle del jove Picasso amb el camp, la ciutat i l’espai domèstic. Com diuen els responsables de la mostra: L’artista assumeix l’art i les tradicions populars del territori català i les emmagatzema en la seva prodigiosa memòria fent-les aflorar al llarg de la seva vida en episodis convinguts.
El Museu de Montserrat, la Fundació Palau, el Museu Comarcal de Berga, l’Arxiu Comarcal del Solsonès, el Santuari del Miracle i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República han prestat també material. Concretament, un exemplar de la revista La Humanitat del 25 de desembre de 1948 on hi ha un meravellós un dibuix de Picasso al·lusiu a les caramelles.
Si us agrada l’art de Picasso, apropeu-vos a Solsona, i, malgrat que no és una ciutat picassiana, gaudireu d’un museu de primer ordre, idoni per acollir les obres del gran artista malagueny!
El passat mes de febrer, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre del senyor Xavier Vilanova, a través del nostre usuari Albert Pons, documentació personal de Joan Ferrer i Farriol i del seu fill, Marcel Ferrer i Trull.
L’any 1978, en morir Joan Ferrer i Farriol, el seu fill Marcel va tornar a Igualada i va crear, a la seu de la reconstituïda CNT, la Biblioteca – Arxiu Joan Ferrer i Farriol. Aquesta biblioteca va desaparèixer arran de la dissolució de la CNT d’Igualada, però un net-nebot de Joan Ferrer, en Xavier Vilanova, va localitzar part dels seus fons i els va cedir a l’Arxiu Comarcal d’Igualada, a la Biblioteca de Montserrat, a l’Institut d’Igualada i a la Biblioteca Arús. Alguns dels llibres, juntament amb la documentació que avui descrivim en aquest post, han estat cedits al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Joan Ferrer i Farriol (Igualada, 1896 – Montreuil, 1978). Fill d’una família obrera, va perdre el seu pare d’accident quan només tenia sis anys. Va començar a treballar als onze anys, primer a la fàbrica de teixits de Cal Font i, després, a la indústria de la pell.
L’any 1910, ja formava part de la Federació Obrera d’Igualada i el 1911 es va afiliar a la CNT igualadina, de la qual va esdevenir el màxim dirigent. El març de 1916 va ser empresonat a la Model i acusat de sedició per la vaga contra l’encariment de les subsistències. Va ser company del Noi del Sucre en les lluites socials de Barcelona (1917-1923), durant les quals també va ser empresonat. Durant el locaut de 1919-1920, que a Igualada va durar tres mesos, també va ser detingut.
El 1920 es va casar civilment amb Elvira Trull i Ventura (Barcelona, 1894-Montreuil, 1990), igualadina d’adopció des de molt petita i obrera del tèxtil, i van ser pares de Marcel Ferrer i Trull (Igualada, 1921-2021).
El 1923 va començar a treballar repassant llambordes i el 1926, quan l’empresa va plegar, va continuar treballant a la brigada d’empedrats municipal, almenys fins al 1934. En aquests anys va desenvolupar una intensa tasca periodística a Igualada i el 1926, amb Josep Anselmo, va editar les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la Segona República, va realitzar mítings a diversos municipis de l’Anoia i va formar part del Comitè Comarcal de la CNT.
Durant la Guerra Civil va formar part del Comitè Antifeixista d’Igualada. El 30 d’octubre de 1936, un cop constituït de nou l’ajuntament, va ocupar el càrrec de primer tinent d’alcalde i de conseller d’Agricultura. Va participar activament en la gestió municipal, en l’organització de les col·lectivitzacions i en la tasca periodística, i va polemitzar amb molta duresa amb els responsables igualadins del PSUC-UGT.
Després va anar a viure a Barcelona fins a mitjans de 1938 per fer de redactor al diari Catalunya. Més tard, va marxar al front com a corresponsal de Solidaridad Obrera, publicació de la qual era corresponsal des de 1910, i com a director d’El Frente, periòdic de la Columna Durruti.
Un cop acabada la guerra, va passar la frontera amb el seu fill Marcel cap a França i va estar internat dotze mesos als camps d’Argelers -on va ser secretari de la Regional Catalana que van organitzar els cenetistes-, Barcarès i de nou a Argelers. Més tard va treballar en multitud d’oficis i va passar moltes vicissituds. El maig de 1947, va poder reunir-se amb la seva família.
Després de la II Guerra Mundial, es va encarregar de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu (1945-1946), va ser responsable i locutor de l’emissora Ràdio CNT. Més tard va viure a Tolosa de Llenguadoc, on va ser membre del comitè clandestí de la CNT per a la zona ocupada i director del setmanari CNT. El 1954 va marxar a París, on va trobar feina de manobre i de guàrdia en una fàbrica de transformadors elèctrics. També va col·laborar amb el Casal de Catalunya. El març de 1960 va ser deportat un mes a Còrsega preventivament a causa d’una visita oficial de Khrusxov a París. El 1962 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya a l’Exili. Poc abans de la seva mort va tornar a Catalunya i va participar en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d’Igualada.
El fons conté documentació personal de Joan Ferrer i Farriol: un carnet d’identitat emès per l’Ajuntament d’Igualada l’any 1937, el seu nomenament com de redactor de la publicació Catalunya, un salconduit emès pel Comissari del Grupo de Ejércitos de la Zona Oriental que l’autoritza a circular lliurement per fer propaganda antifeixista, un carnet i una targeta d’afiliació a la Confederació Nacional del Treball a l’exili dels anys 1947 i 1957 i un certificat de refugiat emès per l’Oficina de Protecció de Refugiats i Apàtrides de la República Francesa.
La documentació del seu fill, Marcel Ferrer i Trull, inclou una targeta identificativa del Camp de concentració d’Argelers de l’any 1939, un certificat de nacionalitat, amb l’escut franquista, emès pel vice-consolat d’Espanya a Carcassona l’any 1942 i un certificat d’alliberament del Bureau deControle de la main-d’oeuvre étrangère de l’any 1945.
El fons personal Joan Ferrer i Farriol, és en format digital i abasta cronològicament els anys 1937 a 1954. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 