Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Category Archives: Fons d’arxiu


by Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Joan Ferrer i Farriol – Marcel Ferrer i Trull

El passat mes de febrer, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre del senyor Xavier Vilanova, a través del nostre usuari Albert Pons, documentació personal de Joan Ferrer i Farriol i del seu fill, Marcel Ferrer i Trull.

L’any 1978, en morir Joan Ferrer i Farriol, el seu fill Marcel va tornar a Igualada i va crear, a la seu de la reconstituïda CNT, la Biblioteca – Arxiu Joan Ferrer i Farriol. Aquesta biblioteca va desaparèixer arran de la dissolució de la CNT d’Igualada, però un net-nebot de Joan Ferrer, en Xavier Vilanova, va localitzar part dels seus fons i els va cedir a l’Arxiu Comarcal d’Igualada, a la Biblioteca de Montserrat, a l’Institut d’Igualada i a la Biblioteca Arús. Alguns dels llibres, juntament amb la documentació que avui descrivim en aquest post, han estat cedits al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Joan Ferrer i Farriol (Igualada, 1896 – Montreuil, 1978). Fill d’una família obrera, va perdre el seu pare d’accident quan només tenia sis anys. Va començar a treballar als onze anys, primer a la fàbrica de teixits de Cal Font i, després, a la indústria de la pell.

L’any 1910, ja formava part de la Federació Obrera d’Igualada i el 1911 es va afiliar a la CNT igualadina, de la qual va esdevenir el màxim dirigent. El març de 1916 va ser empresonat a la Model i acusat de sedició per la vaga contra l’encariment de les subsistències. Va ser company del Noi del Sucre en les lluites socials de Barcelona (1917-1923), durant les quals també va ser empresonat. Durant el locaut de 1919-1920, que a Igualada va durar tres mesos, també va ser detingut.

El 1920 es va casar civilment amb Elvira Trull i Ventura (Barcelona, 1894-Montreuil, 1990), igualadina d’adopció des de molt petita i obrera del tèxtil, i van ser pares de Marcel Ferrer i Trull (Igualada, 1921-2021).

El 1923 va començar a treballar repassant llambordes i el 1926, quan l’empresa va plegar, va continuar treballant a la brigada d’empedrats municipal, almenys fins al 1934. En aquests anys va desenvolupar una intensa tasca periodística a Igualada i el 1926, amb Josep Anselmo, va editar les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la Segona República, va realitzar mítings a diversos municipis de l’Anoia i va formar part del Comitè Comarcal de la CNT.

Durant la Guerra Civil va formar part del Comitè Antifeixista d’Igualada. El 30 d’octubre de 1936, un cop constituït de nou l’ajuntament, va ocupar el càrrec de primer tinent d’alcalde i de conseller d’Agricultura. Va participar activament en la gestió municipal, en l’organització de les col·lectivitzacions i en la tasca periodística, i va polemitzar amb molta duresa amb els responsables igualadins del PSUC-UGT.

Després va anar a viure a Barcelona fins a mitjans de 1938 per fer de redactor al diari Catalunya. Més tard, va marxar al front com a corresponsal de Solidaridad Obrera, publicació de la qual era corresponsal des de 1910, i com a director d’El Frente, periòdic de la Columna Durruti.

Un cop acabada la guerra, va passar la frontera amb el seu fill Marcel cap a França i va estar internat dotze mesos als camps d’Argelers -on va ser secretari de la Regional Catalana que van organitzar els cenetistes-, Barcarès i de nou a Argelers. Més tard va treballar en multitud d’oficis i va passar moltes vicissituds. El maig de 1947, va poder reunir-se amb la seva família.

Després de la II Guerra Mundial, es va encarregar de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu (1945-1946), va ser responsable i locutor de l’emissora Ràdio CNT. Més tard va viure a Tolosa de Llenguadoc, on va ser membre del comitè clandestí de la CNT per a la zona ocupada i director del setmanari CNT. El 1954 va marxar a París, on va trobar feina de manobre i de guàrdia en una fàbrica de transformadors elèctrics. També va col·laborar amb el Casal de Catalunya.  El març de 1960 va ser deportat un mes a Còrsega preventivament a causa d’una visita oficial de Khrusxov a París. El 1962 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya a l’Exili.  Poc abans de la seva mort va tornar a Catalunya i va participar en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d’Igualada.

Com a escriptor i periodista va utilitzar nombrosos pseudònims (Ferrer d’Igualada, Joan Farriol, Robert el Diable, Roberto el Diablo, Rovellat, Sigla, Zigla, Joan del Pi, etc.), va publicar nombrosos llibres i treballs (Costa amunt (1975), on explica bona part dels seus records i de la seva activitat anarcosindicalista, Vida sindicalista (1957), Conversaciones libertarias (1965), De l’Anoia al Sena sense pressa (1966), etc.), va ser redactor o va dirigir diversos periòdics (Cultura Libertaria, Catalunya, El Frente, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.) i va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries com AEP, Boletín Confederal,  Cenit, Le Combat Syndicaliste, etc.). També és autor d’algunes poesies.

El fons conté documentació personal de Joan Ferrer i Farriol: un carnet d’identitat emès per l’Ajuntament d’Igualada l’any 1937, el seu nomenament com de redactor de la publicació Catalunya, un salconduit emès pel Comissari del Grupo de Ejércitos de la Zona Oriental que l’autoritza a circular lliurement per fer propaganda antifeixista, un carnet i una targeta d’afiliació a la Confederació Nacional del Treball a l’exili dels anys 1947 i 1957 i un certificat de refugiat emès per l’Oficina de Protecció de Refugiats i Apàtrides de la República Francesa.

La documentació del seu fill, Marcel Ferrer i Trull, inclou una targeta identificativa del Camp de concentració d’Argelers de l’any 1939, un certificat de nacionalitat, amb l’escut franquista, emès pel vice-consolat d’Espanya a Carcassona l’any 1942 i un certificat d’alliberament del Bureau de Controle de la main-d’oeuvre étrangère de l’any 1945.

El fons personal Joan Ferrer i Farriol, és en format digital i abasta cronològicament els anys 1937 a 1954. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.


by 1 comentari

Els joves historiadors i les Brigades Internacionals

Amb aquest post d’avui volem iniciar un nou fil en el nostre blog, que se centrarà en visibilitzar la recerca que fan els joves historiadors en l’àmbit de les Brigades Internacionals.

Molts d’aquests investigadors son estudiants en pràctiques del Grau d’Història i del Màster d’Història Contemporània i Món Actual, de la Universitat de Barcelona; d’altres procedeixen de la Universitat Autònoma de Barcelona o d’universitats estrangeres, com la de Torí, i d’altres son estudiosos de les Brigades Internacionals. Sigui com sigui, tots ells han col·laborat en el projecte SIDBRINT, dedicat als voluntaris internacionals que van participar en la Guerra Civil espanyola, bé sigui incorporant informació sobre brigadistes, o bé utilitzant les dades que conté el portal.

Començarem aquest nou fil, amb la Celia Villar Oviedo, una estudiant de la Universitat de Burgos que va fer el seu treball final de Grau sobre els brigadistes de San Pedro de Cardeña i que, entre altres fonts, va utilitzar informació de SIDBRINT.

San Pedro de Cardeña es va convertir, a partir del mes d’abril de 1938, en un camp de presoners estrangers. Entre els seus murs van estar reclosos més de 700 brigadistes i va servir com a laboratori pels experiments psiquiàtrics del metge Antonio Vallejo-Nájera, que pretenia extirpar un suposat “ADN roig” dels brigadistes internacionals.

Aquesta recerca la va continuar pel seu treball de final de Màster, sobre els judicis sumaríssims i la repressió franquista contra les Brigades Internacionals i que va dipositar a la Universidade da Coruña.

Per aquesta investigació la Cèlia va fer una taula de dades dels 605 presoners estrangers identificats en els processos judicials del Jutjat de Presoners estrangers de Burgos, amb informació com nom i cognoms, nacionalitat, data i lloc de naixement, professió, unitat on van combatre, data i lloc de captura, etc. extreta dels respectius expedients.

La Cèlia, que lloa en tot moment la important tasca duta a terme per l’equip de SIDBRINT, amb Lourdes Prades al capdavant, va enviar la seva investigació a la biblioteca de manera que la informació que proporciona s’ha pogut incorporar a la base de dades de SIDBRINT, i constitueix una font essencial per a totes aquelles persones que es dediquin a fer recerca sobre aquest tema.

Ens ha semblat que escriure sobre aquesta història és una bona manera de donar més visibilitat a la recerca d’aquesta jove investigadora que es mereix un reconeixement pels seus excel·lents treballs.


by Deixa un comentari

8M: Dia Internacional de les Dones 2024

Un any més des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República volem celebrar el Dia Internacional de les Dones!

Enguany hem elaborat un recurs web amb una selecció de cartells de la nostra col·lecció on la protagonista és la dona i que pertanyen a l’època de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola.  

Els hem classificat per temàtiques diverses: per exemple al·legories de la República, dona i sanitat, dona i esport, dona i feixisme, etc.

Aquí ho teniu. Esperem que us agradi!

Aprofitem per recordar-vos que ja fa uns quants anys vam elaborar una pàgina web amb una mostra del nostre fons bibliogràfic i documental relacionat amb aquesta diada i amb la història de les dones en general.

Bon Dia Internacional de la Dona 2024 a tothom!


by Deixa un comentari

3Cat estrena una sèrie documental sobre Salvador Puig Antich amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat dijous dia 29 de febrer es va estrenar, a la plataforma digital 3Cat, una sèrie documental que porta per títol Puig Antich. El llibre vermell que narra els fets que van portar el règim franquista a condemnar a mort l’anarquista català Salvador Puig Antich l’any 1974.

Consta de dos capítols de 50 minuts cadascun i, demà dimarts, 5 de març, al programa Nits Sense Ficció de TV3, se’n podrà veure un resum de 85 minuts.

L’estrena d’aquesta sèrie coincideix amb tota una sèrie d’actes que commemoren el 50è aniversari de la mort de Salvador Puig Antich, executat a garrot vil a la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974 a les 9.40 del matí.

Salvador Puig Antich militava al MIL Movimiento Ibérico de Liberación, un grup anarquista sorgit de les lluites obreres que havia dut a terme diversos atracaments. El 25 de setembre del 1973, la policia va engegar una operació per detenir un dels seus membres, durant la qual va resultar mort un dels agents. Aquest és el punt de partida de la sèrie i la circumstància que explica els fets posteriors.

El fil argumental del documental se situa en el context dels últims anys de la dictadura i analitza els fets ocorreguts des del dia de la detenció del Salvador, fins a la seva execució a garrot vil, posant un èmfasi especial en les irregularitats del procés i en les maniobres del règim per sostenir la versió oficial.

Un dels escenaris principals de la història és al carrer Girona, núm. 70 de Barcelona, a la porteria on va tenir lloc el tiroteig el dia de la detenció del Salvador, i on encara es pot apreciar la marca d’un impacte de bala. També la presó Model de Barcelona, en una de les cel·les Puig Antich va estar tancat cinc mesos i on finalment va ser executat a l’edat de 25 anys.

En definitiva, la sèrie és un retrat del jove anarquista, de la seva militància i de la situació social i política del moment.

En aquest documental té un paper destacat Monique, la filla del desaparegut Joaquim Puig Antich, germà gran del Salvador, que se’n va anar als Estats Units als anys 60.

No va ser fins a l’arribada del llibre vermell a casa seva -un recull d’articles de premsa, documents i cartes personals del Salvador elaborat per una de les seves germanes- que va descobrir la figura del seu oncle.

La sèrie presenta els moments clau d’aquesta història amb reconstruccions, grafismes i imatges de l’època, entre les quals destaquen fotografies inèdites del Salvador. També compta amb una important selecció d’articles de premsa, octavetes i documents de la causa judicial. S’ha tingut accés a la documentació original de la causa –habitualment poc accessible– que es conserva dins una caixa forta al Govern Militar de Barcelona.

Hi apareixen també alguns objectes personals del Salvador –com ara les botes i el rellotge que duia en el moment de l’execució– i es reprodueixen les cartes que escrivia des de la presó, a les quals posa veu l’actor Artur Busquets.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en aquesta producció cedint nombrós material del Fons Personal Salvador Puig Antich i el Fons MIL Movimiento Ibèrico de Liberación: cartes, imatges, articles de premsa, fulls volants…


by 2 comentaris

Salvador Puig Antich: La memòria persisteix

Sobre la importància de la tasca d’arxius i professionals de la informació en la preservació de la memòria

Enguany es compleixen ja 50 anys –mig segle!– de la mort de Salvador Puig Antich per part del règim franquista. Va ser el 2 de març de 1974, va ser a l’antiga Presó Model de l’Eixample de Barcelona, va ser una execució i es va fer amb el mètode del garrot vil.

Demà mateix, es commemora aquest 50è aniversari i no són poques les demandes que hem rebut a l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per consultar la documentació de què disposem en els nostres fons que està relacionada amb la figura d’aquest jove anarquista i antifeixista català. La major part d’aquesta documentació  pertany al  Fons Personal Salvador Puig Antich i al Fons MIL Movimiento Ibérico de Liberación, organització on va militar.

Una documentació que, val a dir, posa en relleu la importància d’arxius com el nostre, així com la determinació, la perseverança i confiança d’aquelles persones que, com les seves germanes o el periodista Xavier Vinader o tants d’altres, han tingut a l’hora de custodiar aquesta documentació per tal que pugui estar a disposició d’aquells que volen conèixer, o donar a conèixer, els seus continguts i, amb ells, la vida del seu protagonista original: en aquest cas, en Salvador Puig Antich.

Dit en altres paraules: sense arxius no hi ha memòria col·lectiva. Sense arxius o centres de documentació com el del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, sense la feina d’arxiveres, bibliotecàries o documentalistes, i de totes aquelles professionals, companyes, familiars o persones a títol individual que es dediquen a tenir cura de la documentació, no seria possible la –també imprescindible!– tasca de productores, periodistes, directors o guionistes que després roden pel·lícules, fan documentals o escriuen reportatges o llibres sobre vides com les d’en Salvador Puig Antich que, gràcies al seu exemple alhora vital i tràgic, però també gràcies a la feina de tots els anteriorment referits, han passat a ser la nostra memòria col·lectiva.

Perquè a l’arxiu del Pavelló de la República tenim els papers de la seva estada a presó –des d’informes mèdics fins al significatiu llistat de llibres que hi va consultar (elaborat per ell mateix), així com la relació, diguem-ne pòstuma, d’objectes personals que es van trobar a la seva cel·la. També hi tenim un recull de fotografies, la correspondència dels darrers moments (i també una mostra de la dels darrers anys) amb les germanes, el germà i el pare; hi tenim també la documentació judicial, militar i policial que en retrata el seguiment primer polític i després penal i que inclou l’informe de les darreres reunions al Col·legi d’Advocats per intentar evitar la seva finalment inevitable execució. Fulls volants del més aviat migrat espectre polític que es va bolcar en la seva defensa a Catalunya, i de, l’en canvi, ampli espectre que ho va fer fora de l’Estat espanyol –especialment en francès! També hi tenim la documentació de la campanya popular i judicial que es va fer per demanar la –qui ho havia de dir: fallida!– revisió del procés, així com un recull dels poemes que s’han fet (per descomptat, no encara –seria impossible– dels que es faran en el futur!) en honor i memòria de Puig Antich… I, per acabar, un recull dels materials recollits per la seva germana Carme per a un llibre d’homenatge.

Una documentació que cal recollir, guardar, catalogar, descriure i tota una sèrie d’accions i processos imprescindibles per tal de poder-la posar a l’abast, ja no només d’aquells professionals especialitzats en la recerca i la investigació, sinó de qualsevol persona que vulgui accedir a una part tan significativa i important de la nostra història col·lectiva.

Aquí en teniu una mostra:

Entre uns i altres, com deien Ràbia Positiva en la seva cançó d’homenatge:

Salvador Puig Antich, no t’oblidarem,

Salvador… La memòria persisteix!


by 1 comentari

La llei de memòria democràtica, la nacionalitat espanyola i SIDBRINT

Avui volem explicar-vos una curiosa història relacionada amb el projecte SIDBRINT de la Universitat de Barcelona que, com ja us hem explicat en altres posts del nostre blog, tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals i té com a objectiu donar visibilitat als voluntaris internacionals que van venir a defensar la República durant la Guerra Civil Espanyola.

Fa uns quants mesos un bufet d’advocats de Madrid van contactar amb el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Ens demanaven que els subministréssim documentació relacionada amb el brigadista iugoslau Grujo Petrovic, nascut l’any 1903 a Kosor, Montenegro.

La veritat és que ens va sorprendre la petició: advocats de Madrid demanant informació sobre un brigadista?

Va resultar que aquest bufet està especialitzat en dret d’estrangeria civil i mercantil i s’ha convertit en un referent en la gestió de nacionalitat i residència espanyola.

A la seva pàgina web vam trobar informació sobre la llei de memòria democràtica aprovada el dia 21 d’octubre de l’any 2022, també coneguda com a “Ley de Nietos”, que pretén rendir tribut a totes aquelles persones que van haver d’abandonar Espanya per raons polítiques, ideològiques o de creença.

Entre els 5 títols que conté la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica, es fa menció a la possibilitat d’aconseguir la nacionalitat espanyola per fills i nets de persones exiliades i ens va cridar l’atenció que a l’article 33 fixa la concessió de la nacionalitat espanyola als voluntaris integrants de les Brigades Internacionals i els seus descendents. Això suposa un reconeixement a la defensa de la llibertat i els principis democràtics pels quals van lluitar.

La llei diu que podran optar a la doble nacionalitat espanyola els brigadistes i descendents dels brigadistes que acreditin una tasca continuada de difusió de la memòria dels seus ascendents i la defensa de la democràcia a Espanya.

La finalitat de la petició era doncs la d’obtenir documentació que acredités a Petrovich com a brigadista i poder sol·licitar la nacionalitat espanyola per un descendent seu: concretament vam saber que es tractava de la seva neta.

Havien consultat la fitxa del brigadista a la base de dades de SIDBRINT i van poder veure la informació següent juntament amb les fonts documentals on estaven referenciades totes aquestes dades:

  • S’havia graduat en Medicina i es va especialitzar en ginecologia a Grècia.
  • Arribà a Albacete el juliol de 1937 i va ser nomenat tinent mèdic de batalló de la XIII Brigada Internacional.
  • Va passar a la XI Brigada durant la batalla de Terol, en la qual va ser ferit i ascendit a capità mèdic.
  • Després va ser a Cap de l’Hospital de Campanya de la 35 Divisió i per la seva destacada actuació va ser proposat per la “Medalla del Valor” durant la batalla de l’Ebre.
  • Va passar a França i va ser internat al Camp de Gurs.
  • Acabada la guerra va exercir a Belgrad i també va ser docent a la Universitat.

Els vam subministrar tota la informació necessària per endegar el procés enviant-los còpies digitals d’articles sobre els voluntaris iugoslaus i diversa documentació provinent de l’Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica RGASPI que disposa d’un important fons sobre Brigades Internacionals.

L’equip de SIDBRINT ens sentim molt complaguts de poder col·laborar a proporcionar documentació que acredita que una persona va combatre a les Brigades Internacionals.

Esperem tenir futures peticions de nacionalitat de familiars de brigadistes!

Aquest tipus d’actuacions donen sentit a un projecte com aquest i és una bona manera d’agrair a tots els voluntaris internacionals, a través dels seus familiars en aquest cas, que vinguessin a lluitar contra el feixisme!


by Deixa un comentari

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal José Linhard

El Fons personal José Linhard fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República el novembre de 2023.

José Linhard (Barcelona, 1939). Nascut a Barcelona de pares alemanys, el doctor Linhard es va traslladar a la capital alemanya el 1957 per fer un aprenentatge en uns magatzems on els seus pares havien estat directius abans de la guerra. Posteriorment, va estudiar Medicina i Sociologia a la Universitat Lliure de Berlín.

La casualitat va voler que, per encàrrec del Servei de Protocol del Govern alemany, treballés com a intèrpret d’espanyol, tasca que va desenvolupar per a personalitats com l’excanceller alemany Willy Brandt i diversos mandataris d’Espanya i Llatinoamèrica. A petició del llavors ambaixador espanyol, va col·laborar en la refundació del Consolat d’Espanya a Berlín. El Govern espanyol li va concedir la Creu de Plata de l’Ordre d’Isabel la Catòlica.

Després d’un any al Perú, va acabar els estudis el 1967 i es va incorporar al Departament de Recerca de l’empresa Schering AG (avui Bayer), on va participar activament en el desenvolupament de la píndola contraceptiva. El 1979 l’empresa el va destinar a Madrid, però al cap de quatre anys va rebutjar l’oferta de tornar a Berlín i es va establir a Barcelona, on va crear una empresa pròpia del sector farmacèutic (EUROP-CONSULTANTS, S.L), a més de fer classes a diverses universitats.
Del 1996 al 2002, i després de vendre la seva empresa, va ser professor a la Universitat de Carolina del Nord (Estats Units). Després va tornar a Barcelona, on va continuar amb les seves activitats a l’ensenyament. El març del 2004 José Linhard va fundar la ‘Tertúlia Migdia’.

La “Tertúlia Migdia” és més aviat una conferència amb un àpat on es reuneix un grup de persones per tractar temes diversos. A les 13.30 hores el coordinador sol·licita al moderador que presenti el conferenciant i aquest té uns 30 minuts per exposar el tema. A les postres el moderador anota les preguntes que tenen els assistents i el conferenciant les contesta fins a les 16.00 hores en què acaba la tertúlia. La tertúlia se celebra cada tercer dimarts de mes, és oberta a tothom i l’assistència no comporta cap obligació. No està patrocinada i tampoc no té tendència política o religiosa. Els conferenciants els cerca el coordinador o els mateixos assistents. Hi han participat grans personalitats catalanes, espanyoles i mundials.
A causa de la pandèmia les “Tertúlies migdia” es van interrompre el març del 2020, es van reprendre el juny del 2021 i des del mes d’octubre de 2023 estan coordinades per Montse Pujol i s’anomenen “Trobades Culturals Citrus”.

Al llarg dels anys 2004 a 2023, José Linhard va coordinar dues-centes tertúlies. La primera, celebrada el 18 març 2004, va tractar sobre els resultats de les eleccions generals a Espanya de l’any 2004 i l’última, la número 200, es va fer el 19 de setembre de 2023 i el conferenciant va ser el mateix José Linhard que va dedicar-la a “La Tertulia migdia, pasado, presente y …”.

Entremig les “Tertúlies migdia” van versar sobre temes tan diversos com: “Polémica sobre las corridas de toros en Barcelona”, “Matrimonios entre homosexuales y el tema de la adopción por parte de estas parejas” (Víctor Ayala), “Las propuestas de Herri Batasuna y la posibilidad de que ETA deje las armas” (Víctor Ayala i Serafín López) “¿Habrà cambios en el Vaticano?” (Manel Rius), “Ceuta y Melilla: fronteras entre la pobreza y la esperanza” (Serafín López), “Incivismo en Barcelona” (Pilar Rahola), “La tregua de ETA” (José Antich), “El Fútbol Club Barcelona. Mi experiencia y visión del Club” (Joan Castells), “La crisis económica y algunas consideraciones acerca de la geopolítica del petróleo” ” (Manuel Milián Mestre), “Presente y futuro de la enfermedad del Alzheimer” (Alberto Lleó), “Situación actual del terrorismo en Europa” (Francesc Martí i Jusmet), “Contra el distanciamiento de la ciutadanía” (Xavier Martí), “El futuro de los medios impresos” (Antonio Franco), “La independència es el millor per Catalunya?” (Alfons López Tena), “¿Cómo se hace una revista de historia? El caso de Historia y vida” (Isabel Margarit), “Radiografia del Camp de la Bota 1969-1974. Un record del moviments veïnals pioners a Barcelona” (Carles Ronda), “La transició energètica del segle XXI. El col·lapse és evitable “ (Ramon Sans), “Causas, desarrollo y consecuencias de la Guerra Mundial 1914” (Giovanni C. Cattini), “La mujer en el tercer milenio” (Emma Sybil, Rafael Puertas), “Populismo y postverdad” (Juan Lanaspa), “30 años de la caída del muro. Mis vivencias en Berlín” (José Linhard), “El legado de la era Merkel” (Bernd F.W. Springer), “Gran Bretaña panorama y perspectivas después del Bréxit” (Edward Martin), etc.

Pel que fa als conferenciants i coordinadors de les tertúlies hi trobem polítics, escriptors, periodistes, metges, historiadors, advocats, empresaris, científics, cuiners i un llarg etcètera.

El Fons personal José Linhard conté documentació relacionada amb cada una de les “Tertúlies Migdia” coordinades per José Linhard i celebrades a Barcelona entre març del 2004 i setembre de 2023 (informació sobre el conferenciant, tema de la tertúlia, nom i nombre d’assistents, diploma de la tertúlia, aperitiu i menú de l’àpat que acompanya la tertúlia, etc.), i correspondència entre José Linhard i els membres, ponents i presentadors que participen a les diferents tertúlies, ordenada alfabèticament.

El Fons personal José Linhard ocupa 0,90 metres lineals i abasta cronològicament els anys 2004 a 2023. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.


by Deixa un comentari

Col·leccions de cromos de cinema del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Fa uns quants mesos vam publicar un post sobre una col·lecció de cromos de boxa que conservem al nostre arxiu i anunciàvem que tenim també una sèrie de col·leccions relacionades amb el món del cinema i que estaven pendents de classificar i digitalitzar.

Gràcies a la tasca de Nil Molina, estudiant del Màster en Biblioteques i Col·leccions Patrimonials de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals avui us podem presentar aquestes col·leccions que bàsicament són d’estrelles de cinema clàssic, petites joies del passat que ens transporten a una època d’or del cinema.

Es van popularitzar durant les dècades de 1920 i 1930 i es van convertir en objectes de col·leccionisme per als amants del setè art, llançant-se en sèries numerades.

Mostren fotografies d’escenes clau de pel·lícules, retrats dels actors principals, informació sobre la trama, dades de producció i detalls curiosos. Algunes sèries també poden incloure cromos especials, com autògrafs simulats o fragments de vestuari utilitzat en la filmació.

Se solien distribuir en productes de consum popular de l’època com la xocolata o el tabac.

A principis del s. XX, Chocolates Amatller i Chocolates Jaime Boix van començar a oferir cromos col·leccionables dins les seves rajoles com a reclam comercial, estratègia que, més tard, copiarien moltes altres marques. 

Les estrelles que apareixien en aquests cromos eren ídols per a molts espectadors, i els cromos oferien una manera tangible d’apropar-se a aquest món glamurós.

Uns exemples destacats eren Douglas Fairbanks: actor, guionista, director i productor americà que va protagonitzar pel·lícules d’acció de l’era del cinema mut i Mary Pickford, actriu canadenca, una de les actrius més poderoses i millor pagades de l’època, la primera gran estrella de Hollywood. Foren una mítica parella amb una fama comparable a la de Brad Pitt i Angelina Jolie!

Totes aquestes col·leccions esdevenen records tangibles de la cultura cinematogràfica oferint-nos una mirada nostàlgica al món del cinema.

Aprofitem l’avinentesa per anunciar-vos que estem preparant un recurs web on reunirem totes les col·leccions de cromos que podeu trobar l’Arxiu Gràfic del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Esperem que us agradi!


by Deixa un comentari

Una història d’aliances: Pau Casals, un brigadista i una carta

Enguany se celebra el 50è aniversari de la mort del mestre Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) un dels músics més destacats del segle XX que, a part de ser violoncel·lista, director d’orquestra i compositor, fou un gran humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia.

Tot i que el seu fons personal està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, és propietat de la Fundació Pau Casals, entitat privada sense ànim de lucre que va ser creada pel mateix Casals i la seva esposa, Marta, l’any 1972, amb l’objectiu de conservar el seu llegat patrimonial a Catalunya i impulsar i divulgar el coneixement de la música clàssica.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República disposa de nombroses obres relacionades amb la vida i l’obra del mestre al seu fons bibliogràfic, així com d’abundant material d’arxiu amb documentació relativa a les múltiples activitats del violoncel·lista a l’exili.

La col·laboració amb la Fundació és constant i, sovint, hem cedit material per exposicions i altres activitats quan ens ho han demanat.

Precisament, fruit de la cooperació entre el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i aquesta entitat ha sorgit una interessant història que us volem explicar.

Fa uns quants mesos la fundació ens van notificar que, muntant una petita mostra amb motiu 50è aniversari de la mort del mestre, van trobar una carta d’un brigadista internacional que va lluitar amb l’exèrcit de la República Espanyola a Barcelona i que va conèixer a Casals. És una carta molt emotiva, dirigida a Marta, vídua de Casals, que us mostrem a continuació:

ADOMIÁN, Lan. Carta de Lan Adomián a Marta Montáñez. Mèxic, 23 octubre 1973. Fons Pau Casals. Fundació Pau Casals (ANC). Referència: ANC1-T-367-9837.

Lan Adomián fou un violinista i compositor d’origen ucraïnès, nascut el 1905 que va morir a Ciutat de Mèxic l’any 1979. Va musicar les cançons La Guerra, madre la Guerra i Las puertas de Madrid de Miguel Hernández, a qui va conèixer a València.

Va formar part de les Brigades Internacionals, concretament de la Brigada Lincoln, durant la Guerra Civil Espanyola. En acabar la guerra va tornar als Estats Units, però pels seus ideals polítics es va haver d’exiliar a Mèxic on va obtenir la nacionalitat mexicana.

Fou parella de la filla de Margarita Nelken (Madrid, 1894- Ciutat de Mèxic, 1968) una escriptora feminista i política espanyola que també es va exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil. Concretament, fou Nelken qui va posar en contacte a Casals i Adomian.

Des de la fundació es van posar en contacte amb Lourdes Prades, responsable del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, per comunicar-li la troballa i per demanar més informació sobre el brigadista que es troba indexat a la base de dades del projecte SIDBRINT, que gestionem des de la biblioteca.

Els vam oferir les referències que necessitaven i, d’aquesta manera, s’han pogut incorporar noves indicacions sobre el brigadista a la seva fitxa de SIDBRINT relacionades amb el contingut de la carta, que, d’altra banda, també ha estat registrada com a font documental a la base de dades.

Tot plegat una bonica història d’aliances!


by 4 comentaris

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Pau Cirera i Feliu

Un farmacèutic (i traductor) que es deia Cirera

El passat mes de novembre el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de Daniel Cirera, material d’arxiu del seu pare Pau Cirera i Feliu. La donació es va fer a través del catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, Andreu Mayayo i Artal.

La donació contenia un material molt especial. Juntament amb algunes publicacions a l’exili del Partit Socialista Unificat de Catalunya i d’Estat Català, així com d’alguns escrits de Joan Comorera i del mateix Pau Cirera, hi havia la donació que aquest va rebre d’Emiliana Rovira Leroux: una carta, una fotografia i dos trossos de metralla.

A la fotografia, feta per “le très jeune Capella” (probablement, Josep Capella Reixac), hi apareixen algunes de les principals personalitats del Consell de Redacció de la revista Treball, des de juliol de 1936 (data de la fundació del PSUC), l’òrgan (revista) del partit. Entre elles trobem la mateixa Emiliana Rovira – la cinquena per l’esquerra, però també hi trobem, entre d’altres, a Artur Perucho, Isidoro Acevedo, Maria Sans, Maria Bastos, Quintana i l’aleshores cap de redacció, Amadeu Bernadó i Calcató.

La carta

La carta és el relat en primera persona de l’experiència de l’Emiliana en el Batalló de Voluntaris que havia sortit el 24 de juliol de 1936 del local del PSUC a Barcelona “que nosaltres li dèiem Carles Marx”, i que estava sota el comandament de José Del Barrio. Encara menor d’edat, l’Emiliana Rovira “dita Emi pels amics i camarades” formava part del Batalló en qualitat d’infermera, portant un botiquí d’urgència a l’esquena.

Camí de Saragossa, i “a l’entrada d’un poble de l’Aragó que es diu Tardienta” un avió amb bandera republicana va llençar “unes 8 ó 9 bombes” sobre la columna, assassinant “més de 10 homes. Tots molt joves; solsament al meu costat en va matar tres”.

“Camarada Cirera [doncs la carta és el document a través del qual l’Emiliana, ja a l’exili, li fa donació a Pau Cirera de la fotografia, la carta, i, com veureu, un parell d’objectes], aquests dos troços de metralla que et donc, són els que van matar aquests dos nois” que estaven molt a prop seu en el moment de l’explosió.

En la seva carta, Emiliana Rovira també explica que el seu pare la va anar a buscar a Tardienta després de quinze dies per la seva minoria d’edat. També havia enviat el seu germà a França “puig que a 16 anys i mig, ja havia participat a l’atac de les Atarazanas” – on entre altres va morir Francisco Ascaso. “No li va servir per salvar-lo, ja que un cop a França es va enrolar a les Brigades Internacionals. Fins a la mort à Teruel”.

És gràcies a aquesta carta que hem pogut identificar el Brigadista fins ara conegut com a Étienne Leroux-Rovira gràcies a l’obra Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français : Esteve Rovira Leroux  ha recuperat el seu nom i en sabem una part molt fonamental de la seva història.

Qui va ser Pau Cirera? Fill d’una família de petits fabricants de Barcelona, Cirera evoluciona cap al marxisme i el socialisme durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, entrant en contacte amb els dirigents de la Unió Socialista de Catalunya, de la qual aviat n’esdevindrà un membre rellevant. Farmacèutic de professió, no esquivarà mai un compromís militant pel qual haurà de pagar un preu important – tant a Catalunya com després a l’exili.

En el seu currículum cal comptar haver format part del Comitè d’Enllaç, com a Secretari General de la Unió Socialista de Catalunya, en el procés de fusió i fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Després participà, juntament amb altres comunistes exiliats, en l’empresa de l’Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc, un centre format inicialment per atendre ferits de l’operació fracassada d’invasió de la Vall d’Aran l’octubre de 1944, però que després esdevindrà lloc de trobada i centre de cures gratuïtes per als refugiats i exiliats. Allà seguirà amb la seva tasca de recerca, que publicà als “Annals” de l’Hospital.

El seu compromís polític amb Joan Comorera, aleshores secretari general del PSUC (compromís àmpliament documentat en la correspondència de Pau Cirera amb Amadeu Bernadó i el mateix Joan Comorera que forma part del Fons MAS custodiat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República), en el moment de la seva depuració li costarà a Cirera l’expulsió del Partit i també de l’Hospital, trobant-se a l’atur en la dura França de la postguerra. Gràcies a l’ajut d’un amic, trobarà feina en uns laboratoris.

Més enllà de la seva obra científica, Cirera és l’autor de la primera traducció directa de l’alemany al català del Manifest Comunista de Marx i Engels el 1936. També traduí obres literàries com Nit fantàstica, de Stefan Zweig o Golovin, de Jakob Wassermann.

Pau Cirera morí a l’hospital d’Auch el dia 31 de març de 1980 i va ser enterrat el 4 d’abril a Tolosa de Llenguadoc, on va viure des que es va exiliar, una vegada acabada la guerra.

Al nostre fons hi podeu trobar…

El fons conté una fotografia, una carta, tres escrits de Pau Cirera i tres escrits més d’altres autors.

La fotografia correspon a una reunió a la seu de Treball i inclou un croquis indicant qui és qui a la fotografia. La carta és l’escrit que Emiliana Rovira dirigí a Pau Cirera a través de la qual li feia el relat dels fets esdevinguts a la Columna Carles Marx a l’alçada de Tardienta i li feia donació de la fotografia i de dos trossos de metralla.

Quant als escrits de Pau Cirera, destaca una conferència pronunciada a Tolosa de Llenguadoc titulada “Origen i evolució del moviment nacional de Catalunya” datada de 24 d’abril de 1955 i de 35 pàgines mecanografiades. També hi ha un escrit de dues pàgines amb el suggerent títol de “Aquests catalans són ben terribles tanmateix” i un “Informe de la Comissió de Treball de l’Alt Garona del PSUC al Ple Departamental celebrat a Tolosa el 20 d’agost de 1950”.

Pel què fa a la resta d’escrits, hi ha un text de 1970 signat per Pavel i enviat a l’antic director de Treball, Amadeu Bernadó, titulat “Si és broma_ la llengua de la burguesía”, un “Missatge al poble d’Ulldemolins” escrit per Evarist Massip i l’escrit de Solidaritat amb Joan Comorera signat, entre d’altres, per Pau Casals, Albert Camus, Georges Duhamel, Eduardo Santos, Jean-Paul Sartre, José Figueres o Henry Torrès.

El fons personal Pau Cirera i Feliu s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.