El passat mes de maig el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de la senyora Imma Gibert Janer documentació diversa de la parella formada pel pintor i gravador Manuel Viusà i Camps i l’escultora Gertrudis Galí i Mallofré. A causa de la dedicació política i del compromís amb l’independentisme català de M. Viusà, tots dos van haver d’exiliar-se. El gran compromís polític va determinar no solament les seves vides sinó també tota la seva producció artística.

Manuel Viusà i Camps (Barcelona, 14 de desembre de 1917 – París, 11 de febrer de 1998) fou un pintor i activista polític català, relacionat amb el Front Nacional de Catalunya i l’Exèrcit Popular Català. Únicament va ser membre del Front Nacional de Catalunya. N’era el delegat a França, i com a tal, tenia contactes amb altres dirigents de partits, no només catalans, també espanyols, francesos i d’arreu del món.

Fill d’un descarregador del port i d’una planxadora, quan esclatà la Guerra civil espanyola es presentà voluntari i lluità al front d’Aragó amb la Columna Roja i Negra. Més tard lluità amb gent del PSUC a Bell-lloc d’Urgell i el 1938 fou fet presoner pels italians a Seròs. Internat en un camp de presoners a Valladolid, als sis mesos aconseguí tornar a Barcelona. En acabar la guerra es va casar amb l’artista escultora Gertrudis Galí Mallofré. El 1939  es va unir al Front Nacional de Catalunya. El 1948 marxà a l’exili. Instal·lat a Canet de la Marenda (Rosselló), des d’allà editava les revistes Ariel i Per Catalunya. El 1956 es traslladà a París, des d’on es dedicà a la tasca editorial, col·laborà molt activament amb el FNC i també organitzà els concerts a París de Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor a finals dels anys seixanta, i va dirigir les gestions davant el govern d’Alemanya per tal que Carme Ballester, vídua del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, rebés una pensió com a reparació per víctima de guerra. El 1979 fou acusat pel govern espanyol de ser un dels organitzadors de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), juntament amb Josep Maria Batista i Roca i Jaume Martínez Vendrell, i d’haver gestionat la compra d’armes al traficant catalano-suís Sporri. El govern francès va denegar la sol·licitud per no aportar cap prova. Tanmateix, això l’obligà a exiliar-se novament, aquest cop a Veneçuela, on hi romangué, junt amb la seva muller, prop de tres anys. El 1982 va tornar a Europa i va establir la seva residència entre Andorra la Vella i París. Va morir exiliat a París l’11 de febrer de 1998. Fou un dels pintors catalans importants de la segona meitat del segle xx. La seva obra, figurativa, d’un post-impressionisme colpidor i melancòlic, és avui altament valorada als mercats d’art internacionals.

Gertrudis Galí i Mallofré (Terrassa, 27 de desembre de 1912 – París, 11 de febrer de 1998), fou una escultora catalana, dedicada també al dibuix, la pintura, el gravat i el tapís. Formada a la Llotja de Barcelona en plena eufòria republicana, acabà dedicant-se a l’escultura. Començà en el dibuix i la pintura en els difícils anys de la postguerra retratant famílies benestants de Terrassa, on s’havia instal·lat amb el seu marit Manuel Viusà, fugint de Barcelona a causa del seu compromís polític. El 1948 s’exilià a Canet de la Marenda des d’on va començar a treballar el fang i feia petites escultures i rajoles de terracota que Manuel Viusà s’encarregava de pintar i enfornar. Arribats a París el 1956, començà a treballar el metall. La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l’escultura. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l’art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical.

El fons conté catàlegs d’exposicions de Manuel Viusà, de Gertrudis Galí i de la seva filla, també artista, Núria Viusà, documentació relacionada amb el Centre de Gravat d’Encamp (Andorra), des d’on la parella realitzava la seva obra i també organitzava tallers i cursos d’estiu, i algunes fotografies. Abasta cronològicament des del anys seixanta fins a l’any de la seva mort, el 1998, i s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.