En Nil Molina, graduat com a il·lustrador a la Facultat de Belles Arts, en l’actualitat està cursant el Màster de Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.
Aquest semestre fa les pràctiques a la biblioteca i amb el temps que porta amb nosaltres s’ha convertit en un apassionat de la nostra col·lecció de cartells!
Per aquest motiu li hem ofert la possibilitat de poder escriure sobre la temàtica. El seu treball és tan fantàstic que no ens queda més que deixar-vos amb les seves paraules:
En aquesta entrada del blog us volem parlar d’Evarist Mora, un il·lustrador i dissenyador polifacètic que va estar molt actiu durant la dècada dels anys trenta i que es troba darrere de diversos documents que conservem al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. A continuació, us farem un recorregut per les diferents disciplines artístiques que va explorar, il·lustrant-lo amb exemples que podem trobar al nostre fons.
Evarist Mora i Rosselló (1904-1987) va cursar la seva formació a l’Escola La Llotja de Barcelona i va completar els seus estudis en l’àmbit del dibuix i la pintura a l’Escola Superior de Bells Oficis. Durant la vintena, va començar a rebre encàrrecs per il·lustrar portades de llibres, revistes i publicitat. Els exemples més primerencs d’obra seva que tenim a la col·lecció són dos llibres de la Colección Ideal, editada per l’Editorial Bauza, titulats El calvario de la clase media (escrit per Dominique Dunois i publicat l’any 1931) i Dante no vio nada: La vida en los presidios militares(amb text d’Albert Londres i publicat el 1932).
Portades dels llibres El calvario de la clase media i Dante no vio nada: La vida en los presidios militares, il·lustrades per Evarist Mora i publicades per l’Editorial Bauza l’any 1931 i 1932, respectivament. CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
En aquestes dues portades, tal com podem observar també en altres cobertes que va fer per a la mateixa col·lecció, veiem que Mora s’inspira en el cartellisme d’influència soviètica, ideant composicions on es genera una sensació de tensió mitjançant l’ús de diagonals. Les tipografies que utilitza, de formes contundents i arrodonides, van ser molt recurrents en el disseny gràfic de la dècada de 1930. Tot i que aquestes imatges resulten molt estridents en comparació amb les composicions més plàcides que realitzarà després, ja es pot veure en elles un dibuix d’una certa ingenuïtat que caracteritzarà el seu estil. L’ús de la textura que podem apreciar a la segona portada també estarà present a moltes de les seves obres posteriors.
A continuació presentem dues altres mostres de les il·lustracions d’Evarist Mora. En aquest cas, les trobem a dos llibrets publicats per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que va editar una sèrie de textos que retien homenatge a la tercera edat. El primer, escrit per Jesús R. Coloma i publicat l’any 1935, és un conte que publicita la Caixa de Pensions i que porta per títolL’avi. El segon, titulat Els vells, font de poesia, és un recopilatori de poesies d’autors diversos (hi trobem aportacions de Víctor Català, Josep Carner o Ignasi Iglésias, entre altres) publicat l’any 1934.
Dues pàgines de l’interior del llibret L’avi, il·lustrat per Evarist Mora i publicat per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis l’any 1935. CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Dues pàgines de l’interior del llibret Els vells, font de poesia, il·lustrat per Evarist Mora i publicat per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis l’any 1934. CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
En aquests exemples podem veure com Mora va optar per unes il·lustracions sòbries, impreses només amb tinta negra i grisa, que concorden amb el caràcter pausat del text. Aquí hi podem veure un exemple més proper a l’estil que el caracteritzaria, que el dissenyador Enric Satué qualificava de “noucentisme tardà, gestual i mediterrani”.
La faceta per la qual es coneix més a Evarist Mora, de la qual en tenim bons exemples a la col·lecció, és el cartellisme. Durant el transcurs de la Guerra Civil, Mora va realitzar diversos cartells litogràfics per encàrrec, dels quals al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República en conservem tres.
El primer cartell que mostrem va ser elaborat l’any 1937 per encàrrec del Servei Forestal del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, amb el propòsit de conscienciar els excursionistes per prevenir els incendis forestals. Hi podem veure una composició complexa i agosarada, on les formes arrodonides flotant per l’espai ens poden arribar a remetre al surrealisme. La barreja de tipografies ajuda a crear un fort impacte visual sobre el missatge, alhora que l’ús de diagonals, altra vegada, aconsegueix crear tensió. La presència d’un vermell intens enmig de tons apagats contribueix a transmetre un missatge de perill i urgència.
Aquest cartell, realitzat l’any 1937, era un encàrrec de la Direcció General d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya per conscienciar als productors de la conveniència de distribuir els seus productes a través dels Sindicats Agrícoles per evitar l’especulació. A la imatge s’hi pot veure un pagès i una pagesa acompanyant una sèrie de personatges que representen personificacions dels productes fruit del seu treball, representats amb cos d’infants. Els personatges s’estan endinsant en un bosc on aguaita l’especulació, encarnada en la figura d’un llop, perill inherent del mercat lliure, segons se’ns aclareix al cartell lligat a l’arbre. En aquest cas, l’il·lustrador opta per una composició més convencional que en el cartell anterior, i l’estil de dibuix té un aire més infantil. El recurs de personificar conceptes abstractes o recórrer a metàfores, sovint evidenciant-les amb text escrit, el trobem constantment en l’humor gràfic de principis del segle XX.
Cartell i fragment ampliat del cartell Fêtes Catalanes. Fet l’any 1937 per Evarist Mora per encàrrec de Joan Prats. CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
L’últim dels cartells que mostrem és el que Mora va realitzar per encàrrec del promotor artístic Joan Prats per ser exposat al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París de 1937. En aquesta imatge de caràcter folklòric hi podem veure un noi i una noia, vestits amb roba d’aire tradicional, que subjecten un ciri i un càntir o setrill d’oli. D’aquest cartell i de l’anterior que hem mostrat, crida l’atenció l’àmplia gamma cromàtica que s’hi ha utilitzat: és un fet poc habitual en la impressió litogràfica, ja que per cada color s’ha d’elaborar una planxa diferent, resultant en una impressió molt més lenta i cara. En aquesta imatge hi hem comptat nou tintes diferents i, en l’anterior, set.
També volíem destacar dos exemples en els quals veiem a Evarist Mora com a il·lustrador publicitari: són els anuncis que va fer pels grans magatzems El Dique Flotante (1899 – 1988), una firma d’alta costura amb diversos establiments a Barcelona. Alguns altres il·lustradors que van treballar per aquesta empresa van ser Junceda, Josep Obiols o Emili Grau Sala. Podem trobar els anuncis d’El Dique Flotante a les pàgines de la revistaD’ací i d’allà.
Il·lustració publicitària dels magatzems El Dique Flotante realitzada per Evarist Mora. Trobada al número de l’estiu de 1934 de la revista D’ací i d’allà. CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Il·lustració publicitària dels magatzems El Dique Flotante realitzada per Evarist Mora. Trobada al número de la primavera de 1935 de la revista D’ací i d’allà. CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
La primera il·lustració destaca per la senzillesa de les figures, representades de forma sintètica i estilitzada. L’estil avantguardista de la representació concorda amb la imatge de modernitat que volia donar la marca. En el cas de la segona, amb un tipus de dibuix més amable, crida l’atenció la forma d’integrar les imatges i el text.
Finalment, tot i que al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República no en conservem cap testimoni, no volíem deixar de mencionar la faceta d’Evarist Mora com a interiorista: va iniciar la seva carrera en aquest àmbit duent a terme (probablement l’any 1939) el redisseny de la botiga d’El Dique Flotante al Portal de l’Àngel i, en pocs anys, ja eren onze els establiments de Barcelona que duien la seva firma, entre els que es comptaven Santa Eulàlia, Gonzalo Comella, La Providència o El Salón Rosa.
Esperem haver-vos despertat la curiositat sobre aquest artista que, malgrat ser tan poc recordat, alguns reconeixen com un pioner del disseny gràfic català. Per a més informació sobre la faceta d’Evarist Mora com a interiorista, al Centre de Documentació del Disseny Hub disposeu del Fons Evarist Mora.
La història de la majoria dels museus catalans no s’entendria sense el trasbals que va suposar la Guerra Civil per al conjunt del patrimoni del país.
Hi hagué un abans i un després en la museografia catalana, i la ciutat de Mataró no en va ser una excepció.
Gairebé noranta anys després de la fi del conflicte bèl·lic, s’ha volgut posar una mica més de llum a la història del Museu de Mataró i a l’origen de les col·leccions i del projecte museístic de Can Serra, la seva seu principal, que van començar a prendre forma els primers anys de la dictadura franquista.
El nou Museu de Mataró, ubicat a Can Serra, va néixer en els primers anys de la dictadura com un gran contenidor d’objectes de tota mena, a la manera dels museus vuitcentistes.
El seu fons estava constituït per algunes donacions particulars, amb fons aplegats abans de la Guerra Civil a l’Escola d’Arts i Oficis, amb obres de la salvaguarda republicana i amb objectes procedents de dos dipòsits realitzats el 1944 pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN).
Per raons ben diverses, els béns requisats durant la guerra que no van ser retornats als seus propietaris van passar a ser de titularitat del nou Estat Nacional, que els va cedir en qualitat de dipòsit a museus, institucions i particulars.
El Museu de Mataró no va ser l’únic museu català en rebre objectes d’aquesta procedència, però sí un dels més beneficiats del repartiment.
L’Expedient 2619 identifica els dos lots arribats l’11 de maig i 2 d’agost de 1944.
El primer dels lots aplegava 57 objectes diversos, amb obres de Masriera, Rusiñol o Galwey. El segon lot contenia 880 peces, que incloïen 300 monedes, 326 medalles i 254 objectes més, amb joies, elements decoratius i un bon nombre obres d’art (sèries completes dels gravats de Goya, dos dibuixos de Salvador Dalí, pintures de Nonell, Brull, Nogués, Armet, Vayreda, pintures d’alta època, etc.).
L’estudi de la documentació generada, dispersa en diferents arxius, ha permès creuar dades amb la informació continguda a les mateixes obres. És el cas de les etiquetes esgrogueïdes dels reversos de les peces. A mà o mecanografiades, més grans o més petites, són cicatrius d’un temps que mai no ha acabat de passar del tot.
L’exposició ha comptat amb la col·laboració d’arxius i institucions tan destacades com l’Arxiu Municipal de Mataró, l’Arxiu Comarcal del Maresme, el Museu Arxiu de Santa Maria, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el Museu d’Història de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l’Institut Amatller d’Art Hispànic, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, la Biblioteca Nacional de España i l’Archivo Regional de Madrid.
La mostra es pot visitar fins al 22 d’octubre de 2023. No us la perdeu! És una invitació a la ciutadania a reflexionar sobre un temps i uns fets encara molt poc coneguts.
El passat mes d’abril de 2023 va tenir lloc una exposició de cartells, al Reial Cercle Artístic de Barcelona, obra de l’artista Antonio-Venancio Solé Fabregat (Miravet, Tarragona 1916- Barcelona 2015).
Eren un total de quinze cartells de cinema fets amb la tècnica Gouache que Solé Fabregat havia dissenyat, als anys 40 del segle XX, pel cineclub d’un sanatori francès i que mai anteriorment s’havien exposat.
Fa uns quants anys l’actriu Maria Elias, neboda-neta d’Antonio-Venancio, va heretar els cartells que havia fet el seu tiet-oncle i els ha volgut compartir amb el públic en general a través d’aquesta mostra que es complementava amb fotos familiars de l’arxiu de la mateixa Maria Elias i un documental sobre l’artista i la seva obra elaborat amb gravacions de l’època.
Antonio-Venancio Solé Fabregat va néixer a Miravet a la província de Tarragona l’any 1916. A l’inici de la Guerra Civil, amb 20 anys, es va afiliar a la CNT. D’ideologia llibertària i incondicional de Durruti es va apuntar per marxar cap al front.
Ferit a Quinto d’Ebre, aconsegueix recuperar-se per a continuar lluitant al front. Durant la Batalla de l’Ebre va morir el seu germà. Amb la retirada va poder travessar els Pirineus i entrar a França on va estar internat al Camp d’Argelers.
En esclatar la Segon Guerra Mundial va ser mobilitzat. No va tornar a l’estat espanyol fins a gairebé jubilar-se i va establir la seva residència a París.
Felicitació de Nadal de l’any 1946 que envia l’Antonio a la seva germana Manolita Solé. Aquarel·la i tinta sobre paper de sobre.
L’any 1947 va estar ingressat en un sanatori per guarir-se de la tuberculosi.
El director del centre en veure la destresa i facilitat que tenia amb el dibuix li va deixar una sala-taller perquè pogués treballar al seu aire. Aquest sanatori disposava d’un cineclub, i li va encarregar ocupar-se’n de la programació de les pel·lícules.
Agraït va assumir la responsabilitat presentant cada setmana els cartells dibuixats amb els seus protagonistes o amb algun altre motiu que li pogués inspirar el tema de la pel·lícula.
Malauradament, amb totes les dificultats econòmiques que va comportar la postguerra, no va poder dedicar-se professionalment al disseny gràfic i va haver d’escollir altres professions que li permetessin viure.
Es va acomiadar definitivament de París en jubilar-se per tornar a Barcelona i retrobar-se de nou amb la seva família.
Us deixem amb algunes imatges de la mostra de cartells que tant de bo es pugui repetir ben aviat en alguna altra sala d’exposicions!
La Fundación Díaz-Caneja és una entitat cultural privada de promoció i serveis, sense ànim de lucre, constituïda l’any 1991 per l’Ajuntament de Palència, la Diputació de Palència, la Junta de Castella i Lleó, el Ministeri de Cultura i per Isabel Fernández Almansa, viuda del pintor Juan Manuel Díaz-Caneja, que té com a objectiu la conservació, exhibició, divulgació i documentació de l’obra de l’artista. També promou la cultura en general incidint especialment en l’art espanyol del segle XX.
Juan Manuel Díaz-Caneja va néixer a Palència el 1905, on va passar la seva infància i adolescència. Amb 18 anys es va traslladar a Madrid a estudiar Arquitectura, i per preparar-ne l’ingrés, va començar a assistir a classes de dibuix a l’Acadèmia Libre de Pintura de Daniel Vázquez Díaz. Finalment, deixarà els seus estudis per dedicar-se plenament a la pintura.
Durant aquests anys d’aprenentatge, es va allotjar a la Residència d’Estudiantes, i allí va conèixer a altres artistes i intel·lectuals com Maruja Mallo, Lorca, Alberti, etc. participant de manera activa en la vida cultural d’avantguarda.
Va passar l’hivern del 1929 a París i va començar a sentir fascinació pel cubisme. Quan va tornar a Espanya, va anar a Saragossa, on el seu pare havia estat destinat com a governador civil. Allí es relacionava amb els cercles avantguardistes i va començar a introduir-se en la ideologia anarquista.
El 1931 va publicar, juntament amb el seu amic Herrera Petere, l’únic número d’una revista provocadora, de tints anarquistes, surrealistes i dadaistes, que portava el nom En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes.
Va passar la guerra civil al Cos de Carabiners de la República. El 1937, any en què es va afiliar al Partit Comunista, va conèixer Isabel Fernández Almansa, que seria la seva companya fins al final de la seva vida. També fou membre de la CNT. En acabar la guerra, Caneja va aconseguir escapolir-se de la repressió. Des de llavors, va viure i treballar a Madrid, on començava a exposar els seus primers paisatges, un tema que, com van fer utilitzar molts altres pintors de l’època, va ser molt recurrent a la seva obra, ja que aquest tipus de composicions no tenien problemes amb la censura.
No obstant això, el 1947 va ser detingut per la seva vinculació al bàndol republicà, i ingressaria a la presó fins al 1951, primer a Carabanchel i després a Ocaña. Durant els tres anys que va estar empresonat no va deixar de pintar. El juny de 1951, ja en llibertat, va fer una exposició al Museu Nacional d’Art Modern de Madrid. Aquell mateix any va participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, també a Madrid.
Els anys següents va continuar la tasca expositiva per galeries i museus. El 1956, juntament amb altres artistes, va ser seleccionat per representar Espanya a la Biennale di Venezia. Va ser premiat en dues ocasions amb segona i tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts, i el 1958, se li va atorgar el Premi Nacional de Pintura.
Als anys 60 va començar a tenir cert reconeixement, i va participar en diversos Salons de Maig de París. A la dècada dels 70 va iniciar la seva vinculació amb la Galeria Theo de Madrid, on exposaria en nombroses ocasions. El 1980 el Ministeri de Cultura li va atorgar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
Va morir a Madrid el 24 de juny de 1988. Després de la seva mort es va crear a Palència la Fundació que porta el seu nom i que enguany han volgut reordenar la col·lecció permanent per tal de presentar les obres de l’artista en diàleg amb altres treballs i autors.
El primer és obra d’Artur Ballester i Marco (València, 1892 – 1981) dissenyador gràfic, il·lustrador i cartellista valencià que va il·lustrar nombrosos cartells anarquistes durant els anys de la República i la Guerra Civil.
I el segon de SIWE un artista independent que va treballar pel POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista.
El passat mes de desembre de 2022 es va estrenar España, el siglo XX en color, una ambiciosa producció històrica de sis capítols que retrata el segle XX com no s’havia vist mai, gràcies a un exhaustiu procés d’acoloriment.
A través del naixement del cinema i de les primeres imatges enregistrades a Espanya, la sèrie fa un recorregut des de finals del segle XIX fins als anys setanta.
Un viatge exclusiu a la història d’Espanya amb imatges sorprenents, acolorides per primera vegada i sonoritzades de forma realista per realçar-ne la vivesa i l’espectacularitat.
Una sèrie impactant alhora que didàctica, amb una narració viva i emotiva que ofereix a l’espectador una nova forma de veure el passat que ens permetrà entendre el present.
Produïda per RTVE en col·laboració amb Minoria Absoluta, ‘Espanya, el segle XX en color’ és la primera sèrie documental que produeix RTVE amb material d’arxiu acolorit, seguint les petjades d’altres produccions europees i americanes de gran èxit internacional. També ha comptat amb la participació de la Filmoteca Espanyola.
A través del naixement del cinema i de les primeres imatges gravades a l’estat espanyol, es pot veure a un joveníssim Alfons XIII, que acaba ser proclamat rei; a l’artista Concha Piquer en el primer enregistrament cinematogràfic sonor en castellà; el cop d’estat de Primo de Rivera de 1923 i el naixement de la Segona República; la Guerra Civil espanyola; el naixement de la dictadura de Franco; la mort del torero Manolete; el naixement de l’empresa SEAT i de Televisió Espanyola; l’arribada del turisme; l’aparició d’ETA; les primeres manifestacions; el naixement del sindicalisme i el feminisme; la mort del dictador Franco i l’arribada de la democràcia.
Al segon capítol es parla sobre la Guerra Civil espanyola i s’hi poden veure reproduccions de material del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, com aquests cartells, entre d’altres, de la nostra col·lecció de cartells polítics i històrics, amb més d’11.000 unitats i que constitueix, des del punt de vista històric, una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies.
Us recordem que d’aquest fons s’han digitalitzat més de 1100 cartells corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil que es poden consultar a la Memòria Digital de Catalunya.
Enciclopèdia Art és un segell de llibres de bibliòfil d’edició limitada que pertany al grup editorial d’Enciclopèdia Catalana. El seu catàleg està format per grans llibres d’estudi dirigits per reconeguts experts en la temàtica.
Alguns d’ells són dedicats a artistes catalans i altres són obres de gran format de temàtiques diverses vinculades al món de l’art.
Cada obra que editen és un projecte rigorós on hi intervenen historiadors, escriptors, fotògrafs, dissenyadors, etc. que aporten la seva expertesa i coneixement per fer una obra única.
És un nou volum de la col·lecció Cartells catalans, en aquest cas dedicat al cartellisme de propaganda política i de reivindicació nacional, en un sentit ampli, que inclou també els conflictes socials, de gènere, pacifisme i defensa de la llengua i la cultura.
S’hi recull una mostra representativa dels cartells publicats des de les darreries del segle XIX fins a la primera dècada del XXI.
Aplega l’obra de destacats artistes cartellistes, entre els quals Ricard Opisso, Carles Fontserè, Helios Gómez, Martí Bas, Català Pic, Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Cesc, Pilar Villuendas, Enric Satué, Frederic Amat o Joan-Pere Viladecans, i cartells de multitud de partits polítics i sindicats, així com d’entitats tant destacades com el Congrés de Cultura Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural.
La selecció de cartells que apareixen en aquest volum ha anat a càrrec d’experts en la matèria com Alba Casaramona Gual, Santi Barjau, Roser Pintó i Fàbregas, i Marta Torrijos. N’hi ha un total de 171 classificats en les etapes següents:
1894-1931. Dels orígens fins al 1931
1931-1939. República i Guerra Civil
1939-1975. Franquisme
1976-1990. Arribada de la democràcia
1991-2018. Època contemporània
L’obra és de gran format, amb una enquadernació de luxe i un estoig en pell.
El volum és una eina fonamental per a reconstruir la història del nostre país i per a l’estudi sociopolític d’uns anys decisius en la reivindicació de molts drets individuals i col·lectius, alguns dels quals s’han anat assolint amb el pas del temps i d’altres la lluita pels quals encara perdura.
Des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República estem molt contents de col·laborar amb el Grup Enciclopèdia per realitzar aquest tipus de projectes. Si no fos per aquesta col·laboració no gaudiriem d’un exemplar com aquest a la nostra biblioteca!
Alguns dels cartells els podreu veure si feu un cop d’ull a aquest vídeo promocional:
La mostra ha estat comissariada per Enric Pujol, professor d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i té com a objectiu recuperar la memòria dels fets i projectes polítics vinculats al republicanisme dels darrers cent anys.
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República vol remarcar que l’escrit que ve a continuació és una opinió particular del professor Izard. No subscrivim ni compartim les seves idees o impressions.
L’antany de l’enguany
Segons l’IEC Història és “Exposició sistemàtica dels esdeveniments que afecten un poble, una institució, un ciència, un art”, però alguns maliciem que sol ser una ben peculiar versió del passat engiponada en els nostres dies.
Mai podrem saber que hauria dit fra Ginebró Serra d’assabentar-se que les seves missions tingueren un catastròfic efecte, una hecatombe, sobre la població nadiua; ni els milions de víctimes de les atzagaiades de Mao de poder visitar l’exposició a Beijing del centenari de la creació del PCCh.
Pel que fa a un altre centenari, el Memorial Democràtic acaba d’estrenar l’esplèndida exposició “Un segle de republicanisme català (1900-2000). Visió panoràmica d’una cultura política”, en realitat la crònica d’ERC i dels seus personatges i protagonistes.
Qualsevol interessat per un període tan engrescador del nostre ahir hauria desenvolupat alguns esdeveniments que la mostra no amplia. La victòria popular sobre els alçats del 18 de juliol, en estroncar la destorbadora baluerna estatal, política, eclesiàstica, econòmica o cultural, va afavorir el protagonisme d’una ingent quantitat de persones, col·lectius i entitats fins aquell moment negligides o acuitades, les dones o la munió de pedagogs innovadors marginats o perseguits, cartellistes i altres artistes, economistes o metges, de la qual cosa en sorgiren el CENU o la Comissió d’Indústries de Guerra, Mujeres Libres o el Consell de Sanitat de Guerra.
Diria que les mudances i reemplaçaments foren possibles per que polítics com Tarradellas assoliren, durant un any, coordinar-se amb la sorprenent abundor de suggeriments i alternatives de tota mena. Després el Pep del Gel “mandó a parar”, doncs no pensava permetre les experiències que ell anorreà amb tota la violència imaginable i possible a la URSS.
A un altre nivell s’hauria pogut ressenyar la tasca duta a terme per tants exiliats en força indrets de la diàspora provocada pel franquisme; per citar-ne un sol cas que conec la duta a terme per Marc Aureli Vila i altres en el Centre Català de Caracas.
Miquel Izard
Teniu temps de visitar-la fins a finals d’any. No us la perdeu!
Comissariada per Florian Ebner, responsable del Departament de Fotografia del Centre Pompidou, la mostra, que inclou fotografies, pel·lícules, vídeos i material imprès del museu francès, tracta sobre la càmera i la ciutat, a partir del treball de fotògrafs i cineastes que han disseccionat la metròpoli i que plantegen diferents escenaris de la vida urbana.
Entre els autors de les obres destaquen els noms de Paul Strand, Marc Riboud, Lisette Model, Valérie Jouve, Henri Cartier-Bresson, Viktoria Binschtok, Diane Arbus, Manel Armengol, Luis Buñuel, Francesc Català Roca o Carlos Pérez de Rozas.
El mitjà fotogràfic ha immortalitzat la ciutat moderna al llarg del segle XX en una infinitat de narracions visuals que parteixen del carrer com un escenari social, un camp de batalla polític o un pati d’escola.
El catàleg, que ja teniu disponible a la nostra biblioteca, consta de fotografies i filmacions representats per un bon nombre d’artistes del nostre país. Des de Gabriel Casas i Galobardes i Brangulí, que van treballar als anys trenta, fins a fotògrafs recents, com Jorge Ribalta o Xavier Ribas.
L’obra d’artistes espanyols es pot contemplar al costat de la de grans fotògrafs i cineastes internacionals com Brassai, Robert Doisneau, William Klein, Lee Friedlander o Helen Levitt i de l’obra de fotògrafs contemporanis com Valérie Jouve o Bruno Serralongue.
La mostra està organitzada per la Càtedra Demetrio Ribes de la Universitat de València i comissariada per Manuel Carreres Rodríguez, investigador especialista en arquitectura industrial i patrimoni.
Durant la Guerra Civil espanyola l’aviació es va conformar com un dels cossos militars més importants per declinar la balança cap a un bàndol o cap a l’altre.
Donada la insuficiència d’infraestructures existents, es van anar construint una sèrie d’aeròdroms per tota la geografia espanyola. Per a una organització més efectiva, el territori fidel a la República va ser dividit en set regions aèries, les quals alhora estaven subdividides en sectors.
El territori valencià quedà inclòs dins la quarta Regió Aèria i un sector de la setena, el corresponent a la Plana d’Utiel-Requena, on s’instal·laren prop de quaranta camps d’aviació.
La funció d’aquests camps va ser, principalment, la de servir de base per a l’aviació que defensava les infraestructures i ciutats costaneres, front als atacs de l’aviació sublevada provinent de les Balears, i donar suport als fronts més propers, com el de Terol, el de Llevant i el de l’Ebre.
La present exposició presenta aquests aeròdroms i els elements que els componen –llocs de comandament i de guàrdia, refugis, polvorins…– com una xarxa per a la defensa del territori, a més de situar-los en el seu context històric mitjançant els bombardeigs i la guerra aèria, els aparells i aviadors, la producció industrial, la cartografia, o la cultura, l’art i la memòria que els envolta.
Tenim més de 10.000 cartells de finals del segle XIX fins a l’actualitat.
Des del punt de vista històric, la col·lecció constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya d’aquest període.
Destaquen els 3.000 cartells que corresponen a la Segona República i la Guerra Civil, una part dels quals es pot consultar a la Memòria Digital de Catalunya.
Aquesta col·lecció també la podeu trobar al nostre Pinterest.
Els cartells corresponen a temàtiques molt diverses i és per aquest motiu que hem volgut fer una classificació, ja que ni la Memòria Digital ni el Pinterest ofereixen aquesta possibilitat.
Hem emprat un nou recurs web i d’aquesta manera hem aconseguit un nou ordre.
Els de l’època de la Segona República espanyola estan organitzats per les temàtiques següents:
Al·legories de la República
Eleccions generals espanyoles de 1931
El govern de la Segona República
Referèndum per l’Estatut de Catalunya de 1931
Eleccions generals espanyoles de 1933
Eleccions municipals catalanes de 1934
Eleccions generals de 1936
Classe treballadora
Infància i joventut
Exèrcit
Sanitat i beneficència
Medi ambient
Cultura
Esport
Mapes
I pel que fa a la Guerra Civil, hem establert la següent classificació:
1. CARTELLS DEL BÀNDOL LLEIAL A LA REPÚBLICA
L’ALÇAMENT MILITAR
FRONT DE GUERRA
Exèrcit popular de la República
Defensa militar republicana al nord, a l’est i a Madrid
Per elaborar aquesta selecció hem comptat amb l’ajut d’Anna Sospedra Rodríguez, estudiant en pràctiques del Grau d’Història de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
El catàleg, que ja teniu 
El passat 23 d’octubre de 2018 es va inaugurar, a la Sala d’exposicions 
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 