Al fons de material divers del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, hi hem incorporat una col·lecció de paquets de tabac cedida a la biblioteca l’any 2022 per Montserrat Nolla.
La col·lecció consta de 217 paquets, la majoria de 20 cigarrets, adquirits pel col·leccionista entre els anys 1960 i 1980 i fabricats i comercialitzats a l’Estat espanyol per la Companyia Tabacalera S.A. També n’hi ha, però, de fabricats i comprats a altres països del món.
L’any 1945, Franco va decidir substituir l’empresa pública Companyia Arrendatària de Tabacs, creada l’any 1887 i encarregada de gestionar el monopoli del tabac a l’Estat espanyol, per la societat mercantil Tabacalera S.A. amb l’objectiu de controlar tota l’activitat al voltant del tabac i el timbre. Tabacalera era un entramat empresarial de diferents societats, públiques, concessionàries i privades, que abastaven la producció, transformació, distribució i venda en expenedories del tabac i el timbre. Va existir fins que l’any 1998 José Maria Aznar la va privatitzar. El 1999, després de fusionar-se amb la francesa Seita, va acabar convertint-se en l’actual Altadis.
Els paquets estan descrits en una base de dades local on consten: els anys durant els quals es van fabricar, en quin país i per quina companyia tabaquera, una descripció del disseny i la il·lustració que mostra el paquet, els períodes històrics durant els quals es van comercialitzar, si el tabac és ros o negre o si porta filtre.
A banda dels cigarrets fabricats a l’Estat espanyol, molts d’ells amb tabac produït a les Illes Canàries, en trobem de marques italianes (Nazionali, Lido), suïsses (Le Mans, Job Bleu), alemanyes (Atika, Kim), franceses (Gitanes, Gauloises), d’Estats Units (Camel, Pall Mall, Chesterfield, Peter Stuyvesant, Winston, Marlboro) i, fins i tot, una possiblement sèrbia escrita en ciríl·lic. El tabac fabricat a la major part d’aquests països procedia dels Estats Units (Virgínia, Maryland i Califòrnia).
Alemanya
Estats Units
França
Itàlia
Suïssa
També formen part d’aquesta nova col·lecció, un paquet de tabac de la marca Estelada, creada l’any 2016 a Mallorca amb l’objectiu d’obtenir un benefici econòmic per al moviment independentista català i un del col·lectiu Gent de la Terra, destinat a fer propaganda del referèndum d’autodeterminació de Catalunya celebrat el primer d’octubre de l’any 2017.
Per últim, volem agrair a les estudiants en pràctiques del Grau d’Història, Maria Murillo i Míriam Martínez, la feinada que van fer, no només digitalitzant i incorporant informació a la base de dades, sinó fent recerca per esbrinar: els anys i el lloc de fabricació i comercialització dels diferents paquets de tabac, la fàbrica que els produïa, l’origen del tabac, etc.
El Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència va ser establert l’any 2015 per l’Assemblea General de l’ONU, en la Resolució 70/474/Add.2, amb l’objectiu de promoure la participació plena i en condicions d’igualtat de les dones i les nenes en l’educació, la capacitació, l’ocupació i els processos d’adopció de decisions en la ciència, i eliminar tota mena de discriminació contra les dones en les esferes de l’educació i l’ocupació, trencant les barreres jurídiques, econòmiques, socials i culturals mitjançant polítiques i plans d’estudi en el camp de la ciència que fomentin una major participació de les dones i les nenes i en reconeguin les seves contribucions.
La igualtat de gènere ha estat sempre un tema central de les Nacions Unides. La igualtat entre els gèneres i l’apoderament de les dones i de les nenes contribueix decisivament no només al desenvolupament econòmic del món, sinó també al progrés respecte de tots els objectius i metes de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.
Filla de l’intendent i professor mercantil Joan Buira, últim president de l’ACC Associació de comptables de Catalunya, extingida pel franquisme l’any 1940, es va graduar, l’any 1949, com a Intendent i professora mercantil, l’única dona de la seva promoció i, el 29 de desembre del 1956 va ser nomenada, a Madrid, Catedràtic Numerari d’Escoles de Comerç, més tard d’Escoles Universitàries, la primera dona catedràtica de comptabilitat, a tot l’estat.
El 1955 es va casar amb Manuel Ibars, comptable d’origen mequinensà i amb qui va tenir 3 filles i 2 fills (1956-1964), com corresponia a una dona casada d’aquella època, però no a una professora catedràtica destinada ben lluny de casa, primer a Màlaga i després a València (a 300 km del seu marit i primera filla).
Embarassada de la segona filla, va demanar excedència i el trasllat a Barcelona i va aconseguir la càtedra de comptabilitat a l’Escola Universitària d’Empresarials de Sabadell on va donar classe des del 1959 -i en va ser directora els cursos 81-83 -, fins al 1983, any que va prendre possessió finalment de la Càtedra de Comptabilitat de la Universitat de Barcelona, davant del rector Antoni Maria Badia i Margarit, com li agrada recordar!
Entre els cursos 1972-1983 va ser també professora de Comptabilitat, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB. Sempre en parla com l’etapa més important i feliç de la seva vida, quan podia compatibilitzar l’apassionant vida professional, social i cultural dels anys setanta, amb la seva vida familiar més tradicional.
El 1992, per edat, i – com ella diu- no per capacitat intel·lectual, li va arribar la jubilació forçosa, però va continuar la seva activitat docent que tant l’apassiona, va impartir Cursos i Màsters de comptabilitat a la UB i a altres centres fins al 2006.
La UB la va nomenar professora emèrita, amb caràcter honorífic, el 2004. I va continuar sempre la seva investigació i recerca sobre temes econòmics: societats sense ànim de lucre, sobre l’ICF, la base per la futura hisenda d’una Catalunya Independent, entre d’altres.
Estimada pels seus exalumnes companys, professors i amics, pel seu esperit sempre jove, inquiet i combatiu: impartia les classes en català a la Facultat malgrat rebre amenaces, portava les seves filles i fills de ben petits als concerts de Raimon, Ovidi i Llach i se’n penedia quan arribaven els grisos…
Apassionada per la música clàssica, la literatura, el teatre (de jove, n’havia fet, per vèncer la seva timidesa). Sempre ha dit que ella era de lletres, però els temps i les circumstàncies que li van tocar viure, l’havien portada pel camí dels números. Impressionant el càlcul mental que té, fins i tot actualment.
Interessada per l’actualitat política, social econòmica i cultural, devoradora de diaris en paper i de les rodes informatives del 324.
El 18 d’octubre del 2006 l’ACCID, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, hereva de l’ACC, li atorgava el premi a l’excel·lència acadèmica, en un acte a la Llotja de Mar, de Barcelona, acompanyada dels seus fills, exalumnes i companys professors.
Malauradament, a 91 anys, un parell d’ictus la van retirar de la vida activa i en l’actualitat viu tranquil·la en una petita residència, entre converses i visites dels seus fills, filles, gendres, nores, nets i netes i algun company de la Universitat.
Apunt biogràfic escrit per Teresa Ibars Buira, la seva filla, que va cedir, l’any 2020, al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una col·lecció de monografies, la majoria llibres de text de la Segona República i del Franquisme, que trobareu al nostre catàleg, i tota una sèrie de documents que s’han incorporat als Fons Personals Diversos del nostre arxiu i que comprenen uns quaderns d’exercicis d’italià i d’anglès dels anys 1940, publicitat de l’època franquista i fulls volants del període de la Transició democràtica relacionats amb la qüestió nacional de Catalunya (restabliment de la Generalitat de Catalunya, Estatut de Catalunya, etc.)
La donació constava també d’alguns cartells i mapes que s’han incorporat a les col·leccions del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Aviat incorporarem als fons diversos documents i fotografies relacionats amb la biografia de Teresa Buira que la seva filla està seleccionant.
Presentant-vos la figura de la Teresa volem reivindicar l’accés i la participació plena de les dones i nenes en aquest sector on representen menys del 30 % dels investigadors en tot el món.
L’Asociación de Solidaridad del Cuerpo de Seguridad – Estado y Generalidad fou una organització fundada a París l’any 1944 per funcionaris del Cos de Seguretat del Govern legítim de la Segona República espanyola a l’exili, de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya. Representava als grups civil i uniformat de la policia, tenia com a objectiu garantir les llibertats i els drets cívics de tots els ciutadans de l’estat espanyol i la seva finalitat era l’agrupació i el control de tots els membres de la policia refugiats a França. Desconeixem la seva data de dissolució, tot i que l’últim número de la seva publicació Ley, és del febrer-abril de 1952.
El fons és part de l’arxiu administratiu de l’ASOCS i conté els carnets d’aquests funcionaris, els seus butlletins d’ingrés a l’Associació i la seva fitxa personal en el cens professional de la República espanyola.
A partir de les dades personals i professionals dels associats que proporciona aquesta documentació, hem elaborat una base de dades local que, gràcies a la col·laboració dels nostres estudiants en pràctiques i dels nostres becaris, ja es pot consultar al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La base de dades consta de 26 camps (nom, lloc i data de naixement, vinculació a l’Estat o a la Generalitat, Cos civil o uniformat, categoria i historial professional, última destinació a Espanya, domicili i professió a l’exili, situació familiar, data d’afiliació a l’Associació, número de carnet, fotografia, etc.). Malauradament, en la majoria dels registres no disposem d’informació per a tots els camps.
El nombre total d’associats era de 888, 589 dels quals pertanyien a l’Estat, 197 a la Generalitat i 4 a l’Estat i a la Generalitat. D’aquests, 337 eren del Cos uniformat i 201 del Cos civil. Respecte al lloc de naixement, uns 250 eren de Catalunya i el País Valencià i la resta de gairebé tots els territoris de l’Estat espanyol (Galícia, País Basc, Extremadura, Múrcia, Castella, etc.). Pel que fa a la categoria professional, destaquen els agents i els guàrdies de 1ª i 2ª classe, els caporals, els sergents i finalment els tinents. Només hi ha dos comandants i tres comissaris. De molts d’ells també sabem que van estar al front durant la Guerra Civil espanyola. En relació amb el domicili, la professió i la situació familiar a l’exili, destaquen els que vivien a París, treballaven en feines poc qualificades (agricultors, fusters, obrers, paletes, mecànics, xofers, etc.), eren casats i molts d’ells no tenien la família a França. D’entre els 888 associats hi ha només dues dones, una auxiliar comptable i una mecanògrafa, que treballaven respectivament com a auxiliars d’oficina al SIM i al Ministeri de Governació. Una d’elles estava casada amb un funcionari del Cos de Seguretat (Grup Civil). També hi ha dos Brigadistes Internacionals, un ucraïnès, Chohét Fernando Beiguilman, i un polonès, Romualdo Gurbiel Kasprykosker, que hem incorporat al portal web SIDBRINT.
El fons -que també consta de documentació interna de l’ASOCS (actes de reunions, convocatòries diverses, memòries d’activitats, comptabilitat, correspondència, etc.) i de material relacionat amb els cossos de seguretat a l’exili- ocupa 0,40 metres lineals, abasta cronològicament des de l’any 1945 fins al 1956 i es pot consultar a través de l’inventari, que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al Cercabib del CRAI.
Per últim, volem agrair als nostres estudiants en pràctiques i becaris, la feinada que han fet buidant aquesta documentació i incorporant la informació a la base de dades. Moltíssimes gràcies Ramon Romero, Lluís Navarro, Luis Mateo, Berta Foguet, Oussama Lahhit, Carla Reig, Mel Garcia, Maria Murillo i Miriam Martínez.
El fons ASOCS també s’ha utilitzat perquè els alumnes de batxillerat del Programa d’Excel·lència de l’Escola Sant Antoni de Pàdua Salesians Mataró i dels Maristes de les Corts, que han assistit a un curs de formació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, coneguessin de primera mà material d’arxiu i aprenguessin a gestionar una base de dades.
El passat mes de desembre de 2022 es va estrenar España, el siglo XX en color, una ambiciosa producció històrica de sis capítols que retrata el segle XX com no s’havia vist mai, gràcies a un exhaustiu procés d’acoloriment.
A través del naixement del cinema i de les primeres imatges enregistrades a Espanya, la sèrie fa un recorregut des de finals del segle XIX fins als anys setanta.
Un viatge exclusiu a la història d’Espanya amb imatges sorprenents, acolorides per primera vegada i sonoritzades de forma realista per realçar-ne la vivesa i l’espectacularitat.
Una sèrie impactant alhora que didàctica, amb una narració viva i emotiva que ofereix a l’espectador una nova forma de veure el passat que ens permetrà entendre el present.
Produïda per RTVE en col·laboració amb Minoria Absoluta, ‘Espanya, el segle XX en color’ és la primera sèrie documental que produeix RTVE amb material d’arxiu acolorit, seguint les petjades d’altres produccions europees i americanes de gran èxit internacional. També ha comptat amb la participació de la Filmoteca Espanyola.
A través del naixement del cinema i de les primeres imatges gravades a l’estat espanyol, es pot veure a un joveníssim Alfons XIII, que acaba ser proclamat rei; a l’artista Concha Piquer en el primer enregistrament cinematogràfic sonor en castellà; el cop d’estat de Primo de Rivera de 1923 i el naixement de la Segona República; la Guerra Civil espanyola; el naixement de la dictadura de Franco; la mort del torero Manolete; el naixement de l’empresa SEAT i de Televisió Espanyola; l’arribada del turisme; l’aparició d’ETA; les primeres manifestacions; el naixement del sindicalisme i el feminisme; la mort del dictador Franco i l’arribada de la democràcia.
Al segon capítol es parla sobre la Guerra Civil espanyola i s’hi poden veure reproduccions de material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, com aquests cartells, entre d’altres, de la nostra col·lecció de cartells polítics i històrics, amb més d’11.000 unitats i que constitueix, des del punt de vista històric, una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies.
Us recordem que d’aquest fons s’han digitalitzat més de 1100 cartells corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil que es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya.
El 24 de febrer del 2022 va tenir lloc el Simposi Internacional Manuel L. Abellán, mestre de la història culturala la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’objectiu d’oferir una aproximació personal i professional d’aquest historiador especialitzat en l’estudi de la censura durant el franquisme.
El Fons personal Manuel L. Abellán fou cedit a la Universitat de Barcelona l’any 2016 per la seva vídua Constance Kuijpers. Ocupa 3,20 metres lineals, agrupa la documentació generada durant la seva carrera professional, cronològicament comprèn el període 1938 – 2006 i consta de sis subsèries. La donació consta d’un interessant fons bibliogràfic i documental especialitzat en censura i literatura peninsular que podeu consultar al Cercabib del CRAI de la UB i a l’inventari del Fons Personal Manuel L. Abellán.
El passat mes de desembre es va inaugurar l’exposicióCrim i delicte al Museu d’Història de Catalunya, organitzada juntament amb la Universitat de Barcelona. Comissariada per l’escriptor Andreu Martín, especialista en novel·la negra, la mostra fa un recorregut per la història de la delinqüència durant la postguerra a través de la col·lecció de Criminalística de la UB.
Crim i delicte presenta una selecció d’objectes procedents de l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona, creat el 1955 sota l’impuls del Dr. Octavio Pérez-Vitoria, catedràtic del Seminari de Dret Penal i fundador i director de l’Institut. El fons del Museu de Criminologia es va formar a partir dels béns, instruments i aparells que va rebre dels arxius judicials de l’Audiència Provincial de Barcelona, els quals s’havien emprat per cometre delictes o com a proves en els judicis que se’n van derivar.
Tots aquests materials constitueixen una col·lecció molt valuosa per entendre les motivacions i el modus operandi criminal sorgit del context polític i social de l’Espanya, grisa, del franquisme.
Les peces d’aquesta col·lecció parlen d’homicidis, robatoris, estafes i altres delictes habituals de l’època. Aquests delictes, moltes vegades considerats menors, convivien amb d’altres que tenien més ressò a la premsa, que va tenir un paper fonamental en la narrativa de la criminalitat.
L’any 2016 el Museu d’Història de Catalunya i la Universitat de Barcelona van emprendre un camí de col·laboració que ha permès, mitjançant diverses exposicions, donar a conèixer algunes col·leccions creades per departaments, facultats o centres de recerca, que constitueixen un ric i molt divers patrimoni cultural.
Aquest camí arriba ara a la seva fi amb aquesta exposició que il·lustra com la premsa, la literatura, sobretot a partir del boom de la novel·la negra, i el cinema han contribuït a mostrar el món de la delinqüència a la societat.
En Ramon Romero Coma, historiador i antic becari i estudiant en pràctiques del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, ha estat el documentalista de la mostra. En Ramon s’ha encarregat de seleccionar material divers de l’hemeroteca de la biblioteca que trobareu reproduït a l’exposició destacant diversos exemplars de El Casoel setmanari sensacionalista de successos que es va editar a Madrid durant l’època franquista i que presentava als seus lectors reportatges amb detalls escabrosos sobre tragèdies com parricidis, crims de passió i altres misèries humanes de caràcter escandalós i cruent. Es va convertir al llarg de quaranta anys en una publicació de referència sobre els assassinats de l’Estat. Durant els seus darrers anys El Caso tingué una certa competència amb ¿Por Qué?, una publicació de les mateixes característiques editada a Barcelona durant més o menys la mateixa època de la que us en vam parlar en un altre post del nostre blog.
Teniu temps fins al 26 de febrer per anar a veure aquesta fantàstica exposició! No us la perdeu!
Us mostrem aquesta Dècima Nadalenca de l’any 1973 que pertany al Fons DO Sèrie Documents d’Exili del nostre arxiu. Aquest fons fou donat per Jordi Arquer, militant del POUM exiliat a França, i conté documentació generada per institucions, organitzacions i associacions polítiques, sindicals i culturals de l’exili català i espanyol, fonamentalment a França però també a la resta d’Europa i Amèrica.
La Dècima fou escrita per Ramon Arrufat i Arrufat (Les Borges Blanques, Garrigues 1897 – Barcelona 1981), escriptor i polític independentista català afiliat a Estat Català. L’any 1925 es traslladà a Barcelona on va participar en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va formar part del grup Elements d’Estat Català i més tard del Partit Nacionalista Català. També va militar al Front Nacional de Catalunya. Malgrat que després de la Guerra Civil no es va exiliar, va patir presó i mai va acceptar la condició de vençut.
LaPeña Deportiva Ibérica fou un grupuscle fundat l’any 1925 per ultradretans, espanyolistes, anticatalanistes i aficionats al RCD Espanyol de Barcelona. Estava integrat per funcionaris de l’Estat i exmilitants dels Sindicats Lliures i de La Traza, així com per militars i alguns obrers. Dirigit per José María Poblador Álvarez i Francisco Palau Rabassó, durant els primers anys, malgrat el caràcter polític dels seus fundadors, es va dedicar fonamentalment a promoure enfrontaments amb aficionats del Futbol Club Barcelona.
El 1927, el sector més polític es va fer amb la nova junta, va canviar el nom per Peña Ibérica a seques i va apostar per ampliar les seves actuacions. A partir d’ara l’ultraespanyolisme i l’anticatalanisme militant protagonitzaran l’activitat de la Peña i el tema esportiu anirà perdent pes.
L’any 1930 la Peña Ibérica va contactar amb el recentment fundat per José María Albiñana Sanz, Partido Nacionalista Español i es va convertir en la plataforma d’aquest partit per estendre el seu projecte a Catalunya. La premsa els anomenava Legionarios españoles.
L’entesa amb el PNE, però, va durar poc: el Ibèrics trenquen el seu acord amb aquest partit i es bolquen, sense perdre, però, la seva autonomia, en l’anomenat Comité de Acción Española. Poc abans de la proclamació de la Segona República es presenten com un grup gairebé feixista.
El 15 d’abril de 1931, la seu de la Peña Ibérica a la plaça Universitat de Barcelona va ser arrasada per un grup encapçalat per José García Miranda (Capità Rojo): el Governador Civil Lluís Companys havia ordenat clausurar totes les entitats monàrquiques, alfonsines i carlines. El 1936, però, la Peña Ibèrica i els Sindicats Lliures es van unir i actuar clandestinament amb el nom de Cruces de Sangre.
En esclatar la Guerra Civil, l’ultraespanyolisme de dretes va quedar esborrat del mapa polític en dos dies i no va tornar a aixecar el cap fins al 1939, ja que la major part dels seus membres van fugir a l’Espanya franquista, es van amagar o van ser empresonats i, alguns, executats.
En acabar la Guerra Civil els supervivents de Cruces de Sangre i d’altres grupuscles ultradretans es van incorporar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
La Peña Ibérica va promoure la publicació de diversos setmanaris: Lucha Deportiva (1926) i La Verdad Deportiva (1928), Furia espanyola (1929).
El fons conté documentació diversa dels anys 1936 a 1946 (llistats d’associats, crides a la població, textos sobre la gloriosa cruzada de liberación, etc.) i documents relacionats amb el paper que van jugar els seus membres els dies 18 i 19 de juliol de 1936 a Barcelona després de l’Alzamiento Nacional. En acabar la Guerra Civil, molts d’ells van sol·licitar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS ser condecorats amb la Medalla de la Vieja Guardia per la seva participació en el cop militar del 19 de juliol a Barcelona.
El fons consta també de correspondència i papers personals de Francisco Palau Rabassó.
Francisco Palau Rabassó(El Vendrell, 1900 – 1954), va ser un enginyer tèxtil i militant espanyolista de Catalunya. El 1920 va fundar la Joventut Jaimista del Vendrell, el 1922 va participar en la fundació dels Grups Esportius Iberia (GEI) i el 1923 en la de la Peña Deportiva Ibèrica, vinculada al RCD Espanyol. Després de la proclamació de la Segona República, va accentuar el seu compromís polític: va participar en conspiracions antirepublicanes amb alfonsins, carlins i antics dirigents dels Sindicats Lliures i l’abril de 1932 van planejar fins i tot atemptar contra Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña i assaltar el palau de la Generalitat. El maig de 1936 els Sindicats Lliures i la Peña Ibèrica van unir esforços per actuar clandestinament sota el nom de Cruces de Sangre. Es va nomenar un comitè directiu format per Francisco Palau, per la Peña Ibèrica, i Ramón Sales, pels Lliures. En les seves proclames, redactades pel mateix Palau, defensaven el recurs a la violència com a única solució per a Espanya i la necessitat d’un Estat totalitari corporatiu. En produir-se la sublevació del 19 de juliol a Barcelona, Palau es va presentar a la Caserna de la Guàrdia Civil al carrer del Consell de Cent, però en conèixer que la Guàrdia Civil no es sumaria al cop d’Estat, va fugir i es va refugiar a València, on va passar la guerra amb un altre nom. Després de la Guerra Civil espanyola, en veure triomfar els postulats pels quals havia lluitat tota la vida, es va retirar de la política activa. Durant el règim del general Franco li van oferir diversos càrrecs públics, però no en va acceptar cap.
L’article, inclòs també en l’apartat “Joies documentals”, defineix el Pavelló de la República com un dels arxius-biblioteca més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, el franquisme i la Transició espanyola, descriu tots els seus fons, posant especial èmfasi en la documentació d’arxiu, en les col·leccions especials i en la difusió d’aquest fons patrimonial a través de les xarxes socials, de multitud d’iniciatives culturals i, seguint la missió i els valors que defineixen el CRAI de la Universitat de Barcelona, mitjançant sessions destinades a presentar el nostre patrimoni documental.
L’exposició recupera la història d’aquest psiquiatre (Reus 1912-Granges-sur-Lot, 1994) exiliat a França des del 1939. Tosquelles, a l’Institut Pere Mata de Reus, al camp de concentració de Septfonds i, sobretot, a l’Hospital Psiquiàtric de Saint-Alban-sur-Limagnole (França) desenvolupa una pràctica radicalment innovadora que vincula l’exercici clínic amb la política i la cultura. Així, durant la República i sota l’Europa dels feixismes, aborda l’arrel social de la malaltia mental transformant, des de la humanització, la institució psiquiàtrica.
El títol de la mostra remet a la frase de Lautréamont que va inspirar els surrealistes per defensar l’atzar de la bellesa: “bell com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir amb un paraigua sobre una taula de dissecció”.
Aquesta exposició recull la trajectòria biogràfica i el context polític, cultural i professional de Tosquelles a través de documents, fotografies i enregistraments on s’exposa la seva concepció de la pràctica psiquiàtrica. A més, es presenten peces creades per artistes i malalts mentals de l’hospital de Saint-Alban procedents de la Col·lecció de l’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions particulars, amb què Jean Dubuffet i altres artistes van desenvolupar un art alliberat de les constriccions de la raó i de l’educació formal.
Si teniu ocasió d’anar a Madrid per aquestes festes de Nadal no us la perdeu! la podeu visitar fins al mes de març de 2023!
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 