Us mostrem aquesta Dècima Nadalenca de l’any 1973 que pertany al Fons DO Sèrie Documents d’Exili del nostre arxiu. Aquest fons fou donat per Jordi Arquer, militant del POUM exiliat a França, i conté documentació generada per institucions, organitzacions i associacions polítiques, sindicals i culturals de l’exili català i espanyol, fonamentalment a França però també a la resta d’Europa i Amèrica.
La Dècima fou escrita per Ramon Arrufat i Arrufat (Les Borges Blanques, Garrigues 1897 – Barcelona 1981), escriptor i polític independentista català afiliat a Estat Català. L’any 1925 es traslladà a Barcelona on va participar en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va formar part del grup Elements d’Estat Català i més tard del Partit Nacionalista Català. També va militar al Front Nacional de Catalunya. Malgrat que després de la Guerra Civil no es va exiliar, va patir presó i mai va acceptar la condició de vençut.
Tal i com ja us vam informar en aquest mateix blog, fa uns quants mesos, concretament el passat 29 d’abril es va presentar la segona edició de la Ruta al Exilio, en un acte a Madrid, on va ser convidada Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, que enguany es tornava a convertir, com en l’edició anterior, en el “Punt 0” de recepció dels joves que participen en aquest projecte educatiu.
Després d’un període de selecció de participants, quaranta joves van ser escollits per un viatge formatiu que recorre les rutes transpirinenques de l’exili republicà espanyol, des de l’Alt Empordà fins al sud-est de França, fonamentalment a peu i amb autobús durant els darrers quinze dies del mes de juliol de 2022.
L’activitat de la ruta consisteix essencialment en la realització de tallers històrics i culturals, marxes per la muntanya i visites a museus i memorials.
L’objectiu és, no només indagar en les causes i conseqüències de l’Exili republicà espanyol, sinó també en els processos de reconstrucció de memòria i construcció de la identitat nacional al territori de l’estat espanyol, comparant-los amb altres processos similars a països propers.
La idea es poder dotar al jovent participant d’eines per establir connexions entre relats del passat, esdeveniments del present i imaginaris del futur, promocionant-ne l’esperit cívic i la participació activa en la resolució de conflictes actuals.
Enguany, el pati Gernika del Pavelló de la República va tornar a ser l’escenari de rebuda dels participants. Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, va fer una introducció sobre l’edifici i la seva significació i tot seguit es van desplaçar a la biblioteca per poder veure els fons de l’hemeroteca, destacant el recurs sobre revistes d’exili que tenim, així també com una mostra de cartells de la Guerra Civil, i dels documents i d’objectes de l’exili republicà seleccionats per l’ocasió.
Un cop acabada la visita, que va ser molt profitosa, tot l’equip va partir pel següent punt de la ruta ja en terres de l’Alt Empordà!
El passat mes de maig el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de la senyora Imma Gibert Janer documentació diversa de la parella formada pel pintor i gravador Manuel Viusà i Camps i l’escultora Gertrudis Galí i Mallofré. A causa de la dedicació política i del compromís amb l’independentisme català de M. Viusà, tots dos van haver d’exiliar-se. El gran compromís polític va determinar no solament les seves vides sinó també tota la seva producció artística.
Manuel Viusà i Camps (Barcelona, 14 de desembre de 1917 – París, 11 de febrer de 1998) fou un pintor i activista polític català, relacionat amb el Front Nacional de Catalunya i l’Exèrcit Popular Català. Únicament va ser membre del Front Nacional de Catalunya. N’era el delegat a França, i com a tal, tenia contactes amb altres dirigents de partits, no només catalans, també espanyols, francesos i d’arreu del món.
Fill d’un descarregador del port i d’una planxadora, quan esclatà la Guerra civil espanyola es presentà voluntari i lluità al front d’Aragó amb la Columna Roja i Negra. Més tard lluità amb gent del PSUC a Bell-lloc d’Urgell i el 1938 fou fet presoner pels italians a Seròs. Internat en un camp de presoners a Valladolid, als sis mesos aconseguí tornar a Barcelona. En acabar la guerra es va casar amb l’artista escultora Gertrudis Galí Mallofré. El 1939 es va unir al Front Nacional de Catalunya. El 1948 marxà a l’exili. Instal·lat a Canet de la Marenda (Rosselló), des d’allà editava les revistes Ariel i Per Catalunya. El 1956 es traslladà a París, des d’on es dedicà a la tasca editorial, col·laborà molt activament amb el FNC i també organitzà els concerts a París de Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor a finals dels anys seixanta, i va dirigir les gestions davant el govern d’Alemanya per tal que Carme Ballester, vídua del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, rebés una pensió com a reparació per víctima de guerra. El 1979 fou acusat pel govern espanyol de ser un dels organitzadors de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), juntament amb Josep Maria Batista i Roca i Jaume Martínez Vendrell, i d’haver gestionat la compra d’armes al traficant catalano-suís Sporri. El govern francès va denegar la sol·licitud per no aportar cap prova. Tanmateix, això l’obligà a exiliar-se novament, aquest cop a Veneçuela, on hi romangué, junt amb la seva muller, prop de tres anys. El 1982 va tornar a Europa i va establir la seva residència entre Andorra la Vella i París. Va morir exiliat a París l’11 de febrer de 1998. Fou un dels pintors catalans importants de la segona meitat del segle xx. La seva obra, figurativa, d’un post-impressionisme colpidor i melancòlic, és avui altament valorada als mercats d’art internacionals.
Gertrudis Galí i Mallofré (Terrassa, 27 de desembre de 1912 – París, 11 de febrer de 1998), fou una escultora catalana, dedicada també al dibuix, la pintura, el gravat i el tapís. Formada a la Llotja de Barcelona en plena eufòria republicana, acabà dedicant-se a l’escultura. Començà en el dibuix i la pintura en els difícils anys de la postguerra retratant famílies benestants de Terrassa, on s’havia instal·lat amb el seu marit Manuel Viusà, fugint de Barcelona a causa del seu compromís polític. El 1948 s’exilià a Canet de la Marenda des d’on va començar a treballar el fang i feia petites escultures i rajoles de terracota que Manuel Viusà s’encarregava de pintar i enfornar. Arribats a París el 1956, començà a treballar el metall. La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l’escultura. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l’art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical.
El fons conté catàlegs d’exposicions de Manuel Viusà, de Gertrudis Galí i de la seva filla, també artista, Núria Viusà, documentació relacionada amb el Centre de Gravat d’Encamp (Andorra), des d’on la parella realitzava la seva obra i també organitzava tallers i cursos d’estiu, i algunes fotografies. Abasta cronològicament des del anys seixanta fins a l’any de la seva mort, el 1998, i s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.
El Congrés, que aplega més de 150 investigadors i investigadores d’arreu del món, organitza els seus treballs en 23 taules temàtiques. Les podeu consultar amb detall en l’extens programa que han publicat.
La sessió d’obertura és a càrrec de Patrizia Dogliani de la Università di Bologna, que parla sobre “Memòries públiques i llegats culturals dels Feixismes a l’Europa de Postguerra”, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història.
Clausura el congrés, el dia 22, a les 11:30 hores, a l’Aula Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, una taula rodona sobre “El futur del passat. Documents i materials a l’era digital” amb Catarina Alves Costa de la Universidade Nova de Lisboa, Àngels Bernal, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, Joaquim Borràs dels Arxius de l’Ajuntament de Barcelona i que serà moderada per Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
El congrés és de lliure accés per si hi voleu assistir!
Tracten sobre la creació, l’edició, la circulació i la recepció dels llibres i les revistes dels refugiats republicans durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, principalment a França i a Mèxic, però també a l’Argentina, l’Uruguai o a l’Espanya franquista.
El punt central és l’estudi dels agents, principalment dels editors, i de les labors individuals i col·lectives que duien a terme en el manteniment dels valors culturals, socials i polítics que els va conduir a aquest desterrament, però també en els projectes empresarials i ens els aspectes de funcionament.
Un altre punt important serà l’anàlisi de les publicacions periòdiques fetes des de l’exili i per a l’exili en països com ara Mèxic, on una comunitat de refugiats nombrosa permetia l’existència d’una xarxa de producció i de consum intern que, a més, proveïa d’altres països i fins i tot a l’interior.
També s’analitzaran les connexions entre els diferents països que acolliren aquests refugiats i activistes culturals, així com de la comunicació d’aquests editors amb els que treballaven a Espanya, en unes difícils condicions censores i econòmiques.
A partir de fons patrimonials, d’eines tecnològiques, de portals disponibles a la xarxa i de noves investigacions, sabrem de la tasca de noms ben coneguts de l’edició de l’exili i d’altres que, menys cèlebres, encara queden per estudiar i reivindicar.
Precisament, Lourdes Prades i Olga Giralt, responsable i arxivera del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, presenten aquesta tarda, dins la Secció I, dedicada als recursos per a l’estudi de l’edició de l’exili la ponència Els fons bibliogràfics i d’arxiu del Pavelló de la República per a la investigació de l’edició de l’exili: possibles línies d’investigació.
Es poden seguir les intervencions presencialment o en línia.
Aprofitem l’avinentesa per comentar-vos que, fins al 15 de juliol de 2022, teniu temps de visitar a la primera planta de la Facultat, l’exposició bibliogràfica «L’exili republicà i l’edició: amb lletres i paper».
Aquesta mostra és un recorregut a través de l’obra publicada per les editorials creades pels exiliats republicans de la Guerra Civil Espanyola, principalment a França i Mèxic, però també a l’Argentina o Xile.
S’hi poden veure llibres que descriuen l’obra de la República, els desastres de la Guerra Civil o la vida als camps del Sud de França; llibres de literatura espanyola i catalana, així com obres traduïdes; llibres tècnics i divulgatius de qualitat, però també novel·les curtes i d’altres gèneres populars com ara l’autoajuda; diaris i revistes fetes a l’exili, per a l’exili i també per ser introduïdes clandestinament a Espanya.
El passat divendres dia 29 d’abril es va presentar la segona edició de la Ruta al Exilio, al Circulo de Bellas Artes de Madrid.
Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, va ser convidada a l’acte de presentació de la segona edició de la ruta, que va comptar també amb la presència de la ministra Ione Belarra, a més de col·laboradors, familiars i participants de la primera edició.
Durant quinze dies, 30 joves de 16 i 17 anys, gaudiran de la oportunitat de fer una ruta gratuïta pels principals llocs de memòria de l’exili republicà de la mà de persones expertes.
La ruta pretén fer créixer el seu interès i comprensió per la història recent d’Espanya, així com generar un espai de trobada i reflexió sobre el passat, el present i el futur. Persegueix també, crear un canal de diàleg entre joves on intercanviar interessos, experiències i coneixements, contribuint així a incrementar la cohesió social i interterritorial. Inclou tallers complementaris a la formació històrica.
És una oportunitat d’aprendre història de manera radicalment diferent: des del lloc on va passar. Una experiència única en un entorn natural de riquesa extraordinària per aprendre a gaudir del senderisme i el muntanyisme amb hàbits segurs i respectuosos per a l’entorn.
Comentar-vos també que, per a mostrar l’experiència educativa, cultural i vital que va suposar la ruta anterior, s’ha presentat l’exposició Ruta al Exilio. Un millar de huellas, on tots els participants de l’edició 2021 expressen, en diferents formats i perspectives, el que va suposar aquella experiència: quadres, composicions musicals, documentals, treballs literaris… són les vies de transmissió d’aquell aprenentatge vital.
Organitzada per l’ Injuve, amb el recolzament de Be Wild Be Proud i l’ Observatori Europeu de Memòries – Fundació Solidaritat UB, aquesta mostra es podrà veure del 3 de maig fins el 3 de juny a la Sala Polivalente Injuve a Madrid.
Tot plegat sorgeix del projecte fruit d’un procés d’investigació desenvolupat pel crític d’art, docent i investigador Carles Guerra i de la recerca liderada per la crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona Joana Masó, que ha estat finançada per la Fundació Privada Mir-Puig i ha donat lloc a la publicació del volum Tosquelles. Curar les institucions, reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig, Humanitats i Història 2021 i que ja podeu trobar al nostre catàleg.
L’exposició es presenta en versions adaptades com la que va tenir lloc al Musée FRAC Occitanie de Tolosa, l’actual al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona (8 d’abril – 28 d’agost de 2022) i properament al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (27 de setembre de 2022 – finals de març del 2023), per finalitzar a l’American Folk Art Museum de Nova York (abril – octubre del 2023).
Aquests mostra proposa un recorregut per les pràctiques d’avantguarda que el psiquiatre Francesc Tosquelles va portar a terme en el camp terapèutic, polític i cultural.
Tosquelles va transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l’Europa dels feixismes. Avui és una inspiració per pensar les polítiques de salut mental en moments de crisi extrema.
L’any 2017 la Generalitat de Catalunya va instituir el 5 de febrer com el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació.
Un 5 de febrer de 1939, els màxims representants de les institucions republicanes: el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys; el president del Govern Basc, José Antonio de Aguirre; el president de la República espanyola, Manuel Azaña i el president de les Corts espanyoles, Diego Martínez Barrio, van fugir de l’ofensiva franquista pel coll de Lli a l’Alt Empordà, juntament amb centenars de civils i militars, la major part dels quals no van tornar mai més a casa seva.
Quasi la meitat de les persones, unes 220 mil, que van fugir ho van fer per La Jonquera i el Pertús. La majoria de fotografies que testimonien aquest èxode es van prendre en aquest punt.
Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República també conservem documentació diversa relacionada amb l’exili actual que pateixen els polítics catalans després del referèndum d’autodeterminació del 1r d’octubre del 2017.
Tant de bo, en un futur no molt llunyà, es deixin de produir desplaçaments forçosos de població i aquest tipus d’efemèrides no s’hagin de commemorar.
Aquesta mostra neix de la voluntat de donar visibilitat al còmic com a un mitjà compromès amb una realitat tan complexa, tan propera i tan transcendent com és el fenomen migratori, recorrent la història de les migracions a l’Espanya del segle XX a partir d’aquestes creacions artístiques.
L’exposició està dividida en tres àmbits: l’exili, el franquisme i l’època recent i, mitjançant les diferents vinyetes, es fa un recorregut que mostra de manera transversal i diversa l’evolució de la societat.
El còmic ha estat sovint lligat a les migracions. Obres com Superman o altres còmics com Maus van ser escrites per fills de immigrants jueus europeus. Un altre exemple més recent és Persépolis: la seva autora va deixar el seu Iran natal per establir-se a França.
Les vinyetes no són únicament un entreteniment infantil, moltes vegades parlen sobre temes socials o històrics, a més de tenen una gran capacitat divulgativa i de reflexió.
Moltes obres del còmic espanyol han intentat posar paraules a un passat que ha estat molts anys silenciat. Les històries dels exiliats republicans i d’altres migracions cap a diferents parts d’Europa més desenvolupada, per tal de fugir de la misèria de la dictadura franquista, també han trobat espai dins les vinyetes.
Dibuixants que es van haver d’exiliar, com Josep Bartolí o Josep Narro, conviuen en harmonia amb autores actuals tan innovadores com Ana Penyas o Nadia Hafid. Autors tan consagrats com Jaime Martín o Paco Roca comparteixen espai amb les revistes que els exiliats van crear als vaixells que els portaven a Amèrica.
Aquesta exposició és un espai que estableix sinèrgia entre el còmic, la memòria i les migracions. Busca apropar-se a un públic interessat a les qüestions socials i històriques, així com també a aficionats del còmic i qualsevol altre persona que estigui desitjant conèixer d’on venim per tractar d’entendre cap a on anem.
Han comptat també amb la col·laboració, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el CEAR Euskadi, el Museu Memorial de l’Exili entre altres entitats.
Es disposa també d’una biblioteca creada gràcies a les editorials col·laboradores i a la Biblioteca Font de la Mina. La selecció d’obres permeten apropar-se al fenomen de la migració mitjançant la lectura.
Des de l’any 2004, a la Masia de Can Serra de Sant Adrià del Besós, es va obrir el Museu d’història de la immigració de Catalunya, un projecte que té una part d’exposició permanent i una altra sala amb exposicions temporals com aquesta que pretenen treballar la temàtica migratòria i el diàleg intercultural.
La mostra es podrà visitar fins al 30 de juliol del 2022. No us la perdeu!
L’octubre de 2021, Lluís Ranís Pauls, va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República correspondència diversa de la seva família, molt especialment les cartes que es van intercanviar els seus pares, Rafel Ranís Gimeno i Teresa Pauls Font, durant la Guerra Civil espanyola, mentre ell era al front, i els primers anys de la postguerra quan, com a presoner de guerra, va estar internat a diversos batallons de treballadors.
Durant la Guerra Civil, Rafel Ranís, tinent de la 32a Divisió, va escriure a la seva esposa Teresa des de diversos fronts: Vedado de Zuera, Tarragona, Tortosa, Cinco Olivas, Granyén, Biescas i novament Vedado de Zuera.
El febrer de 1939, l’escriu des de Perpinyà, on treballava en un hospital militar i, a partir del mes de març, des de Figueres, Espolla i Bescanó on, com a presoner de guerra, va estar internat en diversos batallons de treballs forçats durant tres anys.
També va estar empresonat al País Basc (possiblement al camp de la Universitat de Deusto a Bilbao) i a Andalusia (Algesires o La Línea de la Concepción). D’aquest període no hi ha correspondència perquè va estar desaparegut.
Les cartes de Teresa a Rafael són de l’any 1937 i estan escrites des de Corbins (Lleida).
El fons consta també de correspondència de diversos familiars i amics de Rafael Ranís.
Totes les cartes són manuscrites i estan escrites en castellà excepte una de Jaime Soler, amic de Rafael Ranís, de setembre 1937, on li diu que l’escriu en català perquè no s’oblidi de la nostra aïmada Catalunya.
La donació d’aquest material inclou diverses fotografies de la família Ranís Pauls i unes memòries orals de Rafael, enregistrades per ell mateix, on explica la seva vida com a tinent durant la guerra, com va arribar a Portbou, el que va veure quan treballava a l’hospital de Perpinyà, el seu pas per Argelers, la possibilitat d’exiliar-se a Mèxic que va rebutjar perquè volia conèixer la seva filla, el retorn a Espanya i l’ingrés a diversos Batallons de Treballadors de Catalunya. Malauradament l’enregistrament és incomplet.
El fill de Rafael Ranís, Lluís Ranís Pauls, ens ha passat aquest apunt biogràfic del seu pare, que també hem incorporat a l’inventari.
Rafel Ranís i Gimeno (Barcelona, 24 setembre 1915 – 4 novembre 2000). El gran de tres germans, ell i dues noies. Va ser batejat als 17 anys, perquè la seva àvia, que era mol religiosa, li va prometre un rellotge si ho feia. Els seus pares eren cantants d’òpera i sarsuela. Quan tenia 5 o 6 anys va viatjar a l’Argentina, perquè als seus pares van ser contractats per cantar a Buenos Aires. No sé ben bé com al meu avi li varen proposar ser capatàs a unaserradora a l’Amazònia, i ell va acceptar-ho. Van viure allà 7 anys recorrent mig Sud-Amèrica. L’any 1927 van tornar a Barcelona.
Teresa Paüls i Font (Corbins, 5 abril 1912 – Barcelona, 5 desembre 2004). Tercera de quatre germanes i filla de pagesos, als 12 anys la van enviar a Barcelona a treballar de serventa, ja que l’economia dels pares era molt precària.
Durant la República, quan las coses van començar a anar malament, al meu avi, que tenia amics militars, li van aconsellar que en Rafel es matriculés a l’Escola Militar, així, si les coses es complicaven, amb una graduació militar podria disposar d’una situació més aventatjosa. Va sortir de l’Escola amb el grau de tinent.
L’any 1937 en Rafel i la Teresa es van casar pel civil a Barcelona, el 1943 per l’església a Manresa i una tercera vegada pel civil, donat que el règim Franquista va anul·lar el primer casament. D’aquest tercer matrimoni, no en queda constància, donat que un cop realitzat i abonades les taxes, els varen comunicar que quedaria validat el primer matrimoni que es va dur a terme durant la República.
La guerra pelmeu pare va durar sis anys, tres de guerra i tresde presons i camps de concentració.
Acabada la guerra en Rafel va fugir a França, primer a Perpinyà, on va treballar en un hospital i després a Argelers. Al cap d’un temps, li varen dir que els que no tinguessin delictes de sang podien tornar a Espanya perquèno hi hauria represàlies. Va ser enganyat ja que en tornar va ser arrestat, empresonat durant tres anys i declarat culpable en un judici del tribunalmilitar.
El 4 d’octubre de 1938 en Rafel i la Teresa varen tenir una filla, la Maria Rosa, a la que no va conèixer fins que ja tenia 18 mesos. Després del seu captiveri, quan en Rafel va tornar a casa, pesava 37 quilos.
Per a la Teresa, potser encara va ser més complicat, perquè els sogres no l’acceptaven, perquè era de classe baixa (ells tenien aires de grandesa, però mai varen tenir un duro). Amb la Maria Rosa es va estar una temporada a Corbins amb els seu pares, però no sé per quins motius, també va haver de marxar i es va trobar sola amb una criatura petita.
La postguerra també va ser molt difícil. En Rafael, d’ofici sabater, no trobava feina pels seus antecedents penals i per ser “rojo”. S’agafava a tot el que sortia i mentrestant la Teresa fregavaterres.
Quan la Mª Rosa tenia 7 anys, emmalaltir del “malt de Pott” (tuberculosi a la columna vertebral) i va estar 5 anys ingressada a un hospital. Les conseqüències d’aquesta malaltia les va arrossegar durant tota la vida, amb un munt d’intervencions d’ossos. Entremig jo, el seu fill, també em vaig posar malalt i vaig ser pràcticament desnonat; em va salvar la penicil·lina, i tot això en la més absoluta misèria. Poc a poc i treballant molt tots dos en diverses feines se’n varen sortir.
La Teresa va patir totala seva vida unes depressions molt greus i profundes, les quals, afortunadament al llarg dels anys van anar millorant: els motius podem imaginar quins van ser.
Van estar casats 62 anys, la Teresa ens va deixar als 92 anys i en Rafel als 85.
Francesc Tosquelles i Llauradó (Reus, 22 d’agost de 1912 – Granges-sur-Lot, 25 de setembre de 1994) és considerat un dels inventors de la psicoteràpia institucional, moviment que va influir poderosament la pedagogia i la psiquiatria de la segona meitat de segle XX.
Va estudiar Medicina i Psiquiatria a Barcelona, i va rebre formació mèdica, entre d’altres, del psiquiatre Emili Mira. Va treballar abans de la Guerra Civil a l’Institut Pere Mata.
Catalanista afí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el juliol del 1936 va marxar al front d’Aragó, on va assistir combatents amb psicopaties adquirides a les trinxeres.
Exiliat a França al final de la Guerra Civil, es va instal·lar a Saint-Alban fins als anys seixanta, on va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques, sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.
L’obertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, l’exploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i l’escriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida.
A finals dels seixanta, la Gerència de l’Institut Pere Mata de Reus el va contractar com a director i va liderar la reforma de la institució fins a la seva mort.
Aquesta exposició que fa dialogar la trajectòria d’aquest psiquiatre republicà exiliat a França durant més de 30 anys amb la cultura dels exiliats, l’art modern i l’art brut.
Tosquelles va centrar els seus estudis en els hospitals i els manicomis, convençut que si s’actuava en les institucions les patologies individuals també troben cura. Amb l’ajuda de la literatura i de l’art, amb artesania i cinema domèstic i tota creació sense altres exigències que donar l’oportunitat a la persona alienada d’aconseguir expressar-se.
L’exposició esta comissariada per Carles Guerra, professor de la Universitat Pompeu Fabra, Joana Masó, professora de literatura francesa de la Universitat de Barcelona, Julien Michel i Annabelle Ténèze, conservadora en cap i directora de Les Abattoirs.
Joana Masó, a més de comissària de la mostra, és també l’autora del llibre: Tosquelles: curar les institucionsun document fonamental per a la història de la psiquiatria, la psicoanàlisi i la cultura al nostre país. El treball és el resultat del projecte de recerca del Grup ADHUC de la UB El llegat oblidat de Francesc Tosquelles, que Masó coordina des del 2017 i que està finançat per la Fundació Mir-Puig.
Per a Masó, Tosquelles és un home de la República: «Ell estudia durant la dictadura de Primo de Rivera, i és durant la República i la Guerra que posa en pràctica els seus coneixements». Curant els soldats malalts a prop del front, per exemple. Ell no creu que hagin d’anar a hospitals de la rereguarda, sinó que la malaltia s’ha de guarir en l’entorn on es produeix, perquè no només cal curar els soldats, sinó també els metges i les infermeres. Tosquelles guareix «l’estructura» de la guerra. O requisant uns masos a prop de Reus per tal de tractar nens autistes. «És la política en l’època republicana que li permet dur a terme aquestes experiències d’avantguarda. I tota aquesta experiència és la que s’endú a França i posa en pràctica a Saint Alban», recalca Masó.
Francesc Tosquelles és l’eix que articula aquesta exposició que comença amb la Retirada i la fi de la Guerra Civil espanyola, el seu pas pel Camp de Septfonds i la Segona Guerra Mundial. Es tracta en profunditat el paper que va exercir aquest metge a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban-sur-Limagnole, treballant amb els pacients i rendint homenatge a les seves creacions artístiques i intel·lectuals.
Amb aquesta proposta, Les Abattois, Musée continua la seva llarga investigació sobre la creació a l’exili, el post colonialisme i l’estatus de l’obra d’art. La contribució cultural dels exiliats espanyols i la història de l’art regional i rural són l’origen d’aquest projecte que reuneix més de 100 obres, tant d’art modern com les creades per pacients a l’hospital, a més de pel·lícules inèdites, llibres, arxius, fotografies i una secció d’art contemporani.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 