Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república

Aquí teniu la quarta entrega de les recomanacions literàries de la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i gran lectora!

D’ençà que va començar amb la beca, la Laia ens va demanar poder escriure sobre algun dels llibres del fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República  que ha anat llegint durant el curs i li ha interessat o agradat especialment.

Avui ens parla de l’obra:

Historia de un alemán: Memorias, 1914-1933 de Sebastian Haffner

En una conversa de bar, un professor de la Universitat explicava que havia proposat un joc als seus alumnes que iniciaven recentment els seus estudis universitaris en el Grau d’Història. Els va dir: en un paper, escriviu el nom del primer personatge històric que us vingui al cap. La resposta va ser pràcticament unànime, i la majoria d’estudiants van escriure el mateix nom: Adolf Hitler. No és d’estranyar. Encara ara, després de dècades d’estudis, publicacions i conferències, el nazisme i el feixisme encara desperten l’interès de bona part de la societat, de vegades en relació amb els nous rostres (manllevant la idea a Enzo Traverso) que sembla que –malauradament– han aparegut per quedar-se. Els ecos d’Adolf Hitler i tot el seu escamot ens ressonen ara en manifestacions en què la salutació a la romana sembla pràcticament obligatòria, o en sentir alguns postulats que intenten justificar –si és que això pot tenir explicació– la massacre al poble palestí. Sigui com sigui, el nazisme és a l’ordre del dia i la figura del führer encara no és intel·ligible del tot. El debat al voltant de la naturalesa del nazisme està servit, i augurem que n’estarà durant anys.

On segurament sí que ens podríem posar d’acord, però, és en defensar la necessitat de no buscar en la persona de Hitler tot l’entramat nazi. Què hi ha al darrere? Què en deien, els alemanys? Aquestes són dues de les tantes preguntes que intenta resoldre Sebastian Haffner a Historia de un alemán: memorias, 1914-1933, segurament el llibre més aclamat de l’autor. Haffner, que va firmar també obres com La vida de los paseantes o La revolució alemanya 1918-1919 –aquesta última traduïda al català–, va ser un periodista i escriptor alemany que va viure amb la pròpia pell l’ascens del nazisme. La història recent sobre Alemanya, que era també la seva història, va capitalitzar pràcticament tota la seva producció periodística, literària i –diguem-ho, va– historiogràfica. Historia de un alemán cal, necessàriament, que sigui inclosa dins d’aquest sac.

Les pàgines que tenim entre mans no són un llibre, són un segrest. Deixar-lo a mitges ha de ser impossible. Sebastian Haffner ens regala el seu talent assagístic per desentrellar l’ascens al nazisme, i ho fa com qui juga a explicar un conte que ha de poder entendre tothom. El relat s’articula en tres grans blocs, que pretenen de mostrar-se com a graduals –i, per tant, indestriables l’un de l’altre–. El primer és un pròleg que funciona gairebé a manera de Bildungsroman moral i històric de l’autor. A La Revolución hi trobem l’arribada del nazisme a les institucions, de la mà d’Adolf Hitler, però també de la de milers de mitlaüfers –un concepte protagònic a Los amnésicos, de Géraldine Schwarz, que compleix la mateixa funció que Historia de un alemán–. Finalment, La despedida tanca un relat polític i historiogràfic, però amb tints sentimentals impossibles de deixar de banda. Entrem-hi.

No és fortuït el títol de la primera part del llibre. El prólogo no es refereix només al text que precedeix el cos de l’obra, sinó que també vol emmarcar el fet històric de la consolidació del nazisme a les institucions i, evidentment, a la vida dels alemanys. Haffner posa la primera pedra d’un llibre que s’ha d’entendre com a lluita aferrissada entre el jo i l’Estat, entre el jo i l’esdevenir final de la Història.

La contraposició constant és sembrada des de les primeres línies, que ja ens avancen que l’autor es considera ell mateix com a antagonista de l’Estat. De qualsevol manera, al pròleg no hi trobarem sinó la consciència de viure la Història. És per això que els fets ens són explicats per mitjà de la ploma del fantasma del passat, sabent què passarà després. La Primera Guerra Mundial és la protagonista indiscutible d’un relat personal, que alhora s’encunya com a terratrèmol de la història. La facilitat amb què es pot inculcar a un infant el «valor de la guerra» ens revela la realitat alemanya dels primers anys del segle XX: la guerra pot ser reduïda a un joc de nens, que es queda com a marca imborrable a la pell. És aquí on hi ha l’argumentari per assegurar que la generació del nazisme és aquella a qui s’ha venut la guerra com a gran joc: els nens que han crescut jugant a matar l’adversari. La vida passava tot i que la mort, la crueltat i la destrucció estan acabant amb tot. Haffner ho veu clar: el bressol del nazisme és a la derrota de la Primera Guerra Mundial, en el desencant de perdre-ho tot, tot i que la victòria semblava segura.

El ritme calmat del relat es veu distorsionat en el moment en què Hitler entra a escena. La veu de la innocència i de la tranquil·litat muten en un ritme frenètic, que xoca amb l’atmosfera de pau i tranquil·litat que s’està descrivint. Així, l’apartat de La revolución s’obre pas per ser l’arena pública de la rebuda dels discursos hitlerians a la societat alemanya. El títol escollit per aquesta secció no deixa de ser problemàtic en l’àmbit acadèmic: el debat historiogràfic sobre si l’arribada de Hitler i les seves accions es pot considerar revolució.

Sigui com sigui, aquesta serà la primera vegada que se’ns parlarà de les SS, a qui Haffner deshumanitza i presenta amb el rostre d’una bèstia, d’un cocodril. El que sembla una lluita d’escacs entre l’estat i l’autor es tradueix en el malestar que li suposa la dificultat de no ser seduït pel penó nazi, que alhora alimenta el rebuig d’assentir sobre la seva pròpia identitat. Serà també en aquest punt en què veurem com se’ns relata que la vida segueix de manera automàtica, sense ser conscient –o potser, sense voler-ne ser– de la realitat. La irrealitat és l’aixopluc d’una vida alemana que se’ns presenta com a metonímia de bona part del país.

En aquest sentit, Haffner fa un parèntesi en la narració, que funciona a manera de justificació de tot el llibre: escriure la seva història és contribuir a entendre la Història («en mi historia, en apariencia tan particular y tan poco significativa, en verdad estoy relatando la historia», ens diu). És una defensa de la necessitat de posar el focus sobre el peó, no només sobre qui el fa moure; un embat contra reduir la història als noms en majúscula. Abans de començar el que serà la cloenda del relat, Haffner desgrana la gènesi de la maquinària nazi. Al darrere de tot això hi batega el discurs que podríem incloure en el concepte de la banalitat del mal: tot i això, què hi podia fer jo?

La despedida és el comiat a un país, del qual en un primer moment no s’allunya físicament. En aquest sentit, Historia de un alemán és també la recerca de l’arcàdia feliç, el paradís perdut de la infantesa. L’adéu a Alemanya es conjuga aquí amb la dificultat d’assenyalar amb el dit condemantori al propi país, per deixar pas al comiat del país que ha conegut, però que ara li resulta irreconeixible. El recel a Hitler hi és present: és ell qui ha provocat que rebutgi casa seva.

Amb un to gairebé melancòlic, Haffner posa punt final a un relat que és també un clam en favor dels alemanys que no van ser –o van creure’s que no eren– partícips del genocidi. En una història d’infantesa, d’amor, de desengany, de jugar a matar a qui et venen com a enemic, hi trobem un crit en favor de l’Alemanya que no abandera el nazisme. Les línies d’Historia de un alemán són això, però són també una pregunta: com s’aconsegueix viure, si se t’empeny a l’abisme de la deshumanitat?

Ja direu que us ha semblat!