Avui dia 20 de novembre de 2025 es commemora el 50 aniversari de la mort de Francisco Franco i Bahamonde (Ferrol, 1892 – Madrid, 1975), militar i dictador que va governar Espanya de 1939 fins al 1975.
El govern espanyol ha impulsat la iniciativaEspaña en Libertad. 50 años coordinada per un comissionat especial i la Secretaría de Estado de Memoria Democrática. Amb aquest projecte es pretén no tant recordar la mort de l’anomenat caudillo com commemorar l’inici de la democràcia i la recuperació de drets i llibertats.
La Generalitat de Catalunya ha constituït un Grup de Treball específic amb l’encàrrec d’elaborar un programa d’actuacions que s’han anat duent a terme al llarg d’aquest 2025 i continuaran el primer trimestre del 2026 i l’Ajuntament de Barcelona també ha programat diverses jornades i cursos amb el propòsit de commemorar l’efemèride.
I per descomptat, aquests darrers dies, són molts els articles apareguts a la premsa generalista que s’han dedicat al personatge així com diversos documentals que podeu trobar a la pàgina web de RTVE, a l’especial 50 años del gran cambio.
El dia 3 de setembre de 1450, un privilegi reial d’Alfons el Magnànim va donar peu al naixement de la Universitat de Barcelona. Batejada en aquell moment com a Universitat de l’Estudi General de la Ciutat de Barcelona, inicialment la integraven les facultats de Filosofia i Arts, Dret, Medicina i Teologia.
575 anys després, la Universitat de Barcelona és la institució acadèmica amb la major trajectòria històrica a Catalunya. És també la primera universitat pel que fa al nombre d’estudiants i a l’oferta formativa, lidera la majoria de rànquings universitària i participa en les principals aliances universitàries internacionals.
També s’ha creat una magnífica pàgina web oficial de la celebració que recull, entre d’altres, la llarga trajectòria de compromís de la Universitat de Barcelona amb la defensa dels valors universitaris de la pau, la democràcia i els drets humans i ofereix una experiència visual i narrativa que connecta el passat amb el present i el futur de la institució.
La web inclou continguts audiovisuals, cronologies històriques, testimonis i propostes culturals que posen en valor el paper de la universitat com a motor de transformació social. Destaca per un disseny net i elegant, amb una navegació intuïtiva que facilita el recorregut cronològic per les diferents etapes de la universitat:
1450–1714: Els orígens a la Rambla dels Estudis
1714–1837: El període de la Universitat de Cervera
1837–1900: La restauració universitària
1901–1939: De l’optimisme a la tragèdia
1939–1975: L’etapa franquista
1975–2025: La UB contemporània
Cada secció ofereix una breu síntesi històrica que contextualitza els moments clau del desenvolupament institucional.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en l’elaboració d’aquesta síntesi històrica cedint material dels nostres fons relacionats amb les matèries tractades.
Per exemple de la Guerra Civil:
O de l’etapa franquista:
Amb més de 70.000 membres entre estudiants, personal docent i investigador, i personal d’administració i serveis, la Universitat de Barcelona continua sent una referència acadèmica a escala internacional, arrelada a la ciutat i oberta al món.
Li desitgem per molts anys i un futur ple d’encerts!
Cada mes de setembre Barcelona s’engalana per celebrar la Mercè, festa major de la ciutat i una de les cites més estimades per la ciutadania. Però, quin és l’origen d’aquesta celebració? Per què es considera la festa major de Barcelona?
La devoció a la Mare de Déu de la Mercè té arrels medievals. Segons la tradició, la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 la Mare de Déu s’aparegué simultàniament al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort per demanar-los que fundessin un orde religiós dedicat a l’alliberament dels captius cristians en mans sarraïnes. D’aquesta visió sorgí l’orde mercedari, i la imatge de la Mare de Déu de la Mercè es convertí en símbol de protecció i alliberament.
Amb els segles, la devoció va arrelar profundament a la ciutat. El 1687, en un moment de crisi provocada per una plaga de llagosta, el Consell de Cent invocà la seva protecció. En agraïment per la fi de la plaga, els barcelonins la proclamaren patrona de Barcelona.
Tot i que la proclamació data de 1687, el Papa Pius IX no reconegué oficialment la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona fins al 1868. Poc després, l’Ajuntament va començar a organitzar les festes de manera més institucionalitzada.
Amb el temps, la Mercè es consolidà com la festa major de Barcelona, esdevenint un reflex de la cultura popular catalana: gegants i capgrossos, castellers, correfocs, sardanes i concerts omplen els carrers i places en un ambient de celebració col·lectiva.
Avui dia, la Festa de la Mercè continua sent un esdeveniment essencial per a la ciutat. A més de mantenir les tradicions, s’ha anat transformant per incorporar-hi nous formats i expressions artístiques, convertint-se també en un gran aparador cultural i en un punt de trobada entre tradició i modernitat.
Celebrar la Mercè és, en definitiva, celebrar la identitat i la vitalitat de Barcelona.
Enguany hem escollit aquest fulletó del Casal de Catalunya de Buenos Aires, editat a la mateixa ciutat i que ens descriu el programa d’actes que es van dur a terme l’any 1974 per commemorar la festivitat a l’exili.
Entre les activitats programades hi trobem conferències, torneigs d’escacs, audicions de sardanes, concerts, exhibicions esportives, dinars populars…
També volem mostrar-vos aquest curiós cartell de les Festes de la Mercè de l’any 1963, sobre el primer concurs nacional en habilitat de conduir vehicles articulats, organitzat per la Fundació Transcalit de la Federació Catalana de Transports de Barcelona i patrocinat per l’Ajuntament de la ciutat. Es va dur a terme a l’Avinguda Maria Cristina el dia 4 d’octubre i es van entregar tres premis dotats d’unes quantitats considerables!
La mostra presenta 62 fotografies del fotoperiodista argentí arrelat a Barcelona, que constitueixen una veritable síntesi sociopolítica i estètica del temps de la Transició política i ajuden a viatjar a aquell temps creatiu i a entendre el sentit ple de la seva obra.
El juliol de 2018 l’Arxiu Nacional va ingressar en donació de l’autor 62 originals fotogràfics que havien format part de l’exposició La Transició (1976-1981) vista per Carlos Bosch, organitzada pel Memorial Democràtic i el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació amb motiu del 30è aniversari de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977. L’encarregat de la producció de l’exposició va ser el Sindicat de la Imatge UPIFC i es va poder visitar el 2020 al Palau Robert de Barcelona. Carlos Bosch va morir just tres mesos abans de la inauguració.
Ara, es recupera aquesta exposició com a contribució als actes que es preparen per part del Govern de la Generalitat de Catalunya en el marc de la commemoració dels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, el pròxim 20 de novembre de 2025.
Justament, les 62 fotografies que formen aquesta exposició resulten de gran interès i valor per apropar-se al convuls període de reconstrucció politicosocial que va seguir al règim franquista. La temàtica de les fotografies, que va molt més enllà de la representació dels canvis polítics i institucionals, ens ofereix una visió més àmplia del moment i les seves tensions i problemàtiques presents, que construeix un relat més ric i matisat de l’habitual.
Carlos Bosch, fotògraf argentí nascut a Buenos Aires (1945), va estudiar Sociologia i Antropologia a la Universitat Nacional de Córdoba; va ser a través d’una recerca que es va apropar a la fotografia per primer cop. Es va començar a formar en l’ofici a l’Editorial Abril, on va treballar entre 1968 i 1975 com a reporter gràfic i fotògraf de moda, arquitectura i publicitat per a moltes agències de la capital argentina. També va exercir l’any 1973 com a cap de fotografia del diari Noticias Buenos Aires.
Arriba a Barcelona el febrer de 1976, en plenes protestes per l’Amnistia i poc abans de la instauració de la dictadura militar argentina, fugint de la persecució política al seu país. Va trobar feina com a reporter gràfic al diari El Correo Catalán i a la revista Cambio 16, i com a editor gràfic a Primera Planta. El 1977 va participar en la fundació de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació de Catalunya. Després va treballar per al diari El País i la revista Interviú i l’any 2007 va retornar al seu país d’origen, on va morir el 22 de juny de 2020.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha prestat per aquesta mostra tot un seguit de documents que es conserven al Fons Personal Xavier Vinader, periodista català que va col·laborar en diverses ocasions amb el fotògraf argentí. Entre d’altres hi ha algunes fotografies com aquesta:
El Congrés de Cultura Catalana va ser una gran iniciativa cívica i cultural que es va desenvolupar entre els anys 1975 i 1977, en un moment clau de la Transició democràtica a Espanya, just després de la mort del dictador Francisco Franco.
Tenia com a objectius principals reivindicar la cultura catalana en totes les seves expressions (llengua, art, ciències, institucions, etc.), diagnosticar l’estat de la cultura catalana després de dècades de repressió franquista, proposar accions concretes per a la seva recuperació, normalització i projecció futura i fomentar la participació ciutadana en la reconstrucció del país des d’una òptica cultural.
Impulsat per un ampli ventall de persones i entitats culturals, amb una organització descentralitzada, es van crear àmbits temàtics com ara educació, llengua, mitjans de comunicació, patrimoni, ciències, arquitectura, etc. i diverses comissions territorials arreu dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra, la Franja i l’Alguer).
Va comptar amb la participació de milers de persones entre experts, activistes, professionals i ciutadania en general i es van fer infinitat d’actes públics, incloent-hi jornades, debats, seminaris i conferències.
Va tenir un fort impacte simbòlic i pràctic, posant les bases per a la recuperació institucional de la cultura catalana, especialment en el camí cap a l’autogovern (Estatut d’Autonomia de 1979) i va contribuir a reforçar la consciència col·lectiva sobre la cultura com a eina de cohesió i transformació social.
A través de plafons informatius, documents històrics, audiovisuals i testimonis, la mostra apropa als visitants a conèixer les grans aportacions d’aquell procés col·lectiu: la defensa de la llengua, l’arrelament territorial, la concepció transversal i comunitària de la cultura, i la generació de propostes transformadores que van tenir impacte en àmbits com l’educació, els mitjans o la cultura popular.
El recorregut culmina amb una mirada al present, posant en relleu com els ideals que van impulsar aquella mobilització cultural continuen interpel·lant-nos cinquanta anys després. La mostra connecta passat i present per evidenciar que molts dels reptes d’aleshores continuen vigents avui, en un context marcat per la crisi climàtica, les desigualtats socials, la digitalització o els canvis demogràfics.
Aquest context ha estat clau per la creació d’un nou Congrés de Cultura Catalana, que ja s’ha posat en marxa i que està congregant persones arreu dels Països Catalans per construir col·lectivament respostes de futur als reptes actuals.
Agustí Alcoberro, president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, va destacar el dia de la inauguració que “avui més que mai cal reivindicar la memòria d’aquelles persones que, en un moment complex, van ser capaces d’impulsar amb èxit una gran mobilització cultural i democràtica arreu dels Països Catalans. Cal que decidim qui som i qui volem ser”.
Teniu temps fins al 30 d’agost de 2025 per visitar aquesta exposició. Posteriorment, la mostra itinerarà arreu dels Països Catalans, amb una parada a València a l’octubre i una altra a Palma al desembre.
Del 16 de juny al 18 de juliol de 2025, l’Aula Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona acull l’exposició Art dispersat pel franquisme. Les obres dipositades a la Universitat de Barcelona. Aquesta mostra, fruit d’una recerca inèdita, ofereix una oportunitat única per conèixer la història i el destí de les obres d’art que van ser confiscades, protegides i redistribuïdes durant i després de la Guerra Civil.
L’exposició posa llum sobre el destí d’obres d’art que, durant la Guerra Civil, van ser protegides, confiscades i, finalment, dispersades per tot l’Estat. El 1942, la Universitat de Barcelona va rebre dos importants dipòsits de pintures, escultures i objectes litúrgics procedents del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), l’organisme franquista encarregat de gestionar el patrimoni artístic confiscat o protegit per la II República i la Generalitat de Catalunya.
Aquestes peces, moltes d’elles amb històries plenes de peripècies, van ser traslladades, amagades o reubicades en diverses institucions, entre les quals vuit universitats espanyoles. L’exposició mostra com, malgrat els intents de protecció, la postguerra i la gestió del SDPAN –limitada per la manca de recursos i d’interès– van provocar una dispersió i, sovint, una pèrdua d’informació sobre l’origen i la propietat de moltes obres.
Entre les obres més destacades de l’exposició hi ha una escultura del Sagrat Cor de Josep Llimona, La continència d’Escipió, atribuïda a l’escola de Luca Giordano, i diverses obres d’art sacre i de temàtica civil. Algunes d’aquestes peces han passat dècades sense contextualització pública, i ara es presenten en un nou marc d’investigació i recuperació històrica.
“Art dispersat pel franquisme” no només presenta les obres, sinó que també revela les cicatrius que la guerra i la dictadura van deixar en elles: quadres amb reversos marcats, etiquetes d’època, i altres testimonis materials que permeten reconstruir la seva història. Aquesta mirada detallada ens apropa a la realitat d’un patrimoni que, més enllà del seu valor estètic, és testimoni d’una època convulsa i d’una memòria col·lectiva sovint silenciada.
Els comissaris de la mostra Arturo Colorado i Santos M. Mateos, a partir de documentació procedent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, han reconstruït l’itinerari d’aquestes peces: quan van ser requisades, com van arribar a mans del SDPAN i quin paper van tenir en el projecte simbòlic del franquisme.
Podeu descobrir les obres exposades visitant la mostra presencialment o accedint a l’exposició virtual.
És una oportunitat única per reflexionar sobre la història recent, la protecció del patrimoni i la importància de la recerca en la reconstrucció de la nostra memòria col·lectiva. Una exposició imprescindible per a tots aquells interessats en l’art, la història i la justícia patrimonial. No us ho perdeu!
Es tracta del fons personal Joan Montraveta i Montraveta (Rinner, 1947) que consta de documentació sindical i política dels últims anys del franquisme i dels primers anys de la Transició política espanyola relacionada amb l’activisme polític de Joan Montraveta durant aquests anys.
Aquest empresari, conegut per la seva contribució al desenvolupament de la premsa en català en l’àmbit comarcal, fou el cofundador i editor del diari Regió7 i el promotor de l’edició en català d’El Periódico.
Ha participat activament en moviments sindicalistes i en organitzacions polítiques clandestines com la Lliga Comunista Revolucionària.
L’any 1976 fou detingut i empresonat a la presó Model de Barcelona per la seva participació en diverses vagues en defensa de la millora de les condicions laborals al sector del metall.
Amb un grup de periodistes de Manresa, va fundar l’any 1978, Regió7, el primer diari de la Catalunya Central.
En l’etapa del president Pasqual Maragall, fou nomenat director general de difusió per a supervisar la comunicació corporativa de la Generalitat de Catalunya.
La documentació donada està organitzada en dos grans blocs classificats i descrits pel mateix Montraveta:
El moviment sindical a Catalunya (1971-1977)
El moviment polític a Catalunya (1972-1977)
Segons les seves pròpies paraules, els documents reflecteixen les mobilitzacions obreres que van tenir lloc a Barcelona i l’Àrea Metropolitana entre els anys 1971 i 1976: reivindicacions sindicals i manifestacions dels empleats de la Seat, la vaga dels treballadors de Motor Ibèrica i les grans mobilitzacions de la metal·lúrgia i automoció dels anys 1976 i 1977.
D’entre tota la documentació cedida, Montraveta destaca especialment la que recull els esdeveniments del 1977, marcats per la dissolució del Sindicat Vertical (CNS) a causa de la pressió exercida per les assemblees de treballadors. Com subratlla, aquestes mobilitzacions sindicals també eren mobilitzacions polítiques contra les estructures franquistes i la repressió policial. Aquest factor les ha fet esdevenir un període clau en la història laboral del país.
El fons ocupa 0,30 metres lineals i abasta cronològicament els anys 1970 del segle XX. La donació inclou publicacions periòdiques i monografies que s’han incorporat a la biblioteca i l’hemeroteca del Pavelló de la República.
La Setmana Santa commemora la passió, mort i resurrecció de Jesucrist i se celebra arreu del món cristià.
Més enllà de la seva dimensió religiosa, aquesta festivitat ha tingut una gran incidència social, cultural i política a l’Estat espanyol. S’ha convertit en un mirall dels canvis socials, culturals i polítics.
Durant l’etapa del franquisme la Setmana Santa va esdevenir un dels principals escenaris de projecció de la identitat nacionalcatòlica del règim. Les processons i els actes litúrgics es van potenciar com a manifestacions d’adhesió al règim i a la seva ideologia, amb una forta presència de l’exèrcit i altres cossos oficials, i una participació institucional que sovint diluïa la frontera entre religió i política. A les nostres col·leccions hi ha cartells, fotografies, fulletons i premsa que reflecteixen aquest ús propagandístic de les celebracions religioses.
També conservem documents que testimonien la crítica o la resistència a aquesta instrumentalització religiosa. A través de fons d’organitzacions polítiques i sindicals, així com publicacions clandestines, podem veure com certs sectors de l’oposició al règim entenien la Setmana Santa com una oportunitat per reflexionar sobre la repressió, la justícia i la llibertat, tot reinterpretant-ne el missatge des d’una òptica laica o fins i tot revolucionària.
A més, al nostre fons hi ha exemples de com la Setmana Santa va ser viscuda en l’exili i com es va transformar durant la transició democràtica, tot evidenciant el pluralisme religiós i cultural creixent a la societat espanyola.
S’acosten la Setmana Santa i, per si no teniu cap destí escollit per a passar aquests dies de vacances, us volem suggerir una visita que pot ser del vostre interès. I no cal anar massa lluny!
A Osca hi ha l’antiga estació internacional de Canfranc, situada a la població que porta el mateix nom i que fou un punt estratègic per al transport i l’espionatge durant la Segona Guerra Mundial, dins l’anomenada Línia Pirinenca o Línia P, una xarxa defensiva de búnquers construïda pel règim franquista entre els anys 40 i 50 al llarg de tota la serralada dels Pirineus, des del Cantàbric fins al Mediterrani.
La població és important com a nucli de comunicacions i d’esports hivernals. Des d’antic ha estat un pas a través dels Pirineus i ara compta amb el túnel del Somport que ha substituït el trànsit a través del port de muntanya.
L’octubre del 1288 s’hi signà el Tractat de Canfranc entre Alfons II d’Aragó i Eduard I d’Anglaterra.
Canfranc, a més, és el lloc d’entrada del Camí de Sant Jaume per Aragó.
L’estació de tren de la línia Osca-Canfranc és de llarg la construcció més destacada de la població. Va ser construïda en enormes dimensions, una de les més grans d’Espanya, íntegrament en formigó, ferro, pedra i vidre i és considerada una de les joies de l’arquitectura industrial. Va ser inaugurada el 18 de juliol del 1928 pel rei Alfons XIII i pel president de la República francesa Gaston Doumergue.
Estigué en funcionament com a estació internacional fins al 1970, però de llavors ençà ha anat perdent tota l’esplendor que tenia. El 27 de març del 1970 s’enfonsà el pont de L’Estanguet en la part francesa i la via restà totalment interrompuda.
L’any 2002 va ser declarada bé d’interès cultural i, des de 2013, el propietari de l’edifici és el Govern d’Aragó. El 2018 es va reconvertir en un hotel de 5 estrelles.
La Línia P era una infraestructura que tenia com a objectiu protegir Espanya d’una hipotètica invasió aliada o comunista després de la Segona Guerra Mundial, especialment en un context de Guerra Freda emergent.
En total, es van projectar uns 10.000 búnquers, tot i que no tots es van arribar a construir ni a utilitzar mai. La majoria estaven situats en punts estratègics com ports de muntanya, valls i accessos naturals.
Es calcula que es van construir entre 6.000 i 8.000 i incloïen diferents tipologies de construccions, entre les quals destaquen:
Casamates per metralladores i artilleria: situades en punts estratègics per al control de passos fronterers.
Búnquers de combat: estructures soterrades per a infanteria, amb espais per a la defensa a curta distància.
Observatoris i punts de comunicació: dissenyats per coordinar operacions militars en cas d’atac.
Refugis per tropes i magatzems: destinats a allotjar guarnicions militars i emmagatzemar provisions.
Durant la Segona Guerra Mundial, l’estació de Canfranc va ser un punt clau per al comerç d’or i l’espionatge entre nazis i aliats. En el context de la Línia P, aquesta infraestructura ferroviària tenia un paper estratègic potencial com a centre logístic en cas de guerra.
Molts dels búnquers i fortificacions han quedat abandonats, i en alguns casos han estat saquejats o destruïts. No obstant això, en els últims anys hi ha hagut un interès creixent per recuperar aquest patrimoni històric, amb projectes de documentació i rutes turístiques per conèixer la Línia P.
Tot i no haver estat utilitzada, aquesta infraestructura ofereix una visió valuosa sobre la política de defensa del franquisme i la seva percepció de l’escenari internacional de la postguerra.
El sector de Canfranc, per la seva importància estratègica i la seva connexió amb la xarxa ferroviària internacional, exemplifica perfectament la dimensió militaritzada d’aquesta regió durant la dictadura.
Avui dia, la preservació dels búnquers i fortificacions de la Línia P és essencial per entendre el llegat històric d’un projecte que, malgrat la seva inutilitat pràctica, va marcar la configuració estratègica de la frontera pirinenca durant el franquisme.
Arreu del món, des de temps immemorials, el poder sempre ha volgut exercir la seva autoritat sobre la població, imposar les seves idees i controlar tota dissidència per consolidar-se.
Una de les eines més eficaces és, i ha estat, la censura.
La censura, la persecució de llibres i la seva destrucció és un fenomen tan remot com l’escriptura i tan ancestral com la història mateixa.
A l’antic Egipte, per exemple, es destruïen escultures o inscripcions referides a faraons que volia deixar-se en l’oblit per a la història, com són els casos d’Hatxepsut o d’Akhenaton.
L’aparició de la impremta al segle XV fou un revulsiu tan gran que trastocà el control de les idees. Calia posar límits a la democratització de la informació.
Al llarg de la història, molts llibres han estat censurats per múltiples raons: l’Església no tolerava la Teoria de les espècies de Darwin, l’aiatol·là Khomeini de l’Iran va demanar el cap de Salman Rushdie quan es va publicar Els versos satànics, i a Tailàndia Els jocs de la fam va ser considerada una saga anti família.
A l’estat espanyol, la censura es va donar especialment durant els primers anys de la dictadura, quan la repressió cultural era més intensa. Els llibres que tractaven temes polítics, socials o morals contraris als ideals del règim eren els més afectats:
“Artículo 1.º Se declaran ilícitos la producción, el comercio y la circulación de libros, periódicos, folletos y de toda clase de impresos y grabados pornográficos, de literatura socialista, comunista, libertaria y, en general, disolvente”. Ordre del BOE. Burgos, 24 de desembre de 1936
Les falses cobertes eren una estratègia utilitzada per amagar el contingut real dels llibres i així esquivar la censura. Aquestes cobertes presentaven títols i autors que no tenien res a veure amb el contingut del llibre, cosa que permet que obres prohibides o censurades circulessin de manera clandestina.
Alguns exemples serien:
La Regenta de Leopoldo Alas Clarín: novel·la, publicada originalment el 1884, va ser censurada per la seva crítica a la societat conservadora i el seu erotisme.
1984 de George Orwell: Tot i que la idea de la història va seduir el règim franquista, el llibre va ser censurat pel seu alt contingut sexual.
La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca: Després de l’afusellament de Lorca, les seves obres van ser reduïdes a només tres títols en territori espanyol.
Les falses cobertes de llibres censurats durant el franquisme es dissenyaven amb molta cura per evitar la detecció per part de les autoritats. Algunes de les estratègies utilitzades inclouen:
Títols i autors ficticis: Les cobertes presentaven títols i noms d’autors que no tenien res a veure amb el contingut real del llibre. Això permetia que les obres prohibides circulessin sense aixecar sospites.
Dissenys neutres: Les cobertes es dissenyaven de manera que semblessin inofensives i no cridessin l’atenció. Sovint es feien servir imatges i dissenys que no tenien cap relació amb el tema del llibre.
Un exemple del nostre fons seria aquest:
Es tracta d’un suplement informatiu de la U.S.O. Unión Sindical Obrera editat l’any 1972 sobre la repressió franquista i el poder obrer al Ferrol. A la falsa portada només hi ha un títol: Higiene y seguridad en los astilleros navales .
O bé aquests:
La carta a un camarada de Lenin escrita l’any 1904, traduïda al castellà l’any 1971, amb la falsa portada de notes sobre mecanismes i ressorts.
O aquest altre editat per la O.M.L.E. Organització de Marxistes Leninistes d’Espanya, l’any 1974. Segons la portada és un manual de tecnologia sobre maquinària i engranatges i a l’interior hi ha unes normes de seguretat per assegurar les tasques revolucionàries.
Imitació de llibres acceptats: Algunes falses cobertes imitaven el disseny de llibres que ja havien passat la censura, fent que fos més difícil distingir-los.
A més de les falses cobertes, es van utilitzar altres estratègies per esquivar la censura:
Traduccions alterades: Les obres estrangeres sovint es traduïen amb modificacions significatives per eliminar continguts considerats inapropiats o subversius
Publicacions clandestines: Alguns llibres es publicaven de manera clandestina, circulant en cercles reduïts i de confiança per evitar la detecció
Autocensura: Els autors i editors sovint practicaven l’autocensura, modificant o eliminant parts dels seus textos per assegurar-se que passessin els controls de censura.
Utilització de pseudònims: Alguns autors utilitzaven pseudònims per publicar obres que podrien ser censurades, protegint així la seva identitat
Aquestes estratègies van ser essencials per permetre la circulació de literatura prohibida durant els anys de la dictadura i van permetre que moltes obres importants arribessin al públic malgrat les restriccions del règim.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 