El passat mes de juny, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, a través de Josep Cònsola, activista, escriptor i professor de la Universitat Comunista dels Països Catalans, una col·lecció de 94 fotografies de murs i parets de la ciutat de Barcelona pintats per partits polítics, sindicats i entitats socials diverses entre els anys 1977 i 1978 i que van formar part de l’exposició “Quan les parets parlaven. Una mostra d’art militant”.
La Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) és un projecte formatiu fundat l’any 2007 com una aposta en formació política i ideològica al servei de l’esquerra revolucionària dels Països Catalans. Basada en quatre cursos, distribuïts en quatre anys, té com a objectiu ser una eina per a resoldre la necessitat de formació sòlida en teoria marxista i en clau de Països Catalans. El projecte va néixer després d’un procés de reflexió entorn de la necessitat expressada des de 1998 per l’Esquerra Independentista de cercar una proposta docent que pogués ser útil a totes aquelles persones i organitzacions que, des del sindicalisme, l’ecologisme, l’associacionisme veïnal, la fàbrica, el camp, els centres educatius, la lluita feminista o en qualsevol altre marc de la lluita de classes, lluitessin activament pel socialisme i la independència dels Països Catalans. Té com a propòsit, per tant, contribuir a superar les mancances i dèficits en aquest àmbit, proporcionant elements per a l’anàlisi i la transformació de la realitat. A més del seu portal web, disposa d’un campus virtual i també d’una biblioteca, hemeroteca i filmoteca digitals, i compta amb professorat de diversos àmbits acadèmics, com historiadors, economistes, metges, agricultors, filòsofs i sindicalistes. Té com a professors, històrics militants de l’esquerra independentista i activistes com Josep Cònsola, autor de l’exposició “Quan les parets parlaven. Una mostra d’art militant”.
El fons consta de 94 fotografies, 49 de les quals estan emmarcades, de murs i parets de la ciutat de Barcelona, pintats entre els anys 1977 i 1978. Moltes de les parets es van pintar durant la campanya electoral de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 amb l’objectiu de demanar el vot per part dels diferents partits polítics o coalicions electorals que es van presentar a Catalunya com: el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme, Esquerra de Catalunya, el Front per la Unitat dels Treballadors, Convergència Democràtica de Catalunya, etc. També hi ha diverses fotografies de manifestacions així com de parets pintades amb les reivindicacions característiques d’aquells anys, com les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, “Majoria d’edat i dret a vot als 16 anys”, “Volem l’Estatut”, “Legalització de tots els partits polítics”, etc.
La col·lecció constitueix una font curiosa i molt interessant per a l’estudi de la transició política a Catalunya i complementa la multitud de documentació existent al nostre arxiu (cartells, adhesius, fulls volants, calendaris, xapes i material gràfic divers) relacionada amb els moviments socials i amb la propaganda electoral durant els primers anys de la democràcia a Catalunya.
Després de molts anys de feina s’han catalogat més de 20.000 unitats documentals, que ja estan disponibles, per a totes aquelles persones que hi estiguin interessades, en una base de dades local.
Els adhesius de la MDC es visualitzen agrupats per carpetes creades en funció de la temàtica que tracten: Anarquisme, Associacions de veïns, Comunisme, Dictadura, Feminisme, Manifestacions, Universitat, etc., i en trobareu de tan icònics com aquest:
Per consultar la totalitat de la col·lecció teniu dues opcions:
Inventari dels Adhesius polítics i històrics al Dipòsit Digital de la UB
Des del punt de vista històric, aquest material constitueix una font important i poc coneguda per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des del final del franquisme fins als nostres dies.
La col·lecció ha anat creixent a un ritme altíssim en els darrers temps. A les donacions i intercanvis habituals que la Biblioteca du a terme amb un bon nombre d’usuaris i amics, s’hi han de sumar dues grans donacions rebudes ja fa uns quants anys: la de Joaquim Perramon, economista del grup d’investigació IAFI (Investigació en Anàlisi Financera i de la Incertesa) de la Universitat de Barcelona, i la d’Albert Roqué, llibreter de vell. També cal destacar els intercanvis fets amb col·leccionistes com Martí Puig i Quim Puigdemunt, dels Països Catalans, Chorche Paniello del Centro de Recuperación de Pegatinas d’Aragó, i Ivan Pérez, del País Basc.
No podem oblidar a tots els estudiants en pràctiques que ens han ajudat! A tots ells, moltíssimes gràcies! Sense vosaltres la feinada no hauria estat possible! També han col·laborat en la digitalització i la incorporació d’adhesius a la nostra base de dades estudiants de batxillerat que han vingut a fer pràctiques a la nostra biblioteca.
Desitgem que amb tot aquest material tan valuós en surtin grans recerques!
Víctor Ballester Lancis, republicà i comunista, va estar exiliat a França durant 39 anys i va morir sense poder tornar al seu país, on va deixar la seva dona i dos fills.
Amb paraules del seu net, Jordi Bages, Víctor Ballester Lancis: nació en Seseña (Toledo), o en algún pueblo de Murcia, el 9 de abril de 1903. Se trasladó a Cartagena, en la región de Murcia, cerca de Alhama de Murcia, donde conoció a mi abuela, su mujer. Murió como refugiado español en Lectoure (Gers) en Francia, con el nombre Víctor Ballester Martínez, después de pasar por todo tipo de penurias por defender sus ideas y pasar por varios lugares, incluido un campo de refugiados francés. Con el tiempo fue acogido y contratado, me parece, por mi tío como masovero de una casa donde le ofrecieron también alojamiento. Tomó el primer apellido de mi abuela (supongo que para proteger su verdadera identidad) Agustina Martínez, quien se quedó en España sola y lo pasó muy mal como mujer de comunista “rojo” en esa época, el enemigo del gobierno franquista. Para criar sola a sus dos hijos, mi tío Pepe y mi madre Lina, vivieron en un piso en Cornella del Llobregat, en la calle Rubio i Ors nº 35. Ese piso lo heredé de mi tío y aún lo conservo; lo tengo alquilado. Mi abuela, al morir mi abuelo, cobraba una pensión de Francia, un gesto que agradeció y compensó de alguna manera su dolor y sufrimiento.
El fons conté les memòries escrites per Víctor Ballester entre els anys 1966 i 1967 i documentació personal diversa com una fotografia del seu casament, un carnet de l‘Asociación de Solidaridad del Cuerpo de Seguridad Estado y Generalidad on consta que era Guàrdia dels cossos de seguretat de l’Estat, un carnet de refugiat emès l’abril de 1974 a París per l’Office Français de Protection des Réfugiés et Apatrides, un permís de residència de la Prefectura de Gers de l’any 1967, un extracte de defunció de l’any 1977 amb el segell del Consolat d’Espanya a París on encara hi ha l’àliga franquista i una fotografia de les nou llibretes on Víctor Ballester va anar escrivint les seves memòries.
Les memòries (en format pdf), van ser escrites a mà en nou llibretes i han estat transcrites pel seu net Jordi Bages. Cadascuna duu un títol diferent (“La bandera republicana y Mariana Pineda”, “Vernet d’Ariège”, “Pablo Casals”, “Ideas extraviadas”, “Dos vías de desarrollo para España”, “Momento actual”, “La enajenación del obrero español”, “Cristianismo y libertad” i “El cuadro nacional según el Manifiesto Comunista”) i en elles parla de multitud de temes: Guerra Civil espanyola, camps de concentració i exili, franquisme, guerra del Vietnam i dels Sis Dies, capitalisme i comunisme, l’URSS, la Xina i els Estats Units, ensenyament, religió, etc.
Aquí teniu algunes de les seves opinions:
– Cuando la proclamación de la República el 14 de Abril de 1931 el pueblo creyó que la libertad había llegado pero nosotro veíamos que tal entusiasmo no duraría mucho tiempo pues el capitalismo y la política quedaban bajo el poder militarista. Meses después la Guardia Civil ametrallaba trabajadores. – Si todas las guerras civiles son atroces, la de España se caracterizo por su ferocidad. Las perdidas humanas fueron enormes, unas 900000 personas, entre las que 150000 fueron, técnicamente, asesinadas. En el plano económico la destrucción fue también catastrófica: regiones enteras devastadas como por un terremoto. La rebelión que la produjo tuvo un origen ilícito que la victoria no basto para legitimar. Quizás si para la burguesía oportunista, la aristocracia y la mayoría del clero católico pero nunca para la clase obrera. – El fascismo es una institución de asesinos y bandoleros y luchar contra esta clase de sádicos es ser un hombre digno, valeroso y solidario. – De un artista, un intelectual, un hombre de ciencias, de uno que tiene hambre puedes tener confianza, por lo contrario, de un burgués nada bueno esperes, éste no tiene ni Dios ni patria, es un explotador. – Los fascistas tienen el corazón de lobo, ni los muertos respetan, y son como los grajos, disfrutan en presencia de la carne muerta. – Los que quedamos en el Campo de Vernet, no sólo acertamos al preservar una alta moral, sinó incluso culminamos en oponernos a sus cancerberos haciéndoles frente en una revuelta incruenta en la que se apuntara victoria. Las Brigadas Internacionales, que habían transferido a Vernet nos salvaron la vida. Si no hubiera sido por ellos nos habríamos muerto todos. – A treinta kilómetros de Berlín y en el centro de un bosque de pinos se levantaba un muro de cuatro metros de alto. Los centinelas disponían de un arsenal de armas, ametralladoras, fusiles, bombas de mano y pistolas, un paraíso de exterminio. Contamos hasta cuarenta y dos nacionalidades, había niños de ocho años, viejos de hasta ochenta, mancos, sordos, ciegos y mudos, hombres de todas las profesiones manuales e intelectuales, catedráticos, médicos, ex ministros, diplomáticos, escritores, artistas de teatro, pintores, periodistas, abogados, sacerdotes católicos y protestantes, obreros de todos los oficios, y todos estábamos juntos. – Pienso en un dicho chino citado por Andre Mauraux durante la guerra contra Hitler: “Que la victoria sea para aquellos que detesten la guerra”. – Contar con un nivel cultural lo mas alto posible es condición indispensable para la planificación racionalizada de la economía, para la consolidación de la democracia, la convivencia ordenada. – Los comunistas no ocultamos nuestra firme voluntad de esforzarnos por orientar el desarrollo de España por la vía democrática, revolucionaria y creemos necesario establecer con claridad ante unas y otras fuerzas y ante el pueblo como concebimos, en sus grandes lineas.
El seu net Jordi Bages ha volgut que destaquéssim un paràgraf de la llibreta número dos que “el va deixar marcat per sempre” i que diu: Por entrar en aquella maldita Guerra que declararon tuve que dejar mi oficio, mi casa, esposa e hijos, y 32 meses después mi patria. Se que aprendí el ejército, se que estudié la ordenanza, se que en compañía de esos que están mordiendo la tierra, tuve que defender mis derechos, y en fin, francamente al oído os digo, que he muerto como he nacido. Sin saber porqué ni cuando.
El fons personal Víctor Ballester és en format digital i abasta cronològicament els anys 1903 a 1977. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI. El carnet d’associat a l’ASOCS de Víctor Ballester, s’ha incorporat al Fons ASOCS que custodiem al nostre arxiu.
El fons Associació Cultural Helios Gómez (ACHG) fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per Gabriel Gómez i Plana, president de l’Associació Cultural Helios Gómez i fill de l’artista, el maig de 2023.
Recollir dades sobre la vida i l’obra de l’artista gràfic Helios Gómez; rescatar, protegir i divulgar les obres de l’artista, salvaguardar els frescos de l’oratori conegut com la Capella Gitana de la presó Model de Barcelona; ampliar el fons documental de l’Associació amb testimonis orals i escrits de documents històrics, periodístics, fotogràfics i gràfics; elaborar un catàleg raonat de la seva obra; fomentar la publicació d’articles, assaig o documentació iconogràfica en relació amb Helios Gómez; fer exposicions itinerants sobre la vida i l’obra de l’artista i realitzar una pel·lícula sobre la vida d’Helios Gómez.
És dirigida per una Junta elegida pels socis i presidida per Gabriel Gómez i Plana, fill de l’artista.
Helios Gómez Rodríguez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 19 de setembre de 1956), conegut també com l'”artista de corbata vermella”, va ser un sindicalista antifranquista, pintor, cartellista i poeta gitano, representant de l’avantguarda artística de principis del segle XX. Es formà professionalment aprenent l’ofici de decorador de ceràmica en alguna de les nombroses terrisseries de Triana i estudiant a l’Escuela Industrial de Artes y Oficios de Sevilla.
El 1923 es va unir a la CNT, va publicar els seus primers treballs al diari anarquista Páginas Libres i va il·lustrar obres d’escriptors sevillans com Rafael Laffon i Felipe Alaiz. El 1925 va exposar per primera vegada al Kursaal de Sevilla i, un any després, a l’Ateneo de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona. Fermament convençut de la necessitat d’un canvi polític, s’adhereix als grups anarquistes. Des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure d’acord amb la seva opció política. En paraules de Jean Cassou “era artista per ser revolucionari i revolucionari per ser artista”. El 1927, forçat a abandonar Espanya per raons polítiques, s’exilia a París. Expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l’execució de Sacco i Vanzetti, s’instal·la a Brussel·les, on exposa a diferents galeries, treballa com a decorador i il·lustra l’obra Rien qu’un homme de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlin i, durant dos mesos, a la Unió Soviètica. El 1929, s’instal·la a Berlin on, a banda d’exposar, col·labora en algunes publicacions com el Berliner Tageblatt, i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l’Associació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlin el seu primer àlbum Días de ira. A finals de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, Helios torna a Espanya. Primer s’instal·la a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes -com L´Opinió, La Rambla, La Batalla, L’Hora, Bolívar i Nueva España– i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a organitzacions d’esquerra. És l’any en el qual publica el manifest Por qué me marcho del anarquismo i ingressa a la Federació Comunista Catalano-Balear i al Bloc Obrer i Camperol, del qual serà expulsat poc després. El 1931 ingressa al Partido Comunista de España i col·labora com a il·lustrador a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, és empresonat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i escapa a Brussel·les. Allà assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix al Drapeau Rouge.
Més endavant marxa a l’URSS convidat pel VOKS a participar com a representant espanyol al Congreso Internacional de Artistas Proletarios. Fins al febrer de 1934 viu a la Unió Soviètica: viatja a Leningrad i Sibèria, el 1933 exposa al “Museo Pushkin” i publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre va criticar. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però és novament detingut i ingressat en un vaixell presó per participar en la Revolució de 1934. Un cop alliberat, torna a Brussel·les on, a principis de 1936, es publica el seu tercer àlbum sobre els fets de 1934, Viva Octubre.
El 1935 funda amb altres artistes el grup Els Sis i el 1936 el Sindicat de Dibuixants Professionals i que va impulsar el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra.
Al principi de la Guerra Civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s’adhereix a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat comissari polític de la UGT, es va encarregar d’organitzar la columna Ramón Casanellas, va participar en l’expedició Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca i va intervenir als fronts d’Aragó, Madrid i Andalusia. El 1937 va ser expulsat del PSUC, perseguit pels estalinistes que l’acusaven de trotskista i llibertari i va retornar a la seva antiga militància anarquista a la Confederació Nacional del Treball. El 1939 va ser nomenat Milicià de Cultura de la 26a Divisió, antiga Columna Durruti, on s’encarregava de la direcció i maquetació del diari portaveu d’aquesta columna, El Frente. També va ser el responsable de l’organització a Barcelona de l’acte d’homenatge a Durruti. Entre febrer de 1939 i maig de 1942, va passar per diversos camps de concentració a França (Argelers, Bram, Vernet i Montolieu) i a Algèria (Djelfa). Va ser alliberat i es va traslladar a França.
El 1942 torna a Barcelona i crea l’efímer grup LNR (Liberación Nacional Republicana) i la “Casa de Andalucía”. El 1948 presenta una exposició a la Galería Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitza murals decoratius com els del “Jazz Colón” i el de la “Residencia San Jaime” de Barcelona. Entre els anys 1945-1946 i 1948-1954 és arrestat i empresonat a la Model de Barcelona, on pinta un oratori conegut com la Capella Gitana i compon un corpus poétic.
Malgrat que l’ordre d’alliberament va ser signada el 1950, va ser retingut a la presó 4 anys més. Va morir el 19 de setembre de 1956 a Barcelona.
La militància politica d’Helios Gómez i la publicació dels seus dibuixos caracteritzats per la denúncia social portaren a aquest singular artista a la presó en nombroses ocasions al llarg de la seva vida. El 1950, durant un d’aquests períodes de presó, gràcies a la insistència del director espiritual de la presó Model de Barcelona, el sacerdot mercedari Bienvenido Lahoz, Helios Gómez va pintar uns frescos dedicats a la Verge de la Mercè, patrona dels presos i de la ciutat de Barcelona. Aquest oratori es troba a la cel·la número 1 del primer pis a la quarta galeria i, a causa dels trets gitanos dels personatges que componen la pintura, és conegut com la Capella Gitana. Aquesta obra d’art constitueix un testimoni i un patrimoni cultural de la ciutat.
Els frescos, que es conservaven des d’aleshores, foren tapats el 1998 amb una mà de pintura sota la direcció de l’aleshores consellera de Justícia senyora Núria de Gispert, adduint “raons d’higiene” i contravenint frontalment la Llei de Propietat Intel·lectual. La demanda de rehabilitació de l’obra realitzada per l’Associació Cultural Helios Gómez no fou atesa. Ni els nombrosos articles publicats a la premsa ni l’adhesió a aquesta reivindicació per part de nombroses persones i entitats no van servir per a res: la Capella Gitana continua tapada amb una capa de pintura i tot i que en aquests moments es podrien iniciar amb tota comoditat els treballs de restauració, no ho volen fer. Amb paraules de Gabriel Gómez: Sembla que la censura i l’oblit persegueixen, després de 72 anys, la figura i l’obra d’Helios Gómez.
El fons Associació Cultural Helios Gómez conté:
1- Diversos dossiers de premsa elaborats per l’Associació Cultural sobre Helios Gómez, la presó Model de Barcelona, la Capella Gitana i el projecte “Presó Model: un espai de memòria”. 2- Documentació digitalitzada procedent dels arxius francesos d’Aix en Provence, Marsella i Foix relacionada amb camps de concentració a França (Vernet, Bram, Mille, Montoliu) i a Algèria (Djelfa) on va estar internat Helios Gómez. Els documents inclouen, entre altres, nombrosos llistats de refugiats espanyols i catalans deportats en aquests camps. Destaca la informació sobre Max Aub, internat, com Helios Gómez, al camp de Djelfa. Aquesta documentació està disponible en format digital al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. 3- Més de 50 entrevistes a personatges relacionats d’alguna manera amb la vida i l’obra d’Helios Gómez (Abel Paz, Emili Granier Barrera, Joaquim Ventalló, Josep Bartolí, Eduard Pons Prades, Josep Tarradellas, Luís Romero, Pelai Pagès i un llarg etcètera). Les entrevistes, fetes per Gabriel Gómez, sovint acompanyat d’Ursula Tjaden (autora d’una tesi doctoral sobre l’obra gràfica d’Helios Gómez), es van fer entre els anys 1985 i 2007, estan enregistrades en cassets que s’han passat a format mp3 i ja estan a disposició dels usuaris.
Durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, milers de persones van escapar de la persecució dels nazis a Espanya i França gràcies a una complexa xarxa que n’assegurava el salconduit. Aquesta xarxa era l’anomenat Grupo Ponzán, liderat per Francisco Ponzán que, juntament amb una trentena de companys, van aconseguir fer un extraordinari treball de rescat humanitari a banda i banda de la frontera espanyola. Eren majoritàriament anarquistes que van actuar a Occitània i a Espanya i el seu centre d’operacions radicava a Tolosa de Llenguadoc.
Francisco Ponzán Vidal (Oviedo, 1911 – França, 1944) fou un mestre i militant llibertari responsable de la xarxa de guies i correus. Membre de la directiva de l’Ateneu Cultural Llibertari d’Osca va treballar pels serveis secrets francesos, belgues i sobretot anglesos dels quals rebia finançament, armes i contactes.
Exiliat a França el 1939, és internat en el camp de Vernet. Després de diverses detencions, el 6 de juny de 1944 és entregat a la Gestapo i executat.
En el context de la guerra i la França ocupada, als aliats els calia comptar amb passos clandestins de la frontera espanyola que els permetessin evadir persones en perill (particularment aviadors abatuts en sòl francès) i conduir correus a les seves ambaixades i consolats. Els anarquistes del Grup Ponzán pretenien estendre i enfortir la lluita contra Franco en tots els fronts possibles i la col·laboració amb els serveis secrets aliats els aportaven finançament, armes i contactes.
El grup va participar en l’evasió d’unes tres mil persones i va prestar un nombre indefinit de serveis de correu.
Foren col·laboradors destacats del Grup entre altres: Pilar Ponzán, germana de Francisco, Joan Català, Floreal Barberà, Palmira Pla Pechovierto, Juan Manuel Barrabés, Juan Zafón, Manuel Huet, Josep Ester i Borràs, Agustín Remiro Manero, Vicente Moriones Belzunegui, Miguel Chueca, Amadeo Casares, i Eusebio López Laguarta.
Ismael Gutiérrez (Sevilla,1973) és el director del film que aplega testimonis i documentació relacionada amb la figura del mestre anarquista per donar a conèixer les seves grans gestes.
Es van rodar diverses escenes amb la documentació del Fons Personal Francisco Ponzán que es conserva al nostre arxiu, una col·lecció que es compon principalment de correspondència, documents personals i escrits diversos sobre maquis i política en general.
No us perdeu aquesta obra que serveix per reivindicar la figura de Ponzán que, malgrat va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Anglaterra i Estats Units, aquest reconeixement mai li va arribar d’Espanya.
L’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc, presidit per l’alcalde M. Pierre Cohen, li va dedicar un passeig en el seu honor.
Luis Morente Luque va néixer a Porcuna (Jaén) el 6 d’agost de 1890. Estava casat amb Carmen Espino Espinosa de los Monteros i van tenir 7 fills, dos dels quals van morir.
L’any 1915 va ingressar a la Direcció General de Presons del Ministerio de Gracia y Justicia com a vigilant de 2a classe. Va servir, primer a la presó de Castuera (Badajoz) i, el 1916, va ser destinat a la presó d’Alcalà la Real (Jaén).
El 1921 va ser denunciat per l’alcalde accidental d’Alcalà la Real per abandonament de les seves funcions, però la denúncia va ser desestimada per manca de proves. Luís Morente va sol·licitar una excedència i fins que no va reingressar al Cos, el març de 1929, sembla que va formar part de l’escorta del rei Alfons XIII.
El març de 1929 va passar a formar part del Cos de Seguretat i Vigilància de la Direcció General de Seguretat com a agent de 2a classe i es va traslladar, primer a Madrid, fins al juny de 1933, després a Tànger, com a agregat al Consolat d’Espanya, fins al 17 juliol de 1936, un altre cop a Madrid, fins al novembre de 1936 i, finalment a València, fins al novembre de 1938.
Segons la seva neta, el juliol de 1936, en tornar precipitadament a la Península des de Tànger va ser empresonat un temps a Alacant.
L’any 1939 el règim franquista li va obrir un expedient de depuració. Va ser acusat de: ensalzar el Frente Popular… y hacía gala de tener amistad con Alcalá Zamora hasta el punto de tutear a sus hijas, mostrarse contrario al Movimiento Nacional… i demostrar una pasividad evidente ante los fines del Glorioso Movimiento Salvador, al pretender que desconoce hechos realizados por los demás funcionarios que sirvieran para enjuiciar la actuación de los mismos como opuesta al Movimiento Nacional. En una declaració jurada es va defensar argumentant, entre altres coses, que: silencié el paradero y ocultación de otras personas adictas al Movimiento Nacional…; como prueba documental que conservo en mi poder merece especial atención por cuanto significa de decidida voluntad para pasarme a la zona nacional, el pasaporte…; nunca exhibió, distintivos ni emblemas políticos o sindicales de ninguna clase…, etc.
L’expedient es va resoldre el 29 de juliol de 1940. Luis Morente va ser traslladat a Barcelona on va continuar la seva carrera com a funcionari treballant al cos de policia en posicions bàsicament burocràtiques fins a la seva jubilació l’any 1952.
La seva neta, Carmela Escribà Morente, el recorda com : “Un home del seu temps, autoritari, conservador, prou culte i gran admirador de Niceto Alcalá Zamora, amb la família del qual va mantenir contacte fins a la seva mort”. Luis Morente va morir a Barcelona el dia 21 de maig del 1979.
El fons conté documentació diversa (nomenament, notificacions, expedient de depuració, etc.) relacionada amb la carrera professional de Luis Morente entre els anys 1915 i 1952, primer com a vigilant de 2a classe i agent de 2a classe de la Direcció General de Presons del Ministerio de Gracia y Justicia i després, com a agent de 2a classe, agent de 1a classe, comissari de 2a classe, comissari de 1a classe i comissari jubilat de la Direcció General de Seguretat del Ministerio de Gobernación.
El fons personal Luis Morente Luque abasta cronològicament els anys 1915 a 1953. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.
Carmela Escribà va cedir també diversos llibres que s’han incorporat a la nostra biblioteca.
El passat mes de febrer, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre del senyor Xavier Vilanova, a través del nostre usuari Albert Pons, documentació personal de Joan Ferrer i Farriol i del seu fill, Marcel Ferrer i Trull.
L’any 1978, en morir Joan Ferrer i Farriol, el seu fill Marcel va tornar a Igualada i va crear, a la seu de la reconstituïda CNT, la Biblioteca – Arxiu Joan Ferrer i Farriol. Aquesta biblioteca va desaparèixer arran de la dissolució de la CNT d’Igualada, però un net-nebot de Joan Ferrer, en Xavier Vilanova, va localitzar part dels seus fons i els va cedir a l’Arxiu Comarcal d’Igualada, a la Biblioteca de Montserrat, a l’Institut d’Igualada i a la Biblioteca Arús. Alguns dels llibres, juntament amb la documentació que avui descrivim en aquest post, han estat cedits al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Joan Ferrer i Farriol (Igualada, 1896 – Montreuil, 1978). Fill d’una família obrera, va perdre el seu pare d’accident quan només tenia sis anys. Va començar a treballar als onze anys, primer a la fàbrica de teixits de Cal Font i, després, a la indústria de la pell.
L’any 1910, ja formava part de la Federació Obrera d’Igualada i el 1911 es va afiliar a la CNT igualadina, de la qual va esdevenir el màxim dirigent. El març de 1916 va ser empresonat a la Model i acusat de sedició per la vaga contra l’encariment de les subsistències. Va ser company del Noi del Sucre en les lluites socials de Barcelona (1917-1923), durant les quals també va ser empresonat. Durant el locaut de 1919-1920, que a Igualada va durar tres mesos, també va ser detingut.
El 1920 es va casar civilment amb Elvira Trull i Ventura (Barcelona, 1894-Montreuil, 1990), igualadina d’adopció des de molt petita i obrera del tèxtil, i van ser pares de Marcel Ferrer i Trull (Igualada, 1921-2021).
El 1923 va començar a treballar repassant llambordes i el 1926, quan l’empresa va plegar, va continuar treballant a la brigada d’empedrats municipal, almenys fins al 1934. En aquests anys va desenvolupar una intensa tasca periodística a Igualada i el 1926, amb Josep Anselmo, va editar les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la Segona República, va realitzar mítings a diversos municipis de l’Anoia i va formar part del Comitè Comarcal de la CNT.
Durant la Guerra Civil va formar part del Comitè Antifeixista d’Igualada. El 30 d’octubre de 1936, un cop constituït de nou l’ajuntament, va ocupar el càrrec de primer tinent d’alcalde i de conseller d’Agricultura. Va participar activament en la gestió municipal, en l’organització de les col·lectivitzacions i en la tasca periodística, i va polemitzar amb molta duresa amb els responsables igualadins del PSUC-UGT.
Després va anar a viure a Barcelona fins a mitjans de 1938 per fer de redactor al diari Catalunya. Més tard, va marxar al front com a corresponsal de Solidaridad Obrera, publicació de la qual era corresponsal des de 1910, i com a director d’El Frente, periòdic de la Columna Durruti.
Un cop acabada la guerra, va passar la frontera amb el seu fill Marcel cap a França i va estar internat dotze mesos als camps d’Argelers -on va ser secretari de la Regional Catalana que van organitzar els cenetistes-, Barcarès i de nou a Argelers. Més tard va treballar en multitud d’oficis i va passar moltes vicissituds. El maig de 1947, va poder reunir-se amb la seva família.
Després de la II Guerra Mundial, es va encarregar de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu (1945-1946), va ser responsable i locutor de l’emissora Ràdio CNT. Més tard va viure a Tolosa de Llenguadoc, on va ser membre del comitè clandestí de la CNT per a la zona ocupada i director del setmanari CNT. El 1954 va marxar a París, on va trobar feina de manobre i de guàrdia en una fàbrica de transformadors elèctrics. També va col·laborar amb el Casal de Catalunya. El març de 1960 va ser deportat un mes a Còrsega preventivament a causa d’una visita oficial de Khrusxov a París. El 1962 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya a l’Exili. Poc abans de la seva mort va tornar a Catalunya i va participar en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d’Igualada.
El fons conté documentació personal de Joan Ferrer i Farriol: un carnet d’identitat emès per l’Ajuntament d’Igualada l’any 1937, el seu nomenament com de redactor de la publicació Catalunya, un salconduit emès pel Comissari del Grupo de Ejércitos de la Zona Oriental que l’autoritza a circular lliurement per fer propaganda antifeixista, un carnet i una targeta d’afiliació a la Confederació Nacional del Treball a l’exili dels anys 1947 i 1957 i un certificat de refugiat emès per l’Oficina de Protecció de Refugiats i Apàtrides de la República Francesa.
La documentació del seu fill, Marcel Ferrer i Trull, inclou una targeta identificativa del Camp de concentració d’Argelers de l’any 1939, un certificat de nacionalitat, amb l’escut franquista, emès pel vice-consolat d’Espanya a Carcassona l’any 1942 i un certificat d’alliberament del Bureau deControle de la main-d’oeuvre étrangère de l’any 1945.
El fons personal Joan Ferrer i Farriol, és en format digital i abasta cronològicament els anys 1937 a 1954. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.
El passat dijous dia 29 de febrer es va estrenar, a la plataforma digital 3Cat, una sèrie documental que porta per títol Puig Antich. El llibre vermell que narra els fets que van portar el règim franquista a condemnar a mort l’anarquista català Salvador Puig Antich l’any 1974.
Consta de dos capítols de 50 minuts cadascun i, demà dimarts, 5 de març, al programa Nits Sense Ficció de TV3, se’n podrà veure un resum de 85 minuts.
L’estrena d’aquesta sèrie coincideix amb tota una sèrie d’actes que commemoren el 50è aniversari de la mort de Salvador Puig Antich, executat a garrot vil a la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974 a les 9.40 del matí.
Salvador Puig Antich militava al MIL Movimiento Ibérico de Liberación, un grup anarquista sorgit de les lluites obreres que havia dut a terme diversos atracaments. El 25 de setembre del 1973, la policia va engegar una operació per detenir un dels seus membres, durant la qual va resultar mort un dels agents. Aquest és el punt de partida de la sèrie i la circumstància que explica els fets posteriors.
El fil argumental del documental se situa en el context dels últims anys de la dictadura i analitza els fets ocorreguts des del dia de la detenció del Salvador, fins a la seva execució a garrot vil, posant un èmfasi especial en les irregularitats del procés i en les maniobres del règim per sostenir la versió oficial.
Un dels escenaris principals de la història és al carrer Girona, núm. 70 de Barcelona, a la porteria on va tenir lloc el tiroteig el dia de la detenció del Salvador, i on encara es pot apreciar la marca d’un impacte de bala. També la presó Model de Barcelona, en una de les cel·les Puig Antich va estar tancat cinc mesos i on finalment va ser executat a l’edat de 25 anys.
En definitiva, la sèrie és un retrat del jove anarquista, de la seva militància i de la situació social i política del moment.
En aquest documental té un paper destacat Monique, la filla del desaparegut Joaquim Puig Antich, germà gran del Salvador, que se’n va anar als Estats Units als anys 60.
No va ser fins a l’arribada del llibre vermell a casa seva -un recull d’articles de premsa, documents i cartes personals del Salvador elaborat per una de les seves germanes- que va descobrir la figura del seu oncle.
La sèrie presenta els moments clau d’aquesta història amb reconstruccions, grafismes i imatges de l’època, entre les quals destaquen fotografies inèdites del Salvador. També compta amb una important selecció d’articles de premsa, octavetes i documents de la causa judicial. S’ha tingut accés a la documentació original de la causa –habitualment poc accessible– que es conserva dins una caixa forta al Govern Militar de Barcelona.
Hi apareixen també alguns objectes personals del Salvador –com ara les botes i el rellotge que duia en el moment de l’execució– i es reprodueixen les cartes que escrivia des de la presó, a les quals posa veu l’actor Artur Busquets.
Sobre la importància de la tasca d’arxius i professionals de la informació en la preservació de la memòria
Enguany es compleixen ja 50 anys –mig segle!– de la mort de Salvador Puig Antich per part del règim franquista. Va ser el 2 de març de 1974, va ser a l’antiga Presó Model de l’Eixample de Barcelona, va ser una execució i es va fer amb el mètode del garrot vil.
Una documentació que, val a dir, posa en relleu la importància d’arxius com el nostre, així com la determinació, la perseverança i confiança d’aquelles persones que, com les seves germanes o el periodista Xavier Vinader o tants d’altres, han tingut a l’hora de custodiar aquesta documentació per tal que pugui estar a disposició d’aquells que volen conèixer, o donar a conèixer, els seus continguts i, amb ells, la vida del seu protagonista original: en aquest cas, en Salvador Puig Antich.
Dit en altres paraules: sense arxius no hi ha memòria col·lectiva. Sense arxius o centres de documentació com el del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, sense la feina d’arxiveres, bibliotecàries o documentalistes, i de totes aquelles professionals, companyes, familiars o persones a títol individual que es dediquen a tenir cura de la documentació, no seria possible la –també imprescindible!– tasca de productores, periodistes, directors o guionistes que després roden pel·lícules, fan documentals o escriuen reportatges o llibres sobre vides com les d’en Salvador Puig Antich que, gràcies al seu exemple alhora vital i tràgic, però també gràcies a la feina de tots els anteriorment referits, han passat a ser la nostra memòria col·lectiva.
Perquè a l’arxiu del Pavelló de la República tenim els papers de la seva estada a presó –des d’informes mèdics fins al significatiu llistat de llibres que hi va consultar (elaborat per ell mateix), així com la relació, diguem-ne pòstuma, d’objectes personals que es van trobar a la seva cel·la. També hi tenim un recull de fotografies, la correspondència dels darrers moments (i també una mostra de la dels darrers anys) amb les germanes, el germà i el pare; hi tenim també la documentació judicial, militar i policial que en retrata el seguiment primer polític i després penal i que inclou l’informe de les darreres reunions al Col·legi d’Advocats per intentar evitar la seva finalment inevitable execució. Fulls volants del més aviat migrat espectre polític que es va bolcar en la seva defensa a Catalunya, i de, l’en canvi, ampli espectre que ho va fer fora de l’Estat espanyol –especialment en francès! També hi tenim la documentació de la campanya popular i judicial que es va fer per demanar la –qui ho havia de dir: fallida!– revisió del procés, així com un recull dels poemes que s’han fet (per descomptat, no encara –seria impossible– dels que es faran en el futur!) en honor i memòria de Puig Antich… I, per acabar, un recull dels materials recollits per la seva germana Carme per a un llibre d’homenatge.
Una documentació que cal recollir, guardar, catalogar, descriure i tota una sèrie d’accions i processos imprescindibles per tal de poder-la posar a l’abast, ja no només d’aquells professionals especialitzats en la recerca i la investigació, sinó de qualsevol persona que vulgui accedir a una part tan significativa i important de la nostra història col·lectiva.
Barras fou professor de la University of East Anglia , especialista en història dels països mediterranis.
Durant l’etapa final del Franquisme, va passar alguns mesos a la ciutat de Barcelona fent recerca sobre els quàquers i altres temes relacionats amb l’ajuda que van rebre les víctimes de la Guerra Civil Espanyola.
En aquest període el professor va aprendre a parlar i llegir en català i el vincle que va establir amb Catalunya fou tan profund que, abans de morir, va fer palès el seu desig que la seva biblioteca particular passés a formar part dels fons de la Universitat de Barcelona.
Va deixar una gran varietat de llibres, gairebé tots escrits en anglès, sobre múltiples temàtiques però centrats principalment en la història de l’àmbit Mediterrani.
La Christine Minty, la seva vídua, va complir les darreres voluntats del seu marit i va enviar, des del Regne Unit, un carregament de caixes que vam rebre al Pavelló.
De mica en mica les hem anat obrint, catalogant i classificant.
Una feina llarga que ha estat molt satisfactòria perquè ens ha permès descobrir volums únics i incorporar interessants fons bibliogràfics al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona.
Des del nostre blog volem agrair a la Christine Minty la donació dels més de sis-cents volums. Ha costat poder-los catalogar tots, però s’ha aconseguit!
Esperem que tota aquesta bibliografia sigui d’utilitat als investigadors i motivi nous horitzons de recerca.
Adhesius polítics i històrics al 
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 