El dilluns dia 3 d’abril farà 50 anys de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez, treballador de Construcciones Pirinaicas (COPISA) a la Central Tèrmica del Besòs, a mans de les forces policials franquistes.

La mort de Manuel Fernández Márquez es dona en un context de forta crisi política del règim franquista, la qual va propiciar una escalada de les reivindicacions obreres. La renovada lluita dels treballadors exigia un augment dels drets i de les condicions laborals. Davant d’aquesta situació el règim va reaccionar de forma encara més dura, propiciant una escalada de violència que deixaria un total de 32 morts entre els anys 1969 i 1974.

Aquest augment de la violència respon a la inefectivitat de les dinàmiques repressives del règim i la radicalització de les reaccions contra un cos de treballadors que cada cop ha esdevingut més conscient de la lluita social de la qual forma part.

Això portaria, en el cas català, a la convocatòria d’un total de 198 vagues entre els anys 1972 i 1973, mobilitzant a un total aproximat de 93.000 treballadors. A tall general, el sector més implicat en la lluita obrera seria el metal·lúrgic. Malgrat això, la lluita obrera no es veuria restringida al sector secundari, ja que també impregnaria al sector dels serveis, com la banca, la sanitat o l’ensenyament, entre d’altres.

L’enfortiment de la lluita obrera vindria acompanyada del sorgiment i la cristal·lització dels moviments veïnals, els quals se centrarien en la reivindicació per la manca d’una infraestructura de suport a la majoria dels barris del país. Tot això evidenciaria una important crisi del règim franquista, que només podria respondre amb una violència descarnada.

L’assassinat de Manuel Fernández Márquez respon a un context de múltiples reivindicacions encapçalades pels treballadors de la Central Tèrmica del Besòs. Durant el procés de construcció de la central, l’any 1971, van produir-se diversos episodis de lluita per part dels treballadors de la construcció, els quals reclamaven un augment del salari, contractes fixos i l’afiliació al Seguro Obligatorio de Enfermedad.

El 29 de març de 1973, la Comissió Obrera de la Tèrmica va presentar una sèrie de reclamacions laborals a la patronal, a causa d’uns ritmes de producció molt exigents que incrementarien la tensió laboral i la voluntat de lluita dels treballadors. Demanaven, entre altres coses, una reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals mantenint el mateix sou, un augment de 4.000 pessetes mensuals, 30 dies de vacances, dret a reunió i assemblea en l’empresa, el cobrament de la totalitat del salari en cas de malaltia i la cessió d’equipament de treball digne, alhora que la disposició de vestidors i dutxes en condicions.  

Comissions Obreres exigiren una resposta de la patronal en un espai de 3 dies. El dia 2 d’abril, tres dies després de la publicació de les reclamacions dels treballadors, la patronal respondria denegant totes les exigències fetes per la Comissió Obrera de la Tèrmica, tancant-se en banda davant de qualsevol intent de negociació per part dels obrers. Aquesta intransigència de la patronal, va provocar que l’Assemblea General formés piquets per informar els treballadors de les fàbriques veïnes del que estava succeint a COPISA.

L’endemà els treballadors van trobar-se amb la fàbrica tancada i amb una forta presència de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, junt amb un missatge de la patronal on se’ls informava de la suspensió de treball i sou durant cinc dies. És en aquest moment on la forta concentració d’obrers de les diverses fàbriques del Besòs com la Bultaco i el districte industrial de la Mina, junt amb els treballadors de la Tèrmica, van iniciar una avançada per a fer front a les forces policials. Fent ús de pedres, van començar a carregar contra els policies.

La Policia Armada i la Guàrdia Civil començarien a fer ús indiscriminat de les seves armes de foc, ferint al coll a Serafín Villegas Gómez i assestant un cop de mort a Manuel Fernández Márquez. La mort d’un obrer es faria eco a la gran majoria de fàbriques del Besòs i impulsarien la mobilització en altres sectors de la societat, com les comunitats veïnals de Santa Coloma i Badalona.

Manuel Fernández Márquez naixé a Villafranca de los Barros, Badajoz l’any 1946. Al cap de tres anys, la seva família emigraria cap a Catalunya i s’acabaria instal·lant a Santa Coloma de Gramenet. Casat amb Carme Rodríguez i amb un fill de dos anys, Manuel Fernández Márquez treballaria a COPISA, una de les empreses constructores de la Central Tèrmica del Besòs.

El seu assassinat seria un dels tants exemples de la repressió franquista i evidenciaria la radicalització del règim davant del creixent esperit de lluita del moviment obrer.

Manuel Fernández va ser enterrat a Badalona acompanyat per un gran nombre de companys. Un d’ells va llegir un poema de comiat que li havia dedicat, però no el va poder acabar perquè la policia franquista va carregar contra la multitud.

Aquí us mostrem el poema publicat a Libertad para los 4 obreros de la térmica : libertad para los 10 de Carabanchel. (1973). Partido Comunista de España, p. 4:

Murió

Manuel Fernández Márquez

obrero.

Pero no de cansancio,

como morimos muchos,

pero no de accidentes de Trabajo,

como seguimos muriendo,

però no de hambre y de miedo.

Como quisieran que muriesemos.

Murió por gritar

que no queria morir por nada de eso

murió por decir:

que yo soy yo y mos compañeros

murió porque el único argumento

de nuestros opressores

se le incrustó en el cuerpo.

Ese martes,

Ese 3 de abril teñido de sangre

Asesinaron a Manuel Fernández Márquez

Compañero nuestro.

Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República conservem un seguit de documentació contemporània i posterior als fets que ajuden a destacar la importància d’aquest episodi.

Recerca històrica: Adrià Seijas González, estudiant en pràctiques del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona.