Us mostrem aquesta Dècima Nadalenca de l’any 1973 que pertany al Fons DO Sèrie Documents d’Exili del nostre arxiu. Aquest fons fou donat per Jordi Arquer, militant del POUM exiliat a França, i conté documentació generada per institucions, organitzacions i associacions polítiques, sindicals i culturals de l’exili català i espanyol, fonamentalment a França però també a la resta d’Europa i Amèrica.
La Dècima fou escrita per Ramon Arrufat i Arrufat (Les Borges Blanques, Garrigues 1897 – Barcelona 1981), escriptor i polític independentista català afiliat a Estat Català. L’any 1925 es traslladà a Barcelona on va participar en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va formar part del grup Elements d’Estat Català i més tard del Partit Nacionalista Català. També va militar al Front Nacional de Catalunya. Malgrat que després de la Guerra Civil no es va exiliar, va patir presó i mai va acceptar la condició de vençut.
LaPeña Deportiva Ibérica fou un grupuscle fundat l’any 1925 per ultradretans, espanyolistes, anticatalanistes i aficionats al RCD Espanyol de Barcelona. Estava integrat per funcionaris de l’Estat i exmilitants dels Sindicats Lliures i de La Traza, així com per militars i alguns obrers. Dirigit per José María Poblador Álvarez i Francisco Palau Rabassó, durant els primers anys, malgrat el caràcter polític dels seus fundadors, es va dedicar fonamentalment a promoure enfrontaments amb aficionats del Futbol Club Barcelona.
El 1927, el sector més polític es va fer amb la nova junta, va canviar el nom per Peña Ibérica a seques i va apostar per ampliar les seves actuacions. A partir d’ara l’ultraespanyolisme i l’anticatalanisme militant protagonitzaran l’activitat de la Peña i el tema esportiu anirà perdent pes.
L’any 1930 la Peña Ibérica va contactar amb el recentment fundat per José María Albiñana Sanz, Partido Nacionalista Español i es va convertir en la plataforma d’aquest partit per estendre el seu projecte a Catalunya. La premsa els anomenava Legionarios españoles.
L’entesa amb el PNE, però, va durar poc: el Ibèrics trenquen el seu acord amb aquest partit i es bolquen, sense perdre, però, la seva autonomia, en l’anomenat Comité de Acción Española. Poc abans de la proclamació de la Segona República es presenten com un grup gairebé feixista.
El 15 d’abril de 1931, la seu de la Peña Ibérica a la plaça Universitat de Barcelona va ser arrasada per un grup encapçalat per José García Miranda (Capità Rojo): el Governador Civil Lluís Companys havia ordenat clausurar totes les entitats monàrquiques, alfonsines i carlines. El 1936, però, la Peña Ibèrica i els Sindicats Lliures es van unir i actuar clandestinament amb el nom de Cruces de Sangre.
En esclatar la Guerra Civil, l’ultraespanyolisme de dretes va quedar esborrat del mapa polític en dos dies i no va tornar a aixecar el cap fins al 1939, ja que la major part dels seus membres van fugir a l’Espanya franquista, es van amagar o van ser empresonats i, alguns, executats.
En acabar la Guerra Civil els supervivents de Cruces de Sangre i d’altres grupuscles ultradretans es van incorporar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
La Peña Ibérica va promoure la publicació de diversos setmanaris: Lucha Deportiva (1926) i La Verdad Deportiva (1928), Furia espanyola (1929).
El fons conté documentació diversa dels anys 1936 a 1946 (llistats d’associats, crides a la població, textos sobre la gloriosa cruzada de liberación, etc.) i documents relacionats amb el paper que van jugar els seus membres els dies 18 i 19 de juliol de 1936 a Barcelona després de l’Alzamiento Nacional. En acabar la Guerra Civil, molts d’ells van sol·licitar a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS ser condecorats amb la Medalla de la Vieja Guardia per la seva participació en el cop militar del 19 de juliol a Barcelona.
El fons consta també de correspondència i papers personals de Francisco Palau Rabassó.
Francisco Palau Rabassó(El Vendrell, 1900 – 1954), va ser un enginyer tèxtil i militant espanyolista de Catalunya. El 1920 va fundar la Joventut Jaimista del Vendrell, el 1922 va participar en la fundació dels Grups Esportius Iberia (GEI) i el 1923 en la de la Peña Deportiva Ibèrica, vinculada al RCD Espanyol. Després de la proclamació de la Segona República, va accentuar el seu compromís polític: va participar en conspiracions antirepublicanes amb alfonsins, carlins i antics dirigents dels Sindicats Lliures i l’abril de 1932 van planejar fins i tot atemptar contra Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña i assaltar el palau de la Generalitat. El maig de 1936 els Sindicats Lliures i la Peña Ibèrica van unir esforços per actuar clandestinament sota el nom de Cruces de Sangre. Es va nomenar un comitè directiu format per Francisco Palau, per la Peña Ibèrica, i Ramón Sales, pels Lliures. En les seves proclames, redactades pel mateix Palau, defensaven el recurs a la violència com a única solució per a Espanya i la necessitat d’un Estat totalitari corporatiu. En produir-se la sublevació del 19 de juliol a Barcelona, Palau es va presentar a la Caserna de la Guàrdia Civil al carrer del Consell de Cent, però en conèixer que la Guàrdia Civil no es sumaria al cop d’Estat, va fugir i es va refugiar a València, on va passar la guerra amb un altre nom. Després de la Guerra Civil espanyola, en veure triomfar els postulats pels quals havia lluitat tota la vida, es va retirar de la política activa. Durant el règim del general Franco li van oferir diversos càrrecs públics, però no en va acceptar cap.
Al inicio de este curso,las bibliotecarias del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, me pidieron que preparara un texto sobre los materiales que investigo[1]. Se trata de lo que, a finales de los años 70, se conocía como “prensa marginal”, y lo que hoy llamaríamos, sencillamente, “fanzines”: publicaciones aficionadas que eran distribuidas de manera informal en mercadillos, ateneos, bares, librerías o por correo postal. Fue en febrero del año pasado cuando me desplacé a Barcelona para visitar el Pavelló, entre otros centros de documentación, con el fin de consultar este tipo de publicaciones extrañas, inhabituales o estrafalarias, muchas veces bajo el asombro de las personas que en ellos trabajaban. Era difícil comprender qué valor histórico podían tener, en algún punto, aquellos papeles deslustrados e inconexos.
Portada del Número Extra “Prensa marginal”, Ajoblanco (Barcelona, octubre 1978). Portada de Kontestón, n. 2 (1977).
Mi contribución al blog del Pavelló trata de poner en valor unos fondos que, como me comentaban las bibliotecarias, son poco consultados, y que por este motivo conforman uno de los corpus materiales, literarios y visuales más desconocidos de la Transición española. En todo caso, no se trata de una singularidad de la historiografía producida en el estado español: como ha señalado el sociólogo británico Nick Thoburn, especializado en edición experimental, estas formas de expresión radical, en tanto que artefactos, objetos que puntúan de un proceso social, cultural e histórico más amplio, permanecen en gran medida excluidos de la investigación académica[2]. Revisemos, por tanto, cuál es el interés de estos materiales, desplegando argumentos que puedan motivar más estudios sobre el tema.
En primer lugar, es necesario ofrecer una definición concreta de los conceptos de “fanzine” y “prensa marginal”. La palabra “fanzine” proviene de las palabras inglesas “fan”, aficionado o seguidor, y “magazine”, revista. Siguiendo a Stephen Duncombe, uno de los primeros estudiosos de este tipo de objetos y mi mentor durante una estancia en la New York University, los fanzines serían publicaciones no comerciales, no profesionales y de circulación restringida, que sus creadores producen y distribuyen por sí mismos[3].
Los primeros fanzines datan de los años 30, y aparecen vinculados al universo de la ciencia ficción. Sin embargo, no es hasta las décadas de los 50 y 60 cuando crece su popularidad, especialmente en el mundo musical y del cómic, para comenzar a introducirse como herramienta de comunicación política en los movimientos sociales eclosionados al calor del 68.
El considerado “primer fanzine de la historia” es The Comet, n.1, editado por la Science Correspondence Club de Chicago(mayo 1930). Portada de Bang. Fanzine de los tebeos españoles, n. 0 (Barcelona, noviembre 1968).
Ya en los 70, se aprecia una creciente expansión de la producción, distribución y consumo de los fanzines en distintos puntos de la geografía. Paula Guerra y Pedro Quintela, especialistas en este tipo de publicaciones, hablan de una “relevancia global del fanzine”, directamente vinculada a la emergencia del movimiento punk en Reino Unido y Estados Unidos, lo que compone una suerte de espacio alternativo “impreso” para el pensamiento, la creatividad y, en definitiva, la cultura autogestionada, también conocida como “Do It Yourself” [4].
Es también en este momento cuando en el estado español se experimenta una fuerte eclosión del mundo editorial, al calor de la transición y el deseo de ruptura democrática. Con la muerte de Franco, se experimentó cierta “clandestinidad tolerada” que permitió la relativa circulación de este tipo de publicaciones heterodoxas, muchas veces carentes de depósito legal. Los fanzines nacen, en ese contexto, con la convicción de ser “productos subterráneos, totalmente autogestionados”, y juegan de manera más o menos consciente con la censura legal, social y económica todavía vigente[5].
La originalidad histórica de los fanzines del postfranquismo es, sin duda, su condición de índice, semillero y testimonio de una nueva cultura contestataria o contracultura que entonces comenzaba a despuntar. Una contracultura ya revisitada en exposiciones como “Underground y contracultura en la Cataluña de los 70”, comisariada por Pepe Ribas en el Palau Robert en 2021, y que ahora encontramos en CentroCentro (Madrid); o “Poéticas de la democracia. Imágenes y contraimágenes de la Transición”, acogida en el Museo Nacional Reina Sofía entre 2018 y 2020. Como ya se ha señalado en estos y otros lugares, se trataba de una cultura experimental de raíz eminentemente ácrata, que ensalza y practica formas de vida anticonsumistas, creativas, expresivas y comunitarias, en contraposición con los valores de la entonces vigente sociedad de consumo.
“El cavall lliure”, en Comix Paradís n. 4 (Tarragona, verano 1977).
Estas manifestaciones culturales entroncaban, muchas veces, con nuevos movimientos sociales como el feminismo, el ecologismo o de liberación sexual, así como con un movimiento libertario que volvía a reorganizarse tras la dictadura. Como señala Alejandro Civantos, que ha analizado la cultura impresa en el estado español desde coordenadas libertarias y obreras:
Todas [estas publicaciones] eran conscientes, de un modo u otro, de su misión de continuidad histórica al lado del oprimido, y contribuyeron también […] a rehabilitar una conciencia de clase frente a las élites, pero también a desarrollar una no menos notable desconfianza hacia el devenir mismo de la propia Transición y la burocratización de la política por los partidos[6].
Portada y primera página de Gràcia lliure n.1, editado por el Ateneo Libertario de Gràcia (Barcelona, 1978).
Es decir, en estos “fanzines” de los 70 rastreamos otra manera de comprender el proceso transicional y sus posibilidades, que pasaría por maneras diferentes de tomar la acción y la palabra. Presentan una factura pobre, feísta y artesanal, que dista de la pulcritud de las publicaciones profesionales. Esto revela, asimismo, otra forma de practicar la edición: no tanto como un proceso y producto especializados, modelados por la industria cultural o informativa, sino como un medio para la expresión popular o espontánea, facilitador de encuentro, intercambio, comunicación.
“¡Expresión! Salta el viejo candado…”, en Boletín del Ateneo Libertario Zona Centro, n. 0 (Madrid, 1978). Periódico de no más de una hoja, s.n. (Barcelona, s.f.).
Sin embargo, hacia 1976 estas publicaciones autoeditadas no recibían el nombre de “fanzines” por parte de sus editores y públicos. Se utilizaba, entre otros, el de “prensa marginal”[7]. Uberto Stabile, entonces vinculado a distintos proyectos de edición experimental en la ciudad de Valencia, me contaba hace unas semanas que el concepto de “fanzine” surgió más tarde, ya en los 80, con la llegada de la fotocopiadora. La prensa marginal era una manera, entre otras, de referirse a estas publicaciones pequeñas, locales y artesanales, tal y como aparecen reseñadas en revistas de referencia para la contracultura como Ajoblanco,Star o BICICLETA[8]. A mí me gusta privilegiar este nombre, “prensa marginal”, porque resulta descriptivo, al tiempo que acompasado con las coordenadas del momento. La marginación social y económica en la sociedad tardo y posfranquista era un problema que preocupaba a los movimientos sociales coetáneos, lo que rebelan libros como el de Ernesto Cadena, Los marginales (1978), o revistas como Los marginados (1977). Señalaba Cadena que “es marginal aquel que no está integrado en el racimo de normas y reglas que rigen la totalidad de una sociedad” de forma voluntaria o impuesta, y en él engloba a las feministas, los presos, los psiquiatrizados, los homosexuales o los punks, pero también a distintos grupos terroristas o sectas religiosas[9]. Estos colectivos se encontraban, de distintas formas, marginados o abandonados por la sociedad y, al tomar las imprentas y poner en circulación sus propias publicaciones, proponían otro tipo de discursos e imaginarios en el espacio público, al tiempo que expandían o fortalecían sus propias comunidades a través del contacto y el intercambio solidario.
Editorial de Dones en lluita, n.11, editado por la Coordinadora Feminista de Barcelona (mayo-junio 1979).
Las publicaciones marginales solían incluir todos o algunos de los siguientes elementos: un editorial, más o menos hilarante, donde se exponían las motivaciones de la revista y se presentaba al colectivo editor; viñetas de cómic; secciones abiertas a los lectores, que mandaban cartas, ilustraciones, poemas; reseñas o directorios de publicaciones afines, pero también de bares, librerías y otros espacios donde encontrarse; recortes de prensa intervenidos; fotografías; collages. Todo ello maquetado de forma artesanal, impreso en alguna imprenta amiga a bajo coste, y materializado en una tirada pequeña que normalmente no excedía los 200 ejemplares.
Editorial y cómic “Un rollo sin gracia”, en Ka-ga-2 n. 0 (Barcelona, primavera 1976).
El uso de ciertas estrategias visuales como el collage, la caligrafía o la intervención (détournement) de titulares de prensa comercial componen, al mismo tiempo, un lenguaje que los aproxima a los fanzines producidos en otras coordenadas geográficas[10]. Se trata de lo que Guerra y Quintela han llamado el “canon subcultural” del fanzine, también presente en el contexto transicional[11]: un corpus estético que recurre a formas fragmentadas, toscas, feístas, que hace implícito su amateurismo y los procesos artesanales de edición, al tiempo que desvela la manipulación ejercida por los medios de comunicación comerciales.
“El patio de mi casa”, en La Cloaca, n.2 (Barcelona, primavera 1977).
En último término, es importante analizar estas publicaciones como un conglomerado de prácticas, relaciones y deseos, un objeto que media entre personas y grupos y que por tanto, como señalaba antes, forma parte de procesos sociales más amplios[12]. La prensa marginal fue, de algún modo, un cajón de sastre en el que participaron dibujantes, poetas, escritores, editores, personas que hacían de todo o de nada, con o sin formación, pero siempre con deseo de hacer y decir. Lo importante era realizar ese deseo, “ponerlo en el mundo” sin buscar el lucro o el reconocimiento, sino el encuentro con el otro, los otros. En definitiva, responder a una necesidad de comunicación “en un mundo frío, seco y aparte”.
Portada de La julandrona atípica n.1 (Barcelona, julio 1981). Contraportada de Tricoco. Coordinadora de tribus, comunas y cooperativas n.3 (Barcelona, ha. 1977).
Eran también soportes en los que imaginar posibilidades, en un momento en que la muerte del dictador marcaba la apertura de un nuevo horizonte histórico. No solo trataban de practicar o difundir una cultura “a la contra”, sentido último del término “contracultura”, sino la prefiguración de un mundo distinto, regido por estructuras económicas y sociales más solidarias, libres y horizontales. En ese sentido, podemos afirmar que los propios modos de producción y distribución de estas publicaciones ensayaban, a pequeña escala, estas utopías de la contracultura, a través de sus propias formas de crear, hacer y decir.
Portada de Buen muchacho, n.3 (Barcelona, abril 1977). portada.
Son escasos pero crecientes los trabajos que abordan el fenómeno de la autoedición en el estado español. Cabe señalar el estudio pionero que realizaron, en 1996, los músicos Kike Babas y Kike Turrón, De espaldas al kiosco. Guía histórica de fanzines y otros papelujos de alcantarilla, donde ya reseñaban estas primeras publicaciones marginales de los 70; o los trabajos más recientes de Manuel Moreno, Abel Cuevas y César Prieto[13]. No quiero dejar de mencionar, asimismo, la exposición comisariada en 2005 por Anxo Rabuñal, O lado da sombra. Sedición gráfica e iniciativas ignoradas, raras ou desacreditadas entre 1971 e 1989, que sin duda se encuentra en el origen de mi propia investigación, así como los trabajos, ampliamente difundidos, de Germán Labrador[14].
El primer impedimento que encuentra alguien que quiera investigar estos materiales es, sin duda, la dificultad para acceder a ellos. Por eso me alegré francamente cuando descubrí estos fondos en el Pavelló de la República: si bien alberga, en su mayoría, publicaciones procedentes de Barcelona (mi tesis se propone desbordar el canon Madrid-Barcelona), no dejaba de ser un corpus considerable e interesante, representativo de este tipo de objetos.
Las razones por las que no se han conservado estos materiales son varias: su propia temporalidad, ya que fueron hechos para no durar y, por tanto, existía una falta de interés de sus propios productores en conservarlos; y la poca atención que reciben por parte de la investigación académica, si bien ahora se está comenzando a revalorizar el papel de la contracultura en el proceso transicional. Sin duda, los archivos que actualmente conservan una mayor parte de estos materiales continúan siendo los libertarios: han sido fundamentales, en ese sentido, los archivos de la Fundación Anselmo Lorenzo y Salvador Seguí, así como el del Ateneu Enciclopédico Popular. Desde aquí envío un abrazo a Juan, Emili y Carles, compañeros involucrados en el cuidado de estos archivos, a quienes siempre estaré agradecida.
Me gustaría concluir con algunos apuntes sobre mi propia tesis doctoral. Mi investigación aborda las experiencias de autoedición a lo largo de cinco años, 1975-1980, poniendo el foco en las prácticas, las relaciones sociales y los espacios que lograron articular o conectar este tipo de publicaciones. De algún modo, trato de desbordar el marco de lo textual o lo visual, para introducirme en el universo social de estos objetos: una mirada, desde las prácticas y los intercambios, que debe ser profundizada en nuestro contexto[15].
Se trata de reactivar la genealogía de publicaciones “imprácticas”, salvajes o fugitivas, como las calificaba Ezra Pound ya en 1930, y poner en valor las posibilidades de experimentación estética, política y social que han abierto en la historia[16]. Se trata de mirar estos objetos como una condensación material de relaciones, hoy conservada en los archivos, que desborda la noción canónica de documento o fuente para desvelar en su materialidad estos procesos de experiencia[17].
Portada de Nocturnidades. La revista de alternativas culturales a St. Coloma, n. 6 (Santa Coloma, marzo 1979).
[1] Todas las imágenes y referencias contenidas en esta entrada, a excepción de la portada de The Comet (1930) y la de Bang. Fanzine de los tebeos españoles (noviembre 1968) son materiales conservados en el archivo del Pavelló.
[2] Thoburn, N. (2016). Anti-Book. On the art and politics of radical publishing. University of Minnesota Press, p. 13.
[3] Duncombe, S. (1997). Notes from Underground: Zines and the Politics of Alternative Culture, pp. 10-11.
[5] Civantos Urrutia, A. (2020). ¡Quita esa gorra de obrero! Desproletarización editorial en la Transición española. Kamchatka. Revista de análisis cultural, 16, p. 213. http://orcid.org/0000-0002-8766-8374.
[6] Cfr. Civantos Urrutia, A, Ibid.; y Civantos, A. (2019). La Enciclopedia del Obrero: La revolución editorial anarquista, 1881-1923. Kamchatka. Revista de análisis cultural, Diciembre 14, 111-135. https://doi.org/10.7203/KAM.14.13223
[8] Estas publicaciones componen la parte más visible y masiva de la eclosión editorial de la contracultura. Una radiografía interesante y contrastada de este fenómeno puede encontrarse en Rafita El Grifota. (2011). Las revistas del Rrollo. En Vacaciones en Polonia (pp. 81-120). Autoedición.
[9] Cadena, E. (1978). Los marginales. Ediciones Acervo, p. 11.
[10] Cfr. De Donno, E., & Martegani, A. (2016). Yes Yes Yes Alternative Press. ’66-’77 from Provo to Punk. VIAINDUSTRIAE¸ Guerra, P., & Quintela, P. (Eds.). (2020). Punk, Fanzines and DIY Cultures in a Global World: Fast, Furious and Xerox. Palgrave Macmillan. https://doi.org/10.1007/978-3-030-28876-1¸ Bandel, J.-F., Gilbert, A., & Prill, T. (2019). Under the Radar: Underground Zines and Self-Publications 1965 – 1975. Spector Books.
[12] Snyder, J. (2020). Making Oppositional Means: The Illustrated Zine Literature of Queer Activist Groups in Spain, 1970s to the Present. Bulletin of Spanish Visual Studies, 4(2), 305-325. https://doi.org/10.1080/24741604.2020.1825160.
[13] Moreno, M., & Cuevas, A. (2020). Todo era posible: Revistas underground y de contracultura en España, 1968-1983. Libros Walden. Sobre el fenómeno musical, Moreno, M., Cuevas, A., & Prieto, C. (2022). Papeles subterráneos. Fanzines musicales en España desde la transición hasta el siglo XXI. Libros Walden.
[14] Labrador Méndez, G. (2017). Culpables por la literatura. Imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Akal; Labrador Méndez, G. (2009). Letras arrebatadas: Poesía y química en la transición española. Devenir.
[15] Bandel, J.-F., Gilbert, A., & Prill, T. (Eds.). Ibid.
[17] Weinmayr, E. (2019). One Publishes to Find Comrades (2014). En M. Pichler (Ed.), Publishing Manifestos. An International Anthology From Artists And Writers (p. 249). Massachusetts Institute of Technology.
L’article, inclòs també en l’apartat “Joies documentals”, defineix el Pavelló de la República com un dels arxius-biblioteca més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, el franquisme i la Transició espanyola, descriu tots els seus fons, posant especial èmfasi en la documentació d’arxiu, en les col·leccions especials i en la difusió d’aquest fons patrimonial a través de les xarxes socials, de multitud d’iniciatives culturals i, seguint la missió i els valors que defineixen el CRAI de la Universitat de Barcelona, mitjançant sessions destinades a presentar el nostre patrimoni documental.
L’exposició recupera la història d’aquest psiquiatre (Reus 1912-Granges-sur-Lot, 1994) exiliat a França des del 1939. Tosquelles, a l’Institut Pere Mata de Reus, al camp de concentració de Septfonds i, sobretot, a l’Hospital Psiquiàtric de Saint-Alban-sur-Limagnole (França) desenvolupa una pràctica radicalment innovadora que vincula l’exercici clínic amb la política i la cultura. Així, durant la República i sota l’Europa dels feixismes, aborda l’arrel social de la malaltia mental transformant, des de la humanització, la institució psiquiàtrica.
El títol de la mostra remet a la frase de Lautréamont que va inspirar els surrealistes per defensar l’atzar de la bellesa: “bell com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir amb un paraigua sobre una taula de dissecció”.
Aquesta exposició recull la trajectòria biogràfica i el context polític, cultural i professional de Tosquelles a través de documents, fotografies i enregistraments on s’exposa la seva concepció de la pràctica psiquiàtrica. A més, es presenten peces creades per artistes i malalts mentals de l’hospital de Saint-Alban procedents de la Col·lecció de l’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions particulars, amb què Jean Dubuffet i altres artistes van desenvolupar un art alliberat de les constriccions de la raó i de l’educació formal.
Si teniu ocasió d’anar a Madrid per aquestes festes de Nadal no us la perdeu! la podeu visitar fins al mes de març de 2023!
S’apropen les festes de Nadal i segur aprofitarem per iniciar noves lectures! Si més no, tenim una setmana de pont per endavant per trobar temps per llegir!
Si us en voleu endur alguna a casa podeu fer servir el Servei de Préstec i si les voleu consultar a través de la xarxa social Pinterest aquí les teniu:
Com sempre, aprofitem l’avinentesa per agrair a tot aquest seguit d’institucions i particulars el donatiu d’obres que passen a formar part dels nostres fons:
Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (Fella)
Una de les sales de l’exposició on es pot veure el cartell de ‘L’Opinió’ de 1930 del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. / Fotografia de Juan Carlos Muñoz
La mostra, que ha format part de les activitats paral·leles de la Biennal del Flamenc, s’ha pogut veure entre els dies 15 de setembre i 27 de novembre de 2022, a l’Espacio Santa Clara i ha reunit més de 500 peces: obres d’art gràfic, pintura a l’oli, cartells, fotografies, films, i exemplars de premsa obrera on l’artista Helios Gómez va participar. El títol és un joc de paraules amb el seu nom i també prové d’un llibre on va col·laborar amb Rafael Laffón.
Comissariada per l’investigador expert en la matèria Pedro G. Romero, s’aprofundeix en la imatge que va projectar de si mateix Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956) figura amb múltiples facetes que van des de l’activisme polític en la militància anarquista, a processos creatius experimentals i avantguardistes i de la que us hem parlat en diverses ocasions al nostre blog.
L’Amber és neboda neta del brigadista William Newton Miller i ha viatjat dels Estats Units a Catalunya per aprofundir en la història del seu oncle avi.
La família només sabien que havia marxat de Dayton per viatjar a Espanya i lluitar a la Guerra Civil, i que havia mort a la Batalla de l’Ebre. La decisió de marxar la va prendre tan bon punt va tenir coneixement de la situació que es vivia al país. L’Ambert explica que la família el va intentar convèncer per quedar-se a casa i no ho van aconseguir.
La seva visita a la biblioteca va permetre a l’Amber conèixer moltes més dades sobre el seu oncle avi.
Lourdes Prades, responsable de la biblioteca i de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) li va mostrar dues fotografies i un document provinent de l’Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica RGASPI que disposa d’un important fons sobre Brigades Internacionals.
L’Amber va quedar molt sorpresa perquè en desconeixia l’existència i en veure les fotografies es va emocionar molt.
Van estar introduint noves dades a la fitxa del brigadista de SIDBRINT aportades per la mateixa Amber. D’aquesta manera s’ha pogut completar la història de Miller.
Miller era mariner de professió, membre del Partit Comunista Nord-americà, de la Youth Communist League i pertanyia al ILWU (International Longshore Workers Union).
Abans d’arribar a Espanya, va ser arrestat a bord del vaixell “Joven Teresa”, per mariners francesos del vaixell “Grabit”, prop de Port-Vendres. Més tard fou alliberat
Va arribar a Espanya el 22 de juny de 1937 i va ser destinat a la XV Brigada, al Batalló Mac-Pap, al batalló Lincoln-Washington, a la 3a Companyia.
Va morir en combat durant la Batalla de l’Ebre, a Serra de Cavalls. Segons els companys, va ser capturat i executat. No se sap amb seguretat si va morir el 5 o el 7 de setembre de 1938.
Posteriorment, l’Amber va participar, el passat diumenge dia 20 de novembre, a l’acte que es va dur a terme al Memorial de les Camposines de la Fatarella on s’han incorporat 62 noms de combatents de la Batalla de l’Ebre que han estat inscrits al Cens de desapareguts a la Guerra Civil Espanyola.
Retrobar-se amb l’espai on el seu oncle avi va viure els seus darrers dies va ser també molt emotiu!
Una altra de les històries que ens agradaria compartir és la relacionada amb aquesta obra, una reproducció de l’oli sobre tela que porta per títol “Michael O’Riordan, brigadista internacional irlandès creuant l’Ebre a Vinebre amb una senyera el 25 de juliol del 1938” que es troba al Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre de Gandesa i és obra del pintor català Pere Piquer.
El quadre representa la història ocorreguda a la matinada del 25 de juliol de 1938, quan el brigadista Micheál O’Riordan va travessar el riu Ebre amb una senyera a l’esquena. Una imatge que, anys més tard, es va convertir en un símbol del començament de la batalla. Aquest jove irlandès de 21 anys, empès pels ideals socialistes i el compromís amb combatre el feixisme, havia decidit d’anar-se’n de casa seva, a Cork, per passar a formar part d’un batalló britànic i lluitar per la república espanyola com a membre de la quinzena Brigada Internacional.
Tenien com a objectiu alliberar l’altre costat de l’Ebre i portar la bandera tan endins com fos possible del territori recuperat. El batalló al qual pertanyia O’Riordan formava part de la columna James Connolly, en honor al dirigent de la classe obrera irlandesa, i era l’única que tenia un fort component antiimperialista.
O’Rioridan va combatre fins que va ser ferit el primer d’agost de 1938 al turó 481, a la Serra de Cavalls. Va ser enviat a l’Hospital de Mataró abans de ser repatriat i no va tornar a Catalunya fins cinquanta anys després, per a la inauguració del monument a les Brigades Internacionals de Barcelona.
L’any 1979 va escriure el llibre Connolly Columnen què explicava la seva experiència i la història dels irlandesos que van lluitar per la república espanyola. Va morir l’any 2006 i la família va portar les cendres a Catalunya.
L’any 2021, amb motiu del 83è aniversari de la Batalla de l’Ebre, es va inaugurar un retrat d’O’Riordan al Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre de Gandesa, també obra de Piquer i encarregat per la Comissió per la Dignitat, que es va col·locar al costat de l’obra del brigadista travessant el riu amb la bandera. Totes dues es complementen i tenen la voluntat de fer perdurar la figura i la història d’aquest personatge en la memòria col·lectiva.
Amb motiu de la inauguració de l’exposició sobre Brigades Internacionals i Multilingüisme, el passat dia 17 de novembre, en Pere Piquer, l’artista, va venir expressament a Barcelona per entregar la rèplica en paper a Lourdes Prades durant l’acte inaugural.
Des del nostre blog li agraïm la donació d’aquesta obra que ja forma part del nostre arxiu.
Compartir històries tan fantàstiques i commovedores com aquestes ens agrada molt!
Acabem d’incorporar, dins la col·lecció de revistes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les publicacions periòdiques més populars editades a les dècades dels anys 1960 i 1970 a l’estat espanyol: Por què: semanario de sucesos y actualidades dedicada a la crònica negra i als successos que va tenir una molt bona acollida entre el públic en general.
El setmanari Por Qué va ser una rèplica barcelonina a una altra publicació amb les mateixes característiques que s’editava des de Madrid i que va esdevenir molt més popular: El Caso, amb la que tingué una forta competència.
Enrique Rubio Ortiz (1920-2005), periodista de successos i expert en estafes, d’origen castellanomanxec, establert a Barcelona, que després seria popular a la televisió pel programa Investigación en Marcha i per la seva Timoteca Nacional, en va ser el fundador, l’any 1960.
Por Qué s’encarregava de presentar als seus lectors reportatges amb un contingut sensacionalista, centrats en delictes comuns, tragèdies i esdeveniments extrems i extraordinaris, obviant, lògicament, tota informació vinculada a la repressió política del règim franquista.
Temes com les inundacions del Vallès el 1962, les aparicions de la Verge en un poblet càntabre anomenat Garabandal, o les malifetes i fugues d’El Lute van ser exhaustivament tractats.
S’editava setmanalment i, a les últimes planes, tenia una secció fixa anomenada Los Cacos de Joso, amb acudits gràfics il·lustrats. La seva redacció era en un pis antic de l’Eixample, concretament al número 176 del carrer Diputació.
En les seves pàgines es retrata una Espanya de picaresca plena d’incauts. L’avarícia i la vanitat, inherents a la condició humana, ens porten a les més inimaginables històries d’estafes: des de les falses litografies de Dalí fins a les malediccions i enganys de Lola Flores, passant per històries de militars, toreros, religiosos, polítics, actors, músics… tots amb un engany per explicar…
Fins i tot el mateix director de la publicació, Enrique Rubio que, quan va començar com a periodista a l’edat de 14 anys, es va pintar un bigoti amb llapis per semblar més gran a les entrevistes!
La Guerra Civil espanyola el va sorprendre a Catalunya, mentre passava uns dies de vacances a Tarroja de Segarra. En complir 18 anys va haver d’ingressar a l’Escola Popular de Guerra, situada al col·legi dels Pares Escolapis de Sarrià, a Barcelona. D’allà en va sortir com a oficial d’artilleria antiaèria, però no va arribar a exercir-ne perquè es va iniciar la retirada cap a França. Tancat al camp d’Argelès-Sur-Mer, va ser enviat presoner cap a Espanya, passant pels camps de concentració de Sant Sebastià i Vitòria.
Gràcies als contactes que tenia el seu germà es va salvar de ser executat a la plaça de bous de Vitòria. Més tard, el van enviar a la presó de Torrero, a Saragossa.
Quan va acabar de complir la condemna va sol·licitar l’ingrés a la Xarxa de Ferrocarrils, per ajudar a l’economia familiar. Va començar de telegrafista en una estació el nom de la qual semblava una picada d’ullet del destí: Campo Sepulcro, a Saragossa.
No va trigar gaire a col·laborar, amb les seves caricatures i acudits, a la premsa; primer a diaris com Marca, Dígame o a Informaciones i més tard a Amanecer de Saragossa iSolidaritat Nacional i La Prensa de Barcelona. Va ser el setmanari madrileny Fotos el primer que li va encarregar una sèrie de reportatges, analitzant els preus dels aliments des del seu origen fins a la seva arribada al mercat.
A Barcelona, va passar de la caricatura i l’acudit als successos policials gràcies a l’atzar. El reporter de successos de Solidaritat Nacional estava malalt i havia d’anar a cobrir un tema al Paral·lel barceloní, concretament a “El Molino”, on estava involucrada la vedette María Yáñez, popularment coneguda com “La Bella Dorita”. Com no tenien a qui enviar, José Fernando Aguirre, el director, va ordenar a Rubio que fes ell el reportatge, que finalment va sortir a primera plana i fou tot un èxit. D’aquesta manera el caricaturista va passar a ser redactor policial.
Després va arribar l’oferta d’El Caso, setmanari de successos nascut l’11 de maig de 1952, en què va ser redactor en cap de Catalunya, Balears i Aragó, des de la seva creació fins a l’any 1960, en què es va fer càrrec de la direcció de Por que, que mantindria, durant 15 anys, com a setmanari barceloní capdavanter en successos.
La premsa escrita no va ser l’únic àmbit d’actuació de Rubio que va debutar a la ràdio l’any 1947, a l’emissora Radio España. Més tard va passar per moltes altres emissores: Ràdio Nacional, Ràdio Peninsular, La Cope, Ondacero, Rac-1, etc.
Va presentar un informatiu a la Televisió de Catalunya Panorama de Actualidad i entre molts altres programes l’any 1971 participà a Investigación en Marcha que va resoldre més de 59 delictes impunes, i va ser premiat amb la placa policial d'”Inspector Honorari”, distinció que va sumar al Premi Nacional de Reportatges Nacionals i Internacionals de 1964 i l’Antena de Oro 1965 per guions originals.
També va participar a TV3 Televisió de Catalunya presentant 26 capítols en català de Picaresca Club al costat de Toni Marín (1996-1997) i d’altres per a Cas Obert, d’Àngel Casas (1997-1998). A Telemadrid i Antena 3 va col·laborar en diversos programes a la secció de successos.
Va escriure diversos llibres sobre crims, estafes i altres successos, destacant la seva famosa trilogia La Timoteca Nacional on es recullen més de 2.000 estafes perfectament classificades.
L’any 1996 la Generalitat de Ctalunya li va atorgar la medalla al treball “President Macià”.
Tot un personatge!
[Aquesta informació sobre la vida d’Enrique Rubió ha estat extreta de la pàgina de la Timoteca Nacional ]
…no debería escribirse la historia del periodismo español, su salto hacia la prensa industrial y de empresa, prescindiendo de la prensa de sucesos y de los periodistas que le dieron vida, los reporteros judiciales y de sucesos. Ellos transformaron el lenguaje del periodismo y ampliaron las estrategias de competencia de las industrias culturales y de las empresas que las regentaban.
La mostra té com a comissaris a Ramon Naya, historiador i investigador del projecte SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) i Lourdes Prades, doctora en Història Contemporània i responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i de SIDBRINT.
Les Brigades Internacionals eren uns grups heterogenis de voluntaris que van lluitar a favor de la República i de la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Homes i dones de nacionalitats diverses que parlaven llengües diferents.
Amb aquesta exposició es vol fer palès com una comunitat multilingüe tan heterogènia i durant un període de temps tan breu, viu, conviu i sobreviu a una guerra.
Van superar les barreres idiomàtiques, malgrat la diversitat de llengües i cultures que podien separar-los. Hi havia un denominador comú entre tots els seus integrants: el compromís de lluitar per un ideal. Com diuen els mateixos brigadistes: “Parlem diferents idiomes però una mateixa llengua”.
França va ser el país que més voluntaris va aportar a la contesa, amb més de quinze mil brigadistes. El francès era una de les llengües destacades junt amb el polonès.
Però sense cap dubte l’idioma predominant va ser l’anglès: dels Estats Units van arribar gairebé quatre mil persones que, juntament amb els brigadistes provinents de la Gran Bretanya, els Australians i els de Nova Zelanda, constitueixen el grup lingüístic més nombrós.
No hem d’oblidar però, el xinès, el mongol, l’alemany, el rus, l’àrab … Una autèntica Torre de Babel!
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República s’ha encarregat de la selecció bibliogràfica i ha prestat una part dels seus fons sobre brigades per elaborar una taula expositiva.
A l’acte d’inauguració hi van assistir els dos comissaris Lourdes Prades i Ramon Naya juntament amb el degà de la Facultat de Geografia i Història, Ricardo Piqueras i la professora del Departament d’Història Contemporània Teresa Abelló, entre d’altres.
La mostra es podrà visitar fins al dia 16 de desembre al vestíbul de la segona planta de l’edifici de la facultat.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 