Acabem d’incorporar, dins la col·lecció de revistes del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, una de les publicacions periòdiques més populars editades a les dècades dels anys 1960 i 1970 a l’estat espanyol: Por què: semanario de sucesos y actualidades dedicada a la crònica negra i als successos que va tenir una molt bona acollida entre el públic en general.

El setmanari Por Qué va ser una rèplica barcelonina a una altra publicació amb les mateixes característiques que s’editava des de Madrid i que va esdevenir molt més popular: El Caso, amb la que tingué una forta competència.

Enrique Rubio Ortiz (1920-2005), periodista de successos i expert en estafes, d’origen castellanomanxec, establert a Barcelona, que després seria popular a la televisió pel programa Investigación en Marcha i per la seva Timoteca Nacional, en va ser el fundador, l’any 1960.

Por Qué s’encarregava de presentar als seus lectors reportatges amb un contingut sensacionalista, centrats en delictes comuns, tragèdies i esdeveniments extrems i extraordinaris, obviant, lògicament, tota informació vinculada a la repressió política del règim franquista.

Temes com les inundacions del Vallès el 1962, les aparicions de la Verge en un poblet càntabre anomenat Garabandal, o les malifetes i fugues d’El Lute van ser exhaustivament tractats.

S’editava setmanalment i, a les últimes planes, tenia una secció fixa anomenada Los Cacos de Joso, amb acudits gràfics il·lustrats. La seva redacció era en un pis antic de l’Eixample, concretament al número 176 del carrer Diputació.

En les seves pàgines es retrata una Espanya de picaresca plena d’incauts. L’avarícia i la vanitat, inherents a la condició humana, ens porten a les més inimaginables històries d’estafes: des de les falses litografies de Dalí fins a les malediccions i enganys de Lola Flores, passant per històries de militars, toreros, religiosos, polítics, actors, músics… tots amb un engany per explicar…

Fins i tot el mateix director de la publicació, Enrique Rubio que, quan va començar com a periodista a l’edat de 14 anys, es va pintar un bigoti amb llapis per semblar més gran a les entrevistes!

La Guerra Civil espanyola el va sorprendre a Catalunya, mentre passava uns dies de vacances a Tarroja de Segarra. En complir 18 anys va haver d’ingressar a l’Escola Popular de Guerra, situada al col·legi dels Pares Escolapis de Sarrià, a Barcelona. D’allà en va sortir com a oficial d’artilleria antiaèria, però no va arribar a exercir-ne perquè es va iniciar la retirada cap a França. Tancat al camp d’Argelès-Sur-Mer, va ser enviat presoner cap a Espanya, passant pels camps de concentració de Sant Sebastià i Vitòria.

Gràcies als contactes que tenia el seu germà es va salvar de ser executat a la plaça de bous de Vitòria. Més tard, el van enviar a la presó de Torrero, a Saragossa.

Quan va acabar de complir la condemna va sol·licitar l’ingrés a la Xarxa de Ferrocarrils, per ajudar a l’economia familiar. Va començar de telegrafista en una estació el nom de la qual semblava una picada d’ullet del destí: Campo Sepulcro, a Saragossa.

No va trigar gaire a col·laborar, amb les seves caricatures i acudits, a la premsa; primer a diaris com Marca, Dígame o a Informaciones i més tard a Amanecer de Saragossa i Solidaritat Nacional i La Prensa de Barcelona. Va ser el setmanari madrileny Fotos el primer que li va encarregar una sèrie de reportatges, analitzant els preus dels aliments des del seu origen fins a la seva arribada al mercat.

A Barcelona, ​​va passar de la caricatura i l’acudit als successos policials gràcies a l’atzar. El reporter de successos de Solidaritat Nacional estava malalt i havia d’anar a cobrir un tema al Paral·lel barceloní, concretament a “El Molino”, on estava involucrada la vedette María Yáñez, popularment coneguda com “La Bella Dorita”. Com no tenien a qui enviar, José Fernando Aguirre, el director, va ordenar a Rubio que fes ell el reportatge, que finalment va sortir a primera plana i fou tot un èxit. D’aquesta manera el caricaturista va passar a ser redactor policial.

Després va arribar l’oferta d’El Caso, setmanari de successos nascut l’11 de maig de 1952, en què va ser redactor en cap de Catalunya, Balears i Aragó, des de la seva creació fins a l’any 1960, en què es va fer càrrec de la direcció de Por que, que mantindria, durant 15 anys, com a setmanari barceloní capdavanter en successos.

La premsa escrita no va ser l’únic àmbit d’actuació de Rubio que va debutar a la ràdio l’any 1947, a l’emissora Radio España. Més tard va passar per moltes altres emissores: Ràdio Nacional, Ràdio Peninsular, La Cope, Ondacero, Rac-1, etc.

Va presentar un informatiu a la Televisió de Catalunya Panorama de Actualidad i entre molts altres programes l’any 1971 participà a Investigación en Marcha que va resoldre més de 59 delictes impunes, i va ser premiat amb la placa policial d'”Inspector Honorari”, distinció que va sumar al Premi Nacional de Reportatges Nacionals i Internacionals de 1964 i l’Antena de Oro 1965 per guions originals.

També va participar a TV3 Televisió de Catalunya presentant 26 capítols en català de Picaresca Club al costat de Toni Marín (1996-1997) i d’altres per a Cas Obert, d’Àngel Casas (1997-1998). A Telemadrid i Antena 3 va col·laborar en diversos programes a la secció de successos.

Va escriure diversos llibres sobre crims, estafes i altres successos, destacant la seva famosa trilogia La Timoteca Nacional on es recullen més de 2.000 estafes perfectament classificades.

L’any 1996 la Generalitat de Ctalunya li va atorgar la medalla al treball “President Macià”.

Tot un personatge!

[Aquesta informació sobre la vida d’Enrique Rubió ha estat extreta de la pàgina de la Timoteca Nacional ]

Com diuen Antonio Laguna-Platero i Francesc-Andreu Martínez-Gallego en el seu article Orígenes y desarrollo del periodismo sensacionalista de sucesos en España (1883-1917) Cuad.inf.  no.52 Santiago  2022:

…no debería escribirse la historia del periodismo español, su salto hacia la prensa industrial y de empresa, prescindiendo de la prensa de sucesos y de los periodistas que le dieron vida, los reporteros judiciales y de sucesos. Ellos transformaron el lenguaje del periodismo y ampliaron las estrategias de competencia de las industrias culturales y de las empresas que las regentaban.