Raimunda Maiz Blanco (Alarcón, 15 febrer 1944 – Barcelona, 5 de març de 2021). Va néixer a Alarcón (Conca), on vivia la família i el seu pare era el secretari de l’ajuntament.
Va estudiar a Conca fins que va acabar el batxillerat i, tot i que va començar a preparar l’ingrés a l’Escola de Magisteri, finalment, seguint els consells del seu pare, va deixar els estudis i es va apuntar a la Sección Femenina.
Va passar una temporada a Beniferri (València) formant-se per a ser monitora d’educació física de la Sección Femenina. Després, entre 1964 i 1966, va formar part de la Cátedra Ambulante Francisco Franco, que la va portar a diversos pobles del sud de Tarragona. On més temps va quedar-se va ser a La Cava (actual Deltebre), però va passar per altres pobles, com ara Godall (a l’actual comarca del Montsià), on va conèixer el seu futur marit.
El 1966 va deixar la Càtedra, es va casar i, a partir d’aquell moment, va viure a Godall. No va tenir cap treball remunerat; va ser mare i mestressa de casa i va treballar en el forn de pa de la família, però sense rebre cap sou.
Durant els darrers 10-15 anys de la seva vida va formar part d’un equip federat de bitlles catalanes i va competir en lligues regulars i tornejos. Va tenir 2 fills i 5 nets.
El fons conté:
un carnet de militant de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS de l’any 1963
un certificat de l’any 1977 que acredita que per a complir el Servicio Social (deure nacional de totes les dones espanyoles compreses entre els 17 i els 35 anys, concebut com l’equivalent al servei militar masculí) va realitzar el curs La mujer rural, el contingut del qual constava de: cocina, limpieza, conservacion, corte y confección, trabajos manuales, seguridad e higiene en el trabajo.
diverses fotografies relacionades amb la seva militància al Frente de Juventudes (anys 50); amb les seves tasques com a monitora d’educació física de la Sección Femenina (1964-1965); i amb la seva pertinença a la Cátedra Ambulante Francisco Franco (agrupació de la Sección Femenina encarregada de dur a todos los pueblos de España la doctrina falangista y la cultura indispensable para la mujer campesina), de l’any 1965.
una camisa i una jaqueta de dona de color blau maó amb l’escut del Frente de Juventudes dels anys 60, que s’han incorporat a la col·lecció de Material Divers del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.
Enguany com a present nadalenc hem confeccionat un vídeo amb una mostra de la col·lecció de calendaris que custodiem a la biblioteca. Hi ha una petita selecció on trobareu imatges icòniques de diferents èpoques: dels anys 60 fins als nostres dies.
Segur que descobriu algun establiment patrocinador que us sonarà i que ara, malauradament, ja no existeix, algun indret de Barcelona, Catalunya o del món desaparegut, una marca de determinat producte associada a bons records, o bé simplement podreu tafanejar… us assegurem que en trobareu de molt pintorescs!
Aquesta setmana s’acaba d’inaugurar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’exposició La màscara no menteix mai que traça un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat. Els seus comissaris, Servando Rocha i Jordi Costa, consideren que el nostre món no es pot entendre sense màscares i emmascarats, i encara menys en el moment actual, en què una pandèmia ens ha obligat a viure darrere d’elles.
La mostra s’estructura en set àmbits que funcionen com a relats tancats, però connectats per temàtiques i iconogràfies . Hi ha una àmplia selecció de material documental i recursos audiovisuals amb objectes que permeten entendre la polisèmia de la màscara (passamuntanyes de Pussy Riot, caputxes de protestes feministes, màscares de lluitadors mexicans, màscares antigàs, màscares Perchta del folklore austríac…) com la singularitat dels diversos contextos en què l’ocultació del rostre ha adoptat un caire polític (objectes maçònics, la càmera i la cadira utilitzades en el sistema antropomètric d’Alphonse Bertillon, pamflets activistes, armes…).
A partir de l’assaig Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los enmascarados, de Servando Rocha, aquesta exposició proposa una història subterrània del darrer segle i mig sota el signe d’una màscara dessacralitzada, que s’infiltra dins del paisatge polític com a instrument al servei de perversos exercicis de poder o com a eina per a la construcció identitària en l’activisme polític i les lluites socials.
L’octubre de 2021, Eduard i Pilar Amouroux, van cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República dos petits quaderns, manuscrits i en català, que el seu pare, Eduard Amouroux i Xucla, va anar escrivint entre el 13 d’octubre de 1938 i el 24 de febrer de 1941 i que va titular Diaris íntims. El seu fill Eduard Amouroux n’ha fet la transcripció.
Eduard Amouroux i Xucla (4 gener 1909 – 21 novembre 1972), fill d’Ernest Amouroux (mort a Filipines) i de Pilar Xucla, va ser mobilitzat el 1937 i es va incorporar al Centre de Reclutament, Instrucció i Mobilització (CRIM) fins al final de la Guerra Civil espanyola. Atès els seus amplis coneixements de francès i anglès va exercir de traductor amb persones vingudes a ajudar la República, especialment d’Anglaterra. L’amistat amb moltes d’elles va continuar després de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, que seguia a través d’algunes publicacions en llengua anglesa que arribaven de tant en tant a les llibreries de Barcelona. Tenia amics arreu del mon. El 1941 es va casar amb Carmen Alemany i van tenir 3 fills: la M. Pilar (1944), l’Eduard (1947) i el Jaume (1950, traspassat abans de fer un any de leucèmia) Treballava a les Joieries Bagués i l’any 1954 va fer un viatge per feina a Estats Units, on va visitar Nova York i Washington. Va ser dels primers socis d’Òmnium Cultural.
Eduard Amouroux comença el seu diari el 18 d’octubre de 1938 dient: Començo aquestes ratlles fent un vertader esforç i sense la convicció de continuar-les…En general , en obrir un “Diari íntim” es comença amb certa emoció i amb el convenciment que la vida ens oferirà coses prou interessants per a ésser narrades. No és pas aquesta la meva esperança, mai en la meva vida havia estat tan mancat d’il·lusions com avui…
Explica que els seus dies són monòtons, es lleva a les set del matí i agafa el metro per anar cap al CRIM núm. 16 on passa la vida des que el van mobilitzar. Dina al Mapama, un menjador tipus B que per cinc pessetes fas veure que menges (un plat de cigrons i un xic de carn amb mongetes). Després a sopar a casa i a esperar l’hora del llit… on podrem donar-nos per ben feliços si la podem passar sencera dormint. Quantes nits he hagut de llevar-me fins a cinc vegades pels maleïts avions. Al llarg dels dies va narrant multitud d’emocions, anècdotes i vivències col·lectives, laborals i personals:
19 0ctubre 1938: La Carmen s’ha comprat unes sabates amb taló alt per 210 ptes … però molt contenta perquè sembla no hi ha calçat en tot Barcelona… 21 octubre 1938: Unaforta explosió ens ha fet trontollar la casa… Tornem a tenir llum elèctrica, això és una cosa extraordinària… 7 novembre 1938: A la nit pels volts de les vuit va haver-hi un atac aeri, van bombardejar dues vegades, una d’elles va produir un fort incendi a la banda del moll… Tinc sort que no conec cap polític, sinó patiria moltes enrabiades… al front només hi van els infeliços … 13 novembre 1938: Avui precisament corren els rumors de la crida de més lleves… Si dura gaire acabaré neurastènic rematat … 24 novembre 1938: Anit no vam poder dormir. A les 7 de la tarda sonaren les sirenes i es pot dir que fins a les 7 del matí d’avui no han parat… 1 desembre 1938: Avui comença l’últim més de l’any… sembla que de les converses de París no n’ha sortit res… Nadal 1938: Ha començat una ofensiva per part dels rebels atots els fronts catalans, sembla que és molt intensa, hi ha gent que ha distingit el brogit dels canons des de Collblanc i la Diagonal… 8 gener 1939: Els facciosos comencen avançant, si no s’aturen veurem esdeveniments seriosos…, pel dia 11 hi ha anunciada la visita de Chamberlain, a Roma, també es giren els ulls als EEUU. El president Roosevelt ha fet declaracions de franca democràcia… 28 de gener de 1939: En la desfilada d’avui hi havia una gran quantitat de banderes i molta gent saludant amb la mà estesa… 30 gener 1939 : Pels carrers segueixen les cues en espera de pa, llet… 1 febrer 1939: Avui s’ha conquerit Girona, sembla que les forces de Franco segueixen avançant sense dificultats i en pocs dies quedarà llest tot el territori català, en el que no troben resistència 18 de febrer: Entre presoners, detinguts i sense feina, podran fer a poc preu la reconstrucció d’Espanya… 28 març 1939: Al migdia les emissores han anunciat l’entrada de les tropes nacionals a Madrid… 29 març 1939: Ha acabat la guerra. No han servit de res les gestes heroiques dels homes que sense armament, sense menjar, van travessar l’Ebre … i el poble sense menjar, cansat de lladres i traficants no ha pogut resistir més … 19 maig 1939: Segueixen les llistes de detencions com a “rojo-separatista”… segueixen caient els impostos, ara és la “Ficha azul”… També ordenenque tot espanyol de 18 a 50 anys ha de prendre part en l’obra de reconstrucció. 18 agost 1939: Acabaré per no anotar res, porto una vida tan fastigosa… Segueixen les detencions a gran escala… 4 setembre 1939: El dia 1 Alemanya envaí Polònia i ahir Anglaterra i França declaren la guerra a Alemanya. 22 novembre 1939: Aquests dies estan portant el cos de José Antonio des d’Alacant a l’Escorial on hi ha enterratstots els monarques espanyola. Déu els cria… 11 maig 1940: Ahir Alemanya va envair Holanda, Bèlgica i Luxemburg… El govern anglès està trontollant. Sembla que avui s’ha instituït un govern amb W. Churchill… 17 juny 1940: França ha capitulat… 22 octubre 1940: Hom assegura que el passat dimecres van afusellar Companys i que hi ha moltes altres personalitats detingudes. Ho foren a l’estranger i d’allí portades a Espanya. 24 febrer 1941: Per falta de primeres matèries estantancant les indústries, establiments, ara tancaran el gas, cada dia més gent parada i els pobres van a bandades pel carrer. Les coses de menjar s’han de comprar caríssimes… Els mateixos falangistes estan espantats… El diari acaba aquest 24 de febrer amb les paraules: Menys mal que anem tirant amb bona salut.
No deixeu de venir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a llegir-lo!!
Aquesta exposició sobre el psiquiatre republicà exiliat a França durant més de 30 anys ha comptat amb la cessió de dos exemplars originals i de gran valor històric i patrimonial de Periódico mural Clínica Militar n.3 (1937) i diversos números de la publicació periòdica L’Hora : setmanari d’avançada dels anys 1934 i 1937. En aquest catàleg ho fan constar!
Esperem que aquestes publicacions us resultin interessants.
Bon cap de setmana a tothom! Ens retrobem després del pont…
Aquest institut, es va constituir a principis de 1990 amb l’objectiu de fer recerca sobre el període de la història txecoslovaca que va de 1938 fins al 1989, any en que fa finalitzar el règim comunista que governava el país.
L’institut gestiona una biblioteca única oberta al públic professional, amb una col·lecció de llibres, que supera els 50.000 volums. Conté, entre altres coses, un important conjunt de producció de llibres i revistes a l’exili i un fons especial sobre la història política, social, econòmica i cultural txeca/txecoslovaca des dels anys trenta fins a l’actualitat i sobre la història de la ciència.
L’ÚSD, organitza conferències internacionals, simposis especialitzats i tallers. Coopera intensament amb una sèrie d’institucions estrangeres enfocades de manera similar, amb algunes de les quals està associada a acords de cooperació a llarg termini.
Els termes de l’acord que s’ha signat amb nosaltres son:
1) L’interncanvi de publicacions entre el CRAI Biblioteca Pavelló de la República i l’Institut d’Història Contemporània de l’Academia Txeca de Lletres.
2) La col·laboració en el projecte SIDBRINT de la Universitat de Barcelona, sobre las Brigades Internacionals, amb la incorporació i la contextualització d’informació sobre els voluntaris txecs de la Guerra Civil espanyola.
3) La col·laboració en sol·licitar ajuts per a investigar la participació dels brigadistes txecs a la Guerra Civil.
4) La conservació i incorporació en el fons documental del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, de la informació rebuda per part de l’ÚSD (en concret pels investigadors Hana Bortlová-Vondráková, Ph.D. i Zdenko Maršálek, Ph.D.) sobre els voluntaris txecs, de conformitat amb l’ordenament jurídic de la República Txeca sobre el subministrament d’aquesta informació.
5) La difusió a través de les xarxes socials (Facebook, Blog, Twitter, web corporativa, etc.) del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, de les activitats realitzades per l’ÚSD. També recíprocament.
6) La inclusió de les publicacions i les activitats realitzades per l’ÚSD (sobre tot pels investigadors Hana Bortlová-Vondráková, Ph. D. y Zdenko Maršálek, Ph.D.) en la Memòria anual del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, especificant l’autoria. També recíprocament.
Segur que aquest conveni de col·laboració serà tot un èxit i enriquirà a les dues parts!
El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Musée d’Orsay de Paris, han col·laborat en l’organització de l’exposició que porta per títol Gaudí, dedicada a l’arquitecte català més popular i reconegut internacionalment.
Inaugurada el passat 19 de novembre de 2021 es podrà veure al MNAC fins el dia 6 de març de 2022.
El comissari general de l’exposició és el Dr. Juan José Lahuerta, professor d’Història de l’Art i d’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya, i director de la Càtedra Gaudí a l’ETSAB.
Aquesta mostra proposa una nova mirada sobre Antoni Gaudí (1852-1926), segons paraules dels seus organitzadors, es tracta d’un exercici de desconstrucció del mite, de l’artista i de la seva obra, sovint reduïts i simplificats fins al punt de convertir-los en una marca.
I és que Gaudí és un personatge complex, que realitza la seva obra dins d’estratègies polítiques, ideològiques i estètiques ben concretes.
La mostra sobre Antoni Gaudí ofereix una nova visió de l’artista com una figura única, però no aïllada, i situa la seva obra en el context local i internacional. Es vol crear una dialèctica entre l’obra gaudiniana i la d’altres creadors contemporanis, sigui en l’àmbit del disseny, de l’arquitectura, de l’art o de la cultura en general. Evoca l’entorn social, polític i econòmic de la Barcelona de la fi del segle XIX i principis del segle XX, de la qual Gaudí és un dels grans protagonistes i, sens dubte, el màxim intèrpret.
A través d’una museografia basada en la teatralitat i l’acumulació d’objectes, com si es tractés del taller de Gaudí, es presenten més de 650 elements —obres d’art, objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, plànols i fotografies— procedents d’un centenar de col·leccions nacionals i internacionals, inclosa la del Museu, que compta amb un important conjunt d’obres de l’arquitecte.
El passat dia 15 de novembre es va inaugurat el nou Museu Virtual de la Universitat de Barcelona MVUB, que emprèn una nova etapa.
Entre les novetats que presenta destaquem la renovació del motor de dades i la interfície de consulta, incorporant un programari que millora l’anterior pel que fa a la usabilitat.
A les disset col·leccions que tenia fins ara, se n’hi han afegit quatre de noves, També s’hi incorporen noves funcionalitats com per exemple: exposicions virtuals per temàtiques i accés a la visita virtual de l’Edifici Històric en català, castellà i anglès.
Tot plegat per posar a l’abast de tota la comunitat universitària i de la ciutadania en general, el ric patrimoni cultural de la Universitat de Barcelona.
Heu de saber que el Museu Virtual de la Universitat de Barcelona va ser el primer museu virtual d’una universitat creat a Espanya, i va néixer amb l’objectiu de donar a conèixer el ric patrimoni material d’aquesta institució històrica.
Una de les seves singularitats principals és l’heterogeneïtat de les col·leccions, que són un reflex de la diversitat d’àrees acadèmiques de la pròpia Universitat, així com de la diversitat de gènesis, processos de treball i ubicacions que les caracteritzen. Entre les obres que s’hi poden trobar hi ha, des de pintures dels segles XVI al XXI, fins a instruments científics, col·leccions de biodiversitat o fons bibliogràfics de diversos àmbits.
El professor del Departament d’Història i Arqueologia Agustí Alcoberro i Pericay és l’actual vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals des de l’any passat i ha estat el principal impulsor del projecte.
Segons les seves paraules:
«el Museu Virtual presenta, a hores d’ara, les peces més emblemàtiques d’un gran nombre de col·leccions de la Universitat de Barcelona, amb una gran varietat de temàtiques i formes. I ho fa amb un llenguatge informàtic plenament actualitzat, que incita a la interacció i que pretén desvetllar la curiositat de l’usuari». Encara hi falten algunes col·leccions, i cal passar també per una «etapa de gimnàstica, és a dir, d’anar comprovant a la pràctica què funciona i què cal millorar».
Alcoberro creu que el Museu ha de ser una eina viva que ha de generar notícia de manera permanent i ha de crear comunitat.
També hi s’hi han incorporat 52 segells emesos durant la primera meitat del segle XX, pertanyents a la col·lecció Segells i Vinyetes. Formen part de la sèrie editada per l’Asociación de Amigos de la Unión Soviética, amb fotografies de la vida quotidiana a la URSS durant el règim estalinista.
Feu una ullada a la web del museu i descobriu vosaltres mateixos totes les maravelles que s’hi poden trobar!
L’octubre de 2021, Lluís Ranís Pauls, va cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República correspondència diversa de la seva família, molt especialment les cartes que es van intercanviar els seus pares, Rafel Ranís Gimeno i Teresa Pauls Font, durant la Guerra Civil espanyola, mentre ell era al front, i els primers anys de la postguerra quan, com a presoner de guerra, va estar internat a diversos batallons de treballadors.
Durant la Guerra Civil, Rafel Ranís, tinent de la 32a Divisió, va escriure a la seva esposa Teresa des de diversos fronts: Vedado de Zuera, Tarragona, Tortosa, Cinco Olivas, Granyén, Biescas i novament Vedado de Zuera.
El febrer de 1939, l’escriu des de Perpinyà, on treballava en un hospital militar i, a partir del mes de març, des de Figueres, Espolla i Bescanó on, com a presoner de guerra, va estar internat en diversos batallons de treballs forçats durant tres anys.
També va estar empresonat al País Basc (possiblement al camp de la Universitat de Deusto a Bilbao) i a Andalusia (Algesires o La Línea de la Concepción). D’aquest període no hi ha correspondència perquè va estar desaparegut.
Les cartes de Teresa a Rafael són de l’any 1937 i estan escrites des de Corbins (Lleida).
El fons consta també de correspondència de diversos familiars i amics de Rafael Ranís.
Totes les cartes són manuscrites i estan escrites en castellà excepte una de Jaime Soler, amic de Rafael Ranís, de setembre 1937, on li diu que l’escriu en català perquè no s’oblidi de la nostra aïmada Catalunya.
La donació d’aquest material inclou diverses fotografies de la família Ranís Pauls i unes memòries orals de Rafael, enregistrades per ell mateix, on explica la seva vida com a tinent durant la guerra, com va arribar a Portbou, el que va veure quan treballava a l’hospital de Perpinyà, el seu pas per Argelers, la possibilitat d’exiliar-se a Mèxic que va rebutjar perquè volia conèixer la seva filla, el retorn a Espanya i l’ingrés a diversos Batallons de Treballadors de Catalunya. Malauradament l’enregistrament és incomplet.
El fill de Rafael Ranís, Lluís Ranís Pauls, ens ha passat aquest apunt biogràfic del seu pare, que també hem incorporat a l’inventari.
Rafel Ranís i Gimeno (Barcelona, 24 setembre 1915 – 4 novembre 2000). El gran de tres germans, ell i dues noies. Va ser batejat als 17 anys, perquè la seva àvia, que era mol religiosa, li va prometre un rellotge si ho feia. Els seus pares eren cantants d’òpera i sarsuela. Quan tenia 5 o 6 anys va viatjar a l’Argentina, perquè als seus pares van ser contractats per cantar a Buenos Aires. No sé ben bé com al meu avi li varen proposar ser capatàs a unaserradora a l’Amazònia, i ell va acceptar-ho. Van viure allà 7 anys recorrent mig Sud-Amèrica. L’any 1927 van tornar a Barcelona.
Teresa Paüls i Font (Corbins, 5 abril 1912 – Barcelona, 5 desembre 2004). Tercera de quatre germanes i filla de pagesos, als 12 anys la van enviar a Barcelona a treballar de serventa, ja que l’economia dels pares era molt precària.
Durant la República, quan las coses van començar a anar malament, al meu avi, que tenia amics militars, li van aconsellar que en Rafel es matriculés a l’Escola Militar, així, si les coses es complicaven, amb una graduació militar podria disposar d’una situació més aventatjosa. Va sortir de l’Escola amb el grau de tinent.
L’any 1937 en Rafel i la Teresa es van casar pel civil a Barcelona, el 1943 per l’església a Manresa i una tercera vegada pel civil, donat que el règim Franquista va anul·lar el primer casament. D’aquest tercer matrimoni, no en queda constància, donat que un cop realitzat i abonades les taxes, els varen comunicar que quedaria validat el primer matrimoni que es va dur a terme durant la República.
La guerra pelmeu pare va durar sis anys, tres de guerra i tresde presons i camps de concentració.
Acabada la guerra en Rafel va fugir a França, primer a Perpinyà, on va treballar en un hospital i després a Argelers. Al cap d’un temps, li varen dir que els que no tinguessin delictes de sang podien tornar a Espanya perquèno hi hauria represàlies. Va ser enganyat ja que en tornar va ser arrestat, empresonat durant tres anys i declarat culpable en un judici del tribunalmilitar.
El 4 d’octubre de 1938 en Rafel i la Teresa varen tenir una filla, la Maria Rosa, a la que no va conèixer fins que ja tenia 18 mesos. Després del seu captiveri, quan en Rafel va tornar a casa, pesava 37 quilos.
Per a la Teresa, potser encara va ser més complicat, perquè els sogres no l’acceptaven, perquè era de classe baixa (ells tenien aires de grandesa, però mai varen tenir un duro). Amb la Maria Rosa es va estar una temporada a Corbins amb els seu pares, però no sé per quins motius, també va haver de marxar i es va trobar sola amb una criatura petita.
La postguerra també va ser molt difícil. En Rafael, d’ofici sabater, no trobava feina pels seus antecedents penals i per ser “rojo”. S’agafava a tot el que sortia i mentrestant la Teresa fregavaterres.
Quan la Mª Rosa tenia 7 anys, emmalaltir del “malt de Pott” (tuberculosi a la columna vertebral) i va estar 5 anys ingressada a un hospital. Les conseqüències d’aquesta malaltia les va arrossegar durant tota la vida, amb un munt d’intervencions d’ossos. Entremig jo, el seu fill, també em vaig posar malalt i vaig ser pràcticament desnonat; em va salvar la penicil·lina, i tot això en la més absoluta misèria. Poc a poc i treballant molt tots dos en diverses feines se’n varen sortir.
La Teresa va patir totala seva vida unes depressions molt greus i profundes, les quals, afortunadament al llarg dels anys van anar millorant: els motius podem imaginar quins van ser.
Van estar casats 62 anys, la Teresa ens va deixar als 92 anys i en Rafel als 85.
Blog del CRAI Biblioteca del Pavelló de la república 